Londres, com la major part de les grans ciutats europees, és un enorme escenari turístic de consum massiu. Òbviament, és moltes més coses i una estada de 5 dies no permet apreciar més que el teló de fons d’aquest escenari. Més encara si es té en compte ja no la dimensió física dels espais a visitar, sinó el soroll de fons de la cultura i la història que acompanya a aquests espais. Una ciutat no són, únicament els seus monuments, edificis, avingudes, places i parcs, sinó també els records i vestigis, encara presents, del passat de la gent que la va poblar en altres èpoques, els carrers on va discorre el relat de novel·les i pel·lícules que tenen gruix emocional per l’esperit del visitant, els museus i galeries on s’apleguen obres i objectes que han tocat l’experiència diversa i fugissera de l’individu. Així, doncs, com que hi ha moltes formes de fer el turista, també hi ha aquella que consisteix en convertir l’estada en una mena de cacera d’emocions viscudes a través d’aquells indrets que ja hem visitat imaginàriament i als quals ens hem lligat des del coneixement, la curiositat o el fruiment literari. És el cas d’aquest viatge, que no només ens va portar a recórrer els principals barris de la capital sinó també els escenaris de la campinya del sud-est de Sussex, on s’hi va arrelar i van conviure els membres de l’anomenat grup de Bloomsbury.
No és el lloc ni el moment de dissertar sobre l’impacte i la transcendència que els personatges d’aquest grup han aportat a la cultura anglesa i d’arreu. Poc importa, a més, això a qui ja els ha sacralitzat i està disposat a trepitjar les seves llars, els seus centres de reunió o les avingudes i riberes que sovintejaren, amb la veneració ferma del convers. A risc de caure en la idolatria, que en la seva forma irracional té la desmesura dels fanatismes, el caçador d’instants de vida malda per omplir els buits cognitius, fer comprensibles les intuïcions revelades i reviure aquelles troballes que van portar-lo a cims emocionals des del misteri de la lectura. No tracta de fer-se fotos a sí mateix amb voluntat instagramable d’exhibir-se envoltat de decorats reconeixibles. Més aviat, busca adherir al seu record la prova materialitzada que la seva experiència literària, estètica o memorialística no va ser un somni. No ens enganyem, totes les estratègies són dispositius d’envaniment del jo, en la mesura en què són auto-afirmatives. Dona igual si ens reflectim a nosaltres mateixos en un decorat material o en la immaterialitat dels records compartits des dels escenaris novel·lescos o reals dels nostres taumaturgs.
El viatge a Londres i Sussex, a la recerca dels fantasmes del propi jo, en forma de Virgínia i Leonard Woolf, Litton Strachey, Keynes, Vanessa Bell o E. M. Forster, per esmentar només als més coneguts membres del grup, corria el risc de convertir-se en un seguit d’estampes de sacralització aptes, únicament, per a l’auto-consum o per al proselitisme sectari. No debades estava organitzat al voltant dels espais de vida, i de reconeixement posterior, dels membres del grup, destacant indrets com Farmhouse, a Charleston, la llar de Vanessa i Clive Bell i Duncan Grant, o Monks House, a Rodmell, la segona residència de Leonard i Virginia Woolf. En les llars, on encara es respira l’esperit convivencial del grup, i ressonen converses, creacions i flirtejos, és fàcil, per al visitant, recrear el vincle d’amistat, admiració, amor i entesa que va perdurar durant més de dues dècades entre tots ells, fins que alguns dels membres originals del grup, com Litton Strachey o Roger Fry, van traspassar, condicionant les expectatives, anhels i voluntat de viure d’altres, com la Virgínia Woolf. No obstant, és en els camps, camins i veredes dels rius, que segueixen invariables els seus cursos i destins, sense atreure l’atenció tafanera del curiós i del col·leccionista d’estampes distintives en perfils digitals, on hom pot experimentar la veritable synousia que el grup va encarnar. Encaminar-se per aquestes sendes que uneixen indrets com Lewes, Richmond o Brighton, on la presència dels seus descendents i d’aquells que, encara avui, preserven la seva memòria i obra, a través de l’estudi o la conservació, és el més proper que es pot estar de la seva influència.
Perquè és en aquests camins i llocs de trànsit, en aquestes poblacions properes, no només en l’espai sinó especialment en l’atmosfera que conserven, on vam trobar aquell mateix esperit convivencial que ha donat forma i pervivència al grup de Bloomsbury. En el camí vam coincidir, de forma inesperada, amb persones que encara recorden anècdotes i coincidències amb membres del grup i dels seus descendents. En aquestes trobades, serrells extemporanis dels lligams que perduren d’una relació que exemplifica la sintonia i reciprocitat de l’amistat viscuda per tots ells, hi vam assolir la culminació de la recerca: en el viatge, com en la conversa que els membres del grup practicaven, ha d’haver guany, canvi, transformació de l’esperit i connexió física amb l’altre, perquè aquest sigui memorable. Per entendre la synousia, res millor que recrear-la.
Tornant a Londres, i a tots els altres escenaris de la indústria turística, el que la ciutat ofereix com a record i experiència cultural i literària transformadora al visitant, no té massa a veure amb els bloomsburites i el seu llegat, sinó amb Harry Potter i un sinistre ós, anomenat Paddington, amb aspecte de mariner murri. El grau d’infantilització i estupidització que, en forma d’experiència, atreu masses, d’un cantó del món a l’altre, és inversament proporcional als esforços d’expansió del saber i les arts que va protagonitzar aquell cercle ara fa un segle. Potser, per això, perquè aquells esforços van fracassar, la imatge de la Virgínia Woolf, convertida en icona global, està en camí d’ocupar el tro de la banalitat consumista que avui capitanegen els esmentats aventurers de la literatura infantil i juvenil. Raó de més per reivindicar, viatjant, la seva memòria i la d’aquells que la van fer créixer, tot practicant la seva synousia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada