Villa Caprice de Bernard Stora (2020)

 

El retrat trist i descarnat del funest encant de l’oligarquia en la França actual, filmat amb precisió i mesurada distància pel cineasta Bernard Stora, mereix més reconeixement i elogi que els que va recollir en el moment de la seva estrena. La trama de corrupció política per tràfic d’influències en la compra d’una vil·la, per part del potentat home de negocis Gilles Fontaine (Patrick Bruel), que ambicionava la seva possessió des dels temps de la infantesa, quan hi jugava en el seus ruïnosos salons i abandonats jardins, i que acabarà convertint, després de reformar-la, en el refugi fortalesa del seu matrimoni, amaga tot un entramat d’actuacions interessades, manipulacions i xantatges que afavoriran l’empori empresarial, tot enganyant i embabucant un dels advocats més prestigiosos que hi ha al país, Luc Germon (Niels Arestrup), després de contractar-lo per fer front a la demanda judicial que pesa sobre la fraudulenta adquisició de l’esmentada propietat.

Plantejada com un tour de force entre els dos personatges, la pel·lícula segueix les argúcies de l’empresari, que vol aprofitar-se’n de l’advocat, muntant-li un parany amb l’esquer de la contractació dels seus serveis per defensar-lo de la imputació per tràfic d’influències, mentre el que realment pretén és guanyar-se la seva confiança per a què acabi traint els interessos d’un altre dels seus client, a qui representa en una negociació amb un testaferro del mateix Fontaine. L’advocat, per la seva banda, un home ja experimentat i acostumat a tractar amb arribistes com el seu partenaire, creu controlar la situació, emparat en el coneixement del laberint judicial que embolcalla als tribunals on acostuma a defensar amb èxit als seus clients. Creient-se immune a les estratègies persuasives i als encants que l’empresari, agraït amb els seus eficaços serveis, li va oferint, malgrat els advertiments de la dona de l’oligarca, es deixa emportar pels seus modestos desitjos, que creu poder satisfer sense caure en un deute inexcusable amb el seu client, que va estenent la teranyina al seu voltant fins a atrapar-lo per complet.

En la preparació de l'atzucac on un empeny l’altre, hi té un paper destacat el coneixement de les vulnerabilitats emocionals que humanitzen al prestigiós advocat, que viu amb seu pare malalt, de qui ha après la rectitud moral que guia la seva activitat professional, malgrat l’acritud i decepció que amarga la seva vellesa, després de veure com gent sense escrúpols i ambició sense límits, com el mateix Fontaine, accedia al poder polític. Entregat en cos i ànima a la feina de deslliurar als més poderosos dels seus deutes amb la justícia, fins adquirir el major prestigi -raó per la qual sofreix la rancúnia del seu pare-, Germon ha sacrificat tot projecte familiar, esdevenint un solter inveterat, que veu en el jove patró del iot que l’empresari li ofereix per al seu esbarjo, el fill no engendrat amb qui voldria retrobar el sentit de tot plegat, un cop el seu pare, i únic parent, mor.

La impressió de ferri control i previsió del procés judicial que denota el veterà advocat en les seves intervencions davant del jutge, segur de sí mateix i coneixedor dels capítols que acompanyen tota demanda, on la finalitat no és fer justícia sinó arribar a un acord econòmic entre les parts, traçant un descarnat paisatge que despulla d’idealisme els tribunals, convertits en una crossa al servei dels interessos del poder polític i econòmic -un revoltat mar d’ambicions on el reputat advocat ha aprés a navegar sense por al naufragi-, es troca en fràgil il·lusió i incert rumb quan es deixa seduir pels persuasius i amables cants de sirena que l’empresari, astutament i amb naturalitat, orquestra sense treva. Qui ha fet del control emocional el sòlid pilar de la seva carrera professional es veu vençut per la humana esperança de trobar llaços emotius aliens als interessos mercantils. La soledat i la buidor són els resultats inalterables que acompanyen l’abandonament de la humana condició d’éssers mancats i incomplets que ens defineix. Creure’s prou capaç de conduir la mateixa vida envers el destí anhelat, sense taca, ni traïció als escrúpols, sense remordiments, ni peatges a pagar, és tant inversemblant com aspirar a l’eternitat de l’existència material, pel simple mecanisme del control biològic dels processos naturals de l’organisme i del sotmetiment de la voluntat aliena per les lleis del mercat. La continuïtat de la vida, sense la participació i el guiatge de la moral, no només és impossible, com ens mostren les amenaces en forma de problemes de límits -climàtic, ambiental, hídric, productiu, demogràfic...- que actualment ens assolen, sinó que, a més, és indesitjable perquè el seu únic espai de creixement es troba en el soscavament de la condició relacional humana d’amor i reconeixement de l’altre, condició que cap paradís artificial -natural o social-, com Vil·la Caprice, pot suplir.

Per aquesta raó la pel·lícula no és, només, el retrat d’una o vàries pèrdues -que pateixen els dos personatges-, sinó l’explícita expressió de la derrota de la nostra societat, entregada a l’enaltiment i elevació, com a model exemplar de vida, de l’acció de depredació del proïsme que alguns dels seus fills han perfeccionat. Contra aquesta sacralització del mal, entès com a ambició de superar el límit, no hi ha vacuna, perquè és una tendència tan humana com nociva; únicament hi ha educació, que ja fa molt que va deixar de ser l’autocomprensió i contenció dels propis límits naturals de l’ésser humà, per a convertir-se en el domini i l’excel·lència de sabers tècnics i pràctiques expansives de refermament de l’ego. És contra aquesta «malaltia» del nostre temps que l’escola, que avui inicia un nou curs, té l’inexcusable deure d’actuar. Un cop més, però, el més calent és a l’aigüera.