Parthenope de Paulo Sorrentino

 

Veig amb la Glòria al cine la darrera producció del director italià Paolo Sorrentino, Parthenope, una confessió sincera, plena del barroquisme i els habituals excessos visuals del cineasta, d’amor lúcid envers la seva Napoli natal. L’argument ressegueix la biografia de la protagonista, des del seu naixement, l’any 1950, a la referida ciutat italiana, fins a la jubilació, en l’era actual, quan retorna a Nàpols, després de tota una carrera docent com a catedràtica d’antropologia a la Universitat de Trento. El recorregut biogràfic per diferents moments de la seva joventut, des dels seus inicis com a brillant estudiant universitària, fins a l’elaboració de la seva tesi doctoral, li serveix a Sorrentino per submergir l’espectador en un conte moral que busseja en els tèrbols caràcters de la condició vital napolitana. Es pot entendre el personatge de la protagonista -que rep, en néixer, el nom de Partènope, la mitològica sirena que va ser enterrada en l’indret on s’alçà originalment l’antiga ciutat, a la que va donar nom- com l’alter ego de la mateixa ciutat, en una al·legoria brillant i fosca, plena de bellesa i de corrupció, que transita per l’amor i el desig d’una joventut que oscil·la entre la inconcreció del voler infinit mai satisfet, que només condueix al suïcidi, protagonitzat pel germà, i la recerca constant de la resposta exacta que resolgui el dubte existencial i ompli la buidor que acompanya tanta bellesa. En aquesta pulsió conflictiva i agermanada de carn i esperit s’albira la contradicció que defineix la mateixa ciutat de Nàpols, però que també trasbalsa l’home modern, tal i com reconeix Sorrentino amb la intromissió fugaç, en la narració, del personatge del novel·lista estatunidenc John Cheever, relator de l’absurditat de la vida suburbana contemporània.

En l’esmentada recerca, talment entesa com un recorregut al voltant dels pilars que aixequen el tarannà napolità, identifiquem els cants de sirena del món de l’espectacle, tragicòmic, ridícul i tendre, amb tot el seu divisme, aparença i falsedat que tempta a la protagonista per iniciar carrera com a actriu, amb la promesa de l’èxit que exhala la seva bellesa, mentre ens mostra la desagradable decadència que arrossega a les antigues glòries de l’escena, tot desvetllant el món d’interessos, excentricitats i lletjor que l’acompanya. Massa fals i massa real per ser durador, la nostra Parthenope abandona la idea i es deixa, a continuació, seduir pel poder de la màfia, que desplega el paternalisme protector cap als desvalguts de les barriades napolitanes, rere els quals amaga l’ambició corruptora que contagia tota la societat, fins repartir-se el pastís econòmic i polític, en una entesa entre famílies que recorre a la unió carnal amorosa, en lloc de la guerra, per consolidar aliances i assegurar el negoci, mentre xucla totes les energies i la vitalitat dels seus ciutadans. Finalment, atreta per la devoció i el misteri que enlluerna al crèdul poble napolità, necessitat de miracles per suportar tanta misèria, s’acosta a la fe catòlica i al Príncep de la seva Església, veritable encantador de serps, taumaturg i mediador, capaç tant d’invocar la sacralitat més pura com de deixar-se corrompre per les ambicions i els bens materials mundans. Una nova exemplificació de l’ambigüitat que conforma el Nàpols, captivador i primitiu, que la nostra protagonista malda per acceptar.

Malgrat deixar-se portar per l’atractiva seducció que executen successivament el món de l’espectacle, la cosa nostra i l’Església, seran el saber i la Universitat els que acabaran definint el futur de la protagonista, incapaç, com la seva ciutat, d’engendrar res superior al vitalisme natural dels napolitans, res més vertader que la incomprensible bellesa i dolor de la condició humana, res més sublim que l’acceptació de la monstruositat que pot caracteritzar a la descendència. Amb tot el coneixement de la naturalesa humana que la ciutat li aporta -palesa en la irònica graduació amb la màxima puntuació en l’especialitat d’antropologia de la protagonista-, Parthenope haurà d’allunyar-se i exiliar-se en la nòrdica Trento, per poder suportar la lluminositat cegadora que s’alimenta de les foscors que habiten en l’ànima de Nàpols. Només el punt final, amb la jubilació, de la vida acadèmica motivarà el seu retorn, per constatar que la devota i crèdula ciutat ha canviat la creença en els miracles de l’altíssim per la fe en els miracles esportius del seu club de futbol. Tot canvia per seguir conservant el mateix fervor salvífic popular, alimentat per suportar tanta penúria i misèria moral com bellesa i amor a la vida és capaç d’expressar aquest cant fílmic al·legòric rodat en la plenitud de la maduresa narrativa del seu creador.