John Stuart Mill, quan escriu On Liberty[1],
fa una arriscada aposta que, malgrat li reserva un prominent espai en la
història del pensament, tot allunyant-lo dels llocs comuns de l’ortodòxia
utilitarista, on fins llavors estava encasellat, el porta a topar amb els
límits de la convivència humana que explora el liberalisme des dels seus
orígens, límits que manifesten contradiccions que ja eren perfectament
perceptibles en el seu temps i que encara ho són més avui. L’aferrissada
defensa que Mill fa de la individualitat, com a darrera garantia de la
llibertat, el converteix -amb permís de Locke- en el paladí de la tolerància,
davant la qual cap govern, institució o persona pot immiscuir-se, sempre que
l’exercici d’aquesta llibertat no generi un perjudici a tercers. Però, alhora
que aixeca el bastió inexpugnable de la mismitat del jo, espera que, com
succeeix amb els mercats econòmics, la regulació de la convivència entre la
infinitat de “jos” que conformem la societat es faci per si sola, com el
resultat invariable del mateix exercici de mútua tolerància. Si de cas, només
caldrà regular aquells espais convivencials on la legítima llibertat de cadascú
topa amb la de l’altre. Aquesta tasca regulativa és la que ha de d’entomar
l’Estat. No cal dir que posar límits al dogmatisme, autoritarisme, paternalisme
o imperialisme de les societats era en el seu temps, i segueix sent en el
nostre, just i necessari. Un Estat sobreprotector no garanteix ni la felicitat,
ni la prosperitat material i moral dels seus membres, com les experiències del
totalitarisme ens han ensenyat. Però, deixar que sigui el lliure criteri
individual el que entomi, a partir de les seves experiències, expectatives,
desitjos i intencions, l’espai d’interacció comuna, amb l’esperança que el
mecanisme corrector de la democràcia sigui suficient per prevenir i curar els
excessos del jo és, com a mínim, ingenu.
Així, en el concepte de llibertat de Mill hom troba a faltar
el rerefons que té l’autonomia de la voluntat kantiana. Si l’únic límit de la
llibertat és que no som lliures de renunciar a ella, tal com sosté Mill, creure
en absurditats, com que la terra és plana, o que l’homeopatia té un poder
sanador sobre malalties com el càncer, ha de ser tan admissible com les
opinions contràries, força més contrastades pel coneixement científic. Així,
doncs, mentre no vulguem treure un profit personal d’aquestes creences, ni
convèncer sota coaccions als demès de la nostra lliure acceptació de les
mateixes, com a veritats indubtables, la creença lliure en elles haurà de ser
admesa. Qualsevol opinió, per extravagant, absurda o rimbombant que resulti, si
ha estat lliurement assolida, podrà ser defensada. Si la condició de la
llibertat consisteix en assumir com a possible tota idea, conducta o creença,
s’obre la veda a totes les formes admissibles de l’extravagància. Així, és tan
sols una extravagància més, que un artista "posthumanista" s’implanti
una orella en el braç esquerra[2],
o que el psicòleg americà Gregg Furth s'hagi amputat una cama sana per
manifestar el seu domini sobre el seu cos[3].
La convicció que la llibertat és l’expressió més genuïna de la condició humana
la converteix, llavors, en el tòtem sagrat sobre el qual sacrificar tota altra
categorització humana, començant per la racionalitat.
En nom d’aquesta sacralitat, personatges com el president de
la República Argentina, Javier Milei, que posa fi als seus mítings-shows amb
l’estrident crit "Viva la libertad, carajo!", seguiran
confonent i manipulant al ciutadà, estenent la pitjor versió possible del credo
liberal, la que defensa la inviolable espontaneïtat singular del subjecte, per
més irracional i absurda que sigui. Mentre que Mill entenia l’ésser humà com a
inacabat i en permanent construcció, raó per la qual la lliure decisió ha de
ser sotmesa a la revisió i discussió contínua, admetent la dissonància, la
discrepància i la diversitat d’opinions com a garantia de raonabilitat, els
Mileis, Ayusos o Musks del present imposen la tirania indiscutible de la lliure
voluntat autodeterminada i dogmàticament convençuda que som davant d’una era on
la humanitat troba el seu sentit final, la seva completut, en la satisfacció
del caprici, l’expressió de les emocions, i la millora transhumanista de sí
mateix amb la tecnologia. Cap condicionament, trava o límit cal que s’imposi a
aquest programa. La sentència de Mill que la humanitat surt més beneficiada
quan consenteix que cadascú visqui a la seva manera que no pas quan l’obliga a
viure com els demès, s’ha pervertit fins l’extrem que podem dir que avui la
humanitat surt més perjudicada quan cadascú està obligat a viure a la seva
manera, en contra de la racionalitat dels demès. Posant la llibertat per
damunt de qualsevol altre principi no només s’aconsegueix desactivar la, a
vegades, asfixiant tutela de l’Estat i l’opinió pública sobre el subjecte, sinó
que se l’allibera també del judici i del criteri racional propi i aliè.
Deslligada i desfermada, aquesta llibertat malda per viure en la novetat, en
l’impacte i en l’autenticitat, en una espiral de superació constant del límit
que, en la seva versió ionqui, arrossega a l’individu als pitjors abismes de
l’estupidesa humana. D’aquesta estupidesa s’han amarat sempre la tirania i
l’opressió, justament allò contra el que Mill, amb On Liberty, pretenia
protegir-nos. Paradoxes d’un dels textos més sacralitzats del liberalisme.
[1] Destaco
l’excel·lent edició i traducció al català: John Stuart Mill, Sobre la
llibertat, Traducció de Sira Abenoza, Pròleg de Ferran Sáez Mateu, Edicions
de l’elageminada, Col. Quadrivium, nº 6, 1ª edició, febrer 2012, Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada