Hi ha lectures que requereixen una època específica de l'any
perquè exerceixin la funció reactiva que es pressuposa a la literatura. Aquest
és el cas de la novel·la de Tolstoi que ens ocupa, Resurrecció[1],
de lectura preferentment primaveral, cosa que també es podria esmentar de La
mort a Venècia de Thomas Mann, especialment recomanable per a l'hivern. I
si resulta preferible l'estació del ressorgiment de la vida, en el primer cas,
és, en gran mesura, per l'arrencada de l'obra, amb una de les pàgines més
memorables mai escrites per descriure aquest període, el de la resurrecció de
la naturalesa i de l’esperit. Aquesta resurrecció és la que el narrador rus
descriu al llarg de les tres parts que configuren l'obra, escrita en diferents
períodes, amb escorços narratius que insinuen camins rebutjats pel pas del
temps, prenent com a objecte transformatiu la figura del príncep Nejliúdov, que
reneix a la vida després d'una llarga letargia d'immersió social en les formes
buides i insubstancials de l'alta societat aristocràtica del tsarisme rus que
assequen i adormen les seves ànsies de vida i experiència juvenils inicials.
Resurrecció és una novel·la transcendent, d'un
optimisme fred i mesurat, que aborda qüestions tan urgents per a la realitat
del seu temps, finals del segle XIX, com el debat sobre la propietat i el
repartiment just de les terres amb què millorar les condicions de vida dels
mujiks, alineant-se l'autor amb les tesis de Herbert Spencer i Henry George. No
només la injustícia social, en relació amb la propietat de la terra i els
privilegis de la noblesa, afligeix el potentat príncep protagonista d'aquesta
història; també el trasbalsa el funcionament arbitrari i burocratitzat de la
justícia, així com el penós i cruel sistema penal que acompanya els condemnats
pels mecanitzats tribunals. La descripció d'una d'aquestes causes penals, en
què el príncep participa com a jurat popular, i en què es retroba amb un antic
amor juvenil, Katiusha Máslova, despitada per ell mateix, provocant, així, la
seva caiguda en la indigna condició de la prostitució, per la qual és acusada
de participar en l'assassinat d'un client adinerat, serà el detonant de la
metamorfosi de l'ànim i la vida del protagonista que Tolstoi ens narra, un
diletant hedonista acostumat al luxe i les bagatel·les, a la passivitat i al
galanteig de la cort, però que conserva la pulsió i la curiositat vital que en
els seus temps d'estudiant, alimentats pel coneixement, li van fer estimar la
senzillesa de la vida humil.
El minuciós retrat del procés judicial, així com dels seus
partícips, amb tot el complex entramat de fiscals, advocats, jutges,
procuradors, funcionaris i directors de presó, carcellers, alts funcionaris del
sistema judicial, tribunals d'apel·lació i polítics que decideixen,
capritxosament, la sort dels desgraciats condemnats corre paral·lel, en el
relat de l'autor, a la determinació del jove príncep de consagrar la seva vida
i la seva fortuna a compensar, parcialment, tanta injustícia. Així, el lector
assisteix a un trajecte invers que, alhora que revela la inhumana pràctica
corporativa de la justícia, pròpia d'un règim ineficaç i sense legitimitat
legal i moral, transforma la consciència d'un dels seus membres privilegiats,
fins a elevar-lo a la virtut sacrificial amb què assumeix la saviesa simple i
nítida del missatge evangèlic, consistent a reconèixer la miserable condició de
culpabilitat original de tot ésser humà. Només qui se sap culpable i reconeix
la seva indigna sort podrà eludir la temptació de jutjar i condemnar els seus
semblants, aquella que sovint veiem plasmada en la conducta de l'afavorit,
consistent a menysprear els altres, mancats d'atractius físics, mentals o
econòmics , des del seu superb amor a si mateix, fins a convèncer-se d'haver-se
guanyat per mèrit propi la seva condició social, intel·lectual o corporal
distintiva. Només qui es creu superior, dotat d'autoritat i investit de
dignitat per l'admiració que desperta, és capaç de jutjar el seu semblant i
esperar, de la seva decisió arbitrària, la restitució de l'harmonia natural,
trencada per la desigual fortuna humana, sense adonar-se'n d'estar introduint
més dolor i patiment al món.
El creixement moral del personatge eclosiona amb la
redempció de la culpa, després d'aconseguir -amb llargs esvaïments amb les
altes instàncies judicials-, que inclouran la súplica del perdó del Tsar per a
la Máslova, el desitjat indult que, encara que l'allibera de la seva obligació
de vetllar per la dissortada -sublimada en la determinació de casar-s'hi amb
ella-, li confirma el poder suprem i salvífic de l'amor al proïsme, amb
l'elevació sacrificial de la indultada que, ja lliure, decideix seguir la
mateixa sort que un condemnat polític a treballs forçats, que l'estima, marxant
a Sibèria amb ell. L'epifànica conclusió del relat que, en forma de revelació
després de la lectura del Sermó de la Muntanya de l'Evangeli segons Sant
Mateu, culmina la metamorfosi mística del príncep, resultant de la constatació
feacient que qui salva una persona salva el món sencer[2], augura el
sincer desig de l'autor d'haver contribuït, amb la seva obra i la seva pròpia
existència, a un futur més digne i pròsper per a la humanitat a qui transfereix
el seu al·legat.
A la novel·la són apreciables els traços que uneixen el
recorregut espiritual del protagonista amb la biografia de l'autor. En les
motivacions del príncep es reconeixen les idees anarquistes i del cristianisme
primitiu que va defensar Tolstoi al tram final de la seva vida, així com la
seva voluntat d'allunyar-se dels convencionalismes de l'alta societat i
retornar a la vida simple i natural del pagès rus, compartint les seves penes i
alegries. No hi ha dubte que aquest és el nou rumb que -se'ns anuncia al
paràgraf final de la novel·la- adquiriria la vida del protagonista si la
narració hagués prosseguit. Tolstoi va decidir deixar de novel·lar i passar a
convertir-se ell mateix en protagonista de les seves fabulacions. L'impacte de
les seves idees i actes, a partir d'aquest moment, va ser notori i li va
preservar tanta fama o més encara que la que va obtenir com a novel·lista. Va
concebre un programa vital amb què, a títol individual, salvar la humanitat,
raó per la qual Stefan Zweig li va reservar un altre dels seus Moments
estel·lars de la humanitat, dels quals parlava en una entrada anterior[3]. La brillantor
d'aquests moments, com la de les estrelles que es consumeixen a la seva agonia
final, és intensa i encara resulta perceptible en la lectura de la novel·la,
una història d'amor incondicional al gènere humà, tan excessiu i radical, que
es requereix la condició de la voluntat santa kantiana per poder imitar-la. I
encara que Tolstoi no persegueix que l'imitem no cessa, en el seu vitalisme
idealista, de jutjar i condemnar qui jutja i condemna. D'aquest excés se'n
deriva, en gran mesura, el fracàs del seu projecte, que és també el fracàs
il·lustrat, és a dir, el que emana de la contradicció d'augurar que tota gran
conquesta per a la humanitat comporta una gran renúncia que, finalment, no
estem disposats a acceptar. Qui viu a la contradicció necessita la promesa, el
somni del nou inici, l'esperança que encara sigui possible, per a la humanitat
sencera i no només per a l'individu, la Resurrecció. I a aquesta
condemna hem fiat la nostra salvació.
[1]
Liev Nikoláievich Tolstói, Resurrección, traducción Pedro Laín Entralgo,
Introducción de Natalia Ujánova, Editorial Planeta.
[2]
Inscripció de la medalla dels Justos que recull un passatge del Talmud: Mishná,
tractat del Sanhedrí, 4, 5.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada