El més recent assaig de Kaplan sobre l'actualitat política mundial,
en l'era de l'ensulsiada liberal i el retorn a l'autoritarisme
presents, pren com a mirall en el qual reflectir-se, per a entendre
el futur immediat que ens espera, l'extinta República de Weimar,
establint sonors paral·lelismes amb l'etapa històrica que va
conduir al món a l'apocalipsi bèl·lica, amenaça a la qual també
podríem estar acostant-nos ara. Kaplan és un sòlid analista
estatunidenc, viatger incansable i ben connectat amb les esferes de
la intel·ligència i l'administració del món occidental i
oriental, amb una visió més aviat determinista de la geografia i
una gens menyspreable influència global a través dels seus escrits
i articles. Waste Land (Terra erma)
és l'últim dels seus treballs i, malgrat que pot ser que algunes de
les seves conclusions siguin contradites per la realitat, donades les
urgències amb les quals sol publicar per a aprofitar els vents
favorables a les seves tesis, val la pena parar esment al soroll de
fons en el qual compassa la seva veu, perquè sol ser el que millor
reflecteix el caòtic moviment que segueix el nostre món.
En la primera part
d'aquest text, Weimar es fa global, procedeix l'autor a
establir el paral·lelisme que -no només ell- encerta a veure entre
nosaltres i la República que va governar Alemanya en els anys 20 de
l'anterior segle, fins a donar pas al règim nacionalsocialista del
Tercer Reich, el 1933. A Weimar hi convivien ideologies i
sensibilitats extremes i confrontades, en un context de feblesa
democràtica. El nostre món, més interconnectat que mai, ajunta en
un mateix espai urbà cultures diverses, dificultant els consensos i
pactes que enforteixen les democràcies, permanentment amenaçades
per l’agitació extremista. Assumint tesis conservadores i les
lliçons d’aquell moment històric, dóna per cert que l’ordre és
la virtut política primordial que cal preservar i que tot règim
polític se sosté gràcies a la robustesa de les seves institucions
i a la perdurabilitat de les seves tradicions. Justament les
característiques que van definir l’era imperialista que s’ensorrà
amb la Primera Guerra Mundial o l’Estat del Benestar Occidental i
les autocràcies a Orient en l’era prèvia a la globalització del
present segle. En una visió dicotòmica i simplista de la realitat,
Kaplan només és capaç de concebre caos i anarquia enfront d'ordre
i jerarquia, assumint que el primer neix de l'afany llibertari que
engendra revolucions, que acaben convertides en règims totalitaris,
mentre que el segon només s'aconsegueix en estructures de poder
imperial que oculten dictadures d’ordre conservadores. Per aquesta
raó, les democràcies occidentals estarien virant cap a aquests
règims autocràtics.
Des d’una òptica
oriental, com la que ens ofereix Aleksandr Solzhenitsyn -autor que
Kaplan pren com a guia per interpretar el tarannà rus-, és una
presumpció occidental infundada que el món estigui governat per la
raó. Des d’aquesta presumpció racional, el progrés, la
modernitat i els canvis revolucionaris a que dóna lloc són
necessaris, ja que responen a les novetats que el saber
tecnocientífic ens ofereix com a millora de les condicions materials
de vida. La manera de pensar oriental, en canvi, posa en valor
l'existència de societats més tradicionals, amb límits clars i
ordenats, malgrat la seva rigidesa i autoritarisme. Així, aventures
romàntiques i idealistes de caràcter revolucionari, com les
viscudes després de la Primera Guerra Mundial i la desaparició dels
grans imperis, desestabilitzen el món, instaurant tiranies de la
virtut perfecta, promogudes per la intel·lectualitat, que deriven en
totalitarismes. Al desordre i al caos que generen les revolucions li
segueix la major de les repressions, de manera que el que comença
amb idealisme acaba en fanatisme. En conclusió, Kaplan hi veu en el
tradicionalisme monàrquic i en el vell imperialisme condicions de
major estabilitat que les que ens ofereix una democràcia afeblida i
corcada per la confrontació ideològica i els reptes derivats de les
crisis -financera, sanitària, demogràfica, climàtica...- generades
per la globalització.
Cal afegir al
diagnòstic pessimista sobre el futur geopolític la previsible
combinació d'un armament més expeditiu i eficaç, gràcies a les
noves tecnologies, que es trobi a l’abast d'una naturalesa humana
més primària i abandonada a les baixes passions. Contra els
discursos del psicologisme progressista de Steven Pinker, que defensa
la millora moral de la naturalesa humana, amb la disminució de la
violència en termes relatius, per l'augment de la població mundial,
Kaplan replica -seguint els arguments de Timothy Snyder- que, malgrat
això, l'instint violent no ha disminuït, i l'educació i la
modernitat no han pacificat a l'home. Ni el pacifisme, ni l'educació
laica o la feminització de la cultura, han comportat, tal com
anhelava Pinker, la solució als conflictes. El realisme polític ens
revela descarnadament que les guerres continuen esclatant, que la
violència es desferma lliurement en escenaris d'escassa o nul·la
regulació, com a internet i que la perversitat i la indiferència
continuen mantenint elevats índexs de tolerància entre el gènere
humà, sent, més aviat, la tecnologia la que ha evolucionat.
Posats a fer
prediccions futures, Kaplan adverteix que és en el passat on trobem
llum i no en esperançades projeccions estadístiques. L'estudi del
passat ens revela que la guerra ha sobreviscut a totes les
revolucions culturals anteriors i que quant majors són les crisis
interconnectades major risc de guerra hi ha hagut al llarg dels
temps. Analitzar el futur a partir del present del propi medi
cultural occidental és auto-enganyar-se. I si fixem la mirada en
regions del planeta en les quals es combina l'escassetat de recursos
i l'explosió demogràfica, la governança resulta un desafiament
molt major que en el passat, donada la complexitat resultant. A més,
el deteriorament mediambiental ja és una realitat amenaçadora que
augmenta la dificultat de l'equació. Amb l'increment de la
inestabilitat mundial reapareixen les prediccions de Malthus basades,
al cap i a la fi, en la finitud dels recursos que la nostra
eixelebrada sobreproducció porta al límit. El perill per a les
nostres societats no és, doncs, la tirania, sinó l'anarquia. El
triomf del liberalisme democràtic després de la Guerra Freda no
sols no ha acabat amb les guerres, les injustícies i les tiranies
sinó que ha estimulat l'anarquia, tal i com l'autor ja va predir, en
la dècada dels 90 del passat segle, amb el seu assaig L'anarquia
que ve,
on avançava que la lluita pels recursos naturals escassos seria la
veritable font dels conflictes del segle present. S'avançava, també,
la tesi que no són les eleccions democràtiques la unitat de mesura
de la consistència d'un règim, sinó la solidesa de les seves
institucions burocràtiques. Davant les amenaces ja presents del
canvi tecnològic, l'escassetat mediambiental, la crisi climàtica,
l'increment absolut de la població als països més pobres, i la
major eficàcia destructiva de les armes, la pau és una quimera.
L'única resposta possible esperançadora enfront de tot això, per a
Kaplan, l'ofereixen els sistemes autoritaris de la tradició passada,
és a dir, el retorn de l'imperialisme.
En la segona part
del seu assaig, l’autor analitza el declivi actual de les grans
potències. En el cas rus hi coincideix amb la caracterització feta
per John Gray en el seu assaig Los nuevos leviatanes,
ressenyat aquí,
i que es pot sintetitzar amb l’afirmació que Rússia sempre ha
estat massa asiàtica i bizantina com per poder-se integrar a
l’Europa Occidental, esdevenint el principal problema i amenaça
per a la pau i estabilitat continental. Únicament l’enfonsament de
l’imperi soviètic, amb la caiguda del Mur de Berlín, va fer
creure que el liberalisme i el progressisme democràtic occidentals
havien triomfat també en l’espai d’influència rus i oriental, i
que la pax americana i l’ordre instaurat per la comunitat
internacional acabarien amb els vells conflictes i antigues
rivalitats. Va ser un miratge. Més que estabilitat i ordre el que hi
havia eren equilibris regionals que, en la mesura en què resistien
el pas del temps, se'ls prenia per un ordre basat en regles. Però
les guerres d’Ucraïna o Gaza actuals exemplifiquen com les forces
primitives s'han acabat imposant a les institucions internacionals i
a les elits globals, i com amenacen amb estendre a noves regions
-Taiwan, l'Iran...- la precarietat i el desequilibri de la pau
mundial. La llista de potencials conflictes que podrien explotar en
qualsevol moment abasta l'enfrontament, que podria ser convencional,
però també nuclear, entre el Pakistan i l'Índia, la sempiterna
amenaça de reprendre la guerra entre les dues Corees o al caos
anàrquic de les regions fallides de Centreamèrica i Àfrica. La
complexitat dels conflictes ha crescut fins a generar àrees de
tensió solapades, davant les quals una ONU en decadència només és
capaç d'oposar bones paraules. L'oratòria, quan la por a l'esclat
d'un conflicte nuclear entre les dues superpotències contenia els
ànims, en plena Guerra Freda, servia per a distendre i refredar
l'ambient. Avui no genera una altra cosa que indiferència. L’ONU,
actualment, no és més que un fòrum de política performativa, un
escenari de propòsits benintencionats que topa sistemàticament amb
la dura realitat de les ambicions de les grans potències, que
paralitzen tota iniciativa en el Consell de Seguretat, convertint la
institució en inútil. L’ONU només funciona en un món en pau.
Però, justament, la seva creació aspirava a ser la resolució dels
conflictes.
La globalització,
entesa com a interconnexió entre persones i regions que havia de
facilitar el comerç i el creixement econòmic, així com la
ideologia liberal triomfant, ha acabat afavorint la crisi permanent.
En el seu primer impuls oferia les garanties de seguretat requerides
per a afavorir la pau perpètua universal kantiana. Aquesta, en la
seva versió postmoderna, comportava l'evolució tecnològica i la
difusió de la democràcia, l'enfortiment de les classes mitjanes i
l'erradicació de la pobresa. Tot això havia d'incentivar
l'eliminació dels arsenals termonuclears, així com la creació d'un
sistema integrat de mercats de valors globals. Aquest programa
consistia en posar a l'elit econòmica al comandament i a fomentar
una visió determinista del progrés, com una cosa inevitable, que
anava acompanyat de la pèrdua del sentiment del tràgic i del culte
desmesurat al present i al creixement. La geoeconomía va substituir
a la geopolítica. Els Estats Units, com a potència global i policia
del món, garantien el programa.
Però amb el virus
del Covid-19, expandit a nivell mundial en forma de pandèmia, a
partir del 2020, gràcies a la interconnectivitat global, cau la
ingenuïtat de la creença que un món amb menys distàncies ha de
ser un món millor. No hi ha bondat inherent a la proximitat. Al
contrari, la proximitat ofereix menys protecció i major inseguretat
que en el passat. Amb la globalització, qualsevol crisi esdevé
mundial i genera greus conseqüències en la cadena de
subministraments de regions senceres del planeta. D'altra banda, les
noves tecnologies de la informació creen, a través de les xarxes
socials, nínxols digitals i càmeres de ressò, que tanquen en
bàndols i enfronten ideològicament a la població. Tot el debat
públic es redueix a un esquema de confrontació entre postures
contraposades i irreconciliables. El caos i el tumult ho impregnen
tot. Als Estats Units, el descontentament social davant el cost de
les aventures bèl·liques liberals d’exportació de la democràcia
a Orient, que es torçaren sense remei, mentre internament la
globalització destruia l'ocupació industrial, donada la incapacitat
de competir amb els baixos costos de la indústria asiàtica, ha
afavorit l’ascens al poder de líders histriònics, narcisistes i
impulsius, amb tics d’autoritarisme nihilista. Al costat de
l'afebliment econòmic, se succeeixen, entre el teixit social,
guerres culturals que polaritzen a la població dividint-la en
bàndols irreconciliables. La decadència cultural contamina tota la
societat, i s’ensenyoreix dels mitjans de comunicació, que ja
només aspiren a la distracció i entreteniment, però soterradament
propaguen divisió i intolerància. El discurs públic cau en el
moralisme excloent i cancel·lador, sota l'imperi de les passions. La
conseqüència que s’extreu Kaplan és que en l'era digital la
democràcia de masses funciona malament.
Malgrat tot, el
declivi estatunidenc no és comparable amb la podridura russa, que no
ha fet més que augmentar des de la caiguda de la URSS. El lideratge
de Putin segueix inspirant-se en l'arbitrarietat estalinista, en
perseguir a l'innocent per a crear terror. La pràctica política
segueix sustentada sobre l'experiència soviètica del gulag, que
promovia una legalitat cínica que, en lloc d'emparar a l'individu,
transmetia el missatge que l'individu no té cap valor davant les
necessitats de l'Estat, únic garant de la fortalesa de la nació i
el col·lectiu. Putin és l'hereu d'aquesta tradició que deixà en
ridícul als politòlegs que, després de la desaparició de la URSS,
van creure ingènuament que Rússia podria prosperar per sí sola.
Kaplan subscriu, en canvi, la tesi del realisme neoconservador que
afirma que els governs autoritaris de dretes són menys repressors
que les autocràcies d'esquerres. En ser conservadors, els primers
respecten les tradicions, just el contrari dels règims comunistes
revolucionaris, que canvien els valors i hàbits de la societat,
generant milions d'afectats. Posats a triar entre allò dolent, el
menys dolent és l'autocràcia de dretes, ja que no busca reformar la
seva societat a la llum d'alguna idea abstracta de justícia social o
virtut política, aspiració que acaba per generar tiranies molt
pitjors. Quan la democràcia no funciona i l’idealisme utòpic es
transmuta en monstre amenaçador l’autocràcia neoconservadora pot
ser la solució convenient, diu Kaplan.
La tercera de les
potències en crisis és la Xina. El seu model de creixement i
progrés econòmic i social, des de l'últim quart del segle XX, ha
resultat únic. Mai abans la prosperitat va arribar a tanta gent en
un període temporal tan curt. El gran responsable de tot això va
ser Deng Xiaoping. El lideratge de polítics com ell és el que
Kaplan troba a faltar en el context global actual. Així, assumeix
que és preferible que les grans potències siguin estables al fet
que siguin democràtiques. Deng va heretar el catastròfic llegat de
Mao Zedong de la Revolució Cultural, que havia devastat al país.
Assumint una postura pragmàtica, va entendre que el capitalisme i la
democràcia no eren bones per a la Xina que emergia de la
intolerància del maoisme. Per això, va decidir recolzar-se en el
partit comunista, en lloc de purgar els seus quadres jeràrquics, per
a dur a terme les reformes i generar ordre. Va saber maniobrar
conservant els valors i sistemes existents però introduint canvis
econòmics de manera gradual amb un exercici limitat del poder.
L’estabilització política i el creixement econòmic van
traduir-se en dues dècades de creixement constant i de millores de
la vida del ciutadà, raó per la qual, malgrat la repressió de
Tiananmen de 1989, Kaplan qualifica el seu lideratge de burkeà. Però
la Xina actual de Xi Jinping segueix una línia ideològica totalment
contrària. Kaplan qualifica Xi com a ideòleg leninista que ha fet
de la lluita el principi rector de l'actual Partit Comunista Xinès.
Seguint l'ortodòxia doctrinal marxista ha establert un compromís
amb el poder absolut, com s’evidencia amb la purga pública del seu
predecessor en el càrrec, Hu Jintao en el Congrés del Partit
Comunista Xinès de 2022 amb el qual va posar fi, definitivament, a
l'era del pragmatisme. Xi és un autòcrata amb un poder similar al
de Mao, la qual cosa el converteix en un governant perillós. El seu
poder desestabilitzador és major que el que exercia l'URSS durant la
Guerra Freda, ja que és capaç de competir amb Occident en tots els
terrenys, no sols en el militar i nuclear. Malgrat que la seva
estabilitat es dóna per descomptada, la Xina està en decadència.
Ha passat de l'autoritarisme progressista de Deng, a l'autoritarisme
intransigent de Xi. Amb això, ha refredat les seves relacions amb
Occident, alhora que el seu creixement ha anat descendint. Avui el
capital estranger fuig i la població envelleix, factors que
arrosseguen al país a l'estancament. Enfront d'això, Xi només
contraposa més dosi de nacionalisme moralista i autoafirmació
exterior. El perill d'una nova guerra freda entre els Estats Units i
la Xina és el resultant de tot plegat. A nivell comercial tots dos
països mantenen una tibant competència, alhora que cooperen, ja que
les seves economies estan molt imbricades fruit de les dinàmiques de
la globalització. La diferència més determinant és la ideològica:
existeix un xoc filosòfic total de sistemes de governança, amb una
animositat i sospita mútua constant, per la qual cosa cada disputa
acaba sent existencial. Només l'amenaça de destrucció nuclear
mútua pot dissuadir el conflicte.
Els tres països
referenciats són potències imperials, però les seves crisis
suposen un cop a l’enyorada virtut estabilitzadora de
l’imperialisme, que Occident va viure abans de la Primera Guerra
Mundial. Els imperis sorgeixen del caos, però el seu afebliment dóna
lloc a un nou caos, personificat per Kaplan en Weimar. La lliçó de
tot això és que la geopolítica global passarà a ser més
tumultuosa en el futur, ja que un imperi en decadència és més
inestable, com es desprèn de l'exemple turc de principis del segle
XX. La inestabilitat ens aboca, novament, a un món bipolar, una nova
guerra freda on l’eix autocràtic d’ideologia totalitària
presenta un front més consistent i nihilista que el que representava
l’antiga URSS i la Xina de Mao. El pol oposat, que Kaplan anomena
de l’Status Quo, no aplega només als països democràtics de tall
liberal sinó també autocràcies com les monarquies del Golf Pèrsic.
Tot es redueix, doncs, a la lluita entre l'ordre i el desordre. En
termes geopolítics és una lluita entre el Heartland euroasiàtic i
les potències marítimes del Rimland, encara que amb variacions
respecte a la lluita vuitcentista, entorn del Gran Joc, que li va
servir a l'autor per a exposar la seva tesi en La venjança de la
geografia.
Kaplan, però, admet que el conflicte actual s’entén millor en
termes ideològics que en termes geogràfics. En aquest sentit,
l’autor desplaça el nucli de la confrontació entorn de
l'antisemitisme, situant a Israel en el centre de la guerra
geopolítica global. El focus d'aquesta lluita enfronta a Israel amb
l'Iran pel control d'Orient Mitjà i suposa la major amenaça de
guerra a gran escala que, potencialment, pot arrossegar a totes les
potències. Malgrat la feblesa interna de l'Iran, amb protestes
populars contra la Revolució Islàmica, continua tenint el suport de
Rússia i la Xina. La desestabilització definitiva podria arribar
pels atacs aeris dels Estats Units i Israel contra les instal·lacions
nuclears de l'Iran que Kaplan, profèticament, anuncia i que tindrien
com a principal funció fer caure el règim dels aiatol·làs. El
futur, prediu Kaplan, emparant-se en les circumstàncies de la guerra
entre blocs, serà una inevitable immersió en un món caòtic, que
ja resulta perceptible a les ciutats.
Arribem, així, a la
tercera i darrera part de l’obra, on aborda, precisament, el paper
de les urbs en la desestabilització mundial, l’espai on acabarà
vivint tres quartes parts de la població mundial en les properes
dècades. Si en el darrer quart del segle XX els demògrafs afirmaven
que la diversitat social i cultural era la font de la prosperitat i
el dinamisme urbà, avui malgrat que hi ha més diversitat que mai,
la ciutat aplega tanta desigualtat i rebuig envers el diferent que es
converteix en espai inhòspit i hostil en qualsevol regió del món.
El factor de canvi, en l'actualitat, és l'impacte de la
digitalització en la convivència. La Revolució Digital canvia la
geografia urbana. Avui la ciutat és un espai de consum. L'antiga
funció espiritual exercida per líders religiosos i aristòcrates
l'han assumit la riquesa, el món financer i els grans magnats dels
mitjans i xarxes socials. La ciutat atreu talent i inversió, però
segrega a la societat, fent que l'extrema pobresa i les elits
econòmiques convisquin en el mateix espai. Així, més que
convivència entre els grups segregats, el que hi ha és
aïllacionisme social, cívic i digital. El carrer ha deixat de ser
l’espai públic de trobada i s’ha convertit en l’indret de la
indiferència o el rebuig de l’individu i del passat. Sense un
ancoratge sòlid, les tradicions i els costums es dissolen,
convertint la ciutat en el pitjor malson dels conservadors, entre els
quals es situa l’autor. Apareixen noves tradicions, ja no
compartides. La connectivitat digital alimenta els prejudicis i la
intolerància, fomentant la manipulació i amplificant els efectes
nocius de la conformitat o l’odi, propis de la psicologia de
masses. La xarxa digital s'estén com una capa invisible que
transmuta la ciutat en una ciutat global, tot fomentant el narcisisme
tòxic, la solidaritat de la torba i les bogeries conspiranoiques i
ideològiques. La nova geografia urbana és més desestabilitzadora.
Per orientar-se en
aquest caos, l’autor es recolza en Oswald Spengler i la seva obra,
La decadència d’Occident, per un cantó i en Ortega y
Gasset, amb La rebel·lió de les masses, per l’altre. Del
primer recupera la visió de la conversió de tota la societat en
espectacle com el símptoma palmari de la decadència cultural. Seva
és l'afirmació que diu: “mentre que el camp produeix el popular,
la ciutat mundial (el que avui és internet) produeix la torba”. No
obstant això, defensar la puresa ètnica del popular, lligat a la
terra, és també el que va fer el feixisme i el comunisme. Als
Estats Units, el popular ho encarnen els seguidors de Trump,
nostàlgics d'un país anterior i menys complicat, amarats de teories
conspiranoiques, mentre desafien el progressisme cosmopolita. El
corrent popular està, a Occident, en declivi demogràfic, raó que
explicaria el seu extremisme. El seu món és substituït per les
noves formes d'urbanització. La torba, que representa l'esquerra,
per part seva, està obsessionada amb la conformitat i la igualtat
social, fins al punt que a aquell que estigui en desacord calgui
destruir-lo. La cultura de la cancel·lació és, avui, l’exemple
de la torba digital. La cancel·lació és equivalent a la purga
estalinista, ja que es regeix pel mateix principi, a saber, la
convicció que el resultat total d’una vida està determinat per
l’acceptació d’una idea. En aquesta convicció hi troben refugi
els solitaris que volen escapar de la seva condició i ser part de la
massa -tal com també Elias Canetti descriu en el seu assaig Massa
i poder. Spengler es va anticipar a l'aparició del fenomen, amb
la seva denúncia de l'ús de les masses de forma interessada per
part de la premsa del seu temps, que denotava el control de la
voluntat del pensar, mantenint-lo dins dels paràmetres del que
s'estableix. La ciutat mundial, interconnectada entre si, és un lloc
de cultura global i d'anhel de tenir més que soscava la Nació-Estat.
En ella la premsa i les xarxes socials tornen la urbanitat i les
esperances liberals contra si mateixes. Es converteix, d'aquesta
manera, en la incubadora de la torba, que abraça valors materials
que proclamen el triomf de la joventut, obliterant les tradicions i
la civilització. Sense tradicions només resta dempeus la cultura
dels diners. Quan els magnats neoliberals s'apoderen de tot, Occident
s’acosta al seu final.
Si la weimarització,
en la qual la vida pública i la política estan sempre en estat
d'agitació, és l'auguri de futur, la seva materialització suposarà
l’acompliment de la decadència d'Occident. La formulació
profètica d’aquest auguri, la troba Kaplan en el poema de T. S.
Eliot Terra erma, que
dona també títol al seu assaig.
El poeta desvetlla les
transparències del món modern que amaguen un missatge subjacent de
nihilisme i alienació, tot descrivint el creixement
d'ombrívoles ciutats desacoblades de la terra, les arrels i les
tradicions, i assotades pel frenesí de la multitud, a la qual cal
sumar el modernisme. El modernisme indica una indiferència cap al
passat, que facilitaria l’adveniment del que els idealistes i
marxistes en deien “progrés”, allunyant-nos de les tradicions
sagrades amb els seus límits autoimposats. La mateixa paraula
“modern” suggereix trencar les regles i rebutjar tot l'anterior
per primitiu i retrògrad. D'aquesta manera, la política moderna
pretén reinventar les identitats grupals, ètniques i religioses en
termes durs i ideològics. Allibera “el poder de l'instint”, el
de les emocions primàries, tal com també es percep en la Weimar
dels anys 20 i 30. El modernisme va fer possible la substitució de
l’“home racional” per l’“home psicològic”. És l'home
nou que es defineix ja no merament com a animal racional, sinó com a
ésser amb sentiments i instints. L'apel·lació a les emocions i
instints condueix, invariablement, a la preservació de la identitat
nacional, racial, cultural o ideològica que divideix la societat
sota pressupostos ètnics i fomenta l'enfrontament i les polítiques
frontistes. Ja no escoltem arguments sinó soflames i consignes.
Aquesta rebel·lió contra la raó suposa un distanciament de la
tradició política liberal i un desafiament als seus valors. Les
nostres societats "postmodernes" ja no han de ser liberals;
també poden ser tribals. El seu tribalisme pot ser fruit de la
geografia, el grup, l'ètnia o la religió. En tot cas, el descens al
tribalisme provoca la decadència de la civilització occidental, ja
que ser civilitzat és jutjar a les persones com a individus, no com
a membres d'una raça o grup ètnic, i també és reprimir
constantment els teus desitjos naturals momentanis (el control
racional de les passions que promovia l’esperit grec).
L’altre referent
de Kaplan, a l’hora de descriure el futur prenyat d’inestabilitat
i caos que ens espera, és el filòsof madrileny Ortega y Gasset. Hi
destaca la seva denúncia de la conspiració de la ciència i de la
psicologia social, que interactua en el medi urbà, per crear una
raça d'homes-massa a les ciutats. Els homes-massa actuen de manera
conformista, malgrat que es considerin, encara, individus per sobre
de l'Estat. Es mouen en estrets nínxols de relacions amb iguals i
són ignorants respecte al que hi ha en l'exterior. Per això són
propensos a integrar-se en torbes virtuals que s'inclinen a l'última
moda. La seva especialització limita la seva experiència, per la
qual cosa tot allò que queda fora del seu espai de coneixement és
propens a la manipulació demagògica. Aquest fenomen defineix a les
clares la vida a la ciutat futura: cada vegada més, demagogs i
influencers ens diuen el que hem de pensar. Un músic de trap
o un esportista tenen més capacitat de convicció que les ments
erudites de l'Acadèmia. La repetició d'un contrasentit acaba sent
motiu per a la seva acceptació com a veritat. Ortega y Gasset
denunciava a La rebel·lió de les masses que “s'ha apoderat
de la direcció social un tipus d'home a qui no li interessen els
principis de la civilització”. Descriu, d'aquesta manera, a
l'individu descregut, fútil, banal i hedonista que únicament
exigeix diversió. El seu únic manament, diu Ortega, és “Esperaràs
la comoditat”. A l'home-massa només el preocupa el seu benestar.
Creu que el seu paper es limita a exigir-lo, com si fos un dret
natural. Però posseir el dispositiu tecnològic més nou no és un
dret natural. Ni tampoc estar constantment entretingut. Convertir
això en la nostra principal demanda és el que posa en risc la
civilització. L'home-massa és propens a les ideologies polítiques
extremistes, ja que les ideologies són producte de la massa en
sentit estricte i representen la degradació final i més profunda de
la raó.
Les dues derives que
aquesta decadència ens ofereix van ser explorades, amb les seves
respectives distopies, per Orwell y Huxley. Kaplan no descarta cap
d’elles. Si el que s’imposa és la despreocupació general per
les idees i les tradicions, valorant la seguretat i la comoditat per
sobre de tota la resta, serà el control exhaustiu de l'individu, que
la tecnologia duu a terme en autocràcies com la Xina, la que acabarà
adoptant l'Occident urbà, fent realitat, així, el 1984
orwellià. Si per contra, triomfa la societat espectacle amb la
sedació permanent en forma de diversió pel consum massiu de
subproductes culturals porqueria, tal com preveia Huxley al seu Un
món feliç, ressorgirà instintivament el feixisme redemptor que
clami contra la decadència urbana i cosmopolita, que asseca l’ànima
de la pàtria i allunya l’esperit de les arrels tribals primigènies
identitàries. Un o altre fanatisme, de dretes o d’esquerres,
acabarà glaçant-nos el cor.
I així seguirà
sent mentre no erradiquem, pensa l’autor, la idea del progrés del
pensament occidental. Aquest concepte, fill de la Il·lustració
moderna, que creu en una direcció lineal, sempre cap endavant, de la
història, és admès per l’utopisme totalitari de dretes o
d’esquerres, incapaç d’entendre la ironia política platònica
que trobem a La república. Sobre les runes del liberalisme
fracassat de la globalització s’alça la terra erma i decadent
d’Occident, en forma d’anarquia. La tasca titànica de
reconstruir la civilització que l’autor ens empeny a realitzar
passa per reabastir tradicions conservadores, reinstaurar límits i
fronteres basades en la geografia, la història i la natura, rescatar
l’individu de la multitud, però limitant l’exercici dels seus
drets als marges del possible, que és l’existència de l’altre.
Tot un programa, en definitiva, liberal-conservador embegut de
prudència clàssica, que no s’atura a dissenyar o planificar, però
que entén com a única taula de salvació i recepta contra el
pessimisme de l’incivilitzat i tirànic present que conté la
llavor de l’anarquia futura.
