Ressaca nadalenca a Praga

 

Aprofitem les vacances per passar els primers dies de l’any a Praga en família, ciutat a on ja havíem estat fa 25 anys. L’ambientació nadalenca i el clima hivernal, amb neu inclosa, la converteixen en el decorat perfecte per emmarcar allò que la publicitat i el consumisme anomenen “esperit del Nadal”. Això, almenys, és el que milers i milers de turistes han entès en desplaçar-se fins als seus concorreguts carrers. I aquest és, potser, el canvi més evident que percebo en la ciutat, la seva conversió en un espai mercantilitzador pensat per consumir, més que per viure. Això i els preus, que han experimentat la mateixa ambició inflacionista com en tants altres indrets, inclosa casa nostra, rendits a la màquina explotativa del patrimoni cultural com a reclam d’un turisme àvid d’experiències programades i multiplicades fins a l’infinit en les cambres d’eco de les xarxes socials. Cal ser-hi, en aquesta o en qualsevol altra ciutat nòrdica que hagi après a transmutar -en forma de mercats i adornaments nadalencs- els seus carrers antics i atractius turístics en l’escenari ideal dels marcs mentals colonitzats per la il·lusió infantil de la màgia nadalenca. Ser-hi, i deixar constància de la nostra estada, amb milions d’instantànies repetides i centenars de milers d’idèntics recorreguts per botigues, esglésies, palaus i carrers. Poc importa no saber ni què estàs veient... No hi ha temps per pair la història del lloc, ni per fer memòria, activitats que requereixen preparació, atenció i un interès previ. És igual qui va ser Wenceslao I, o Carles IV d’Alemanya, personatges que donen nom als espais on avui es glorifica la banalització de la cultura i la història, i dels que només cal saber que allà s’aixeca, efímerament, el mercat que atreu, amb les seves lluminàries i reclams sensorials, al visitant consumidor disposat a gastar. Caldrà revisar el sentit de la sentència que diu que “sense memòria no hi ha vida”. N’hi ha, esclar, la vida del sensisme deshumanitzador, que glorifica la imatge, la superficialitat i la vivencialitat. Seguim en el reialme del tenir materialista, però ara democratitzat i posat a l’abast de milions d’occidentals i orientals que, malgrat no tenen -en molts casos- altra cosa que una feina precària, aspiren a tenir les mateixes experiències gratificants i plenes, encara que només sigui durant un pont hivernal o unes vacances nadalenques.

La banalització és l’operació contrària a la sacralització. Si, com diu l’arquitecte Mario Botta, la construcció de tota ciutat neix de la lluita humana per transformar la condició de la natura, la terra, que en aquestes contrades és poc o gens acollidora, en una condició de cultura, feta a mida de les dimensions i aspiracions humanes, llavors l’arquitectura, que aixeca i fa possible aquesta aspiració, té la funció de construir el que és sagrat. La condició del sagrat té a veure amb l’arrelament i amb l’enlairament, operacions pròpies de l’edificació, tant civil com religiosa, que ens arrela al lloc, a la vegada que ens permet apropar-nos al transcendent. Horitzontalitat i verticalitat com a formes de domesticació de l’espai, humanitzat ja, fins esdevenir món de vida (lebenswelt).

En temps de dessacralització com els que vivim, on tot arrelament és percebut com una imposició de límits coartadors per al jo, la ciutat -Praga o casa nostra- esdevé un indret de materialització dels desigs de l’individu, l’entorn que enlluerna i entronitza la forma singular del subjecte, autèntic i únic protagonista de l’escena, uniforme i despersonalitzada, per repetida milions de vegades. En aquesta repetició, gairebé ritual, alhora que buida, apareix la banalització. Perquè el desig de l’individu, a diferència de la ciutat, és fluctuant, canvia de finalitat a cop d’impressió i es decanta segons modes i influències. El decorat del Nadal deixarà pas a l’exotisme de la ciutat oriental o a la frescor de la platja caribenya o mediterrània, en nous itineraris que tenen sempre al mateix individu, que som tots nosaltres, com a protagonista. El que no canvia, en qualsevol cas, és l’afany mercantilitzador que mobilitza totes aquestes cuites, la conversió de l’experiència banal en negoci i motor de creixement econòmic, cada cop més estès i omnipresent. La ciutat, impostada i dessacralitzada, és un instrument de producció més en el temple capitalista del creixement il·limitat, a l’altar del qual no només sacrifiquem la seva història i cultura, sinó també el Nadal, la transcendència i el sentit de qualsevol forma de vida que no sigui la de la repetició permanent del cicle econòmic de producció i consum. Entre les llums i abillaments del Nadal a Praga no s’aguaita res més que alienació i deshumanització. Feliç 2025.