L'alè de Thomas Bernhard

 

Tercer dels relats autobiogràfics[1] amb els quals el dramaturg austríac narra els episodis decisius de la seva joventut, aquells que li van marcar el caràcter, mentre confeccionava un esperit literari que fructificarà amb una original veu pròpia. Si al relat anterior, El soterrani, el lector assisteix a la reconstitució del jo després de les brutals experiències viscudes a l'etapa final de la seva infància, en aquest tercer text, que arrenca just on acabava l'anterior, amb la manifestació d'una malaltia respiratòria mal curada que el porta a l'hospitalització i l'allunya de totes les activitats salvífiques que van caracteritzar la seva operació de reificació anterior, Bernhard ens narra la seva experiència hospitalària, i la lluita aferrissada per sobreviure a la greu afecció de la pleura, així com a la negligència i inhumanitat del sistema sanitari que l'atén.

A diferència del relat anterior, que presta atenció a l'evolució i el creixement psicològic del jove Bernhard, amb els quals aconsegueix escapar de la funesta realitat que l'envolta per albirar alguna cosa semblant a un futur, L'alè és un nou descens als inferns de un present cruel, emmarcat en una institució sanitària despersonalitzada, mecànica i incapaç de protegir els desvalguts malalts que acull, limitant-se a gestionar la seva mort. Més que a la narració d'un procés de curació, el lector assisteix a un pols entre la naturalesa juvenil resistent del narrador protagonista i els sistemàtics preparatius d'abandonament de l'existència amb què, en aquest cas, una organització humana sociosanitària equilibra la població salzburguesa, desprenent-se dels éssers humans ja amortitzats per la cruel maquinària productiva que anomenem món urbà modern. A la institució hospitalària on Bernhard és ingressat, seguint els passos del seu avi, també malalt, se la podria descriure com una fàbrica de mort; de fet, anomena la sala on està ingressat, habitació de morir, per descriure un ampli espai que acull els malalts descartats pel sistema sanitari, on l'assistència mèdica es limita a la pacient espera de l'inevitable desenllaç i la major atenció cap als ingressats la presta el prevere que, maquinalment, cada matí, dóna l'extremunció als seus integrants, com qui redacta informes en una oficina.

La narració es torna més física i matèrica, parant atenció als diversos estats de percepció que acompanyen el brutal combat entre la vida i la mort a què se sotmet l'autor, salpebrats pels breus espais de plena consciència en què contempla i reté la mort dels malalts que l'envolten, essent l'alè l'únic nexe que els aferra, encara un instant més, a l'existència. Instal·lat, des de la semi inconsciència de la seva gravetat, en un nou moment decisiu existencial, una nova cruïlla que el convida a l'abandonament de si mateix, escull viure, enmig d'un entorn hostil on l'única decisió possible és la natural i mortal resolució de l’envit. Davant la disposició social i l'organització humana que gestiona eficaçment el traspàs dels moribunds es rebel·la el jove malalt a qui ni per edat, ni per activitat li correspon sotmetre's a aquest tràngol. En aquesta nova decisió l'acompanya, per darrera vegada, el seu avi, que aprofita la circumstància del seu ingrès preventiu, per fer-se proves mèdiques -que acabaran revelant una malaltia incurable que posarà ràpid fi a la seva existència- a l'hospital, per assistir-hi i donar-ne ànim diari al jove Bernhard, estirant-lo mitjançant l'esperança de les seves activitats comercials i musicals, per restituir-lo al món dels vius. Un últim servei del seu mentor i únic ancoratge afectiu. El pont on s'enfila el jove malalt -i que s'esfondra després del seu pas- per escapar del designi implacable de la malaltia social, més que natural, que recobreix la realitat de la immediata postguerra austríaca i centreeuropea que engoleix els més febles.

L'encarament amb la mort que l'envolta diàriament durant la seva estada a l'habitació de morir, fent-li vivament present aquesta cara funesta que la societat intenta ocultar, és descrit sense subtileses, descarnadament, juntament amb la ritual actuació dels tècnics sanitaris, per els qui la frontera de l'alè que separa un procediment que cal aplicar -el dels vius- d'un altre -el dels morts- és una simple formalitat circumstancial. No hi ha sacralitat, ni misteri; només protocols. Ni tan sols queda espai per al dolor. Bernhard situa el lector davant d'una nova maquinària de la mort, menys arbitrària que els camps d'extermini, ja que aquí no hi ha distincions ètniques o ideològiques, i menys violenta ja que no es força l'execució, sinó que es deixa morir el pacient per ell mateix, però igual de programada, serialitzada i mecanitzada, i amb idèntic fi, desprendre's del que és sobrant i superflu, reduint la vida a una mera funció biològica utilitària per a la resta de la societat. El món modern, en la seva optimització tècnica de recursos, converteix el que és repulsiu i espantós en una cosa lògica i eficient.

De tot això s'escapa el jove Bernhard gràcies a la resistència natural del seu cos, a l'ànim sacrificial del seu avi i a la voluntat del seu esperit, dissociat de la seva debilitada forma corporal, per poder prendre la decisió salvífica que l’aferra a l'existència, contra tot pronòstic mèdic. Serà ell qui rebi més atencions mèdiques entre tots els integrants de l'habitació de morir, més per la curiositat científica del cas excepcional del pacient desnonat que, malgrat tot, aconsegueix esquivar el seu destí, que per veritable vocació sanadora dels doctors. Però el pagament a lliurar no serà menor: una vegada superada la fase crítica de la malaltia, els metges l'envien a una casa de repòs per a pacients respiratoris, una nova fàbrica de mort, on s'aïlla els malalts de tuberculosi amb pitjor diagnòstic, exposat en la seva fràgil convalescència al contagi que acabarà per fer-lo emmalaltir, aquesta vegada afectant els seus pulmons de manera irreversible per a la resta de la seva vida. I, novament, la concessió per poder seguir endavant amb la seva vida involucra el familiar que, en la seva condició afectiva, ocupa el buit deixat per la mort del seu avi, que no és altra que la seva mare, a qui en les últimes setmanes de recuperació a la casa de repòs sentirà més propera, així com imbuïda majoritàriament per l'esperit de l'avi. Just quan rep l'alta definitiva i torna a la llar familiar -moment en què es manifesten els primers símptomes de la seva incipient tuberculosi, que el conduirà, novament, a l'hospital-, la seva mare és ingressada per ser operada d'urgència per un càncer, que se l'arrabassarà definitivament de la seva existència.

Sense artificis, ni circumloquis, amb una prosa mesurada i precisa que recorda l'exactitud d'una partitura musical que expressa la dramàtica melodia de les tragèdies personals i col·lectives que impulsen el segle XX, el relat de Bernhard descriu l'instant decisiu en què l'autor-protagonista pren la determinació de conduir la seva vida abandonant tota direcció imposada per la família i/o la societat. Davant la duresa de l'experiència de la inhumanitat, en les formes bèl·lica, educativa, sociològica o sanitària l'autor exposa la seva decisió personal de ser ell mateix. Convertir-se en testimoni d'un temps fred, despersonalitzat, desolador, en actor d'una rebel·lió interna -més que externa- que el porta a relatar la deshumanització del món lliurat a la productivitat material i a l'eficiència cientificotècnica, que ell mateix pateix amb totes les formes possibles de dolor i violència. Aquest món que la seva producció teatral vivament representa. La proximitat del relat autobiogràfic de Bernhard amb la nostra època, plena de brutalitat i violència, com la que pateixen els refugiats i els migrants, els civils exposats a la massacre indiscriminada de la guerra, o els treballadors explotats amb miserables condicions de supervivència, fa que la seva narració de l'instant decisiu, aquell amb què pren les regnes de la seva existència, il·lustri a la perfecció la voluntat de tants éssers humans anònims, als quals dóna veu, quan resolen llançar-se al mar inhòspit en pastera, o denunciar la iniquitat, l'abandonament i la ignomínia en què viuen, o enfrontar-se directament amb els qui els maltracten. Massa contemporaneïtat perquè el relat de la seva ferma resolució de continuar viu, davant tanta adversitat, caigui en l'oblit.

---

[1] Thomas Bernhard, L’alè. Una decisió, Der Atem. Eine Entscheidung, traducció i pròleg de Miguel Saenz, editorial Anagrama, col·leció Panoràmica de narrativas, nº 63, Barcelona.