Les benignes

 

La tragèdia del matricida Orestes -el fill d'Agamèmnon que assassina la seva mare per venjar la mort del seu pare, en connivència amb la seva germana, en la versió grega d'Èsquil-, desferma la reacció venjativa de les Fúries que persegueixen l'assassí fins a Atenes on la divinitat ho acull per promoure el seu judici, de la sentència del qual emanen les lleis morals que funden la ciutat i la humana convivència. La prohibició de l'incest i del parricidi són alguns dels principis morals que resulten de l’esmentat judici fundador.

La història que Littell ens ofereix en aquesta novel·la és la del nazi fictici Maximilian Aue –l'Orestes de la tragèdia que el nazisme va abocar sobre Europa en forma de genocidi i guerra–, membre de les SS i criminal confés. Ell mateix ens narra, en primera persona, les seves aventures al costat d'un Eisantzgruppen en els primers mesos de la invasió de l'URSS, amb la missió d'assassinar tots els jueus que capturen durant el seu avenç, així com la seva participació en la Solució Final de la qüestió jueva que el règim va posar en marxa amb els camps d'extermini, i la seva instintiva i assassina resolució, que el porta a matar fins i tot el seu millor amic durant la darrera fugida i ocultació, en el moment de l'esfondrament final del règim nazi. Tanmateix, fins i tot tractant-se de crims abominables, no són aquests els que tenen més pes sobre la seva consciència, sinó el no confés de la seva pròpia mare i el seu padrastre, així com l'amor incestuós i irrefrenable cap a la seva pròpia germana bessona, Una, gestat durant una infància en absència del pare i resolt en forma de conductes sexuals desordenades, promíscues i alimentades amb perversions imaginàries, després de la seva separació i reclusió en un internat, en descobrir-se la naturalesa immoral de la relació fraternal.

La transgressió dels principis fonamentals de la moral que Aue duu a terme a la seva pròpia família no passa desapercebuda ni tan sols per a la policia del règim, que mantindrà una implacable persecució del parricida, fins i tot enmig del caos que acompanya la caiguda de Berlín en mans soviètiques, obstinació més pròpia de les Benèvoles -les Fúries venjatives que reclamen justícia davant els avorribles crims que l’anti heroi de la novel·la de Littell ha contribuït a promoure-, que de qualsevol gelós investigador policial. La confessió final, realitzada anys després, un cop assolida la seva reinserció com a industrial acomodat i pare de família a la societat francesa d'acollida, que va fer possible matant i suplantant identitats durant la seva fugida del col·lapse nazi, comportarà el judici definitiu del lector, a qui apel·la en el seu descàrrec, com si de la divinitat contemporània es tractés. Som tots nosaltres, així com la crítica narrativa i desconstructiva del relat literari, escrit sota l'ègida de la postmodernitat líquida que tendeix a relativitzar i fins i tot legitimar, políticament i culturalment, discursos ultra nacionalistes com els que van fer possible l'holocaust, els que hem de dictar sentència.

El judici a Aue, és també el judici als perpetradors del crim més gran de la història de la humanitat, els responsables de les SS de Himler que desfilen per la novel·la amb total impunitat, aquests sí personatges reals als quals l'autor retrata amb tota profusió de detalls en un admirable i exhaustiu esforç de documentació que arriba a aclaparar. L'acusat, com a la trilogia d'Èsquil, es defensa a si mateix. El relat de Littell és el seu profús al·legat. De la nostra sentència, com a jutges, en depèn el nou contracte moral que funda la ciutat contemporània, amb les seves lleis, prohibicions i justificacions. Posem-nos-hi.

Aue és el prototip d'intel·lectual i funcionari educat a les eficaces institucions escolars d'Alemanya i França d'entreguerres. Amb un profund coneixement de la cultura i llengües clàssiques i una formació filosòfica fortament arrelada en els epígons de l'idealisme i el positivisme, s'especialitza en el camp del dret, en el moment de més influència del nacionalisme que acompanyarà l'ascens al poder del partit nazi. La condició de juristes de bona part dels integrants de les SS no és una simple anècdota. Efectivament, dóna idea de la intenció que va acompanyar el règim nazi, la d'aixecar una nova legitimitat tant en el terreny de l'ordenament jurídic -amb la legalització del racisme ari que havia de possibilitar la depuració social sense contravenir les juntures socials, destruir les institucions públiques ni soliviantar les nacions veïnes-, com en l'espai de les conviccions morals, que podien reconstruir-se -malgrat la hybris destructiva que contenien les noves lleis-, sobre les condicions del vitalisme i irracionalisme relativistes. És en aquest darrer escenari on Littell incideix amb el seu escandalós relat del periple vital d'Aue. No estem davant d'algú afligit o torturat per la culpa, que decideix confessar per alliberar la seva consciència del pes insuportable del seu remordiment. Ell mateix ens explica que no es penedeix de res. Si confessa la seva participació en la matança més gran mai proveïda és per aclarir els fets, presentar-nos la “veritat” del que va passar, per completar, així, l'exhaustiva anàlisi del temps més fosc viscut per la humanitat des de la perspectiva que ens faltava, la de l'assassí que va executar els plans d'extermini dels jerarques del règim.

Efectivament, no estem davant d'un psicòpata; encara menys davant d'una bèstia incapaç de discernir la naturalesa dels seus actes. Aue, com tants personatges de la novel·la, ficticis o reals, és un tipus intel·ligent, hàbil en defensar les seves motivacions i creences amb sòlids arguments que desgrana davant del lector en les converses que manté amb camarades i enemics. No es tracta d'un simple arribista, com podria ser-ho el seu amic i mentor Thomas Hauser, que sap sempre anar un pas per davant dels esdeveniments per treure'n el màxim profit. No és l'ambició allò que el mou. Si de cas potser el romanticisme i l'idealisme que tot ésser humà conrea en la seva joventut, la idea de fer o col·laborar en la creació d'alguna cosa gran i bella, idea seductora que justifica per si sola la raó per la qual es deixa convèncer pels seus professors i col·legues per entrar a les SS i iniciar la carrera professional al Ministeri de Seguretat del règim, des d'on participarà activament en la persecució, extermini o esclavització dels enemics del nazisme. Però no es farà il·lusions: així que entén que la perversitat dels crims comesos pot dinamitar el seu esperit, com passa en el cas de tants camarades, posa distància i dissocia els seus actes -que escomet amb el rigor mecànic del funcionari, mostrant-se davant els seus superiors com un professional obedient i capaç-, dels seus sentiments que activa per rescatar la seva ànima del marasme embrutidor que l'envolta. Inicia, així, una operació d'esteticisme alienador que el porta a buscar i abandonar-se al plaer sensual -a les aventures homosexuals- i intel·lectual -a les converses sobre antropologia, lingüística, eugenèsia o ideologia- per no deixar-se contaminar per tota la violència que promou i possibilita.

En el rescat sentimental del seu ésser afloren els records d'infància, i reneix tota la frustració per l'amor prohibit cap a la seva germana, la desaparició del pare i la fredor d'una mare que es lliura a un altre home davant de la seva impotència infantil. El desencadenant de la violència que culminarà amb el matricidi el troba el lector en la seva participació a la batalla de Stalingrad, de la qual escapa miraculosament malgrat rebre un tret al front. Després de la seva evacuació de la assetjada ciutat i la llarga convalescència per recuperar-se de la ferida, que no li deixa aparents seqüeles neurològiques, però que obre a la ment les portes del trauma infantil del passat, Aue persegueix la restitució del seu desig reprimit. Les fantasies sexuals envers la seva germana es combinen amb el record d'una infància de desaferrament i menyspreu envers la seva mare. La visita a la llar materna, a la Provença francesa ocupada, durant un permís després de rebre l'alta mèdica, culmina amb el descobriment del paorós escenari del crim d’on, com si d’un somni es tractés, procura escapar-se, malgrat les proves incriminatòries que deixa en la seva fugida. No recorda ser l'autor de l'assassinat de la seva mare i el seu padrastre, però les indagacions policials aviat situen el lector darrera de la seva autoria. Tot i així, els serveis de seguretat de l'Estat per als quals treballa empararan la seva defensa i el procés judicial contra ell es desestimarà per la intervenció dels seus superiors. Tot i això, el tercer ull que la ferida rebuda al seu front ha despertat, dóna lloc a la consciència del crim; una consciència que, amb l'avenç dels esdeveniments i la proximitat de la derrota, s'estén a l'holocaust nazi en què ha col·laborat i del qual ofereix un fidel i objectiu testimoni al lector, narrant les seves últimes i histèriques barbàries, com la deportació i l'extermini en temps record de gairebé un milió de jueus hongaresos, o l'evacuació i el trasllat dels dissortats presoners d'Auswitch, en condicions infrahumanes, producte de l'avenç del front soviètic que s'acosta implacable cap al cor d'Alemanya. El cataclisme del règim, descrit en tota la seva cruesa amb la caòtica i infernal fugida de la regió de la Pomerània -on es refugia després de ser ferit en un bombardeig aliat a Berlín- davant l'exèrcit soviètic, reafirma la seva consciència de la condició criminal dels seus actes. Però és una consciència buida, vàcua, una autoconsciència inert, el final de la qual, en cas de ser autèntica consciència de si, hauria de ser la desesperació i el suïcidi.

Aue, amb el seu relat fred i descarnat dels fets, pretén reflectir l'absurd que empara la dimensió monstruosa del crim. De què ha servit la seva experiència? La sorprenent facilitat amb què milions de persones van perdre la vida davant la passivitat de la resta del món deixa en mal lloc la nostra consciència moral. Si d'alguna cosa hagués servit tanta sang vessada, els crims posteriors contra la humanitat s'haurien detingut i extingit. Contemplar la indiferència general que acompanya el genocidi de Gaza, que està tenint lloc en aquests mateixos moments, així com tants altres crims i abusos, ens recorda que no ens importa la naturalesa assassina que secunda les nostres vides. El sense sentit de l'existència és, doncs, el sense sentit de la moral. Ja no es tracta, simplement, que després d'Auswitch qualsevol cultura sigui culpable. Es tracta de l'absurd i el sense sentit que representa la Shoah si la hem de repetir tantes vegades com li convingui a la nostra humana condició. L'advertència que Aue ens transmet amb el relat és que qualsevol de nosaltres en les seves circumstàncies hagués fet el mateix. Els genocidis posteriors, i els que avui contemplem sense immutar-nos, li donen la raó. Pretén despullar-nos de la falsa consciència de superioritat moral, que ens situa per sobre del bé i del mal, només perquè hem quedat –momentàniament– al marge de la zona grisa que fa possible convertir un pacífic ciutadà en un botxí obedient; aquesta situació no és més que una qüestió de sort, no pas d'eleccions o dignitats. Potser aquesta incomprensió envers la nostra fal·lible condició és la que faci possible el ràpid descens a l'abisme de la crueltat del més sensible dels éssers humans. L'horrible conclusió a què Littell ens aboca és la inevitabilitat de tota atrocitat futura. Si no hi ha un patró establert a la conducta, l'educació o l'ambient que expliqui ja no la propensió a l'odi sinó fins i tot a la indiferència còmplice que fa possible la propagació del mal, aleshores estem condemnats a repetir les salvatjades que la novel·la no ficciona, sinó que es limita a documentar. Amb l'agreujant que la tecnologia i la ciència faran més eficaces, més ràpides i més ocultables les matances presents i futures.

L'al·legat amb què exposa les seves raons el genocida ens incomoda perquè ens responsabilitza de les seves rèpliques: no hem tret les lliçons pertinents de la seva experiència. Alhora, ens familiaritza amb els seus efectes, fins a convertir-los en superflus, gairebé necessaris. D'acord amb tot el que hem dit, ja podem emetre sentència: Èsquil situa sota la protecció de la divinitat el matricida, Orestes, alhora que lliura als ciutadans les prohibicions morals l'incompliment de les quals destrueix la ciutat. El superjo freudià tindria els mateixos efectes, si el nostre examen de l'obra de Littell hagués seguit les tortuositats del pensament psicoanalític. Sigui com sigui, sense l'exercici i la participació de la divinitat –la raó, la consciència o l'imperatiu categòric kantià– no hi hauria societat. L'al·legat d'Aue ens mostra un jo desmesurat, alliberat de tota subordinació a una alteritat, desposseït de tota tutela social, atès que les lleis han esdevingut instruments d'expressió de la lliure voluntat de l'individu que no reconeix una altra subordinació que no sigui a l'Estat (i al Mercat, diríem avui). Però l'Estat, completament despersonalitzat, el monstre més fred dels monstres freds, correspon a la projecció deformada i sobredimensionada del jo mateix. Les mateixes passions, instints i ambicions que reconeixem al nostre desig s'han institucionalitzat com els fonaments de la convivència.

El resultat és desolador perquè el mal ja no és una simple banalitat producte de la distracció i les desatencions que el progrés tecnològic i les innovacions socials provoquen en els ciutadans confiats, sinó l'elecció voluntària i conscient que tots nosaltres fem per seguir gaudint del món de privilegis i avantatges que hem construït sobre la muntanya de cadàvers, despulles i ruïnes. Que la lectura de la novel·la no generi un veritable escàndol i culmini amb la condemna i el rebuig per part del lector, sinó que derivi en premis i elogis, és el símptoma més pertorbador del nou contracte social que l'home contemporani ha abraçat. El que avui destrueix la nostra criminal societat no és l'incompliment de les lleis morals, sinó deixar d'efectuar la condemna d’aquest incompliment. Per això l'extremisme nacionalista i el populisme perviuen i afloren a tot arreu. Són les formes d'una consciència pertorbada que ens adverteix dels perills que -per a la continuïtat del nostre món capitalista i neoliberal- s'amaguen darrera de la denúncia i la persecució del deliri exterminador sobre el qual hem aixecat el nostre progrés perpetu. Més que aplacar les Fúries que persegueixen els nostres excessos hem preferit burlar-les, en una fugida cap endavant que recorda, a la novel·la, l'obsessiu i obstinat intent de seguir amb la Solució Final fins i tot en plena agonia i esfondrament del règim nazi. El que Littell ens vol traslladar, amb l'al·legat descarnat del seu abominable personatge, és que, per més que vulguem ajornar el moment, arribarà el dia que vegem Max Aue en mirar-nos al mirall. Aquest dia sabrem que les Fúries ens han trobat.