L’expulsió d'allò distint de Byung-Chul Han

 

Llegeixo el petit assaig de Byung-Chul Han L’expulsió d’allò distint¹, publicada ja fa gairebé nou anys, on l’autor sud-coreà segueix plasmant la seva particular cartografia de la societat del present segle i, en especial, de les condicions de l'ésser humà que l'habita. Han dedica en aquest assaig la seva atenció a l'alteritat, per advertir-nos de la seva desaparició. Sense l'altre, també cau la negativitat quedant, únicament, al registre social, la positivitat del mateix. Aquesta uniformitat altera patològicament el cos social i la simptomatologia de la malaltia resultant es tradueix en l'excés de comunicació i consum que ens assola. La depressió -i no la repressió, que procedia de l'acció de l'altre- és l'efecte d'aquest mal, entesa com la pressió que ve de l'interior del subjecte. D'aquesta manera, l’expulsió del que és diferent provoca efectes autodestructius. Sense la negativitat de l'altre la producció, la informació i la comunicació esdevenen destructives, deformadores i acumulatives. Davant d'aquesta uniformitat adormidora, Han entén la negativitat del que és diferent com l'àmbit propi de la veritable experiència. Tenir una experiència implica que l'altre experimentat ens concerneixi, arrossegui, oprimeixi o animi. En aquest sentit, l’experiència és transformadora i la seva essència és el dolor.

El joc de contraposicions, un cop afermat l’esquema expositiu del jo omnímode, reproduït virtualment fins a l'avorriment, i l’absència de l’altre, desterrat i ocult, es va desplegant davant el lector en parelles conceptuals que descriuen lúcidament les pèrdues i derrotes que la nostra societat va entomant, i que el mateix autor ha explorat en altres obres anteriors i posteriors: la informació en oposició al saber -amb la paradigmàtica substitució del pensament per les macrodades-; la proximitat i instantaneïtat de les xarxes socials enfront de la distància i llunyania de l’altre, fet que comporta, per exemple, la desaparició de l’erotisme i la seva substitució per la pornografia, en les relacions sexuals; la violència destructiva de l’alteritat, pròpia de la globalització, que anorrea allò singular, provocant la resposta de la por i l’odi terrorista, que engendra el populisme i la xenofòbia; l’apropiació d’allò universal -com la llibertat- per part de la globalització neoliberal, fins la seva conversió en irracional, com ho és la identificació de llibertat amb possessió de diners i capacitat emprenedora; l'auto-explotació i producció d’un mateix, que acaba confonent autenticitat amb narcisisme, mentre rebutja l’alteritat d’allò singular i únic, per la seva absoluta irreductibilitat no conformable, no equiparable, a la igualtat imperant.

El resultat de l’empatx narcisista del jo idèntic és un món buit i sense sentit. Com que falten vinculacions amb els altres, el jo es torna cap a si mateix. D'aquesta manera, la depressió és el resultat de l'acumulació narcisista cap a un mateix. L'Eros és, en aquest sentit, l'única cosa que dóna vida a l'organisme. L'autoestima es sustenta en l'altre que em constreny, em gratifica i em reconeix, demostrant-me que sóc important per a ell. Només em sento plenament a mi mateix en contacte amb l'altre. Tot i això, la societat actual produeix l'eliminació de tota negativitat. Expulsa la negativitat del que és diferent. Això comporta, finalment, un procés d'autodestrucció, la reducció del subjecte neoliberal a màquina de rendiment que funciona adaptant-se a tots els canvis, fins al seu darrer esgotament. La mort ja no és entesa com la negativitat de l'abisme del misteri, és a dir, com allò radicalment diferent. La mort ara és el cessament de la producció, ja que al món de la positivitat la producció és l'única forma de vida. Perllongar la vida és perllongar la producció. Han constata tot això en la malaltissa obsessió per la salut. Aquesta es converteix en una dialèctica de la violència contra la mort en nom de la vida. Per contra, l’autor ens adverteix que la negativitat, entesa com a esquinçament i malaltia, vivifica i nodreix la vida de l'esperit. El dolor manté amb vida l'esperit.

La por a la mort s’ha substituït per la por al fracàs, la inseguretat de no ser capaç de seguir el pas dels altres. Tot i això, l'existència més pròpia de l'ésser no ve guiada des de fora, sinó des de dins i s'oposa a l’exterioritat del jo que viu dispersant-se cap a fora. Les pors difuses del present neixen de la comparació amb els altres, de no ser prou igual als altres. El neoliberalisme converteix aquesta por en explotació, en més productivitat i en sobreexposició. Cal tenir les mateixes experiències, les mateixes interaccions. Per això el turisme i la comunicació digital s’alimenten de la pulsió per ser o aparentar el mateix que és o fa tothom. Els algoritmes, que potencien la connexió amb el mateix, fan la resta. A l'era de la hipercomunicació tot es barreja i tot es mostra. Desapareixen els espais de retirada i protecció. Amb això, desapareix tota distància. El que queda és la sobreexposició, sota l'imperatiu de la transparència, i la desprotecció davant de l'amenaça del mateix que projecta la seva mirada inquisitiva, el comentari censurador i l’expulsió del distint.

Sense l’altre, el jo perd la possibilitat de reconèixer-se a sí mateix en la diferència. La relació, que requeria una distància, es substitueix per la connexió, que transgredeix els límits d’espai i temps, impossibilitant l’experiència, però facilitant la clonació, simulació i impostació de l’altre, generant el soroll eixordador que és tendència i que, en la seva reproducció, afavoreix la postveritat. El silenci que acompanyava l’experiència de qui se sent desarmat davant de la profunditat insondable de l'altre, és el llenguatge de la veritat, mentre que el soroll de la comunicació només permet postveritats. Amagats rere la pantalla evitem conèixer la humanitat de l’altre, i el «like» que ens iguala, ens protegeix de la negativitat d’allò estrany i aliè, única resistència possible davant l’acceleració que ho iguala tot. Sense l’altre, i sense la distància preventiva que ens protegia, restem sols, abocats a l’autoexplotació que requereix l’optimització constant. Cal formar-se i adaptar-se a la novetat constantment per seguir l’onada hipermoderna que s’expandeix al nostre voltant. La trampa de la llibertat facilita el domini neoliberal que s’amaga rere l’onada expansiva tecnocràtica i repressiva. Si sóc jo qui afavoreix la consumació del domini qualsevol resistència es torna ineficaç. Es consolida l'auto alienació destructiva.

La darrera part de l’assaig la dedica l’autor a descriure la negativitat de l’altre, ara absent, com allò que se’ns resisteix, ens objecta i discrepa de nosaltres, allò dur i aspre que ens replica com un contrapès i que, permanentment se’ns escapa. El completament distint es manifesta com a mirada que fuig de tota narració, de tota reducció. La seva mirada ens exposa al judici que fa possible la moral. Avui no és l’altre, sinó la pantalla la que ens vigila sense que experimentem la sensació de ser observats. No hi ha mirada, sinó registre sistemàtic de dades que descriuen fins i tot el nostre pensament, i que s’utilitzen per explotar-nos millor, més que per guarir-nos de nosaltres mateixos. Un més dels atributs de l’altre és la veu. Allò completament distint ens parla des del misteri i l’enigma que hi ha en el llenguatge poètic per ocultar la seva representació. La veu manté la distància que reprimeix l’acció i facilita el pensament. Representa la transcendència que ressona des de dalt i ens asserena; ens tempera per adquirir criteri i seny. Però a la caixa de ressonància digital que és, avui, la xarxa social, l’individu s’escolta només a si mateix; desapareix cada cop més la veu de l'altre, la veu del món, ofegada en el soroll del mateix. Sense l’estranyesa de l’altre, l’art i el pensament són substituïts per la complaença i l’objectivació. El món es torna el mirall del jo del que hem desterrat al proïsme. No tenim temps per l’altre, ni per la conversa, que es converteix en el monòleg narcisista que només s’escolta a si mateix. Suportem el pes mort de la nostra identitat que acumula capacitats, favorables per a l’auto explotació, però inútils per a l’aproximació i la comprensió del distint, per a l’excitació del desig que estimula la recerca. La força de l'Eros que m'arrenca de mi mateix i m'impulsa cap a l'altre s’ha transmutat en càlcul de rendiment i benefici, aprofitament i millora de si mateix.

Sense l’altre decau tota responsabilitat, atenció i escolta. Escoltar significa afirmar a l’altre en la seva alteritat. Escoltar és constituir, admetre l’existència del món que m’aclapara i davant del qual tinc responsabilitats. L’escolta permet la parla, la contraposició i la discussió. Com que ja no escoltem, ens dediquem a cancel·lar i linxar qui no és com nosaltres. La cambra de ressonància destrueix l’esfera pública promovent l’exclusió i el frontisme. Sense l’espai polític, que és l’espai de l’escolta i el diàleg, restem sols i aïllats acumulant temors i pors, que són el sant i senya del nostre temps, sotmetent a teràpia privada el patiment difús, el neguit incert de qui ha esdevingut orfe en dissoldre’s la comunitat i el "nosaltres". L’expulsió del distint provoca l'absència de l'altre que és l'absència de Déu, aquell que sempre escolta i es preocupa. Sense l’altre, hem cregut que ocupant-nos, explotant-nos i millorant-nos supliríem la seva absència. Les pantalles i les xarxes, els miralls que reflecteixen infinitament la pròpia imatge, han ocultat la buidor del jo i han facilitat la conversió del subjecte en la mercaderia que alimenta la producció neoliberal. Però no han pogut amagar l’angoixa i el patiment que experimenta qui, sabent-se sol, ja no espera conèixer la joia i el descobriment, la reconciliació, la cura i la redempció. Vist així, el jo narcisista és l’infern on ens consumim tots nosaltres.

1Die Austreibung des Anderen, 2016, S. Fischer Verlag GmbH, Frankfurt del Meno. Llegeixo la traducció d’Alberto Ciria: Byung-Chul Han, La expulsión de lo distinto. Percepción y comunicación en la sociedad actual, Editorial Herder, colección Pensamiento Herder, 1ª edición, Barcelona, 2017.