Visita a l’exposició Rodoreda, un bosc

 

Si és cert que la vida és el millor mestre de l’escriptor de bones novel·les, una exposició sobre l’obra d’una novel·lista com la Rodoreda havia de reflectir les vicissituds de la seva vida, singular i intensa, apassionada i pertorbada per les circumstàncies històriques que la van colpejar, com a tota la seva generació, amb la guerra, l’exili, l'estranyament i el record de la pèrdua. Al CCCB, fins al 25 de maig d’aquest any, es pot veure un muntatge sobre l’escriptora barcelonina que repassa la seva vida i obra, les dues vessants d’un tot que, com en qualsevol altra persona, només és interpretable, objectivament, a la llum de testimonis, fets i escenaris viscuts, i subjectivament, en el cas de l’escriptora, en el reflex dels seus relats i novel·les. El visitant de l’exposició transita per les dues sendes alhora, embolcallat per objectes, imatges i representacions artístiques que vesteixen una biografia, ja coneguda per haver estar relatada, inclús per ella mateixa, i estudiada abastament pels seus crítics, així com per la lletra de l’autora que, fragmentadament, acompanya al passavolant oferint-li fogonades de sentit interpretatiu per transitar per un bosc alhora lluminós i ombrívol.

La metàfora del bosc per caracteritzar vida i obra d’una dona a la recerca de sí mateixa, amb una tortuosa experiència afectiva -un primer casament amb un oncle més gran del que fuig, la posterior vida en parella a l’exili amb l’Armand Obiols, escriptor casat, amb qui mai arriba a formalitzar la relació que cerca-, amb la sensació com a escriptora de ser sempre l’instrument literari d’editors, com el Joan Sales, i lectors, més que l’autora esclatant i personal que pretenia, i amb el temor de convertir-se en un mem, diríem avui, quan retorna de l’exili, que l’acompanya fins la seva mort, és eficaç i oclusiva, ja que, com el bosc, amaga detalls i secrets, alhora que es presenta com un tot dens, orgànic però penetrable i dimensionable.

Per endinsar-se en aquest bosc els creadors de l’exposició furguen en obsessions temàtiques que acompanyen l’autora, tan a la vida com a l’obra: el desig, l’atracció de la mort, el desarrelament i el refugi en l’imaginari fantàstic, davant les inseguretats del món personal i epocal que li va tocar viure. Són aquests camins de bosc els que la fan tan atractiva i actual. La contemporaneïtat de la Rodoreda és inqüestionable en reflectir un subjecte voleiat per passions i anhels personals que acaben desencaixats en l’esdevenidor col·lectiu i històric que ens arrossega. Heus aquí la clau del seu èxit com a autora i del seu fracàs vital. Creadora de personatges femenins que deambulen entre paisatges urbans i jardins feréstecs portades per l’onatge tràgic del segle, persegueix allò transcendental en la vivència quotidiana de passions i desitjos, des de la innocència però també des de la perversitat, les dues cares de la mateixa experiència humana, fins el retrobament amb la pròpia soledat davant la finitud i la impossibilitat d’assolir la plenitud anhelada. Retrats vius del subjecte postmodern o postil·lustrat, macerat en els beuratges culturals i artístics del romanticisme, que germinen en perillosos ideals polítics causants dels sotracs seculars que culminen en tragèdies, així com del vaivé sentimental i individualista que oscil·la entre el somni irreal de l’harmonia amb l’altre i l'obsessió cruel per sotmetre’l que mena a l’autodestrucció o a la metamorfosi. El refugi final en el fantàstic no és més que un altre fugida, un nou exili, on fer descansar l’esperit esgotat de tanta guerra.

Encertat és, en aquesta excursió per les profunditats del boscatge que formen vida i obra de l’escriptora, l’acompanyament artístic visual i sonor, amb pintures, collages, fragments de pel·lícules o performances, que formen nous corriols en els quals perdre’s o retrobar-se, fent de la densitat del bosc cartografiat un ens viu i mutable, capaç de dimensionar, sense estridències, la magnitud i l’impacte de l’autora, la més influent i notable de la literatura catalana del passat segle. Cal preguntar-se, però, si la Rodoreda s’hagués reconegut veient-se reflectida en aquest paisatge crepuscular, post-literari, que persegueix copsar en una passejada tota la insondable experiència lectora d’una obra polièdrica i singular que ens convida a endinsar-nos sense expectatives, so pena de caure en el parany laberíntic de la complexitat metafísica o en la buidor del lector cec que manté la distància que fa del bosc un paisatge amable, només visitable amb el guiatge turístic de la ruta recomanada, formes totes dues de l’allunyament que tant va témer l’autora. Ves que, amb tanta estridència, no l’estiguem convertint en una patum, justament allò que, ens diu ella mateixa en l’inici de l’exposició, més deplora.

Michael Jones, Leningrad. State of Siege (El setge de Leningrad)

 

 El relat de gairebé tres anys de setge de la ciutat de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial que ens ofereix aquest assaig¹ és un esforçat exercici de recerca a partir dels testimoniatges, entrevistats per l'autor, i els diaris de memòries, escrits durant el sagnant bloqueig, dels habitants i defensors de la ciutat assetjada. Atrapada pel veloç avanç alemany dels primers mesos d'invasió, al qual els comandaments soviètics únicament van ser capaços d'oposar incompetència i caos, la ciutat va ser exposada a la captura nazi mitjançant la mort per inanició, en ser incapaços, aquests darrers, de prendre-la sense un gran sacrifici de vides i pèrdues materials pròpies, per la qual cosa van optar per escanyar-la lentament, tallant les seves línies de proveïment i esperant que l'hivern fes la resta. No van comptar amb la capacitat de resistència d'una població civil doblement maltractada, per l'agressor i pel mateix règim comunista que la governava. El que va succeir, sobretot durant el primer hivern d'aquell horripilant setge, és un dels pitjors descensos als inferns que col·lectivament hagi protagonitzat l'espècie humana. Malgrat la brutalitat i bestialitat que es va apoderar d’una part dels assetjats, fruit de la bogeria a la qual la fam, el fred i les privacions de tota mena els va abocar, no van escassejar escenes d'humanitat i heroic sacrifici pel proïsme, fins i tot tractant-se de desconeguts.

L'estudi del setge és, en conseqüència, un camp de proves de la psique humana, oferint-nos vius exemples del pitjor i el millor que és capaç d'escometre la nostra espècie, quan és portada al límit de la seva resistència. Tal és, almenys, el propòsit que alberga l'autor en la seva anàlisi, possiblement l'única manera de prendre distància respecte als fets narrats, sense caure en l'abisme de la desesperació, donada la cruel naturalesa de la realitat reviscuda amb el seu treball. Una altra cosa és tractar d'entendre el que va succeir de manera racional. Aquest exercici l'autor ni s’ho planteja; des del punt de vista de l'historiador resultaria no sols inútil, sinó altament pretensiós. No obstant això, reduir els fets a un relat comprensible és el que anima al narrador a superar la distància que separa la fredor del mer informe de la vivacitat de l'experiència per la qual, invariablement, ens sentim atrets. Admetent que no sempre serà possible salvar l'abisme, no podem deixar de tractar d'entendre el que no és comprensible, a risc d’acabar caient en el terreny del sagrat o l'abissal.

El relat de l'historiador s’inicia en el Museu del Setge, en la pròpia ciutat de Sant Petersburg, on s'exhibeixen objectes, peces, estris pertanyents als soferts habitants i als seus defensors. Un espai de memòria que, si bé és necessari, no resulta suficient per a entendre l'esdeveniment. També -es lamenta l'autor- els soldats alemanys participants en el criminal encerclament tenen el seu propi espai de memòria, un cementiri, que atreu a familiars dels combatents i a nostàlgics del règim nazi. L'exercici de la memòria no distingeix entre víctima i victimari. Iguala el sofriment, per la qual cosa, en certa manera, tots dos se situen en el mateix pla i l'innocent es converteix en culpable de la seva pròpia mort. La memòria, malgrat ser necessària, per a no oblidar el succés i evitar la seva repetició, és selectiva. Podem, doncs, quedar-nos amb la part del relat que més ens convé. La fragmentació del record, en temps de criteris esbiaixats, com els presents, difumina l'esdeveniment per manipular, a conveniència, els fets, fent perdre de vista el més rellevant, mentre es magnifica el detall. El més rellevant, en aquest cas, és que a Leningrad bona part del milió i mig d'habitants que va quedar atrapat durant anys va haver de sobreviure amb racions, no sempre subministrades, de 125 grams de pa diaris. La inevitabilitat de la desnutrició i la consegüent mort per inanició es va combatre per mitjans sobrehumans, donant lloc a demostracions de gran enginy, amb les quals enganyar més que suplir les caresties, que també van anar acompanyades per actes d'infàmia i animalitat extremes. En aquest pervers combat entre el que ens fa humans i el que ens bestialitza, finalment, el primer va acabar triomfant sobre el segon, malgrat els centenars de milers de morts que l'ambició i la crueltat nazis, unides a l'estupidesa i el menyspreu pels seus conciutadans de les autoritats soviètiques, van provocar. Saber, doncs, que va tenir lloc un setge en condicions infrahumanes, i no atendre els testimoniatges del succés en el grau d'importància requerit rebaixa la criminalitat soferta fins a la condició ordinària de tants altres successos quotidians. Estem, així, contribuint a la seva trivialització, primer pas a la banalització del mal que denunciava Arendt. Però, més rellevant encara, en incidir sobre l'extraordinària capacitat de preservar la dignitat dels qui no van sucumbir a la desesperació, estem fent memòria de la salvació del gènere humà quan, acceptant la pròpia fi, prioritzem la supervivència de l'altre. Tals actes, per ser tan inusuals, milloren la nostra naturalesa, promovent com a solució a la barbàrie, la humanització moral del sofrent, un principi ja present en la tradició cristiana de la qual és deutora bona part de la nostra cultura. No posar en primer pla aquesta consideració és el que fa incomprensible tot acostament relativista a la roïndat de crims de lesa humanitat.

Tot el que va succeir en el setge de Leningrad és de magnitud sobrehumana. Ho va ser la colossal reiteració d'errors i decisions tràgiques que van prendre els comandaments i autoritats soviètiques, que van contribuir a augmentar el sofriment de la població, tant en relació a la defensa com en allò referit als intents d'evacuació de nens i ferits, duta a terme a destemps i sense garanties de seguretat, quan encara el setge no s'havia completat. Ho va ser la concentració de les reserves alimentàries de la ciutat en un mateix magatzem que va ser destruït per l'aviació i artilleria alemanyes en les primeres setmanes de setge. També ho van ser els inútils i sagnants contraatacs dels defensors contra les línies defensives alemanyes, consolidades al voltant de la ciutat, per a trencar el calder, executats sense solta ni volta, preparació ni previsió, sacrifici inútil a major glòria de comandaments incompetents com Voroshilov, que van demostrar el mal ocasionat per les purgues estalinistes a l'elit de l'exèrcit soviètic, en eliminar d'un plomall líders competents com Tukachevsky, en els anys previs a la Gran Guerra Pàtria. Igualment desmesurada va ser la maldat dels assetjadors, disposats a eliminar les desesperades masses de famèlics habitants, fins i tot si aquests decidien rendir-se i lliurar la ciutat als assaltants. No s’havia previst cap pla d'evacuació i alimentació de la població civil, en cas de presa de la ciutat, per la qual cosa resultava preferible per als atacants que morissin per inanició, fred o malaltia. Aquesta tètrica voluntat assassina, instigada per Hitler, era coneguda i compartida pels comandaments de l'exèrcit i els seus subordinats, perfectament informats del que succeïa a l'interior de la ciutat, en tot moment, a l'espera que el col·lapse definitiu tingués lloc.

El racionament i la reducció progressiva del subministrament de pa que sofria la població fins a límits insuportables, sobretot en el primer hivern del setge, no afectava, no obstant això als quadres del partit, famílies i personal subordinat, els qui gaudien d'un règim alimentari exempt de qualsevol restricció, subministrat per via aèria, la qual cosa era ocultat a la població per a evitar tumults. D'igual manera, també se'ls ocultava la realitat de la desesperació per la supervivència, que va portar a molts dels famolencs ciutadans a abandonar-se al canibalisme, perseguit per les autoritats, però davant el qual res podien fer, donada la ingent mortaldat diària que sofria la ciutat en els pitjors moments del setge. La situació va arribar a l'extrem d’instigar l'instint assassí de veïns i habitants, que ja no s'acontentaven amb tallar parts del cos dels cadàvers abandonats al carrer per a alimentar-se, sinó que van passar a seleccionar a les desgraciades víctimes de la seva fam. Tampoc es comunicava a la població la dimensió de la catàstrofe patida, agreujades per la falta de previsió i la tardança en la reacció dels incompetents dirigents soviètics al comandament de la ciutat. Ni tan sols Zhukov, designat per Stalin per a suplir a Voroshilov en la defensa d'aquesta, serà capaç de pal·liar el desastre, ordenant ofensives impossibles que no faran més que incrementar les pèrdues, com l'intent de ruptura sobre el riu Nevsky, que va portar a la creació d'un inútil cap de pont en l'altra riba, en la conservació de la qual es van sacrificar unitats militars senceres, sistemàticament matxacades per l'artilleria alemanya que va convertir el lloc en un autèntic escorxador.

Sense mitjans ni enginy per a alleujar el setge, els ciutadans de Leningrad, condemnats a una supervivència extrema, van iniciar un ràpid descens a les profunditats de l'horror, la por, la desesperació i el salvatgisme. Mares que van matar als seus propis fills petits per a alimentar-se, fills que es van alegrar de la mort dels seus propis pares per a, d'aquesta manera, quedar-se amb les seves racions de pa, no van ser fets excepcionals. Però també es van donar innombrables casos de dignitat i decència humana, entre els quals abunden les escenes consistents a honrar als morts, traslladant-los pels seus propis mitjans als cementiris en infrahumanes condicions, sota el mortal fred hivernal que s’estenia sobre la ciutat, amb les forces físiques al límit i la permanent temptació d'abandonar als seus sers estimats en la intempèrie, al costat de tants altres cadàvers anònims. D'igual manera, els esforços per socórrer a aquells que, abatuts per l'escassetat de forces, queien en la neu per a ser al poc temps consumits per les gèlides temperatures, en una mort ràpida i dolça, fins i tot a costa de consumir en l'intent de salvació les últimes energies del socorrista, no responien al coneixement i familiaritat amb la víctima, sinó que resultaven tan anònimes com heroiques, singulars mostres de resilient humanitat dels desgraciats condemnats. Compartir les miserables racions amb els més petits o amb els malalts, tot i sabent que eren els més exposats a ser consumits per la mort, era una manera de desafiar la lògica funesta de la llei de la selva que pretenien imposar-los els adoradors de l’eugenesisme racial, sotmetent amb el setge a la ciutat i als seus habitants a les condicions experimentals del darwinisme social més extrem. També en aquest camp de combat, més ideològic que militar, el nazisme va resultar finalment derrotat, encara que a risc de posar l'humanisme i la moralitat davant del major desafiament possible.

El mateix deure assumit en relació a la sagrada humanitat de l'altre, que calia preservar a risc de sucumbir en l'intent, explica els no pocs relats i retrats del martiri que els sofrents van llegar a la posteritat. És el cas de la jove Elena Martilla, artista en cerns que a instàncies del seu professor, ja tocat per l'halo de la mort, descobreix la missió restaurativa per a la dignificació dels condemnats, retratant les cruels i infernals escenes viscudes als carrers de la ciutat, amb la qual salvar-se a si mateixa. Els retrats i gravats que el seu treball ens va llegar, d'una intensitat expressionista, són el sagrat testimoniatge del compromís de l'artista amb la veritat. El contrast de la humil captació del succés que persegueix abocar-nos a l'essència del dolor, a través de la imatge, resulta aclaparador quan es contraposa sense embuts a la infame operació d'ocultació i xerrameca oferta pel relat oficial de la propaganda soviètica. Enfront de la perfídia res hi ha més reconstituent que l'estranyesa pura del dolor immens, perquè és l'únic vestigi real de la barbàrie a denunciar. La resta és soroll i fum que oculta un crim al qual s'està disposat a retornar.

Van ser els actes d'intangible valor i sacrifici els que van esperonar instints que anaven més enllà de la natural ànsia de vida. No responien a la desesperació salvatge capaç de reduir la condició humana a la seva primitiva animalitat, sinó a una crida a la dignitat del condemnat que veu cada acte que emprèn com l'últim, disposant-se amb ell a dotar de sentit la seva sencera existència, fins a convertir-ho en memorable record per al que roman viu. En el sacrifici està la gratificació. Només això fa comprensible el suprem esforç de centenars de moribunds que, davant la falta d'aigua per a activar el molí que subministra el gra per a fer el pa, decideixen organitzar una cadena humana que porti l'aigua des del gelat canal fins a l'edifici, reactivant així la precària indústria d'aprovisionament. L'autogestió com a resposta a la incompetència de les autoritats. Les mateixes mostres d'humanitat que, malgrat la bogeria regnant, fan perviure actes performatius, com rentar-se i vestir-se amb roba neta, als qui no sabien si arribarien a veure el final del dia. L'ordre en les cues per a obtenir les minses racions, malgrat que el subministrament no estava garantit per a tothom, es va mantenir fins i tot en els pitjors moments, sense necessitat que les forces de seguretat intervinguessin; la solidaritat i l'altruisme, més que l'incivisme i la revolta davant el despropòsit en la gestió dels escassos recursos, van presidir les concentracions humanes, en una mostra més de dignitat moral i de resistència civilitzada.

Això no evita que, malgrat tot, els subjectes que ja tenien comportaments egoistes i miserables envers els seus congèneres abans del setge, no continuessin exacerbant la seva perfídia, donant curs a una naturalesa depredadora, amb criminals conseqüències entre els més febles. L'horror en totes les esborronadores formes va continuar aguaitant la vida ciutadana, més encara quan el deteriorament de les relacions socials i veïnals es va agreujar conforme la mort s’acarnissava amb els més insignes i respectats membres de la comunitat. Perquè el cúmul de desgràcies i mortals amenaces superava qualsevol previsió i experiència imaginable. Els constants bombardejos dels assetjadors, que destruïen edificis residencials, condemnant als seus habitants a la glacial intempèrie hivernal, se sumava a totes les miserables conseqüències ja descrites. A la fam, al fred i a les malalties es van afegir les bombes i el foc que destruïen infraestructures, habitatges i equipaments, tallant els subministraments d'aigua i electricitat i paralitzant l'escassa activitat productiva. En tals condicions, l'increment de les racions de pa, acordat per les autoritats, no tenia efecte perquè no hi havia manera de garantir el funcionament de forns i panificadores. Tampoc eren grates les condicions de vida en hospitals i residències per a malalts, convertits en morgues en les quals la indiferència del personal mèdic envers el patiment substituïa a la proclamada universalitat de l'assistència. Va ser el mes de febrer del 42 quan més a prop va estar la ciutat del col·lapse general. En aquest moment les autoritats, completament incapaces d'actuar per a pal·liar el sofriment dels habitants, van cedir el control de barris sencers a les bandes organitzades de caníbals. Només la intervenció de l'exèrcit va evitar que la desesperació i l'embrutiment arrasessin l'ànima ciutadana, equiparant el grau de roïndat moral al nivell catastròfic de destrucció material ja existent.

L'arribada de la primavera, que va apaivagar les temperatures i va animar als ciutadans a alimentar-se amb els fruits que es podien extreure de la terra va suposar, en tots els sentits, l'anhelat impuls resurrectiu que acabaria salvant la ciutat. Haurien de passar, no obstant això, dos llargs anys més per a l'alliberament definitiu.

Una vegada més, en l'instint de vida manifestat pels habitants va influir més l'enfortiment moral que l'increment energètic de les racions diàries. L'operació de neteja de la ciutat, quan el desglaç primaveral va permetre buidar els carrers de totes les escombraries acumulades durant un hivern de pura subsistència, que estava provocant infeccions i malalties, com el tifus i la disenteria, en la qual es va implicar tota la ciutadania, va oferir un propòsit comú als soferts condemnats. Hi havia una raó major per a continuar lluitant per la supervivència: servir a uns altres, amb el sacrifici propi, perquè la ciutat vencés. La implicació general unia a les persones i identificava al col·lectiu amb una entitat superior, que ja no era un subjecte polític o ideològic, com pretenien les autoritats, sinó una pertinença cívica, la de l'habitant de Leningrad, la ciutat martiritzada per mesos de criminal setge, que assumia tot el dolor viscut com a senyal d'identitat i oportunitat d'alliberament. Sabent que allí havien tingut lloc tots els dantescos horrors imaginables, calia no ocultar sota el vel de la vergonya allò viscut, sinó assumir la tragèdia i convertir-la en triomf. Continuar vivint era el desafiament a la quotidiana lògica de la mort que carregava la ciutat sobre si mateixa. La dignitat del vivent s'expressava en el retorn als quotidians actes d'humanitat que posaven en marxa la ciutat, impulsant-la a la normalitat prèvia al setge. Calia que els tramvies tornessin a funcionar, malgrat els bombardejos i la destrucció imperant; que es reobrissin les botigues, encara que mancades de la major part de les seves mercaderies habituals; que es reactivessin els actes culturals, com a representacions teatrals i musicals. Les biblioteques tornaven a prestar llibres i s'organitzaven exposicions.

En aquesta revivificació del pols humà de la ciutat un fet destacat, la interpretació de la 7a simfonia de Xostakóvitx, acabada pel compositor aquell mateix hivern, i dedicada a la seva ciutat natal, es va convertir en un desafiament majúscul. Va implicar el director d'orquestra Karl Eliasberg qui va haver de fer seva la ingent tasca de recompondre una formació musical capaç d'assumir el repte d'interpretar una composició simfònica. Per a aconseguir-ho va tirar de tot aquell que tingués experiència musical, incloent soldats que estaven en el front lluitant diàriament, perquè la mort s'havia encebat en els membres de les formacions orquestrals existents en temps de pau. Cada assaig era un miracle, donades les escasses forces dels integrants de l'orquestra, el fred regnant i l'exposició al bombardeig enemic, coneixedors del desafiament que representava aquella demostració de fortalesa moral: si l'exèrcit assetjador no era capaç d'impedir la interpretació i retransmissió d'un concert com aquell, el missatge al món de la victòria soviètica era incontestable. L'esforç sobrehumà per fer sonar aquell crit vital, la gojosa demostració de continuar existint que acompanyava a la música de Xostakóvitx, tenia simbòlicament més força per a la resistència de la ciutat que totes les ofensives militars anteriors llançades per a aconseguir el seu alliberament. I la nit del 9 d'agost de 1942, a la sala simfònica plena de públic famèlic però àvid d’empassar-se el sostent espiritual necessari per a la seva resurrecció, la música va transformar l'escena de mort i horror quotidiana en fervor i entusiasme per la vida. Per una vegada els eixordadors retrunys dels canons van sucumbir davant les harmonies musicals projectades per altaveus i ràdios. L’extàtic final de la interpretació, amb l'eixordadora ovació del públic que la va acompanyar, va ser la culminació del triomf de la ciutat sobre la negra amenaça d'extinció que havia pesat sobre ells des de l'inici mateix de la guerra. La voluntat de viure era més forta que la maquinal i progressiva aplicació de l'asfíxia destructiva sostinguda en el temps.

Sense desmerèixer els sobrehumans esforços bèl·lics de l'exèrcit soviètic per alleujar la brutal pressió alemanya sobre la ciutat, el que va mantenir en peus la població va ser la irredempta voluntat de persistir en l'existència que van demostrar els seus aparentment fràgils habitants. Capaços de mantenir la identitat de la ciutat i els seus símbols a resguard de la destrucció programada i, en aparença, inevitable, van mostrar al món que la mort física de centenars de milers de persones no era suficient per a acabar amb segles d'humà arrelament històric, cultural i moral. La unitat col·lectiva de la ciutat, que emparentava als seus habitants amb totes les generacions precedents, tenia més vitalitat que les criminals accions de la modernitat tecnològica uniformada de l'agressor i que la incompetència bàrbara i sectària de les autoritats soviètiques, més preocupades de perseguir al dissident intern que d'alleujar les pèssimes condicions de subsistència dels seus conciutadans. No obstant això, el temor a la veritat i la necessitat de l'autocràcia soviètica de controlar el relat dels fets esdevinguts a la ciutat, van ocultar al món el testimoniatge terrorífic dels qui van viure aquells dies, una vegada va finalitzar el conflicte. Es va prioritzar la imatge heroica del poble soviètic, perfectament alineat davant de l'invasor genocida, sota la sàvia direcció del partit i els seus dirigents, sense accentuar veus singulars que oferissin punts de vista discordants.

Les escletxes en el relat no apareixerien fins a la caiguda del règim soviètic, quan moltes de les víctimes i testimoniatges d'aquella barbàrie ja estaven morts o senils. L'exercici de restitució de la veritat, a més, es va interrompre, novament, quan el nacionalisme rus de l'actual règim de Putin va assumir gran part dels ideals de grandesa imperial que van acompanyar a l'era soviètica, com a legítimes finalitats polítiques. La batalla pel relat de l'heroïcitat del règim va tornar a cobrir amb un mantell de foscor i oblit els testimoniatges dels soferts habitants de Leningrad. Més encara si es té en compte que el tirà del Kremlin és originari d'aquesta ciutat, la va dirigir com a alcalde abans que es fes amb la presidència de la Federació Russa, i que el seu propi pare va lluitar, va ser ferit i miraculosament rescatat en aquell setge.

Paradoxalment, la ferida soferta durant el mateix va cicatritzar només en part. La restitució de la dignitat de les víctimes per part dels agressors, que van reconèixer la seva culpabilitat i van assumir la seva càrrega, reconstruint com a presoners de guerra la destrucció ocasionada a la ciutat pel setge, va ajudar a transformar la còlera i ràbia dels supervivents en acceptació i perdó. El patiment d'aquells presoners, desnodrits i extenuats, els recordava la seva pròpia i recent experiència. El dolor amb el qual penaven, físic per les privacions a que es veien sotmesos, i psíquic per la responsabilitat del colossal crim, els humanitzava davant les seves víctimes, que lluny de reclamar venjança sentien compassió. D'igual manera, quan els testimoniatges com Elena Martilla van poder viatjar a Alemanya, en els anys noranta i exposar els seus retrats i dibuixos del martiri sofert, amb els quals construir un relat fidel a la veritat d’allò viscut, van rebre la sincera constricció de la societat alemanya, causant d'aquell excés, i la petició particular del seu perdó de part dels que, encara vius, van participar en el criminal bloqueig. Es va, d’aquesta manera, re-dignificar a les víctimes, acceptant la culpa, el mal causat i la bestialitat d'aquella conducta inhumana que va provocar més d'un milió de víctimes civils a la ciutat màrtir. No obstant això, no va succeir el mateix amb el responsable intern de tants patiments ciutadans. El negacionisme actual i l'ocultació de la veritat per part de les autoritats, que segueixen sense fer un exercici sincer de memòria i assumir la responsabilitat d'una conducta inepta i partidista, amb mesures que van agreujar la precària existència dels seus conciutadans durant el setge, deshumanitza el dolor i reviu l'odi que va afavorir la perpetració d’aquell pla d'extermini programat. El feixisme que el va ocasionar és el mateix que avui l'oculta i desdibuixa.

Combatre aquest feixisme només és possible revivint el que els veterans van denominar l’“experiència espiritual del bloqueig”, la increïble mostra de decència i sacrifici altruista que algunes de les víctimes van exercir per a garantir que uns altres se salvessin i transmetessin al món el missatge d'infinita humanitat que va vèncer en aquella ciutat a la visceralitat salvatge de la guerra, al nihilisme maquinal que persegueix reduir a la bestialitat egoista el valor moral de la persona. En la seva memòria trobem el camí, lluminós malgrat les tenebres actuals, que ens porta de tornada al cor de l'ànima humana, la que, commovent-se davant el dolor aliè fins al punt d'alienar el sofrir propi, transcendeix la seva individualitat i esdevé, en identificar-se amb l'altre, persona. Quan tot el que ens envolta ens empeny a l'animalitat, desafiar a la naturalesa per a esdevenir persones ja no és un simple acte de resistència, sinó el més elevat triomf humà sobre la inexorabilitat de la destinació i la inevitabilitat de la mort. Lliçons que, avui, amb el retorn de l’imperialisme, el despreci generalitzat cap a l’altre i la des-educació rampant, malauradament ens cal recordar més que mai, si no volem tornar a fer presents els horrors que les van consignar.

1 Michael Jones, Leningrad. State of Siege, John Murray Publishers, 2008. Hi ha traducció al castellà: El sitio de Leningrado 1941-1944, traducción Joan Trujillo, Editorial Crítica, 2008, Barcelona.

La infàmia, la participació catalana en l'esclavatge colonial

 

Al Museu Marítim de Barcelona es pot veure, fins al 5 d’abril, La infàmia, una exposició sobre la participació catalana en el comerç i tràfic d’esclaus, practicat durant el segle XIX, amb rutes permanents des de les costes africanes fins a les Antilles i altres indrets d’Amèrica del Sud, així com de l’ús d’aquesta mà d’obra esclava en els "ingenios", o hisendes de l’illa de Cuba, on s’explotava la canya de sucre per exportar arreu tots els derivats refinats i destil·lats obtinguts del seu conreu, i que va ser la principal font d’enriquiment de la nostrada burgesia «indiana» al llarg d’aquell segle. És prou coneguda la responsabilitat de personatges com Antonio López, el Marquès de Comillas, en el negoci de l’esclavatge, que va representar, en el cas espanyol, la captura violenta i el trasllat forçat de més d’un milió d’éssers humans d’un continent cap a l’altre. Més desconeguda és la utilització d’aquesta mà d’obra en les explotacions colonials regentades per catalans com Salvador Samà Martí, nomenat per la Reina Isabel II Marquès de Marianao, la localitat cubana on ell i la seva família van fer la fortuna que, posteriorment, va sustentar l’ascens social dels seus hereus, influents terratinents i polítics com Salvador de Samà i Torrents, que va arribar a ser alcalde de Barcelona a principis del segle XX.

A Sant Boi aquest ennoblit parent de negrers hi va construir un sumptuós palau envoltat d’exòtics jardins, en uns terrenys heretats del seu pare, i que avui són propietat municipal, convertits en un parc públic d’ús popular, mentre el palau, que ha estat sotmès a diferents reformes, està destinat a ser la seu del Centre d'Excel·lència Internacional per a la Salut Mental de Catalunya (CEISAM). Cap referència es pot trobar a l’indret de l’infame origen de la fortuna que va finançar aquesta i altres construccions familiars, com l’actual Parc Samà de Cambrils, declarat bé cultural d’interès nacional. L’oblit i el blanqueig del fosc passat patrimonial del país no és un fenomen exclusiu de la nostra burgesia modernista, sinó que és una pràctica força estesa a l’Europa colonial. Té, doncs, un punt de necessària restitució envers la veritat del nostre passat l’aposta expositiva que fa el Museu Marítim i que ve a obrir una escletxa en el sòlid mur de les acabalades oligarquies familiars que han controlat el país en els darrers 150 anys. Un mur de silencis i ocultacions que s’amaguen darrera la magnificència d’aquell llegat arquitectònic i urbanístic que va catapultar la modernització de Barcelona i que va dinamitzar l’economia del país.

Encertadament, la mostra estableix, en l’acostament cap a la pràctica esclavista d’aquella burgesia, la lluminosa relació amb la Primera Exposició Internacional, feta a Barcelona el 1888 i finançada amb els quantiosos guanys obtinguts en els negocis colonials amb mà d’obra esclava. De la fastuositat i la modernor resultant, encara avui hi obté la ciutat i el país un benefici constant, en forma de reclam turístic que atreu milions de visitants cada any. La prosperitat del país arrela en un sòl més pantanós i fosc del que la cofoia vanaglòria pàtria voldria assumir. Convé recordar-ho per ponderar el discurs insolidari dels "Albiols" i les "Orriols" cap als immigrants que avui arriben a casa nostra, atrets pel paradís de lluentons i cartró-pedra en que s’ha convertit occident, en una espècie de torna cínica i indecent del pecat original que Catalunya i Europa arrossega des de la pràctica de l’esclavisme. Si ahir els nostres avantpassats traficaven amb persones, reduint-les a la condició de bèsties, per al seu indigne enriquiment -que va promoure prosperitats compartides-, avui nosaltres discriminem o ignorem els descendents d’aquells esclaus llançats ara cap a les nostres costes per màfies criminals que segueixen obtenint guanys traficant amb la misèria i l’esperança de les persones, quan no els explotem com a mà d’obra descartable, aprofitant la vulnerabilitat de la seva il·legalitat.

Amb la intenció de remoure consciències i alterar visions de curt espectre la mostra expositiva finalitza el seu recorregut focalitzant-se en la realitat social actual de la migració forçada, tant dolorosa i cruenta com el tràfic d’esclaus del passat, l’altra cara d’una mateixa moneda d’ambicions, roïndat i depravació que conté la maldat i la vilesa en totes les seves formes i que és, justament, la definició de la infàmia, títol encertat d’aquest exercici de memòria pels soterranis de la nostra història.

La (des)educació de Noam Chomsky

 

Si educació i esperit democràtic tenen una arrel comuna, tesi que Chomsky dóna per descomptada, la decadència de la primera condueix inexorablement a la degradació d'aquest esperit, alhora que la perversió de la democràcia només es pot entendre des de l'abandó de l'exigència i el rigor educatiu. Per a demostrar la correlació establerta, el lingüista i filòsof estatunidenc va reunir en un mateix volum¹, a principis del present segle, abans del 11-S, una sèrie d'assajos i entrevistes redactats en la dècada anterior sobre la política exterior del seu país a Centreamèrica i el Carib, amb els quals evidenciava la relaxació dels estàndard de l'exercici democràtic en la seva pròpia nació, perceptible en el tractament que la premsa va fer d'aquestes actuacions, i en l'acceptació majoritària del públic nord-americà del relat oficial que alineava les tesis del seu govern amb les manipulacions informatives i interessades brindades pels mitjans de comunicació nacionals. Tal simbiosi únicament és sostenible des del precepte de la degradació de l'educació nacional. Efectivament, si l'educació no duu a terme la seva funció formativa de l'esperit crític ciutadà, dotant-lo de la capacitat qüestionadora i de l'habilitat per a detectar falsedats i contradiccions, mitjançant mecanismes de contrastació, la mentida i l'engany s'acaben convertint en eines útils i d'ús habitual per al poder.

Si l'opinió falsa i interessada es converteix en majoritària, inclús quan no suporta la més mínima comprovació factual que la desmenteixi, la democràcia té un seriós problema, ja que queda en mans de qui cuina i serveix una informació esbiaixada amb la qual alimentar creences i decisions interessades que només beneficien a les elits que controlen el poder. Si en l'època dels anys vuitanta del segle passat, tal exercici infame i hipòcrita de la mentida informativa es podia exercir era sota la fosca empara del context internacional de la Guerra Freda, en forma d'amenaça comunista que, amb la seva presència a només centenars de quilòmetres de la pàtria estatunidenca, legitimava, a ulls de la població, mecanismes defensius contraris al dret i a la llei. L'educació patriotera exercida durant dècades sota el grandiloqüent lema dels Estats Units com a garant i defensor del món lliure, feia proclius als seus ciutadans a empassar-se qualsevol narrativa que advertís del gest desafiador o amenaçador de fins i tot les actuacions més democràtiques i legítimes d'Estats sobirans, quan aquestes eren oposades a l’espuri interès ianqui. Des de llavors l'educació pública impartida a la ciutadania, als Estats Units, no ha millorat, sinó que ha perfeccionat les seves estratègies manipulatives, fins convertir-se en antidemocràtica. Deixada en mans de professionals tècnics capacitadors d'habilitats, útils per als mercats, ha promogut l'adoctrinament, l'obediència i l'aquiescència de l'alumnat, futurs ciutadans susceptibles de perpetuar en les urnes interessos elitistes i poders estructurals vinculats al sistema neoliberal imperant.

Chomsky denunciava, fa 25 anys, que el model educatiu públic de la primera potència mundial era de tall colonial, «dissenyat per a formar als mestres amb mètodes que devaluen la dimensió intel·lectual de l'ensenyament»² (pàg. 10). Li atribueix un enfocament instrumental i acumulatiu, deliberadament incompetent per a «fomentar el pensament crític i independent». La seva utilitat es redueix, en conseqüència, al benefici mercantil que proveeix mercats laborals de personal adaptat a les necessitats productives, canviants i capritxoses, sotmès a la caducitat -disposat, doncs, a reformar-se i adaptar-se a entorns variables que incloguin l’autoexplotació- a canvi de recursos materials que proveeixin les seves necessitats, augmentades per la indústria del desig, de consum. El resultat de tal instrucció és la desactivació política del ciutadà, incapaç de desenvolupar un pensament propi alternatiu a l'impossat pel programa d'adoctrinament massiu que alinea als mass-mèdia, l'escola, el mercat i les estratègies propagandístiques de la publicitat i el màrqueting, pensades per a enfortir condicionaments operants d'obtenció del plaer. Es colonitza, d'aquesta manera, la seva voluntat política convertint-ho en el peó necessari per al sistema, materialment i intel·lectualment.

Aquesta pedagogia de les grans falsedats, construïda per a domesticar, no per a emancipar, serveix al propòsit de mantenir l'statu quo, i ho fa de manera reeixida mitjançant mecanismes com la manipulació del missatge moral en la transmissió de la història. Es tracta de construir un relat fals amb el qual legitimar actuacions ja no èticament qüestionables sinó legalment condemnables. S'ha fet evident la continuïtat d'aquesta pràctica, més enllà dels exemples minuciosament exposats per l'autor, relatius a les intervencions nord-americanes a El Salvador, Guatemala, Costa Rica, Panamà i Nicaragua, durant els anys 80. La mateixa estratègia es va seguir per a obtenir l'autorització de l’ONU en la intervenció americana a l'Iraq, en el context de la lluita contra el terrorisme islàmic després del 11-S, en el 2003, al·legant la falsa presència al país d'armes de destrucció massiva. I s'ha tornat a repetir per a emparar l'agressió a un Estat sobirà com Veneçuela, i el segrest i extradició forçada del seu President -per més il·lícita que fora la seva elecció-, mitjançant acusacions no demostrades de promoció del narcotràfic, sense sol·licitar ja cap mena de validació nacional o internacional que legitimés, en el marc del dret, la legalitat d'aquesta intervenció. La falsedat i les ja indissimulades aspiracions materials al control dels recursos petrolífers del país són els autèntics motius de l'ús salvatge de la força i la guerra per a aconseguir els seus propòsits.

La desarticulació del coneixement i l'atomització del saber, característica de les noves pedagogies, tenen una voluntat explícita d'anestesiar les consciències, generant ciutadans ja no capacitats per a adonar-se’n de les contradiccions presents en l'exercici de la política exterior nord-americana, sent el component clau de la manipulació ideològica que permet a l'actual president Donald Trump -com als Bush i Reagan en el passat-, governar com un tirà sense cap oposició interna en el seu propi país. En té prou amb crear il·lusions necessàries, com el supremacisme cultural i tecnològic ianqui, i simplificacions a gran escala de gran poder emotiu, com el perill per a la seguretat o la salut nacional que suposa la immigració o la droga. Que un gran nombre de ciutadans estatunidencs admeti aquestes tesis s'explica, en gran manera, pel programa educatiu imperant des de fa dècades, en opinió de Chomsky, que limita el coneixement brindat a l'educand als objectes en si, sense facilitar-li el complex de relacions profundes que es dóna entre els objectes de coneixement, és a dir, les circumstàncies que permeten una interpretació crítica i pròpia dels fets. Aquest biaix els porta «a construir contes plaents amb els quals solen enganyar-se a si mateixos i afavorir-se a si mateixos i els seus grups (especialment quan aquests contes enganyosos són recompensats per l'ordre social dominant)»³, sentenciant demolidorament contra la pedagogia trumpista imperant que «el desenvolupament d'una comprensió crítica que enllaci el significat de les paraules amb un enteniment més coherent del significat del món es converteix en un requisit previ per a aconseguir una percepció més clara de la realitat».

L'antídot contra aquestes pràctiques de des-educació cada cop més esteses pel món occidental ens l’ofereix en el mateix assaig, i no és un altre que l'anàlisi profunda de la història recent americana, relativa a la seva intervenció a Centreamèrica durant els anys del mandat presidencial de Reagan. Aquesta vegada sí que se cita de manera objectiva actors, relators i fets, deixant a la clara llum de la realitat exposada la interpretació del sentit extorsiu i malintencionat que va dur a terme l'administració Reagan, amb la mateixa contundència amb la qual avui podem demostrar els reals interessos de dominació imperialista que es troben darrere de les actuacions de Trump. Il·luminant les contradiccions entre les paraules i els fets que els uns i els altres van practicar i continuen practicant, l'autor no deixa espai possible al dubte sobre la demagògia i la sofisteria que els mou. Tampoc sobre les pretensions finals que s'oculten darrere de les reformes educatives que promouen: es tracta de convertir l'escola en un instrument de coerció i control. Un clar exemple d'aquesta finalitat ens l'ofereix l'al·lusió constant als valors democràtics amb els quals justificar les funcions de l'escola. És la pràctica democràtica real i no el propagandístic esment el que fa creïble l'ensenyament d’aquests ideals. No obstant això, com succeeix en el cas de la política nord-americana, mostrar amb fets l'exercici real democràtic seria summament perjudicial per als interessos de les autoritats públiques, raó per la qual ja ni s'esmenta la promoció i defensa de la democràcia com a recurs d'empara per a justificar la violació de la sobirania de països i persones, amb atacs i bombardejos que busquen imposar per la força, i no per les urnes, la voluntat imperialista pròpia. Un altre exemple més prové de l'imperatiu moral que Chomsky reclama a tot mestre en la seva activitat com a ensenyant: dir la veritat. L'aprenentatge veritable, en conseqüència, ha de consistir en descobrir la veritat, no a acceptar una veritat oficial imposada de manera acrítica i autoritària. Denúncia, doncs, l'autocensura, practicada a fi de promoure la socialització, com el suport apropiat per a la propaganda. D'igual manera, presenta l'entreteniment com un dispersor del coneixement; així que, quan les pràctiques pedagògiques s'escometen sota el principi d'entretenir i divertir a l'alumnat, el que realment promouen és el seu allunyament de la comprensió de la realitat. Reduint l'experiència atentiva de l'alumne al que li entreté s'entrenen les seves futures respostes socials cap al consum, és a dir, cap als estímuls que li agradin i activin circuits emocionals de recompensa, més que cap a esquemes d'autocontrol racional. Més que revelar les capacitats de l'alumnat es persegueix crear il·lusions que els mantinguin apartats de la realitat, infantilitzant-los en comptes de projectar sobre sí mateixos els ideals il·lustrats de la majoria d'edat de la humanitat.

Però també hi ha una escola privada promotora del saber, destinada a les elits que treballaran per a afavorir i produir l'ordre social dominant. Es tracta de formar als comissaris intel·lectuals del sistema, els que vetllaran per la seva perpetuació. El resultat és la promoció d'una escola profundament antidemocràtica que enverina l'esperit de les democràcies occidentals. No debades, és en aquestes societats on van en augment els moviments reaccionaris de tall nacionalista i supremacista en els últims anys. El mutacionisme d'aquesta escola és de tal calat que fins i tot és capaç d’alimentar-se amb pràctiques pedagògiques que, a parer de Chomsky, van ser pensades per a potenciar l'esperit democràtic, com la metodologia de l'aprenentatge per descobriment teoritzada per John Dewey, plenament integrada avui en les pràctiques escolars d'ensenyament per projectes que predica la reforma pedagogista anti-il·lustrada. El problema no és el mètode en si, sinó la fe cega del pedagogisme en la seva aplicació, sobretot a edats molt primerenques en les quals és el previ domini de les capacitats lecto-escriptores el que el seny i sensatesa de l'ensenyant crida a potenciar. Avui l'escola tendeix a enfortir la divisió social, sent més determinant que mai en l'èxit escolar el factor de la classe social. Il·lusòriament, en la pràctica, el discurs polític de la integració mitjançant la promoció de la inclusió, persegueix l'efecte contrari, però una metodologia pretesament inclusiva duta a terme sense recursos és encara més nociva, perquè llastra tant als més desfavorits com a aquells que podrien aspirar a beneficiar-se de l'escola per a ascendir en la societat. La igualtat d'oportunitats escolar, que feia funcionar l'ascensor social en el passat, és avui un mite, com també ho és l'estat del benestar que vingui a posar fi, en les democràcies occidentals, a les diferències de classe.

L'educació és, per tot això, el camp de batalla on l'esforç per contenir i extingir l'esperit democràtic pren major impuls. És el terreny en el qual, amb major afany, actua la propaganda i la manipulació corporativista, generant ombres, dubtes i qüestionaments sobre procediments instructius desvetllatoris de la consciència lliure i democràtica del futur ciutadà. Estendre la sospita sobre la inutilitat del coneixement, la inadaptació de l'escola tradicional a les novetats tecnològiques del present, la incompetència de metodologies memorístiques i acumulatives enfront de reptes futurs és el que es ve practicant des dels primers temps de la reforma educativa, coincident amb el triomf neoliberal capitalista en l'ordre mundial i l'ofensiva, d'arrel tatcheriana, de les noves pedagogies. El que està en joc va més enllà d'una disputa tècnica sobre aprenentatges i instruments educatius. És el futur de la democràcia i de l'escola com a marc de desenvolupament ple del ciutadà sota valors no merament instrumentals i materials el que es proposen desactivar. Si ho aconsegueixen, el pas cap a la deshumanització, el brutalisme i el darwinisme social de les pitjors distopies futuristes imaginables serà una realitat molt pròxima. Els recents canvis en l'ordre mundial que veiem amb sorpresa i impotència ja apunten cap al nou paradigma fagocitador del turbo-capitalisme tecnodigital oligàrquic al qual ens precipitem a tota velocitat.

1Noam Chomsky, Chomsky on MisEducation, Rowman & Littlefield, 2000. Hi ha traducció al castellà: Noam Chomsky, La (des)educación, traducción Gonzalo G. Djembé, editorial Austral, 2018, Barcelona.

2Pàg. 10 de l’edició en castellà.

3Pàgs. 18-19 de l’edició en castellà.

Amb nocturnitat i traïdoria

 

El Departament d’Educació, com acostuma a fer, ha aprofitat el període vacacional per publicar la modificació del Decret 171/2022 que ordena la impartició dels estudis de batxillerat a casa nostra. Com ja sabíem, ho havia de fer per adaptar-se als requeriments judicials fruit de les sentències desfavorables a l’ordenació actual, davant dels recursos plantejats i guanyats pel Sindicat Aspepc-Spes Professors de Secundària, en relació a la imposició dels àmbits a batxillerat, a la consideració excessiva de la qualificació final del Treball de Recerca com un 10% de la nota global de cada alumne i a la continuïtat a 2n de batxillerat de la matèria optativa de la segona llengua estrangera. A més, la modificació servia també per adequar el Decret al requeriment del Ministeri d’Educació en relació a la impartició de les ciències a 1r de batxillerat, demanant equiparar l’ensenyament d’aquestes matèries a la resta de l’Estat per no generar greuges comparatius entre comunitats.

El que en termes propis de la Conselleria d’Educació podia entendre’s com un correctiu, en la mesura que es veien obligats a desmantellar part del seu model metodològic d’aprenentatge, sustentat sobre els principis reformistes que porten anys imposant, des de la perspectiva dels col·lectius docents, com ara la Plataforma Docents de Filosofia, de la que formo part, l’alteració del Decret es va veure com una oportunitat. S’obria un termini de negociacions amb el Departament per modificar altres aspectes del mateix, com ara la càrrega horària de la matèria comuna de Filosofia, que es va reduir de tres a dues hores, a 1r de batxillerat, quan l’any 2008 es va aprovar el Decret 142/2008 pel qual s’establia l’ordenació dels ensenyaments del batxillerat, en plena onada reformista, amb l’esmentada minva d’hores per a les matèries de llengües i filosofia.

Després de gairebé un any de tira i afluixa, on els diversos col·lectius docents han fet mans i mànigues per poder exposar les seves peticions i propostes a la conselleria, amb dues compareixences davant la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya per part de la Plataforma de Docents de Filosofia, la darrera aquí ressenyada, que van concloure amb una resolució favorable i el suport gairebé unànime de tots els grups parlamentaris a la petició d’augment d’hores plantejada pels docents, el Departament d’Educació ha escollit fer una modificació mínima, consistent en obeir el requeriment judicial emès pel Tribunal Superior de Justícia i adequar l’ensenyament de les ciències als requisits legals d’equiparació de currículums que reclamava el Ministeri. Totes les demès propostes i peticions, fins a un total de més de 700 al·legacions plantejades pels diversos col·lectius docents, incloses les de la nostra Plataforma, han estat desestimades.

No cal dir que la sensació de decepció és gran. Un cop més, el col·lectiu docent és menystingut. L’opinió de la ciutadania, representada sobiranament pel Parlament de Catalunya, també és ignorada pel Departament i la seva Consellera, incapaç de fer una aposta valenta per la veritable millora de l’ensenyament i alterar dinàmiques que només condueixen a l’empobriment i a la devaluació de matèries comunes com les llengües i la filosofia, que tenen un impacte directe sobre la pèrdua de competències lectores i d’expressió, vivament reflectides en els resultats de les proves d'avaluació, tant internes com externes, en els darrers cursos. La decisió de dotar de 4 hores de dedicació setmanal a matèries de modalitat i optatives complementàries, mentre es deixa amb només 2 hores les matèries troncals, a 1r de batxillerat, a la vegada que s’esventa la xerrameca propagandística habitual de l’excel·lència del model, no només és insultant, sinó que arriba a la categoria de despropòsit, si es tenen en compte els objectius de les lleis i decrets educatius vigents, amb l’increment de les oportunitats personals, la millora dels resultats i l’augment de la qualitat educativa, on hi tenen cabuda el desvetllament de l’esperit crític i la capacitació reflexiva envers les responsabilitats pròpies i alienes en l’exercici ciutadà de les llibertats, objectius aquests darrers atribuïts a l’aprenentatge filosòfic. Resulta, doncs, que per assolir aquestes finalitats es dota a la matèria de filosofia, que ja té una presència residual a l’etapa de l’ESO, de la càrrega d’hores lectives més baixa de tot l’Estat.

Que tot plegat és una gran presa de pel seria la conclusió lògica si no hi hagués, a més, un punt de drama, perceptible en el qüestionament actual dels valors democràtics que ja no només els mercats i les grans corporacions empresarials plantegen amb les seves actuacions, sinó que també adopten algunes forces polítiques i sectors socials. Quan el diàleg i l’entesa a partir dels consensos amb els experts, que en el cas educatiu, sempre són els docents, només es pren com un principi democràtic per a que quedi reflectit en el paper, però no es té voluntat real de practicar, la preocupació per fer més participativa, crítica, equitativa i autònoma a la societat, formada en valors democràtics, és un pur brindis al sol. El cansament que segueix a tants actes suposadament performatius que només serveixen per a que tot continuï igual no només crea puntuals desafeccions i airades reaccions, sinó la perillosa sensació que l’apatia i la desconnexió dels valors compartits és la resposta personal més adient. És en aquest punt quan, veritablement, la democràcia és vençuda i deixa marges per a l’adveniment dels autoritarismes. No oblidem, però, que la derrota de la democràcia comporta també temps de foscors per a la filosofia, per a la cultura i per a la comuna convivència. Caldrà, doncs, donada la impossibilitat de la renúncia a aquests principis, seguir lluitant.

Incompetències bàsiques de Damià Bardera

 

Escrita amb voluntat de denúncia, a peu d’aula pel Bardera docent, perplex davant el naufragi quotidià del sistema educatiu català, aquesta crònica¹ breu i explosiva no deixa cap escletxa esperançadora per al futur de l’escola catalana, a menys que es procedeixi en direcció completament contrària a l’actual. L’atribut d’incompetència, atorgat a l’engròs, per qualificar el sistema sencer no és exagerat, ni persegueix l’escàndol que visibilitzi un problema de país, que té més arrels polítiques que pròpiament educatives, sinó que és fruit de l’experiència diària d’un professor de secundària en instituts públics, acarat amb la contradicció permanent del voler impartir i ensenyar la seva matèria a un alumnat infantilitzat i empoderat amb principis pedagogistes contraris a l’autoritat dels docents, a la credibilitat de la transmissió cognoscitiva i a la utilitat de l’escola, més enllà d’element de socialització i integració de l’alumnat divers i distint que s’hi aboca sense triatge.

El resultat de tot plegat ja és denunciat en el pròleg de l’assaig, escrit pel Xavier Diez, un altre sospitós habitual a l’hora de denunciar les incongruències educatives del model català. Ras i curt, el que ens ve a dir, en consonància amb el que Bardera relata posteriorment, és que vivim una mentida educativa. Dues fórmules contundents i verificables a qualsevol institut públic ens donen el to de l’engany: "Els alumnes fan veure que aprenen, i nosaltres, que ensenyem"; "Els alumnes no saben exactament què venen a fer a l’Institut i els professors tampoc". Tot es converteix, en conseqüència, en una ficció. La ficció dura fins que l’alumnat arriba a la universitat o al món laboral. És allà on es destapa l’engany, amb la conseqüent frustració de famílies i egressats amb titulacions d’ESO i Batxillerat, que veuen com, els anys invertits, han estat malbaratats.

La farsa educativa s’alimenta amb propostes metodològicament contradictòries, com ara "educar als alumnes, tot renunciant a corregir-los; fer-los aprendre i entretenir-los alhora; afirmar que es persegueix l’excel·lència mentre s’obliga a aprovar tothom; individualitzar l’ensenyament als dos-cents estudiants que té, de mitjana, qualsevol professor a jornada completa; fer treballar amb pantalles una generació que és addicta a les pantalles"². El propòsit de l’engany no és, en conseqüència, formar un jovent crític i capacitat culturalment per desafiar i qüestionar el model social, polític i econòmic que l’escola els ofereix, sinó anestesiar les seves voluntats per poder explotar-los millor productivament, sota condicions laborals cada cop més deplorables, que passen desapercebudes als seus esperits esclavitzats per mecanismes conductistes del desig. Si l’escola ja no és capaç de seguir transmetent a les joves generacions els valors de la tradició humanística per als quals va ser pensada podem afirmar, com fan Diez i Bardera, que aquella ha mort, malgrat que ningú l’hagi enterrada, i es segueixi demanant-li al cadàver en descomposició innovacions que facin creïble la farsa.

L'àlbum de situacions escolars que en Bardera plantifica davant dels nassos del lector -alumnes absents, desafiants, desorientats, perduts i disfuncionals- pertorba per complert les expectatives del docent, que entoma les tasques educatives que el sistema li exigeix com qui es prendria l’objectiu d’arribar a Mart en bicicleta, és a dir, com un desori al qual cal respondre amb les mateixes ficcions que les ments pensants del model reformat imaginen, és a dir, amb mentides, ocultacions i auto-enganys. Això si el que es pretén és sobreviure o, inclús, medrar en el sistema. En efecte, també hi ha el professor autèntic, que desenvolupa un rol de proximitat i col·leguisme amb l’alumnat, amb la finalitat de no ser devorat per aquest, o perquè és tan immadur com ells; o el professor motivat, que creu tenir una missió educativa que justifica l’aplicació de qualsevol innovació pedagògica amb el mateix dogmatisme que desplegaria el nou convers. Però allò que abunda en els claustres és la confusió, fruit de les noves atribucions que rep el professional que vol dedicar-se a la docència, amb figures que oscil·len entre el coach, el community manager, l’assessor emocional o el monitor d’esplai. Al voltant d’aquests nous rols es desplega l’abisme que divideix els claustres consistent en confondre la competència professional docent amb la vocació per la tasca que, avui, passa per assumir i interpretar tots els papers que la societat demanda, menys el tradicional de transmissor del coneixement que s’associa a l’exercici de la docència.

L’engany educatiu no es podria sostenir sense la construcció d’un entorn estructural que l’alimentés, a base de cursos de formació pedagògica per al professorat pensats per facilitar l’adquisició d’aquestes noves funcions i la dissolució de les velles atribucions, inspeccions educatives per avaluar les noves competències i procediments d’aula que han de desplegar els professionals de l’ensenyament -l’exigència avaluativa cap al docent s’incrementa de forma inversament proporcional a com decau el rigor avaluatiu cap a l’alumne- i l’acrítica immersió metodològica en les noves tecnologies, la veritable panacea del miracle educatiu contemporani, que avança al ritme que imposen les companyies tecnològiques que desenvolupen aplicacions i programes d’aprenentatge, i que ha incrementat la seva influència a mida que anaven decaient els mites d’eficàcia amb que van ser inicialment implantades. Així, començant pel llibre digital, avui ja en desús, després que les evidències científiques demostressin les majors habilitats neurològiques que ofereix l’aprenentatge en llibre de paper, seguint per les apps en línia i els recursos a internet, que alimenten les addiccions a les pantalles de generacions d’alumnes que han crescut entre videojocs i xarxes socials, i acabant amb l’aparició de les Intel·ligències Artificials, convertides ja en veritables crosses de l’aprenentatge, per l’elaboració de materials educatius personalitzats i adaptats, que simplifica la feina del professor, així com per l’ús massiu que en fa l’alumnat per afrontar tasques, deures i superar proves avaluatives sense gairebé esforçar-se, i sense que ningú s’hagi pres la molèstia d’indagar sobre l’impacte que aquestes eines tenen en els cervells del nostre jovent.

La mida del despropòsit arriba a tals extrems que, allò que el mateix sistema preveu com a excepció, com per exemple els Plans Individualitzats d’aprenentatge, pensats per a l’alumnat que presenta dificultats específiques i concretes, s’han acabat universalitzant i aplicant a la majoria dels alumnes en determinades aules. Darrera del seu ús generalitzat s’amaga un fracàs implícit i esmentat només en veu baixa: quan la major part de l’alumnat necessita un programa de reforç en l’adquisició de competències educatives, tan bàsiques com les lectoescriptores o del càlcul, és que el model educatiu en ús no compleix les funcions elementals per a les quals ha estat ideat. De res serveix traspassar la responsabilitat a famílies i docents, o a circumstàncies com les migracions i els mercats, si tota la mecànica reformista pensada per afrontar els reptes dels canvis socials i tecnològics aplicats al llarg d’anys, en lloc d’aportar solucions, no han fet altra cosa que engrandir el problema.

Sotmesos durant anys a aquest desgavell, que s’incrementa amb cada nova reforma educativa, els docents pateixen l’anomenada síndrome d’indefensió apresa, consistent en reconèixer la seva impotència davant una realitat injusta o inapropiada que acaben per acceptar amb docilitat. Qui no s’adapta a ella, simplement sucumbeix. Les baixes per estrès i depressió que pateixen els professionals de l’ensenyament en són l’exemple palmari, al qual també s’afegeix la renúncia a la feina de molts professors novells, un cop experimenten l’absurditat de tot plegat, fets que es tradueixen en la dificultat per cobrir les vacants que les jubilacions -viscudes amb el goig de l’alliberament definitiu dels afortunats que les poden agafar- provoquen. Si li sumem la pèrdua d’autoritat del docent i el seu desprestigi social, en termes generals, entendrem no només la síndrome esmentada i el malestar que es viu a les escoles, sinó també el sense sentit de té tot plegat que l’autor recull, irònicament, a l’assaig en passatges com la paràbola del banc groc.

Però el despropòsit no està mancat d’una finalitat última: com el mateix Bardera il·lustra en el darrer escrit de la seva crònica, tot fent servir la metàfora dels lotòfags de l’Odissea que, en ingerir la flor de lotus, perden la memòria de si mateixos i esdevenen simples marionetes que es mouen només per l’obtenció de plaer, els nostres alumnes, tallats pel patró educatiu reformat ja descrit, que desincentiva la memòria, l’esforç i la construcció d’un veritable sentit crític basat en la comprensió de les arrels culturals pròpies i alienes, romanen eternament minoritzats, reduïts a la dimensió merament emocional que els porta a creure que la realitat que els envolta preserva i consolida el seu esperit adolescent, narcisista, insegur i mancat de la maduració que el seu pas per l’escola havia de provocar. Aquest fenomen del peterpanisme que ja ha colonitzat el sistema educatiu, ha fet metàstasi en tots els ordres de la nostra societat fins convertir-se en l’únic valor transmissible, entenent que és el que garanteix la pulsió consumista, hedonista i materialista que manté viu un sistema capitalista que ja només es sosté depredant les pròpies persones que el conformen. En definitiva, i retornant a la crònica d’en Bardera, l’escola s’ha tornat tan anti il·lustrada que en lloc de treure el jovent de la seva minoria d’edat, està fent tots els possibles per encadenar-lo a ella per sempre més.

1Damià Bardera, Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu, Ed. Proa, 2024, Barcelona.

2Pàg. 19 de l’edició esmentada.

Memòries de rei

 

La recent publicació de les memòries de l’emèrit, sota l’enganyós títol de Reconciliación, és tota una declaració de principis de vanitat personal, indiferència, sinó menyspreu, cap a la ciutadania i deslleialtat envers les institucions, especialment cap a la monarquia que durant gairebé 40 anys ell mateix va encapçalar. Més enllà de les expressions elogioses cap al dictador Franco, de qui va obtenir la legitimitat successòria per arribar a la prefectura de l’Estat -només posteriorment refrendada per la ciutadania, amb l’aprovació de la Constitució-, són els seus laments per l’exili forçós i el buit i oblit cap a la seva persona i actuació política durant la Transició i consolidació del règim democràtic el que resulta especialment inquinós. Sense llegir l’obra de descàrrec que el rei abdicat llega al país, com un enverinat present de Nadal, n’hi ha prou amb la tria d’algunes frases, meticulosament recollides a la premsa, per desqualificar l’operació de fals emblanquiment que s’amaga rere la publicació editorial.

Perquè només es pot qualificar de desvergonyiment i absoluta indiferència cap al conjunt de la ciutadania la seva justificació d’enriquiment il·lícit i delictiu, dut a terme en aprofitament de les funcions com a Cap d’Estat. Els 100 milions de dòlars percebuts, diu l'ex-monarca, com a regal de la Casa Reial Saudita, eren l’aval de la seva jubilació, així com la garantia de recursos futurs per a la seva reial família. Que no els declarés a Hisenda, i els amagués en un paradís fiscal, són detalls sense rellevància en el seu relat dels fets. És més, considera natural la donació i els regals entre monarquies, amb o sense prestació de serveis pel mig, com a gest d’amistat, protocol i lleialtat mútua, raó per la qual no hi veu cap indici de corrupció en la seva percepció. Res s’esmenta sobre la naturalesa autocràtica i contrària als drets humans més elementals que practica la monarquia saudita, autora de la quantiosa deixa, amb la qual tants lligams fraternals considera l’emèrit que cal que la Casa Reial Espanyola conservi, acceptant regals -suborns, podríem també considerar-los-, com els famosos 100 milions.

Es lamenta per la fiscalització que s’ha fet dels seus ingressos, quan el món en el que va ser educat i, per tant, les tradicions de les que prové eren les de la més abominable impunitat en relació a l’obtenció de guanys i prebendes. El que ell descriu, de forma natural i desimbolta, és el circuït de corrupció institucional i endèmica patida per aquest país, i el seus ciutadans, des de l’era de l’absolutisme monàrquic, al qual Joan Carles I sembla enyorar amb les seves paraules.

Acostumat a un tracte preferent i elogiós per part dels mitjans de comunicació del país, sempre amatents a ocultar i silenciar el seu luxós tren de vida i les escandaloses relliscades amoroses, que denoten el baix tarannà moral del personatge, no entén ara la persecució i l’ostracisme que pateix. Novament enyora la falsa construcció d’una imatge popular d’un rei proper i natural en el tracte personal -campechano, li deien- que es va transmetre a la ciutadania durant el seu regnat, que feia simpàtic al Cap d’Estat, salvaguardant-lo, rere aquesta pàtina d’afabilitat i despreocupació, dels tèrbols tripijocs propis de la política que encarnen els representants del Govern. Deslliurat d’aquestes fosques ocupacions, podia projectar una imatge de confiança que legitimés la institució monàrquica, anacrònica en els nostres temps, i que ell mateix ha contribuït enormement a desprestigiar amb els seus excessos.

Ressentit i dolgut per les crítiques i les crides al rendiment de comptes que l’han dut a l’exili lamenta els privilegis perduts, mentre fa gal·la d’una existència regalada i amable en un retir daurat a Abu Dhabi, impropi d’algú que segueix fruint d’un tracte preferencial amb la justícia espanyola. I tot això ens ho presenta amb ostentosa naturalitat, com si el frau fiscal, la prevaricació o l’assetjament -delictes tots ells perfectament tipificats en el codi penal- fossin pràctiques consubstancials al càrrec de tot bon monarca, minúcies que no han d’enfosquir els elevats serveis prestats a l’Estat durant els seus anys de regnat i que van tenir com a principal objectiu la preservació de la unitat nacional. Acomplerta la missió, en lloc de reconeixements i homenatges ha rebut requeriments judicials i incòmodes allunyaments de les més elevades institucions estatals. Així, l’enuig de l’ara empestat ex-rei no es construeix sobre la responsabilitat dels seus propis actes sinó sobre la que entén com a vil traïció dels seus propers i, antany, lleials servidors.

L’emèrit no és, sens dubte, un avesat lector de Locke. Tampoc crec que ho sigui del mateix Hobbes, a qui potser pensa que pot apel·lar quan defensa els privilegis de llinatge del sobirà, que ell va ostentar. M’inclino a creure que, atenent a l’encesa defensa dels seus privilegis, està més influenciat per les tesis de Carl Schmitt, el gran teòric de la dictadura, que per les de cap pensador de la tradició contractualista, sustentada en el principi polític modern de la igualtat natural de tots els homes que, en la pràctica, només s’aguanta ja en el paper -cada cop més mullat- de la llei. En l’era dels hiperlideratges que sacsegen la consciència de les masses perdedores de la globalització econòmica, oblidades pels tecnòcrates progressistes que han governat occident, i que s’apropien, en interès personal, de la seva sobirania popular, l’emèrit es despenja amb un ranci al·legat en favor de la sobirania absoluta del monarca. Gairebé semblaria entendridora la seva desconeixença sobre els canvis patits pel concepte de sobirania, si no fos per la vergonyosa i maldestra operació d’auto exculpació que amaguen aquestes memòries. Com que ja no és possible seguir enganyant la ciutadania, cal guanyar-se-la exhibint la mateixa ambició i baixesa moral que, suposadament, aquests individus posarien en pràctica si estiguessin en el lloc del Cap de l’Estat. Aconsegueix, d’aquesta manera, allò que sempre ha volgut, ser percebut com un entranyable ciutadà més que, únicament, es diferencia dels altres per l’elevada tasca representativa implícita a la seva magistratura que, per cert, justament es fa més visible que mai amb el tradicional discurs del rei, d’una nit de Nadal com la d’avui. Sigui com sigui, en aquest emmirallament per igualació sempre s’amaga una voluntat de perversió consistent en ocultar allò que és implícit a tota monarquia, l’exclusivitat del privilegi de manar sense haver assolit cap atribut que el prestigiï per fer-ho. Això, que antigament era entès com a absolutisme, avui només pot ser titllat de «caradurisme».