Reclamant la tercera hora de filosofia a 1r de Batxillerat al Parlament

 

Hi va haver un temps que l’ensenyament de la filosofia a casa nostra es beneficiava del prestigi dels sabers i el coneixement, aquell temps en què la cultura i la seva transmissió anaven de la mà de l’aspiració al progrés humà, entès no des d’un punt de vista materialista, sinó des del vessant moral i humanístic. Aquells temps on no calia justificar que els alumnes rebessin una major exposició a la raó crítica i al pensament dialògic perquè s’entenia que eren les bases de la costosament guanyada albada democràtica que experimentava el país. Aquells temps mítics jo només els vaig poder viure com a alumne d’un ensenyament secundari d’esperit lliure, on la innovació convivia en franca promiscuïtat amb la tradició, sense escarafalls causats pels sostinguts percentatges negatius de proves externes, ni pors al fracàs escolar, malgrat l’abandonament prematur de les aules tingués elevades taxes, compensades però amb resultats acadèmics incomparablement millors que els mediocres i regalats graduats massius actuals.

La meva incorporació a la docència, fa ja trenta anys, va coincidir amb l’era oclusiva de l’arribada de les reformes educatives, les successives lleis, decrets, ordres, projectes educatius de centre i altres normatives que van voler reglamentar i ordenar ensenyaments i pràctiques metodològiques. D’aquella estrebada pedagogista, que venia a encotillar l’ensenyament, en va sortir més malparada que cap altra la nostra matèria de filosofia, amb la pèrdua d’hores lectives al batxillerat, la reducció a la irrellevància d’una presència testimonial a l’ESO i la degradació de matèria comuna a matèria específica en les proves de selectivitat. Cert és que alguns d’aquests greuges, com el darrer, s’han anat corregint amb el pas del temps, però no ho és menys que ha calgut molta lluita i moltes desil·lusions per obtenir minsos reconeixements i pírriques restitucions.

Dimarts passat, la Plataforma de Docents de Filosofia, representant a dues terceres parts del professorat de la matèria a Catalunya, va personar-se al Parlament per seguir encarnant aquesta lluita, substanciada en el moment actual en la reclamació de la recuperació de la tercera hora lectiva a primer de Batxillerat, tal com havíem tingut en el passat, en un exercici de dignitat i fermesa vivament exposat davant les forces polítiques presents al Parlament, en la comissió d’Educació i Formació Professional, per quatre ponents que van donar continuïtat a reclamacions passades, viscudes pel Ramon Moix i l’Emília Olivé en anteriors compareixences, peticions presents impulsades per l’ànima incansable de la Plataforma, la Laia Cos, i raons futures que la Leire Sales i la resta del professorat en actiu haurà de seguir filant per reviure aquells temps perduts avui tan llunyans.

La impecable exposició de motius que acompanyava a la petició, elaborada pel membres de la Plataforma, amb destacada aportació del José Vidal González, va rebre el suport de totes les forces polítiques catalanes, que reconeixen l’oportunitat de l’augment de les hores de filosofia en el moment educatiu i social present, on proliferen entre el jovent els discursos extremistes i antidemocràtics, admeten la viabilitat tècnica de la proposta en relació a la resta del currículum de batxillerat i verbalitzen la incongruència de voler bastir un model educatiu català de qualitat, que promogui l’esperit crític entre l’alumnat, amb la pitjor dotació horària de la matèria entre les comunitats de l’Estat. Però els bons desitjos i les bones paraules dels polítics, que auguren una resolució favorable, no pressuposen un canvi en l’ordenació dels ensenyaments presents.

L’escenificació d’un exercici de drets democràtics, dut a terme en la seu del poder legislatiu del país, on el debat i l’aprovació de les propostes són la viva expressió de la voluntat social, no és suficient per aconseguir el que els consensos educatius i les proclames polítiques admeten. El màxim que el clam majoritari de docents de filosofia per la tercera hora de la matèria a 1r de Batxillerat va assolir, en aquesta compareixença, és el compromís dels partits per obligar al Departament d’Educació a seure’s en una mesa de negociació per estudiar la mesura, acció ja explorada amb nuls resultats en el passat.

De resultes de tot plegat, hom extreu la conclusió que, en la nostra societat, no només la filosofia està en crisi. També ho està i extremadament la democràcia. Quan les institucions executives del poder, com el Departament d’Educació, poden esquivar -sense ni tan sols argumentar de manera raonada la negativa-, les peticions majoritàries que els membres electes que legítimament representen la sobirania popular els hi fan arribar, la crisi del model consensual es fa insuportable. Perquè el que es posa en qüestió, en aquests casos, és el principi fonamental de la democràcia deliberativa, teoritzat per Habermas, que es troba a la base de tota formulació garantista dels drets i les llibertats ciutadanes. El poder executiu, quan pot fer i desfer a voluntat, imposant el criteri de l’ordre i el decret-llei elaborat sota obscurs principis ideològics, a esquenes de la ciutadania i dels seus representants electes, esdevé tirànic.

Aquesta pràctica no és nova, ni ens agafa, lamentablement, per sorpresa. És més, s’estén com una taca d’oli a l’Occident liberal, que tendeix a imitar l’esperpent dels règims autoritaris de tradició oriental que només conserven, de l’esperit democràtic, les aparences formals. I ningú -tampoc els partits que denuncien aquests règims-, resta al marge quan, podent exigir un compromís dels òrgans executius del Govern que les haurien d’aplicar, amb les mateixes resolucions aprovades en seu parlamentària, com la que dimarts passat es va debatre en l’esmentada Comissió del Parlament, prefereixen el brindis al sol, o la descàrrega de la cisterna del WC, que s'endú acords i consensos que no resulten vinculants per als que exerceixen tirànicament el poder.

Contra aquest abús antidemocràtic, en estats de dret com el nostre, a l’espera de reformes més radicals, l’únic camí realista que resta seguir és la via judicial. Això, o seguir somiant amb l'idíl·lic Parnàs educatiu del passat, cada cop més perdut en les brumes de la memòria fins difuminar-se en una mena de civilització perduda -com l’Atlàntida platònica del Críties- que, embolcallada de misticisme, amagui la decadent realitat educativa del país, pel que fa tant a l’ensenyament de la filosofia com a les seves pràctiques democràtiques.

A House of Dynamite de Kathryn Bigelow

 

La darrera pel·lícula de la Kathryn Bigelow, que es pot veure a Netflix, és una inquietant reflexió sobre el trencament del fràgil equilibri nuclear, basat en l’estratègia de la dissuasió de les grans potències, heretat de l’era de la Guerra Freda, al què ens precipitem actualment amb els vertiginosos canvis que el món està experimentant des de l’arribada de la Intel·ligència Artificial. El llargmetratge narra, des de vàries perspectives diferents, que cobreixen l’ampli espectre de sistemes, analistes i experts en reacció i prevenció nuclear, els darrers minuts previs a l’impacte d’un míssil balístic amb una càrrega atòmica capaç d’anihilar per complert la ciutat de Chicago amb els tots els seus habitants.

En l’impàs de menys de vint minuts que tenen aquests especialistes en defensa i seguretat nord-americans per respondre a l’amenaça, des del mateix moment en què és detectada fins que la bomba assoleix el seu objectiu, està en joc no només la vida de milions de persones innocents que desconeixen el perill que plana sobre els seus caps, sinó també l’angoixant dilema de tractar o no d’evitar l’esclat d’una guerra nuclear, amb la resposta imminent i amb la mateixa escala de destrucció que planteja l’atac patit. No sabrem, i tampoc importa gaire, qui ha llençat el míssil. El que sí sabem és quina és la conseqüència que tindran les automàtiques reaccions en cadena que seguiran al primer atac.

El que resulta aterridor no és la lògica imparable de la destrucció que seguiria indefectiblement al primer impacte en un atac nuclear qualsevol, ja que, al cap i a la fi, aquesta por ens ha acompanyat des dels inicis de la cursa armamentística nuclear, a mitjans del segle XX, quan les dues superpotències es disputaven l’hegemonia mundial, arribant al mutu acord -sota la convincent lògica de la mútua autodestrucció en cas contrari- de repartiment del pastís que garantia la progressió dels seus respectius imperis. No, el que resulta més inquietant és constatar, des de la ficció, la incapacitat humana de respondre eficaçment al desafiament nihilista que un boig amb accés a armament nuclear i tecnologia d’avantguarda pot provocar. Hem arribat, segons l’hiperrealisme polític que planteja la directora i el seu guionista, al paradoxal moment del compte enrere cap a la destrucció del món, que comporta disposar de mitjans tecnològics capaços de burlar la lenta i dilemàtica intel·ligència humana, que treballa deficientment en contextos de màxim estrès, agitada per la instintivitat biològica i l’emotivitat social, de la que se’n deriven males decisions, si es comparen amb la freda i calculadora mecànica de resposta de les IA, quan aquestes tenen fixat un objectiu definit i metòdicament dissenyat, que no contempla limitacions o negadors ètics.

Transcendint el context oclusiu del perill nuclear, les amenaces que tenen visos de portar la humanitat al límit de la seva capacitat de resposta es multipliquen, sent la pel·lícula, en aquest sentit, una metàfora de la incertesa dels nostres temps presents, hereus del prometeic desafiament als déus que anava acompanyat del desterrament de l’ètica del reialme de la nostra ambició.

William Poundstone, en el seu assaig Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb¹, on ressegueix la trajectòria del matemàtic i físic nord-americà d’origen hongarès, John Von Neumann, que va participar en el Projecte Manhattan, així com, posteriorment, en el desenvolupament de la Bomba d’Hidrogen, narra com aquest prodigiós científic es va interessar per la teoria de jocs, amb la intenció de demostrar que sempre hi ha una forma racional de jugar a qualsevol joc, malgrat que en jocs de més d'una tirada el càlcul d'intencions del contrari pugui semblar potencialment infinit. Parlem de jocs, ja siguin trivials com el marro o sofisticats com els escacs, en els quals s'enfronten dues persones amb interessos oposats, de tal manera que una d'elles guanyi i l'altra perdi. En aquests casos sempre existeix una “forma òptima de prendre part en tals jocs”. El que resulta sorprenent és que Von Neumann pretengués ampliar els seus resultats a qualsevol tipus de joc, inclosos els de més de dos jugadors, o aquells on els interessos dels participants coincideixen parcialment, fins a poder abordar qualsevol situació de la vida real en la qual els oponents “faronegen, duen a terme petites tàctiques per a enganyar a l'altre o es pregunten què pensarà l'altre que faré”.

D'aquesta manera, en ampliar el seu camp, la teoria podria donar raó de tots els tipus de conflicte entre éssers humans. Si assumim que aquesta lògica racionalista ha triomfat, amb el desenvolupament d’intel·ligències artificials generatives, capaces d’aprendre a base de calcular noves respostes racionals en el instant mateix en què estan jugant, superant àmpliament la capacitat humana de planificar i respondre, haurem d'acceptar, amb paüra, que el desenvolupament tecnològic i instrumental, del qual la teoria de jocs és una derivació, ha sobrepassat no només els nostres límits mentals sinó també qualsevol evolució moral o ètica. El desafiament que l’existència d’aquest poder tecnològic representa per a la seguretat futura de la humanitat ens hauria de dur a conclusions com les del propi Von Neumann, un home afable i encantador en el tracte proper, però partidari de començar una guerra nuclear, abans no la comenci un altre, i que preveia que l'espècie humana estava condemnada a desaparèixer pel seu mal ús de la tecnologia. El seu realisme, del que la Bigelow pren nota en aquesta pel·lícula, beu de la convicció de què, a aquestes alçades, ja no hi ha espai per a la contenció ètica del risc. Sorprenentment, el major perill dels desenvolupaments de les tecnologies no és que les màquines puguin arribar a esdevenir autoconscients sinó que converteixen als homes en minusvàlids morals.

Avui, quan la política concentra la major quantitat de bojos narcisistes egòlatres i arribistes mai viscuda, des de l’era de l’Imperi Romà, podem dir que aquesta ficció, que tan creïblement narra la Bigelow, no només és previsible, sinó inclús esperable. El compte enrere fa temps que està en marxa.

1W. Poundstone, Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb, Knopf Doubleday Publishing Group, 1993. Hi ha traducció al castellà: William Poundstone, El dilema del prisionero, Alianza Editorial, 2006, Madrid.

Empoderar direccions per blanquejar involucions

 

Des de l’inici del curs el malestar a les escoles públiques catalanes s’ha anat incrementant al compàs de la nul·la voluntat de l’Administració a resoldre els problemes de sempre (infrafinançament, augment de les necessitats educatives de l’alumnat atès amb el Decret de l’Escola Inclusiva, deteriorament progressiu de les condicions laborals docents, no només a nivell salarial, amb la pèrdua de poder adquisitiu, sinó sobretot en relació a l’autoritat moral i el prestigi de la professió, etc.) a la que s’hi afegeix una complexitat social creixent, palpable, en termes generals, en la crisi de la democràcia que avui viu Occident, amb un retorn cap a solucions autoritàries i populistes, en contextos de neopositivisme tecnològic de deshumanització galopant, com a única via d’escapament, de la que el món educatiu, com a capsa de ressonància social que és, no queda al marge.

Davant d’aquestes circumstàncies adverses, que compliquen el dia a dia escolar, la reacció de les autoritats educatives és la pròpia de l’elit burocràtica, característica de les societats tradicionalistes, que s’aferra al càrrec, imbuint-se d’una fe messiànica, en la convicció que la realitat s’acabarà doblegant a la seva voluntat i que les teories pedagogistes que il·luminen el seu camí imaginari cap al regne feliç de la qualitat educativa són les receptes d’èxit que trauran l’Escola del precipici el que s’aboca. Un exemple palmari d’aquest negacionisme a contrastar amb altres agents educatius com els docents, les famílies o els estudis independents de talla internacional sobre què funciona i què no en el terreny de l’educació actual, l’hem viscut aquests darrers dies en una Assemblea de Direccions d’Escoles i Instituts de Barcelona¹, que ha aplegat a gairebé la meitat dels responsables del centres educatius de la ciutat, amb la intenció d’impulsar una resposta conjunta i empoderada de les direccions davant l’innegable daltabaix que viuen a les seves aules a diari.

La recepta que ens ofereixen aquests equips directius, transmesa en les declaracions fetes als mitjans de comunicació², consisteix en prendre el comandament total de les operacions de gestió administrativa i laboral del seus centres, adquirint major autonomia, encara, respecte el Departament d’Educació, desplegant, més enllà inclús del que la llei els atribueix, les potestats que els Decrets de Plantilles i Direcció els atorga. Podria semblar un moviment ponderat que vindria a qüestionar les directrius del Departament, si no fos perquè, per tirar endavant aquesta iniciativa, fan valer les eines que el mateix Departament els hi va confegir, en una mena d’operació encoberta, cuinada per l’Administració, per aprofundir en el somni humit d’aquests gestors polítics i tècnics administratius de l’educació, a saber, la pseudo privatització de l’escola pública consistent en imitar al màxim el funcionament procedimental de l’escola concertada, un model de gestió que volen clonar amb mesures com la creació d’instituts-escola, la implantació de la jornada partida o, la més evident després de la referida trobada de les direccions el passat 23 d’octubre, poder tenir més capacitat de decisió en la tria del personal docent que conforma les seves plantilles.

A tal nivell d'envalentiment va arribar la trobada que, sense reprimir-se un borrall, van atrevir-se a manifestar que volen ser presents a les meses de negociació amb l’administració, en igualtat de condicions que els sindicats, sense entendre que les funcions d’uns i altres -direccions i sindicats- no són equiparables, a menys que pretenem retrocedir a les èpoques passades on els drets laborals del treballador depenien, exclusivament, de la patronal. Confondre la gestió dels recursos humans assignats als centres amb criteris de transparència i imparcialitat, com els que regeixen els Concursos de Trasllat, amb el poder omnímode de la tria selectiva, i sovint interessada, que fan els directors emparats en les places perfilades que permet el Decret de Plantilles és confondre el dret laboral públic amb el dret del vassallatge feudal.

Professionalitzar els equips directius és l’altre ideació neoliberal que vindrà acompanyant el desplegament extensiu dels esmentats decrets, completant, d’aquesta manera, tot un programa regressiu cridat a convertit l’Escola pública catalana en el més gran erm educatiu d’Occident, amb un classisme tan retrògrad com eficaç a l’hora d’impedir la igualtat d’oportunitats dels infants atesos -que no instruïts- en aquests centres. Que tot aquest programa sigui qualificat de progressista i que passi desapercebut o justificat sota el principi de la garantia d’autonomia per atendre les necessitats pròpies i específiques de cada centre és la major estafa social viscuda en democràcia en aquest país. Fins que no ens adonem que la instrucció en sòlids i universals coneixements culturals, adquirits en igualtat de condicions, és la base de tota regeneració social, tal com preconitzava la intel·lectualitat d’aquest país ara fa un segle, amb Ortega y Gasset marcant el camí, en el darrer intent fallit d’aplicar una reforma platònica de llarg abast, no deixarem de navegar en el cinisme, la confusió i el filibusterisme, capaç d'instituir als més crèduls i influenciables -i per aquesta raó els més perillosos- al capdavant de les escoles que involucionen cap al infantilisme i l’obscurantisme populista. Posem, però, les nostres esperances en les direccions de centres públics de Barcelona -més de la meitat- que encara s’hi resisteixen.

1https://www.3cat.cat/3catinfo/les-direccions-de-la-meitat-descoles-i-instituts-de-barcelona-reclamen-poder-decidir-mes/noticia/3376656/

2Triar o no triar el professorat d'un centre: dues visions oposades de l'educació pública - 3CatInfo

Del show de la política a la política del show

 

En un món cada cop més mediatitzat per les xarxes i els entorns digitals, la distància amb allò real s’escurça pel cantó temporal, sota el principi de la immediatesa, que ocasiona un major impacte i, en conseqüència, una major atenció, a la vegada que s’allarga pel cantó comprensiu, en la mesura en què la imatge ens distancia de les intencions, propòsits i raons que s’amaguen rere els fets registrats i transmesos. Per no parlar de la veloç mutació del judici de l’espectador, capaç de passar de la indignació a la indiferència en només uns quants clics, i unes quantes imatges més, fet que acosta la nostra cultura de masses a la imitació dels procediments de les masses incultes d’èpoques passades. La fascinació per la imatge, que ens converteix en mers espectadors de l’actualitat, ha substituït la persuasió per la paraula discursiva, que ens convertia en oients judicadors.

Hem passat, d’aquesta forma, del show de la política, entesa com una representació teatralitzada per la retòrica més o menys florida dels actors-oradors, instituïts, per les responsabilitats dels càrrecs i títols honorífics, d’una respectabilitat que només la incoherència factual entre allò defensat amb la paraula i allò finalment efectuat torçava en escepticisme, a la política del show, on del que es tracta és de muntar un bon espectacle, com Trump deia a les càmeres el 28 de febrer passat, després d’esbroncar i humiliar en directe a tot un president electe, com Zelenski, en una trobada a la Casa Blanca de tots dos mandataris -sense oblidar que el president ucraïnès ha fet carrera política provenint també del món de la sàtira televisiva-, dinamitant, així, totes les arts de la prudència diplomàtica ensenyades en les escoles d’Alta Direcció Pública dels estats.

Els "bons espectacles" entretenen el públic amb vistoses posades en escena que, en la vessant política, acostumen a anar acompanyades de l’anunci de una mesura d’alçada i gust popular, com a clímax extàtic centrifugador de tota inquietud, dubte o sospita de frau mediàtic. Tot això es va poder constatar en l’anunci de l’acord d’alto al foc a Gaza, amb el posterior show de la signatura del mateix, amb Trump i altres dignataris internacionals com a protagonistes, a la ciutat balneari turística egípcia de Xarm el-Xeikh, però en absència dels mateixos contendents, palestins i jueus, mentre es procedia a l’alliberament simultani dels darrers captius israelians en mans dels terroristes de Hamàs, i de centenars de presoners palestins sota custòdia arbitrària del sistema penal d’Israel. Un espectacle d’alçada que es tenyia de humanitarisme i emocions joioses i desfermades a tots dos bàndols, traslladant a l’opinió pública internacional la imatge factible d’una futura pau negociada sota els auspicis de l’administració Trump, els països àrabs del Golf i altres règims regionals sospitosos de pulsions criminals, més o menys manifestes, com l’Iran o Turquia. Rere la imponent fastuositat de l’escenari i el glamur dels participants, la fita llargament volguda del retorn dels ostatges i l’aturada de l’agressió genocida de l’exèrcit israelià sobre les poblacions civils de Gaza, totes les ombres i interrogants del pacte es diluïen. Particularment, el dubte sobre la responsabilitat davant dels crims col·lectius comesos per tots dos bàndols, però, especialment, pels dirigents israelians, en la mesura que els alts comandaments de Hamàs planificadors i executors del terrorífic atac del 7 d’octubre del 2023 contra Israel ja són majoritàriament morts, mentre Netanyahu i els seus ministres i comandaments militars, responsables d’un genocidi interruptus, una neteja ètnica i altres crims de lesa humanitat, resten indemnes, jurídicament parlant, i reforçats davant l’opinió pública, políticament estant.

Reinhold Schneider, literat alemany de profundes conviccions catòliques, es plantejava a l’obra Das Unzerstörbare¹ (Allò indestructible) el 1945, davant la insuportable evidència de la barbàrie nazi i l’emparament dels criminals sota l’anonimat de la massa, la ignorància dels fets, o l’obediència deguda, si ningú s’havia de fer responsable dels crims, per respondre, a continuació, que ni es pot permetre que els representants del poder quedin al marge de les seves responsabilitats, ni tampoc es pot carregar sobre ells la responsabilitat sencera, de manera que l’individu quedi eximit de tot examen de si mateix. De res serveix tampoc assumir una culpabilitat difusa, amb termes expiatoris de natura religiosa, que buiden l’acte criminal de contingut, quan apel·len a la condició pecadora de l’home. Schneider conclou que la responsabilitat dels crims col·lectius només es pot dirimir davant de Déu, del silenci del qual altres pensadors i teòlegs contemporanis seus, com Levinas o Adorno, extreuen conclusions oposades. Sigui com sigui, Schneider assumeix que la relació amb Déu no la podem establir només nosaltres. Sense cap concepció política o règim jurídic d’abast universal que doni cobertura a una justícia superior només ens queda la fe en la humanitat i l’esperança en què la història tingui intencions més benignes que les presents en un futur.

Aquesta pobresa d’expectatives és la benzina que alimenta la maquinària del cinisme de Trump, Putin, Netanyahu i altres mandataris que promouen les solucions criminals com a legítimes respostes als problemes i conflictes polítics i socials. La desaparició física de l’oponent és definitiva i, sense responsabilitats jurídiques posteriors, resta no només impune sinó justificada pel show subsegüent del futur paradís de pau i prosperitat que acompanyarà al nou ordre establert pels sàtrapes mundials, finançat per les multinacionals avesades al negoci de la destrucció i vacunades per l’ambició contra la vergonya del crim. Quan la política és el show, naturalitzem la manipulació, l’engany i la falsedat que, com a muntatge, conté i ja no amaga, renunciant a la benvolença, magnanimitat i generositat que alimentava la voluntat de servei a la ciutadania del polític d’altres temps. Renunciem, en definitiva, a les virtuts públiques i als rendiments de comptes, a la confiança en l’altre i a la justícia. Sobre aquesta darrera, sense cap institució o persona que cregui en ella, només ens resta la magra esperança del Judici Final que el cristianisme de fireta de Trump promet aportar-nos, amb ell mateix -en ares del show-, com a mestre de cerimònies, a la fi dels temps. De ser així, no tingueu cap dubte que almenys l’espectacle estarà servit.

1Reinhold Schneider, Das Unzerstörbare, Herder, 1945. No hi ha traducció al castellà o al català,

Los Ortega de José Ortega Spottorno

 

Indagar en els ancestres genealògics, amb propòsits vindicadors i elegíacs del personatge central de la saga familiar, que és, a més del pare de l'autor, un dels intel·lectuals més destacats de la cultura ibèrica, té riscos, com la parcialitat de l'enfocament o la glorificació i fins i tot mistificació del complimentat, que no deixa de ser el progenitor del amanuenc d'aquesta història¹, d'altra banda apassionant, d'una estirp que va viure amb l'ànim de modernitzar i millorar la societat espanyola contemporània, donant forma a projectes editorials i diaris d'una transcendència singular en la nostra història recent i que s'estenen, almenys en el seu esperit, fins a l'actualitat, a més de donar a llum al pensament brillant de l'artífex de l'anomenada generació del 14, de la qual sobresurten, al costat del mateix Ortega y Gasset, personatges com Ramón Gómez de la Serna, Ramón Pérez d'Ayala, Gregorio Marañón, Eugeni d’Ors o Juan Ramón Jiménez, per citar als de més renom.

El projecte al qual s'enfronta Ortega Spottorno és, doncs, mastodòntic ja que no sols pretén ser una biografia intel·lectual del filòsof madrileny -José Ortega y Gasset- i de la seva obra, sinó que apunta, igualment, a homenatjar la resta de membres del clan familiar patern, periodistes, polítics i empresaris d'indubtable rellevància, com l'avi Ortega Munilla, alhora que retrata l'ambient intel·lectual i polític del temps que els va tocar viure, un segle dinou convuls i tibant per les pulsions liberals i els instints conservadors, la traumàtica pèrdua de les colònies amb la qual el país va entrar en el segle XX, el període d'estabilitat que va representar la Primera Guerra Mundial, fins a desembocar en l'esquinçada nacional que van suposar els anys vint i trenta, amb la Guerra Civil i la dictadura franquista com a colofons. Tot això, sense perdre de vista les fites creatives i impulsos editorials que va protagonitzar el clan Ortega al llarg d'aquesta dilatada història, i a la qual el mateix autor va donar continuïtat a partir dels anys 60 amb la renovació i publicació de nou de la Revista d'Occident, així com del segell editorial Alianza que arriba fins als nostres dies, entre altres projectes, com el del diari El País. Tenim, doncs, una àmplia extensió de temàtiques que donen peu a no un sinó a diversos assajos, per la qual cosa l'esforç de l'autor no deixa de ser dispar o irregular en el seu resultat, amb algunes llacunes en el relat que contrasten amb el detall minuciós dels moments més pròxims als records que té del seu propi pare i altra família. Es diria que la distància objectiva de l'assagista, que persegueix en certs moments de l'escrit, es perd davant l'emoció del record i l'homenatge a tants personatges il·lustres amb els quals van compartir viatge existencial tant ell com el seu pare, donant lloc a un text que se situa a cavall entre les memòries i el tractat, el reportatge periodístic i la crònica intel·lectual de la seva època. Massa tons per a una mateixa composició sonora.

Quedem-nos, doncs, amb el més rellevant, allò que en el seu escrit vibra amb major passió i resulta, a la vegada, més atraient per ser avui ignorat quan no menyspreat. Em refereixo a la detallista història de l'obra periodística de l'avi, José Ortega Munilla, que discorre paral·lela a la del diari El Imparcial, peça fonamental de l'Espanya de la Restauració, el recorregut del qual passa per les mateixes fases de magnificència i decadència que resseguirà la pròpia nació, fins a la mort del seny i pluralitat que va inspirar l'edat d'or del periodisme, esdevinguda amb les dictadures i el propagandisme ideològic. Salvi constatar que no ens hem recuperat dels devastadors efectes que per a la imparcialitat i l'objectivitat informativa van tenir, i continuen tenint, aquells fets. Per això, atalaiar la praxi periodística del passat, amb els vasos comunicants que va estendre sobre l'art de l'escriptura, generant no sols brillants cronistes d'època sinó veritables literats, és ja no refrescant -enfront de la vulgaritat i servilisme dels recentment premiats Juan del Val i altres plumífers que poblen el desert informatiu de la premsa del nostre país- sinó certament enlluernador. Es percep, d'aquesta manera, la profunditat de la degradació ja no tan sols d'una professió vital per a l'equilibri de l'hàbitat democràtic, sinó en relació a la capacitat i altura expressiva del discurs públic i de les seves majors figures, els escriptors.

Semblant rellevància té prestar atenció a la trajectòria fulgurant del personatge principal de la saga Ortega, el filòsof més influent del panorama nacional en l'últim segle, que continua sent més valorat i estudiat fora de les nostres fronteres que en la seva pròpia llar, fins al punt d'esdevenir un autèntic desconegut per als estudiants, fins i tot universitaris, del país. En aquest punt, el fill i autor del llibre aborda la vida i obra del seu pare amb eines pròpies del relat biogràfic, procedint linealment en la seva progressió narrativa per les diferents edats del biografiat, alhora que realitza vols concèntrics sobre algunes de les fites que marquen la seva trajectòria intel·lectual, com la formació a Alemanya, els viatges a l'Argentina, els projectes editorials i les seves publicacions, les seves relacions amb familiars i amistats, o la seva petjada en la vida política espanyola, que reprodueix els esquemes del fracàs platònic i les seves navegacions, incloent, amb el projecte de l'Institut d'Humanitats, l'emulació de l'Acadèmia atenenca. La gran virtut de l'autor és, més que adoptar el paper de l'erudit que interpreta el pensament del referenciat, donar-li veu, salpebrant la seva narració amb constants cites o fragments de la seva obra, articles i conferències. Estem, doncs, davant un Ortega y Gasset molt humà, un retrat que exhibeix l’arrelament patern-filial del qual l'autor voluntàriament no fa ἐποχή, marcat més per la persona amb la qual va conviure que pel pensador al qual va admirar. Aconsegueix, d'aquesta manera, l'homenatge desitjat: traslladar-li al lector la certitud d'haver narrat una vida plena.

Convençut que el temps ha concedit la raó als plantejaments del seu pare, sent la cultura i l'europeisme la solució del filòsof per als mals d'Espanya, als quals la seva època -o circumstància- li va negar l'accés, atès que va encoratjar les forces oposades de la barbàrie i l'aïllacionisme essencialista del franquisme, cal dir que, vint anys després de la publicació d'aquest escrit, la fórmula d’Ortega apareix ja desgastada, des del moment que la cultura s'ha convertit, per voluntat pròpia, més que mai en espectacle i Europa s'ha “espanyolitzat”, reproduint entre nacions europees els nostres conflictes patris, en lloc d'Espanya “europeïtzar-se”. Si, com Ortega y Gasset pretenia, la història es mesura en generacions, sembla que la que va recollir el testimoni de mans de l'autor, i d'aquells que van impulsar la transició, ha recaigut en la indiferència de l'oblit, en la confusió enfront de la novetat i l'avanç tecnològic i en el menyspreu cap a la sobirania de si mateix. Notori és, no obstant això, que el mateix Ortega y Gasset alertés d'aquesta circumstància quan va denunciar el perill de democratitzar-ho tot, el resultat del qual és el plebeisme. Com si estigués pensant ja en el nostre temps, denúncia la instauració de la igualtat entre els homes, ja no sols davant la llei, sinó la igualtat en “talent, sensibilitat, delicadesa i altura cordial”, en la consecució de la qual no hi cap més solució que la rebaixa a la mediocritat de qualsevol excelsitud. La reducció de la societat -la massa- a la vulgaritat va parella a l’ennobliment de la condició prosaica de la mateixa, com si d’un dret es tractés, del qual, més que decadència, Ortega dedueix aïllament, la solitud de l'home actual, provocada per l'oblit i dissociació del passat al qual hem deixat de tributar el nostre deute existencial. Del cansament i de l'aïllacionisme desmoralitzador de les societats europees, va observar Ortega el mateix naixement de les ideologies ultres que ahir i avui amenacen la continuïtat del nostre projecte civilitzatori i identitari occidental. L'home nou que Ortega va saber descriure com el resultat de l'acceleració del progrés material i tecnològic, així com de la trivialització dels drets democràtics en el seu temps, continua sent la mateixa persona que avui no admet instàncies superiors i es complau en la seva ignorància i mediocritat. El seu triomf es constata amb la imposició de la xaroneria i l'estultícia cultural, d'una banda, i amb la reducció de l'acció política a mer esdeveniment necessari producte d’hiperlideratges, siguin aquests o no democràtics, per una altra.

Sent l'oracle de la tragèdia no ja d'una època, sinó de tota una civilització, la seva denúncia va ser injuriada pels uns i els altres, en etiquetar-lo els uns d'elitista i academicista, i de liberal caducat els altres, sense atendre al principi bàsic del seu pensament que redueix la vida a circumstància radical i única. Aquesta radicalitat i originalitat que va fer excepcional la vida del seu propi pare és el que tracta Ortega Spottorno de transmetre'ns, més enllà de tota adscripció a “ismes” i corrents que, etiquetant-lo, redueixin la seva singularitat a la mateixa mediocritat que va tractar de denunciar, i que l'autor vol costi el que costi evitar, fent de la seva vida -resseguida a través de la família, les amistats i els seus estudis-, la major i més alliçonadora de les seves obres.

1José Ortega Spottorno, Los Ortega, Ed. Taurus-Santillana, Madrid, 2002.

La tempestat a laperla29

 

Com si de la providència que portà a Pròsper i Miranda cap a l’illa deshabitada on es succeeixen els fets que Shakesperare ens narra en aquesta obra es tractés, ens acostem al teatre la Glòria i un servidor, casualment i sense entrada, a l’hora de la funció vespertina, i preguntem a les taquilles, sense expectatives de poder evitar l’habitual sold-out, quan, oh sorpresa, encara queden a la venda algunes butaques a la zona més noble de l’atri, fruit de l'anul·lació d’última hora de compromisos protocol·laris d’algun promotor que fa de la cultura un negoci. Ens beneficiem, amb aquesta sobtada intervenció dels designis superiors, d’una magnífica representació teatral, llegida amb respecte, traduïda amb cura i escenificada amb magnificent efectisme per part del director Oriol Broggi, que ha sabut donar a l’obra tota la intensitat màgica que Shakespeare va disposar en el seu text, sense haver-lo de mistificar amb concessions a l’esnobisme i reinterpretacions a mida de l’efímera actualitat.

La implicació de la companyia, en la posada en escena, al servei de la grandesa del drama shakesperià és total, amb un espai escènic que ocupa quatre cinquenes parts del recinte teatral, arraconant al públic a un lateral com a convidat excepcional d’una majúscula transformació, amb economia màxima de mitjans, de la sala teatral en el màgic territori dels somnis creatius del geni anglès. La il·luminació, l’encanteri musical que acompanya en viu als personatges i la subtilitat dels vels i les catifes per simbolitzar elements constructius i geografies fan de l'attrezzo i l’ambientació un fidel acompanyant de la intencionalitat creativa que trenca per complet les lògiques i continuïtats de l’espai i el temps. Entrem en el terreny màgic de la recreació que el savi Pròsper ha conreat durant tants anys, fins excel·lir a tal punt que ja és capaç de controlar, a través dels esperits, meteorologia i natura, provocant la tempestat que arrossega als personatges fins l’illa on resideix, desterrat i oblidat, ordint la seva venjança cap als traïdors que ara atreu a la desgràcia.

Pròsper és el mag que coneix els designis del demiürg, fruit de l’estudi constant de la natura, estudi que l’ha apartat de les seves obligacions ducals, afavorint les ambicions del seu germà que, en col·laboració amb el Rei de Nàpols, ha aconseguit destronar-lo i abandonar-lo a la seva sort, juntament amb la filla, Miranda, en aquesta inhòspita illa. La mísera condició humana, traduïda en mesquinesa i avidesa pel poder, topa amb la saviesa superior del coneixement diví, capaç de subvertir realitats i ficcions fins restituir l’ordre natural i bondadós de les coses, sempre exposat, però, al vaivé de la tempesta de les passions humanes, que cal predir, evitar o castigar, art en el qual Pròsper ja excel·leix després de practicar amb Caliban, l’habitant de l’illa que els fa de servent i que Shakespeare pinta com el revers del bon salvatge rousseaunià, avant la lettre.

Serà l’amor, que neix espontàniament entre Miranda i el fill del rei de Nàpols, que vagareja per l’illa després d’haver perdut contacte amb el seu pare i altres tripulants, a qui creu morts, el que restaurarà l’ordre alterat per les fellonies dels adults, que penen, però, també els joves, innocents i purs, els únics que poden trencar el cicle infernal de revenges i malfiances que la humanitat desferma, tal com la tragèdia de Gaza, que plana sobre la al·legoria shakesperiana, en aquesta representació -amb manifest inicial de la Companyia-, ens mostra. Desfet l’encanteri, que duia sense remissió a la tantes vegades assajada matança, reneix la humana redempció a través del perdó, el darrer llegat del dramaturg anglès al públic, en consonància amb la sentència final del parlament de Pròsper en aquest drama, que demana la indulgència del públic per ser lliure.

Si Plató, a la República, presenta la ideal implicació del filòsof-rei en els afers humans com a solució davant la injustícia i el govern de les passions desfermades en el nostre món, per imposar la virtut i el bé a través del coneixement i la mesura, Shakespeare, l’altre gran mestre de la condició humana, intueix el mal ús que del coneixement en pot fer la nostra espècie quan, convertits en grans fadors dels secrets de la natura, ens aventurem a instrumentalitzar-lo per aconseguir foscos propòsits. Cap dels dos hi confià, doncs, del tot en la solució intel·lectiva per als grans mals de la nostra natura. Per això l’amistat, en el primer, i l’amor, en el segon, són els veritables camins de la saviesa, l’immens regal que omple de benaurança el viatge per mars tempestuosos i illes desolades que és la nostra existència. El mateix amor que ens regalen des de l’escena actors i companyia, tot fent del teatre una experiència de donació i entrega plenes, el present màgic de la comprensió que els primers ofereixen a canvi, només, de la gratitud dels altres.

One Battle After Another o la paròdia de la propera guerra civil americana.

 

Veig al cinema la pel·lícula de Paul Thomas Anderson Una batalla tras otra, llargmetratge desigual i no del tot reeixit que copsa, malgrat tot, l’ambient de crispació i odi visceral que han naturalitzat els extremismes radicals d’esquerres i dretes als Estats Units en l’actualitat. Fent ús de la ironia i la paròdia, per suavitzar el dramatisme que envolta la conflictivitat ideològica, social i moral, detectable en les guerres culturals a les xarxes i mitjans de comunicació, però cada cop més també en el carrer, amb la violència exercida contra els migrants per part de les forces d’ordre i els grups racistes i supremacistes que els hi donen suport, així com amb els atemptats contra activistes i comunicadors com Charlie Kirk, defensor del populisme de dretes i de l’acció executiva del President Trump en el terreny social i econòmic, el film d’Anderson transita pels dos extrems del radicalisme violent, retratant la cèl·lula terrorista i revolucionària d’esquerres que desafia l’ordre instituït amb accions contra centres d’internament d’immigrants, bancs i interessos capitalistes, així com els grups ultranacionalistes i militaristes que combaten la diversitat racial, les minories i els moviments d’alliberament social.

En qualsevol cas, les contradiccions dels personatges afloren, tant en un grup com en l’altre, ja sigui en la revolucionària que, sent mare, ha d’escollir entre doblegar-se a les obligacions conservadores de la vida familiar o seguir amb la seva lluita terrorista, ja sigui en la figura de l’implacable oficial que persegueix la migració clandestina, mentre es sent atret sexualment per la racialitzada activista, a la que acaba prenyant. De les contradiccions que converteixen el purisme ideològic, que uns i altres sublimen fins destil·lar l’odi que els mou, en trampes al solitari que redueixen a l’absurd les seves conviccions, com les queixes per la batuda antiimmigració que afecta als treballadors il·legals d’un dels magnats del grup d’extrema dreta, o el recurs de la cèl·lula terrorista a la tecnologia més avançada d’encriptament i ocultació per protegir activistes i simpatitzants anticapitalistes que reneguen de les empreses tecnològiques, en fa el director motiu de sarcasme, assolint cotes de comicitat surrealista que recorden els acudits telefònics de Gila i les trucades a l’enemic en plena batalla, en el temps del franquisme i en l’inici de la nostra Transició.

La paròdia és, doncs, el que fa digerible la tragèdia que s’albira en un horitzó de crispació i polarització extrema. Si bé la resolució del conflicte que proposa el director a la cinta es pot entendre com una nova paròdia del gènere cinematogràfic del thriller d’acció, amb picada d’ull a l’afany de revenja en els finals típics de les pel·lícules de sèrie B, que allarga el metratge innecessàriament, l’escena de reconciliació familiar que clou la cinta amaga noves contradiccions que rebaixen la tensió social real, visible al carrer, a l’estatus de crisi passatgera que no posarà en perill els valors tradicionals de la societat americana, prou sòlids com per tornar a florir inclús en el si d’una comunitat de combat i activisme radical. Tant de bo el poder de la paròdia relegui a simple anècdota l’actual tragèdia americana, protegeixi les xarxes de solidaritat col·lectiva que fan front al racisme institucional i suturi les ferides i fractures que divideixen la societat civil estatunidenca. Em temo, però, que l’abisme entre les faccions arrela en l’acte fundacional d’aquella societat i que té una profunditat que ni una ració d’ironia de la mida d’una bomba atòmica pot arribar a desactivar. Caldrà, doncs, alguna cosa més que els somriures, provocats per les contradiccions d’uns i altres, per reflotar un projecte de convivència sorgit de les violències dels conflictes de religió del Vell Continent, les pitjors pràctiques de l’esclavisme, l’expropiació indígena i el complex d’inferioritat, per la manca de tradició històrica i cultural, de la nova nació, neuròticament esmenat fins avui amb dosis de narcisisme colonialista i sobredosi d’imperialisme comercial que no acaben de taponar les diferències socials, ètniques i generacionals que el seu propi dinamisme engendra. A l’espera, doncs, de la propera batalla riurem, mentre creuem els dits perquè la següent guerra no ens congeli la riallada.