Visita a l’exposició Els mons d’Alícia al Caixa Fòrum

 

La conversió de les exposicions culturals en un fenomen mediàtic ha anat en paral·lel a la transformació del món editorial, actualment convertit en farga de novetats bibliogràfiques que ningú demana, o a la proliferació de festivals musicals, destinats a omplir auditoris en zones de promoció turística. En tots aquests casos la cultura està al servei del mercat, més que al servei de les necessitats de la persona. No cal estranyar-se. Ja fa temps que els poders públics van renunciar a invertir més recursos en cultura que els estrictament necessaris per conservar o ampliar el patrimoni, promoure les arts escèniques amb companyies i orquestres que difonen els valors identitaris nacionals o incentivar el consum dels productes de les indústries culturals amb ajuts directes (subvencions) o indirectes (bons culturals per a joves)¹. Així doncs, com en els bons temps del mecenatge, són les fundacions privades, o les grans corporacions que cotitzen a Borsa, les que han assumit la tasca d’impulsar la creativitat artística, la divulgació del fons cultural i la incentivació de programes de diversificació i expansió de la cultura.

No ho fan per amor a l’art, és clar. Hi ha un retorn, no només econòmic, que premia aquestes iniciatives. Entre els beneficis no econòmics, cal destacar la indissimulada voluntat de liderar la narrativa cultural, és a dir, la capacitat de decidir quines obres, creacions i productes reben el segell qualitatiu que les converteix en consumibles per a les masses, etiqueta que garanteix la seva proliferació i conversió en icones altament rendibles des de la perspectiva del mercat.

Un portentós exemple d’aquesta operativa ens l’ofereix l’exposició que es pot veure fins al 9 de febrer proper al Caixa Fòrum de Barcelona. Es tracta d’un repàs exhaustiu al voltant de la figura literària d’Alícia, ideada per la ploma de Lewis Carroll, pseudònim de Charles L. Dodgson, matemàtic, fotògraf i escriptor de l’era victoriana, les fantàstiques aventures de la qual va narrar en dos llibres que han passat a formar part de la tradició literària i cultural occidental. L’exposició no es limita a presentar-nos el personatge de ficció i l’univers creatiu que el va fer possible, a partir de les experiències de l’autor amb la seva font inspiradora, la petita Alice Lidell, filla del degà del College d’Oxford on Dodgson exercia la docència. També s’expandeix per tot l’imaginari posterior que, ja en la seva època, gràcies en part a les il·lustracions de John Tenniel, que van enriquir l’edició de la narració, va tenir un gran èxit popular. El salt a la pantalla cinematogràfica, amb diverses produccions fins la famosa pel·lícula d’animació de Disney de l’any 1951 que perpetua la icona, no va fer altra cosa que projectar sobre l’imaginari de la narració qualsevol realitat que es volgués expressar. A partir d’aquí, el visitant de l’exposició assisteix a la conversió de la figura literària d’Alícia en una icona pop, que tant ha servit per il·lustrar totes les promocions publicitàries de consum que ens puguem imaginar, com per expandir al·legories artístiques d’avantguardes com el surrealisme, o missatges subversius de moviments contraculturals. La seva eclosió, però, un cop ultrapassats els límits de la narrativa fantàstica originals, com a referència mediàtica universal han permès que es converteixi en una font inesgotable de noves lectures i actualitzacions que alimenten la indústria cultural (pel·lícules actuals, col·leccions de moda, cançons, teatralitzacions...), fins al punt d’esdevenir un referent identificatiu per a tot l’univers de la fantasia.

En el temps de la des-corporització actual, on el món virtual pren dimensions de realitat primera al mateix temps que ens allunyem amb urgència del món real, ampliar amb icones extretes de la fantasia, que ens resulten familiars, amables, tendres i pròximes, l’imaginari de l’experiència col·lectiva no només tranquil·litza l’esperit i desactiva l’angoixa existencial de l’individu davant la violència extrema del present, sinó que es converteixen en el suport del discurs polític de l’immobilisme que sedueix les joves generacions, destinades a heretar el poder els pròxims anys, amb el missatge inequívoc que la imaginació transformadora, capaç d’idear mons alternatius i utòpics desbordaments de la racionalitat, com els que va crear amb les seves narracions Lewis Carroll, només té ja cabuda en l’ordenat espai del consum i la mercaderia, domesticada per la creativitat del publicista que l’ofereix envasada diversament, amagant la pobresa intel·lectual que escampa uniformement el neoliberalisme. Quan els mons fantàstics, com el d’Alícia, no alimenten noves fantasies, sinó que reprodueixen el mateix esquema genèric ad libitum, generalitzen la manca d’alternativa que ja no denota esgotament, sinó conformitat, justament el pecat que l’esperit liberal de Carroll pretén exorcitzar amb la seva i original Alícia.

1Vegeu les partides dels Pressupostos Generals de l’Estat de l’any 2023 destinades al Ministeri de Cultura https://www.sepg.pap.hacienda.gob.es/Presup/PGE2023Proyecto/MaestroDocumentos/PGE-ROM/doc/3/1/2/2/N_23_A_A_1_2_2_16.PDF

Parthenope de Paulo Sorrentino

 

Veig amb la Glòria al cine la darrera producció del director italià Paolo Sorrentino, Parthenope, una confessió sincera, plena del barroquisme i els habituals excessos visuals del cineasta, d’amor lúcid envers la seva Napoli natal. L’argument ressegueix la biografia de la protagonista, des del seu naixement, l’any 1950, a la referida ciutat italiana, fins a la jubilació, en l’era actual, quan retorna a Nàpols, després de tota una carrera docent com a catedràtica d’antropologia a la Universitat de Trento. El recorregut biogràfic per diferents moments de la seva joventut, des dels seus inicis com a brillant estudiant universitària, fins a l’elaboració de la seva tesi doctoral, li serveix a Sorrentino per submergir l’espectador en un conte moral que busseja en els tèrbols caràcters de la condició vital napolitana. Es pot entendre el personatge de la protagonista -que rep, en néixer, el nom de Partènope, la mitològica sirena que va ser enterrada en l’indret on s’alçà originalment l’antiga ciutat, a la que va donar nom- com l’alter ego de la mateixa ciutat, en una al·legoria brillant i fosca, plena de bellesa i de corrupció, que transita per l’amor i el desig d’una joventut que oscil·la entre la inconcreció del voler infinit mai satisfet, que només condueix al suïcidi, protagonitzat pel germà, i la recerca constant de la resposta exacta que resolgui el dubte existencial i ompli la buidor que acompanya tanta bellesa. En aquesta pulsió conflictiva i agermanada de carn i esperit s’albira la contradicció que defineix la mateixa ciutat de Nàpols, però que també trasbalsa l’home modern, tal i com reconeix Sorrentino amb la intromissió fugaç, en la narració, del personatge del novel·lista estatunidenc John Cheever, relator de l’absurditat de la vida suburbana contemporània.

En l’esmentada recerca, talment entesa com un recorregut al voltant dels pilars que aixequen el tarannà napolità, identifiquem els cants de sirena del món de l’espectacle, tragicòmic, ridícul i tendre, amb tot el seu divisme, aparença i falsedat que tempta a la protagonista per iniciar carrera com a actriu, amb la promesa de l’èxit que exhala la seva bellesa, mentre ens mostra la desagradable decadència que arrossega a les antigues glòries de l’escena, tot desvetllant el món d’interessos, excentricitats i lletjor que l’acompanya. Massa fals i massa real per ser durador, la nostra Parthenope abandona la idea i es deixa, a continuació, seduir pel poder de la màfia, que desplega el paternalisme protector cap als desvalguts de les barriades napolitanes, rere els quals amaga l’ambició corruptora que contagia tota la societat, fins repartir-se el pastís econòmic i polític, en una entesa entre famílies que recorre a la unió carnal amorosa, en lloc de la guerra, per consolidar aliances i assegurar el negoci, mentre xucla totes les energies i la vitalitat dels seus ciutadans. Finalment, atreta per la devoció i el misteri que enlluerna al crèdul poble napolità, necessitat de miracles per suportar tanta misèria, s’acosta a la fe catòlica i al Príncep de la seva Església, veritable encantador de serps, taumaturg i mediador, capaç tant d’invocar la sacralitat més pura com de deixar-se corrompre per les ambicions i els bens materials mundans. Una nova exemplificació de l’ambigüitat que conforma el Nàpols, captivador i primitiu, que la nostra protagonista malda per acceptar.

Malgrat deixar-se portar per l’atractiva seducció que executen successivament el món de l’espectacle, la cosa nostra i l’Església, seran el saber i la Universitat els que acabaran definint el futur de la protagonista, incapaç, com la seva ciutat, d’engendrar res superior al vitalisme natural dels napolitans, res més vertader que la incomprensible bellesa i dolor de la condició humana, res més sublim que l’acceptació de la monstruositat que pot caracteritzar a la descendència. Amb tot el coneixement de la naturalesa humana que la ciutat li aporta -palesa en la irònica graduació amb la màxima puntuació en l’especialitat d’antropologia de la protagonista-, Parthenope haurà d’allunyar-se i exiliar-se en la nòrdica Trento, per poder suportar la lluminositat cegadora que s’alimenta de les foscors que habiten en l’ànima de Nàpols. Només el punt final, amb la jubilació, de la vida acadèmica motivarà el seu retorn, per constatar que la devota i crèdula ciutat ha canviat la creença en els miracles de l’altíssim per la fe en els miracles esportius del seu club de futbol. Tot canvia per seguir conservant el mateix fervor salvífic popular, alimentat per suportar tanta penúria i misèria moral com bellesa i amor a la vida és capaç d’expressar aquest cant fílmic al·legòric rodat en la plenitud de la maduresa narrativa del seu creador.

On Liberty

 

John Stuart Mill, quan escriu On Liberty[1], fa una arriscada aposta que, malgrat li reserva un prominent espai en la història del pensament, tot allunyant-lo dels llocs comuns de l’ortodòxia utilitarista, on fins llavors estava encasellat, el porta a topar amb els límits de la convivència humana que explora el liberalisme des dels seus orígens, límits que manifesten contradiccions que ja eren perfectament perceptibles en el seu temps i que encara ho són més avui. L’aferrissada defensa que Mill fa de la individualitat, com a darrera garantia de la llibertat, el converteix -amb permís de Locke- en el paladí de la tolerància, davant la qual cap govern, institució o persona pot immiscuir-se, sempre que l’exercici d’aquesta llibertat no generi un perjudici a tercers. Però, alhora que aixeca el bastió inexpugnable de la mismitat del jo, espera que, com succeeix amb els mercats econòmics, la regulació de la convivència entre la infinitat de “jos” que conformem la societat es faci per si sola, com el resultat invariable del mateix exercici de mútua tolerància. Si de cas, només caldrà regular aquells espais convivencials on la legítima llibertat de cadascú topa amb la de l’altre. Aquesta tasca regulativa és la que ha de d’entomar l’Estat. No cal dir que posar límits al dogmatisme, autoritarisme, paternalisme o imperialisme de les societats era en el seu temps, i segueix sent en el nostre, just i necessari. Un Estat sobreprotector no garanteix ni la felicitat, ni la prosperitat material i moral dels seus membres, com les experiències del totalitarisme ens han ensenyat. Però, deixar que sigui el lliure criteri individual el que entomi, a partir de les seves experiències, expectatives, desitjos i intencions, l’espai d’interacció comuna, amb l’esperança que el mecanisme corrector de la democràcia sigui suficient per prevenir i curar els excessos del jo és, com a mínim, ingenu.

Així, en el concepte de llibertat de Mill hom troba a faltar el rerefons que té l’autonomia de la voluntat kantiana. Si l’únic límit de la llibertat és que no som lliures de renunciar a ella, tal com sosté Mill, creure en absurditats, com que la terra és plana, o que l’homeopatia té un poder sanador sobre malalties com el càncer, ha de ser tan admissible com les opinions contràries, força més contrastades pel coneixement científic. Així, doncs, mentre no vulguem treure un profit personal d’aquestes creences, ni convèncer sota coaccions als demès de la nostra lliure acceptació de les mateixes, com a veritats indubtables, la creença lliure en elles haurà de ser admesa. Qualsevol opinió, per extravagant, absurda o rimbombant que resulti, si ha estat lliurement assolida, podrà ser defensada. Si la condició de la llibertat consisteix en assumir com a possible tota idea, conducta o creença, s’obre la veda a totes les formes admissibles de l’extravagància. Així, és tan sols una extravagància més, que un artista "posthumanista" s’implanti una orella en el braç esquerra[2], o que el psicòleg americà Gregg Furth s'hagi amputat una cama sana per manifestar el seu domini sobre el seu cos[3]. La convicció que la llibertat és l’expressió més genuïna de la condició humana la converteix, llavors, en el tòtem sagrat sobre el qual sacrificar tota altra categorització humana, començant per la racionalitat.

En nom d’aquesta sacralitat, personatges com el president de la República Argentina, Javier Milei, que posa fi als seus mítings-shows amb l’estrident crit "Viva la libertad, carajo!", seguiran confonent i manipulant al ciutadà, estenent la pitjor versió possible del credo liberal, la que defensa la inviolable espontaneïtat singular del subjecte, per més irracional i absurda que sigui. Mentre que Mill entenia l’ésser humà com a inacabat i en permanent construcció, raó per la qual la lliure decisió ha de ser sotmesa a la revisió i discussió contínua, admetent la dissonància, la discrepància i la diversitat d’opinions com a garantia de raonabilitat, els Mileis, Ayusos o Musks del present imposen la tirania indiscutible de la lliure voluntat autodeterminada i dogmàticament convençuda que som davant d’una era on la humanitat troba el seu sentit final, la seva completut, en la satisfacció del caprici, l’expressió de les emocions, i la millora transhumanista de sí mateix amb la tecnologia. Cap condicionament, trava o límit cal que s’imposi a aquest programa. La sentència de Mill que la humanitat surt més beneficiada quan consenteix que cadascú visqui a la seva manera que no pas quan l’obliga a viure com els demès, s’ha pervertit fins l’extrem que podem dir que avui la humanitat surt més perjudicada quan cadascú està obligat a viure a la seva manera, en contra de la racionalitat dels demès. Posant la llibertat per damunt de qualsevol altre principi no només s’aconsegueix desactivar la, a vegades, asfixiant tutela de l’Estat i l’opinió pública sobre el subjecte, sinó que se l’allibera també del judici i del criteri racional propi i aliè. Deslligada i desfermada, aquesta llibertat malda per viure en la novetat, en l’impacte i en l’autenticitat, en una espiral de superació constant del límit que, en la seva versió ionqui, arrossega a l’individu als pitjors abismes de l’estupidesa humana. D’aquesta estupidesa s’han amarat sempre la tirania i l’opressió, justament allò contra el que Mill, amb On Liberty, pretenia protegir-nos. Paradoxes d’un dels textos més sacralitzats del liberalisme.

---

[1] Destaco l’excel·lent edició i traducció al català: John Stuart Mill, Sobre la llibertat, Traducció de Sira Abenoza, Pròleg de Ferran Sáez Mateu, Edicions de l’elageminada, Col. Quadrivium, nº 6, 1ª edició, febrer 2012, Girona.

[2] https://cnnespanol.cnn.com/2015/08/13/el-hombre-con-una-oreja-en-su-brazo

 [3] https://www.almendron.com/tribuna/cuerpos-insumisos/

 

Avalua a un docent i tindràs cent anys de perdó

 

El diari Ara torna a la càrrega en la seva particular creuada per impulsar innovacions transformadores per a l’escola catalana, seguint les pautes dels pedagogs i de les institucions de capçalera del Departament d’Educació, amb un editorial¹ i un article² publicats aquest diumenge on s’abona a la conveniència d’avaluar periòdicament el cos docent. Ho presenten com una mesura necessària per garantir la millora dels "processos" pedagògics, augmentar la motivació personal i controlar la mala praxi dels "professionals amb problemes". Dit d’una altra manera, per aquest diari cal algun mecanisme de "rendiment de comptes", i l’avaluació del personal docent sembla el més eficaç.

No hi tinc res en contra. De fet, al llarg de la meva trajectòria en l’escola pública que va iniciar-se ja fa vint anys amb la superació d’una oposició -¿algú sap dir-me quina altra avaluació més exigent i exhaustiva que el sistema d’oposicions hi ha en el món professional públic o privat?-, he estat sotmès a tres auditories diferents, tant a nivell intern com a nivell extern, on s’examinaven els "processos" relacionats amb les tasques com a docent particular de la matèria que imparteixo -filosofia-, de la funció com a tutor de batxillerat i de la funció com a cap de departament, en dos dels diversos centres on he treballat al llarg d’aquest anys. No considero que la meva sigui una experiència excepcional. Ans al contrari. La realització de pràctiques per a l’obtenció del màster docent per al professorat novell, l’avaluació del professorat interí, quan accedeix per primer cop a alguna vacant en els centres educatius, l’avaluació dels funcionaris en pràctiques, després de la superació de les pertinents oposicions, ja de per si processos de selecció exigents, més les esmentades auditories per certificar la qualitat de les pràctiques docents amb estàndards internacionals, com les normes ISO, a les que cada cop més centres públics s’adhereixen, fan que l’avaluació de l’activitat docent sigui quotidiana, recurrent i professional.

Si ens atenem a les dades que el mateix diari presenta, en l’esmentat article del diumenge, on compara l’estat de l’avaluació docent a l’entorn europeu, resulta que només un de cada quatre professionals de l’ensenyament, a Catalunya, no ha rebut cap avaluació formal. Per tant, no es pot dir, de manera generalitzada, que el cos docent no estigui sotmès a exàmens periòdics que certifiquin la seva capacitació professional. Per què posar, llavors, el focus en el cos de mestres i professors? L’editorial del diari ho justifica per "ajudar-los a guanyar confiança i millorar". Potser el problema rau en la desconfiança que aquest mitjà, i els sectors oficialistes del progressisme innovador pedagògic, professen contra els docents que, aplicant el principi de prudència, no s’han doblegat davant metodologies que abusen de les noves tecnologies, ni defensen a capa i espasa la bondat de tota innovació pel fet de ser-ho, i continuen aplicant procediments tradicionals on la memòria, la importància dels continguts i les habilitats lector-escriptores i del càlcul segueixen ben presents en l’aprenentatge d’infants i adolescents.

Aquesta desconfiança resulta, tal vegada, incoherent i desmesurada si es té en compte que 1) l’educació del nostre jovent no recau exclusivament sobre el col·lectiu docent; la resta de la societat -inclosos els mitjans de comunicació- també hi té molt a veure. 2) La innovació a l’escola ja fa anys que s’aplica, amb reformes, lleis i projectes pedagògics que responen als programes renovadors que reclamen els mitjans oficialistes, i els resultats de l’alumnat no han fet més que empitjorar. 3) Les condicions laborals del col·lectiu docent no només han empitjorat, des de les famoses retallades de fa més d’una dècada, que encara no s’han revertit del tot, sinó que si ha sumat un deteriorament del prestigi professional a nivell social, acompanyat d’un empoderament de les famílies i l’intrusisme galopant, a les escoles i centres educatius, d’institucions i professionals externs que empetiteixen, quan no dificulten i qüestionen, la tasca educativa dels docents.

Donades totes aquestes circumstàncies, seria altament motivador -per seguir la línia editorial del diari- que l’exigència d’avaluació, que tan obertament es demana aplicar als docents, s’estengués a les autoritats educatives del país, responsables en última instància de no incrementar els pressupostos que haurien de garantir les anhelades millores; que s’estengués també als pedagogs i suposats experts que han anat parint totes les reformes educatives i innovacions metodològiques d’inefable èxit i necessària aplicació per la millora de la qualitat de l’ensenyament i, per últim, però no menys important, que s’apliqués també als mitjans de comunicació i entitats privades que han impulsat els canvis transformadors, proclamant a bombo i platerets la bondat i eficàcia dels mateixos per a la consecució de l’adaptació del nostre jovent a les canviants condicions del mercat laboral, mercat que en els darrers anys precaritza, cada vegada més, a aquest mateix jovent. Seria motivador per a tot el cos docent, a més de just per a tota la societat, ja que si l’educació és cosa de tots i resulta essencial per la prosperitat i el futur del país, les responsabilitats del seu èxit o fracàs també han de ser compartides. Posats a demanar un rendiment de comptes als professionals de l’educació, fem-ho extensiu a tots aquells que porten anys dient-nos com hem de fer les coses, perquè potser no són ells la solució, sinó una part important del problema.

1https://www.ara.cat/editorial/educadors-l-autoexigencia-l-avaluacio_129_5252038.html

2https://www.ara.cat/societat/educacio/l-avaluacio-docent-europa-control-anual-regne-unit-l-autoexigencia-finlandia_130_5251435.html

Ressaca nadalenca a Praga

 

Aprofitem les vacances per passar els primers dies de l’any a Praga en família, ciutat a on ja havíem estat fa 25 anys. L’ambientació nadalenca i el clima hivernal, amb neu inclosa, la converteixen en el decorat perfecte per emmarcar allò que la publicitat i el consumisme anomenen “esperit del Nadal”. Això, almenys, és el que milers i milers de turistes han entès en desplaçar-se fins als seus concorreguts carrers. I aquest és, potser, el canvi més evident que percebo en la ciutat, la seva conversió en un espai mercantilitzador pensat per consumir, més que per viure. Això i els preus, que han experimentat la mateixa ambició inflacionista com en tants altres indrets, inclosa casa nostra, rendits a la màquina explotativa del patrimoni cultural com a reclam d’un turisme àvid d’experiències programades i multiplicades fins a l’infinit en les cambres d’eco de les xarxes socials. Cal ser-hi, en aquesta o en qualsevol altra ciutat nòrdica que hagi après a transmutar -en forma de mercats i adornaments nadalencs- els seus carrers antics i atractius turístics en l’escenari ideal dels marcs mentals colonitzats per la il·lusió infantil de la màgia nadalenca. Ser-hi, i deixar constància de la nostra estada, amb milions d’instantànies repetides i centenars de milers d’idèntics recorreguts per botigues, esglésies, palaus i carrers. Poc importa no saber ni què estàs veient... No hi ha temps per pair la història del lloc, ni per fer memòria, activitats que requereixen preparació, atenció i un interès previ. És igual qui va ser Wenceslao I, o Carles IV d’Alemanya, personatges que donen nom als espais on avui es glorifica la banalització de la cultura i la història, i dels que només cal saber que allà s’aixeca, efímerament, el mercat que atreu, amb les seves lluminàries i reclams sensorials, al visitant consumidor disposat a gastar. Caldrà revisar el sentit de la sentència que diu que “sense memòria no hi ha vida”. N’hi ha, esclar, la vida del sensisme deshumanitzador, que glorifica la imatge, la superficialitat i la vivencialitat. Seguim en el reialme del tenir materialista, però ara democratitzat i posat a l’abast de milions d’occidentals i orientals que, malgrat no tenen -en molts casos- altra cosa que una feina precària, aspiren a tenir les mateixes experiències gratificants i plenes, encara que només sigui durant un pont hivernal o unes vacances nadalenques.

La banalització és l’operació contrària a la sacralització. Si, com diu l’arquitecte Mario Botta, la construcció de tota ciutat neix de la lluita humana per transformar la condició de la natura, la terra, que en aquestes contrades és poc o gens acollidora, en una condició de cultura, feta a mida de les dimensions i aspiracions humanes, llavors l’arquitectura, que aixeca i fa possible aquesta aspiració, té la funció de construir el que és sagrat. La condició del sagrat té a veure amb l’arrelament i amb l’enlairament, operacions pròpies de l’edificació, tant civil com religiosa, que ens arrela al lloc, a la vegada que ens permet apropar-nos al transcendent. Horitzontalitat i verticalitat com a formes de domesticació de l’espai, humanitzat ja, fins esdevenir món de vida (lebenswelt).

En temps de dessacralització com els que vivim, on tot arrelament és percebut com una imposició de límits coartadors per al jo, la ciutat -Praga o casa nostra- esdevé un indret de materialització dels desigs de l’individu, l’entorn que enlluerna i entronitza la forma singular del subjecte, autèntic i únic protagonista de l’escena, uniforme i despersonalitzada, per repetida milions de vegades. En aquesta repetició, gairebé ritual, alhora que buida, apareix la banalització. Perquè el desig de l’individu, a diferència de la ciutat, és fluctuant, canvia de finalitat a cop d’impressió i es decanta segons modes i influències. El decorat del Nadal deixarà pas a l’exotisme de la ciutat oriental o a la frescor de la platja caribenya o mediterrània, en nous itineraris que tenen sempre al mateix individu, que som tots nosaltres, com a protagonista. El que no canvia, en qualsevol cas, és l’afany mercantilitzador que mobilitza totes aquestes cuites, la conversió de l’experiència banal en negoci i motor de creixement econòmic, cada cop més estès i omnipresent. La ciutat, impostada i dessacralitzada, és un instrument de producció més en el temple capitalista del creixement il·limitat, a l’altar del qual no només sacrifiquem la seva història i cultura, sinó també el Nadal, la transcendència i el sentit de qualsevol forma de vida que no sigui la de la repetició permanent del cicle econòmic de producció i consum. Entre les llums i abillaments del Nadal a Praga no s’aguaita res més que alienació i deshumanització. Feliç 2025.