L'adversari

 

Veiem, amb la Glòria, al teatre l’adaptació de l’obra literària de no-ficció d’Emmanuel Carrère, L’adversari, amb una posada en escena dirigida pel Julio Manrique i la interpretació solvent i continguda del Pere Arquillué, que assumeix el paper del narrador-escriptor, així com altres figuracions secundàries, que entren en l’escena quan aquesta representa, de forma directa, l’acció del protagonista de la història, Jean-Claude Romand, personatge real, interpretat pel Carles Martínez, que va matar la dona i els seus dos fills, a més dels propis pares, per mantenir la vida fictícia, construïda durant dècades, d’enganys i mentides amb la qual va entabanar tothom, inclòs ell mateix, fins que ja no va ser possible perllongar per més temps la falsedat. El judici de l’espantós i mediàtic crim va cridar l’atenció del Carrère, que va voler acostar-se a l’abisme, mantenint una relació epistolar amb el confés convicte, per treure l’entrellat de la freda i calculada matança de la pròpia família, fins reconstruir la vida del criminal amb la tràgica perversió homicida i la consegüent sentència condemnatòria.

El llibre, que la representació teatral porta a escena, acaba sent una justificació de la morbosa atracció que l’exploració d’una ment criminal exerceix sobre els espectadors-lectors actuals, i que ha arribat a la seva culminació amb el boom del True Crime que colonitza el nostre món audiovisual, i del que el propi autor no se’n pot escapolir. Tot i reconèixer la maldat i repulsió que hi ha al darrera dels assassinats, en la qual l’autor sembla participar, esdevenint còmplice, en avenir-se a narrar-los, dotant, així, al protagonista de la popularitat i atenció que no tindran mai les seves víctimes, remordiment que també sap traslladar al lector-espectador, que guaita amb el cor encongit i fascinat, alhora, el truculent i meticulós procedir del criminal, l’escriptor -i amb ell tots nosaltres-, segueix la narració fins a l'al·legat final, cercant una explicació que permeti no justificar, però sí comprendre la tragèdia. Vanament. Impossible racionalitzar l’exercici mortal d’encobriment de la vida de mentida que va dur a terme fins a la darrera conseqüència, preferint nihilísticament posar fi a l’existència de tots els familiars, inclosos els fills petits, abans que assumir la responsabilitat de l’engany aixecat per amagar la mediocritat i frustració d’una vida imaginada i no viscuda. Símptoma d’una malaltia social contemporània és que la mort planificada de la família esdevingui més real que tota la ficció amb la que, el personatge, embolcalla el seu dia a dia. Només aquesta realitat, entesa com a única sortida possible de l’atzucac, posa fi a la mentida, minuciosament elaborada durant anys, d’una imaginària i reputada feina com a metge i investigador amb la que encobreix les activitats d’estafa inversora realitzades amb els diners de parents i amics, sabent, però, que en algun moment la mentida serà desvetllada i que caldrà posar-hi remei, de forma expeditiva, preferint sacrificar les vides de tots els que l’han estimat abans que admetre la irracionalitat de la seva conducta. La vergonya d’admetre i donar a conèixer la ficció és més insuportable que la criminal reducció al no-res dels altres. La banalitat del mal fa, aquí, una giravolta més. Els altres esdevenen les meres comparses que es poden treure d’escena, com qui s’imagina una trama novel·lística amb personatges que podem eliminar quan resulten sobrers. Sense major compassió, ni menor justificació que la creença que la vida ja ha esdevingut una virtualitat modificable, fins l’extrem de la creació i destrucció de la mateixa, a voluntat.

El subjecte postmodern que Carrère enfoca en la personalitat de Romand ja no és amo i senyor, únicament, de la seva pròpia existència. Esdevé, a la vegada, amo i senyor de tots aquells als que enganya amb la seva ficció, com si formessin part de la mateixa, i que, un cop descoberta, cal eliminar com qui esborra les proves d’un experiment fallit. Una vida d’impostura esmenada per una mort programada. Els efectes secundaris de l’absència d’alteritat en la que viu qui entén la vida des de la desbordant omnipresència del seu jo desconstruït i reconstituït en la lliure imaginació creadora. Una absència d’alteritat que dóna peu a la presència de l’adversari, nom que designa el no-res, la buidor, disfressada de diable, que acompanya al subjecte auto-complaent, incapaç d’entendre la perversitat que emana de la seva antinatural decisió de preferir la mentida a la veritat. Ser conscient de l’error comés, no vol dir ser conscient del mal emès. Així, la petició final de perdó que el criminal ens etziba en els seu darrer al·legat, no apunta al penediment sincer, sinó a la fallida conclusió d’un afer que hauria d’haver tancat el seu propi suïcidi, del qual va ser privat, en ser rescatat de l’incendi de la llar amb el que va voler encobrir els seus actes. Convertit en el protagonista d’un judici que desperta l’interès mediàtic, elabora un nou muntatge del qual ens vol fer partícips a tots. Envanits i ofuscats pel jo enaltit per les ciències humanes i la moral relativista, instal·lats en el temple de la igualtat genuïna, tendim a veure en el protagonista la versió ombrívola de nosaltres mateixos. I, certament, aquesta conducta criminal es reprodueix en tantes quotidianes indiferències col·lectives envers el patiment de l’altre, expressat en el dolor de les guerres i les migracions alienes, que no podem deixar de empatitzar amb l’assassí. Al cap i a la fi, assumim, erròniament, que podríem ser nosaltres. Que l’infern de la mentida, l’auto ficció i la irracionalitat pugin ser assumides com una forma humana de pensar, tal i com l’espectador pot deduir de les acciones del personatge, no vol dir que no continuï sent la pitjor forma de pensar. Així, doncs, la fascinació per el pitjor, la naturalització de conductes depravades i nihilistes, sota l’etiqueta de la comuna i humana condició que tenim amb qui les protagonitza, condueix a la indiferència, l’abandonament de la víctima, anorreada per segon cop, ara per les llums mediàtiques que troben més espectacularitat en la conducta criminal que en l’extirpada humanitat de qui va patir-la. Avancem, en conseqüència, pel camí de la banalització del mal quan no només normalitzem que el crim pot ser comés per qui no pensa, com ens advertia la Hannah Arendt, sinó que, a més, tolerem que ho pugui ser per qui pensa malament. És així com l’adversari ens venç convertint-nos, amb el seu engany, a tots en confoses i confiades víctimes.

Luces de Bohemia, de l’artificialitat de la forma a l’artificialitat de la imatge

 

Les últimes hores de vida de Max Estrella, el poeta cec condemnat a la misèria econòmica i a la decadència artística en un Madrid “absurd, brillant i afamat”, transsumpte d'una Espanya trencada i crepuscular per la conflictivitat social i l'eterna divisió política, són l'argamassa d'un retaule en quinze quadres, més declamables en la seva expressivitat dramàtica que representables teatralment, amb què Valle-Inclán arriba al cim de la seva habilitat creativa. En només 24 hores assistim al recorregut fantasmagòric pels escenaris de la pobresa material i moral de tota una societat, des del lúgubre apartament del poeta i la seva família, a les tavernes on es dilueix en alcohol el talent de generacions indisposades amb la vilesa de la modernitat, des de la negror de les cel·les del Ministeri de la Governació, únics espais detenidors de calidesa humana, a la sordidesa dels despatxos ministerials on es ven la dignitat a canvi de la subvenció que paga el silenci davant la iniquitat i el brutal exercici de la violència del poder. Res no escapa a l'escrutadora mirada del dramaturg que condemna l'arbitrària i còmplice passivitat de la premsa, incapaç de relatar la duresa pètria dels carrers que devoren la intel·ligència i el vitalisme humà, per transfigurar-los en oportunisme, picaresca i delinqüència, la marginalitat que converteix el xulo, el borratxo i la prostituta en herois de la supervivència diària, i l'artista en fugitiu de la realitat i en refugiat de parnassos celestials construïts al transllum del got consumit per suportar una indigència tan gran.

El retrat de l'agonia del poeta, que surt al capvespre per obtenir alguns diners amb què alimentar la seva dona i filla, una vegada que li ha estat retirada la col·laboració amb el diari que garantia la seva supervivència i la de la família, es perllonga fins a l'alba, acompanyat del funest Don Latino d'Hispalis, que li fa de «lazarillo», exercint com a tal, encara que des de la maduresa de l'experiència, que li permet estafar i embaucar l'il·luminat artista fins a conduir-lo a l'abisme i la mort, de la qual s'aprofitarà, quedant-se amb la cartera del finat, en què es troba el bitllet de loteria que podria haver salvat de la indigència i la desesperació la família del difunt. Durant el trajecte que va de la vida a la mort, assistim a tot el catàleg d'iniquitats possibles, patides pel protagonista i per aquells que, des de la dignitat i el sofriment intenten fer-los front: l'estafa patida a la cova de Zaratustra, llibreria que funciona més com a casa d'empenyorament que com a motor de la cultura i aliment de l'esperit; la venda de l'abric de Max Estrella a la taverna de Pica Lagartos, antre que amuntega truans, vividors i bergants, tot el submón del lumpen social que viu a costa del tripijoc i l'engany, al qual serà arrossegat el nostre poeta amb l'adquisició del dècim de loteria; la batuda abusiva i impune de la policia que contemplen al carrer, davant la indiferència dels joves bohemis, i davant la qual únicament Max oposa resistència; l'arbitrària detenció i l'empresonament del poeta, víctima de l'abús de l'autoritat policial; la trobada a la presó amb l'anarquista català, únic moment d'humanitat i sincer afecte, abans que se li apliqui al jove activista la condemna extrajudicial del «paseíllo» que acabarà amb la seva vida; la intervenció de la premsa en l'alliberament del poeta, producte de les pressions dels joves bohemis davant l'editor del diari, que en lloc de publicar i denunciar la conducta policial, estirarà els fils i les influències que guarda amb el Ministeri per reflectir les fosques connivències que manté amb el poder; l'entrevista de Max amb el Ministre de la Governació, antic company de vel·leïtats artístiques, que en el seu pragmatisme va permutar la veritat de la poesia per la comoditat del poder, venent la seva ànima i convertint-se en mefistofèlic passant de subvencions amb què “salvar” el poeta de la seva decadència; la trobada de Max amb Rubén Dario, un cop alliberat de la presó, en què la poesia i l'exercici de la vida bohèmia es mostren com un camí equivocat, un inútil esforç per allunyar-se de la cruel realitat social i de la veritat perenne de la finitud de la existència, amb els temors a la mort expressats pel llorejat oracle, que s'entremesclen amb l'interès per l'erroni saber esotèric, contrapunt del coneixement filosòfic i científic a què el vell Max, intuint la seva propera mort, s'atansa; l'interludi, novament al carrer, amb les prostitutes, víctimes de la iniquitat, la ignorància i la pobresa, davant les quals Max experimenta compassió i nostàlgia per la joventut marcida; la mort del nen, innocent víctima de la violenta repressió policial, i l'esquinçat dolor de la mare, que colpeja la consciència del poeta, entre la indiferència general, mentre nous trets acompanyen l'anunci de l'aplicació de la ley de fugas sobre un reu en què reconeixem l'anarquista cruelment ajusticiat, són el punt culminant de la passió de Max Estrella, que, assumint tot el dolor del món, reconeix la perversitat d'aquesta existència convertida en infern, davant la qual només resta escapar morint.

Ho farà quan torni, quan estigui clarejant, aterit pel fred nocturn i la glaçada absència d’escalf humà que ha patit en el trajecte, mentre ofereix al món la seva darrera soflama, una teoria estètica que redueix a l'absurd la recerca de la bellesa de les formes, mentre la realitat s'entesta a mostrar tota la seva deformitat i indecència. Les tres últimes escenes, l'epíleg del drama, representen el llegat que la mort del poeta ens deixa: una vetlla estrafolària amb els joves bohemis, plantats com a estaquirots, acompanyant les desconsolades dona i filla del difunt, juntament amb Don Latino qui, borratxo, tracta de fer un elogi fúnebre que, a ulls del lector, resulta més aviat un sarcasme, i altres estranys passavolants de l'escena intel·lectual marginal, com el grotesc Basilio Soulinake que escampa absurdes sospites sobre l'estat real del finat que associa a una forma de catalèpsia, infonent vanes esperances entre les dues desemparades dones, que el cotxer de la carrossa fúnebre, obligat a conduir amb presses el cadàver al cementiri, s'encarregarà de dissipar amb una simple prova empírica que ridiculitza tota l'ampul·losa cretinitat del pseudosavi. L'enterrament al cementiri, on qui glossa amb més equanimitat el poeta són els senzills sepulturers, el Marquès de Bradomín, personatge de ficció del mateix Valle-Inclán, i el poeta Ruben Darío que, anacrònicament, quan transcorre l'escena, ja feia anys que era insigne membre del cementiri; un no-res fet de ficcions que no amaga la roïndat i misèria de l'Espanya de tots els temps. El simbòlic funeral, després del sepeli, tindrà lloc amb l'escena final, a la taverna de Pica Lagartos, on assistim al mesquí malbaratament que Don Latino fa de l'herència del difunt, després de cobrar la butlleta premiada de la loteria, que va afanyar del cadàver, i que hauria pogut salvar de la tragèdia a la família del poeta. Una descarnada al·legoria de la múrria procacitat que acompanya la bohèmia.

Si l'esperpent és la bastida que Valle-Inclán aixeca per tamisar la lletjor aparent que veu a la façana de la seva societat, el relat del descens infernal de Max Estrella cap a les miserables entranyes de la bohèmia és l'equivalent al mite platònic dels seus diàlegs, un excurs narratiu que, des de l'al·legoria, dota de sentit i de funcionalitat imaginativa la realitat que pretén mostrar. I no seria el recurs a la grotesca absurditat del Madrid nocturn i deshumanitzat que el poeta es troba en trànsit a la mort l'únic element platònic que presenta l'obra. De fet, més que una simple representació teatral, el conjunt narratiu conté traços que permeten el seu paral·lelisme amb el Fedó de Plató. En tots dos casos, el protagonista espera la mort i tracta, amb les seves paraules, de transmetre l'alliberament que se'n segueix, encara que en el cas socràtic sigui dels lligams corporals que impedeixen a l'ànima volar entre perfeccions, mentre que en el cas de Max consisteixi a escapar de la roïndat i el desvari que acompanyen les seves penes i les de tota una generació sotmesa a la violència i el caciquisme del poder. Que l'estètica i la poesia s'hagin convertit en el vehicle de suportabilitat de tanta iniquitat, una via de fuita cap als mons expressius del simbolisme, no treu que el camí cap a la bellesa formal sigui un engany dels sentits i la intel·ligència per no desesperar-se davant de la grollera realitat de l'absurd quotidià que depara la mort de nens, obrers i famílies que el poeta filòsof albira darrera de les foscors de l'ànima humana i els oripells de l'escenari per on transita. Si la Bohèmia no és més que una elaborada disposició per escapar de l'asfixiant mancança de principis morals que tenalla el món, la seva existència és tan supèrflua com la dels poetes a la ciutat ideal platònica. El paradigmàtic temor a la mort que el poeta simbolista més gran, Ruben Darío, reporta a l'obra, i va manifestar en la seva vida, és el contrapunt a l'elegíaca i apoteòsica visió final que en la seva última lucidesa transmet Max Estrella. Sens dubte, el poeta filòsof mor feliç de perdre de vista tanta enganyosa infàmia. Més que el que es trobi després de la mort és el que deixa enrere, el dolor i la insofrible mesquinesa humana que el provoca, allò que l'atreu i el reconforta. Un esperpent que ridiculitza qualsevol esperança de vida digna, en aquest o qualsevol altre món o Parnàs. Una elegia en què el mal, la mesquinesa, el conformisme i la desesperació ens aboquen al nihilisme com a única solució davant del patiment extrem. Enfrontats a la barbàrie del present, tan o més absurda, extrema i desangelada que la de fa un segle, l'esperpèntica lucidesa de Max Estrella redoblaria avui la seva aposta per escapar, ja no d’inútils paradisos poètico-formals sinó de l’impúdic tancament de la ment que abraça una societat disposada, únicament, a la diversió, mentre la lluminària tecnològic-artificial de la nit de l'ànima, que embadoca el nostre enginy, segueix emetent els seus centelleigs.