Si educació i esperit democràtic tenen una arrel comuna, tesi que Chomsky dóna per descomptada, la decadència de la primera condueix inexorablement a la degradació d'aquest esperit, alhora que la perversió de la democràcia només es pot entendre des de l'abandó de l'exigència i el rigor educatiu. Per a demostrar la correlació establerta, el lingüista i filòsof estatunidenc va reunir en un mateix volum1, a principis del present segle, abans del 11-S, una sèrie d'assajos i entrevistes redactats en la dècada anterior sobre la política exterior del seu país a Centreamèrica i el Carib, amb els quals evidenciava la relaxació dels estàndard de l'exercici democràtic en la seva pròpia nació, perceptible en el tractament que la premsa va fer d'aquestes actuacions, i en l'acceptació majoritària del públic nord-americà del relat oficial que alineava les tesis del seu govern amb les manipulacions informatives i interessades brindades pels mitjans de comunicació nacionals. Tal simbiosi únicament és sostenible des del precepte de la degradació de l'educació nacional. Efectivament, si l'educació no duu a terme la seva funció formativa de l'esperit crític ciutadà, dotant-lo de la capacitat qüestionadora i de l'habilitat per a detectar falsedats i contradiccions, mitjançant mecanismes de contrastació, la mentida i l'engany s'acaben convertint en eines útils i d'ús habitual per al poder.
Si l'opinió falsa i interessada es converteix en majoritària, inclús quan no suporta la més mínima comprovació factual que la desmenteixi, la democràcia té un seriós problema, ja que queda en mans de qui cuina i serveix una informació esbiaixada amb la qual alimentar creences i decisions interessades que només beneficien a les elits que controlen el poder. Si en l'època dels anys vuitanta del segle passat, tal exercici infame i hipòcrita de la mentida informativa es podia exercir era sota la fosca empara del context internacional de la Guerra Freda, en forma d'amenaça comunista que, amb la seva presència a només centenars de quilòmetres de la pàtria estatunidenca, legitimava, a ulls de la població, mecanismes defensius contraris al dret i a la llei. L'educació patriotera exercida durant dècades sota el grandiloqüent lema dels Estats Units com a garant i defensor del món lliure, feia proclius als seus ciutadans a empassar-se qualsevol narrativa que advertís del gest desafiador o amenaçador de fins i tot les actuacions més democràtiques i legítimes d'Estats sobirans, quan aquestes eren oposades a l’espuri interès ianqui. Des de llavors l'educació pública impartida a la ciutadania, als Estats Units, no ha millorat, sinó que ha perfeccionat les seves estratègies manipulatives, fins convertir-se en antidemocràtica. Deixada en mans de professionals tècnics capacitadors d'habilitats, útils per als mercats, ha promogut l'adoctrinament, l'obediència i l'aquiescència de l'alumnat, futurs ciutadans susceptibles de perpetuar en les urnes interessos elitistes i poders estructurals vinculats al sistema neoliberal imperant.
Chomsky denunciava, fa 25 anys, que el model educatiu públic de la primera potència mundial era de tall colonial, «dissenyat per a formar als mestres amb mètodes que devaluen la dimensió intel·lectual de l'ensenyament»2 (pàg. 10). Li atribueix un enfocament instrumental i acumulatiu, deliberadament incompetent per a «fomentar el pensament crític i independent». La seva utilitat es redueix, en conseqüència, al benefici mercantil que proveeix mercats laborals de personal adaptat a les necessitats productives, canviants i capritxoses, sotmès a la caducitat -disposat, doncs, a reformar-se i adaptar-se a entorns variables que incloguin l’autoexplotació- a canvi de recursos materials que proveeixin les seves necessitats, augmentades per la indústria del desig, de consum. El resultat de tal instrucció és la desactivació política del ciutadà, incapaç de desenvolupar un pensament propi alternatiu a l'impossat pel programa d'adoctrinament massiu que alinea als mass-mèdia, l'escola, el mercat i les estratègies propagandístiques de la publicitat i el màrqueting, pensades per a enfortir condicionaments operants d'obtenció del plaer. Es colonitza, d'aquesta manera, la seva voluntat política convertint-ho en el peó necessari per al sistema, materialment i intel·lectualment.
Aquesta pedagogia de les grans falsedats, construïda per a domesticar, no per a emancipar, serveix al propòsit de mantenir l'statu quo, i ho fa de manera reeixida mitjançant mecanismes com la manipulació del missatge moral en la transmissió de la història. Es tracta de construir un relat fals amb el qual legitimar actuacions ja no èticament qüestionables sinó legalment condemnables. S'ha fet evident la continuïtat d'aquesta pràctica, més enllà dels exemples minuciosament exposats per l'autor, relatius a les intervencions nord-americanes a El Salvador, Guatemala, Costa Rica, Panamà i Nicaragua, durant els anys 80. La mateixa estratègia es va seguir per a obtenir l'autorització de l’ONU en la intervenció americana a l'Iraq, en el context de la lluita contra el terrorisme islàmic després del 11-S, en el 2003, al·legant la falsa presència al país d'armes de destrucció massiva. I s'ha tornat a repetir per a emparar l'agressió a un Estat sobirà com Veneçuela, i el segrest i extradició forçada del seu President -per més il·lícita que fora la seva elecció-, mitjançant acusacions no demostrades de promoció del narcotràfic, sense sol·licitar ja cap mena de validació nacional o internacional que legitimés, en el marc del dret, la legalitat d'aquesta intervenció. La falsedat i les ja indissimulades aspiracions materials al control dels recursos petrolífers del país són els autèntics motius de l'ús salvatge de la força i la guerra per a aconseguir els seus propòsits.
La desarticulació del coneixement i l'atomització del saber, característica de les noves pedagogies, tenen una voluntat explícita d'anestesiar les consciències, generant ciutadans ja no capacitats per a adonar-se’n de les contradiccions presents en l'exercici de la política exterior nord-americana, sent el component clau de la manipulació ideològica que permet a l'actual president Donald Trump -com als Bush i Reagan en el passat-, governar com un tirà sense cap oposició interna en el seu propi país. En té prou amb crear il·lusions necessàries, com el supremacisme cultural i tecnològic ianqui, i simplificacions a gran escala de gran poder emotiu, com el perill per a la seguretat o la salut nacional que suposa la immigració o la droga. Que un gran nombre de ciutadans estatunidencs admeti aquestes tesis s'explica, en gran manera, pel programa educatiu imperant des de fa dècades, en opinió de Chomsky, que limita el coneixement brindat a l'educand als objectes en si, sense facilitar-li el complex de relacions profundes que es dóna entre els objectes de coneixement, és a dir, les circumstàncies que permeten una interpretació crítica i pròpia dels fets. Aquest biaix els porta «a construir contes plaents amb els quals solen enganyar-se a si mateixos i afavorir-se a si mateixos i els seus grups (especialment quan aquests contes enganyosos són recompensats per l'ordre social dominant)»3, sentenciant demolidorament contra la pedagogia trumpista imperant que «el desenvolupament d'una comprensió crítica que enllaci el significat de les paraules amb un enteniment més coherent del significat del món es converteix en un requisit previ per a aconseguir una percepció més clara de la realitat».
L'antídot contra aquestes pràctiques de des-educació cada cop més esteses pel món occidental ens l’ofereix en el mateix assaig, i no és un altre que l'anàlisi profunda de la història recent americana, relativa a la seva intervenció a Centreamèrica durant els anys del mandat presidencial de Reagan. Aquesta vegada sí que se cita de manera objectiva actors, relators i fets, deixant a la clara llum de la realitat exposada la interpretació del sentit extorsiu i malintencionat que va dur a terme l'administració Reagan, amb la mateixa contundència amb la qual avui podem demostrar els reals interessos de dominació imperialista que es troben darrere de les actuacions de Trump. Il·luminant les contradiccions entre les paraules i els fets que els uns i els altres van practicar i continuen practicant, l'autor no deixa espai possible al dubte sobre la demagògia i la sofisteria que els mou. Tampoc sobre les pretensions finals que s'oculten darrere de les reformes educatives que promouen: es tracta de convertir l'escola en un instrument de coerció i control. Un clar exemple d'aquesta finalitat ens l'ofereix l'al·lusió constant als valors democràtics amb els quals justificar les funcions de l'escola. És la pràctica democràtica real i no el propagandístic esment el que fa creïble l'ensenyament d’aquests ideals. No obstant això, com succeeix en el cas de la política nord-americana, mostrar amb fets l'exercici real democràtic seria summament perjudicial per als interessos de les autoritats públiques, raó per la qual ja ni s'esmenta la promoció i defensa de la democràcia com a recurs d'empara per a justificar la violació de la sobirania de països i persones, amb atacs i bombardejos que busquen imposar per la força, i no per les urnes, la voluntat imperialista pròpia. Un altre exemple més prové de l'imperatiu moral que Chomsky reclama a tot mestre en la seva activitat com a ensenyant: dir la veritat. L'aprenentatge veritable, en conseqüència, ha de consistir en descobrir la veritat, no a acceptar una veritat oficial imposada de manera acrítica i autoritària. Denúncia, doncs, l'autocensura, practicada a fi de promoure la socialització, com el suport apropiat per a la propaganda. D'igual manera, presenta l'entreteniment com un dispersor del coneixement; així que, quan les pràctiques pedagògiques s'escometen sota el principi d'entretenir i divertir a l'alumnat, el que realment promouen és el seu allunyament de la comprensió de la realitat. Reduint l'experiència atentiva de l'alumne al que li entreté s'entrenen les seves futures respostes socials cap al consum, és a dir, cap als estímuls que li agradin i activin circuits emocionals de recompensa, més que cap a esquemes d'autocontrol racional. Més que revelar les capacitats de l'alumnat es persegueix crear il·lusions que els mantinguin apartats de la realitat, infantilitzant-los en comptes de projectar sobre sí mateixos els ideals il·lustrats de la majoria d'edat de la humanitat.
Però també hi ha una escola privada promotora del saber, destinada a les elits que treballaran per a afavorir i produir l'ordre social dominant. Es tracta de formar als comissaris intel·lectuals del sistema, els que vetllaran per la seva perpetuació. El resultat és la promoció d'una escola profundament antidemocràtica que enverina l'esperit de les democràcies occidentals. No debades, és en aquestes societats on van en augment els moviments reaccionaris de tall nacionalista i supremacista en els últims anys. El mutacionisme d'aquesta escola és de tal calat que fins i tot és capaç d’alimentar-se amb pràctiques pedagògiques que, a parer de Chomsky, van ser pensades per a potenciar l'esperit democràtic, com la metodologia de l'aprenentatge per descobriment teoritzada per John Dewey, plenament integrada avui en les pràctiques escolars d'ensenyament per projectes que predica la reforma pedagogista anti-il·lustrada. El problema no és el mètode en si, sinó la fe cega del pedagogisme en la seva aplicació, sobretot a edats molt primerenques en les quals és el previ domini de les capacitats lecto-escriptores el que el seny i sensatesa de l'ensenyant crida a potenciar. Avui l'escola tendeix a enfortir la divisió social, sent més determinant que mai en l'èxit escolar el factor de la classe social. Il·lusòriament, en la pràctica, el discurs polític de la integració mitjançant la promoció de la inclusió, persegueix l'efecte contrari, però una metodologia pretesament inclusiva duta a terme sense recursos és encara més nociva, perquè llastra tant als més desfavorits com a aquells que podrien aspirar a beneficiar-se de l'escola per a ascendir en la societat. La igualtat d'oportunitats escolar, que feia funcionar l'ascensor social en el passat, és avui un mite, com també ho és l'estat del benestar que vingui a posar fi, en les democràcies occidentals, a les diferències de classe.
L'educació és, per tot això, el camp de batalla on l'esforç per contenir i extingir l'esperit democràtic pren major impuls. És el terreny en el qual, amb major afany, actua la propaganda i la manipulació corporativista, generant ombres, dubtes i qüestionaments sobre procediments instructius desvetllatoris de la consciència lliure i democràtica del futur ciutadà. Estendre la sospita sobre la inutilitat del coneixement, la inadaptació de l'escola tradicional a les novetats tecnològiques del present, la incompetència de metodologies memorístiques i acumulatives enfront de reptes futurs és el que es ve practicant des dels primers temps de la reforma educativa, coincident amb el triomf neoliberal capitalista en l'ordre mundial i l'ofensiva, d'arrel tatcheriana, de les noves pedagogies. El que està en joc va més enllà d'una disputa tècnica sobre aprenentatges i instruments educatius. És el futur de la democràcia i de l'escola com a marc de desenvolupament ple del ciutadà sota valors no merament instrumentals i materials el que es proposen desactivar. Si ho aconsegueixen, el pas cap a la deshumanització, el brutalisme i el darwinisme social de les pitjors distopies futuristes imaginables serà una realitat molt pròxima. Els recents canvis en l'ordre mundial que veiem amb sorpresa i impotència ja apunten cap al nou paradigma fagocitador del turbo-capitalisme tecnodigital oligàrquic al qual ens precipitem a tota velocitat.
1Noam Chomsky, Chomsky on MisEducation, Rowman & Littlefield, 2000. Hi ha traducció al castellà: Noam Chomsky, La (des)educación, traducción Gonzalo G. Djembé, editorial Austral, 2018, Barcelona.
2Pàg. 10 de l’edició en castellà.
3Pàgs. 18-19 de l’edició en castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada