Vocació o captació?

 

Veig al cinema la pel·lícula Los domingos d’Alauda Ruiz de Azúa, la història de la conversió en monja de clausura d’una noia de 17 anys, en un entorn actual de la societat basca. Assistim, com a espectadors, a l’anomenat procés de discerniment que la noia, acompanyada dels seus assessors espirituals, segueix un cop es desperta en ella l’atracció per la vida austera i retirada que contempla en un convent, on el seu grup escolar fa recessos espirituals al costat de les monges. Plantejada com una mena de tour de force, des del moment en què la protagonista comunica a la seva família que vol explorar la vocació al servei de Déu que experimenta dins seu, la pel·lícula relata els procediments i circumstàncies que envolten la decisió final de la noia, germana gran d’una família que va perdre la mare quan ella era encara una nena, i on el pare, que acaba d’inaugurar un restaurant amb pretensions, tracta de refer la seva vida sentimental amb una altra dona, que no rep les simpaties de la noia.

Els dubtes inicials del pare, un cop coneix les aspiracions de la seva filla, es van convertint en oportunitats per desbrossar el camí vers l’assoliment dels seus projectes, recaient el pes de la resistència familiar cap al desvetllament vocacional adolescent de la noia en la seva tieta, germana del pare, que encarna l’esperit liberal d’una dona moderna descreguda, malgrat va ser educada en el mateix col·legi religiós que, per tradició familiar, acull els fills d’aquesta conservadora família burgesa de Bilbao. Les maniobres per tractar d’allunyar la noia de les influències de la contrapart eclesiàstica segueixen un patró de manipulació emocional tan mundà i interessat com els que caracteritzen la freda i persistent presència dels responsables religiosos, que veuen en el buit sentimental de la noia, la feblesa humana sobre la que construir un tancament i una renúncia a la vida laica, per a major glòria divina. La utilització de les amistats i dels flirtejos amorosos de l’adolescent per generar les contradiccions vocacionals que empra la tieta, tenen el mateix aire heterònom que els consells i orientacions captatoris que guien l’enlluernament religiós de la jove. Exposada a una doble manipulació subtil, serà la mort de l’avia paterna, veritable pal de paller de la família, la que provoqui el desenllaç de la tensió narrativa, amb la decisió final de la protagonista.

Des d’aquesta perspectiva lineal dels fets, la pel·lícula no deixaria de ser una reflexió intimista sobre els clarobscurs que envolten les decisions més transcendents de la vida humana, generant les ambigüitats que han alimentat la nostra diversitat i riquesa existencial, en franca oclusió i fanàtic tancament avui. Però és possible, també, fer una lectura el·líptica del film fins veure-hi en ell una metàfora de la societat basca. Només cal substituir la captació de la jove per part de la institució eclesiàstica, que desencadena l’acció, per l’obnubilació que la lluita armada política, encarnada per la banda terrorista ETA, va provocar en vàries generacions de joves bascos. Els mateixos procediments emocionals, la mateixa idealització juvenil, una idèntica fascinació per allò transcendent, que observem en la protagonista, va motivar que centenars de joves, en les darreres dècades del segle passat, es llancessin de cap a una aventura nihilista que va fracturar i ferir profundament la societat basca. El trencament traumàtic que aquella experiència divisòria va provocar, i que encara avui perdura, es percep en el distanciament entre germans que tanca cruament la pel·lícula i que destrueix el més sagrat d’aquesta societat, la unitat familiar.

Si aquella experiència té algun valor, i pot encara oferir-nos aprenentatges, no haurien de consistir en la indagació sobre les raons psicològiques que provoquen les decisions pròpies i alienes -si estem davant d’una vocació o d’una captació-, sinó el saber discernir si la causa que motiva la dissensió és un bé en sí mateix o una il·lusió utòpica que alimenta la nostra esperança. Perquè el que està en joc en aquest discerniment no només és la bona orientació particular de vida, cap al que apunta la pel·lícula, sinó la possibilitat o no del projecte polític de qualsevol comunitat.

La filosofia al natural de Pere Lluís Font

 

Assaig recopilatori de treballs anteriors que posa en relleu la tasca professoral, traductora i interpretativa de l’autor, Pere Lluís Font, recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La publicació¹, que posa llum i ordre al pòsit del mestratge acumulat al llarg d’anys de docència universitària i recerques en el camp de la Història de la Filosofia, ve a culminar una trajectòria dilatada i exitosa, de la que són una bona mostra el respecte i el reconeixement que ha aconseguit, en tot aquest temps, dels seus deixebles i amics. Com a bon lector i traductor de la "tríada meravellosa", que és com etiqueta als tres grans pensadors moderns francesos, Montaigne, Descartes i Pascal, hereta i transmet, en aquests textos, la claredat i precisió, així com la finesa d’anàlisi, que caracteritza als dos primers, a més de la convicció i seguretat que atresora el darrer. Es diria que no només ha sabut comprendre i transmetre el nucli de la sagesse filosòfica moderna, encarnada en aquests pensadors, sinó que, a més, la posa en pràctica, amb agudes apreciacions que desperten l’anhel de rellegir els Assaigs, el Discurs del mètode o els Pensaments, a fi de copsar la innegable actualitat del saber filosòfic que contenen i que el seu escrit ens fa reviure.

El volum s’estructura en dues parts, una primera que aplega quatre textos sota l’epígraf Elogi de la filosofia, on es centra en explorar el lloc propi de la filosofia avui, tan a casa nostra com a nivell internacional, en contrast amb la ciència, el cristianisme, la història i la cultura, i una segona part que, sota el títol ja esmentat Una tríada meravellosa, busseja al llarg de vuit escrits en el meravellós període que va del darrer terç del segle XVI fins a la dècada del 1660, en el qual floreixen, en continuïtat madurativa, els tres pensadors ja esmentats.

En relació a la primera part, cal dir que la millor manera d’elogiar la filosofia és fent-la o donant-la a conèixer. Per aquest motiu, els escrits que en Pere Lluís Font reuneix per dignificar aquest saber mostren la preocupació professoral de situar-lo en relació amb els altres sabers, tasca útil i necessària sobretot per al guiatge dels que s’inicien en el seu mestratge, i poden, tot llegint l’experiència de qui porta tota una vida exercint-lo, albirar les grandeses i misèries de la filosofia, la seva natural inestabilitat, permanentment exposada a recercar el tot i a perdre’s en el no-res. El mareig que l’exposició a l’abisme provoca és el punt de partida de l’exercici filosòfic, que es repeteix en totes les èpoques, amb la mateixa voluntat de problematitzar l’obvietat, fugir del lloc comú i combatre la niciesa, única forma d’acostar-se al tot que són la Veritat, la Justícia, la Bellesa o el Bé.

Figures, però, de la totalitat que s’esvaeixen quan la tensió de la seva recerca ens acara amb el canvi i la contingència del món i de l’existència, de les que emanen la relativitat, la performativitat, la subjectivitat o la conveniència, acostant-nos al no-res de les essències. Val a dir que és la ciència qui millor s’adapta al context de la mutabilitat, justament perquè renuncia a la totalitat i a l’abisme, fent del progrés i de la utilitat la seva consigna, al mateix temps que fa del futur la seva esfinx. Qui només pensa en el futur s’oblida de qui és i d’on ve, es desarrela i es perd, obviant tradició i continuïtat, renunciant al diàleg amb el passat i a la saviesa de la història i la cultura, justament els actors que fan de la pràctica filosòfica oportunitat i urgència. D’aquí que el darrer escrit d’en Pere Lluís d’aquesta primera part, que tracta sobre l’estat de la filosofia en l’actualitat, es remunti a l’època axial de Jaspers, és a dir, a l’origen de la filosofia, per convenir, amb Husserl, que aquesta és la forma espiritual de la cultura europea. Fins al punt que es pot considerar el naixement de la filosofia com el naixement d’Europa. És simptomàtic que la crisi actual que travessa el continent, així com la seva idea de la democràcia, tingui lloc en un moment d’indigència filosòfica, crisi educativa i afebliment de la cultura humanística, en favor de la cultura tecnològica. Com si de vasos comunicants es tractés, el qüestionament de la filosofia i la desarticulació del seu discurs han conduït a la decadència europea i a la reaparició del despotisme oriental, com a motor auxiliar de la desgastada il·lusió il·lustrada del progrés continu. La sentència d’en Pere Lluís, que tanca la primera part del volum, és prou lluminosa com per copsar la dimensió de la tragèdia: "La filosofia no sempre és progressista (ni cal que ho sigui), però l’antifilosofia és sempre reaccionària"².

Davant d’un present feréstec i un futur fosc, què millor que retrocedir fins al moment fundacional de la modernitat, quan l’impuls humanístic de Montaigne, Descartes i Pascal no tremolava sota el pes de la proposta de fer gran i magnificent la cultura universal, des de l’escepticisme moderador del primer, el racionalisme auto-qüestionat del segon, que veu com l’ètica no pot ser integrada en el sistema, i l’epistemologia d’arrel jansenista del tercer, que introdueix mesura i cordura en el projecte idealista del mètode científic, destinat a emancipar la ciència de la tutela filosòfica, sense perdre, però, la dimensió humana del projecte, que estableix per contrast amb l’infinit, explorat per la religió, els límits necessaris per impulsar el pensament fins als cims resplendents de la Il·lustració. Repensar els inicis, com ha fet en Pere Lluís Font al llarg de tantes dècades, des de la lectura, interpretació i traducció dels tres autors referits, no només és una oportunitat per detectar els errors i excessos de la post-modernitat, sinó l’únic camí possible per recuperar la justa proporció que acompanya a la saviesa que ens pot ser donada. Agraïm l’esforç i la tasca de tota una vida destinada a refer sendes del pensar, avui clausurades, que aquestes pàgines destil·len, amb el coneixement, la serenor i la satisfacció de qui sap que repensar és l’única pulsió que no ens desnorta.

1Pere Lluís Font, La filosofia al natural, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2025, Barcelona.

2Pàg. 85 de l’edició citada.

Reclamant la tercera hora de filosofia a 1r de Batxillerat al Parlament

 

Hi va haver un temps que l’ensenyament de la filosofia a casa nostra es beneficiava del prestigi dels sabers i el coneixement, aquell temps en què la cultura i la seva transmissió anaven de la mà de l’aspiració al progrés humà, entès no des d’un punt de vista materialista, sinó des del vessant moral i humanístic. Aquells temps on no calia justificar que els alumnes rebessin una major exposició a la raó crítica i al pensament dialògic perquè s’entenia que eren les bases de la costosament guanyada albada democràtica que experimentava el país. Aquells temps mítics jo només els vaig poder viure com a alumne d’un ensenyament secundari d’esperit lliure, on la innovació convivia en franca promiscuïtat amb la tradició, sense escarafalls causats pels sostinguts percentatges negatius de proves externes, ni pors al fracàs escolar, malgrat l’abandonament prematur de les aules tingués elevades taxes, compensades però amb resultats acadèmics incomparablement millors que els mediocres i regalats graduats massius actuals.

La meva incorporació a la docència, fa ja trenta anys, va coincidir amb l’era oclusiva de l’arribada de les reformes educatives, les successives lleis, decrets, ordres, projectes educatius de centre i altres normatives que van voler reglamentar i ordenar ensenyaments i pràctiques metodològiques. D’aquella estrebada pedagogista, que venia a encotillar l’ensenyament, en va sortir més malparada que cap altra la nostra matèria de filosofia, amb la pèrdua d’hores lectives al batxillerat, la reducció a la irrellevància d’una presència testimonial a l’ESO i la degradació de matèria comuna a matèria específica en les proves de selectivitat. Cert és que alguns d’aquests greuges, com el darrer, s’han anat corregint amb el pas del temps, però no ho és menys que ha calgut molta lluita i moltes desil·lusions per obtenir minsos reconeixements i pírriques restitucions.

Dimarts passat, la Plataforma de Docents de Filosofia, representant a dues terceres parts del professorat de la matèria a Catalunya, va personar-se al Parlament per seguir encarnant aquesta lluita, substanciada en el moment actual en la reclamació de la recuperació de la tercera hora lectiva a primer de Batxillerat, tal com havíem tingut en el passat, en un exercici de dignitat i fermesa vivament exposat davant les forces polítiques presents al Parlament, en la comissió d’Educació i Formació Professional, per quatre ponents que van donar continuïtat a reclamacions passades, viscudes pel Ramon Moix i l’Emília Olivé en anteriors compareixences, peticions presents impulsades per l’ànima incansable de la Plataforma, la Laia Cos, i raons futures que la Leire Sales i la resta del professorat en actiu haurà de seguir filant per reviure aquells temps perduts avui tan llunyans.

La impecable exposició de motius que acompanyava a la petició, elaborada pel membres de la Plataforma, amb destacada aportació del José Vidal González, va rebre el suport de totes les forces polítiques catalanes, que reconeixen l’oportunitat de l’augment de les hores de filosofia en el moment educatiu i social present, on proliferen entre el jovent els discursos extremistes i antidemocràtics, admeten la viabilitat tècnica de la proposta en relació a la resta del currículum de batxillerat i verbalitzen la incongruència de voler bastir un model educatiu català de qualitat, que promogui l’esperit crític entre l’alumnat, amb la pitjor dotació horària de la matèria entre les comunitats de l’Estat. Però els bons desitjos i les bones paraules dels polítics, que auguren una resolució favorable, no pressuposen un canvi en l’ordenació dels ensenyaments presents.

L’escenificació d’un exercici de drets democràtics, dut a terme en la seu del poder legislatiu del país, on el debat i l’aprovació de les propostes són la viva expressió de la voluntat social, no és suficient per aconseguir el que els consensos educatius i les proclames polítiques admeten. El màxim que el clam majoritari de docents de filosofia per la tercera hora de la matèria a 1r de Batxillerat va assolir, en aquesta compareixença, és el compromís dels partits per obligar al Departament d’Educació a seure’s en una mesa de negociació per estudiar la mesura, acció ja explorada amb nuls resultats en el passat.

De resultes de tot plegat, hom extreu la conclusió que, en la nostra societat, no només la filosofia està en crisi. També ho està i extremadament la democràcia. Quan les institucions executives del poder, com el Departament d’Educació, poden esquivar -sense ni tan sols argumentar de manera raonada la negativa-, les peticions majoritàries que els membres electes que legítimament representen la sobirania popular els hi fan arribar, la crisi del model consensual es fa insuportable. Perquè el que es posa en qüestió, en aquests casos, és el principi fonamental de la democràcia deliberativa, teoritzat per Habermas, que es troba a la base de tota formulació garantista dels drets i les llibertats ciutadanes. El poder executiu, quan pot fer i desfer a voluntat, imposant el criteri de l’ordre i el decret-llei elaborat sota obscurs principis ideològics, a esquenes de la ciutadania i dels seus representants electes, esdevé tirànic.

Aquesta pràctica no és nova, ni ens agafa, lamentablement, per sorpresa. És més, s’estén com una taca d’oli a l’Occident liberal, que tendeix a imitar l’esperpent dels règims autoritaris de tradició oriental que només conserven, de l’esperit democràtic, les aparences formals. I ningú -tampoc els partits que denuncien aquests règims-, resta al marge quan, podent exigir un compromís dels òrgans executius del Govern que les haurien d’aplicar, amb les mateixes resolucions aprovades en seu parlamentària, com la que dimarts passat es va debatre en l’esmentada Comissió del Parlament, prefereixen el brindis al sol, o la descàrrega de la cisterna del WC, que s'endú acords i consensos que no resulten vinculants per als que exerceixen tirànicament el poder.

Contra aquest abús antidemocràtic, en estats de dret com el nostre, a l’espera de reformes més radicals, l’únic camí realista que resta seguir és la via judicial. Això, o seguir somiant amb l'idíl·lic Parnàs educatiu del passat, cada cop més perdut en les brumes de la memòria fins difuminar-se en una mena de civilització perduda -com l’Atlàntida platònica del Críties- que, embolcallada de misticisme, amagui la decadent realitat educativa del país, pel que fa tant a l’ensenyament de la filosofia com a les seves pràctiques democràtiques.

A House of Dynamite de Kathryn Bigelow

 

La darrera pel·lícula de la Kathryn Bigelow, que es pot veure a Netflix, és una inquietant reflexió sobre el trencament del fràgil equilibri nuclear, basat en l’estratègia de la dissuasió de les grans potències, heretat de l’era de la Guerra Freda, al què ens precipitem actualment amb els vertiginosos canvis que el món està experimentant des de l’arribada de la Intel·ligència Artificial. El llargmetratge narra, des de vàries perspectives diferents, que cobreixen l’ampli espectre de sistemes, analistes i experts en reacció i prevenció nuclear, els darrers minuts previs a l’impacte d’un míssil balístic amb una càrrega atòmica capaç d’anihilar per complert la ciutat de Chicago amb els tots els seus habitants.

En l’impàs de menys de vint minuts que tenen aquests especialistes en defensa i seguretat nord-americans per respondre a l’amenaça, des del mateix moment en què és detectada fins que la bomba assoleix el seu objectiu, està en joc no només la vida de milions de persones innocents que desconeixen el perill que plana sobre els seus caps, sinó també l’angoixant dilema de tractar o no d’evitar l’esclat d’una guerra nuclear, amb la resposta imminent i amb la mateixa escala de destrucció que planteja l’atac patit. No sabrem, i tampoc importa gaire, qui ha llençat el míssil. El que sí sabem és quina és la conseqüència que tindran les automàtiques reaccions en cadena que seguiran al primer atac.

El que resulta aterridor no és la lògica imparable de la destrucció que seguiria indefectiblement al primer impacte en un atac nuclear qualsevol, ja que, al cap i a la fi, aquesta por ens ha acompanyat des dels inicis de la cursa armamentística nuclear, a mitjans del segle XX, quan les dues superpotències es disputaven l’hegemonia mundial, arribant al mutu acord -sota la convincent lògica de la mútua autodestrucció en cas contrari- de repartiment del pastís que garantia la progressió dels seus respectius imperis. No, el que resulta més inquietant és constatar, des de la ficció, la incapacitat humana de respondre eficaçment al desafiament nihilista que un boig amb accés a armament nuclear i tecnologia d’avantguarda pot provocar. Hem arribat, segons l’hiperrealisme polític que planteja la directora i el seu guionista, al paradoxal moment del compte enrere cap a la destrucció del món, que comporta disposar de mitjans tecnològics capaços de burlar la lenta i dilemàtica intel·ligència humana, que treballa deficientment en contextos de màxim estrès, agitada per la instintivitat biològica i l’emotivitat social, de la que se’n deriven males decisions, si es comparen amb la freda i calculadora mecànica de resposta de les IA, quan aquestes tenen fixat un objectiu definit i metòdicament dissenyat, que no contempla limitacions o negadors ètics.

Transcendint el context oclusiu del perill nuclear, les amenaces que tenen visos de portar la humanitat al límit de la seva capacitat de resposta es multipliquen, sent la pel·lícula, en aquest sentit, una metàfora de la incertesa dels nostres temps presents, hereus del prometeic desafiament als déus que anava acompanyat del desterrament de l’ètica del reialme de la nostra ambició.

William Poundstone, en el seu assaig Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb¹, on ressegueix la trajectòria del matemàtic i físic nord-americà d’origen hongarès, John Von Neumann, que va participar en el Projecte Manhattan, així com, posteriorment, en el desenvolupament de la Bomba d’Hidrogen, narra com aquest prodigiós científic es va interessar per la teoria de jocs, amb la intenció de demostrar que sempre hi ha una forma racional de jugar a qualsevol joc, malgrat que en jocs de més d'una tirada el càlcul d'intencions del contrari pugui semblar potencialment infinit. Parlem de jocs, ja siguin trivials com el marro o sofisticats com els escacs, en els quals s'enfronten dues persones amb interessos oposats, de tal manera que una d'elles guanyi i l'altra perdi. En aquests casos sempre existeix una “forma òptima de prendre part en tals jocs”. El que resulta sorprenent és que Von Neumann pretengués ampliar els seus resultats a qualsevol tipus de joc, inclosos els de més de dos jugadors, o aquells on els interessos dels participants coincideixen parcialment, fins a poder abordar qualsevol situació de la vida real en la qual els oponents “faronegen, duen a terme petites tàctiques per a enganyar a l'altre o es pregunten què pensarà l'altre que faré”.

D'aquesta manera, en ampliar el seu camp, la teoria podria donar raó de tots els tipus de conflicte entre éssers humans. Si assumim que aquesta lògica racionalista ha triomfat, amb el desenvolupament d’intel·ligències artificials generatives, capaces d’aprendre a base de calcular noves respostes racionals en el instant mateix en què estan jugant, superant àmpliament la capacitat humana de planificar i respondre, haurem d'acceptar, amb paüra, que el desenvolupament tecnològic i instrumental, del qual la teoria de jocs és una derivació, ha sobrepassat no només els nostres límits mentals sinó també qualsevol evolució moral o ètica. El desafiament que l’existència d’aquest poder tecnològic representa per a la seguretat futura de la humanitat ens hauria de dur a conclusions com les del propi Von Neumann, un home afable i encantador en el tracte proper, però partidari de començar una guerra nuclear, abans no la comenci un altre, i que preveia que l'espècie humana estava condemnada a desaparèixer pel seu mal ús de la tecnologia. El seu realisme, del que la Bigelow pren nota en aquesta pel·lícula, beu de la convicció de què, a aquestes alçades, ja no hi ha espai per a la contenció ètica del risc. Sorprenentment, el major perill dels desenvolupaments de les tecnologies no és que les màquines puguin arribar a esdevenir autoconscients sinó que converteixen als homes en minusvàlids morals.

Avui, quan la política concentra la major quantitat de bojos narcisistes egòlatres i arribistes mai viscuda, des de l’era de l’Imperi Romà, podem dir que aquesta ficció, que tan creïblement narra la Bigelow, no només és previsible, sinó inclús esperable. El compte enrere fa temps que està en marxa.

1W. Poundstone, Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb, Knopf Doubleday Publishing Group, 1993. Hi ha traducció al castellà: William Poundstone, El dilema del prisionero, Alianza Editorial, 2006, Madrid.

Empoderar direccions per blanquejar involucions

 

Des de l’inici del curs el malestar a les escoles públiques catalanes s’ha anat incrementant al compàs de la nul·la voluntat de l’Administració a resoldre els problemes de sempre (infrafinançament, augment de les necessitats educatives de l’alumnat atès amb el Decret de l’Escola Inclusiva, deteriorament progressiu de les condicions laborals docents, no només a nivell salarial, amb la pèrdua de poder adquisitiu, sinó sobretot en relació a l’autoritat moral i el prestigi de la professió, etc.) a la que s’hi afegeix una complexitat social creixent, palpable, en termes generals, en la crisi de la democràcia que avui viu Occident, amb un retorn cap a solucions autoritàries i populistes, en contextos de neopositivisme tecnològic de deshumanització galopant, com a única via d’escapament, de la que el món educatiu, com a capsa de ressonància social que és, no queda al marge.

Davant d’aquestes circumstàncies adverses, que compliquen el dia a dia escolar, la reacció de les autoritats educatives és la pròpia de l’elit burocràtica, característica de les societats tradicionalistes, que s’aferra al càrrec, imbuint-se d’una fe messiànica, en la convicció que la realitat s’acabarà doblegant a la seva voluntat i que les teories pedagogistes que il·luminen el seu camí imaginari cap al regne feliç de la qualitat educativa són les receptes d’èxit que trauran l’Escola del precipici el que s’aboca. Un exemple palmari d’aquest negacionisme a contrastar amb altres agents educatius com els docents, les famílies o els estudis independents de talla internacional sobre què funciona i què no en el terreny de l’educació actual, l’hem viscut aquests darrers dies en una Assemblea de Direccions d’Escoles i Instituts de Barcelona¹, que ha aplegat a gairebé la meitat dels responsables del centres educatius de la ciutat, amb la intenció d’impulsar una resposta conjunta i empoderada de les direccions davant l’innegable daltabaix que viuen a les seves aules a diari.

La recepta que ens ofereixen aquests equips directius, transmesa en les declaracions fetes als mitjans de comunicació², consisteix en prendre el comandament total de les operacions de gestió administrativa i laboral del seus centres, adquirint major autonomia, encara, respecte el Departament d’Educació, desplegant, més enllà inclús del que la llei els atribueix, les potestats que els Decrets de Plantilles i Direcció els atorga. Podria semblar un moviment ponderat que vindria a qüestionar les directrius del Departament, si no fos perquè, per tirar endavant aquesta iniciativa, fan valer les eines que el mateix Departament els hi va confegir, en una mena d’operació encoberta, cuinada per l’Administració, per aprofundir en el somni humit d’aquests gestors polítics i tècnics administratius de l’educació, a saber, la pseudo privatització de l’escola pública consistent en imitar al màxim el funcionament procedimental de l’escola concertada, un model de gestió que volen clonar amb mesures com la creació d’instituts-escola, la implantació de la jornada partida o, la més evident després de la referida trobada de les direccions el passat 23 d’octubre, poder tenir més capacitat de decisió en la tria del personal docent que conforma les seves plantilles.

A tal nivell d'envalentiment va arribar la trobada que, sense reprimir-se un borrall, van atrevir-se a manifestar que volen ser presents a les meses de negociació amb l’administració, en igualtat de condicions que els sindicats, sense entendre que les funcions d’uns i altres -direccions i sindicats- no són equiparables, a menys que pretenem retrocedir a les èpoques passades on els drets laborals del treballador depenien, exclusivament, de la patronal. Confondre la gestió dels recursos humans assignats als centres amb criteris de transparència i imparcialitat, com els que regeixen els Concursos de Trasllat, amb el poder omnímode de la tria selectiva, i sovint interessada, que fan els directors emparats en les places perfilades que permet el Decret de Plantilles és confondre el dret laboral públic amb el dret del vassallatge feudal.

Professionalitzar els equips directius és l’altre ideació neoliberal que vindrà acompanyant el desplegament extensiu dels esmentats decrets, completant, d’aquesta manera, tot un programa regressiu cridat a convertit l’Escola pública catalana en el més gran erm educatiu d’Occident, amb un classisme tan retrògrad com eficaç a l’hora d’impedir la igualtat d’oportunitats dels infants atesos -que no instruïts- en aquests centres. Que tot aquest programa sigui qualificat de progressista i que passi desapercebut o justificat sota el principi de la garantia d’autonomia per atendre les necessitats pròpies i específiques de cada centre és la major estafa social viscuda en democràcia en aquest país. Fins que no ens adonem que la instrucció en sòlids i universals coneixements culturals, adquirits en igualtat de condicions, és la base de tota regeneració social, tal com preconitzava la intel·lectualitat d’aquest país ara fa un segle, amb Ortega y Gasset marcant el camí, en el darrer intent fallit d’aplicar una reforma platònica de llarg abast, no deixarem de navegar en el cinisme, la confusió i el filibusterisme, capaç d'instituir als més crèduls i influenciables -i per aquesta raó els més perillosos- al capdavant de les escoles que involucionen cap al infantilisme i l’obscurantisme populista. Posem, però, les nostres esperances en les direccions de centres públics de Barcelona -més de la meitat- que encara s’hi resisteixen.

1https://www.3cat.cat/3catinfo/les-direccions-de-la-meitat-descoles-i-instituts-de-barcelona-reclamen-poder-decidir-mes/noticia/3376656/

2Triar o no triar el professorat d'un centre: dues visions oposades de l'educació pública - 3CatInfo