Antoni Tàpies a Sant Boi

 

L’obra monumentalista de Tàpies al carrer m’ha acompanyat al llarg de la meva vida, primer amb el cub de vidre que va crear en honor de Picasso, a l’avinguda del mateix nom, a Barcelona, que veia cada dia quan anava o tornava de l’institut Verdaguer, en les èpoques ja llunyanes del BUP i el COU; després, ja residint a Sant Boi, amb el mosaic que, davant de casa, entatxona i recobreix el terra del bell mig de la Plaça Catalunya, i que a diari suporta les anades i vingudes de veïns i visitants. Han sigut, i són, elements quotidians, perfectament integrats al paisatge urbà, fins passar desapercebuts a la mirada encuriosida del vianant que els acaba confonent amb el mobiliari urbà que dona servei al ciutadà.

L’art de Tàpies, de qui aquest any es commemora el centenari del seu naixement, plàstic i expressiu, és propi del temps -la segona meitat del segle XX- dels missatges, i de les lluites polítiques i socials que va viure aquest país i el seu autor. És un art compromès, formal i simple, que persegueix un objectiu desvetllador, i que vol sacsejar la consciència per transformar la realitat, personal i col·lectiva. A tenor de la minsa repercussió que estan tenint els actes commemoratius de l’efemèride, i de la indiferència popular que acompanya diàriament el seu llegat al carrer -a Sant Boi molt poca gent sap reconèixer que el mosaic que trepitja a diari és una obra de Tàpies- diria que, actualment, l’efecte assolit és més aviat el contrari. I no per desconeixement de la figura del artista, que va convertir el compromís amb el seu temps i la història que li va tocar viure en un generós esforç envers la cultura, el poble, la catalanitat i la política, posant el seu art i la seva activitat pública al servei de la restitució d’aquests objectius. Més aviat sembla que són aquests fins -cultura, poble, catalanitat i política- els que ja no tenen ni el pes, ni la transcendència que van tenir per impulsar no només la vida sinó també l’obra de Tàpies.

A Sant Boi se l’ha volgut retre homenatge remarcant la seva vinculació amb la localitat, no només recordant i contextualitzant la seva intervenció urbanística amb l’esmentat mosaic de la Plaça Catalunya, sinó revivint la visita, amb creació artística inclosa, que Tàpies va fer, a mitjans dels anys 80, a l’escola del municipi que porta el seu nom, així com la seva cooperació amb l’editorial Llibres del Mall, nascuda al barri de Marianao a la primeria dels anys 70, de la mà de l’escriptor Ramon Pinyol i Balasch, per pilotar el renaixement de les noves corrents poètiques del país. Tot això és el que conforma l’exposició Antoni Tàpies, el compromís social i polític, que es pot veure fins al 30 de setembre al Museu Municipal de la ciutat, embolcallant aquesta relació personal i íntima amb la localitat, amb una mostra dedicada a recollir alguns dels cartells que l’artista va fer per diverses institucions i actes, en aquell període de finals del franquisme i inicis de la democràcia.

Com si no hi hagués prou arguments per destacar la presència de l’artista al municipi, com si la seva aportació no tingués prou valor en sí mateixa, l’exposició presenta una hibridació entre allò local i algunes mostres de la creativitat de l’artista posades al servei de les necessitats socials i culturals del moment, però que res tenen a veure amb Sant Boi. La sensació, quan es visita la mostra, és que, en sintonia amb els temps que corren, calia institucionalment sumar-se als actes de reconeixement de l’artista, però sense creure’s gaire el fi o el propòsit de la seva obra. Que aquest fi, en definitiva, marida malament amb la retòrica institucional dels gestors culturals i polítics actuals n’és un viu exemple l’esmentat mosaic de la Plaça Catalunya que veig a diari tot sortint de casa. L’al·legoria que conté l’obra de la històrica diada de l’onze de setembre del 1976, la primera autoritzada després de la mort del dictador, que es va fer en aquesta mateixa plaça, amb el traç sinuós d’una gran essa que ajunta les quatre barres/fletxes, donant cabuda a l’esmentada data, no només recordant un fet sinó, alhora, indicant un camí a seguir, pretenia posar als peus -no al cap- de la ciutadania la construcció del país. I ho fa sense la fastuositat del volum escultòric, aplanant el missatge, conscient que no són les paraules sinó els fets els que marquen les possibilitats de ser d’un poble i de la seva cultura. I que el que cal és posar-se en marxa als carrers i a les places, sense esperar que els de sempre facin seu el missatge. Des de la distància que tota efemèride possibilita, i veient qui s’apropia la figura i obra de l’artista avui, podem concloure el fracàs tant del compromís polític com social dels nostres representants, incapaços de retrobar el rumb que Tàpies va dibuixar, amb fermesa i responsabilitat, al nostre humil i popular terra.