Diuen que sobre el paper tot s’aguanta, però el cert és que
hi ha alguns textos que són més arriscats que altres, sobretot en el camp de la
moralitat (la intervenció del sofista Calicles en el diàleg del Gòrgies
de Plató[1], per exemple) o
de la política (les terrorífiques paraules que Lady Macbeth dirigeix al seu marit,
al drama shakespearià de Macbeth[2]).
El mateix podem dir de les exposicions, com la que hem anat a veure aquest
darrers dies al CaixaForum. La primera, “Des de la frontera” presenta 8 intervencions
/ obres d’art diverses que formen part del fons de la pròpia Caixa i del MACBA,
reunides per a l’ocasió amb la finalitat de fer-nos reflexionar sobre el concepte
de frontera. L’acostament a través de la imaginació artística a un terme tan
esmunyedís planteja riscos, que els comissaris de l’exposició tracten d’esquivar
apel·lant a la voluntat de motivar el diàleg i l’intercanvi de parers amb el
públic, que algunes de les obres poden suscitar, admetent que no tothom
entendrà l’aproximació de la mateixa manera.
En efecte, algunes de les obres denuncien les fronteres com
a límits religiosos, ideològics i morals que han generat -i generen- divisions
polítiques i socials que es troben en l’arrel dels conflictes passats i
presents. I és ben cert que la disputa pel territori, no només físic, sinó
també de les idees i les creences, és responsable dels majors crims comesos per
l’ésser humà. Posar en solfa i rebaixar la càrrega afectiva que atorguem a les
banderes que identifiquen -i separen- nacions o col·lectius humans, o a les
grans paraules que construeixen els missatges i discursos identitaris que ofereixen
seguretats i projectes, qüestionar iconografies sacralitzades que, esdevenint
tradició canònica, són aversives a qualsevol canvi, quan la societat avança des
del dinamisme i no des de la petrificació dels seus símbols, palesar les
similituds entre comunitats sobre les línies artificials de les fronteres que
dibuixen els contorns d’un país o evidenciar l’artifici -i absurditat- de
qualsevol separació sobre la base de l’arrel material -biològica- comuna que ens
caracteritza, tal i com l’espectador adverteix en les obres exposades, és un
exercici convenient i necessari, però que conté els mateixos riscos que hi ha
en el dogmatisme identitari, sociològic, polític o religiós que pretén
denunciar.
El perill -i el risc- és el del relativisme. Rebaixar el
significat simbòlic de les fronteres -físiques i mentals- és un exercici de
salut pública, però ha de tenir -perdoneu-me la redundància- els seus límits. Les
fronteres, certament, separen, però també identifiquen, diferencien i ordenen,
aspectes tan necessaris per a l’existència com els principis lògics ho són per
al raonament. De la mateixa manera que podem pensar, tot diferenciant entre l’u
i el múltiple o la part i el tot, podem endreçar les relacions i intercanvis
que mantenim els individus i col·lectius humans amb un sistema, imperfecte però
necessari, de divisions, designacions i símbols que confereixen la solidesa per
a la construcció tant del “jo” com del “nosaltres”. Les fronteres, però, essent
materialment perceptibles en les seves formes físiques -països i nacions, sexe
i color de la pell- o socials -estatus, gènere, cultura...- tenen un component
emocional que dificulta el debat sobre la seva existència. D’aquí sorgeix el
relativisme que confon i complica el diàleg. El problema, no obstant, es pot
eludir si en lloc de “frontera” fem servir el terme “llei”. La llei és una
abstracció, elaborada per definir i separar situacions i actuacions. No admet
emocionalitats, ni relativitats, tot i que sí interpretacions, que han de ser,
però, justificades en el marc de la seva demarcació. Transgredir la llei és el
límit que cal denunciar i, davant del qual, no hi pot haver discussió, sempre
que la llei expressi -i respecti- la voluntat de tots. El marc legal que fixa
límits, uneix i diferencia respon a la racionalitat amb la que s’ha acordat, pensada
sobre la base del consens, més que del dissens, allò que ens iguala, més que no
el que ens diferencia. La llei no fa bandera de la diferència sinó que delimita
el terreny del comú a compartir. Demarca, sempre sota les condicions de la
racionalitat i la seva reversibilitat, el que resulta humà i admissible del que
és inhumà i imprescriptible. Superem, així, els dilemes que intervencions
artístiques com la que ens trobem a l’exposició ens fan transitar, sota l’emparament
del relativisme, entre la tènue frontera de la lluita política legítima o la
mera apel·lació indiscriminada al terrorisme, amb el complex teló de fons del
conflicte jueu-palestí que diàriament colpeix la nostra ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada