Ara que sembla que el president dels Estats Units, Donald Trump, ha descobert que les guerres aranzelàries generen grans oportunitats d’enriquiment, amb moviments especulatius a borsa que beneficien als magnats que li donen suport, el seu interès per obligar als contendents de la guerra més sagnant, a Europa, des de la Segona Guerra Mundial, a posar fi a les hostilitats, ha minvat força. El desinterès no està vinculat a les evidents dificultats geoestratègiques que comporta l’elaboració d’un pla de pau just, que no ha estat mai la preocupació de l’empresari-mandatari que ocupa la Casa Blanca, sinó a que ja ha aconseguit els guanys econòmics que l’alto el foc forçat li podia reportar a la seva administració. En efecte, ja ha assolit un contracte d’explotació dels recursos naturals d’Ucraïna, en condicions molt favorables, a més de garanties que els nous paquets d’ajuda militar a Ucraïna seran adquirits en concepte de compra i no en forma d’ajudes, com succeïa en l’anterior administració Biden. Hom té la sensació, veient l’erràtica trajectòria de la diplomàcia americana en els darrers mesos, que els acords de pau han estat, per Trump, un esquer amb el que extorsionar els apurats oponents per obtenir el màxim benefici econòmic. Talment, com quan un empresari tauró -que és el que Trump sempre ha sigut- s’aprofita de les penúries d’una empresa en problemes per adquirir-la a preu de saldo. Aquesta és la lògica de la seva política exterior predadora i extractiva.
Creure que la pau es pot imposar i instaurar forçosament pel poder dels diners i les amenaces financeres és un exercici d’ignorància o de cinisme. En el cas de l’interpel·lat totes dues opcions poden ser plausibles. Sigui com sigui, estem molt lluny de la concepció kantiana de la pau entesa com a reconciliació amb l'altre a partir de valors universals que la raó troba i s'atorga a si mateixa. I tampoc cal que la futura pau entre Rússia i Ucraïna exemplifiqui el camí per a la definitiva superació de tots els conflictes humans. N’hi haurà prou amb què no sigui, com va succeir amb els anteriors acords de pau, signats el 2014 i 2015, el preludi per a la següent guerra, encara més mortífera i cruel. Però el primer que cal entendre és que Trump no és, tot i que vulgui aparentar-ho, un estadista de la pau. Altrament, és un fervent partidari de la guerra comercial, com ja va insinuar, amb mesures proteccionistes que limitaven el comerç internacional, durant el seu primer mandat, i que ara ha impulsat sense complexos des del primer dia d’exercici de poder executiu. El comerç global és una guerra, per altres mitjans, que engendra morts com si fos una autèntica guerra, malgrat no es practiqui el bombardeig indiscriminat de zones habitades, sinó la destrucció del teixit social i productiu de les mateixes, amb mesures de neoliberalisme rampant.
Una pau imposada per l’interès o el xantatge comercial no només no pot ser duradora, ja que es sustenta sobre interessos canviants, sinó que, a més, no resulta curativa o reparadora. No consisteix en reconèixer l’altre, l’oponent, com a subjecte igual en la diferència, primer pas per a l’efectiva reconciliació futura, sinó en prioritzar el benefici de tercers, que hi veuen oportunitats de negoci en un entorn no pacificat d’absència d’hostilitats. Els exemples d’aquestes treves forçades, en les darreres dècades – Kosovo, Iraq, Síria, Líbia, Líban,...- són abundants, així com els exercicis d’Estats fallits que resulten de l’aplicació d’aquest tel somort d’extracció econòmica de recursos, en forma de negoci favorable a les elits, que adorm la violència, però condemna les poblacions autòctones a la indignitat perpètua. En el cas que ens ocupa, cal recordar com denominen els ucraïnesos aquesta guerra, "guerra d’independència", atorgant a la seva lluita la condició -real o fictícia- d’identitària. La supervivència, com a cultura i poble, no és bescanviable per béns de tipus patrimonial, més encara quan aquestes transaccions no han garantit la pau en el passat. Rússia no s’acontentarà amb menys del que ja té, sinó amb tot el que va proclamar voler, en annexionar-se les quatre regions ucraïneses parcialment conquerides. Estem, doncs, en un cul de sac. Qualsevol imposició, de caire comercial, sobre tan elevades expectatives d’uns i altres serviria només per pausar la matança, no per erradicar-la.
Allò que, en qualsevol cas, crec que ens hauria de preocupar no és el fracàs de Trump a l’hora de posar fi al conflicte del Donbàs, sinó la temptació que pot sentir d’aplicar els mètodes exhibits per la Rússia de Putin a altres regions on estiguin en joc interessos en línia amb la voluntat imperialista i expansiva, demostrada per la seva administració, com en el cas de Groenlàndia o del Canal de Panamà. L’estratègia de generar conflictes a base de despertar vells anhels nacionalistes en la població d’aquestes regions, tot recolzant de forma encoberta les seves aspiracions en contra de l’Estat que les administra, té com a finalitat presentar la lògica de la seva futura intervenció militar en la regió per resoldre allò que s’anomena un conflicte congelat. Rússia ha excel·lit durant dècades en aquest tipus d’estratègia expansionista, creant enclavaments separatistes a Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna, que justifiquessin la seva posterior intervenció militar, en ajut d’aquelles comunitats nacionals amenaçades, segons la seva retòrica propagandística, pel legítim govern del país, al qual s’obliga, després d’intervenir militarment, a arribar a acords de pau contraris a la seva integritat territorial. L’èxit de Putin, a qui Trump admira per la seva determinació, no només pot servir per esperonar al magnat americà, sinó per justificar la definitiva expulsió dels palestins de Gaza i Cisjordània, en el cas d’Israel, o per legitimar la intervenció militar de la Turquia d’Erdogan contra els territoris kurds a Síria i Iraq, per exemple. Donada la proliferació de governants nacionalistes -Modi a la India, Xi Jinping a la Xina...-, fonamentalistes -Iran, Aràbia Saudí...- i a l’ascens de la ultradreta, al món occidental, encapsulat en la seva pròpia guerra cultural, podem afirmar que, més que processos de pau, s’albira un futur immediat d’expansionisme imperial i concentració de poder on, tant la guerra com la pau, no seran més que instruments del nou ordre econòmic exigit per les oligarquies tecnològiques i financeres que s’amaguen darrera de les titelles histriòniques com Trump, i que, valent-se de la irracionalitat, l’interès i el desig que ens domina, fan de la guerra perpètua la garantia del seu guany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada