A propòsit de Por todo lo alto (En fanfare versus Manchester by the sea)

 

Veiem amb la Glòria la pel·lícula francesa En fanfare, traduïda aquí amb el pompós títol de Por todo lo alto, del director Emmanuel Courcol. La benintencionada cinta vol explorar la trobada entre dos germans que desconeixien la mútua existència, en ser separats i donats en adopció a dues famílies diferents, als pocs anys d’haver nascut, per les addiccions de la mare i l’absència del pare. La malaltia d’un d’ells, exitós director d’orquestra i reconegut compositor, afavorirà la relació, generant el vincle que les circumstàncies vitals i les diferències socials no haurien permès mai que aflorés, donada l’elevada posició i el triomf professional que representa el primer, en comparació amb la rutinària existència de barriada marginal i fracàs personal que persegueix a l’altre. Més que la reflexió sobre el destí i les oportunitats que la vida hagués pogut deparar a un i altre, si haguessin pogut créixer junts, sota l’emparament de la família benestant que va acollir al primer, que sembla ser el nucli de l’acció dramàtica, durant bona part del metratge, el gir tràgic final que presenta el guió aboca l’espectador a parar esment sobre la vivència de la mort i la rellevància de l’acompanyament, el consol i el respecte que conté la veritable estima.

Sense caure en el recurs melodramàtic, la pel·lícula tracta d’exposar a l’espectador els efectes guaridors d’un comiat fet des del reconeixement i l’alegria de la troballa fraternal, malgrat la distància inicial i la pèrdua final. El tacte emotiu amb el que es fa front al tràngol de la mort reporta bones sensacions, al mateix temps que recorda la importància de l’homenatge i la mútua reciprocitat reparadora de l’adéu. És d’agrair que s’abordi, encara que sigui en el to lleuger de la comèdia dramàtica, l’experiència de la mort, invisibilitzada en la nostra cultura de l’èxit fàcil i la buidor existencial. Resta, però, rere el dopamínic efecte de l’escena final del film un cert regust d’impostura que espatlla el voluntariós esforç del guió. Sent la mort allò completament insondable per nosaltres, qualsevol acostament per entendre i mitigar la seva presència sembla que només sigui veraç des de la intimitat i la solitud. La vivència de la mort, pròpia o aliena, és la vivència de l’abisme que difícilment admet la seva conversió en espectacle. Tematitzar la mort sense frivolitats o sensibleries és tan difícil com infreqüent en la gran pantalla. Si de cas, la pel·lícula Manchester by the sea, del 2016, dirigida per Kenneth Lonergan és l’intent més honest d’abordar la qüestió que recordo.

Tot i que la càrrega dramàtica és molt més acusada, en aquest darrer film, i la càmera es centra en la devastada existència del causant involuntari de la tragèdia, que condueix a la mort i destrucció de la seva família, la presència íntima de la parca en la narració és constant, tot i que no asfixiant. L’espectador la sent en la passiva indiferència davant l’existència -quan no auto odi- que experimenta el protagonista, gairebé un mort vivent; en el buit que li fan els seus amics i coneguts, quan retorna al poble per la defunció del seu germà, que li encomana, en les seves darreres voluntats, la custòdia del seu fill adolescent; en el contrast vivencial que la traumàtica experiència ha deixat en la seva exdona, supervivent de la tragèdia que ha refet la seva vida amb un altre home, després de liquidar i sepultar tota possibilitat de redempció, a través del perdó, del protagonista; en la conflictiva i sobrevinguda relació amb el seu nebot, de qui s’ha de fer càrrec, sense ganes ni il·lusió, per respecte al seu finat germà, l’únic ésser vivent que va fer-li costat després de la tragèdia. Acompanyant al protagonista observem diverses formes de dol, properes i allunyades, sentides i refrenades, que transmeten amb credibilitat la brutal sacsejada que ocasiona la mort per al que resta amb vida, perdut en la seva estupefacció i desposseït del familiar full de ruta amb el que acostuma a fer front a les quotidianes banalitats existencials. Lluny de ser compresa, la mort, inextricable i mistèrica, només admet ser viscuda. Perquè, com sàviament diu Descartes¹, atès que no trobarem els mitjans per fer-li el salt, i conservar la existència pròpia o d’altri, el més fàcil i segur és no témer-la. I això demana fer-la present, amb naturalitat i serenor, sense amagar-la ni recobrir-la de tenebres o irreverències. Com el mar, l’acompanyant solitari que embolcalla al protagonista, amb la seva presència constant en la pel·lícula, la familiaritat de la mort exigeix de nosaltres contemplació meditada i mirada intencionada. Sigui vista, o no, com un final, sempre és relacional. I en tota relació hi és present una obertura que fa possible la comprensió, ja sigui la del sense sentit de tot plegat o la de la nova oportunitat. També en aquest obertura, l’esmentada pel·lícula de Lonergan procedeix amb esmerçada i exquisida cura, suggerint-li més que explicitant totes dues possibilitats a l’espectador. Finalment, de nosaltres depèn la tria.

1Carta a Chanut del 15 de juny de 1646. Veure René Descartes, Tractat de les passions. Cartes sobre la moral, Edicions 62, 1998, pàg. 264.

L’expulsió d'allò distint de Byung-Chul Han

 

Llegeixo el petit assaig de Byung-Chul Han L’expulsió d’allò distint¹, publicada ja fa gairebé nou anys, on l’autor sud-coreà segueix plasmant la seva particular cartografia de la societat del present segle i, en especial, de les condicions de l'ésser humà que l'habita. Han dedica en aquest assaig la seva atenció a l'alteritat, per advertir-nos de la seva desaparició. Sense l'altre, també cau la negativitat quedant, únicament, al registre social, la positivitat del mateix. Aquesta uniformitat altera patològicament el cos social i la simptomatologia de la malaltia resultant es tradueix en l'excés de comunicació i consum que ens assola. La depressió -i no la repressió, que procedia de l'acció de l'altre- és l'efecte d'aquest mal, entesa com la pressió que ve de l'interior del subjecte. D'aquesta manera, l’expulsió del que és diferent provoca efectes autodestructius. Sense la negativitat de l'altre la producció, la informació i la comunicació esdevenen destructives, deformadores i acumulatives. Davant d'aquesta uniformitat adormidora, Han entén la negativitat del que és diferent com l'àmbit propi de la veritable experiència. Tenir una experiència implica que l'altre experimentat ens concerneixi, arrossegui, oprimeixi o animi. En aquest sentit, l’experiència és transformadora i la seva essència és el dolor.

El joc de contraposicions, un cop afermat l’esquema expositiu del jo omnímode, reproduït virtualment fins a l'avorriment, i l’absència de l’altre, desterrat i ocult, es va desplegant davant el lector en parelles conceptuals que descriuen lúcidament les pèrdues i derrotes que la nostra societat va entomant, i que el mateix autor ha explorat en altres obres anteriors i posteriors: la informació en oposició al saber -amb la paradigmàtica substitució del pensament per les macrodades-; la proximitat i instantaneïtat de les xarxes socials enfront de la distància i llunyania de l’altre, fet que comporta, per exemple, la desaparició de l’erotisme i la seva substitució per la pornografia, en les relacions sexuals; la violència destructiva de l’alteritat, pròpia de la globalització, que anorrea allò singular, provocant la resposta de la por i l’odi terrorista, que engendra el populisme i la xenofòbia; l’apropiació d’allò universal -com la llibertat- per part de la globalització neoliberal, fins la seva conversió en irracional, com ho és la identificació de llibertat amb possessió de diners i capacitat emprenedora; l'auto-explotació i producció d’un mateix, que acaba confonent autenticitat amb narcisisme, mentre rebutja l’alteritat d’allò singular i únic, per la seva absoluta irreductibilitat no conformable, no equiparable, a la igualtat imperant.

El resultat de l’empatx narcisista del jo idèntic és un món buit i sense sentit. Com que falten vinculacions amb els altres, el jo es torna cap a si mateix. D'aquesta manera, la depressió és el resultat de l'acumulació narcisista cap a un mateix. L'Eros és, en aquest sentit, l'única cosa que dóna vida a l'organisme. L'autoestima es sustenta en l'altre que em constreny, em gratifica i em reconeix, demostrant-me que sóc important per a ell. Només em sento plenament a mi mateix en contacte amb l'altre. Tot i això, la societat actual produeix l'eliminació de tota negativitat. Expulsa la negativitat del que és diferent. Això comporta, finalment, un procés d'autodestrucció, la reducció del subjecte neoliberal a màquina de rendiment que funciona adaptant-se a tots els canvis, fins al seu darrer esgotament. La mort ja no és entesa com la negativitat de l'abisme del misteri, és a dir, com allò radicalment diferent. La mort ara és el cessament de la producció, ja que al món de la positivitat la producció és l'única forma de vida. Perllongar la vida és perllongar la producció. Han constata tot això en la malaltissa obsessió per la salut. Aquesta es converteix en una dialèctica de la violència contra la mort en nom de la vida. Per contra, l’autor ens adverteix que la negativitat, entesa com a esquinçament i malaltia, vivifica i nodreix la vida de l'esperit. El dolor manté amb vida l'esperit.

La por a la mort s’ha substituït per la por al fracàs, la inseguretat de no ser capaç de seguir el pas dels altres. Tot i això, l'existència més pròpia de l'ésser no ve guiada des de fora, sinó des de dins i s'oposa a l’exterioritat del jo que viu dispersant-se cap a fora. Les pors difuses del present neixen de la comparació amb els altres, de no ser prou igual als altres. El neoliberalisme converteix aquesta por en explotació, en més productivitat i en sobreexposició. Cal tenir les mateixes experiències, les mateixes interaccions. Per això el turisme i la comunicació digital s’alimenten de la pulsió per ser o aparentar el mateix que és o fa tothom. Els algoritmes, que potencien la connexió amb el mateix, fan la resta. A l'era de la hipercomunicació tot es barreja i tot es mostra. Desapareixen els espais de retirada i protecció. Amb això, desapareix tota distància. El que queda és la sobreexposició, sota l'imperatiu de la transparència, i la desprotecció davant de l'amenaça del mateix que projecta la seva mirada inquisitiva, el comentari censurador i l’expulsió del distint.

Sense l’altre, el jo perd la possibilitat de reconèixer-se a sí mateix en la diferència. La relació, que requeria una distància, es substitueix per la connexió, que transgredeix els límits d’espai i temps, impossibilitant l’experiència, però facilitant la clonació, simulació i impostació de l’altre, generant el soroll eixordador que és tendència i que, en la seva reproducció, afavoreix la postveritat. El silenci que acompanyava l’experiència de qui se sent desarmat davant de la profunditat insondable de l'altre, és el llenguatge de la veritat, mentre que el soroll de la comunicació només permet postveritats. Amagats rere la pantalla evitem conèixer la humanitat de l’altre, i el «like» que ens iguala, ens protegeix de la negativitat d’allò estrany i aliè, única resistència possible davant l’acceleració que ho iguala tot. Sense l’altre, i sense la distància preventiva que ens protegia, restem sols, abocats a l’autoexplotació que requereix l’optimització constant. Cal formar-se i adaptar-se a la novetat constantment per seguir l’onada hipermoderna que s’expandeix al nostre voltant. La trampa de la llibertat facilita el domini neoliberal que s’amaga rere l’onada expansiva tecnocràtica i repressiva. Si sóc jo qui afavoreix la consumació del domini qualsevol resistència es torna ineficaç. Es consolida l'auto alienació destructiva.

La darrera part de l’assaig la dedica l’autor a descriure la negativitat de l’altre, ara absent, com allò que se’ns resisteix, ens objecta i discrepa de nosaltres, allò dur i aspre que ens replica com un contrapès i que, permanentment se’ns escapa. El completament distint es manifesta com a mirada que fuig de tota narració, de tota reducció. La seva mirada ens exposa al judici que fa possible la moral. Avui no és l’altre, sinó la pantalla la que ens vigila sense que experimentem la sensació de ser observats. No hi ha mirada, sinó registre sistemàtic de dades que descriuen fins i tot el nostre pensament, i que s’utilitzen per explotar-nos millor, més que per guarir-nos de nosaltres mateixos. Un més dels atributs de l’altre és la veu. Allò completament distint ens parla des del misteri i l’enigma que hi ha en el llenguatge poètic per ocultar la seva representació. La veu manté la distància que reprimeix l’acció i facilita el pensament. Representa la transcendència que ressona des de dalt i ens asserena; ens tempera per adquirir criteri i seny. Però a la caixa de ressonància digital que és, avui, la xarxa social, l’individu s’escolta només a si mateix; desapareix cada cop més la veu de l'altre, la veu del món, ofegada en el soroll del mateix. Sense l’estranyesa de l’altre, l’art i el pensament són substituïts per la complaença i l’objectivació. El món es torna el mirall del jo del que hem desterrat al proïsme. No tenim temps per l’altre, ni per la conversa, que es converteix en el monòleg narcisista que només s’escolta a si mateix. Suportem el pes mort de la nostra identitat que acumula capacitats, favorables per a l’auto explotació, però inútils per a l’aproximació i la comprensió del distint, per a l’excitació del desig que estimula la recerca. La força de l'Eros que m'arrenca de mi mateix i m'impulsa cap a l'altre s’ha transmutat en càlcul de rendiment i benefici, aprofitament i millora de si mateix.

Sense l’altre decau tota responsabilitat, atenció i escolta. Escoltar significa afirmar a l’altre en la seva alteritat. Escoltar és constituir, admetre l’existència del món que m’aclapara i davant del qual tinc responsabilitats. L’escolta permet la parla, la contraposició i la discussió. Com que ja no escoltem, ens dediquem a cancel·lar i linxar qui no és com nosaltres. La cambra de ressonància destrueix l’esfera pública promovent l’exclusió i el frontisme. Sense l’espai polític, que és l’espai de l’escolta i el diàleg, restem sols i aïllats acumulant temors i pors, que són el sant i senya del nostre temps, sotmetent a teràpia privada el patiment difús, el neguit incert de qui ha esdevingut orfe en dissoldre’s la comunitat i el "nosaltres". L’expulsió del distint provoca l'absència de l'altre que és l'absència de Déu, aquell que sempre escolta i es preocupa. Sense l’altre, hem cregut que ocupant-nos, explotant-nos i millorant-nos supliríem la seva absència. Les pantalles i les xarxes, els miralls que reflecteixen infinitament la pròpia imatge, han ocultat la buidor del jo i han facilitat la conversió del subjecte en la mercaderia que alimenta la producció neoliberal. Però no han pogut amagar l’angoixa i el patiment que experimenta qui, sabent-se sol, ja no espera conèixer la joia i el descobriment, la reconciliació, la cura i la redempció. Vist així, el jo narcisista és l’infern on ens consumim tots nosaltres.

1Die Austreibung des Anderen, 2016, S. Fischer Verlag GmbH, Frankfurt del Meno. Llegeixo la traducció d’Alberto Ciria: Byung-Chul Han, La expulsión de lo distinto. Percepción y comunicación en la sociedad actual, Editorial Herder, colección Pensamiento Herder, 1ª edición, Barcelona, 2017.

Perquè el pla de pau de Trump per a la guerra a Ucraïna està condemnat al fracàs

 

Ara que sembla que el president dels Estats Units, Donald Trump, ha descobert que les guerres aranzelàries generen grans oportunitats d’enriquiment, amb moviments especulatius a borsa que beneficien als magnats que li donen suport, el seu interès per obligar als contendents de la guerra més sagnant, a Europa, des de la Segona Guerra Mundial, a posar fi a les hostilitats, ha minvat força. El desinterès no està vinculat a les evidents dificultats geoestratègiques que comporta l’elaboració d’un pla de pau just, que no ha estat mai la preocupació de l’empresari-mandatari que ocupa la Casa Blanca, sinó a que ja ha aconseguit els guanys econòmics que l’alto el foc forçat li podia reportar a la seva administració. En efecte, ja ha assolit un contracte d’explotació dels recursos naturals d’Ucraïna, en condicions molt favorables, a més de garanties que els nous paquets d’ajuda militar a Ucraïna seran adquirits en concepte de compra i no en forma d’ajudes, com succeïa en l’anterior administració Biden. Hom té la sensació, veient l’erràtica trajectòria de la diplomàcia americana en els darrers mesos, que els acords de pau han estat, per Trump, un esquer amb el que extorsionar els apurats oponents per obtenir el màxim benefici econòmic. Talment, com quan un empresari tauró -que és el que Trump sempre ha sigut- s’aprofita de les penúries d’una empresa en problemes per adquirir-la a preu de saldo. Aquesta és la lògica de la seva política exterior predadora i extractiva.

Creure que la pau es pot imposar i instaurar forçosament pel poder dels diners i les amenaces financeres és un exercici d’ignorància o de cinisme. En el cas de l’interpel·lat totes dues opcions poden ser plausibles. Sigui com sigui, estem molt lluny de la concepció kantiana de la pau entesa com a reconciliació amb l'altre a partir de valors universals que la raó troba i s'atorga a si mateixa. I tampoc cal que la futura pau entre Rússia i Ucraïna exemplifiqui el camí per a la definitiva superació de tots els conflictes humans. N’hi haurà prou amb què no sigui, com va succeir amb els anteriors acords de pau, signats el 2014 i 2015, el preludi per a la següent guerra, encara més mortífera i cruel. Però el primer que cal entendre és que Trump no és, tot i que vulgui aparentar-ho, un estadista de la pau. Altrament, és un fervent partidari de la guerra comercial, com ja va insinuar, amb mesures proteccionistes que limitaven el comerç internacional, durant el seu primer mandat, i que ara ha impulsat sense complexos des del primer dia d’exercici de poder executiu. El comerç global és una guerra, per altres mitjans, que engendra morts com si fos una autèntica guerra, malgrat no es practiqui el bombardeig indiscriminat de zones habitades, sinó la destrucció del teixit social i productiu de les mateixes, amb mesures de neoliberalisme rampant.

Una pau imposada per l’interès o el xantatge comercial no només no pot ser duradora, ja que es sustenta sobre interessos canviants, sinó que, a més, no resulta curativa o reparadora. No consisteix en reconèixer l’altre, l’oponent, com a subjecte igual en la diferència, primer pas per a l’efectiva reconciliació futura, sinó en prioritzar el benefici de tercers, que hi veuen oportunitats de negoci en un entorn no pacificat d’absència d’hostilitats. Els exemples d’aquestes treves forçades, en les darreres dècades – Kosovo, Iraq, Síria, Líbia, Líban,...- són abundants, així com els exercicis d’Estats fallits que resulten de l’aplicació d’aquest tel somort d’extracció econòmica de recursos, en forma de negoci favorable a les elits, que adorm la violència, però condemna les poblacions autòctones a la indignitat perpètua. En el cas que ens ocupa, cal recordar com denominen els ucraïnesos aquesta guerra, "guerra d’independència", atorgant a la seva lluita la condició -real o fictícia- d’identitària. La supervivència, com a cultura i poble, no és bescanviable per béns de tipus patrimonial, més encara quan aquestes transaccions no han garantit la pau en el passat. Rússia no s’acontentarà amb menys del que ja té, sinó amb tot el que va proclamar voler, en annexionar-se les quatre regions ucraïneses parcialment conquerides. Estem, doncs, en un cul de sac. Qualsevol imposició, de caire comercial, sobre tan elevades expectatives d’uns i altres serviria només per pausar la matança, no per erradicar-la.

Allò que, en qualsevol cas, crec que ens hauria de preocupar no és el fracàs de Trump a l’hora de posar fi al conflicte del Donbàs, sinó la temptació que pot sentir d’aplicar els mètodes exhibits per la Rússia de Putin a altres regions on estiguin en joc interessos en línia amb la voluntat imperialista i expansiva, demostrada per la seva administració, com en el cas de Groenlàndia o del Canal de Panamà. L’estratègia de generar conflictes a base de despertar vells anhels nacionalistes en la població d’aquestes regions, tot recolzant de forma encoberta les seves aspiracions en contra de l’Estat que les administra, té com a finalitat presentar la lògica de la seva futura intervenció militar en la regió per resoldre allò que s’anomena un conflicte congelat. Rússia ha excel·lit durant dècades en aquest tipus d’estratègia expansionista, creant enclavaments separatistes a Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna, que justifiquessin la seva posterior intervenció militar, en ajut d’aquelles comunitats nacionals amenaçades, segons la seva retòrica propagandística, pel legítim govern del país, al qual s’obliga, després d’intervenir militarment, a arribar a acords de pau contraris a la seva integritat territorial. L’èxit de Putin, a qui Trump admira per la seva determinació, no només pot servir per esperonar al magnat americà, sinó per justificar la definitiva expulsió dels palestins de Gaza i Cisjordània, en el cas d’Israel, o per legitimar la intervenció militar de la Turquia d’Erdogan contra els territoris kurds a Síria i Iraq, per exemple. Donada la proliferació de governants nacionalistes -Modi a la India, Xi Jinping a la Xina...-, fonamentalistes -Iran, Aràbia Saudí...- i a l’ascens de la ultradreta, al món occidental, encapsulat en la seva pròpia guerra cultural, podem afirmar que, més que processos de pau, s’albira un futur immediat d’expansionisme imperial i concentració de poder on, tant la guerra com la pau, no seran més que instruments del nou ordre econòmic exigit per les oligarquies tecnològiques i financeres que s’amaguen darrera de les titelles histriòniques com Trump, i que, valent-se de la irracionalitat, l’interès i el desig que ens domina, fan de la guerra perpètua la garantia del seu guany.

El debat no és sobre la utilitat sinó sobre la conveniència (a propòsit del mòbil i l’adolescència)

 

En el seu darrer article al diari Ara, d’aquest dissabte passat¹, el Gregorio Luri parla del problema que representa l’ús abusiu de les pantalles per part dels infants i adolescents, insistint que els límits els ha de posar la família. No és, conclou en Luri, un problema de l’escola, sinó un problema familiar. En efecte, l’addicció a les pantalles del nostre jovent no és causada per les nombroses apps i eines educatives que virtualment proliferen al món digital, i que tan habitualment el Departament d’Educació ha encoratjat als docents a introduir en les seves metodologies escolars. Ara bé, tot i no ser l’escola la causa de l’ús abusiu, sí que en pateix les conseqüències. I no només pel que diu el nostre amic Gregorio, en referència a la demostrable relació existent en els estudiants entre la dependència d’aquests dispositius i els mals resultats escolars.

La sèrie televisiva de Netflix, Adolescence, creada i escrita per Jack Thorne i Stephen Graham i dirigida per Philip Barantini, hi posa el dit a la nafra d’aquesta problemàtica. En efecte, la sèrie es construeix, bàsicament, explorant els efectes que tenen els mòbils i les xarxes socials en els adolescents, incidint en les relacions que mantenen entre ells, les conseqüències que deixa en la seva formació escolar, la transformació que generen en la psicologia dels joves i la devastació que, com si d’un boomerang es tractés, retorna i provoca sobre les famílies -després d’haver, inconscientment, facilitat i permès el seu ús. El que els creadors de la sèrie volen transmetre’ns és, justament, allò que els nostres pedagogs sembla que encara no han entès: els mòbils i les xarxes són eines tan poderoses com potencialment perilloses i pensar que els nostres joves no en faran un ús per afavorir el seu alliberament del control parental i adult és, com a mínim, ingenu. No se m’acut millor exemple d’això últim que la novel·la de William Goldwin El senyor de les mosques, que els meus mestres, a secundària, em van fer llegir per tal de pensar què succeeix quan els adolescents, alliberats de qualsevol autoritat adulta, tenen llibertat per recrear una societat. El que afloren no són principis racionals i virtuts morals, sinó conductes instintives i voluntats de poder. El mateix que podem observar en les relacions i comunicacions que, a través de les xarxes, estableixen entre sí els adolescents de la sèrie, amb codis i simbologies que denoten conductes primitives, denigrants, abusives i cruels, pròpies de la llei de la selva, i que passen completament desapercebudes als seus referents adults.

El debat no és, doncs, si cal o no fer-ne ús d’aquestes eines en l’escola, sinó com protegim als nostres infants i adolescents de la seva existència, atès que, un cop els hi facilitem la seva tinença, i incitem el seu ús, queden completament desemparats i exposats a les pitjors tendències i conseqüències. En aquesta mena de selva digital prolifera, i s’empelta en tots els àmbits -escola, colla d’amics, barri...-, l’abús dels més forts sobre els més febles, amb absoluta impunitat. No hi ha, doncs, escapatòria en la mesura que el món adult és completament aliè i estranger a aquests codis i usos, essent totalment ignorant en relació als perills que la innocent participació en l’arena digital amaga. Si alguna cosa transmet la sèrie és l’extrema vulnerabilitat i solitud que presenta el menor davant la potència destructiva de l’exposició pública a la que l’aboquen les xarxes. Sense experiència, ni eines psicològiques sòlides per fer-hi front, el jovent es troba llençat a un mar embravit per corrents imprevisibles que amenacen de fer-lo naufragar en tot moment. Tots, abusadors i abusats, acaben sent víctimes. No hi ha, en conseqüència, pitjor vulneració de les obligacions educatives de pares, en particular, i societat, en general, en relació als infants, que la deixadesa i abandonament al qual se’ls aboca quan els hi donem accés a aquestes eines i a les seves potencialitats.

A més, les xarxes alteren la conducta adolescent en precipitar els menors al judici públic que sovint va acompanyat d’oprobis, censures i desconsideracions. El salt de l’acceptació universal que el nen té en la bombolla de la protecció familiar en què ha viscut, amb anterioritat a la seva exposició pública en les xarxes, al rebuig i humiliació que poden provocar les seves interaccions en aquesta, un cop hi accedeix, des de la ingènua ignorància, és traumàtic. Suficient per convertir tendres criatures en individus asocials, potencialment capaços de desenvolupar patologies misantròpiques. Aquest caldo de cultiu afavoreix la radicalitat i l’extremisme que -per a sorpresa d’educadors i pedagogs novòlatres-, prolifera entre el nostre jovent. De nou, la sèrie ressenyada il·lustra el problema i trasbalsa les consciències, sobretot d’aquells que vam fruir d’una adolescència lliure d’aquests mitjans a tan primerenca edat. Saber que les maldestres i inexpertes primeres relacions amb els nostres iguals no serien la riota de tota la comunitat no només protegia la salut mental del jovent sinó que permetia l’aprenentatge del fracàs particular com a estímul per a l’autosuperació, mentre que esdevenir, avui, un fracassat per designació popular és un estigma universal que enfonsa l’adolescent en el fang de l’escarni perpetu. Aquesta és la lliçó que l’espectador treu, en el darrer capítol de la sèrie, quan se’ns presenten les ridícules experiències adolescents del pare, en comparació amb les del fill, amb el tenebrós descens als inferns d’aquest darrer davant el vergonyós rebuig amorós patit. Que altaveus i miralls públics multipliquin infinitament un equívoc és demolidor per a l’infant i desintegrador per la societat. Així, el deure social de protegir els més exposats no pot reduir-se al debat sobre les condicions d’ús, sinó, en primer lloc, a la inconveniència d’exposar els nostres infants i adolescents als terribles efectes d’eines tan poderosament destructives, per més aprofitament pedagògic que se’n derivi del seu bon ús. Al capdavall, ningú consideraria que posar una pistola en mans d’un menor sigui convenient, per més útil que resulti, per ells, aprendre els efectes nocius del seu ús.

1https://www.ara.cat/opinio/pantalles-infants-problema-no-l-escola_129_5329090.html