.jpg)
L'etòleg i primatòleg -malauradament traspassat el mes de març del present any- Frans de Waal qüestiona, en aquest assaig[1], l'origen específicament humà de l'ètica. És cert que des de discursos antropocèntrics, com els que ens ofereixen les religions, el tret distintiu que acosta l'ésser humà a la divinitat creadora no és cap altre que les seves qualitats altruistes, sentit de la justícia, empatia i consciència moral. Alhora que aquests principis ens fan humans, també ens allunyen de la condició animal, malgrat que, fisiològicament, guardem evidents estructures similars amb els nostres parents evolutius, els primats, així com funcions biològiques idèntiques amb tots els mamífers i altres classes d'animals.
De Waal, després de passar-se tota la vida estudiant la conducta dels primats, demostra, en aquest assaig, les arrels evolutives de la moralitat, considerant-la el fruit d'estratègies de supervivència lligades a la selecció natural, abans que la prova decisiva de la condició divina de la naturalesa humana. Aquesta postura, construïda des dels marges de l'estricta ciència, porta a l'enfrontament directe amb l'ortodòxia religiosa i filosòfica, en un debat aspre que, sense arribar a l'alçada de la polèmica agressivitat de Richard Dawkins, no dona treva al dogmatisme de la fe, ni tampoc fa concessions al negativisme d’un ateisme estèril. Així, identificant-se amb el Bosco, pintor flamenc de començaments del segle XVI que ja es distanciava de la pressió eclesiàstica als seus quadres, com El jardí de les delícies, on es burla obertament de l'Església, de Waal pinta, al seu assaig, un fresc demolidor amb què destruir, definitivament, les creences imposades per la fe sobre la naturalesa específica de l'home.
El llibre reprodueix molts dels experiments i observacions fetes per l’autor i els seus col·laboradors, en el marc de les seves investigacions, amb diferents espècies de primats, micos i altres mamífers, per tal d’escatir l’origen de les conductes altruistes, col·laboratives, gregàries o respectuoses que caracteritzen el comportament humà, en tant que animal social, i que també es poden observar en aquestes mateixes espècies que conviuen en grups socials complexos. Demostra, en conseqüència, que no són conductes específicament humanes, i que, tractant-se de comportaments que tendim a qualificar com a «morals», la capacitació per a actuar seguint aquests principis no neix de l’espiritualitat i la racionalitat atribuïdes a la nostra espècie, sinó d’un procés evolutiu que, en els seus primers estadis, compartim encara amb aquestes espècies properes. Defensa el que anomena la tesi de la «moralitat ascendent». Segons aquesta proposta, el codi moral no ve imposat des de dalt ni es deriva de principis ben raonats, sinó que sorgeix de valors implantats i presents en els nostres ancestres. El més fonamental té a veure amb el valor de supervivència de la vida en grup. El desig de pertinença, de bona convivència, d'estimar i ser estimat, ens porta a fer tot el possible per portar-nos bé amb aquells de qui depenem. Els altres primats socials comparteixen aquest valor i estableixen el mateix filtre entre emoció i acció per assolir un modus vivendi consensuat. El filtre descansa sobre les inhibicions i la imposició de límits.
L'exemple més clar és la tolerància cap a la conducta de la broma pesada que el ximpanzé més jove executa sobre els més grans. Aquests s'inhibeixen i es mostren pacients davant del desvergonyiment de la cria, a qui no castiguen pels seus excessos. El control emocional té a veure amb la comprensió de la situació. Allò que no li tolerarien a qui coneix les normes del grup, se li consenteix al petit que, jugant, aprèn a mesurar els límits de les seves accions. Igualment succeeix quan aprenen, amb el joc social, a mesurar situacions que poden comportar un dany o perill per al company de jocs. Som mamífers, animals marcats per la sensibilitat a les emocions alienes. La justícia distributiva també s’evidencia en el repartiment dels recursos: a igual tasca feta, els individus d’aquestes espècies esperen rebre la mateixa recompensa. Quan un rep un premi major que l’altre es desperta el ressentiment, l’enuig i el menyspreu de qui se sent víctima d’una injustícia. L'equitat és, doncs, una preocupació universal, no només present en la nostra espècie.
Ara bé, la nostra percepció de la justícia distributiva és més complexa i implica un segon ordre, que és la preferència pels resultats equitatius en general. El paper essencial de l'evitació del conflicte ja va ser apuntat per Hobbes: “es presumeix que tot home persegueix allò que és bo per a si mateix de manera natural, i allò que és just només en nom de la pau i de manera accidental”[2]. Així, mentre que els micos caputxins protesten quan no reben la mateixa recompensa que el seu company, els individus afavorits no són capaços de compartir el premi major amb els desfavorits. Els micos no presenten justícia de segon ordre. Ara bé, el sentit de la justícia com a compassió dels no afortunats, o altruisme, és també present en els ximpanzés. Són capaços d'entendre que rebre premis i privilegis els pot comportar repercussions negatives davant dels seus congèneres més desafortunats, per la qual cosa tendeixen a repartir els seus beneficis amb els altres. Així, si el primer nivell de justícia consisteix en la demanda d'igual recompensa per la mateixa tasca, el segon nivell suposa l'altruisme, i comporta la incomoditat de l'afavorit davant la situació d’haver rebut major recompensa que el seu congènere; el primer nivell és propi de micos i gossos, mentre que el segon és exclusiu dels antropoides. En conseqüència, la justícia i l'equitat s'han de contemplar com a capacitats antigues, derivades de la necessitat de preservar l'harmonia davant de la competència pels recursos.
El següent nivell de moralitat, exclusiva ja de l'ésser humà, implica la preocupació comunitària, consistent en un major grau d'abstracció: concebem nocions del que és bo i dolent per a tothom, no només per a nosaltres i els nostres familiars. Som capaços d'imaginar-nos l'impacte d'una acció insolidària sobre el bé comú. Edifiquem reputacions d'honestedat i de confiança, i desaprovem els tramposos o els que no cooperen, fins al punt de condemnar-los a l'ostracisme. La nostra meta és que tothom s'atingui a les regles i avantposi els seus interessos col·lectius davant dels interessos egoistes. La moralitat serveix per difondre els beneficis de la vida en grup, i també per evitar l’explotació per una elit poderosa. Encara que a l'origen biològic la moralitat va evolucionar per raons grupals internes, sense consideració per l'espècie en el seu conjunt, en el cas humà això ja no es limita al grup propi, sinó que apliquem el que hem après sobre una vida humana digna a una escala més àmplia, que abasti els estrangers i fins i tot els enemics, als quals també els reconeixem drets. Com més expandim l'abast de la moralitat, més necessitem servir-nos del nostre intel·lecte, perquè, malgrat originàriament la moralitat estigui arrelada en les emocions, la biologia amb prou feines ens ha preparat per als drets i les obligacions a escala global. Hem evolucionat durant milers d’anys com a animals de grup, no pas com a ciutadans del món. No obstant, estem capacitats per reflexionar sobre qüestions com els drets humans universals i no hi ha raó per prendre l'ètica naturalitzada, present en altres espècies, com una presó de la qual no podem escapar.
L’objectiu de l’autor d’indagar sobre les arrels biològiques
de la moralitat, desmarcant-la de les lectures religioses que s’atribueixen la
seva aparició, resta plenament assolit. És més, l’atribució d’arrels naturals a
la moral reforçaria el paper primordial que haurien de tenir les seves regles
en les nostres actuacions socials, un cop la desvinculem dels cultes
sobrenaturals, les artificials visions de prístina espiritualitat de la
condició humana o d’obediència cega a dogmes imposats per la fe. Dit d’una
altra manera, la crisi espiritual que pateix el món occidental no hauria de
soscavar el paper determinant de la moral en la composició de les nostres
relacions socials, ja que la moral s’arrela en la nostra naturalesa evolutiva de
forma més fonda i primigènia que el sentiment religiós. De Waal, però, per
consolidar una moral plenament autònoma i neutre, en relació a la fe, i evitar
el buit que entranya la separació respecte la religió, la sustenta en un altre
mite, el contracte social del liberalisme polític. La substitució de Déu per la
Llei, com a supervisor dels nostres actes, hauria de garantir la continuïtat de
l’altruisme natural, no només en relació als nostres parents i amics, com ja
s’evidencia en la conducta dels altres primats, sinó també en relació als
desconeguts amb els que compartim la condició de ciutadans amb drets i
obligacions socials. El mite del contractualisme, que supleix el missatge
evangèlic al món occidental des de la modernitat, apel·la als valors
comunitaris i al compliment de la llei com a principis impulsors de la moralitat,
confegint l’ideal del progrés moral de la societat, que ha il·luminat el camí del
progressisme polític des del segle XIX fins avui. El somni de la societat dels
justos a la Terra -i no al Cel- que ha alimentat la utopia d’esquerres, s’ha
construït sobre les bases de la moralitat laica, però calcant els mateixos
errors dogmàtics que ja va protagonitzar la moral religiosa, i que De Waal
denuncia, en aquest assaig, a partir de l’obra pictòrica del Bosco. L’experiment
modern de crear una societat basada en un contracte moral que funcioni
raonablement bé sense la religió, és a dir, l’intent de substituir un mite per
un altre, no acaba de ser reeixit. El salt d’una moral d’ordre biològic a una
moral específicament humana segueix requerint alguna cosa més que la investigació
genealògica. L’altruisme natural, que compartim amb els nostres parents
evolutius, és únicament un punt de partida. Destacar l’origen biològic, no
mitològic, de la moral és meritori, però no resol el principal problema, a
saber, per què cal complir amb l’estadi moral de la preocupació comunitària, i
vetllar pel bé comú, si aquest impuls no està en la nostra naturalesa. La veu
de Calicles, que ressona a través del Gòrgies de Plató, amplificada per
Nietzsche, segueix retrunyint a les nostres oïdes postmodernes, sense que arribem
a ser plenament conscients de les seves conseqüències. Segurament per això, l’ètica
animalista sigui l’única branca de la disciplina moral que avui dia és capaç de
fer algun manifest propositiu. Encara que hi ha qui ho veu com un avenç, no
deixa de ser la constatació de la magnitud de la derrota del projecte
humanístic il·lustrat, que no ha estat capaç d’atorgar-nos cap altra cosa que
el retrat natural i descarnat que de nosaltres fa la ciència. El problema és
que en aquest retrat -com li passava a l’espectador renaixentista del Bosco-, no
ens hi reconeixem.
[1]
Frans De Waal, The Bonobo and the Atheist. In Search of Humanism Among the
Primates, New York: W. W. Norton. 2013. (Hi ha traducció al castellà: El
bonobo y los diez mandamientos. En busca de la ética entre los primates.
Tusquets editores, col. Booket, ciencia nº 70. Traducción de Ambrosio García
Leal, Barcelona, 2014)
[2]
Thomas Hobbes, De Cive, Alianza ed., 2009, pàg. 36.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada