El diari Ara torna a la càrrega en la seva particular creuada per impulsar innovacions transformadores per a l’escola catalana, seguint les pautes dels pedagogs i de les institucions de capçalera del Departament d’Educació, amb un editorial1 i un article2 publicats aquest diumenge on s’abona a la conveniència d’avaluar periòdicament el cos docent. Ho presenten com una mesura necessària per garantir la millora dels "processos" pedagògics, augmentar la motivació personal i controlar la mala praxi dels "professionals amb problemes". Dit d’una altra manera, per aquest diari cal algun mecanisme de "rendiment de comptes", i l’avaluació del personal docent sembla el més eficaç.
No hi tinc res en contra. De fet, al llarg de la meva trajectòria en l’escola pública que va iniciar-se ja fa vint anys amb la superació d’una oposició -¿algú sap dir-me quina altra avaluació més exigent i exhaustiva que el sistema d’oposicions hi ha en el món professional públic o privat?-, he estat sotmès a tres auditories diferents, tant a nivell intern com a nivell extern, on s’examinaven els "processos" relacionats amb les tasques com a docent particular de la matèria que imparteixo -filosofia-, de la funció com a tutor de batxillerat i de la funció com a cap de departament, en dos dels diversos centres on he treballat al llarg d’aquest anys. No considero que la meva sigui una experiència excepcional. Ans al contrari. La realització de pràctiques per a l’obtenció del màster docent per al professorat novell, l’avaluació del professorat interí, quan accedeix per primer cop a alguna vacant en els centres educatius, l’avaluació dels funcionaris en pràctiques, després de la superació de les pertinents oposicions, ja de per si processos de selecció exigents, més les esmentades auditories per certificar la qualitat de les pràctiques docents amb estàndards internacionals, com les normes ISO, a les que cada cop més centres públics s’adhereixen, fan que l’avaluació de l’activitat docent sigui quotidiana, recurrent i professional.
Si ens atenem a les dades que el mateix diari presenta, en l’esmentat article del diumenge, on compara l’estat de l’avaluació docent a l’entorn europeu, resulta que només un de cada quatre professionals de l’ensenyament, a Catalunya, no ha rebut cap avaluació formal. Per tant, no es pot dir, de manera generalitzada, que el cos docent no estigui sotmès a exàmens periòdics que certifiquin la seva capacitació professional. Per què posar, llavors, el focus en el cos de mestres i professors? L’editorial del diari ho justifica per "ajudar-los a guanyar confiança i millorar". Potser el problema rau en la desconfiança que aquest mitjà, i els sectors oficialistes del progressisme innovador pedagògic, professen contra els docents que, aplicant el principi de prudència, no s’han doblegat davant metodologies que abusen de les noves tecnologies, ni defensen a capa i espasa la bondat de tota innovació pel fet de ser-ho, i continuen aplicant procediments tradicionals on la memòria, la importància dels continguts i les habilitats lector-escriptores i del càlcul segueixen ben presents en l’aprenentatge d’infants i adolescents.
Aquesta desconfiança resulta, tal vegada, incoherent i desmesurada si es té en compte que 1) l’educació del nostre jovent no recau exclusivament sobre el col·lectiu docent; la resta de la societat -inclosos els mitjans de comunicació- també hi té molt a veure. 2) La innovació a l’escola ja fa anys que s’aplica, amb reformes, lleis i projectes pedagògics que responen als programes renovadors que reclamen els mitjans oficialistes, i els resultats de l’alumnat no han fet més que empitjorar. 3) Les condicions laborals del col·lectiu docent no només han empitjorat, des de les famoses retallades de fa més d’una dècada, que encara no s’han revertit del tot, sinó que si ha sumat un deteriorament del prestigi professional a nivell social, acompanyat d’un empoderament de les famílies i l’intrusisme galopant, a les escoles i centres educatius, d’institucions i professionals externs que empetiteixen, quan no dificulten i qüestionen, la tasca educativa dels docents.
Donades totes aquestes circumstàncies, seria altament motivador -per seguir la línia editorial del diari- que l’exigència d’avaluació, que tan obertament es demana aplicar als docents, s’estengués a les autoritats educatives del país, responsables en última instància de no incrementar els pressupostos que haurien de garantir les anhelades millores; que s’estengués també als pedagogs i suposats experts que han anat parint totes les reformes educatives i innovacions metodològiques d’inefable èxit i necessària aplicació per la millora de la qualitat de l’ensenyament i, per últim, però no menys important, que s’apliqués també als mitjans de comunicació i entitats privades que han impulsat els canvis transformadors, proclamant a bombo i platerets la bondat i eficàcia dels mateixos per a la consecució de l’adaptació del nostre jovent a les canviants condicions del mercat laboral, mercat que en els darrers anys precaritza, cada vegada més, a aquest mateix jovent. Seria motivador per a tot el cos docent, a més de just per a tota la societat, ja que si l’educació és cosa de tots i resulta essencial per la prosperitat i el futur del país, les responsabilitats del seu èxit o fracàs també han de ser compartides. Posats a demanar un rendiment de comptes als professionals de l’educació, fem-ho extensiu a tots aquells que porten anys dient-nos com hem de fer les coses, perquè potser no són ells la solució, sinó una part important del problema.
1https://www.ara.cat/editorial/educadors-l-autoexigencia-l-avaluacio_129_5252038.html
2https://www.ara.cat/societat/educacio/l-avaluacio-docent-europa-control-anual-regne-unit-l-autoexigencia-finlandia_130_5251435.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada