Puan

 

Veiem al cinema, la Glòria i jo, la pel·lícula argentina de María Alché i Benjamin Naishtat, Puan, una esmolada sàtira que combina la crítica social y política, sempre tan present en el cinema argentí, amb la depriment, realista i tragicòmica lectura de la funció de la filosofia en els nostres temps. L’argument és planer i simple: dos antics companys d’estudis, esdevinguts professors universitaris de filosofia, un d’ells com a agregat a la universitat pública argentina de Puan, l’altre a la rutilant Alemanya, bressol de l’excel·lència filosòfica i docent, concursen per la càtedra vacant de filosofia política generada per la sobtada mort del titular, mentor i amic personal del primer, amb qui compartia programa i metodologia. La relació entre tots dos, represa en el comiat oficial al finat, i la rivalitat, primer metodològica, en reflectir dos formes contràries de concebre la pràctica de la filosofia, preocupada més per la tradició una, i més per la innovació i l’actualitat l’altra, després professional, amb la disputa enconada per guanyar l’oposició, involucrant en el procés a les seves amistats i companys de feina, així com a la pròpia família, mostra l’allunyament de l’Acadèmia respecte la realitat. Les picabaralles professorals, els egos personalistes i la necessitat de vendre’s per promocionar les seves carreres converteixen la filosofia que practiquen en un femer instrumentalitzat, pensat i executat per a l’assoliment dels objectius mundans que persegueixen, en ferma competència. El discurs de Rousseau i del marxisme sobre la complicitat de les arts i la cultura en el manteniment de la desigualtat social, ressona, no simplement com a música de fons de les classes universitàries dels protagonistes, sinó com a veritable eix argumental del film.

Però el que converteix la pel·lícula en artefacte crític de primer ordre és el públic al qual s’adreça el discurs filosòfic-polític que posa en pràctica el professor local. Al llarg de la pel·lícula assistim a diferents formats de transmissió de la disciplina, des de la classe universitària que aplega un jovent preocupat pels continguts de la seva avaluació més que per comprendre el món que l’envolta i on el discurs dogmàtic del radicalisme revolucionari, representat pels moviments estudiantils, conviu sense contradicció amb la filosofia política clàssica del nostre professor; la classe particular que aquest imparteix, setmanalment, a una vídua de l’alta burgesia, amb la qual guanya un sobresou per compensar les estretors pecuniàries de la universitat, cobejada per la seva fortuna pels que l’envolten, però existencialment tan sola com ho està qui ha viscut de l’explotació i dels privilegis, i que busca, ara, en la filosofia, aparentar saviesa per guanyar-se l’estima dels demés; la classe solidària, que imparteix complint un programa d’acostament de la universitat als barris humils i degradats, amb un públic senzill i fàcilment impressionable que l’escolta bocabadat com escoltaria, amb la fascinació de la seva ignorància, qualsevol discurs demagògic; la classe protesta, feta al carrer per tallar la circulació i manifestar el descontentament de professors i alumnes quan la universitat tanca sobtadament en un dels episodis de fallida econòmica dels governs argentins, i  que acaba amb la detenció del nostre professor, sobrepassat, com els seus companys, i el seu rival de càtedra, per la realitat d’un món on la filosofia i la cultura són tan supèrflues com les opinions dels nens en el món dels adults.

És aquest distanciament del món real amb el que sovint s’acusa a la filosofia i que, en el cas de la pel·lícula, converteix en intranscendent el procés opositor, l’acadèmia i els formalismes professorals que acompanyen la disciplina, el que transforma, paradoxalment, l’actitud envers la seva tasca i la seva vida del protagonista. Al final de la pel·lícula el veiem assistir a una mena de Congrés sobre pensament -ja no filosofia- iberoamericà, acte al qual s’havia compromès el seu company finat i en el què, mentre preparava l’oposició a la seva càtedra, el nostre heroi va declinar, en diverses ocasions, participar. L’escena final de la seva presentació, davant un públic atípic, majoritàriament indígena, en una mena de terrat que escenifica més un àgora que un espai acadèmic, i on, en lloc d’una lliçó magistral el professor entona el tango Niebla del riachuelo, d’Enrique Cadícamo, representa, simbòlicament, l’adéu a la filosofia anquilosada i pretensiosa del discurs submís i legitimador del poder establert, que dona pas al retorn al saber original, popular i viu que fou en el temps socràtic, quan la seva funció política no estava distanciada de la funció íntima i personal de tenir cura de l’ànima pròpia i ciutadana. Que aquest retorn ja no és possible, però, malgrat les bones intencions dels autors, ho testimonia l’inapel·lable fet de la sala de cinema buida, amb nosaltres dos com únics espectadors d’un exercici crític tan profund i entretingut com necessari.