Visita a l’exposició «Temps incerts, Alemanya entre guerres» al Caixaforum

 

No és habitual que una exposició s’aturi a explorar un temps històric i, específicament, el règim polític que el va caracteritzar, com és el cas de la mostra que fins el 20 de juliol es pot veure al Caixaforum, i que hem visitat aquesta darrera setmana. Tractant-se, a més, del moment en què va madurar l’ou de la serp que acabaria devastant Europa, el Nord d’Àfrica, Àsia i bona part d’Oceania, a més de naturalitzar l’extermini i l’esclavatge de milions d’éssers humans, paga la pena apropar-se i endinsar-se en l’entramat cultural i ideològic de la República de Weimar, el règim polític ideat com la resposta democràtica al malson de la Primera Guerra Mundial i a l’esfondrament de l’Imperi Alemany, producte de la derrota de la coalició centreeuropea el 1918 davant dels aliats. L’aposta per la Il·lustració, i els seus valors, que fa la República de Weimar, a partir d’una Constitució de caire federal, que avançava força en la defensa dels drets socials, malgrat atorgava poders que ja voldria Trump per a si mateix al seu President, i que, paradoxalment, s’acabarien activant per a provocar la seva extinció el 1933, amb l’arribada de Hitler primer a la Cancelleria i després a la Presidència, va afavorir un ambient d’obertura cultural i dinamisme social que resultà determinant per impulsar les avantguardes artístiques, les innovacions tecnològiques i científiques, l’exploració existencial filosòfica i la liberalització moral de les conductes. Amb tot, el mateix espai de llibertat que l’alimentava també va promoure l’atiament de l’extremisme nacionalista i comunista, el discurs identitari excloent i racista, els estralls d’un capitalisme salvatge alimentat per les crisis econòmiques i les dures condicions imposades, en forma de sancions i reparacions de guerra, pels vencedors de la conflagració mundial i l’anhel antiburgès d’una joventut molt ben formada però fortament ideologitzada.

L’exposició emmarca sota aquests bastiments històrics i socials, que ofereixen el context apropiat a l’espectador, els grans fruits culturals d’aquest període, tant en el terreny artístic, amb l’expressionisme, el dadaisme i el constructivisme, aturant-se amb minuciositat en les aportacions de la Bauhaus, amb la seva barreja inicial d’art i artesania i l’evolució posterior cap al disseny i la producció industrial, com en la innovació musical, on destaquen les inclinacions a la llibertat expressiva tant en el terreny de la clàssica com en la música popular. Però, també, encertadament, abasta l’espai de les investigacions científiques que obren el camp quàntic amb el qual es qüestionen els esquemes tradicionals del mecanicisme, i que s’estén al racionalisme neokantià, atacat per plantejaments filosòfics que neguen l’essència humana tot apel·lant a la seva existència.

En aquest darrer apartat, la discussió es centra en la fita històrica del debat celebrat a Davos la primavera del 1929 entre Martin Heidegger i Ernst Cassirer, dos pesos pesants de la filosofia acadèmica alemanya del moment, tot i que amb visions completament dispars, enlluernat el primer pel descobriment de la temporalitat que redueix l’existència a l’instant que emergeix del no res, entre l’angoixa de la finitud i la lluminositat del desvetllament que permet qüestionar tots els grans principis de la racionalitat il·lustrada, proveït el segon de tots els símbols de la cultura universal que defineixen l’ésser humà com una realitat que transcendeix la precarietat de l’existència; dues formes de pensar que empenten dos mons que col·lisionen en el mateix espai republicà, el món de la voluntat de poder capaç d’emergir del no-res, fins infantar un Estat que fa de l’excepció el motor del seu avenç, i que aviat trobarà el seu líder infal·lible, i el món humanista que fa prevaldre la constitucionalitat com a font de pau i prosperitat, en la més pura tradició formal del kantisme. Dues formes de pensar i dos mons condemnats a no entendre's, que ben aviat arrossegaran Alemanya i la resta d’Europa a l’abisme, i que sorprenentment Thomas Mann ja havia descrit, prèviament, en la seva novel·la La muntanya màgica. El xoc es fa manifest per a l’espectador de l’exposició, a través de la invitació a participar en un joc interactiu, amb dos plafons oposats on les boles que l’agent deixa caure segueixen recorreguts completament diferents, previsible, ordinari i regular el primer, imprevisible, incert i irrepetible el segon, simbolitzant, així, els dos camins irreconciliables que el debat de Davos va separar definitivament.

Les darreries de l’exposició il·lustren la presa del poder que, des dels dispositius democràtics que la República de Weimar exalça, porta a terme el partit nazi, tot seguint el camí de la voluntat, per conduir l’Estat cap a la consecució del Tercer Reich, imposant el fanatisme, el terror i la barbàrie, que té com a primera escenificació la mort de la cultura en l’acció de la crema de llibres que els dirigents i membres del partit van perpetrar el 10 de maig de 1933, només quatre mesos després d’haver arribat al poder. La perífrasis final, amb la projecció de les esgarrifoses dades de les víctimes dels deliris del nazisme, tant per la guerra com per la Shoa, es tanca amb l’esborronador poema "Fuga de la mort" de Paul Celan, publicat en la primera col·lecció de poemes de l’autor, Der Sand aus den Urnen, el 1948, on el poeta fa l’elegia de les víctimes de l’Holocaust, al temps que denuncia el mestre d’Alemanya que escrivia jugant amb les serps, mentre la nit criminal queia sobre el món. En aquell mestre hi reconeixem a Heidegger, de qui Celan va buscar, anys més tard, el penediment, amb una relació intel·lectual d’on només extraurà la condescendència del filòsof. Poc després de la seva darrera trobada, el 1970, el poeta es va suïcidar a París.

Malgrat que el tancament de l’exposició recau sobre veus autoritzades del nostre món cultural, que ofereixen a l’espectador reflexions sobre la incertesa dels temps actuals, tot lligant les inestabilitats del present amb les tensions i temptacions de l’època de Weimar, que van impulsar solucions equívoques que faríem bé de no repetir, el nucli fèrtil per al pensar que ens proposa l’exposició cal situar-lo en el contrast entre les dues figures anteriorment esmentades. El cant de mort -auspiciada pel filòsof-, que ens llega el poeta, ressona tan buit com els crits de les víctimes d’ahir, d’avui i de demà, mentre les lluernes -provinguin de la brillantor dels discursos, o de les imatges- del present reclamen atenció i descoratgen l’ànima. De la mateixa forma que la benintencionada República de Weimar no va salvar a Alemanya, tampoc podem esperar que la cultura -en forma de filosofia, art o ciència-, per si sola, eviti la catàstrofe del nostre cofoisme.

Creant Capacitats de Martha Nussbaum

 

Creating Capabilities¹, publicat el 2012, és la presentació més madura de l'enfocament de les capacitats, la formulació teòrica que, ideada per la seva autora des de l'escenari del liberalisme, presenta un programa de reforma política i social destinat a humanitzar el sistema d'explotació capitalista que, en les derives neoliberals del present segle, s'ha convertit en una amenaça per al futur de la humanitat, generant la concentració més gran de riquesa en mans del menor percentatge de població mundial mai vista en la història. La correcció de la injustícia generada pel model econòmic no comporta el seu qüestionament. No es tracta de revisar la viabilitat d'un sistema sustentat sobre el creixement perpetu en un món de recursos limitats, que exigeix depredar sistemàticament tots els mecanismes d'explotació possibles per garantir-ne la continuïtat, sinó de repartir més equitativament la riquesa generada, de manera que serveixi per promoure un desenvolupament humà que doni oportunitats a qualsevol individu en qualsevol lloc. Si el neoliberalisme ha evidenciat la ineficàcia del repartiment vertical de béns i recursos, proveïts pel sector públic per generar justícia social, tal com proposava l'Estat del Benestar des de mitjans del segle passat, la proposta de les capacitats aposta per un desenvolupament horitzontal en què siguin els mateixos individus els que, empoderats per l'adquisició de les seves pròpies capacitats, emprenguin iniciatives de millora i creixement personal que beneficiaran la societat sencera.

Per això n'hi ha prou amb corregir el plantejament ètic dels drets humans que va fer possible, sota la socialdemocràcia europea, la major experiència de justícia social mai vista anteriorment, però que només s'estenia a les societats desenvolupades. Els drets humans són el fruit més madur del iusnaturalisme, que també va donar origen al liberalisme. Però la convicció que els drets no són naturals sinó que són socials, i que es requereix el contracte social per a la seva legitimació, tomba com un castell de cartes tota construcció teòrica de tall liberal en aquelles tradicions en què el contracte contempla altres possibilitats. En aquelles societats on el contracte social no té trets liberals, com les societats teocràtiques o autoritàries, el respecte als drets humans no constitueix la base de la convivència i no genera obligació moral. Donat el rebuig cap al fonament ètic dels drets humans que el liberalisme proposa com a base per a la política, en països de tradició oriental o no occidental, Nussbaum idea la substitució dels drets humans (socials) per capacitats (individuals i personals). D'aquesta manera, si les capacitats centrals són inherents a qualsevol individu, tota societat està obligada a respectar i impulsar o promoure aquestes capacitats, segons el principi de desenvolupament i prosperitat personal i civil.

El context amable en què es presenta la teoria oculta les debilitats del plantejament liberal rere la cortina dels defectes tècnics amb què s'ha volgut analitzar i millorar el sistema, com la crítica a l'ús d'índexs economicistes, com el PIB, per mesurar el desenvolupament de les nacions. Efectivament, es tracta d'un valor que amaga desigualtats econòmiques internes sota l'aparença de creixements elevats de riquesa en multitud de països. D'una manera subtil i sota el principi inqüestionable de l'eficàcia, Nussbaum proposa el seu enfocament de les capacitats per mesurar el progrés de les nacions. Es tracta d'aclarir la prosperitat real d'una societat sota premisses que posen l'accent en les oportunitats reals de què disposen les persones en aquestes societats. Què són realment capaços de fer i de ser determinarà la seva millora i progrés molt més acuradament que les dades absolutes presents en fredes anàlisis econòmiques. La bondat del plantejament consisteix a mostrar canvis concrets que milloren la vida de les persones i que serveixen per combatre les desigualtats i les injustícies que s'amaguen rere l'ús de “desencertades” eines com les del PIB. El problema, en conseqüència, no és el model econòmic, sinó les estratègies que amaguen realitats que aquest model promou. Ingènuament es creu que només substituint les eines de la teoria social s'evitarà en el futur la continuïtat de la injustícia.

Presentat l’objectiu de l’obra, i descrites les propietats de les capacitats que cal reclamar per fer digna qualsevol vida humana, l’autora esbossa els fonaments ètics de la seva teoria, que pretén empeltar la tradició pròpia de les virtuts aristotèliques, amb el cosmopolitisme universalista estoic, la defensa liberal de la llibertat i l’igualitarisme de la teoria de la justícia rawlsiana contemporània, amarant-ho tot sota un rerefons deontològic kantià. Essent aquesta la part més estrictament filosòfica de l’assaig, no passa de ser un acurat repàs dels valors ètics que han guiat la seva trajectòria d’estudi, tant en les fonts del pensament occidental com en les de la tradició hindú, que coneix prou bé, per la seva col·laboració amb l’Amartya Sen i les llargues estades al país. Es tracta de corregir els excessos de l’oportunisme resultadista merament economicista, o del conseqüencialisme utilitarista, així com les limitacions d’enfocaments basats en el repartiment de recursos, o en la buidor d’uns drets humans concebuts com a propòsits normatius sense efectes d’aplicació real sobre la vida social de les persones. Pel que fa a la resta del seu assaig, la nostra autora s’embranca, des del convenciment de la superioritat del seu enfocament, en abordar un seguit de problemes ètics contemporanis que creu estar més a prop de poder resoldre amb el desplegament de les capacitats. Problemes com ara la pobresa, la desigualtat de gènere, la discapacitat, l’envelliment i les cures, l’educació, els drets dels animals o el problema del dret constitucional i l’estructura política, així com el paper de les emocions en política. En definitiva, tot un programa de tall liberal per convertir la disciplina filosòfica, tal com l’entén l’autora -reduint-la a la vessant merament ètica i social-, en un saber útil per fer progressar l’individu i les institucions polítiques, que haurien de vetllar pel compliment de les mínimes condicions de justícia que fessin constatables, de manera pràctica, les millores en la vida humana.

L’optimisme en relació a les possibilitats de la teoria, que vindria a corregir la festa neoliberal de la globalització potser tenia sentit en el moment en què van ser elaborades, durant la primera dècada del present segle, però no es pot dir que hagin envellit bé, si restem atents al curs que ha seguit el món en els darrers anys, amb els corrents autoritaris i il·liberals que s’escampen, com a resposta política als mals que el neoliberalisme ha provocat, amb un empoderament econòmic i tecnològic sense precedents de les elits, mentre les majories populars veien com se’ls hi denegaven les garanties i oportunitats de prosperitat i de vida confortable que havien d’anar lligades al reconeixement de les capacitats. Estem, doncs, davant d’una teoria que ha promès solucions contra la injustícia patent del nostre temps, però que, a l’hora de la veritat, no ha sabut com traslladar les troballes sobre les condicions de la dignitat individual al terreny de les obligacions polítiques, per fer-les efectives en un nou contracte social eficaç i pròsper. La reculada en els països occidentals dels resultats en la qualitat de l’educació, respecte a dècades passades, que les proves internacionals posen de manifest, és només un exemple de l’incompliment d’un dels aspectes més fèrtils, la capacitat educativa, del programa plantejat per l’autora.

El fracàs d’aquest nou contracte social ha conduït a la reaparició del Leviatan hobbesià -pensador a qui, per cert, la nostra autora titlla d’anomalia²- amb règims populistes que s’inspiren -a diferència de la proposta hobbesiana- en la creació d’una humanitat nova, més que en la reforma de les condicions que afavoreixin funcionaments a partir del desenvolupament de les capacitats combinades. Les doctrines mil·lenaristes, pròpies de règims totalitaris del passat, ressonen en la música del populisme actual, davant la qual la nostra autora únicament és capaç d’apel·lar a les bondats del "consens entrecreuat", defensant la tolerància respecte les opinions contràries als drets fonamentals, sempre que no comportin «un risc imminent de desordres violents»³, risc que ni tan sols entra a valorar. Pobra resposta, si ens aferrem a les transgressions de l’ordre legislatiu que a nivell intern hem viscut en democràcies com la dels Estats Units, amb l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021, o del Brasil, amb la pressa popular dels edificis administratius del govern a la capital Brasília per partidaris del derrotat Bolsonaro, després de la victòria electoral de Lula Da Silva, així com a les violacions dels drets fonamentals que observem a diari en les agressions d’Israel al poble palestí o de la Rússia de Putin en la seva invasió d’Ucraïna, per posar només dos exemples en cada cas.

Creant capacitats és el text que, com a novetat, s’ha inclòs enguany en el programa de les PAU de la matèria d’Història de la Filosofia a Catalunya, encapçalant la proposta reformadora de la disciplina que respon a les exigències normatives de proves d’accés universitari més competencials. Així, doncs, l’aposta de la filosofia a casa nostra, pel que fa al seu ensenyament preuniversitari, és a dir, aquell que té voluntat de ser comunament impartit entre tot l’alumnat de batxillerat, és per una teoria que presenta dubtes consistents respecte a la viabilitat final de la seva proposta. El problema, òbviament, no rau en el seu qüestionament, fet que la converteix precisament en una plantejament filosòfic i no en una doctrina científica, sinó en la intempestivitat de la seva inclusió en els programes d’estudis, just ara quan més incapaç és l’enfocament de donar respostes als desafiaments que l’il·liberalisme ens planteja. En una nova demostració de manca de perspicàcia i excés d’oportunisme, els vertebradors dels currículums de filosofia del país fan tard, van a destemps i escullen malament quan entomen la tasca de dignificar i potenciar el paper de la disciplina. Si, com diu l’autora, del que es tracta és de garantir funcionaments conatius entre els nostres joves alumnes, no els hi imposem doctrinalment un enfocament que facilita la qüestionable creença que es pot acabar amb la injustícia social modificant, només, el revestiment ètic del capitalisme. Dit d’una altra manera, per pensar filosòficament cal adaptar les intencions a les condicions que ens presenta la realitat, no sigui el cas que, confonent filosofia i estudis socials, acabem perpetrant un nou dispositiu acadèmic d’escolasticisme concebut per revestir ideològicament un posicionament polític, més que per pensar de forma crítica i oberta la complexitat de la realitat que ens ha tocat viure, cosa que, per altra banda, és allò que se’ns demana apressadament als docents que fem amb els nostres alumnes.

1Hi ha traducció al castellà: Martha C. Nussbaum, Crear capacidades. Propuesta para el desarrollo humano. Ed. Planeta Paidós, colección Estado y sociedad, traducción Albino Santos Mosquera, Barcelona, 2012.

2Pàg 179 de l’edició citada.

3Pàg 114 de l’edició citada.

Un menú tancat de Jordi Casanovas

 

Veiem a La Villarroel el muntatge escènic de Llàtzer Garcia sobre el text de Jordi Casanovas, Un menú tancat, amb Roger Coma, Joan Arqué i Oscar Muñoz com a únics protagonistes, que encarnen a tres amics amb sòlides carreres professionals i pèssimes eines d’expressió psicoafectiva, que es retroben en el restaurant d’un d’ells, cuiner d’èxit, què ha preparat un menú amb plats especialment ideats per la trobada. L’autor vol, a partir de la situació plantejada, fer reflexionar l’espectador sobre la masculinitat pròpia de la generació dels homes de mitjana edat (40-50 anys), educats en uns valors que la societat actual considera caducs, si no tòxics en alguns casos. El to de comèdia i la implicació dels actors, excel·lents tots tres en la representació realista de la crisi de la mitjana edat que travessen els seus personatges, fan de bon veure l’obra per a l’espectador, tot i que el tercer -i darrer- plat del menú acabi resultant una mica indigest.

Sense entrar a relatar les diferents ferides i fracassos que cada un dels personatges arrossega a la trobada, i que serveixen de benzina per incendiar el joc dramàtic que precipita l’acció, tot tibant la corda emocional fins el punt de catarsi final cercat, val a dir que l’obra planteja una qüestió vigent en el debat sociològic present en el món occidental, a saber, com pot el gènere masculí abandonar els clixés sexistes i masclistes que l’han convertit en víctima de si mateix. L’apriori del qual parteix l’escena, el cas de depredació sexual conegut com La manada, portat al teatre en la darrera temporada pel mateix autor, Jordi Casanovas, en el muntatge Jauria i que un dels personatges de la nostra trobada culinària ha anat a veure, és provocador, ja que reclama de l’espectador masculí assumir una certa consciència culpable per totes les violències patides per les dones com a pas previ per a la ja prou coneguda desconstrucció de la seva masculinitat. Considerar, doncs, que tot home és, en certa mesura, responsable per omissió del patriarcalisme passat i present, i de les seves conseqüències, fa necessari, sense altres plantejaments, admetre la necessitat de la reconversió dels valors de la masculinitat. Sense considerar tal apriorisme com a esbiaixat, donat que estem davant d’una comèdia que tendeix a exagerar els rols i les personificacions arquetípiques del mascle, val a dir que el qüestionament que l’autor fa d’un dels valors d’aquesta masculinitat, a saber, el de la competència lligada a l’èxit personal, tan característic de la nostra societat capitalista i individualista, grinyola, per diferents raons.

En primer lloc, no es tracta d’un valor exclusiu del gènere masculí, sinó d’un motor adaptatiu característic de la biologia que garanteix la transmissió genètica en totes les espècies. La seva desconstrucció, en conseqüència, suposa anar en contra del que nietzscheanament implica l’afirmació mateixa de la vida. Deixar de competir significa, talment, l’empobriment i afebliment de la vida, així com l'assumpció d’una mediocritat generalitzada de la societat. Un resultat, per cert, prou alineat amb les pràctiques de les noves pedagogies amb les quals es vol “construir” a les generacions actuals des de l’àmbit educatiu. En segon lloc, també les dones presenten un caràcter competitiu. La plena integració de la dona en qualsevol àmbit social va aparellada a l’adquisició de capacitats que l’habiliten per desenvolupar qualsevol tasca en igualtat de condicions que els seus homòlegs masculins. Aquesta ha estat la reivindicació del feminisme des de la seva primera onada. En tercer lloc, renunciar a competir no porta associada la conseqüència de deslliurar-se’n, automàticament, de tots els caràcters negatius que fan de l’individu un ésser menyspreable. També la confiança amistosa i cooperativa amaga, en ocasions, la mesquinesa de l’aprofitat.

En conclusió, Un menú tancat detecta, de manera encertada, un desajustament entre els valors generacionals masculins però, quan afronta la tasca de corregir el biaix ensopega amb condicions més sociològiques que atribuïbles únicament al gènere. Rere la competència, suposadament característica d’una masculinitat excloent, s’amaguen altres ingredients que fan reacció en segons quines coccions, amargant les relacions humanes resultants. Potser, per això, les receptes tradicionals, que venen a ser el repositori de la saviesa clàssica, expressada sota el lema del control racional de les passions, tenen millors resultats que les constants innovacions experimentals, tant en la cuina, com en la convivència, com en el teatre, que no és altre cosa, al cap i a la fi, que un mirall de la nostra -mala, en aquest cas- consciència.

La llavor de la desconfiança en l’educació

 

La setmana passada vam conèixer la notícia de la greu agressió patida per un company a l’Institut Escola La Mina, a Sant Adrià del Besòs, fet que evidencia el clima de deteriorament de la seguretat que acompanya la professió en els darrers cursos. Com denuncien els companys de la víctima les amenaces i agressions verbals, a més d’altres incidents, al centre, són constants¹. No és, doncs, un fet aïllat, ni exclusiu d’un barri o d’una localitat particular, ja que les dades sobre el malestar docent eleven el percentatge del professorat que ha patit assetjament o agressions per part de l’alumnat al 25% del total, segons el Baròmetre Internacional de la Salut i del Benestar del Personal de l'Educació, publicat per CCOO aquesta mateixa primavera². Com acostuma a ser habitual en aquests casos, el Departament d’Educació prefereix callar i no posicionar-se clarament en defensa de la integritat física i psíquica dels seus treballadors. Assumir que el nivell de violència a les nostres aules i centres escolars és tan elevat suposaria haver d’admetre que tenim un problema de convivència de dimensions considerables, que ve a sumar-se als altres problemes ja coneguts de la manca d’inversió, el nyap de l’escola inclusiva, el baix rendiment de l’alumnat en les proves internacionals o les legítimes demandes de millores qualitatives en l’exercici de les funcions docents.

La degradació del clima de convivència, més enllà del desistiment de funcions del Departament, s’explica, especialment, per la desconfiança creixent envers el docent i el sistema educatiu en general, que es percep entre les famílies dels alumnes. Incidents que tenen a veure amb el no acatament de les mesures educatives adoptades per garantir l’ordre a les aules i amb l’establiment de límits a les conductes dels seus fills, impensables en altres èpoques, són a l’ordre del dia en molts centres, inclòs el meu. Així, recentment, per exemple, els pares d’uns alumnes sancionats per la seva mala conducta a l’aula amb la pèrdua del dret a participar en la sortida de final de trimestre van decidir portar igualment als seus fills, per compte propi, a un conegut parc d’atraccions on els seus respectius companys anaven a passar una jornada lúdica, abans de les vacances de Setmana Santa, acompanyats dels seus professors. La desautorització parental a les mesures reparadores i sancionadores del centre no és l’únic punt de fricció, sinó que s’estén a qualsevol decisió adoptada en base al criteri professional i a l’experiència del docent. També fa poc, un company del meu claustre que, en el compliment de les seves tasques de guàrdia, va desestimar trucar als pares d’un noi de primer d’ESO, quan aquest es va queixar d’haver patit la torçada d’un dit de la seva mà jugant a bàsquet a l’hora d’Educació Física, entenent que aquest incident menor no li impedia seguir amb normalitat la resta de classes de la jornada, va veure com la mare del menor li feia escarni, tot assenyalant-lo en públic, després de requerir al seu fill que identifiqués al professor que s’havia negat a fer la trucada alertadora de la circumstància. No cal dir que la mare no va reprendre al fill pel fet que l’hagués trucat amb el mòbil, contravenint les normes del centre sobre la prohibició d’ús d’aquests dispositius, per avisar-la de l’incident i demanar-li que el vingués a recollir.

Assistim, en aquests casos, cada cop més habituals, a la manifestació accelerada de desconfiança envers la institució escolar i els seus professionals que incrementen la degradació, ja prou depauperada, de la condició del docent. Aquest deteriorament té la seva primera causa en la pèrdua de l’estatus d’autoritat en la disciplina pròpia, que pateix el professorat, així com en el fet que haguem passat a ser percebuts com a mers supervisors del procés educatiu, o gestors d'emocions. La confiança en el nostre saber es redueix a la mínima expressió ja que, certament, no ens hem format en psicologia conductual ni tenim màsters sobre la personalitat evolutiva de l'adolescent, o sobre la implementació tècnica de processos de desenvolupament productiu en contextos precaris, propis dels departaments de recursos humans de les empreses. Els pares, temorosos del precepte competitiu que regeix el món econòmic al qual es veuen abocats els seus fills, exigeixen que aquests assoleixin la màxima capacitat i veuen el docent ja no com un possibilitador, sinó com un obstaculitzador si anteposa criteris com els del coneixement profund, tant en les matèries propedèutiques com en les més humanístiques, als del desenvolupament d'habilitats tècniques i procediments resolutius, com si aquells coneixements no fossin la base sinó la contraposició en l'adquisició dels segons. Es tracta d'assolir l'excel·lència pràctica sense requerir cap aprenentatge teòric, ja que se sap que les teories estan a l'abast de qualsevol connexió a internet. Es redueix la formació humana a un simple programa d'introducció d'instruccions seqüenciades que, mecànicament, han de fer possible la resolució eficaç de situacions que imiten entorns d'utilitat laboral futura. S'entrena el menor per respondre a les necessitats del mercat laboral, ja que la seva ocupabilitat futura amb èxit dependrà de si disposa d'“algorismes” suficients per ser resilient, adaptatiu i capaç de seguir aprenent per afrontar els canvis accelerats del món tecnològic al qual s'ha d'acomodar. L'educació, en el sentit instructiu, es robotitza i en el sentit humà s'emotivitza, ja que cal dotar d'eines d'autosuggestió l'alumne per combatre les contradiccions que genera una deshumanització escolar tan gran.

En un context de deshumanització creixent en tots els àmbits socials, la desconfiança envers la tasca docent va en paral·lel a la desconstrucció de qualsevol altra figura d’autoritat. Amb l’agreujant que, en el cas del professorat, s’alineen en el seu qüestionament tant les famílies com l’Administració, així com certs sectors del mateix col·lectiu docent. Quan es qüestionen potestats que es relacionen amb els principis bàsics de la capacitat avaluativa del professional de l’educació, com per exemple la decisió de fer o no repetir curs a un alumne que no assoleix el mínim competencial exigible, confonent el criteri professional que justifica la decisió amb el poder simbòlic que li atorga el fet d’impartir notes, poder que els sectors pedagogistes i reformistes pròxims a l’Administració entenen com un privilegi gairebé feudal³, es conrea la desconfiança envers la professionalitat del professorat. La desorientació conseqüent que segueix a aquestes pràctiques desconstructives de les capacitats del docent afebleix la seva posició davant de l’alumnat i les famílies, disposades en alguns casos a acusar al professorat dels fracassos dels seus fills. Thomas Paine, en la seva obra Rights of Man, publicada el 1791, deia «el govern civil no es fa present en les execucions, sinó en la impartició de la instrucció als joves [...] a fi de desterrar -en la mesura del possible- el llibertinatge d’aquests», entenent, així, l’educació com el mecanisme essencial per a possibilitar l’ascens social i l’erradicació de la pobresa dels sectors socials més marginals, aquells que majoritàriament estudien en el centre del company agredit. Però quan el que es promou és la desconfiança envers la funció regeneradora que l’esmentada instrucció ha de possibilitar, els països civilitzats -ens adverteix Paine-, palesen els mals dels seus sistemes de govern, ja que «en lloc d’això, en allò que els països no escatimen recursos és en reis, tribunals, mercenaris, impostors i prostitutes». Afegim el perfil dels agressors impunes i tindrem el retrat fidel del país que estem llegant a les futures generacions.

1 https://www.ara.cat/societat/educacio/professors-l-institut-docent-rebre-ganivetada-denuncien-reben-amenaces_1_5395679.html

2 https://www.ara.cat/societat/educacio/quatre-docents-l-diu-patit-amenaces-assetjament-part-dels-alumnes_1_4993819.html

3Vegeu l’argumentació d’aquesta il·lustre doctora en Ciències de l’Educació defensant la inconveniència de la repetició de curs, tot assenyalant al professorat com el responsable últim de la resistència a deixar d’aplicar la mesura: https://www.ara.cat/opinio/no-repetir-curs_129_5139391.html