Foteses educatives d'estiu II

 

Un dels principals problemes que té avui l’escola és la pèrdua de valor, per a la societat en general, del coneixement i de la cultura, justament allò que antigament calia transmetre als infants prioritàriament en la seva etapa educativa, però que avui ha esdevingut una més de les tasques pedagògiques, i no pas la més destacada o rellevant. Avui cal preparar l’infant per als reptes que la societat i la vida li plantejaran en la seva incorporació al món adult. Importa més que sigui un ciutadà imbuït d’esperit democràtic, un treballador eficaç i flexible, un consumidor conscient i crític, una persona saludable i sana o un nadiu digital adaptat a qualsevol novetat tecnològica. No negaré la importància de tots i cadascun dels aspectes esmentats, que són dimensions de la multifactorial existència humana actual, les diferents cares -la ciutadana, la laboral, la lúdica, la soci-sanitària, la tecnològica, l’econòmica...- d’un prisma que tendeix a augmentar els seus costats, conforme s’incrementen i acceleren les atribucions a l’essència humana que invoquem per omplir de sentit la buidor que ens constrenyeix. La promesa il·lustrada que va guiar les cuites escolars en el passat (“el coneixement us farà lliures”) ha esdevingut un lema pertorbador i perillosament proper a les derives traumàtiques del totalitarisme viscut en l’anterior segle. Així, el coneixement humà és el responsable de tots els mals que assetgen i posen en perill la vida, des de la creació d’armes de destrucció massiva, a les tècniques de control i repressió ciutadana, passant per totes les pràctiques d’explotació del medi que causen la crisi ecològica que amenaça la continuïtat de la biodiversitat planetària.

La crisi de l’ideal de la il·lustració ens ha portat a les múltiples crisis que caracteritzen la realitat en què vivim. I l’escola, com a reflex de la societat, no és aliena a elles. L’estament escolar està subjecte, des de fa dècades, al qüestionament i la revisió constant; es pretén modernitzar-lo, adaptar-lo i transformar-lo per fer-lo més permeable a tots els prismes referits anteriorment i que, malgrat també hi eren presents en la pràctica docent de la “vella” escola, no esdevenien la prioritat de la transmissió educativa. Des de la llunyania del més de mig segle viscut, he experimentat, primer com a alumne, després com a docent, aquests canvis, i em sento habilitat per, amb encert o sense, parlar-ne. En fer-ho m’adono que allò que ha canviat és, en primer lloc, la societat i els valors que la distingeixen. Però, sobretot, ha canviat la mentalitat, el pensament o l’opinió del comú. Posem un exemple d’aquesta evolució entre les dues èpoques, la de la meva infantesa, i l’actual.

Per les famílies que vivien les estretors i foscors de la postguerra comprar, encara que fos a terminis, una Enciclopèdia resultava una inversió de futur cabdal per impulsar l’educació dels fills. Avui ningú -a excepció dels col·leccionistes- compra enciclopèdies. Tanmateix, tothom compra, a edats cada cop més primerenques, un mòbil prou potent als seus fills. Hi argüeixen, sovint, per justificar-ho, motius pedagògics. Al capdavall tots els altres nois i noies en tenen i a l’escola se’n fa un ús. El mòbil pot contenir i donar accés a totes les enciclopèdies que hi ha al nostre temps i té potencials eines d’innegable valor educatiu. Però també és el major lladre de temps personal, el més poderós distractor i impulsor contemporani de la procrastinació, i el campió de la dispersió de l’atenció, enemic de qualsevol esforç de concentració, a més de difusor de falsedats, rumors i tota mena de pseudo-informacions que contribueixen a expandir els prejudicis i els recels cap als altres. Les enciclopèdies, neutres pel que fa als efectes psicològics en la maduració dels infants, eren portes obertes al coneixement i la curiositat natural que feien volar la imaginació i l’afany pel saber. Els mòbils, més que perillosos, diré que no són neutres. No ho poden ser quan donen accés per igual a allò més sublim, però també a allò més aberrant. Qui encara no té format el seu gust, i és evident que un infant no el té, està completament indefens davant una eina pensada tan per formar-lo com per entretenir-lo. En tots dos casos, però, provoca el mateix efecte passiu: deixa en mans de l’algoritme la següent publicació, la següent entrada, pàgina o comentari a què ens dona accés. Mata la inventiva i desactiva la responsabilitat moral que se’n deriva de la troballa feta en el marc de la recerca lliure. Tanmateix, l’escola nova ha defensat, i seguirà defensant, la conveniència pedagògica d’aprendre a fer un ús adequat d’aquest giny. Tot i que les enciclopèdies ja han desaparegut de les escoles, els mòbils seguiran, amb tots els debats i opinions favorables i desfavorables que es vulgui, ben presents.

L’enciclopèdia és l’artefacte per excel·lència de la Il·lustració. El seu llegat més preuat. El mòbil és l’avenç tecnològic més característic dels nostres temps d’innovolatria. Malgrat que tots som conscients de les servituds que ens provoca el seu ús i/o dependència, no estem disposats a renunciar-ne, almenys fins que un nou avenç tecnològic el faci obsolet. Què ha canviat, doncs? No només les eines de transmissió del coneixement, sinó la percepció del comú respecte la potencial malaptesa que contenen. Que les enciclopèdies, digitals o físiques, són contenidors del saber, parcial i incomplet, de cada època ningú ho qüestiona. Que els mòbils són addictius i requereixen un ús assenyat i previngut per compensar el potencial perill que contenen tampoc crec que se li escapi a ningú. Tanmateix, la que ha quedat proscrita de la formació escolar és la primera, mentre que el segon no deixarà d’estar present en la funció educativa, tot i que sigui desterrat de les aules. Darrere d’aquest canvi perceptual no hi ha altra estratègia que la volguda incriminació del coneixement i de l’intel·lecte. Quan es parla de neo-feudalisme, populisme i autoritarisme en la societat present no se’ns hauria d’escapar que tots aquests “ismes” només fan esment a un únic impuls: el de l’anti-il·lustració que, des de fa temps, té com a objectiu imposar-se a l’escola. Perquè aquest és el camí més ràpid per afiançar-se definitivament a la societat. Però de la mateixa manera que l’enciclopèdia no és la responsable dels errors de la Il·lustració, tampoc el coneixement és el causant del desgavell en el que ens trobem. Més aviat ho és l’ús que en fem d’ell, i això té més a veure amb l’altre gran aportació il·lustrada, la reflexió sobre la llibertat, que amb les eines, pràctiques o institucions que d’ella se’n derivaren i que han perviscut en el temps, fins als nostres dies.