Des de l’inici del curs el malestar a les escoles públiques catalanes s’ha anat incrementant al compàs de la nul·la voluntat de l’Administració a resoldre els problemes de sempre (infrafinançament, augment de les necessitats educatives de l’alumnat atès amb el Decret de l’Escola Inclusiva, deteriorament progressiu de les condicions laborals docents, no només a nivell salarial, amb la pèrdua de poder adquisitiu, sinó sobretot en relació a l’autoritat moral i el prestigi de la professió, etc.) a la que s’hi afegeix una complexitat social creixent, palpable, en termes generals, en la crisi de la democràcia que avui viu Occident, amb un retorn cap a solucions autoritàries i populistes, en contextos de neopositivisme tecnològic de deshumanització galopant, com a única via d’escapament, de la que el món educatiu, com a capsa de ressonància social que és, no queda al marge.
Davant d’aquestes circumstàncies adverses, que compliquen el dia a dia escolar, la reacció de les autoritats educatives és la pròpia de l’elit burocràtica, característica de les societats tradicionalistes, que s’aferra al càrrec, imbuint-se d’una fe messiànica, en la convicció que la realitat s’acabarà doblegant a la seva voluntat i que les teories pedagogistes que il·luminen el seu camí imaginari cap al regne feliç de la qualitat educativa són les receptes d’èxit que trauran l’Escola del precipici el que s’aboca. Un exemple palmari d’aquest negacionisme a contrastar amb altres agents educatius com els docents, les famílies o els estudis independents de talla internacional sobre què funciona i què no en el terreny de l’educació actual, l’hem viscut aquests darrers dies en una Assemblea de Direccions d’Escoles i Instituts de Barcelona1, que ha aplegat a gairebé la meitat dels responsables del centres educatius de la ciutat, amb la intenció d’impulsar una resposta conjunta i empoderada de les direccions davant l’innegable daltabaix que viuen a les seves aules a diari.
La recepta que ens ofereixen aquests equips directius, transmesa en les declaracions fetes als mitjans de comunicació2, consisteix en prendre el comandament total de les operacions de gestió administrativa i laboral del seus centres, adquirint major autonomia, encara, respecte el Departament d’Educació, desplegant, més enllà inclús del que la llei els atribueix, les potestats que els Decrets de Plantilles i Direcció els atorga. Podria semblar un moviment ponderat que vindria a qüestionar les directrius del Departament, si no fos perquè, per tirar endavant aquesta iniciativa, fan valer les eines que el mateix Departament els hi va confegir, en una mena d’operació encoberta, cuinada per l’Administració, per aprofundir en el somni humit d’aquests gestors polítics i tècnics administratius de l’educació, a saber, la pseudo privatització de l’escola pública consistent en imitar al màxim el funcionament procedimental de l’escola concertada, un model de gestió que volen clonar amb mesures com la creació d’instituts-escola, la implantació de la jornada partida o, la més evident després de la referida trobada de les direccions el passat 23 d’octubre, poder tenir més capacitat de decisió en la tria del personal docent que conforma les seves plantilles.
A tal nivell d'envalentiment va arribar la trobada que, sense reprimir-se un borrall, van atrevir-se a manifestar que volen ser presents a les meses de negociació amb l’administració, en igualtat de condicions que els sindicats, sense entendre que les funcions d’uns i altres -direccions i sindicats- no són equiparables, a menys que pretenem retrocedir a les èpoques passades on els drets laborals del treballador depenien, exclusivament, de la patronal. Confondre la gestió dels recursos humans assignats als centres amb criteris de transparència i imparcialitat, com els que regeixen els Concursos de Trasllat, amb el poder omnímode de la tria selectiva, i sovint interessada, que fan els directors emparats en les places perfilades que permet el Decret de Plantilles és confondre el dret laboral públic amb el dret del vassallatge feudal.
Professionalitzar els equips directius és l’altre ideació neoliberal que vindrà acompanyant el desplegament extensiu dels esmentats decrets, completant, d’aquesta manera, tot un programa regressiu cridat a convertit l’Escola pública catalana en el més gran erm educatiu d’Occident, amb un classisme tan retrògrad com eficaç a l’hora d’impedir la igualtat d’oportunitats dels infants atesos -que no instruïts- en aquests centres. Que tot aquest programa sigui qualificat de progressista i que passi desapercebut o justificat sota el principi de la garantia d’autonomia per atendre les necessitats pròpies i específiques de cada centre és la major estafa social viscuda en democràcia en aquest país. Fins que no ens adonem que la instrucció en sòlids i universals coneixements culturals, adquirits en igualtat de condicions, és la base de tota regeneració social, tal com preconitzava la intel·lectualitat d’aquest país ara fa un segle, amb Ortega y Gasset marcant el camí, en el darrer intent fallit d’aplicar una reforma platònica de llarg abast, no deixarem de navegar en el cinisme, la confusió i el filibusterisme, capaç d'instituir als més crèduls i influenciables -i per aquesta raó els més perillosos- al capdavant de les escoles que involucionen cap al infantilisme i l’obscurantisme populista. Posem, però, les nostres esperances en les direccions de centres públics de Barcelona -més de la meitat- que encara s’hi resisteixen.
1https://www.3cat.cat/3catinfo/les-direccions-de-la-meitat-descoles-i-instituts-de-barcelona-reclamen-poder-decidir-mes/noticia/3376656/
2Triar o no triar el professorat d'un centre: dues visions oposades de l'educació pública - 3CatInfo
