Amazònies, un futur ancestral al CCCB

 

Visitem l’exposició sobre l’Amazònia del CCCB just abans del seu tancament, que tindrà lloc el proper diumenge 4 de maig. La mostra tracta d’acostar el visitant a la realitat sensorial i física del bosc tropical més extens del planeta, amenaçat per l’activitat econòmica humana, amb pràctiques agrícoles, ramaderes o mineres que posen al límit els recursos i espais d’una fauna i una flora úniques, així com a la cultura ancestral indígena que l’ha habitat durant mil·lennis. Una acurada presentació de la vida tribal que encara avui roman a la selva, fent de l’equilibri ambiental el seu patró d’actuació, malgrat les pressions que rep per part de la civilització del progrés extractiu urbà que l’envolta i s’infiltra periòdicament, converteix la visita en un curs accelerat d’antropologia indigenista, on destaca la sensibilització extrema envers el medi natural, el riu i la terra com a fonts de vida, el lligam que fa possible la continuïtat entre el passat de les comunitats i el present identitari que, més enllà de les fronteres administratives de la regió, uneix als seus habitants.

L’aproximació als costums i les creacions d’aquesta cultura ancestral, posa l’accent en la voluntat integradora que es tradueix en mestissatges musicals i obres plàstiques que barregen tradicions i materials primitius amb sensibilitats, preocupacions i amenaces actuals. La simbiosi resultant dona a entendre a l’espectador que l’adaptabilitat i integració creativa humana sempre és possible en un fons primordial de rotunditat aclaparadora com és la natura selvàtica, que ha acollit, imposant les seves exigències, des de temps immemorials a l’espècie humana. Les creences animistes i la relació de mutu respecte i comprensió entre medi i habitant han fet possible no només la supervivència humana sinó un sistema de vida que preserva principis ètics avui absents en les avançades societats materialistes i tecnològiques com la nostra. La mostra, en conseqüència, pretén posar davant dels ulls de l’esperit occidental, alienat i perdut en les seves il·lusions post-humanistes d’una tecnologia salvífica, l’opció del pensament indigenista, que a través de la reconnexió amb la terra pot tenir efectes guaridors per al nostre món.

Contra la voluntat transcendent i individualista que segueix governant l’esperit occidental, en l’era de la tècnica, en l’expressió heideggeriana que caracteritza el món modern, s’aixeca aquesta esperança immanentista que veu en l’indígena l’autenticitat vital que repara més que sotmet la seva relació amb l’altre, sigui aquest el diferent o allò completament distint. Hi ha una voluntat sanadora consistent en rescatar l’home de sí mateix i resintonitzar-lo amb les arrels primigènies que la natura, en la seva forma més intacta i original, pot oferir-nos. Darrera de l’exhibició estètica, mistèrica i antropològica que l’exposició desplega en les seves formes emergeix la preocupació ètica. No estem davant d’un discurs intel·lectual amb un aparell lògic i argumentatiu explícit sinó davant d’una munió de sensibilitats i inspiracions creatives i artístiques que tenen, com a element comú, l’ancestral reverenciació cap a la mare terra. La sintonia amb moviments ecologistes que, des dels marges contestataris contra el creixement econòmic i la producció capitalista, porten dècades fent-se forat en l’espai polític progressista, teixeix conviccions i aixeca alternatives estratègiques per repensar el futur planetari.

Malgrat tot, la sensació de ser davant d’una versió postmoderna del mite del bon salvatge rousseaunià no abandona al visitant, un cop completat el recorregut. La utopia indigenista ve a cobrir un espai que la simple denúncia de l’activisme ecologista és incapaç d’omplir: la necessitat d’esperança. Però més enllà de bones intencions i de conscienciació ètica no hi trobem al llarg del recorregut cap proposta que ataqui de front l’arrel del problema. Si els mals que assolen el planeta són conseqüència d’una civilització urbana d’arrel capitalista que fa de l’explotació extensiva dels recursos naturals la base del seu creixement, no sembla que la proposta de “sanar” el capitalisme neoliberal que s’ho empassa tot sigui suficient. Caldrien reformes més profundes que s’haurien d’invocar a voluntats polítiques, més que a tradicions culturals. La manera d’estar en el món és conseqüència d’unes possibilitats materials i espirituals. Els límits i renúncies que imposa la selva no són equivalents, ni de bon tros, a les llibertats i oportunitats que emanen de les metròpolis i megaurbs globals. L’indigenisme, com a pensament, reclama contenció a l’individu, mentre que el capitalisme, com a praxi, proclama la seva expansió. Fora, doncs, dels efectes que la proposta pugui provocar en persones especialment sensibles al posat divergent i novòlatra, més proper a l’esteticisme que a la veritable transformació social, no sembla que sigui capaç d’aglutinar un consens majoritari. Quan se’ns promet un futur de capacitacions físiques i intel·lectives il·limitades, possibilitades pel transhumanisme tecnològic en el que el model neoliberal s’ha instal·lat, la solució de la regressió voluntària cap al bon indígena té més de colossal destrempada que de resposta guaridora, encara que totes dues no siguin més que figures postmodernes de mites utòpics amb els quals seguir somiant l’impossible.