Paul Carell, Terra calcinada, o la construcció d’una historiodoxa mítica.

 

La crítica àcida, gairebé cínica, que Jonathan Littell fa de l’obra de Paul Carrell, altrament dit Paul Carl Schmidt, en la primera part de la seva novel·la Les benignes -recentment ressenyada en aquest mateix bloc-, m’encurioseix fins el punt de recordar l’existència d’algun volum de l’esmentat autor a la biblioteca del meu pare. Rescato, doncs, de la pols i l’oblit el títol Verbrannte Erde (Terra calcinada), el segon volum de la sèrie narrada per l’escriptor i periodista (cronista, en qualificació d’ell mateix) alemany sobre la campanya militar de la Wehrmacht a l’Est durant la Segona Guerra Mundial. La meva lectura corrobora el judici càustic que el protagonista de la novel·la de Littell fa del pretès cronista, de qui ens revela la seva condició de propagandista del ministeri d’exteriors del règim nazi, sota les ordres de Von Ribbentrop, durant els anys de la conflagració bèl·lica, on va excel·lir, amb dots persuasives, dulcificant i justificant la postura del règim en relació a la qüestió jueva. Li retreu, la sorprenent capacitat posterior d’escriure un relat, que vol ser un testimoni de primera mà dels fets narrats, amb abundants aportacions de protagonistes d’ambdós bàndols, sense fer ni una sola referència als jueus i al seu extermini. Constato el fet en l’esmentat volum, on l’autor aplega els combats ocorreguts a la campanya russa des de la derrota alemanya a Stalingrad, fins la debacle del Grup alemany d’Exèrcits Centre que porta la reculada nazi fins al Vístula, a les portes de Varsòvia, amb l’alliberament definitiu de tota la URSS.

La narració segueix amarant-se de les innegables dots propagandístiques de l’autor, qui és capaç de presentar els persistents fracassos de l’exercit alemany al llarg d’un any i mig de guerra com si es tractessin de brillants operacions defensives, encaminades a endarrerir i perllongar, amb l’agonia i el sacrifici d’un heroic exèrcit, la inevitable invasió comunista d’Occident. Inclús es permet el luxe d’apuntar les causes de la derrota alemanya, personalitzant-les en el lideratge erràtic, obtús i vacil·lant que Hitler fa en aquest moment de la campanya, contravenint i desestimant els savis consells dels estrategues i comandaments que suporten els combats sobre el terreny. Arriba a donar per confirmada la suposada filtració d’informació que situa en l’entorn més proper al Führer i que, a través de la xarxa d’espionatge soviètica instal·lada a Suïssa, transfereix a Moscou gairebé en temps real totes les decisions de l’Alt Comandament alemany, permetent als russos avançar-se a cada iniciativa ofensiva de l’oponent. L’especulació sobre la identitat de l’agent responsable d’aquesta delació, anomenat "Werther" en clau, alimenta la tradicional culpabilització del traïdor intern, tant del gust dels relats nacionalistes, com a responsable últim de la derrota alemanya a la decisiva batalla de Kursk. No cal dir que la historiografia posterior ha desmentit el relat de la filtració d’informació des de les mes altes esferes del règim, elevant aquestes especulacions a meres fantasies. Un cop més, la narració condueix al lector poc curós a creure falòrnies més propagandístiques que fàctiques, donant pàbul a pseudo veritats que ajuden a preservar la falsa impressió que la campanya a la Unió Soviètica, més que un crim sistemàtic de lesa humanitat perpetrat en connivència i col·laboració constant de l’exèrcit alemany, així com dels seus «heroics» comandaments, va ser una arriscada aposta política d’estendre el dominis imperials del Reich -seguint la doctrina del Grossraum-, que va acabar malament per errors puntuals en el lideratge de l’aventura.

Cap referència, ni tan sols velada, al patiment humà que la conflagració va provocar amb milions de víctimes d’ambdós bàndols, primer a terres soviètiques i després a l’Europa Central. Els únics protagonistes del relat són els heroics soldats, capaços de gestes sobrehumanes que haurien pogut canviar el curs previsible dels esdeveniments, si no fos per la ceguesa del cap suprem o per la manca de recursos humans i materials, que van transmutar valerosos sacrificis en inútils pèrdues. La lectura del pamflet provoca la mateixa sensació que una crònica esportiva, amb l’anòmala condició que els fets que donen origen a la narració disten molt de ser una competició mundial entre dos potents combinats que es juguen, "a dreta llei" l’hegemonia política i militar d’Euràsia. Per l’autor l’aureola aventurera de l’empresa té més valor, en el còmput global de l’esdeveniment, que les tràgiques i esgarrifoses conseqüències individuals i col·lectives que va provocar. La intenció, doncs, és clara: ocultar i ennoblir una ignomínia criminal de dimensions siderals. Les estratègies per fer-ho possible, a més de les ja esmentades, passen per adoptar una visió global i omniabarcadora de tota la campanya. Així, els fets concrets, les batalles particulars i els sagnants combats locals es desdibuixen, perdent el sense sentit que acompanya a la boja matança que encarnen, per adquirir la condició de causes i efectes d’altres fets, anteriors o posteriors, a la llum dels quals tindrien justificació i valor. Cal dir que aquesta dinàmica, que permet construir relats històrics que s’adapten a les necessitats ideològiques del relator -esdevenint historiodoxa més que Història-, és el que les obres d’historiadors seriosos, com Anthony Beevor, pretenen desmuntar. L’enfocament d’aquests altres autors, rigorós i minuciós, segueix la recomanació cartesiana de dividir en parts allò que es presenta com a dificultós, per entendre clarament les idees simples que formen un tot. Fixen, doncs, els seus estudis en les batalles concretes per, després, atendre al sentit global de la guerra. És en aquest exercici detallat i particular on el relat personal del testimoni cobra significació i es presenta amb tot el realisme colpidor i guaridor que ens fa guanyar la comprensió de la magnitud de la bestiesa que estem contemplant. Les heroïcitats s’acompanyen dels acovardiments i apareixen com a mers actes de supervivència que deixen al descobert la humana condició absurda que hi ha al darrera de qualsevol conflicte bèl·lic. Permeten, llavors, eludir la mitificació de l’acte que fa possible la construcció d’un relat sobrehumà, d’admirable virtut, en el qual es sustenta l’ocultació de la realitat que facilita la seva repetició.

Rere la pretesa voluntat d’il·luminar els fets històrics que narra, el propagandista Schmidt, disfressat del cronista Carell, amaga la fosca intenció de tornar a incentivar l’aventura criminal del bel·licisme. La seva obra, escrita a la meitat dels anys 60 del segle passat, en el moment més àlgid de la Guerra Freda, vol revestir la campanya nazi de l’Est d’ancestral precedent mitificat que anuncia la necessària conflagració d’Occident amb l’amenaçant i bàrbar comunisme eslau. Aquella primera temptativa fallida adquiriria significat si se l’enllacés amb una seqüència posterior que vingués a erradicar definitivament el mal que el totalitarisme soviètic encarnava. L’exercici d’encobriment de l’autor vindria, inclús, a dignificar el nazisme i convertiria els seus crims en meres anècdotes que no entelarien el propòsit superior que impulsava els seus actes. Que l’obra de Carell s’hagi seguit reeditant en el nostre temps, com a relat històric, sense la justa qualificació d’aparell ideològico-propagandístic que podria desactivar la seva nocivitat present i futura, és un clar indicador dels perills de la desinformació, la ignorància i el desconeixement que ens acompanyen. El que hauria de situar-se a l’alçada intel·lectual dels còmics per a nens del franquisme, com El Guerrero del Antifaz, o Hazañas bélicas, pot acabar sent glorificat, en un context de polarització i confrontació entre bàndols com l’actual, i esdevenir exemple il·lustratiu de solució fàcil per a problemes complexos: la que encarnen les narracions mítiques dels herois capaços de liderar empreses superiors per salvar civilitzacions en perill. Però els mites, com la Història, únicament tenen funció educativa quan ens recorden quina és la nostra humil i limitada realitat, en contrast amb l’excés de l’acció de l’heroi, que acaba fracassant inexorablement en el seu desafiament als déus. No alimentem, doncs, més els falsos mites per nens que ens condemnen, sense comprendre el per què, a repetir les humanes tragèdies de sempre.

Les benignes

 

La tragèdia del matricida Orestes -el fill d'Agamèmnon que assassina la seva mare per venjar la mort del seu pare, en connivència amb la seva germana, en la versió grega d'Èsquil-, desferma la reacció venjativa de les Fúries que persegueixen l'assassí fins a Atenes on la divinitat ho acull per promoure el seu judici, de la sentència del qual emanen les lleis morals que funden la ciutat i la humana convivència. La prohibició de l'incest i del parricidi són alguns dels principis morals que resulten de l’esmentat judici fundador.

La història que Littell ens ofereix en aquesta novel·la és la del nazi fictici Maximilian Aue –l'Orestes de la tragèdia que el nazisme va abocar sobre Europa en forma de genocidi i guerra–, membre de les SS i criminal confés. Ell mateix ens narra, en primera persona, les seves aventures al costat d'un Eisantzgruppen en els primers mesos de la invasió de l'URSS, amb la missió d'assassinar tots els jueus que capturen durant el seu avenç, així com la seva participació en la Solució Final de la qüestió jueva que el règim va posar en marxa amb els camps d'extermini, i la seva instintiva i assassina resolució, que el porta a matar fins i tot el seu millor amic durant la darrera fugida i ocultació, en el moment de l'esfondrament final del règim nazi. Tanmateix, fins i tot tractant-se de crims abominables, no són aquests els que tenen més pes sobre la seva consciència, sinó el no confés de la seva pròpia mare i el seu padrastre, així com l'amor incestuós i irrefrenable cap a la seva pròpia germana bessona, Una, gestat durant una infància en absència del pare i resolt en forma de conductes sexuals desordenades, promíscues i alimentades amb perversions imaginàries, després de la seva separació i reclusió en un internat, en descobrir-se la naturalesa immoral de la relació fraternal.

La transgressió dels principis fonamentals de la moral que Aue duu a terme a la seva pròpia família no passa desapercebuda ni tan sols per a la policia del règim, que mantindrà una implacable persecució del parricida, fins i tot enmig del caos que acompanya la caiguda de Berlín en mans soviètiques, obstinació més pròpia de les Benèvoles -les Fúries venjatives que reclamen justícia davant els avorribles crims que l’anti heroi de la novel·la de Littell ha contribuït a promoure-, que de qualsevol gelós investigador policial. La confessió final, realitzada anys després, un cop assolida la seva reinserció com a industrial acomodat i pare de família a la societat francesa d'acollida, que va fer possible matant i suplantant identitats durant la seva fugida del col·lapse nazi, comportarà el judici definitiu del lector, a qui apel·la en el seu descàrrec, com si de la divinitat contemporània es tractés. Som tots nosaltres, així com la crítica narrativa i desconstructiva del relat literari, escrit sota l'ègida de la postmodernitat líquida que tendeix a relativitzar i fins i tot legitimar, políticament i culturalment, discursos ultra nacionalistes com els que van fer possible l'holocaust, els que hem de dictar sentència.

El judici a Aue, és també el judici als perpetradors del crim més gran de la història de la humanitat, els responsables de les SS de Himler que desfilen per la novel·la amb total impunitat, aquests sí personatges reals als quals l'autor retrata amb tota profusió de detalls en un admirable i exhaustiu esforç de documentació que arriba a aclaparar. L'acusat, com a la trilogia d'Èsquil, es defensa a si mateix. El relat de Littell és el seu profús al·legat. De la nostra sentència, com a jutges, en depèn el nou contracte moral que funda la ciutat contemporània, amb les seves lleis, prohibicions i justificacions. Posem-nos-hi.

Aue és el prototip d'intel·lectual i funcionari educat a les eficaces institucions escolars d'Alemanya i França d'entreguerres. Amb un profund coneixement de la cultura i llengües clàssiques i una formació filosòfica fortament arrelada en els epígons de l'idealisme i el positivisme, s'especialitza en el camp del dret, en el moment de més influència del nacionalisme que acompanyarà l'ascens al poder del partit nazi. La condició de juristes de bona part dels integrants de les SS no és una simple anècdota. Efectivament, dóna idea de la intenció que va acompanyar el règim nazi, la d'aixecar una nova legitimitat tant en el terreny de l'ordenament jurídic -amb la legalització del racisme ari que havia de possibilitar la depuració social sense contravenir les juntures socials, destruir les institucions públiques ni soliviantar les nacions veïnes-, com en l'espai de les conviccions morals, que podien reconstruir-se -malgrat la hybris destructiva que contenien les noves lleis-, sobre les condicions del vitalisme i irracionalisme relativistes. És en aquest darrer escenari on Littell incideix amb el seu escandalós relat del periple vital d'Aue. No estem davant d'algú afligit o torturat per la culpa, que decideix confessar per alliberar la seva consciència del pes insuportable del seu remordiment. Ell mateix ens explica que no es penedeix de res. Si confessa la seva participació en la matança més gran mai proveïda és per aclarir els fets, presentar-nos la “veritat” del que va passar, per completar, així, l'exhaustiva anàlisi del temps més fosc viscut per la humanitat des de la perspectiva que ens faltava, la de l'assassí que va executar els plans d'extermini dels jerarques del règim.

Efectivament, no estem davant d'un psicòpata; encara menys davant d'una bèstia incapaç de discernir la naturalesa dels seus actes. Aue, com tants personatges de la novel·la, ficticis o reals, és un tipus intel·ligent, hàbil en defensar les seves motivacions i creences amb sòlids arguments que desgrana davant del lector en les converses que manté amb camarades i enemics. No es tracta d'un simple arribista, com podria ser-ho el seu amic i mentor Thomas Hauser, que sap sempre anar un pas per davant dels esdeveniments per treure'n el màxim profit. No és l'ambició allò que el mou. Si de cas potser el romanticisme i l'idealisme que tot ésser humà conrea en la seva joventut, la idea de fer o col·laborar en la creació d'alguna cosa gran i bella, idea seductora que justifica per si sola la raó per la qual es deixa convèncer pels seus professors i col·legues per entrar a les SS i iniciar la carrera professional al Ministeri de Seguretat del règim, des d'on participarà activament en la persecució, extermini o esclavització dels enemics del nazisme. Però no es farà il·lusions: així que entén que la perversitat dels crims comesos pot dinamitar el seu esperit, com passa en el cas de tants camarades, posa distància i dissocia els seus actes -que escomet amb el rigor mecànic del funcionari, mostrant-se davant els seus superiors com un professional obedient i capaç-, dels seus sentiments que activa per rescatar la seva ànima del marasme embrutidor que l'envolta. Inicia, així, una operació d'esteticisme alienador que el porta a buscar i abandonar-se al plaer sensual -a les aventures homosexuals- i intel·lectual -a les converses sobre antropologia, lingüística, eugenèsia o ideologia- per no deixar-se contaminar per tota la violència que promou i possibilita.

En el rescat sentimental del seu ésser afloren els records d'infància, i reneix tota la frustració per l'amor prohibit cap a la seva germana, la desaparició del pare i la fredor d'una mare que es lliura a un altre home davant de la seva impotència infantil. El desencadenant de la violència que culminarà amb el matricidi el troba el lector en la seva participació a la batalla de Stalingrad, de la qual escapa miraculosament malgrat rebre un tret al front. Després de la seva evacuació de la assetjada ciutat i la llarga convalescència per recuperar-se de la ferida, que no li deixa aparents seqüeles neurològiques, però que obre a la ment les portes del trauma infantil del passat, Aue persegueix la restitució del seu desig reprimit. Les fantasies sexuals envers la seva germana es combinen amb el record d'una infància de desaferrament i menyspreu envers la seva mare. La visita a la llar materna, a la Provença francesa ocupada, durant un permís després de rebre l'alta mèdica, culmina amb el descobriment del paorós escenari del crim d’on, com si d’un somni es tractés, procura escapar-se, malgrat les proves incriminatòries que deixa en la seva fugida. No recorda ser l'autor de l'assassinat de la seva mare i el seu padrastre, però les indagacions policials aviat situen el lector darrera de la seva autoria. Tot i així, els serveis de seguretat de l'Estat per als quals treballa empararan la seva defensa i el procés judicial contra ell es desestimarà per la intervenció dels seus superiors. Tot i això, el tercer ull que la ferida rebuda al seu front ha despertat, dóna lloc a la consciència del crim; una consciència que, amb l'avenç dels esdeveniments i la proximitat de la derrota, s'estén a l'holocaust nazi en què ha col·laborat i del qual ofereix un fidel i objectiu testimoni al lector, narrant les seves últimes i histèriques barbàries, com la deportació i l'extermini en temps record de gairebé un milió de jueus hongaresos, o l'evacuació i el trasllat dels dissortats presoners d'Auswitch, en condicions infrahumanes, producte de l'avenç del front soviètic que s'acosta implacable cap al cor d'Alemanya. El cataclisme del règim, descrit en tota la seva cruesa amb la caòtica i infernal fugida de la regió de la Pomerània -on es refugia després de ser ferit en un bombardeig aliat a Berlín- davant l'exèrcit soviètic, reafirma la seva consciència de la condició criminal dels seus actes. Però és una consciència buida, vàcua, una autoconsciència inert, el final de la qual, en cas de ser autèntica consciència de si, hauria de ser la desesperació i el suïcidi.

Aue, amb el seu relat fred i descarnat dels fets, pretén reflectir l'absurd que empara la dimensió monstruosa del crim. De què ha servit la seva experiència? La sorprenent facilitat amb què milions de persones van perdre la vida davant la passivitat de la resta del món deixa en mal lloc la nostra consciència moral. Si d'alguna cosa hagués servit tanta sang vessada, els crims posteriors contra la humanitat s'haurien detingut i extingit. Contemplar la indiferència general que acompanya el genocidi de Gaza, que està tenint lloc en aquests mateixos moments, així com tants altres crims i abusos, ens recorda que no ens importa la naturalesa assassina que secunda les nostres vides. El sense sentit de l'existència és, doncs, el sense sentit de la moral. Ja no es tracta, simplement, que després d'Auswitch qualsevol cultura sigui culpable. Es tracta de l'absurd i el sense sentit que representa la Shoah si la hem de repetir tantes vegades com li convingui a la nostra humana condició. L'advertència que Aue ens transmet amb el relat és que qualsevol de nosaltres en les seves circumstàncies hagués fet el mateix. Els genocidis posteriors, i els que avui contemplem sense immutar-nos, li donen la raó. Pretén despullar-nos de la falsa consciència de superioritat moral, que ens situa per sobre del bé i del mal, només perquè hem quedat –momentàniament– al marge de la zona grisa que fa possible convertir un pacífic ciutadà en un botxí obedient; aquesta situació no és més que una qüestió de sort, no pas d'eleccions o dignitats. Potser aquesta incomprensió envers la nostra fal·lible condició és la que faci possible el ràpid descens a l'abisme de la crueltat del més sensible dels éssers humans. L'horrible conclusió a què Littell ens aboca és la inevitabilitat de tota atrocitat futura. Si no hi ha un patró establert a la conducta, l'educació o l'ambient que expliqui ja no la propensió a l'odi sinó fins i tot a la indiferència còmplice que fa possible la propagació del mal, aleshores estem condemnats a repetir les salvatjades que la novel·la no ficciona, sinó que es limita a documentar. Amb l'agreujant que la tecnologia i la ciència faran més eficaces, més ràpides i més ocultables les matances presents i futures.

L'al·legat amb què exposa les seves raons el genocida ens incomoda perquè ens responsabilitza de les seves rèpliques: no hem tret les lliçons pertinents de la seva experiència. Alhora, ens familiaritza amb els seus efectes, fins a convertir-los en superflus, gairebé necessaris. D'acord amb tot el que hem dit, ja podem emetre sentència: Èsquil situa sota la protecció de la divinitat el matricida, Orestes, alhora que lliura als ciutadans les prohibicions morals l'incompliment de les quals destrueix la ciutat. El superjo freudià tindria els mateixos efectes, si el nostre examen de l'obra de Littell hagués seguit les tortuositats del pensament psicoanalític. Sigui com sigui, sense l'exercici i la participació de la divinitat –la raó, la consciència o l'imperatiu categòric kantià– no hi hauria societat. L'al·legat d'Aue ens mostra un jo desmesurat, alliberat de tota subordinació a una alteritat, desposseït de tota tutela social, atès que les lleis han esdevingut instruments d'expressió de la lliure voluntat de l'individu que no reconeix una altra subordinació que no sigui a l'Estat (i al Mercat, diríem avui). Però l'Estat, completament despersonalitzat, el monstre més fred dels monstres freds, correspon a la projecció deformada i sobredimensionada del jo mateix. Les mateixes passions, instints i ambicions que reconeixem al nostre desig s'han institucionalitzat com els fonaments de la convivència.

El resultat és desolador perquè el mal ja no és una simple banalitat producte de la distracció i les desatencions que el progrés tecnològic i les innovacions socials provoquen en els ciutadans confiats, sinó l'elecció voluntària i conscient que tots nosaltres fem per seguir gaudint del món de privilegis i avantatges que hem construït sobre la muntanya de cadàvers, despulles i ruïnes. Que la lectura de la novel·la no generi un veritable escàndol i culmini amb la condemna i el rebuig per part del lector, sinó que derivi en premis i elogis, és el símptoma més pertorbador del nou contracte social que l'home contemporani ha abraçat. El que avui destrueix la nostra criminal societat no és l'incompliment de les lleis morals, sinó deixar d'efectuar la condemna d’aquest incompliment. Per això l'extremisme nacionalista i el populisme perviuen i afloren a tot arreu. Són les formes d'una consciència pertorbada que ens adverteix dels perills que -per a la continuïtat del nostre món capitalista i neoliberal- s'amaguen darrera de la denúncia i la persecució del deliri exterminador sobre el qual hem aixecat el nostre progrés perpetu. Més que aplacar les Fúries que persegueixen els nostres excessos hem preferit burlar-les, en una fugida cap endavant que recorda, a la novel·la, l'obsessiu i obstinat intent de seguir amb la Solució Final fins i tot en plena agonia i esfondrament del règim nazi. El que Littell ens vol traslladar, amb l'al·legat descarnat del seu abominable personatge, és que, per més que vulguem ajornar el moment, arribarà el dia que vegem Max Aue en mirar-nos al mirall. Aquest dia sabrem que les Fúries ens han trobat.

Parenostre

 

Veiem la pel·lícula Parenostre de Manuel Huerga, amb guió del mediàtic Toni Soler. La cinta té un punt d’oportunista ja que, centrada com està en els fets que van destapar l’anomenat cas Pujol -és a dir, el descobriment policial dels diners no declarats que la família de l’expresident de la Generalitat tenia a Andorra, producte d’una deixa del seu pare en temps del franquisme, però que havien crescut sota les activitats il·lícites dels fills, en l’època de la Presidència del Molt Honorable, i durant els anys següents-, es beneficia de la proximitat de l’inici del judici contra la principal icona política de la Transició a casa nostra, que tindrà lloc a finals d’any. Que el rodatge té un aire precipitat i accelerat es constata amb l’escassa voluntat de caracterització de Josep Maria Pou, que encarna a l’expresident, sense canvis substancials d’aspecte, en diferents moments de la seva trajectòria política -des de les acaballes del Franquisme fins l’estiu del 2014, moment en què té lloc la revelació fatal dels fets esmentats-, i en el joc escènic de transposició d’espais amb plànols compartits que connecten els fets passats i els presents en la narració fílmica, amb una economia de mitjans que denota una certa estretesa pressupostària.

Tampoc acabo d’escatir, com a espectador, ben bé què està jutjant la cinta, si la persona, el personatge o l’obra política. És probable que la intenció dels creadors sigui també, aquí, transversal i que, de la mateixa manera que al protagonista real li costava diferenciar entre la voluntat pròpia i el país, fins acabar governant Catalunya com si es tractés d’una empresa familiar, el Pujol de ficció que traspua la pantalla barreja les emocions familiars que l’humanitzen, amb la preocupació per la seva imatge pública, que la filtració malmet, així com amb la resignació per la renúncia a la continuïtat d’un projecte polític que ja no és capaç de conduir. Estem, doncs, davant de plànols narratius de diferent alçada, de manera que hi conviuen en el relat les misèries de la corrupta naturalesa de la família, a qui el patriarca no ha sabut guiar, amb la grandesa del Pare de la pàtria que, en el moment de la seva caiguda en desgràcia, actua amb exemplaritat pública, assumint, almenys, una part de la responsabilitat pròpia en els actes de corrupció que se li imputen. La temàtica de tall clàssic de procedir amb kalokagathia, especialment en el moment de l’acusació que taca una trajectòria que ell -i el sector més conservador del país- volia somiar com a transcendent, veient-se com un polític honest, responsable d’una obra notable de reconstrucció nacional. Tot plegat, però, apareix velat sota l’ombra de la impostura, oferint a l’espectador una sensació d’inestable aparença i profunda fragilitat, la d’un home vell que ja no sap encarnar el noble paper d’estadista, capaç de revertir les crítiques que rep, i retornar la confiança popular cap a la seva persona i tasca. L’acció que podia contenir noblesa s’acaba convertint en una mascarada que arrossega al personatge a les clavegueres mediàtiques de l’escena pública fins derrotar-lo i presentar-lo com un corrupte més.

Per a tots aquells que ens vam fer adults sota el govern Pujol, la pel·lícula ofereix un clar i necessari al·licient: ens anima a passar comptes amb la icona del país, el líder decidit que marcava el rumb de la Catalunya del futur. Un dels pilars d’aquell rumb eren les anomenades estructures de país, com ara la Banca Catalana, que veiem néixer en el film, i en la fallida de la qual, l’any 1982, va estar involucrat el President a l’inici del seu mandat. Malgrat l’exculpació i el sobreseïment posteriors del cas, l’ombra del dubte sempre el va perseguir. Sigui com sigui, el que Pujol no va evitar és que les estructures creades, fallides o exitoses -així com la pròpia Generalitat-, acabessin en mans de l’oligarquia de sempre. La mateixa que, mentre remuga amb imprecacions nacionalistes quan veu perillar el seu control sobre una d’aquelles estructures, el Banc Sabadell, immers en el procés de ser absorbit, per la via d’una OPA hostil, pel gegant bancari estatal BBVA, no posa objeccions polítiques a la seva execució, com hem pogut constatar en el vot favorable que el representant del partit hereu del pujolisme, Junts per Catalunya, va fer a principis de mes en la consulta feta a la Comisión Nacional de Mercados y de la Competencia (CNMC). Igual dona, llavors, que estiguem davant d’un pecat original o d’una naturalesa espiritual nacional caiguda, incapaç de fer altra cosa que no sigui adorar els diners. En tots dos casos, veient la pel·lícula, acomplim el sa exercici guaridor, fundador de la moral, de matar simbòlicament el pare.

Conclave

 

Veiem al cinema la pel·lícula anglesa d’Edward Berger, Conclave, oportunament reestrenada en aquestes dates amb ocasió de l’elecció del nou Papa que s’està duent a terme en aquest mateix moment al Vaticà. Per la seva factura, ambientació, posada en escena i interpretacions actorals la pel·lícula és impecable. Fa creïble a l’espectador l’opac procés d’elecció que de forma reservada garanteix el traspàs de poders en la cúpula oligàrquica de l’Església catòlica. Allò que en la realitat roman gelosament ocult a feligresos i curiosos, es mostra, obertament, sense filtres, al públic en la ficció. I el cert és que la disputa entre els sectors més tradicionals i progressistes pel control de l’església, així com les maniobres per decantar el vot dels Cardenals, fins arribar a la majoria de dos terços, sembla un calc d’allò que deu estar succeint, avui i en les properes jornades, entre els murs de la Capella Sixtina i els passadissos de l’hostatgeria de Santa Marta. Mateixes cuites, dubtes, certeses i ambicions. En efecte, allò que la cinta vol plasmar és una pugna ben terrenal pel poder, portada a terme per una gerontocràcia més preocupada per la conservació de la institució que per la transmissió del missatge de fe. Tant és així que, quan convé, i si resulta útil per a la continuïtat de l’Església, també són capaços d’escollir per al càrrec algú amb intenció aperturista, com és el cas del darrer Papa Francesc, traspassat recentment.


La tria, però, no té perquè anar acompanyada dels instruments necessaris per fer una reforma profunda, tal com li va passar al mateix Francesc, que va fer tot el que va poder, però que no ho va poder fer tot. Resulta contra natura que aquells que ja haurien d’encarar la seva jubilació assumeixin l’àrdua tasca de conduir una institució global que aplega milions de fidels. La condició vulnerable de l’avançada edat, i la fragilitat de la seva salut, condemnada a minvar conforme vagin guanyant experiència en el càrrec, va necessàriament vinculada a la tutela de la Cúria Pontifícia, els òrgans de govern de la Santa Seu que, de facto, assumeixen les funcions executives amb les quals és controla tota l’Església Catòlica. Així, malgrat ser el cap visible de tot l’organigrama, el Bisbe de Roma té més funcions litúrgiques i simbòliques que governamentals. O, almenys, acaba delegant, amb el pas dels anys, tota aquesta feixuga i esgotadora gestió als seus assessors que guanyen pes i poder, sobretot en el moment del seu relleu.

Són, doncs, les intrigues i lluites internes pel control del Vaticà, l’Estat sense nació més influent del món que, a diferència de les multinacionals que l’han volgut imitar, sustenta el seu influx en l’espiritualitat, i no en el materialisme -almenys aparentment-, allò que el film de Berger ens vol presentar. És, en conseqüència, una pel·lícula política. Més ben dit, una cinta que retrata argúcies i martingales protagonitzades pels anomenats prínceps de l’Església, sota el mantell del secretisme i l’espectacle, que confon i embassa a parts iguals a creients i passavolants, per assolir les regnes del poder. Un retrat humà, massa humà, tot i la porpra, el daurat i la pompositat del tro que es vol ocupar. Llàstima que el desenllaç de la trama vulgui esmenar el handicap que fa de la cúpula de l’Església Catòlica un reducte de masclisme i patriarcalisme anacrònic i desfasat, amb un gir de guió que, de forma indirecta, eleva la feminitat a la més alta prelatura. I és una llàstima perquè, si aquesta ha de ser la solució per a que la dona accedeixi al Papat, en el nostre món de la no-ficció resultarà més factible veure abans al mateix Trump ocupar el Sant Pontificat que no pas s’obrin les portes de la Santa Seu a l’exclosa meitat del gènere humà. I si ens atenem a les xarxes socials, el Papa Trump ja és tot un fet.

Amazònies, un futur ancestral al CCCB

 

Visitem l’exposició sobre l’Amazònia del CCCB just abans del seu tancament, que tindrà lloc el proper diumenge 4 de maig. La mostra tracta d’acostar el visitant a la realitat sensorial i física del bosc tropical més extens del planeta, amenaçat per l’activitat econòmica humana, amb pràctiques agrícoles, ramaderes o mineres que posen al límit els recursos i espais d’una fauna i una flora úniques, així com a la cultura ancestral indígena que l’ha habitat durant mil·lennis. Una acurada presentació de la vida tribal que encara avui roman a la selva, fent de l’equilibri ambiental el seu patró d’actuació, malgrat les pressions que rep per part de la civilització del progrés extractiu urbà que l’envolta i s’infiltra periòdicament, converteix la visita en un curs accelerat d’antropologia indigenista, on destaca la sensibilització extrema envers el medi natural, el riu i la terra com a fonts de vida, el lligam que fa possible la continuïtat entre el passat de les comunitats i el present identitari que, més enllà de les fronteres administratives de la regió, uneix als seus habitants.

L’aproximació als costums i les creacions d’aquesta cultura ancestral, posa l’accent en la voluntat integradora que es tradueix en mestissatges musicals i obres plàstiques que barregen tradicions i materials primitius amb sensibilitats, preocupacions i amenaces actuals. La simbiosi resultant dona a entendre a l’espectador que l’adaptabilitat i integració creativa humana sempre és possible en un fons primordial de rotunditat aclaparadora com és la natura selvàtica, que ha acollit, imposant les seves exigències, des de temps immemorials a l’espècie humana. Les creences animistes i la relació de mutu respecte i comprensió entre medi i habitant han fet possible no només la supervivència humana sinó un sistema de vida que preserva principis ètics avui absents en les avançades societats materialistes i tecnològiques com la nostra. La mostra, en conseqüència, pretén posar davant dels ulls de l’esperit occidental, alienat i perdut en les seves il·lusions post-humanistes d’una tecnologia salvífica, l’opció del pensament indigenista, que a través de la reconnexió amb la terra pot tenir efectes guaridors per al nostre món.

Contra la voluntat transcendent i individualista que segueix governant l’esperit occidental, en l’era de la tècnica, en l’expressió heideggeriana que caracteritza el món modern, s’aixeca aquesta esperança immanentista que veu en l’indígena l’autenticitat vital que repara més que sotmet la seva relació amb l’altre, sigui aquest el diferent o allò completament distint. Hi ha una voluntat sanadora consistent en rescatar l’home de sí mateix i resintonitzar-lo amb les arrels primigènies que la natura, en la seva forma més intacta i original, pot oferir-nos. Darrera de l’exhibició estètica, mistèrica i antropològica que l’exposició desplega en les seves formes emergeix la preocupació ètica. No estem davant d’un discurs intel·lectual amb un aparell lògic i argumentatiu explícit sinó davant d’una munió de sensibilitats i inspiracions creatives i artístiques que tenen, com a element comú, l’ancestral reverenciació cap a la mare terra. La sintonia amb moviments ecologistes que, des dels marges contestataris contra el creixement econòmic i la producció capitalista, porten dècades fent-se forat en l’espai polític progressista, teixeix conviccions i aixeca alternatives estratègiques per repensar el futur planetari.

Malgrat tot, la sensació de ser davant d’una versió postmoderna del mite del bon salvatge rousseaunià no abandona al visitant, un cop completat el recorregut. La utopia indigenista ve a cobrir un espai que la simple denúncia de l’activisme ecologista és incapaç d’omplir: la necessitat d’esperança. Però més enllà de bones intencions i de conscienciació ètica no hi trobem al llarg del recorregut cap proposta que ataqui de front l’arrel del problema. Si els mals que assolen el planeta són conseqüència d’una civilització urbana d’arrel capitalista que fa de l’explotació extensiva dels recursos naturals la base del seu creixement, no sembla que la proposta de “sanar” el capitalisme neoliberal que s’ho empassa tot sigui suficient. Caldrien reformes més profundes que s’haurien d’invocar a voluntats polítiques, més que a tradicions culturals. La manera d’estar en el món és conseqüència d’unes possibilitats materials i espirituals. Els límits i renúncies que imposa la selva no són equivalents, ni de bon tros, a les llibertats i oportunitats que emanen de les metròpolis i megaurbs globals. L’indigenisme, com a pensament, reclama contenció a l’individu, mentre que el capitalisme, com a praxi, proclama la seva expansió. Fora, doncs, dels efectes que la proposta pugui provocar en persones especialment sensibles al posat divergent i novòlatra, més proper a l’esteticisme que a la veritable transformació social, no sembla que sigui capaç d’aglutinar un consens majoritari. Quan se’ns promet un futur de capacitacions físiques i intel·lectives il·limitades, possibilitades pel transhumanisme tecnològic en el que el model neoliberal s’ha instal·lat, la solució de la regressió voluntària cap al bon indígena té més de colossal destrempada que de resposta guaridora, encara que totes dues no siguin més que figures postmodernes de mites utòpics amb els quals seguir somiant l’impossible.