Reflexió d’estiu a la Muga

 

Silenci, aire pur, temps detingut. La matinada cedeix el protagonisme a la tirania del sol d’estiu i la frescor de l’oratge, que et fa sentir viu, deixa pas a la somort de la calor que reblaneix el cervell i detura l’ànim. Estem a principis d’agost, a la vall de la Muga, a un cop de pedra de Sant Llorenç de la Muga, a l’interior de l’Alt Empordà, en ple territori turístic, conquerit per miríades d’estrangers que fan de casa nostra el seu peculiar esbart vacacional mentre la gent del país es retira, amb discreció, cap a retirs interiors, o fa el seu agost a costa de la benigna butxaca del visitant superb.

Mentre a Barcelona i altres indrets urbans del país la pressió turística degrada els entorns immaterials de la convivència -preu i accés a l’habitatge, sobresaturació del transport públic, soroll, festa i incivisme a tothora- a la Catalunya rural l’amenaça és més matèrica: estrès paisatgístic per pressió humana, degradació natural per concentració de vehicles i visitants. La massificació d’entorns singulars creats per l’acció de la natura durant milers d’anys, com els gorgs de La Muga, no només deteriora un bé d’explotació econòmica que no requereix inversions de manteniment i millora -només un règim regular de pluges-, sinó que priva al país de la singularitat i distinció que el defineix. La degradació d’espais singulars és la darrera baula de l’explotació de l’espai, que és ben palesa als paratges de costa, però que s’estén ara amb rapidesa als entorns d’interior i muntanya. Aquesta venda per participacions del territori, que es devalua amb cada nova intervenció humana, aplana la homogeneïtzació que empobreix, no tan sols els habitants d’aquesta terra -a costa, això sí, d’enriquiment momentani d’uns pocs- sinó la continuïtat natural de la diversitat i la cultura humana adaptativa, creada durant segles, per assolir l’equilibri vivencial, des del respecte ecològic i el sosteniment ambiental. La desertificació, que se’n segueix no és només una amenaça al futur generacional del país -al cap i a la fi tota acumulació de riquesa s’ha fet sempre sobre l’explotació dels recursos naturals- sinó sobretot una pèrdua irreparable de capital singular, en la mesura que ja no pot ser recreat per l’activitat humana, més que virtualment, la qual cosa no deixa de ser una estafa, i la seva creadora, la força de la natura, triga mil·lennis en poder restituir-se.

A la Muga, però, el recurs immaterial que més s’explota i que, aquest sí, no està exposat a l’erosió per la intervenció de la mà de l’home, és el seu cel estrellat. A resguard de tota l’exposició lumínica que contamina la conurbació barcelonina, aquestes valls silencioses conserven una finestra oberta a la immensitat de l’espai sideral que, diàriament, també ara a l’estiu, ofereix la mateixa quantitat d’anhels, esperances, enigmes i preguntes que han acompanyat la humanitat des dels seus orígens. La connexió amb el passat, en aquest indret, quan mires el cel, és total. Hom contempla el mateix escenari, gairebé intemporal, que van estudiar -a la recerca d’una narrativa comprensiva del seu propi esdevenir-, i utilitzar -en la seva orientació espacial i moviment migratori-, els primers pobladors d’aquestes contrades. Només canvien els estris amb els quals fem avui l’observació, però la voluntat de construir una narració explicativa dels orígens, que orienti la recerca del sentit, al mateix temps que recalculi les nostres possibilitats de futur, segueix governant aquest humà esguardar l’horitzó en busca d’un punt de fuga. Incapaços de retenir les arrels culturals i paisatgístiques que ens han conformat, ens lliurem a la connexió còsmica, un cop extraviada i convertida en recurs econòmic, la dimensió tel·lúrica que ens ancorava als límits d’allò que importa.

Mirem al cel i contemplem el passat per veure el futur; metafòricament, és com estar-se als núvols per dir que es toca de peus a terra. Talment la mateixa operació que les figures polítiques d’aquest país porten fent des de fa anys, perllongant un erràtic rumb d’escapament i autoengany que desconcerta, esparvera o indigna. Si, com diu la Hannah Arendt, «és únic i privatiu de la política ensenyar als homes com treure a la llum la radiant grandesa que posseeixen» l’espectacle irresponsable de la passada setmana del retorn de l’exili de «l’anhelat president», per tornar a fugir, no només denota baixesa; expressa una incapacitat absoluta d’interpretar el passat sense l’anhel del futur, obviant per complet el present, convertint, així, en farsa l’acte de conciliació que la memòria dignificà amb l’anterior tornada de l’exili d’un President destituït. El problema de voler amagar el present sota el miratge perpetu del passat no només és que li resta èpica a l’acció restitutiva dels greuges, sinó credibilitat al projecte de país que volem impulsar. Per orientar-se eficaçment els nostres avantpassats, navegants i viatgers, miraven el cel estrellat, que ens retorna la llum del passat. En les estrelles hi veien les marques d’un camí que els duia amb seguretat al seu destí. Avui, mirar les llums titil·lants en la foscor de la nit s’ha convertit en un espectacle que ens fa somiar, abans que entendre. Entre somnis i il·lusions, mentre venem identitat i patrimoni, camina al país desorientat i encegat per aquells que van posar rumb a les estrelles, sense dir-nos, però, que en el seu horitzó només es veuen els errors de sempre. Tal vegada sigui l’ocàs definitiu d’una classe de lideratge que ha fet del pensament màgic i la voluntat el recurs taumatúrgic de construcció i canvi de la realitat. En cas contrari, només mirant el cel nocturn sabrem reconèixer-nos.