Visita a l’exposició «Temps incerts, Alemanya entre guerres» al Caixaforum

 

No és habitual que una exposició s’aturi a explorar un temps històric i, específicament, el règim polític que el va caracteritzar, com és el cas de la mostra que fins el 20 de juliol es pot veure al Caixaforum, i que hem visitat aquesta darrera setmana. Tractant-se, a més, del moment en què va madurar l’ou de la serp que acabaria devastant Europa, el Nord d’Àfrica, Àsia i bona part d’Oceania, a més de naturalitzar l’extermini i l’esclavatge de milions d’éssers humans, paga la pena apropar-se i endinsar-se en l’entramat cultural i ideològic de la República de Weimar, el règim polític ideat com la resposta democràtica al malson de la Primera Guerra Mundial i a l’esfondrament de l’Imperi Alemany, producte de la derrota de la coalició centreeuropea el 1918 davant dels aliats. L’aposta per la Il·lustració, i els seus valors, que fa la República de Weimar, a partir d’una Constitució de caire federal, que avançava força en la defensa dels drets socials, malgrat atorgava poders que ja voldria Trump per a si mateix al seu President, i que, paradoxalment, s’acabarien activant per a provocar la seva extinció el 1933, amb l’arribada de Hitler primer a la Cancelleria i després a la Presidència, va afavorir un ambient d’obertura cultural i dinamisme social que resultà determinant per impulsar les avantguardes artístiques, les innovacions tecnològiques i científiques, l’exploració existencial filosòfica i la liberalització moral de les conductes. Amb tot, el mateix espai de llibertat que l’alimentava també va promoure l’atiament de l’extremisme nacionalista i comunista, el discurs identitari excloent i racista, els estralls d’un capitalisme salvatge alimentat per les crisis econòmiques i les dures condicions imposades, en forma de sancions i reparacions de guerra, pels vencedors de la conflagració mundial i l’anhel antiburgès d’una joventut molt ben formada però fortament ideologitzada.

L’exposició emmarca sota aquests bastiments històrics i socials, que ofereixen el context apropiat a l’espectador, els grans fruits culturals d’aquest període, tant en el terreny artístic, amb l’expressionisme, el dadaisme i el constructivisme, aturant-se amb minuciositat en les aportacions de la Bauhaus, amb la seva barreja inicial d’art i artesania i l’evolució posterior cap al disseny i la producció industrial, com en la innovació musical, on destaquen les inclinacions a la llibertat expressiva tant en el terreny de la clàssica com en la música popular. Però, també, encertadament, abasta l’espai de les investigacions científiques que obren el camp quàntic amb el qual es qüestionen els esquemes tradicionals del mecanicisme, i que s’estén al racionalisme neokantià, atacat per plantejaments filosòfics que neguen l’essència humana tot apel·lant a la seva existència.

En aquest darrer apartat, la discussió es centra en la fita històrica del debat celebrat a Davos la primavera del 1929 entre Martin Heidegger i Ernst Cassirer, dos pesos pesants de la filosofia acadèmica alemanya del moment, tot i que amb visions completament dispars, enlluernat el primer pel descobriment de la temporalitat que redueix l’existència a l’instant que emergeix del no res, entre l’angoixa de la finitud i la lluminositat del desvetllament que permet qüestionar tots els grans principis de la racionalitat il·lustrada, proveït el segon de tots els símbols de la cultura universal que defineixen l’ésser humà com una realitat que transcendeix la precarietat de l’existència; dues formes de pensar que empenten dos mons que col·lisionen en el mateix espai republicà, el món de la voluntat de poder capaç d’emergir del no-res, fins infantar un Estat que fa de l’excepció el motor del seu avenç, i que aviat trobarà el seu líder infal·lible, i el món humanista que fa prevaldre la constitucionalitat com a font de pau i prosperitat, en la més pura tradició formal del kantisme. Dues formes de pensar i dos mons condemnats a no entendre's, que ben aviat arrossegaran Alemanya i la resta d’Europa a l’abisme, i que sorprenentment Thomas Mann ja havia descrit, prèviament, en la seva novel·la La muntanya màgica. El xoc es fa manifest per a l’espectador de l’exposició, a través de la invitació a participar en un joc interactiu, amb dos plafons oposats on les boles que l’agent deixa caure segueixen recorreguts completament diferents, previsible, ordinari i regular el primer, imprevisible, incert i irrepetible el segon, simbolitzant, així, els dos camins irreconciliables que el debat de Davos va separar definitivament.

Les darreries de l’exposició il·lustren la presa del poder que, des dels dispositius democràtics que la República de Weimar exalça, porta a terme el partit nazi, tot seguint el camí de la voluntat, per conduir l’Estat cap a la consecució del Tercer Reich, imposant el fanatisme, el terror i la barbàrie, que té com a primera escenificació la mort de la cultura en l’acció de la crema de llibres que els dirigents i membres del partit van perpetrar el 10 de maig de 1933, només quatre mesos després d’haver arribat al poder. La perífrasis final, amb la projecció de les esgarrifoses dades de les víctimes dels deliris del nazisme, tant per la guerra com per la Shoa, es tanca amb l’esborronador poema "Fuga de la mort" de Paul Celan, publicat en la primera col·lecció de poemes de l’autor, Der Sand aus den Urnen, el 1948, on el poeta fa l’elegia de les víctimes de l’Holocaust, al temps que denuncia el mestre d’Alemanya que escrivia jugant amb les serps, mentre la nit criminal queia sobre el món. En aquell mestre hi reconeixem a Heidegger, de qui Celan va buscar, anys més tard, el penediment, amb una relació intel·lectual d’on només extraurà la condescendència del filòsof. Poc després de la seva darrera trobada, el 1970, el poeta es va suïcidar a París.

Malgrat que el tancament de l’exposició recau sobre veus autoritzades del nostre món cultural, que ofereixen a l’espectador reflexions sobre la incertesa dels temps actuals, tot lligant les inestabilitats del present amb les tensions i temptacions de l’època de Weimar, que van impulsar solucions equívoques que faríem bé de no repetir, el nucli fèrtil per al pensar que ens proposa l’exposició cal situar-lo en el contrast entre les dues figures anteriorment esmentades. El cant de mort -auspiciada pel filòsof-, que ens llega el poeta, ressona tan buit com els crits de les víctimes d’ahir, d’avui i de demà, mentre les lluernes -provinguin de la brillantor dels discursos, o de les imatges- del present reclamen atenció i descoratgen l’ànima. De la mateixa forma que la benintencionada República de Weimar no va salvar a Alemanya, tampoc podem esperar que la cultura -en forma de filosofia, art o ciència-, per si sola, eviti la catàstrofe del nostre cofoisme.

Creant Capacitats de Martha Nussbaum

 

Creating Capabilities¹, publicat el 2012, és la presentació més madura de l'enfocament de les capacitats, la formulació teòrica que, ideada per la seva autora des de l'escenari del liberalisme, presenta un programa de reforma política i social destinat a humanitzar el sistema d'explotació capitalista que, en les derives neoliberals del present segle, s'ha convertit en una amenaça per al futur de la humanitat, generant la concentració més gran de riquesa en mans del menor percentatge de població mundial mai vista en la història. La correcció de la injustícia generada pel model econòmic no comporta el seu qüestionament. No es tracta de revisar la viabilitat d'un sistema sustentat sobre el creixement perpetu en un món de recursos limitats, que exigeix depredar sistemàticament tots els mecanismes d'explotació possibles per garantir-ne la continuïtat, sinó de repartir més equitativament la riquesa generada, de manera que serveixi per promoure un desenvolupament humà que doni oportunitats a qualsevol individu en qualsevol lloc. Si el neoliberalisme ha evidenciat la ineficàcia del repartiment vertical de béns i recursos, proveïts pel sector públic per generar justícia social, tal com proposava l'Estat del Benestar des de mitjans del segle passat, la proposta de les capacitats aposta per un desenvolupament horitzontal en què siguin els mateixos individus els que, empoderats per l'adquisició de les seves pròpies capacitats, emprenguin iniciatives de millora i creixement personal que beneficiaran la societat sencera.

Per això n'hi ha prou amb corregir el plantejament ètic dels drets humans que va fer possible, sota la socialdemocràcia europea, la major experiència de justícia social mai vista anteriorment, però que només s'estenia a les societats desenvolupades. Els drets humans són el fruit més madur del iusnaturalisme, que també va donar origen al liberalisme. Però la convicció que els drets no són naturals sinó que són socials, i que es requereix el contracte social per a la seva legitimació, tomba com un castell de cartes tota construcció teòrica de tall liberal en aquelles tradicions en què el contracte contempla altres possibilitats. En aquelles societats on el contracte social no té trets liberals, com les societats teocràtiques o autoritàries, el respecte als drets humans no constitueix la base de la convivència i no genera obligació moral. Donat el rebuig cap al fonament ètic dels drets humans que el liberalisme proposa com a base per a la política, en països de tradició oriental o no occidental, Nussbaum idea la substitució dels drets humans (socials) per capacitats (individuals i personals). D'aquesta manera, si les capacitats centrals són inherents a qualsevol individu, tota societat està obligada a respectar i impulsar o promoure aquestes capacitats, segons el principi de desenvolupament i prosperitat personal i civil.

El context amable en què es presenta la teoria oculta les debilitats del plantejament liberal rere la cortina dels defectes tècnics amb què s'ha volgut analitzar i millorar el sistema, com la crítica a l'ús d'índexs economicistes, com el PIB, per mesurar el desenvolupament de les nacions. Efectivament, es tracta d'un valor que amaga desigualtats econòmiques internes sota l'aparença de creixements elevats de riquesa en multitud de països. D'una manera subtil i sota el principi inqüestionable de l'eficàcia, Nussbaum proposa el seu enfocament de les capacitats per mesurar el progrés de les nacions. Es tracta d'aclarir la prosperitat real d'una societat sota premisses que posen l'accent en les oportunitats reals de què disposen les persones en aquestes societats. Què són realment capaços de fer i de ser determinarà la seva millora i progrés molt més acuradament que les dades absolutes presents en fredes anàlisis econòmiques. La bondat del plantejament consisteix a mostrar canvis concrets que milloren la vida de les persones i que serveixen per combatre les desigualtats i les injustícies que s'amaguen rere l'ús de “desencertades” eines com les del PIB. El problema, en conseqüència, no és el model econòmic, sinó les estratègies que amaguen realitats que aquest model promou. Ingènuament es creu que només substituint les eines de la teoria social s'evitarà en el futur la continuïtat de la injustícia.

Presentat l’objectiu de l’obra, i descrites les propietats de les capacitats que cal reclamar per fer digna qualsevol vida humana, l’autora esbossa els fonaments ètics de la seva teoria, que pretén empeltar la tradició pròpia de les virtuts aristotèliques, amb el cosmopolitisme universalista estoic, la defensa liberal de la llibertat i l’igualitarisme de la teoria de la justícia rawlsiana contemporània, amarant-ho tot sota un rerefons deontològic kantià. Essent aquesta la part més estrictament filosòfica de l’assaig, no passa de ser un acurat repàs dels valors ètics que han guiat la seva trajectòria d’estudi, tant en les fonts del pensament occidental com en les de la tradició hindú, que coneix prou bé, per la seva col·laboració amb l’Amartya Sen i les llargues estades al país. Es tracta de corregir els excessos de l’oportunisme resultadista merament economicista, o del conseqüencialisme utilitarista, així com les limitacions d’enfocaments basats en el repartiment de recursos, o en la buidor d’uns drets humans concebuts com a propòsits normatius sense efectes d’aplicació real sobre la vida social de les persones. Pel que fa a la resta del seu assaig, la nostra autora s’embranca, des del convenciment de la superioritat del seu enfocament, en abordar un seguit de problemes ètics contemporanis que creu estar més a prop de poder resoldre amb el desplegament de les capacitats. Problemes com ara la pobresa, la desigualtat de gènere, la discapacitat, l’envelliment i les cures, l’educació, els drets dels animals o el problema del dret constitucional i l’estructura política, així com el paper de les emocions en política. En definitiva, tot un programa de tall liberal per convertir la disciplina filosòfica, tal com l’entén l’autora -reduint-la a la vessant merament ètica i social-, en un saber útil per fer progressar l’individu i les institucions polítiques, que haurien de vetllar pel compliment de les mínimes condicions de justícia que fessin constatables, de manera pràctica, les millores en la vida humana.

L’optimisme en relació a les possibilitats de la teoria, que vindria a corregir la festa neoliberal de la globalització potser tenia sentit en el moment en què van ser elaborades, durant la primera dècada del present segle, però no es pot dir que hagin envellit bé, si restem atents al curs que ha seguit el món en els darrers anys, amb els corrents autoritaris i il·liberals que s’escampen, com a resposta política als mals que el neoliberalisme ha provocat, amb un empoderament econòmic i tecnològic sense precedents de les elits, mentre les majories populars veien com se’ls hi denegaven les garanties i oportunitats de prosperitat i de vida confortable que havien d’anar lligades al reconeixement de les capacitats. Estem, doncs, davant d’una teoria que ha promès solucions contra la injustícia patent del nostre temps, però que, a l’hora de la veritat, no ha sabut com traslladar les troballes sobre les condicions de la dignitat individual al terreny de les obligacions polítiques, per fer-les efectives en un nou contracte social eficaç i pròsper. La reculada en els països occidentals dels resultats en la qualitat de l’educació, respecte a dècades passades, que les proves internacionals posen de manifest, és només un exemple de l’incompliment d’un dels aspectes més fèrtils, la capacitat educativa, del programa plantejat per l’autora.

El fracàs d’aquest nou contracte social ha conduït a la reaparició del Leviatan hobbesià -pensador a qui, per cert, la nostra autora titlla d’anomalia²- amb règims populistes que s’inspiren -a diferència de la proposta hobbesiana- en la creació d’una humanitat nova, més que en la reforma de les condicions que afavoreixin funcionaments a partir del desenvolupament de les capacitats combinades. Les doctrines mil·lenaristes, pròpies de règims totalitaris del passat, ressonen en la música del populisme actual, davant la qual la nostra autora únicament és capaç d’apel·lar a les bondats del "consens entrecreuat", defensant la tolerància respecte les opinions contràries als drets fonamentals, sempre que no comportin «un risc imminent de desordres violents»³, risc que ni tan sols entra a valorar. Pobra resposta, si ens aferrem a les transgressions de l’ordre legislatiu que a nivell intern hem viscut en democràcies com la dels Estats Units, amb l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021, o del Brasil, amb la pressa popular dels edificis administratius del govern a la capital Brasília per partidaris del derrotat Bolsonaro, després de la victòria electoral de Lula Da Silva, així com a les violacions dels drets fonamentals que observem a diari en les agressions d’Israel al poble palestí o de la Rússia de Putin en la seva invasió d’Ucraïna, per posar només dos exemples en cada cas.

Creant capacitats és el text que, com a novetat, s’ha inclòs enguany en el programa de les PAU de la matèria d’Història de la Filosofia a Catalunya, encapçalant la proposta reformadora de la disciplina que respon a les exigències normatives de proves d’accés universitari més competencials. Així, doncs, l’aposta de la filosofia a casa nostra, pel que fa al seu ensenyament preuniversitari, és a dir, aquell que té voluntat de ser comunament impartit entre tot l’alumnat de batxillerat, és per una teoria que presenta dubtes consistents respecte a la viabilitat final de la seva proposta. El problema, òbviament, no rau en el seu qüestionament, fet que la converteix precisament en una plantejament filosòfic i no en una doctrina científica, sinó en la intempestivitat de la seva inclusió en els programes d’estudis, just ara quan més incapaç és l’enfocament de donar respostes als desafiaments que l’il·liberalisme ens planteja. En una nova demostració de manca de perspicàcia i excés d’oportunisme, els vertebradors dels currículums de filosofia del país fan tard, van a destemps i escullen malament quan entomen la tasca de dignificar i potenciar el paper de la disciplina. Si, com diu l’autora, del que es tracta és de garantir funcionaments conatius entre els nostres joves alumnes, no els hi imposem doctrinalment un enfocament que facilita la qüestionable creença que es pot acabar amb la injustícia social modificant, només, el revestiment ètic del capitalisme. Dit d’una altra manera, per pensar filosòficament cal adaptar les intencions a les condicions que ens presenta la realitat, no sigui el cas que, confonent filosofia i estudis socials, acabem perpetrant un nou dispositiu acadèmic d’escolasticisme concebut per revestir ideològicament un posicionament polític, més que per pensar de forma crítica i oberta la complexitat de la realitat que ens ha tocat viure, cosa que, per altra banda, és allò que se’ns demana apressadament als docents que fem amb els nostres alumnes.

1Hi ha traducció al castellà: Martha C. Nussbaum, Crear capacidades. Propuesta para el desarrollo humano. Ed. Planeta Paidós, colección Estado y sociedad, traducción Albino Santos Mosquera, Barcelona, 2012.

2Pàg 179 de l’edició citada.

3Pàg 114 de l’edició citada.

Un menú tancat de Jordi Casanovas

 

Veiem a La Villarroel el muntatge escènic de Llàtzer Garcia sobre el text de Jordi Casanovas, Un menú tancat, amb Roger Coma, Joan Arqué i Oscar Muñoz com a únics protagonistes, que encarnen a tres amics amb sòlides carreres professionals i pèssimes eines d’expressió psicoafectiva, que es retroben en el restaurant d’un d’ells, cuiner d’èxit, què ha preparat un menú amb plats especialment ideats per la trobada. L’autor vol, a partir de la situació plantejada, fer reflexionar l’espectador sobre la masculinitat pròpia de la generació dels homes de mitjana edat (40-50 anys), educats en uns valors que la societat actual considera caducs, si no tòxics en alguns casos. El to de comèdia i la implicació dels actors, excel·lents tots tres en la representació realista de la crisi de la mitjana edat que travessen els seus personatges, fan de bon veure l’obra per a l’espectador, tot i que el tercer -i darrer- plat del menú acabi resultant una mica indigest.

Sense entrar a relatar les diferents ferides i fracassos que cada un dels personatges arrossega a la trobada, i que serveixen de benzina per incendiar el joc dramàtic que precipita l’acció, tot tibant la corda emocional fins el punt de catarsi final cercat, val a dir que l’obra planteja una qüestió vigent en el debat sociològic present en el món occidental, a saber, com pot el gènere masculí abandonar els clixés sexistes i masclistes que l’han convertit en víctima de si mateix. L’apriori del qual parteix l’escena, el cas de depredació sexual conegut com La manada, portat al teatre en la darrera temporada pel mateix autor, Jordi Casanovas, en el muntatge Jauria i que un dels personatges de la nostra trobada culinària ha anat a veure, és provocador, ja que reclama de l’espectador masculí assumir una certa consciència culpable per totes les violències patides per les dones com a pas previ per a la ja prou coneguda desconstrucció de la seva masculinitat. Considerar, doncs, que tot home és, en certa mesura, responsable per omissió del patriarcalisme passat i present, i de les seves conseqüències, fa necessari, sense altres plantejaments, admetre la necessitat de la reconversió dels valors de la masculinitat. Sense considerar tal apriorisme com a esbiaixat, donat que estem davant d’una comèdia que tendeix a exagerar els rols i les personificacions arquetípiques del mascle, val a dir que el qüestionament que l’autor fa d’un dels valors d’aquesta masculinitat, a saber, el de la competència lligada a l’èxit personal, tan característic de la nostra societat capitalista i individualista, grinyola, per diferents raons.

En primer lloc, no es tracta d’un valor exclusiu del gènere masculí, sinó d’un motor adaptatiu característic de la biologia que garanteix la transmissió genètica en totes les espècies. La seva desconstrucció, en conseqüència, suposa anar en contra del que nietzscheanament implica l’afirmació mateixa de la vida. Deixar de competir significa, talment, l’empobriment i afebliment de la vida, així com l'assumpció d’una mediocritat generalitzada de la societat. Un resultat, per cert, prou alineat amb les pràctiques de les noves pedagogies amb les quals es vol “construir” a les generacions actuals des de l’àmbit educatiu. En segon lloc, també les dones presenten un caràcter competitiu. La plena integració de la dona en qualsevol àmbit social va aparellada a l’adquisició de capacitats que l’habiliten per desenvolupar qualsevol tasca en igualtat de condicions que els seus homòlegs masculins. Aquesta ha estat la reivindicació del feminisme des de la seva primera onada. En tercer lloc, renunciar a competir no porta associada la conseqüència de deslliurar-se’n, automàticament, de tots els caràcters negatius que fan de l’individu un ésser menyspreable. També la confiança amistosa i cooperativa amaga, en ocasions, la mesquinesa de l’aprofitat.

En conclusió, Un menú tancat detecta, de manera encertada, un desajustament entre els valors generacionals masculins però, quan afronta la tasca de corregir el biaix ensopega amb condicions més sociològiques que atribuïbles únicament al gènere. Rere la competència, suposadament característica d’una masculinitat excloent, s’amaguen altres ingredients que fan reacció en segons quines coccions, amargant les relacions humanes resultants. Potser, per això, les receptes tradicionals, que venen a ser el repositori de la saviesa clàssica, expressada sota el lema del control racional de les passions, tenen millors resultats que les constants innovacions experimentals, tant en la cuina, com en la convivència, com en el teatre, que no és altre cosa, al cap i a la fi, que un mirall de la nostra -mala, en aquest cas- consciència.

La llavor de la desconfiança en l’educació

 

La setmana passada vam conèixer la notícia de la greu agressió patida per un company a l’Institut Escola La Mina, a Sant Adrià del Besòs, fet que evidencia el clima de deteriorament de la seguretat que acompanya la professió en els darrers cursos. Com denuncien els companys de la víctima les amenaces i agressions verbals, a més d’altres incidents, al centre, són constants¹. No és, doncs, un fet aïllat, ni exclusiu d’un barri o d’una localitat particular, ja que les dades sobre el malestar docent eleven el percentatge del professorat que ha patit assetjament o agressions per part de l’alumnat al 25% del total, segons el Baròmetre Internacional de la Salut i del Benestar del Personal de l'Educació, publicat per CCOO aquesta mateixa primavera². Com acostuma a ser habitual en aquests casos, el Departament d’Educació prefereix callar i no posicionar-se clarament en defensa de la integritat física i psíquica dels seus treballadors. Assumir que el nivell de violència a les nostres aules i centres escolars és tan elevat suposaria haver d’admetre que tenim un problema de convivència de dimensions considerables, que ve a sumar-se als altres problemes ja coneguts de la manca d’inversió, el nyap de l’escola inclusiva, el baix rendiment de l’alumnat en les proves internacionals o les legítimes demandes de millores qualitatives en l’exercici de les funcions docents.

La degradació del clima de convivència, més enllà del desistiment de funcions del Departament, s’explica, especialment, per la desconfiança creixent envers el docent i el sistema educatiu en general, que es percep entre les famílies dels alumnes. Incidents que tenen a veure amb el no acatament de les mesures educatives adoptades per garantir l’ordre a les aules i amb l’establiment de límits a les conductes dels seus fills, impensables en altres èpoques, són a l’ordre del dia en molts centres, inclòs el meu. Així, recentment, per exemple, els pares d’uns alumnes sancionats per la seva mala conducta a l’aula amb la pèrdua del dret a participar en la sortida de final de trimestre van decidir portar igualment als seus fills, per compte propi, a un conegut parc d’atraccions on els seus respectius companys anaven a passar una jornada lúdica, abans de les vacances de Setmana Santa, acompanyats dels seus professors. La desautorització parental a les mesures reparadores i sancionadores del centre no és l’únic punt de fricció, sinó que s’estén a qualsevol decisió adoptada en base al criteri professional i a l’experiència del docent. També fa poc, un company del meu claustre que, en el compliment de les seves tasques de guàrdia, va desestimar trucar als pares d’un noi de primer d’ESO, quan aquest es va queixar d’haver patit la torçada d’un dit de la seva mà jugant a bàsquet a l’hora d’Educació Física, entenent que aquest incident menor no li impedia seguir amb normalitat la resta de classes de la jornada, va veure com la mare del menor li feia escarni, tot assenyalant-lo en públic, després de requerir al seu fill que identifiqués al professor que s’havia negat a fer la trucada alertadora de la circumstància. No cal dir que la mare no va reprendre al fill pel fet que l’hagués trucat amb el mòbil, contravenint les normes del centre sobre la prohibició d’ús d’aquests dispositius, per avisar-la de l’incident i demanar-li que el vingués a recollir.

Assistim, en aquests casos, cada cop més habituals, a la manifestació accelerada de desconfiança envers la institució escolar i els seus professionals que incrementen la degradació, ja prou depauperada, de la condició del docent. Aquest deteriorament té la seva primera causa en la pèrdua de l’estatus d’autoritat en la disciplina pròpia, que pateix el professorat, així com en el fet que haguem passat a ser percebuts com a mers supervisors del procés educatiu, o gestors d'emocions. La confiança en el nostre saber es redueix a la mínima expressió ja que, certament, no ens hem format en psicologia conductual ni tenim màsters sobre la personalitat evolutiva de l'adolescent, o sobre la implementació tècnica de processos de desenvolupament productiu en contextos precaris, propis dels departaments de recursos humans de les empreses. Els pares, temorosos del precepte competitiu que regeix el món econòmic al qual es veuen abocats els seus fills, exigeixen que aquests assoleixin la màxima capacitat i veuen el docent ja no com un possibilitador, sinó com un obstaculitzador si anteposa criteris com els del coneixement profund, tant en les matèries propedèutiques com en les més humanístiques, als del desenvolupament d'habilitats tècniques i procediments resolutius, com si aquells coneixements no fossin la base sinó la contraposició en l'adquisició dels segons. Es tracta d'assolir l'excel·lència pràctica sense requerir cap aprenentatge teòric, ja que se sap que les teories estan a l'abast de qualsevol connexió a internet. Es redueix la formació humana a un simple programa d'introducció d'instruccions seqüenciades que, mecànicament, han de fer possible la resolució eficaç de situacions que imiten entorns d'utilitat laboral futura. S'entrena el menor per respondre a les necessitats del mercat laboral, ja que la seva ocupabilitat futura amb èxit dependrà de si disposa d'“algorismes” suficients per ser resilient, adaptatiu i capaç de seguir aprenent per afrontar els canvis accelerats del món tecnològic al qual s'ha d'acomodar. L'educació, en el sentit instructiu, es robotitza i en el sentit humà s'emotivitza, ja que cal dotar d'eines d'autosuggestió l'alumne per combatre les contradiccions que genera una deshumanització escolar tan gran.

En un context de deshumanització creixent en tots els àmbits socials, la desconfiança envers la tasca docent va en paral·lel a la desconstrucció de qualsevol altra figura d’autoritat. Amb l’agreujant que, en el cas del professorat, s’alineen en el seu qüestionament tant les famílies com l’Administració, així com certs sectors del mateix col·lectiu docent. Quan es qüestionen potestats que es relacionen amb els principis bàsics de la capacitat avaluativa del professional de l’educació, com per exemple la decisió de fer o no repetir curs a un alumne que no assoleix el mínim competencial exigible, confonent el criteri professional que justifica la decisió amb el poder simbòlic que li atorga el fet d’impartir notes, poder que els sectors pedagogistes i reformistes pròxims a l’Administració entenen com un privilegi gairebé feudal³, es conrea la desconfiança envers la professionalitat del professorat. La desorientació conseqüent que segueix a aquestes pràctiques desconstructives de les capacitats del docent afebleix la seva posició davant de l’alumnat i les famílies, disposades en alguns casos a acusar al professorat dels fracassos dels seus fills. Thomas Paine, en la seva obra Rights of Man, publicada el 1791, deia «el govern civil no es fa present en les execucions, sinó en la impartició de la instrucció als joves [...] a fi de desterrar -en la mesura del possible- el llibertinatge d’aquests», entenent, així, l’educació com el mecanisme essencial per a possibilitar l’ascens social i l’erradicació de la pobresa dels sectors socials més marginals, aquells que majoritàriament estudien en el centre del company agredit. Però quan el que es promou és la desconfiança envers la funció regeneradora que l’esmentada instrucció ha de possibilitar, els països civilitzats -ens adverteix Paine-, palesen els mals dels seus sistemes de govern, ja que «en lloc d’això, en allò que els països no escatimen recursos és en reis, tribunals, mercenaris, impostors i prostitutes». Afegim el perfil dels agressors impunes i tindrem el retrat fidel del país que estem llegant a les futures generacions.

1 https://www.ara.cat/societat/educacio/professors-l-institut-docent-rebre-ganivetada-denuncien-reben-amenaces_1_5395679.html

2 https://www.ara.cat/societat/educacio/quatre-docents-l-diu-patit-amenaces-assetjament-part-dels-alumnes_1_4993819.html

3Vegeu l’argumentació d’aquesta il·lustre doctora en Ciències de l’Educació defensant la inconveniència de la repetició de curs, tot assenyalant al professorat com el responsable últim de la resistència a deixar d’aplicar la mesura: https://www.ara.cat/opinio/no-repetir-curs_129_5139391.html

Paul Carell, Terra calcinada, o la construcció d’una historiodoxa mítica.

 

La crítica àcida, gairebé cínica, que Jonathan Littell fa de l’obra de Paul Carrell, altrament dit Paul Carl Schmidt, en la primera part de la seva novel·la Les benignes -recentment ressenyada en aquest mateix bloc-, m’encurioseix fins el punt de recordar l’existència d’algun volum de l’esmentat autor a la biblioteca del meu pare. Rescato, doncs, de la pols i l’oblit el títol Verbrannte Erde (Terra calcinada), el segon volum de la sèrie narrada per l’escriptor i periodista (cronista, en qualificació d’ell mateix) alemany sobre la campanya militar de la Wehrmacht a l’Est durant la Segona Guerra Mundial. La meva lectura corrobora el judici càustic que el protagonista de la novel·la de Littell fa del pretès cronista, de qui ens revela la seva condició de propagandista del ministeri d’exteriors del règim nazi, sota les ordres de Von Ribbentrop, durant els anys de la conflagració bèl·lica, on va excel·lir, amb dots persuasives, dulcificant i justificant la postura del règim en relació a la qüestió jueva. Li retreu, la sorprenent capacitat posterior d’escriure un relat, que vol ser un testimoni de primera mà dels fets narrats, amb abundants aportacions de protagonistes d’ambdós bàndols, sense fer ni una sola referència als jueus i al seu extermini. Constato el fet en l’esmentat volum, on l’autor aplega els combats ocorreguts a la campanya russa des de la derrota alemanya a Stalingrad, fins la debacle del Grup alemany d’Exèrcits Centre que porta la reculada nazi fins al Vístula, a les portes de Varsòvia, amb l’alliberament definitiu de tota la URSS.

La narració segueix amarant-se de les innegables dots propagandístiques de l’autor, qui és capaç de presentar els persistents fracassos de l’exercit alemany al llarg d’un any i mig de guerra com si es tractessin de brillants operacions defensives, encaminades a endarrerir i perllongar, amb l’agonia i el sacrifici d’un heroic exèrcit, la inevitable invasió comunista d’Occident. Inclús es permet el luxe d’apuntar les causes de la derrota alemanya, personalitzant-les en el lideratge erràtic, obtús i vacil·lant que Hitler fa en aquest moment de la campanya, contravenint i desestimant els savis consells dels estrategues i comandaments que suporten els combats sobre el terreny. Arriba a donar per confirmada la suposada filtració d’informació que situa en l’entorn més proper al Führer i que, a través de la xarxa d’espionatge soviètica instal·lada a Suïssa, transfereix a Moscou gairebé en temps real totes les decisions de l’Alt Comandament alemany, permetent als russos avançar-se a cada iniciativa ofensiva de l’oponent. L’especulació sobre la identitat de l’agent responsable d’aquesta delació, anomenat "Werther" en clau, alimenta la tradicional culpabilització del traïdor intern, tant del gust dels relats nacionalistes, com a responsable últim de la derrota alemanya a la decisiva batalla de Kursk. No cal dir que la historiografia posterior ha desmentit el relat de la filtració d’informació des de les mes altes esferes del règim, elevant aquestes especulacions a meres fantasies. Un cop més, la narració condueix al lector poc curós a creure falòrnies més propagandístiques que fàctiques, donant pàbul a pseudo veritats que ajuden a preservar la falsa impressió que la campanya a la Unió Soviètica, més que un crim sistemàtic de lesa humanitat perpetrat en connivència i col·laboració constant de l’exèrcit alemany, així com dels seus «heroics» comandaments, va ser una arriscada aposta política d’estendre el dominis imperials del Reich -seguint la doctrina del Grossraum-, que va acabar malament per errors puntuals en el lideratge de l’aventura.

Cap referència, ni tan sols velada, al patiment humà que la conflagració va provocar amb milions de víctimes d’ambdós bàndols, primer a terres soviètiques i després a l’Europa Central. Els únics protagonistes del relat són els heroics soldats, capaços de gestes sobrehumanes que haurien pogut canviar el curs previsible dels esdeveniments, si no fos per la ceguesa del cap suprem o per la manca de recursos humans i materials, que van transmutar valerosos sacrificis en inútils pèrdues. La lectura del pamflet provoca la mateixa sensació que una crònica esportiva, amb l’anòmala condició que els fets que donen origen a la narració disten molt de ser una competició mundial entre dos potents combinats que es juguen, "a dreta llei" l’hegemonia política i militar d’Euràsia. Per l’autor l’aureola aventurera de l’empresa té més valor, en el còmput global de l’esdeveniment, que les tràgiques i esgarrifoses conseqüències individuals i col·lectives que va provocar. La intenció, doncs, és clara: ocultar i ennoblir una ignomínia criminal de dimensions siderals. Les estratègies per fer-ho possible, a més de les ja esmentades, passen per adoptar una visió global i omniabarcadora de tota la campanya. Així, els fets concrets, les batalles particulars i els sagnants combats locals es desdibuixen, perdent el sense sentit que acompanya a la boja matança que encarnen, per adquirir la condició de causes i efectes d’altres fets, anteriors o posteriors, a la llum dels quals tindrien justificació i valor. Cal dir que aquesta dinàmica, que permet construir relats històrics que s’adapten a les necessitats ideològiques del relator -esdevenint historiodoxa més que Història-, és el que les obres d’historiadors seriosos, com Anthony Beevor, pretenen desmuntar. L’enfocament d’aquests altres autors, rigorós i minuciós, segueix la recomanació cartesiana de dividir en parts allò que es presenta com a dificultós, per entendre clarament les idees simples que formen un tot. Fixen, doncs, els seus estudis en les batalles concretes per, després, atendre al sentit global de la guerra. És en aquest exercici detallat i particular on el relat personal del testimoni cobra significació i es presenta amb tot el realisme colpidor i guaridor que ens fa guanyar la comprensió de la magnitud de la bestiesa que estem contemplant. Les heroïcitats s’acompanyen dels acovardiments i apareixen com a mers actes de supervivència que deixen al descobert la humana condició absurda que hi ha al darrera de qualsevol conflicte bèl·lic. Permeten, llavors, eludir la mitificació de l’acte que fa possible la construcció d’un relat sobrehumà, d’admirable virtut, en el qual es sustenta l’ocultació de la realitat que facilita la seva repetició.

Rere la pretesa voluntat d’il·luminar els fets històrics que narra, el propagandista Schmidt, disfressat del cronista Carell, amaga la fosca intenció de tornar a incentivar l’aventura criminal del bel·licisme. La seva obra, escrita a la meitat dels anys 60 del segle passat, en el moment més àlgid de la Guerra Freda, vol revestir la campanya nazi de l’Est d’ancestral precedent mitificat que anuncia la necessària conflagració d’Occident amb l’amenaçant i bàrbar comunisme eslau. Aquella primera temptativa fallida adquiriria significat si se l’enllacés amb una seqüència posterior que vingués a erradicar definitivament el mal que el totalitarisme soviètic encarnava. L’exercici d’encobriment de l’autor vindria, inclús, a dignificar el nazisme i convertiria els seus crims en meres anècdotes que no entelarien el propòsit superior que impulsava els seus actes. Que l’obra de Carell s’hagi seguit reeditant en el nostre temps, com a relat històric, sense la justa qualificació d’aparell ideològico-propagandístic que podria desactivar la seva nocivitat present i futura, és un clar indicador dels perills de la desinformació, la ignorància i el desconeixement que ens acompanyen. El que hauria de situar-se a l’alçada intel·lectual dels còmics per a nens del franquisme, com El Guerrero del Antifaz, o Hazañas bélicas, pot acabar sent glorificat, en un context de polarització i confrontació entre bàndols com l’actual, i esdevenir exemple il·lustratiu de solució fàcil per a problemes complexos: la que encarnen les narracions mítiques dels herois capaços de liderar empreses superiors per salvar civilitzacions en perill. Però els mites, com la Història, únicament tenen funció educativa quan ens recorden quina és la nostra humil i limitada realitat, en contrast amb l’excés de l’acció de l’heroi, que acaba fracassant inexorablement en el seu desafiament als déus. No alimentem, doncs, més els falsos mites per nens que ens condemnen, sense comprendre el per què, a repetir les humanes tragèdies de sempre.

Les benignes

 

La tragèdia del matricida Orestes -el fill d'Agamèmnon que assassina la seva mare per venjar la mort del seu pare, en connivència amb la seva germana, en la versió grega d'Èsquil-, desferma la reacció venjativa de les Fúries que persegueixen l'assassí fins a Atenes on la divinitat ho acull per promoure el seu judici, de la sentència del qual emanen les lleis morals que funden la ciutat i la humana convivència. La prohibició de l'incest i del parricidi són alguns dels principis morals que resulten de l’esmentat judici fundador.

La història que Littell ens ofereix en aquesta novel·la és la del nazi fictici Maximilian Aue –l'Orestes de la tragèdia que el nazisme va abocar sobre Europa en forma de genocidi i guerra–, membre de les SS i criminal confés. Ell mateix ens narra, en primera persona, les seves aventures al costat d'un Eisantzgruppen en els primers mesos de la invasió de l'URSS, amb la missió d'assassinar tots els jueus que capturen durant el seu avenç, així com la seva participació en la Solució Final de la qüestió jueva que el règim va posar en marxa amb els camps d'extermini, i la seva instintiva i assassina resolució, que el porta a matar fins i tot el seu millor amic durant la darrera fugida i ocultació, en el moment de l'esfondrament final del règim nazi. Tanmateix, fins i tot tractant-se de crims abominables, no són aquests els que tenen més pes sobre la seva consciència, sinó el no confés de la seva pròpia mare i el seu padrastre, així com l'amor incestuós i irrefrenable cap a la seva pròpia germana bessona, Una, gestat durant una infància en absència del pare i resolt en forma de conductes sexuals desordenades, promíscues i alimentades amb perversions imaginàries, després de la seva separació i reclusió en un internat, en descobrir-se la naturalesa immoral de la relació fraternal.

La transgressió dels principis fonamentals de la moral que Aue duu a terme a la seva pròpia família no passa desapercebuda ni tan sols per a la policia del règim, que mantindrà una implacable persecució del parricida, fins i tot enmig del caos que acompanya la caiguda de Berlín en mans soviètiques, obstinació més pròpia de les Benèvoles -les Fúries venjatives que reclamen justícia davant els avorribles crims que l’anti heroi de la novel·la de Littell ha contribuït a promoure-, que de qualsevol gelós investigador policial. La confessió final, realitzada anys després, un cop assolida la seva reinserció com a industrial acomodat i pare de família a la societat francesa d'acollida, que va fer possible matant i suplantant identitats durant la seva fugida del col·lapse nazi, comportarà el judici definitiu del lector, a qui apel·la en el seu descàrrec, com si de la divinitat contemporània es tractés. Som tots nosaltres, així com la crítica narrativa i desconstructiva del relat literari, escrit sota l'ègida de la postmodernitat líquida que tendeix a relativitzar i fins i tot legitimar, políticament i culturalment, discursos ultra nacionalistes com els que van fer possible l'holocaust, els que hem de dictar sentència.

El judici a Aue, és també el judici als perpetradors del crim més gran de la història de la humanitat, els responsables de les SS de Himler que desfilen per la novel·la amb total impunitat, aquests sí personatges reals als quals l'autor retrata amb tota profusió de detalls en un admirable i exhaustiu esforç de documentació que arriba a aclaparar. L'acusat, com a la trilogia d'Èsquil, es defensa a si mateix. El relat de Littell és el seu profús al·legat. De la nostra sentència, com a jutges, en depèn el nou contracte moral que funda la ciutat contemporània, amb les seves lleis, prohibicions i justificacions. Posem-nos-hi.

Aue és el prototip d'intel·lectual i funcionari educat a les eficaces institucions escolars d'Alemanya i França d'entreguerres. Amb un profund coneixement de la cultura i llengües clàssiques i una formació filosòfica fortament arrelada en els epígons de l'idealisme i el positivisme, s'especialitza en el camp del dret, en el moment de més influència del nacionalisme que acompanyarà l'ascens al poder del partit nazi. La condició de juristes de bona part dels integrants de les SS no és una simple anècdota. Efectivament, dóna idea de la intenció que va acompanyar el règim nazi, la d'aixecar una nova legitimitat tant en el terreny de l'ordenament jurídic -amb la legalització del racisme ari que havia de possibilitar la depuració social sense contravenir les juntures socials, destruir les institucions públiques ni soliviantar les nacions veïnes-, com en l'espai de les conviccions morals, que podien reconstruir-se -malgrat la hybris destructiva que contenien les noves lleis-, sobre les condicions del vitalisme i irracionalisme relativistes. És en aquest darrer escenari on Littell incideix amb el seu escandalós relat del periple vital d'Aue. No estem davant d'algú afligit o torturat per la culpa, que decideix confessar per alliberar la seva consciència del pes insuportable del seu remordiment. Ell mateix ens explica que no es penedeix de res. Si confessa la seva participació en la matança més gran mai proveïda és per aclarir els fets, presentar-nos la “veritat” del que va passar, per completar, així, l'exhaustiva anàlisi del temps més fosc viscut per la humanitat des de la perspectiva que ens faltava, la de l'assassí que va executar els plans d'extermini dels jerarques del règim.

Efectivament, no estem davant d'un psicòpata; encara menys davant d'una bèstia incapaç de discernir la naturalesa dels seus actes. Aue, com tants personatges de la novel·la, ficticis o reals, és un tipus intel·ligent, hàbil en defensar les seves motivacions i creences amb sòlids arguments que desgrana davant del lector en les converses que manté amb camarades i enemics. No es tracta d'un simple arribista, com podria ser-ho el seu amic i mentor Thomas Hauser, que sap sempre anar un pas per davant dels esdeveniments per treure'n el màxim profit. No és l'ambició allò que el mou. Si de cas potser el romanticisme i l'idealisme que tot ésser humà conrea en la seva joventut, la idea de fer o col·laborar en la creació d'alguna cosa gran i bella, idea seductora que justifica per si sola la raó per la qual es deixa convèncer pels seus professors i col·legues per entrar a les SS i iniciar la carrera professional al Ministeri de Seguretat del règim, des d'on participarà activament en la persecució, extermini o esclavització dels enemics del nazisme. Però no es farà il·lusions: així que entén que la perversitat dels crims comesos pot dinamitar el seu esperit, com passa en el cas de tants camarades, posa distància i dissocia els seus actes -que escomet amb el rigor mecànic del funcionari, mostrant-se davant els seus superiors com un professional obedient i capaç-, dels seus sentiments que activa per rescatar la seva ànima del marasme embrutidor que l'envolta. Inicia, així, una operació d'esteticisme alienador que el porta a buscar i abandonar-se al plaer sensual -a les aventures homosexuals- i intel·lectual -a les converses sobre antropologia, lingüística, eugenèsia o ideologia- per no deixar-se contaminar per tota la violència que promou i possibilita.

En el rescat sentimental del seu ésser afloren els records d'infància, i reneix tota la frustració per l'amor prohibit cap a la seva germana, la desaparició del pare i la fredor d'una mare que es lliura a un altre home davant de la seva impotència infantil. El desencadenant de la violència que culminarà amb el matricidi el troba el lector en la seva participació a la batalla de Stalingrad, de la qual escapa miraculosament malgrat rebre un tret al front. Després de la seva evacuació de la assetjada ciutat i la llarga convalescència per recuperar-se de la ferida, que no li deixa aparents seqüeles neurològiques, però que obre a la ment les portes del trauma infantil del passat, Aue persegueix la restitució del seu desig reprimit. Les fantasies sexuals envers la seva germana es combinen amb el record d'una infància de desaferrament i menyspreu envers la seva mare. La visita a la llar materna, a la Provença francesa ocupada, durant un permís després de rebre l'alta mèdica, culmina amb el descobriment del paorós escenari del crim d’on, com si d’un somni es tractés, procura escapar-se, malgrat les proves incriminatòries que deixa en la seva fugida. No recorda ser l'autor de l'assassinat de la seva mare i el seu padrastre, però les indagacions policials aviat situen el lector darrera de la seva autoria. Tot i així, els serveis de seguretat de l'Estat per als quals treballa empararan la seva defensa i el procés judicial contra ell es desestimarà per la intervenció dels seus superiors. Tot i això, el tercer ull que la ferida rebuda al seu front ha despertat, dóna lloc a la consciència del crim; una consciència que, amb l'avenç dels esdeveniments i la proximitat de la derrota, s'estén a l'holocaust nazi en què ha col·laborat i del qual ofereix un fidel i objectiu testimoni al lector, narrant les seves últimes i histèriques barbàries, com la deportació i l'extermini en temps record de gairebé un milió de jueus hongaresos, o l'evacuació i el trasllat dels dissortats presoners d'Auswitch, en condicions infrahumanes, producte de l'avenç del front soviètic que s'acosta implacable cap al cor d'Alemanya. El cataclisme del règim, descrit en tota la seva cruesa amb la caòtica i infernal fugida de la regió de la Pomerània -on es refugia després de ser ferit en un bombardeig aliat a Berlín- davant l'exèrcit soviètic, reafirma la seva consciència de la condició criminal dels seus actes. Però és una consciència buida, vàcua, una autoconsciència inert, el final de la qual, en cas de ser autèntica consciència de si, hauria de ser la desesperació i el suïcidi.

Aue, amb el seu relat fred i descarnat dels fets, pretén reflectir l'absurd que empara la dimensió monstruosa del crim. De què ha servit la seva experiència? La sorprenent facilitat amb què milions de persones van perdre la vida davant la passivitat de la resta del món deixa en mal lloc la nostra consciència moral. Si d'alguna cosa hagués servit tanta sang vessada, els crims posteriors contra la humanitat s'haurien detingut i extingit. Contemplar la indiferència general que acompanya el genocidi de Gaza, que està tenint lloc en aquests mateixos moments, així com tants altres crims i abusos, ens recorda que no ens importa la naturalesa assassina que secunda les nostres vides. El sense sentit de l'existència és, doncs, el sense sentit de la moral. Ja no es tracta, simplement, que després d'Auswitch qualsevol cultura sigui culpable. Es tracta de l'absurd i el sense sentit que representa la Shoah si la hem de repetir tantes vegades com li convingui a la nostra humana condició. L'advertència que Aue ens transmet amb el relat és que qualsevol de nosaltres en les seves circumstàncies hagués fet el mateix. Els genocidis posteriors, i els que avui contemplem sense immutar-nos, li donen la raó. Pretén despullar-nos de la falsa consciència de superioritat moral, que ens situa per sobre del bé i del mal, només perquè hem quedat –momentàniament– al marge de la zona grisa que fa possible convertir un pacífic ciutadà en un botxí obedient; aquesta situació no és més que una qüestió de sort, no pas d'eleccions o dignitats. Potser aquesta incomprensió envers la nostra fal·lible condició és la que faci possible el ràpid descens a l'abisme de la crueltat del més sensible dels éssers humans. L'horrible conclusió a què Littell ens aboca és la inevitabilitat de tota atrocitat futura. Si no hi ha un patró establert a la conducta, l'educació o l'ambient que expliqui ja no la propensió a l'odi sinó fins i tot a la indiferència còmplice que fa possible la propagació del mal, aleshores estem condemnats a repetir les salvatjades que la novel·la no ficciona, sinó que es limita a documentar. Amb l'agreujant que la tecnologia i la ciència faran més eficaces, més ràpides i més ocultables les matances presents i futures.

L'al·legat amb què exposa les seves raons el genocida ens incomoda perquè ens responsabilitza de les seves rèpliques: no hem tret les lliçons pertinents de la seva experiència. Alhora, ens familiaritza amb els seus efectes, fins a convertir-los en superflus, gairebé necessaris. D'acord amb tot el que hem dit, ja podem emetre sentència: Èsquil situa sota la protecció de la divinitat el matricida, Orestes, alhora que lliura als ciutadans les prohibicions morals l'incompliment de les quals destrueix la ciutat. El superjo freudià tindria els mateixos efectes, si el nostre examen de l'obra de Littell hagués seguit les tortuositats del pensament psicoanalític. Sigui com sigui, sense l'exercici i la participació de la divinitat –la raó, la consciència o l'imperatiu categòric kantià– no hi hauria societat. L'al·legat d'Aue ens mostra un jo desmesurat, alliberat de tota subordinació a una alteritat, desposseït de tota tutela social, atès que les lleis han esdevingut instruments d'expressió de la lliure voluntat de l'individu que no reconeix una altra subordinació que no sigui a l'Estat (i al Mercat, diríem avui). Però l'Estat, completament despersonalitzat, el monstre més fred dels monstres freds, correspon a la projecció deformada i sobredimensionada del jo mateix. Les mateixes passions, instints i ambicions que reconeixem al nostre desig s'han institucionalitzat com els fonaments de la convivència.

El resultat és desolador perquè el mal ja no és una simple banalitat producte de la distracció i les desatencions que el progrés tecnològic i les innovacions socials provoquen en els ciutadans confiats, sinó l'elecció voluntària i conscient que tots nosaltres fem per seguir gaudint del món de privilegis i avantatges que hem construït sobre la muntanya de cadàvers, despulles i ruïnes. Que la lectura de la novel·la no generi un veritable escàndol i culmini amb la condemna i el rebuig per part del lector, sinó que derivi en premis i elogis, és el símptoma més pertorbador del nou contracte social que l'home contemporani ha abraçat. El que avui destrueix la nostra criminal societat no és l'incompliment de les lleis morals, sinó deixar d'efectuar la condemna d’aquest incompliment. Per això l'extremisme nacionalista i el populisme perviuen i afloren a tot arreu. Són les formes d'una consciència pertorbada que ens adverteix dels perills que -per a la continuïtat del nostre món capitalista i neoliberal- s'amaguen darrera de la denúncia i la persecució del deliri exterminador sobre el qual hem aixecat el nostre progrés perpetu. Més que aplacar les Fúries que persegueixen els nostres excessos hem preferit burlar-les, en una fugida cap endavant que recorda, a la novel·la, l'obsessiu i obstinat intent de seguir amb la Solució Final fins i tot en plena agonia i esfondrament del règim nazi. El que Littell ens vol traslladar, amb l'al·legat descarnat del seu abominable personatge, és que, per més que vulguem ajornar el moment, arribarà el dia que vegem Max Aue en mirar-nos al mirall. Aquest dia sabrem que les Fúries ens han trobat.

Parenostre

 

Veiem la pel·lícula Parenostre de Manuel Huerga, amb guió del mediàtic Toni Soler. La cinta té un punt d’oportunista ja que, centrada com està en els fets que van destapar l’anomenat cas Pujol -és a dir, el descobriment policial dels diners no declarats que la família de l’expresident de la Generalitat tenia a Andorra, producte d’una deixa del seu pare en temps del franquisme, però que havien crescut sota les activitats il·lícites dels fills, en l’època de la Presidència del Molt Honorable, i durant els anys següents-, es beneficia de la proximitat de l’inici del judici contra la principal icona política de la Transició a casa nostra, que tindrà lloc a finals d’any. Que el rodatge té un aire precipitat i accelerat es constata amb l’escassa voluntat de caracterització de Josep Maria Pou, que encarna a l’expresident, sense canvis substancials d’aspecte, en diferents moments de la seva trajectòria política -des de les acaballes del Franquisme fins l’estiu del 2014, moment en què té lloc la revelació fatal dels fets esmentats-, i en el joc escènic de transposició d’espais amb plànols compartits que connecten els fets passats i els presents en la narració fílmica, amb una economia de mitjans que denota una certa estretesa pressupostària.

Tampoc acabo d’escatir, com a espectador, ben bé què està jutjant la cinta, si la persona, el personatge o l’obra política. És probable que la intenció dels creadors sigui també, aquí, transversal i que, de la mateixa manera que al protagonista real li costava diferenciar entre la voluntat pròpia i el país, fins acabar governant Catalunya com si es tractés d’una empresa familiar, el Pujol de ficció que traspua la pantalla barreja les emocions familiars que l’humanitzen, amb la preocupació per la seva imatge pública, que la filtració malmet, així com amb la resignació per la renúncia a la continuïtat d’un projecte polític que ja no és capaç de conduir. Estem, doncs, davant de plànols narratius de diferent alçada, de manera que hi conviuen en el relat les misèries de la corrupta naturalesa de la família, a qui el patriarca no ha sabut guiar, amb la grandesa del Pare de la pàtria que, en el moment de la seva caiguda en desgràcia, actua amb exemplaritat pública, assumint, almenys, una part de la responsabilitat pròpia en els actes de corrupció que se li imputen. La temàtica de tall clàssic de procedir amb kalokagathia, especialment en el moment de l’acusació que taca una trajectòria que ell -i el sector més conservador del país- volia somiar com a transcendent, veient-se com un polític honest, responsable d’una obra notable de reconstrucció nacional. Tot plegat, però, apareix velat sota l’ombra de la impostura, oferint a l’espectador una sensació d’inestable aparença i profunda fragilitat, la d’un home vell que ja no sap encarnar el noble paper d’estadista, capaç de revertir les crítiques que rep, i retornar la confiança popular cap a la seva persona i tasca. L’acció que podia contenir noblesa s’acaba convertint en una mascarada que arrossega al personatge a les clavegueres mediàtiques de l’escena pública fins derrotar-lo i presentar-lo com un corrupte més.

Per a tots aquells que ens vam fer adults sota el govern Pujol, la pel·lícula ofereix un clar i necessari al·licient: ens anima a passar comptes amb la icona del país, el líder decidit que marcava el rumb de la Catalunya del futur. Un dels pilars d’aquell rumb eren les anomenades estructures de país, com ara la Banca Catalana, que veiem néixer en el film, i en la fallida de la qual, l’any 1982, va estar involucrat el President a l’inici del seu mandat. Malgrat l’exculpació i el sobreseïment posteriors del cas, l’ombra del dubte sempre el va perseguir. Sigui com sigui, el que Pujol no va evitar és que les estructures creades, fallides o exitoses -així com la pròpia Generalitat-, acabessin en mans de l’oligarquia de sempre. La mateixa que, mentre remuga amb imprecacions nacionalistes quan veu perillar el seu control sobre una d’aquelles estructures, el Banc Sabadell, immers en el procés de ser absorbit, per la via d’una OPA hostil, pel gegant bancari estatal BBVA, no posa objeccions polítiques a la seva execució, com hem pogut constatar en el vot favorable que el representant del partit hereu del pujolisme, Junts per Catalunya, va fer a principis de mes en la consulta feta a la Comisión Nacional de Mercados y de la Competencia (CNMC). Igual dona, llavors, que estiguem davant d’un pecat original o d’una naturalesa espiritual nacional caiguda, incapaç de fer altra cosa que no sigui adorar els diners. En tots dos casos, veient la pel·lícula, acomplim el sa exercici guaridor, fundador de la moral, de matar simbòlicament el pare.