El 1974 Orient Mitjà era un bullidor que amenaçava la pau
mundial. El conflicte obert entre Israel i els països àrabs, amb els palestins
al mig, arrossegava les grans potències (Estats Units i la URSS), alterant
l’equilibri assolit amb la retirada nord-americana del sud-est asiàtic. El 2024
Orient Mitjà torna a ser una olla a pressió i el conflicte, no resolt en 50
anys, entre jueus i palestins segueix supurant la seva infecciosa i contagiosa
femta. Què ha canviat? Únicament que els països àrabs limítrofs estan més
afeblits que el 1974, o han reconegut tàcitament la sobirania israeliana, no
sobre tota Palestina, però sí sobre els territoris històrics del 1948. Això
deixa als palestins sols, o gairebé sols, ja que segueixen comptant amb el
recolzament iranià i les seves milícies presents als estats fallits que el
conflicte s’ha engolit, com el Líban o Síria. Minsos avenços en 50 anys de
ferida oberta, amb esclats periòdics de violència i campanyes militars del tot
desiguals i amb una cada cop més oberta pràctica d’apartheid envers els
palestins sota la tutela israeliana en els territoris ocupats. El darrer
espasme d’aquesta espiral de destrucció mútua l’estem vivint aquests mesos, des
del nihilista atac terrorista de Hamas a les poblacions frontereres israelianes
de Gaza, amb la mort i el segrest de centenars de civils jueus innocents -el
principal objectiu polític del qual era dinamitar els acords d’aliança entre
Israel i alguns països àrabs que incloïen el reconeixement definitiu de la
sobirania israeliana- que ha tingut com a salvatge resposta la invasió militar
de la franja de Gaza, on s’arrauleixen més de 2 milions de persones, la major
part civils, que pateixen bombardejos constants, escassetat d’aliments i aigua,
i les més precàries condicions mèdiques, amb la destrucció, hores d’ara, de més
de la meitat de les infraestructures del territori.
El 1974 Noam Chomsky va publicar Peace in the middle
East?, un extens informe on analitzava les arrels del conflicte, les causes
del seu enquistament, les propostes més honestes de resolució i el debat obert,
molt sovint contaminat per interessos partidistes i ideològics, que es vivia en
aquell temps als Estats Units sobre la qüestió àrab-israeliana, on la
intel·lectualitat liberal i progressista s’alineava amb les tesis de l’extrema
dreta jueva, criminalitzant els àrabs, en contra de l’activisme pacifista de
l’autor i altres representants de l’esquerra acadèmica, que mantenien postures
crítiques amb l’actuació israeliana. He llegit aquests dies l’informe de
Chomsky amb la sorprenent sensació d’estar llegint una crònica actual de la
situació, amb l’única excepció del context de la Guerra Freda que embolcallava
l’època de la redacció de l’escrit, i que avui té altres actors, igualment
equidistants uns i bel·ligerants els altres, com són la Xina, Rússia i l’Iran
per un cantó i els Estats Units i la Unió Europea per l’altre.
Del repàs a la història del conflicte que es fa en la
publicació, fins al moment de la seva redacció, hom extreu la idea que la
solució al mateix només pot passar pel reconeixement de la legitimitat de
l’autodeterminació palestina, així com l’acceptació de tots els pobles àrabs de
la permanència legítima israeliana al Pròxim Orient, superant el dolor i el
ressentiment acumulat per ambdues parts. Amb admonitòria claredat Chomsky
adverteix que les nacions menors -com ara Israel- no es comportaran
raonablement -amb un respecte decent dels interessos dels altres països i
pobles-, a menys que els hi resulti costós comportar-se irracionalment. Ara per
ara, tot i el moviment de Sud-Àfrica a la Cort Penal Internacional,
l’indiscriminat atac israelià a Gaza no li està sortint costós. Pel que fa als
palestins, Chomsky no es fa cap il·lusió: si prossegueix l’ocupació i
l’enfrontament armat, el seu futur està abocat a la dispersió, el patiment i la
destrucció, tal com es pot constatar en l’actual moment del conflicte.
La solució dels dos Estats, si bé no acabarà amb tots els
greuges acumulats durant dècades de conflicte, atorgaria a l’Estat d’Israel la
condició de democràcia plena, davant dels ulls de la comunitat internacional,
amb un reconeixement i compliment dels drets humans i un progressiu acostament
cap a una societat justa que reconegui, amb ple dret dins l’Estat jueu, a
ciutadans no jueus. Pel que fa als palestins, només aquesta proposta pot evitar
la política autodestructiva de l’acció terrorista com a resposta davant la
constant agressió jueva. Chomsky entén, en el 1974, que l’esperit d’aquesta
solució estava present en els debats del sionisme anteriors a la Segona Guerra
Mundial, que proposaven, com a element essencial de justícia, el reconeixement
de les reivindicacions de l’altre. Tota solució al conflicte, doncs, ha de
consistir en retornar a aquest moment inicial del debat. Que en l’actualitat
això és possible -i el 1974, no-, es deriva del fet que la major part dels
països àrabs -amb l’excepció de l’Iran i el Iemen- ja no formin part del
conflicte, raó per la qual la suposada amenaça de la coalició àrab contra el
poble jueu, que podia posar en perill la seva subsistència, tal com va
evidenciar la Guerra del Yom Kippur, el 1973, s’ha esvaït. Avui el conflicte és
exclusivament entre jueus i palestins. Tornar, doncs, a les condicions inicials
del debat, on el sionisme reconeixia l’entitat nacional palestina, no només és possible,
sinó condició sine qua non. Obligar a Israel a examinar la solució palestina
superant el condicionant nacionalista que entén que l’afirmació de la nació
jueva passa per negar l’existència de la nació palestina, és fer passos en el
camí del retorn a la racionalitat de la política israeliana.
Però, mentre això no succeeix, mentre es segueix negant-li a
l’altre la seva identitat nacional, Israel manifesta voluntat de ser un Estat
fundat sobre el principi de la discriminació, que expropia, expulsa, exclou i
mata palestins, sota l’emparament de lleis que legitimen l’apartheid. La
magnitud del pecat és dimensionable quan, com fa Chomsky, es repassen les
manifestacions dels principals líders del moviment sionista en el primer terç
del segle passat, i veiem la sincera preocupació per evitar tota pràctica
discriminatòria que situés una de les comunitats en posició d’avantatge sobre
l’altra. Només després de la Shoah, i un cop proclamat l’Estat d’Israel, el
revisionisme del passat bíblic converteix el sionisme en executor de la
injustícia. I és, principalment, la comunitat jueva estatunidenca, de la que
Chomsky forma part, qui avala les tesis revisionistes del sionisme dels anys
quaranta. L’estat de la qüestió, el 1974, amb greuges mutus per un conflicte
sagnant que ja durava tres dècades, permetia acceptar tant les raons de la
“causa àrab” com les de la “causa jueva”, confrontant dues legitimitats, fins
convertir el conflicte en insoluble. La predicció de Chomsky, en aquest sentit,
de la prevalença de la força i la injustícia que exclou tota possibilitat de
pau s’ha acomplert fins avui. No pot haver-hi pau sense el reconeixement dels
drets dels àrabs palestins, ni sense el respecte al dret jueu de viure en els
territoris que conformaven les fronteres originals de la proclamació de l’Estat
d’Israel.
L’enquistament del conflicte entre les dues comunitats no
suposava cap amenaça per a la pervivència de l’Estat d’Israel, per la
diferència de força entre ambdues estructures militars enfrontades, però sí que
ha acabat destruint la democràcia israeliana. Aplicar permanentment la força
com a solució, davant l’amenaça terrorista, només podia conduir a la fase final
del mateix que estem vivint actualment, i que es caracteritza per l’eliminació
física de l’adversari, ja sigui amb un bany de sang, ja sigui amb la seva
diàspora definitiva. La tesi de Chomsky del 1974, “no es pot aspirar a la pau a
través de la força”, s’acompleix avui. Així, l’ús de la força respon en aquests
moments a altres aspiracions, més propers a la lògica del colonialisme que a la
del pacifisme que presentava en els seus origens el moviment sionista. La
solució al conflicte dels líders jueus actuals passa, doncs, per
l’autodestrucció dels ideals del sionisme. Això també és extrapolable a
l’actuació palestina: admetre, com a única solució al conflicte, el terrorisme
de Hamas suposa caure en la trampa autodestructiva que legitima l’ús de la
força del rival.
Vist i recomptat, l’informe de Chomsky de 1974 segueix
vigent, amb una sola excepció: la proposta de solució de l’acadèmic
estatunidenc d’un Estat binacional construït sobre les bases d’un model
socialista, que barreja l’associacionisme comunitari productiu del kibutz i la
convivència ètnica del model iugoslau, resulta, hores d’ara, un evident fracàs,
a la llum de la posterior Guerra dels Balcans que va dinamitar aquell Estat, i
que il·lustra la feblesa de l’ideal de la fraternitat de l’esquerra
progressista. El reconeixement de la inviabilitat de la fraternitat universal
ha comportat el creixement del nacionalisme arreu, des de l’esmentada guerra de
final de segle. Per la resta, els problemes detectats per Chomsky segueixen
sent els principals obstacles per avançar en el diàleg: 1) la llei del Retorn
israelià, que instaura el dret prioritari de tot jueu a viure a Israel,
convertint els “colons” en una plaga que perpetua la injustícia. 2) La situació
dels palestins israelians, convertits en ciutadans de segona, lamina la
democràcia israeliana. 3) L’estratègia de la força per resoldre el conflicte,
seguida per uns i altres, només condueix al fracàs, l’aïllament internacional i
la radicalització del bàndol contrari.
Cinquanta anys després de la seva redacció, la proposta de
solució al conflicte de Chomsky sembla ser la única via possible, si atenem a
les declaracions del Comissari Europeu de política exterior de la Unió Europea
Josep Borrell.
El diàleg per la pau s’ha d’assentar sobre el principi de legitimitat, que
estableix que tant els palestins com els jueus tenen iguals drets sobre el
territori del Mandat Palestí. Aquest principi actua com a “punt moral de
referència” i tindria la bondat de servir, inequívocament, per reconèixer el
dret de l’oponent a l’autodeterminació nacional i a unes institucions nacionals
independents, polítiques, socials i culturals. Aquest principi de legitimitat
no és compatible amb l’actual política d’assentaments jueus a les zones ocupades.
Caldria, doncs, posar fi a les expropiacions de terres palestines i als reassentaments
que du a terme l’estat jueu, com a mecanismes de marginació de la població àrab.
Tampoc resulta compatible amb la solució unilateral israeliana al conflicte,
que passa pel domini de tot el territori palestí per garantir la pau, concedint
unes condicions de vida tolerables per als àrabs sota el mandat jueu; en cas que
no acceptin aquestes condicions, se’ls facilitaria emigrar cap als Estats àrabs
propers. Israel ha d’admetre que la conseqüència de la seva política expansiva,
malgrat ja no suposa una amenaça oberta de guerra amb la resta de països àrabs,
segueix presentant seriosos riscos per al seu futur: atia el radicalisme àrab, el
fa dependre dels Estats Units a nivell internacional, ja que són els únics que recolzen
la seva política agressiva i deteriora constantment el fonament democràtic del
propi país. En aquest sentit, cal admetre que si l’estat d’Israel vol ser només
jueu, no serà mai democràtic, per la discriminació legal que exerceix sobre els
seus ciutadans no jueus.
L’arrel del conflicte, avui, tal com
pronosticava Chomsky, es troba al sí de la comunitat jueva, incapaç d’assumir algun
posicionament crític envers aquestes polítiques que atempten sistemàticament
contra els drets dels palestins. Sense admetre l’esmentat “punt moral de
referència” Israel seguirà actuant com un estat colonial, deixant-se endur pel
nacionalisme racial, que genera, tant a nivell intern com extern, un discurs de
victimització consistent en qualificar tota crítica rebuda com a odi antisemita
i com a legitimació del terrorisme palestí. La Unió Europea ha assumit les tesis
de Chomsky, reclamant a Israel passos en direcció a admetre el punt moral de
referència esmentat. Cal, però, també el suport estatunidenc per fer entendre a
l’Estat jueu, amb l’aïllament internacional, que les seves solucions armades i
segregacionistes mai seran l’anhelada font de seguretat i pau futures. El
combat ideològic, que també es juga en el terreny de l’opinió pública
internacional, ha de denunciar la injustícia inherent a la solució militar i
colonial que Israel presenta avui a Gaza, i que, en cas d’èxit, no trigarà a aplicar,
també a Cisjordània, fins la submissió o l’expulsió total del poble palestí. La
denúncia que Chomsky fa, ja en el 1974, del galdós paper de la intel·lectualitat
progressista estatunidenca davant del conflicte és exportable a l’actualitat. La
lectura de l’obra de Chomsky ofereix, encara, una perspectiva realista consistent
en admetre que l’única alternativa practicable davant la guerra no és la pau
per la força, sinó la cooperació i l’enteniment mutu. Per contra, el camí de
l’interès nacional acaba conduint a l’amargura i la tragèdia en la que seguim,
cinquanta anys després, instal·lats.
