Que la ciència i les grans corporacions tecnocientífiques,
així com els seus creadors, tenen un gran interès en la investigació per a l’allargament
de la vida, fins a assolir la condició de la immortalitat, és palès per la gran
quantitat de recursos que, actualment, s’hi destinen a aquest objectiu, tingut
fins no fa gaire per una quimera pròpia de la fantasia humana lligada a
pràctiques com les de l’antiga alquímia. Que aquest somni va seduir fins i tot
a les ments més brillants de la modernitat, com la de Descartes, dona idea de l’abast
d’aquest anhel humà.
La publicació fa uns mesos de l’obra de divulgació El
secret de la vida eterna (Rosa dels Vents, 2023) dels científics Manel
Esteller i Salvador Macip, on indaguen l’estat de la qüestió, és una bona oportunitat
per plantejar-se la finalitat d’aquests esforços, així com per reflexionar
sobre el camí que segueix avui la medicina i les seves investigacions, aclamades
sovint com un exemple de rigor i èxit de la metodologia científica. Per
esdevenir immortals, ens diuen els prestigiosos científics, cal conèixer i
revertir els processos d’envelliment. Associats a aquests processos hi trobem
la major part de les malalties que copen la recerca mèdica actual, com el
càncer, les malalties cardiovasculars o l’Alzheimer, per exemple. Es tracta de
malalties associades a la vellesa, estat de la vida que una gran part de la
població mundial té una alta probabilitat d'assolir, gràcies a les millores en
els costums sanitaris i alimentaris que hem anat adquirint en l’era
contemporània.
L’envelliment és un mecanisme natural eficaç per a la
regeneració i millora de les espècies, una programació biològica que prepara
els individus per seleccionar el vigor i la pujança de la joventut en ares de
la reproducció i renovació del conjunt, en un moviment evolutiu que acompanya
la vida des dels seus inicis i que, malgrat pugui semblar cruel, és el més intel·ligent
i econòmic en termes de conservació i preservació, tant des del punt de vista
de despesa energètica com des de la perspectiva de la innovació. Dit d’una
altra manera, si la natura no ens ha fet immortals és perquè hi ha altres
mecanismes més adients per fer evolucionar l’espècie. Com sabem, hi ha
organismes que tenen la capacitat de la regeneració perpètua, cosa que els fa
tècnicament immortals, raó per la qual a la natura no li resulta impossible
desenvolupar estratègies de pervivència individual. De fet, com ens diuen els
autors de l’obra esmentada, les cèl·lules cancerígenes tenen aquesta propietat
però, per raons òbvies, la natura no la ha potenciat. Comprendre els mecanismes
biològics que fan possible aquesta regeneració perpètua dels organismes no és
avui, en conseqüència, una quimera o un objectiu inabastable per a la recerca
científica.
Dels múltiples debats ètics que es poden plantejar arran de
la investigació mèdica destinada a la creació de fàrmacs que aturin el procés d’envelliment,
que els autors exploren en el seu llibre m’interessen específicament dos. El
primer té a veure amb la concepció moral del dolor, un efecte indesitjat de l’allargament
de la vida que la modernitat ha anat potenciant i del que parlaré en una altra ocasió.
El segon té a veure amb les conclusions més pragmàtiques dels autors quan, en abordar
els inconvenients de la immortalitat, hi troben més assenyat, com a objectiu de
la ciència, l’allargament de la vida sana abans que l’assoliment de la vida
eterna. En concret, el període que proposen allargar seria el de la joventut,
és a dir, quan la persona arriba a la seva plenitud física i intel·lectual, més
que no pas la darrera etapa de la vida, la de la vellesa, que ja s’ha estès
prou en el darrer segle, amb els conseqüents efectes d’un empitjorament general
de la qualitat de vida.
Sembla una bona pensada això de, posats a incrementar els
anys de vida de l’organisme, que aquest temps extra sigui el del període més
creatiu i productiu. Certament, si tothom pogués escollir quin temps de vida vol
incrementar és clar que la preferència es decantaria pel temps de la joventut.
Això mateix deu haver pensat la indústria farmacèutica, el món econòmic en
general i els enginyers socials que ajusten els recursos i serveis que l’Estat
ha de proporcionar a la ciutadania. A major longevitat en l’etapa més
productiva de la persona major explotació i rendiment econòmic es podrà extreure
d’ella, més aportacions es faran a les pensions pel sosteniment de la gent gran
i menys moviments migratoris seran necessaris per evitar l’envelliment de les
societats riques. Tot un programa econòmic que faria les delícies del
neoliberalisme polític, raó per la qual té tots els visos de ser el futur marc d’investigació
i avenç científic. Si a això li sumem el boom ja viscut de la recerca en els
calmants per el dolor, destinats a aquesta població productiva que ha de seguir
auto-explotant-se per el bé del sistema capitalista, tenim un nou quadre
distòpic, lligat, en aquesta ocasió, a la tan prestigiada i profitosa tasca
mèdica, tradicionalment associada a la promoció de la beneficència de la
persona.
Allargar la vida humana, des del punt de vista ètic, no hauria
de consistir en un mitjà per altres fins utilitaristes, per molts avantatges econòmics
i socials que això ens reporti, si entenem que la vida humana és el bé superior
que cal preservar. Al cap i a la fi els esclavistes també preservaven la vida
dels seus esclaus però per raons no precisament humanitàries. I si la vida
humana és un bé superior a preservar ho és, com afirma Descartes, per la llibertat
que ens atorga, la llibertat de conèixer i fer el que és millor. D’aquesta
virtuosa aplicació del lliure albir se’n desprèn la consciència, un cop assumida
la finitud i imperfecció de la naturalesa corporal de la persona -que la
medicina pot aturar, però no revertir-, “que no hem de témer veritablement la
mort, però també que mai no hem de cercar-la”[1]. Que la vida eterna
no radica en la continuïtat de l’existència física, sinó en la memòria de les
accions que el jo, com a forma substancial única, imprimeix en la consciència
pròpia i del món, ens ho exposa Leibniz en el seu Discurs de Metafísica[2],
fent més personal i humà el parer defensat per Esteller i Macip, segons els
quals no cal perllongar eternament la vida per esdevenir immortals, donat que en
la reproducció, que dona continuïtat i pervivència als propis gens, ja hi és continguda
aquesta possibilitat. Per últim, si alguna lliçó ens pot, encara, ensenyar la
filosofia, és -com afirma Montaigne seguint a Plató- la d’”aprendre a morir”.
La promesa de l’allargament constant de la vida conté la solució imperfecta a
la humana por a la mort, que fa de la seva ocultació i silenci contemporanis el
millor reflex de la intranscendència actual de la filosofia. Si no cal ja pensar
o preocupar-se per la mort, ¿a sant de què mantenir aquest saber construït
sobre la permanent consciència del propi límit, finitud i negativitat? La mort
de la filosofia, així com la del concepte d’ésser humà, en totes les seves
dimensions, és l’efecte necessari de la prometeica promesa mèdica de l’assoliment
de la vida eterna.
[1]
Carta a la Princesa Elisabeth del 3 de novembre de 1645 (AT, IV, 333)
[2]
Discurs de Metafísica, paràgraf 34, De la diferència dels esperits i
les demés substàncies, ànimes o formes substancials. I que la immortalitat que
es demana suposa el record. Pàg. 100 de l’edició d’Alianza Editorial, Col.
El libro de bolsillo, nº 911, amb traducció i notes de Julián Marías.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada