Igualtat i democràcia

 

¿Per què el principi de la igualtat ha caigut del catàleg de virtuts polítiques que conformaven el nucli dels ideals il·lustrats, esdevenint fins i tot quimèric per a les nostres democràcies? Des del punt de vista formal, la representativitat que fa, pel principi de proporcionalitat, que el vot d’uns territoris tingui més valor que el d’altres anul·la qualsevol apel·lació tècnica a la igualtat numèrica, present en la màxima demòcrata d’una persona un vot. Per no parlar dels pactes d’investidura cuinats amb el suport irrisori de grups minoritaris que sotmeten els acords al vist-i-plau d’un reduït nombre de militants, tal com l’amic Robert ens alerta en el seu recent post Aritmètica i democràcia. Al final, una minoria té un poder decisori molt superior al de la resta de l’electorat, passant-se l’esmentada igualtat ciutadana per l’arc de triomf. Però no són aquests aspectes formals els que afebleixen més la idolatrada igualtat. La crisi de la igualtat és, de fet, la crisi de tot model democràtic, que té com a primera condició la participació activa de la gran majoria de ciutadans en la presa de decisions (Ostrogorski dixit[1]). Tots sabem que les democràcies, incloses les més dinàmiques, es caracteritzen per la passivitat natural de la seva ciutadania que, lluny de mantenir-se alerta i expectant, alçant la veu quan detecta símptomes de nepotisme i corrupció sistèmica en les institucions democràtiques, prefereix seguir enganxat a les absurdes cuites de les atribulades mediocritats del show business patri, sigui en la vessant de la faràndula i el famoseig, per a la gent de més edat, o en la dels influencers i creadors de “continguts” per al jovent anestesiat.

El problema, doncs, és que l’esperit públic que fa que el principi de la igualtat pugui esdevenir real i no fictici s’ha esfumat del panorama democràtic, fins al punt que està més present en règims populistes i no democràtics que en aquests darrers. La complexitat de les condicions de la vida en societats tecnològiques sotmeses al flux permanent porten a multiplicar els interessos dels ciutadans que, ofegats per l’allau d’ímputs a que són sotmesos, prefereixen sacrificar els seus drets polítics participatius abans que no pas les seves distraccions materials o les seves preocupacions reals, més urgents i peremptòries. La famosa desconnexió i desafecció de masses ingents de ciutadans respecte la política ve a corroborar aquest extrem, alimentant, a més, les alternatives ultres, enemigues de la igualtat i el diàleg. Tornant a l’esperit públic, el grau de satisfacció i confiança de la població xinesa amb el seu govern, que no és sospitós d’apreciar i conrear la democràcia, és del 91%, segons dades de l’Edelman Barometer Trust d’aquest mateix any[2], quan el d’Espanya, per exemple, es troba en el 34%. Un règim elitista i autòcrata, famós per la repressió i censura dels dissidents, aconsegueix l’aprovació d’una aclaparadora majoria ciutadana, que se sent atesa i escoltada per una xarxa de burocràcia pròxima i eficient que ha desterrat la corrupció endèmica del passat i que ha posat especial cura en atendre els més desfavorits. El resultat de tot plegat no només és el salt qualitatiu de prosperitat material del gegant asiàtic, sinó la percepció de solidesa i afiançament d’un règim polític, que no es veu qüestionat ni tan sols quan recorre a tics autoritaris per combatre crisis tan complexes com la del coronavirus.

El perill del creixement de les solucions populistes, en detriment de les democràtiques, passa per la falsa creença que en les primeres el principi d’igualtat, tot i la retallada de llibertats i drets que comporten, es complirà amb majors garanties que en les anquilosades i disfuncionals democràcies occidentals. La falsedat d’aquesta creença descansa en la convicció que aquests règims antidemocràtics tenen més cura de l’interès públic que els règims defensors del pluralisme parlamentari. Però l’interès públic rau en l’esperit participatiu; deixar en mans d’eficaços buròcrates la cosa pública pot ser molt atractiu, per a ciutadans apressats pel ritme de vida auto-explotatiu que hem adoptat, però comporta un retorn a societats estamentatàries bassades en jerarquies privilegiades. Tornant a l’esperit il·lustrat que va encunyar el principi de la igualtat política, cal aprendre de tots els fracassos i frustracions acumulades des de llavors que la igualtat si no és activa no es compleix; dit d’una altra manera: o la igualtat la fas possible amb la teva acció o te la fan els altres, i quan deixes que te la facin els demés entrem en el terreny de les diferències. Fer activa la igualtat passa per recuperar la voluntat de vigilància permanent de l’exercici de govern que porti a terme tota autoritat escollida, i que està present en el jurament de les Corts catalanes al rei Pere el Cerimoniós el 1359, la més alta contribució pàtria a la tradició parlamentària occidental, que diu: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no.” Que aquest esperit fos present en el jurament a la Constitució de la Princesa Elionor que tindrà lloc demà, en raó de la seva majoria d’edat, dignificaria ja no únicament la nostra democràcia sinó també l’exercici decent de qualsevol virtut política.




[1] Moisei Ostrogorski, La démocratie et les partis politiques, éditions Fayard, 1993. Hi ha traducció parcial al català de Jordi Galí a l’editorial Barcelonesa d’Edicions, 1997.


[2]https://www.edelman.com/sites/g/files/aatuss191/files/2023-03/2023%20Edelman%20Trust%20Barometer%20Global%20Report%20FINAL.pdf

 

 

Cerrar los ojos de Víctor Erice o l’art de deixar inacabades les històries

 

La darrera pel·lícula d’Erice, Cerrar los ojos, que he vist aquesta setmana passada, i que l’amic Jordi ja ha ressenyat encertadament en el seu blog, es pot llegir com el testament fílmic del seu autor. I no només per tractar-se del revers de la cinta que li va atorgar els seus primers premis internacionals, El sur, pel·lícula que narra el despertar a la vida d’una innocent nena i el progressiu descobriment de la complexitat del món adult de la mateixa, tractant-se, en Cerrar los ojos, dels diversos modes d’oclusió i tancament d’aquest mateix món, sinó perquè situa l’espectador davant la darrera mirada que té el finat; en lloc de rodar la mort des de la perspectiva de qui la contempla, la roda des de la perspectiva de qui se’n va. Tota una declaració d’intencions. El joc entre començament i final és tan present que -tractant-se d’un testament no pot fer altra cosa que homenatjar de manera constant i agraïda la seva professió, el cinema-, narrant la pel·lícula que dins la pel·lícula dona sentit i direcció a la trama, únicament veiem les dues escenes que va acabar filmant el director que protagonitza la història, com no, l’escena inicial i la darrera escena de la mateixa. Les dues escenes d’una pel·lícula inacabada, per la desaparició sobtada de l’actor protagonista, i a qui trenta anys després, una producció televisiva sobre desaparicions, cerca la pista, removent el passat i implicant al director fracassat i ja retirat en la recerca.

Si a El sur Erice va haver de renunciar a la meitat del metratge que originalment conformava el guió, per problemes pressupostaris de producció, aconseguint amb el final forçat un efecte gairebé líric que va ser profusament exaltat per la crítica, a Cerrar los ojos ha pogut allargar la pel·lícula fins on ha volgut, quan l’hagués pogut tancar de forma igualment poderosa sense necessitat de conduir l’espectador a desvetllar el misteri de la desaparició del llegendari actor. Perquè el tema de la pel·lícula no és el comiat, ni tan sols la pèrdua progressiva de facultats que dissipa la identitat de la persona que forma el teu propi paisatge existencial; no, el tema que explora Erice, amb la senzillesa de la seva narrativa, és la mirada retrospectiva que hom pot fer cap al seu passat un cop l’edat t’ha expulsat de l’engranatge de producció i explotació programada que anomenem món laboral o creatiu. El repàs a la pròpia existència que el ja retirat i fracassat director, ex-escriptor, ex-guionista, ex-pare i ex-amant farà, a propòsit del renovat interès del show mediàtic pel misteri que precipità el seu declivi, obre pas a la reflexió sobre les múltiples històries que haurien pogut ser i resten inacabades per l’oblit, la casualitat, la por o la desídia. Històries que contenen nous guions per escriure, noves pel·lícules per rodar, conformant l’inacabable fil existencial que anomenem vida. Més que d’acabaments, la vida va d’històries inacabades, de possibilitats obertes i projectes i plans que no van ser, que es van truncar o es van tòrcer, oportunitats inconcluses i desitjos irrealitzats.

Tot aquest gruix d’opcions que es perden irremeiablement amb el pas del temps, l’oblit i la fallida de la memòria són el gran buit que, en forma de tragèdia humana, el protagonista tracta de derrotar amb el retrobament de l’actor i amic desaparegut. Valdre’s del cinema per aconseguir-ho és la gran aportació d’Erice. Ens deixa, però, mentre tanquem els ulls i fabulem, amb el misteri de saber si en la ficció ho aconsegueix o no. Queda clar, almenys, que l’intent per si sol -com succeeix en l’exercici de tota activitat teòrica- ja dona sentit a la pròpia existència.      

Visita a l’exposició La imatge humana, art, identitats i simbolisme.

 

Aprofitem el pont per veure l’exposició del Caixaforum La imatge humana, que ofereix peces, majoritàriament extretes del British Museum, que mostren la representació de la figura humana, des de l’antiguitat fins l’actualitat, en una gran varietat de cultures. La intencionalitat de la mostra es reflexionar sobre la fascinació per la pròpia imatge que el gènere humà demostra conrear des dels albors civilitzadors, amb finalitats sempre similars, tot i les diverses cultures que s’hi troben reflectides, concretament les cinc varietats temàtiques que els comissaris de l’exposició fan servir per presentar la munió d’escultures, pintures, fotografies, i vídeo instal·lacions que hi trobem: la bellesa ideal, l’expressió de la personalitat singular, el cos diví, l’encarnació del poder i el cos transformat. Totes cinc tenen la particularitat de ser  construccions ideals, figuratives, enaltidores, ocultatives o refrendatàries de cinc elements que defineixen una cultura i una organització social construïda al seu voltant: desig [de bellesa], coneixement [d’un mateix], transcendència [del sagrat], por [davant del poder] i esperança [malgrat el canvi del cos envellit].

Tot i que el recorregut té pretensió evolutiva, mostrant com han anat variant amb el temps els valors associats a la mirada sobre la bellesa, o sobre la representació del caràcter i la pròpia identitat, sobre la divinitat, l’autoritat o la transfiguració del cos, allò que el visitant rep és la condició pròpia de tota imatge, a saber, la reproducció afeblida, per més artística que es vulgui, de la naturalesa humana. I arribats a aquest punt només ens resta recordar la concepció platònica de la imatge, entesa com a imitació del seu original. Però el que hom percep en l’exposició és el desplaçament cap a la condició simbòlica de la figura humana, la representació construïda per provocar un efecte estètic, psicològic, polític, religiós o moral, depenent de quin sigui l’àmbit analític de l’exposició en què es situï l’espectador. L’art al servei de les necessitats del constructe social imperant en cada cultura i moment històric, això és el que hom contempla amb total nitidesa en cada un dels espais recoberts profusament d’imatges que omplen el recorregut.

Però la imatge exposada és refractària, ja que sembla escapolir-se a la visió del nostre present. En un temps com l’actual de belleses no normatives, d’apologia del desconeixement i enaltiment de les emocions, de befa respecte qualsevol forma de transcendència, d’indiferència supina respecte la política o de retardament histèric de qualsevol tipus d’envelliment corporal, les imatges icòniques del nostre passat perden el seu simbolisme, la seva aura imitativa i el seu poder constructiu-referencial d’una societat i una cultura. En la era de la reproducció automàtica de la imatge, ja ni tan sols reconeixem l’original, de tanta còpia i imitació saturada com arrosseguem. Ja no és que el constructe que les imatges recreaven en el passat hagi quedat desfasat i superat per noves imatges, com les que es van succeint al llarg de l’exposició, sinó que la imatge s’ha empassat tota autenticitat humana que aquella pretenia contenir i imitar. El resultat de tot plegat és una nova imatge, en aquest cas la de la buidor, en contemplar imatges que passegen, sense reconèixer-se entre altres imatges. Talment, el viu reflex de la Cova de Plató.

Monsó. Un viatge pel futur de l'oceà Índic

 

A dotze anys vista, la profecia/predicció que llençà Robert D. Kaplan al seu llibre Monzón[1], que he llegit aquest dies, no només sembla complir-se, sinó que esdevé la clau per interpretar la governabilitat futura del nostre món. A la pèrdua de lideratge d’una Europa envellida, sumida en les seves contradiccions i amb els fantasmes del seu passat colonial escolant-se per les seves fronteres en forma de migrants que reclamen les factures impagades de l’imperialisme extractiu i criminal que aquí vàrem disfressar de “pompa i circumstància” i allà de subdesenvolupament i dependència  amb l’única finalitat d’enriquir-nos, es suma la indecisió estatunidenca, en forma de renuncia a competir amb la Xina pel control de la plataforma continental d’Euràsia, quan es va retirar de l’Iraq i Afganistan, refiant-se de la seva hegemonia marítima, per mantenir el seu paper d’àrbitre en el comerç internacional, ara ja seriosament qüestionada per les emergents flotes militars i comercials hindú i xinesa, en l’àrea que Kaplan va situar sota la seva mirada analítica ja fa més d’una dècada.

L’oceà Índic és el gran protagonista d’aquest viatge que té com a antecedent la fascinant aventura colonial de les civilitzacions marítimes que van llençar-se a aquestes aigües, amb el mateix afany de progrés i la mateixa desesperació que veiem en els rostres dels actuals migrants contemporanis. Àrabs en l’Edat Mitjana, portuguesos en el segle XVI, holandesos en el XVII o britànics en el XVIII, van saber conjuminar el domini de les arts navegatòries amb el coneixement del règim de vents favorables que ofereixen els monsons, per convertir-se en amos i senyors dels ports i les rutes marítimes més pròsperes del planeta. Per aquest oceà passava, i segueix passant, la major part del tràfic comercial mundial, i totes les nacions que han pretés esdevenir potències s’han abocat al seu control i explotació. Unes costes que s'estenen des de l’Àfrica occidental fins a les illes d’Indonèsia, tancant, com si d’una gran badia es tractés, la sortida a l’oceà de la civilització àrab-persa, per un cantó, i la hindú-xina per l’altre, separades pel subcontinent indi, vigia i baluard d’unes aigües domesticades per la seva incisió geogràfica. En aquesta regió s’aplega una bona part de la població mundial, demogràficament jove, pujant i abocada a tornar a fer de la seva vocació marítima el motor de prosperitat futura. S’hi barregen oportunitats i inversions, més que estancament i pors, trets, aquests últims, característics de l’hemisferi nord occidental, que en el passat va discutir-li la prosperitat i el progrés.

És, doncs, l’escenari del futur econòmic i polític del nostre planeta, l’únic indret on veritablement està en joc la governança mundial, ja que pel seu control passen totes les opcions de prosperitat i creixement que podem esperar en un present geopolític cada cop més inestable. Si Kaplan ja fa dotze anys alertava, amb aquest assaig, als estrategues del departament d’estat estatunidenc de la importància de mantenir presència i influència en aquestes aigües, avui l’avís sona a ultimàtum. L’armada xinesa ja està en disposició de prendre’ls-li l’hegemonia marítima de la regió. I mentre a la plataforma continental segueix el combat en diferit entre Rússia i Estats Units -mitjançant la intermediació ucraïnesa- per l’hegemonia terrestre d’Euràsia, cada cop menys decisiva des del punt de vista de la governança mundial, i a l’Orient Pròxim esclata, un cop més, la crisi jueva-palestina que pot desestabilitzar encara més la regió sud d’aquesta plataforma, ja prou castigada per la guerra de Síria i les permanents tensions al Caucas, els fronts que el poder nord-americà ha de vigilar es multipliquen, rebaixant la seva atenció a l’Índic, absència que resulta una gran oportunitat per als agents locals, àrabs, indis i xinesos, cada cop més capaços de prendre la iniciativa en el futur lideratge polític i econòmic que s’albira.

L’obra de Kaplan pot ser llegida com el testament de l’era imperial, aquella on la colonització era vista com la gran oportunitat de dominar el món, el joc que van iniciar els europeus i que sembla cloure l’actual declivi nord-americà. En el seu lloc, tal com el mateix Kaplan anuncia, podria retornar la comunitat comercial que el navegable Índic va afavorir en el passat entre els pobles autòctons àrabs-perses, hindús i xinesos, que va estabilitzar la regió, aportant intercanvis culturals i prosperitat d’una punta a l’altra de l’oceà, creant les famoses rutes de la seda que es van estendre por tot el món conegut. Apel·lar a la manca de drets democràtics que exhibeixen els governs d’aquestes potències regionals per mirar d’aturar, un cop més, el declivi imperial occidental, no només és hipòcrita sinó que resulta, després de les experiències fallides d’Iraq o Afganistan d’instaurar artificialment democràcies, perillós. En un context d’inestabilitat creixent que pot desembocar en conflictes nuclears, la notícia de la possibilitat d’una nova ecumene pacificada i abocada a l’intercanvi i la cooperació, entre països i pobles culturalment i religiosament diversos, no només ha de ser celebrada i potenciada, sinó que ha de servir com a exemple a seguir per posar fi als vells conflictes que empobreixen i provoquen la decadència del vell món occidental cristià, jueu i àrab.  

---

[1] Monsoon, The Indian Ocean and the Future of American Power, Random House, 2010. Traducció al castellà a la editorial El Hombre del Tres, Madrid, 2012.

El sol del futur

 

Veig amb la Glòria la darrera pel·lícula de Nanni Moretti, Il sol dell'avvenire, una comèdia dramàtica en la línia del seu cinema habitual, que barreja la inspiració autobiogràfica, com a material fílmic, amb la deriva surrealista, amb la qual sorprèn a l’espectador, trencant la continuïtat narrativa temporal i espacial que caracteritza el cinema realista. En el seu lloc, percepció real i pensament figurat s’encavalquen de forma estranyament harmònica, conferint a l’escena una tonalitat fantasiosa i plausible a la vegada. La intenció del cineasta és introduir la reflexió social i política en la retina de l’espectador, mentre narra el procés de rodatge de la seva darrera producció, una pel·lícula sobre el passat del partit comunista italià i les seves contradiccions davant la revolta hongaresa del 1956, esclafada a sang i foc pel totalitarisme soviètic.

Mentre assistim al canvi de perspectiva en el guió de la producció, motivat per la sèrie de vicissituds personals i creatives que van assaltant l’existència del director de forma inesperada, qüestionant les seves conviccions passades, fins al punt de canviar el final pensat per a la pel·lícula, aprenem que la vida, quan s’estanca en limitacions temporals i/o espacials, és menys vida, sense, per aquesta raó, caure en el parany postmodern d’idolatrar la novetat i renegar de la tradició o de les idees del passat.

La revisió de la història esdevé, llavors, un vehicle de transmissió de possibilitats comunicatives il·limitades, tal com sabem els lectors de Plató. Certament, es pot entendre el passat des de diferents plànols que no tenen per què encaixar amb el discurs unitari i tancat, definit per l’Acadèmia, que s’acostuma a ensenyar a les escoles. Al cap i a la fi, la història també està conformada per les innombrables històries que van protagonitzar els actors anònims dels fets relatats, aportant una gamma de matisos i variants que, malgrat no canvien el relat final del que va succeir, sí que poden dignificar, per exemple -tornant al tema de la pel·lícula dins de la pel·lícula-, la fosca i pessimista conclusió a la que ens aboca el fred i vergonyós suport oficial del partit comunista italià al règim opressor soviètic, en el seu esclafament de la revolta hongaresa.    

Malgrat que canviant el final de la pel·lícula no canvia pas el passat, ni la història, Moretti, en un lloable exercici d’optimisme en temps d’oclusió i col·lapse com els que vivim, està convençut que sí que pot canviar el futur. D’aquí aquest sol -la llum i font de tota possibilitat de vida- del futur, filmat com un cant d’esperança a una humanitat que aprèn del passat a la vegada que assaja noves formes de dignificar, lloar i expandir la vida. Que la vida tingui gruix en comptes d’aprimar-se en registres normatius ancorats en l’immobilisme és l’esperança de tot creador, obert a la miríada de possibilitats d’on extreure la seva obra singular i pròpia. En aquesta esperança, capaç de giravoltar passat i futur en un totum revolutum, present en tot ésser que neix, hi és la nostra joia de viure.