
John Gray, la veu més reputada entre els estudiosos del liberalisme
actuals, defensa, en aquest assaig publicat l’any passat,
que Hobbes és l’únic pensador liberal al qual val la pena llegir
avui perquè és qui millor pot explicar la fallida, ben visible en
el món actual, de l’experiment liberal nascut amb l’era moderna
i consolidat amb la Il·lustració. Així, sense deixar-se amanyagar
pels cants de sirena de la raó que il·luminen el liberalisme, des
dels seus orígens, Hobbes manté la veta de l’absurd en relació a
la teoria del llenguatge i a la facilitat amb la què l’ésser humà
es deixa posseir per les paraules, en particular per les abstraccions
conceptuals, a les que acaba atorgant categoria de veritat
ontològica, essent únicament el desig el propòsit real de
l’existència humana. Que el desig comú envers els mateixos
objectes és, llavors, la font de tot conflicte i discòrdia, fins al
punt de provocar l’enfrontament de tots contra tots, en l’anomenat
Estat de Natura, és la part més coneguda de la seva doctrina
política. Com també ho és la solució del pacte entre iguals que
confereix poder absolut al Leviatan, concebut per garantir la
seguretat i protegir-nos a uns dels altres.
Els intents liberals
posteriors de limitar aquests poders del sobirà i sustentar en la
llibertat i els drets de l’individu les millores i el progrés
social i material de la comunitat humana, han acabat tots ells en
fracàs, sobretot a partir del moment que el liberalisme esdevé
hegemònic, amb la derrota del comunisme i l’adveniment de la
globalització. El resultat de tot plegat és el sorgiment dels nous
leviatans als que fa referència el títol de l’assaig, i que podem
reconèixer en règims, com la Rússia de Putin -hereva del
totalitarisme soviètic-, la Xina de Xi Jinping -propera a la
Revolució Cultural de Mao-, o l’iliberalisme de les democràcies
populistes que encarnen Trump, Orban, Meloni i altres. La novetat que
presenten aquests leviatans hiperliberals és que ofereixen a l’ésser
humà un sentit a la seva vida, una mena de salvació, encara que
només sigui amb la promesa del benestar material i l’assoliment
del plaer, a costa, això sí, de l’eliminació de tot aquell que
s’oposa al projecte de perfeccionament humà que defensen o que,
simplement, resulta sobrer per a la seva aplicació. Aquests nous
leviatans, que exemplifiquen formes diverses de capitalisme d’Estat,
donen avantatge a aquells règims on el mercat està sota la direcció
de l’Estat, com la Xina (on tot està sotmès a la vigilància
obsessiva del règim d’arrel nacionalista), o aquells on els valors
i creences es subordinen als interessos de l’Estat (la Rússia
ortodoxa de Putin), convertint-se en el nucli de la ideologia
euroasiànica que promou la superioritat de la civilització eslava
sobre la civilització occidental, a la que està cridada a redimir,
seguint les tradicions mil·lenaristes presents a Bizanci i a les
creences teocràtiques ortodoxes. En l’assoliment de l’objectiu
entra en joc l’aspiració a l’home nou, que no dubta en destruir
les formes tradicionals de la societat i les seves classes, caient en
un model d’alienació nihilista èticament tan menyspreable com ho
era el règim soviètic anterior, amb el que manté sòlids
paral·lelismes.
Tots els leviatans
contemporanis es diferencien del Leviatan hobbesià per l’obsessiva
preocupació pel pensament dels seus membres i l’aplicació de
tècniques d’interiorització dels valors de l’Estat, a fi
d’evitar la descomposició moral i la decadència present a la
societat occidental. L’aplicació del despotisme intel·ligent
persegueix salvar la civilització oriental de l’anarquia moral que
caracteritza l’ordre liberal occidental, abandonat al progrés
tecnològic que ens ha d’alliberar de la subjugació natural,
malgrat els riscos que per a la pròpia continuïtat de l’espècie
té el model productiu i emancipador tecnològic actual. En el nucli
d’aquests corrents despòtics nia la idea liberal de l’emancipació
de l’ésser humà de les identitats heretades, així com
l’aspiració a la llibertat per fer-se a sí mateixos com desitgin.
En el cas rus, aquesta llibertat ve tutelada per l’Estat que promou
un arquetip d’home superior, en sintonia amb les creences
neobizantines ortodoxes que han suplert, formalment, l’ideal d’homo
sovieticus cercat en l’era comunista, i que oculta la
cleptocràcia practicada per les elits d’oligarques que envolten
Putin.
Així, doncs, els
nous leviatans han crescut alimentats pel mateix principi sorgit del
liberalisme, la idea d’una nova humanitat, ja sigui el resultat de
creences mil·lenaristes, revolucionàries o positivistes, com les
que, en aquest darrer cas, enlluernen als progressistes liberals
defensors de la utopia tecnològica que sedueix Occident. La fe en la
nova humanitat dona ales a l’atorgament, a l’ésser humà, només
a partir de la seva voluntat, de poders atribuïts anteriorment a la
divinitat. Gray estudia el desplaçament a partir de l’ateisme rus
del segle XIX, tan ben descrit en la novel·la de Dostoievski Els
dimonis. Aquells ateus decimonònics, en lloc de construir un món
sense Déu, opten per divinitzar l’espècie humana. Per fer-ho, cal
destruir la moral tradicional i els valors patriarcals que la fan
possible, destrucció que acabarà aplanant el camí a la Revolució
Soviètica posterior. A l’Occident actual, el qüestionament dels
valors tradicionals, que porta a terme el liberalisme progressista
consisteix en la denúncia de la seva civilització, per
imperialista, racista i sexista, amb el propòsit de reeducar els
seus ciutadans per alliberar-los de les identitats criminals i
impostades heretades, a fi de, desposseïts d’aquests caràcters
contingents, les persones puguin arribar a ser el que vulguin. La
paradoxa del progressisme és que, en l’afany per construir aquest
home nou, advoquen per projectar els nous valors occidentals a tots
els racons del món, imposant als seus habitants, encara que no ho
vulguin, les noves figures identitàries del pensament únic modern.
En el cas de l’ateisme revolucionari rus, el qüestionament de la
moral va fer admissible el crim i la violència contra aquells que no
admetien els seus ideals, acomplint, així, la predicció de
Dostoievski que la recerca de la completa llibertat només podia
conduir a la tirania absoluta.
La divinització de
l’home condueix a la totalització dels seus nous valors laics: el
progrés, els drets humans, la humanitat o la societat esdevenen
fantasmes que exerceixen un poder demoníac sobre les persones,
impulsant la idea hiperliberal de l’autocreació. El millorament de
sí mateix va acompanyat de la promesa de felicitat, assolible en
aquest món. La ciència i la tecnologia nascudes de l’expansió de
la voluntat lliure promouen el plaer material que supleix a tots els
plaers celestials. Sense límits en la seva autoconstrucció, tot li
està permès. Aquesta idea enganyosa de llibertat és la que està
corrompent la humanitat, abocant-lo a la tirania criminal, assajada
en els totalitarismes del segle passat, precursors del somni de la
creació d’una humanitat nova.
Contra aquest
perill, Gray esbandeix el guariment obtingut en el pensament hobbesià
i la seva denúncia de l’absurd que s’amaga darrere de les
paraules. L’única veritat és que els éssers humans són
materials i moridors. En situacions extremes les paraules amb les que
s’auto definien deixen de funcionar. Tot esdevé, llavors, un joc
sense sentit. Davant les formes diverses de l’estat de natura que
l’ésser humà ha experimentat al llarg del segle passat, com les
guerres mundials, el Gulag, les purgues o les neteges ètniques, per
exemple, escenificar aquest fons absurd de l’existència,
mitjançant la literatura, és guaridor i ens ajuda a fer front a la
criminal voluntat del fanatisme imperant. El gènere distòpic,
oposat a la utopia, no la contradiu per irrealitzable, sinó
justament per prevenir-nos dels efectes de la seva materialització.
El somni de la societat comunista, amaga rere la seva perfecció, un
sistema criminal que arrossega a tots els que en algun moment hi van
creure, convertint-los no només en víctimes, sinó també en
còmplices de la seva tragèdia. La caiguda del Mur de Berlín i el
triomf de la democràcia liberal sobre el comunisme només va
projectar un miratge de nou ordre mundial que, sota les ombres de la
globalització, ha mostrat les seves veritables limitacions, a saber,
la impossibilitat d’universalitzar-se, fet pel qual molts règims
de caire democràtic llisquen, en l’actualitat, pel pendent de
l’iliberalisme.
Aprofundir en
aquestes limitacions ens obliga a retornar a les seves arrels. I en
elles apareix la petjada del cristianisme, identitat de la qual els
liberals actuals volen desmarcar-se, tot promovent la defensa del
pluralisme, malgrat reconeixen l’autoritat universal dels valors
cristians. El seu radical individualisme l’aboca a l’admissió de
qualsevol identitat, fet que condueix a la formació de nous
col·lectius que acaben enfrontant-se entre sí per la reclamació de
drets que resulten contradictoris. L’enfrontament es produeix en el
terreny cultural, però l’objectiu no és altre que el control de
les institucions de poder. És fàcil reconèixer en aquesta
descripció els estralls generats pel moviment woke a
Occident que, malgrat tenir propòsits emancipadors, acaba sent la
via d’accés al poder de l’elit excedentària liberal amenaçada
pel capitalisme financer neoliberal. Gray, oportunament, hi veu en
aquestes
propostes la creença salvífica universalista
d’arrel cristiana que supleix el buit deixat pel nihilisme ateu en
les seves diferents versions utòpiques. Però darrere
totes
les disputes identitàries
que el wokisme provoca
s’amaga l’eterna lluita pel control econòmic de la societat que
cerquen les elits dominants i que condemna a la marginalitat els
sectors socials més desfavorits. Així,
denúncies cap a pràctiques racistes o sexistes que el moviment woke
potencia en societats occidentals com la nostra, no només tenen a
veure amb les estructures ideològiques i els
valors morals, sinó també amb desigualtats econòmiques que les han
possibilitat o potenciat i que, com a font d’injustícia i
opressió, no aspiren a ser erradicades pel wokisme,
sinó que,
únicament, venen a
promoure la substitució
dels
seus privilegiats actors.
També
seria d’arrel cristiana el culte a l’autocreació que promou el
liberalisme, i que es percep en la centralitat de la fe del creient
en les pràctiques del cristianisme. Si
la humanitat es situa en el centre de tot, la deïficació de
l’animal humà és factible, encara que sigui a llarg termini. El
positivisme i el cientifisme, que preveu l’augment del coneixement
humà fins a límits absoluts, farien innecessària la diversitat de
parers i la tolerància,
en camps com els de l’ètica i la política, fent
real el somni de la veritat unívoca del pensament únic. Aquest
anhel catapulta el wokisme
a imposar les seves creences sense admetre alternatives. La fugida de
les conseqüències tiràniques d’aquest nou utopisme va portar a
J. S. Mill, pare del liberalisme actual, a exalçar la virtut de la
individualitat, l’originalitat i autenticitat de la seva autonomia
creativa, fent possible,
actualment, l’ideal de l’autocreació.
Si li sumem l’aspiració
salvífica ja esmentada, el resultat és que l’hiperliberalisme
woke es converteix en furor moral purità immisericorde amb aquell
que es nega a ser redimit, ja que es nega al seu perfeccionament.
Cal, doncs, destruir
al dissident irredentista
aplicant la mateixa lògica política de
la doctrina de l’amic i
l’enemic de Carl Schmitt. El
puritanisme arriba fins l’extrem del revisionisme de la història,
amb la voluntat de corregir el passat per garantir un futur millor.
L’hiperliberalisme
converteix els drets dels col·lectius identitaris en principis
absoluts, quan només són aspiracions
polítiques promogudes pel poder dels Estats. Com a tals, poden ser
qüestionades, revocades i judicialitzades, fet que comporta el
desplaçament de la batalla política al terreny jurídic. Els
conflictes sobre els drets són el reflex de les divergents
interpretacions que es poden fer sobre el bé. Cada col·lectiu porta
la defensa dels seus drets definitoris a l’extrem, fins la
col·lisió amb el grup
identitari oposat. La societat es veu arrossegada, a continuació, a
una guerra moral on el liberalisme es soscava a sí mateix. La
disputa esdevé irresoluble en termes absoluts, arribant en el millor
dels casos a acords de compromís que no sempre són
exportables a altres indrets
i èpoques.
La
societat atomitzada resultant no és equiparable a la de l’era
feudal, com s’ha interpretat des de posicionaments acadèmics.
Malgrat és cert que hi ha estratificació social, als serfs, en
l’ordre medieval, se’ls atorgava protecció, mentre que als
desfavorits del segle XXI se’ls
abandona a la seva sort. Els refugiats, els immigrants sense papers i
els exclosos del sistema productiu
no tenen lloc propi. Són
expersones, als quals se’ls hi ha negat, fins i tot, la promesa
d’una vida millor en un altre món, ja que la redempció que promou
el capitalisme té a veure amb el plaer i el benestar materials
únicament assolibles en aquest món. Les societats feudals oferien
consol espiritual. A les societats liberals actuals, l’únic
consol, per als desclassats, és l’autoalienació producte del
consum, fins la sobredosi, de drogues. En aquest entorn de
desesperació nihilista el populisme s’enforteix,
atiant les masses contra l’arrogància de les elits liberals.
Els perdedors del sistema,
desposseïts de tota esperança, s’alimenten
d’odi i por cap al diferent, aprofundint en la deshumanització
nihilista, indiferent al patiment de l’altre i autodestructiva.
Occident,
entregat a la idea redemptora de la llibertat autocreativa, que es
veu capaç de millorar el món i l’home, expansionant sense límits
l’autonomia humana, sota la convicció
que la ciència i el bé
poden alinear-se per a corregir tota injustícia, cau en les
contradiccions de l’irracionalisme,
perseguint dissidències i sotmetent a vigilància i control a tot
aquell que s’oposi a
l’exercici d’aquesta llibertat il·limitada. Hobbes,
que rebutjava la idea de l’autonomia humana -únicament exercible
en l’estat de naturalesa, del qual no ens ajuda a escapar-,
afirmant que l’ésser humà necessita tant la limitació com la
llibertat, veritable nucli del missatge cristià, consideraria
absurda la deïficació de l’animal humà que cerca
l’hiperliberalisme. Tampoc
es partidari de divinitzar el poder, sent el seu Leviatan, tant
mortal com ho és qualsevol individu. En conseqüència, si l’Estat
és un artefacte humà, la política és un art necessari, que fem
els homes i que, en la tradició liberal que Hobbes també practica,
consisteix en apropar-nos a un Leviatan que garanteixi la
coexistència pacífica. La convicció que a la pau, però, es pot
arribar a través de molts tipus de règims i no tan sols a partir
d’un específic, converteix a Hobbes en un liberal més autèntic
que no pas el seus successors. Creure
que només hi pot haver una forma de govern idònia per a tot el món
és un pensament que conté la llavor de la tirania. L’únic error
de Hobbes és no haver extret les lliçons apropiades de la
consciència de la finitud que tot ésser humà experimenta, vivència
que el duu a voler transcendir a través de les idees expressades amb
paraules, aquelles abstraccions que li fan creure en qualsevol
absurditat. En la força d’aquesta fe absurda hi troba el sentit
que el porta a matar, inclús, per fer-la real, quan
hi ha alternatives que impliquen l’ètica i la preocupació per
l’altre per
fugir de l’absurd, sent aquesta tradició -que ens condueix fins a
Kant-, tant o més liberal que qualsevol altra.
De nosaltres segueix depenent
seguir una via o l’altra.