Visita a les exposicions Des de la frontera i Horitzó i límit. Visions del paisatge al CaixaForum

 

Diuen que sobre el paper tot s’aguanta, però el cert és que hi ha alguns textos que són més arriscats que altres, sobretot en el camp de la moralitat (la intervenció del sofista Calicles en el diàleg del Gòrgies de Plató[1], per exemple) o de la política (les terrorífiques paraules que Lady Macbeth dirigeix al seu marit, al drama shakespearià de Macbeth[2]). El mateix podem dir de les exposicions, com la que hem anat a veure aquest darrers dies al CaixaForum. La primera, “Des de la frontera” presenta 8 intervencions / obres d’art diverses que formen part del fons de la pròpia Caixa i del MACBA, reunides per a l’ocasió amb la finalitat de fer-nos reflexionar sobre el concepte de frontera. L’acostament a través de la imaginació artística a un terme tan esmunyedís planteja riscos, que els comissaris de l’exposició tracten d’esquivar apel·lant a la voluntat de motivar el diàleg i l’intercanvi de parers amb el públic, que algunes de les obres poden suscitar, admetent que no tothom entendrà l’aproximació de la mateixa manera.

En efecte, algunes de les obres denuncien les fronteres com a límits religiosos, ideològics i morals que han generat -i generen- divisions polítiques i socials que es troben en l’arrel dels conflictes passats i presents. I és ben cert que la disputa pel territori, no només físic, sinó també de les idees i les creences, és responsable dels majors crims comesos per l’ésser humà. Posar en solfa i rebaixar la càrrega afectiva que atorguem a les banderes que identifiquen -i separen- nacions o col·lectius humans, o a les grans paraules que construeixen els missatges i discursos identitaris que ofereixen seguretats i projectes, qüestionar iconografies sacralitzades que, esdevenint tradició canònica, són aversives a qualsevol canvi, quan la societat avança des del dinamisme i no des de la petrificació dels seus símbols, palesar les similituds entre comunitats sobre les línies artificials de les fronteres que dibuixen els contorns d’un país o evidenciar l’artifici -i absurditat- de qualsevol separació sobre la base de l’arrel material -biològica- comuna que ens caracteritza, tal i com l’espectador adverteix en les obres exposades, és un exercici convenient i necessari, però que conté els mateixos riscos que hi ha en el dogmatisme identitari, sociològic, polític o religiós que pretén denunciar.

El perill -i el risc- és el del relativisme. Rebaixar el significat simbòlic de les fronteres -físiques i mentals- és un exercici de salut pública, però ha de tenir -perdoneu-me la redundància- els seus límits. Les fronteres, certament, separen, però també identifiquen, diferencien i ordenen, aspectes tan necessaris per a l’existència com els principis lògics ho són per al raonament. De la mateixa manera que podem pensar, tot diferenciant entre l’u i el múltiple o la part i el tot, podem endreçar les relacions i intercanvis que mantenim els individus i col·lectius humans amb un sistema, imperfecte però necessari, de divisions, designacions i símbols que confereixen la solidesa per a la construcció tant del “jo” com del “nosaltres”. Les fronteres, però, essent materialment perceptibles en les seves formes físiques -països i nacions, sexe i color de la pell- o socials -estatus, gènere, cultura...- tenen un component emocional que dificulta el debat sobre la seva existència. D’aquí sorgeix el relativisme que confon i complica el diàleg. El problema, no obstant, es pot eludir si en lloc de “frontera” fem servir el terme “llei”. La llei és una abstracció, elaborada per definir i separar situacions i actuacions. No admet emocionalitats, ni relativitats, tot i que sí interpretacions, que han de ser, però, justificades en el marc de la seva demarcació. Transgredir la llei és el límit que cal denunciar i, davant del qual, no hi pot haver discussió, sempre que la llei expressi -i respecti- la voluntat de tots. El marc legal que fixa límits, uneix i diferencia respon a la racionalitat amb la que s’ha acordat, pensada sobre la base del consens, més que del dissens, allò que ens iguala, més que no el que ens diferencia. La llei no fa bandera de la diferència sinó que delimita el terreny del comú a compartir. Demarca, sempre sota les condicions de la racionalitat i la seva reversibilitat, el que resulta humà i admissible del que és inhumà i imprescriptible. Superem, així, els dilemes que intervencions artístiques com la que ens trobem a l’exposició ens fan transitar, sota l’emparament del relativisme, entre la tènue frontera de la lluita política legítima o la mera apel·lació indiscriminada al terrorisme, amb el complex teló de fons del conflicte jueu-palestí que diàriament colpeix la nostra ànima.

L’art possibilita i alimenta la imaginació que ens fa repensar allò quotidià des de noves perspectives. I és innegable aquesta voluntat tant en els autors de les obres com en aquells que les han aplegat per formar aquesta proposta que es pot veure encara fins al proper 8 de setembre. Però, a vegades, cal no confondre fons i forma. Sobre com les formes artístiques poden redefinir espais i paisatges, transgredint fronteres i límits, sempre des de la creativitat i la recerca de nous llenguatges expressius que donen a pensar i alimenten la reflexió crítica de l’actuar humà, tracta una altra exposició que també podeu veure, a escassos metres, de l’anterior, en el mateix CaixaForum. Les interessants propostes que conté susciten molts debats però els circumscriuen a les formes que l’art juga a transgredir, amb la clara intenció de no diluir el fons que fa reconeixible la discussió, i que no és altre que posar límits a l’actuació humana sense els encanteris del relativisme. Per què Igual que sense fons no hi ha figura, tampoc sense límit hi ha expressió, vida o llenguatge.

---

[1] Plató, Gòrgies, 483a i ss.

[2] Shakespeare, Macbeth, escenes V-VII de l’acte primer.