Parenostre

 

Veiem la pel·lícula Parenostre de Manuel Huerga, amb guió del mediàtic Toni Soler. La cinta té un punt d’oportunista ja que, centrada com està en els fets que van destapar l’anomenat cas Pujol -és a dir, el descobriment policial dels diners no declarats que la família de l’expresident de la Generalitat tenia a Andorra, producte d’una deixa del seu pare en temps del franquisme, però que havien crescut sota les activitats il·lícites dels fills, en l’època de la Presidència del Molt Honorable, i durant els anys següents-, es beneficia de la proximitat de l’inici del judici contra la principal icona política de la Transició a casa nostra, que tindrà lloc a finals d’any. Que el rodatge té un aire precipitat i accelerat es constata amb l’escassa voluntat de caracterització de Josep Maria Pou, que encarna a l’expresident, sense canvis substancials d’aspecte, en diferents moments de la seva trajectòria política -des de les acaballes del Franquisme fins l’estiu del 2014, moment en què té lloc la revelació fatal dels fets esmentats-, i en el joc escènic de transposició d’espais amb plànols compartits que connecten els fets passats i els presents en la narració fílmica, amb una economia de mitjans que denota una certa estretesa pressupostària.

Tampoc acabo d’escatir, com a espectador, ben bé què està jutjant la cinta, si la persona, el personatge o l’obra política. És probable que la intenció dels creadors sigui també, aquí, transversal i que, de la mateixa manera que al protagonista real li costava diferenciar entre la voluntat pròpia i el país, fins acabar governant Catalunya com si es tractés d’una empresa familiar, el Pujol de ficció que traspua la pantalla barreja les emocions familiars que l’humanitzen, amb la preocupació per la seva imatge pública, que la filtració malmet, així com amb la resignació per la renúncia a la continuïtat d’un projecte polític que ja no és capaç de conduir. Estem, doncs, davant de plànols narratius de diferent alçada, de manera que hi conviuen en el relat les misèries de la corrupta naturalesa de la família, a qui el patriarca no ha sabut guiar, amb la grandesa del Pare de la pàtria que, en el moment de la seva caiguda en desgràcia, actua amb exemplaritat pública, assumint, almenys, una part de la responsabilitat pròpia en els actes de corrupció que se li imputen. La temàtica de tall clàssic de procedir amb kalokagathia, especialment en el moment de l’acusació que taca una trajectòria que ell -i el sector més conservador del país- volia somiar com a transcendent, veient-se com un polític honest, responsable d’una obra notable de reconstrucció nacional. Tot plegat, però, apareix velat sota l’ombra de la impostura, oferint a l’espectador una sensació d’inestable aparença i profunda fragilitat, la d’un home vell que ja no sap encarnar el noble paper d’estadista, capaç de revertir les crítiques que rep, i retornar la confiança popular cap a la seva persona i tasca. L’acció que podia contenir noblesa s’acaba convertint en una mascarada que arrossega al personatge a les clavegueres mediàtiques de l’escena pública fins derrotar-lo i presentar-lo com un corrupte més.

Per a tots aquells que ens vam fer adults sota el govern Pujol, la pel·lícula ofereix un clar i necessari al·licient: ens anima a passar comptes amb la icona del país, el líder decidit que marcava el rumb de la Catalunya del futur. Un dels pilars d’aquell rumb eren les anomenades estructures de país, com ara la Banca Catalana, que veiem néixer en el film, i en la fallida de la qual, l’any 1982, va estar involucrat el President a l’inici del seu mandat. Malgrat l’exculpació i el sobreseïment posteriors del cas, l’ombra del dubte sempre el va perseguir. Sigui com sigui, el que Pujol no va evitar és que les estructures creades, fallides o exitoses -així com la pròpia Generalitat-, acabessin en mans de l’oligarquia de sempre. La mateixa que, mentre remuga amb imprecacions nacionalistes quan veu perillar el seu control sobre una d’aquelles estructures, el Banc Sabadell, immers en el procés de ser absorbit, per la via d’una OPA hostil, pel gegant bancari estatal BBVA, no posa objeccions polítiques a la seva execució, com hem pogut constatar en el vot favorable que el representant del partit hereu del pujolisme, Junts per Catalunya, va fer a principis de mes en la consulta feta a la Comisión Nacional de Mercados y de la Competencia (CNMC). Igual dona, llavors, que estiguem davant d’un pecat original o d’una naturalesa espiritual nacional caiguda, incapaç de fer altra cosa que no sigui adorar els diners. En tots dos casos, veient la pel·lícula, acomplim el sa exercici guaridor, fundador de la moral, de matar simbòlicament el pare.