Conclave

 

Veiem al cinema la pel·lícula anglesa d’Edward Berger, Conclave, oportunament reestrenada en aquestes dates amb ocasió de l’elecció del nou Papa que s’està duent a terme en aquest mateix moment al Vaticà. Per la seva factura, ambientació, posada en escena i interpretacions actorals la pel·lícula és impecable. Fa creïble a l’espectador l’opac procés d’elecció que de forma reservada garanteix el traspàs de poders en la cúpula oligàrquica de l’Església catòlica. Allò que en la realitat roman gelosament ocult a feligresos i curiosos, es mostra, obertament, sense filtres, al públic en la ficció. I el cert és que la disputa entre els sectors més tradicionals i progressistes pel control de l’església, així com les maniobres per decantar el vot dels Cardenals, fins arribar a la majoria de dos terços, sembla un calc d’allò que deu estar succeint, avui i en les properes jornades, entre els murs de la Capella Sixtina i els passadissos de l’hostatgeria de Santa Marta. Mateixes cuites, dubtes, certeses i ambicions. En efecte, allò que la cinta vol plasmar és una pugna ben terrenal pel poder, portada a terme per una gerontocràcia més preocupada per la conservació de la institució que per la transmissió del missatge de fe. Tant és així que, quan convé, i si resulta útil per a la continuïtat de l’Església, també són capaços d’escollir per al càrrec algú amb intenció aperturista, com és el cas del darrer Papa Francesc, traspassat recentment.


La tria, però, no té perquè anar acompanyada dels instruments necessaris per fer una reforma profunda, tal com li va passar al mateix Francesc, que va fer tot el que va poder, però que no ho va poder fer tot. Resulta contra natura que aquells que ja haurien d’encarar la seva jubilació assumeixin l’àrdua tasca de conduir una institució global que aplega milions de fidels. La condició vulnerable de l’avançada edat, i la fragilitat de la seva salut, condemnada a minvar conforme vagin guanyant experiència en el càrrec, va necessàriament vinculada a la tutela de la Cúria Pontifícia, els òrgans de govern de la Santa Seu que, de facto, assumeixen les funcions executives amb les quals és controla tota l’Església Catòlica. Així, malgrat ser el cap visible de tot l’organigrama, el Bisbe de Roma té més funcions litúrgiques i simbòliques que governamentals. O, almenys, acaba delegant, amb el pas dels anys, tota aquesta feixuga i esgotadora gestió als seus assessors que guanyen pes i poder, sobretot en el moment del seu relleu.

Són, doncs, les intrigues i lluites internes pel control del Vaticà, l’Estat sense nació més influent del món que, a diferència de les multinacionals que l’han volgut imitar, sustenta el seu influx en l’espiritualitat, i no en el materialisme -almenys aparentment-, allò que el film de Berger ens vol presentar. És, en conseqüència, una pel·lícula política. Més ben dit, una cinta que retrata argúcies i martingales protagonitzades pels anomenats prínceps de l’Església, sota el mantell del secretisme i l’espectacle, que confon i embassa a parts iguals a creients i passavolants, per assolir les regnes del poder. Un retrat humà, massa humà, tot i la porpra, el daurat i la pompositat del tro que es vol ocupar. Llàstima que el desenllaç de la trama vulgui esmenar el handicap que fa de la cúpula de l’Església Catòlica un reducte de masclisme i patriarcalisme anacrònic i desfasat, amb un gir de guió que, de forma indirecta, eleva la feminitat a la més alta prelatura. I és una llàstima perquè, si aquesta ha de ser la solució per a que la dona accedeixi al Papat, en el nostre món de la no-ficció resultarà més factible veure abans al mateix Trump ocupar el Sant Pontificat que no pas s’obrin les portes de la Santa Seu a l’exclosa meitat del gènere humà. I si ens atenem a les xarxes socials, el Papa Trump ja és tot un fet.