Un nen de Thomas Bernhard

 

La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment¹, amb el retorn a una infància difícil que marca els traços biogràfics de l'autor, que s'accentuaran amb el temps, i que el lector ja coneix: inseguretat, solitud, pèrdua, malaltia i voluntat de viure, malgrat tots els contratemps. Retrobar-se amb el nen que va ser i seguir els seus passos fins a l'instant mateix en què ingressa a l'internat escolar nacionalsocialista de Salzburg, per desig exprés del seu avi, amb què es va iniciar la sèrie narrativa a L'origen, és tancar el relat sense concloure'l, oferint al lector un sentit, les peces que li faltaven per completar un retrat que permet entendre tot un trajecte, que no va ser, des del començament, únicament personal i familiar, sinó el d'un país i la seva tragèdia.

La història del nen sense pare, a càrrec d'una mare sobrepassada, incapaç de cobrir les necessitats afectives i materials del fill, comença amb la seva marxa a Rotterdam per donar a llum lluny de casa -tractant-se d'un fill il·legítim-, i continua amb el primer any de vida del nadó, deixat a càrrec d'una assistenta en un vaixell encallat al port, juntament amb altres nens desarrelats, mentre la mare treballa per sostenir-lo. El seu periple continua amb el trasllat a Viena, on els avis l'acullen i el cuiden, oferint-li l'amor paternal del qual ha estat privat des del seu naixement. La pobresa i les elevades aspiracions literàries de l'avi matern conduiran la família a instal·lar-se al camp, d’on aquest últim és originari, quan el nen tingui tres anys. Viurà, allà, el període de més felicitat, sempre a càrrec de l'avi, que assumeix la seva educació, mentre la seva mare es casa i, des de la distància, proporciona el suport econòmic. La primera infància rep la lluminosa influència del saber i l'experiència de l'avi que li mostra el món natural, mentre l'allunya i adverteix respecte al món humà i social. El contrast entre la senzillesa i mundanitat de la vida a la granja, on treballa l'àvia i on el nen és acollit, com un més entre tots els éssers vius que conviuen en la simbiòtica harmonia rural, de la qual ell és coneixedor pels ensenyaments familiars, i l'ingrés a l'escola, amb la seva competitivitat, premis, càstigs i envaniments trencarà els esquemes d'una criatura diferent de la resta, per les absències paternes. Del paradís a l'infern només n'hi ha uns metres.

El definitiu abandó de l'entorn idíl·lic rural es produirà amb el reagrupament familiar que la mare duu a terme a Traunstein, petita ciutat provinciana alemanya propera a Salzburg. De la protecció i el descobriment de l'entorn que li oferia el seu avi, passa al desarrelament absolut de la incomprensió i el càstig que pateix de la seva mare i de l'escola, en què, per la seva condició d'austríac, no encaixa ni entre els professors, ni entre els seus companys. La soledat i l'emprenedoria, que el porta a descobrir horitzons alliberadors, mentre s'escapa de l'opressió escolar, modelaran una personalitat inconformista, pètria, estoica davant del dolor i rousseauniana en la seva aversió a la societat. El radical individualisme a què es veu abocat per la distància emocional que experimenta amb la seva mare es reforçarà mitjançant el retrobament amb el seu avi, a qui la mare convenç per instal·lar-se al camp proper, on trobarà la tranquil·litat necessària per prosseguir amb l'elaboració de la seva obra literària. La protecció del patriarca familiar és l'únic cordó umbilical que el manté ancorat a l'existència, en un món cada cop més hostil i esclerotitzat que s'encamina a la contesa bèl·lica, sota l'encanteri del nacionalsocialisme. La seva naturalesa escèptica, engegada en el tracte diari amb el seu avi, es torna rebel·lió contra l'opressiva realitat, manifestada com a persistent incontinència nocturna, que li reporta noves humiliacions i allunyaments, per transformar-se finalment en la iniciació a l'art del camuflatge social entre la massa, primer mitjançant el seu ingrés a la lliga juvenil nazi, de la qual aviat es distancia, i posteriorment amb els seus èxits esportius, en què troba la resposta evasiva salvadora davant de la permanent agressió externa soferta. El progrés de la guerra i l'esgotament nerviós de la mare el condueixen, contra la seva voluntat, a una llar per a nens difícils a Turíngia, a centenars de quilòmetres de la seva família, sumint-lo, un cop més, en la incomprensió i la soledat que endureixen el seu ànim, preparant-lo per a les terrorífiques experiències que l’acompanyaran en el futur. El retorn a la llar, un rapte de supervivència davant de la crueltat circumdant, és tan sols una breu treva de pau que amaga la pulsió aniquiladora de la propera guerra, de la qual el seu avi, un cop més, tracta de protegir-lo, internant-lo, aquesta vegada, en un institut a Salzburg, sense saber que, amb això, l’introdueix a la boca del llop, en una espiral de violència i misèria espiritual que marcaran la seva ja relatada adolescència i joventut.

L'últim dels seus relats autobiogràfics s'afanya a tancar el cercle que el condueix a si mateix, en un retrobament del qual tota la seva obra literària n'és testimoni. Torçar la mirada a la primera infància té la virtut de reprimir culpabilitats, exorcitzar dimonis familiars i alimentar l'auto convicció de la voluntat de poder que caracteritza tota la seva experiència posterior de supervivent. Com si es tractés del testimoni d'un condemnat que ha escapat a la seva sort en la màquina de l'extermini, que traumatitza i identifica, a parts iguals, la història del seu país i època, l'exercici de memòria que compon i conclou amb la innocent mirada del nen que ell mateix va ser, travessa la consciència del lector per recordar-li que no hi pot haver humanitat si no hi ha alè, amistat, proximitat i amor. I que, per més que se segueixi sent un supervivent, algú bregat en la lluita diària, des dels seus primers anys de vida, davant dels pitjors avatars, amb sobreviure no n'hi ha prou. D'aquí la necessitat de relatar, heretada de l'avi, i practicada amb obsessiva profunditat, fins al detall minuciós, perforant el record a la recerca de la polida superfície de la pròpia identitat reflectant, que il·lumini el tipus que, ignorant, entra involuntàriament en l'embogida màquina de deshumanització que és avui la nostra existència.

1Thomas Bernhard, Un niño. (Relatos autobiográficos), Ein Kind, Traducción de Miguel Sáenz, Ed. Anagrama, col. Compendium, nº 24, 1ª Edición, Barcelona, marzo 2023. Págs. 339-425.

L'adversari

 

Veiem, amb la Glòria, al teatre l’adaptació de l’obra literària de no-ficció d’Emmanuel Carrère, L’adversari, amb una posada en escena dirigida pel Julio Manrique i la interpretació solvent i continguda del Pere Arquillué, que assumeix el paper del narrador-escriptor, així com altres figuracions secundàries, que entren en l’escena quan aquesta representa, de forma directa, l’acció del protagonista de la història, Jean-Claude Romand, personatge real, interpretat pel Carles Martínez, que va matar la dona i els seus dos fills, a més dels propis pares, per mantenir la vida fictícia, construïda durant dècades, d’enganys i mentides amb la qual va entabanar tothom, inclòs ell mateix, fins que ja no va ser possible perllongar per més temps la falsedat. El judici de l’espantós i mediàtic crim va cridar l’atenció del Carrère, que va voler acostar-se a l’abisme, mantenint una relació epistolar amb el confés convicte, per treure l’entrellat de la freda i calculada matança de la pròpia família, fins reconstruir la vida del criminal amb la tràgica perversió homicida i la consegüent sentència condemnatòria.

El llibre, que la representació teatral porta a escena, acaba sent una justificació de la morbosa atracció que l’exploració d’una ment criminal exerceix sobre els espectadors-lectors actuals, i que ha arribat a la seva culminació amb el boom del True Crime que colonitza el nostre món audiovisual, i del que el propi autor no se’n pot escapolir. Tot i reconèixer la maldat i repulsió que hi ha al darrera dels assassinats, en la qual l’autor sembla participar, esdevenint còmplice, en avenir-se a narrar-los, dotant, així, al protagonista de la popularitat i atenció que no tindran mai les seves víctimes, remordiment que també sap traslladar al lector-espectador, que guaita amb el cor encongit i fascinat, alhora, el truculent i meticulós procedir del criminal, l’escriptor -i amb ell tots nosaltres-, segueix la narració fins a l'al·legat final, cercant una explicació que permeti no justificar, però sí comprendre la tragèdia. Vanament. Impossible racionalitzar l’exercici mortal d’encobriment de la vida de mentida que va dur a terme fins a la darrera conseqüència, preferint nihilísticament posar fi a l’existència de tots els familiars, inclosos els fills petits, abans que assumir la responsabilitat de l’engany aixecat per amagar la mediocritat i frustració d’una vida imaginada i no viscuda. Símptoma d’una malaltia social contemporània és que la mort planificada de la família esdevingui més real que tota la ficció amb la que, el personatge, embolcalla el seu dia a dia. Només aquesta realitat, entesa com a única sortida possible de l’atzucac, posa fi a la mentida, minuciosament elaborada durant anys, d’una imaginària i reputada feina com a metge i investigador amb la que encobreix les activitats d’estafa inversora realitzades amb els diners de parents i amics, sabent, però, que en algun moment la mentida serà desvetllada i que caldrà posar-hi remei, de forma expeditiva, preferint sacrificar les vides de tots els que l’han estimat abans que admetre la irracionalitat de la seva conducta. La vergonya d’admetre i donar a conèixer la ficció és més insuportable que la criminal reducció al no-res dels altres. La banalitat del mal fa, aquí, una giravolta més. Els altres esdevenen les meres comparses que es poden treure d’escena, com qui s’imagina una trama novel·lística amb personatges que podem eliminar quan resulten sobrers. Sense major compassió, ni menor justificació que la creença que la vida ja ha esdevingut una virtualitat modificable, fins l’extrem de la creació i destrucció de la mateixa, a voluntat.

El subjecte postmodern que Carrère enfoca en la personalitat de Romand ja no és amo i senyor, únicament, de la seva pròpia existència. Esdevé, a la vegada, amo i senyor de tots aquells als que enganya amb la seva ficció, com si formessin part de la mateixa, i que, un cop descoberta, cal eliminar com qui esborra les proves d’un experiment fallit. Una vida d’impostura esmenada per una mort programada. Els efectes secundaris de l’absència d’alteritat en la que viu qui entén la vida des de la desbordant omnipresència del seu jo desconstruït i reconstituït en la lliure imaginació creadora. Una absència d’alteritat que dóna peu a la presència de l’adversari, nom que designa el no-res, la buidor, disfressada de diable, que acompanya al subjecte auto-complaent, incapaç d’entendre la perversitat que emana de la seva antinatural decisió de preferir la mentida a la veritat. Ser conscient de l’error comés, no vol dir ser conscient del mal emès. Així, la petició final de perdó que el criminal ens etziba en els seu darrer al·legat, no apunta al penediment sincer, sinó a la fallida conclusió d’un afer que hauria d’haver tancat el seu propi suïcidi, del qual va ser privat, en ser rescatat de l’incendi de la llar amb el que va voler encobrir els seus actes. Convertit en el protagonista d’un judici que desperta l’interès mediàtic, elabora un nou muntatge del qual ens vol fer partícips a tots. Envanits i ofuscats pel jo enaltit per les ciències humanes i la moral relativista, instal·lats en el temple de la igualtat genuïna, tendim a veure en el protagonista la versió ombrívola de nosaltres mateixos. I, certament, aquesta conducta criminal es reprodueix en tantes quotidianes indiferències col·lectives envers el patiment de l’altre, expressat en el dolor de les guerres i les migracions alienes, que no podem deixar de empatitzar amb l’assassí. Al cap i a la fi, assumim, erròniament, que podríem ser nosaltres. Que l’infern de la mentida, l’auto ficció i la irracionalitat pugin ser assumides com una forma humana de pensar, tal i com l’espectador pot deduir de les acciones del personatge, no vol dir que no continuï sent la pitjor forma de pensar. Així, doncs, la fascinació per el pitjor, la naturalització de conductes depravades i nihilistes, sota l’etiqueta de la comuna i humana condició que tenim amb qui les protagonitza, condueix a la indiferència, l’abandonament de la víctima, anorreada per segon cop, ara per les llums mediàtiques que troben més espectacularitat en la conducta criminal que en l’extirpada humanitat de qui va patir-la. Avancem, en conseqüència, pel camí de la banalització del mal quan no només normalitzem que el crim pot ser comés per qui no pensa, com ens advertia la Hannah Arendt, sinó que, a més, tolerem que ho pugui ser per qui pensa malament. És així com l’adversari ens venç convertint-nos, amb el seu engany, a tots en confoses i confiades víctimes.

Luces de Bohemia, de l’artificialitat de la forma a l’artificialitat de la imatge

 

Les últimes hores de vida de Max Estrella, el poeta cec condemnat a la misèria econòmica i a la decadència artística en un Madrid “absurd, brillant i afamat”, transsumpte d'una Espanya trencada i crepuscular per la conflictivitat social i l'eterna divisió política, són l'argamassa d'un retaule en quinze quadres, més declamables en la seva expressivitat dramàtica que representables teatralment, amb què Valle-Inclán arriba al cim de la seva habilitat creativa. En només 24 hores assistim al recorregut fantasmagòric pels escenaris de la pobresa material i moral de tota una societat, des del lúgubre apartament del poeta i la seva família, a les tavernes on es dilueix en alcohol el talent de generacions indisposades amb la vilesa de la modernitat, des de la negror de les cel·les del Ministeri de la Governació, únics espais detenidors de calidesa humana, a la sordidesa dels despatxos ministerials on es ven la dignitat a canvi de la subvenció que paga el silenci davant la iniquitat i el brutal exercici de la violència del poder. Res no escapa a l'escrutadora mirada del dramaturg que condemna l'arbitrària i còmplice passivitat de la premsa, incapaç de relatar la duresa pètria dels carrers que devoren la intel·ligència i el vitalisme humà, per transfigurar-los en oportunisme, picaresca i delinqüència, la marginalitat que converteix el xulo, el borratxo i la prostituta en herois de la supervivència diària, i l'artista en fugitiu de la realitat i en refugiat de parnassos celestials construïts al transllum del got consumit per suportar una indigència tan gran.

El retrat de l'agonia del poeta, que surt al capvespre per obtenir alguns diners amb què alimentar la seva dona i filla, una vegada que li ha estat retirada la col·laboració amb el diari que garantia la seva supervivència i la de la família, es perllonga fins a l'alba, acompanyat del funest Don Latino d'Hispalis, que li fa de «lazarillo», exercint com a tal, encara que des de la maduresa de l'experiència, que li permet estafar i embaucar l'il·luminat artista fins a conduir-lo a l'abisme i la mort, de la qual s'aprofitarà, quedant-se amb la cartera del finat, en què es troba el bitllet de loteria que podria haver salvat de la indigència i la desesperació la família del difunt. Durant el trajecte que va de la vida a la mort, assistim a tot el catàleg d'iniquitats possibles, patides pel protagonista i per aquells que, des de la dignitat i el sofriment intenten fer-los front: l'estafa patida a la cova de Zaratustra, llibreria que funciona més com a casa d'empenyorament que com a motor de la cultura i aliment de l'esperit; la venda de l'abric de Max Estrella a la taverna de Pica Lagartos, antre que amuntega truans, vividors i bergants, tot el submón del lumpen social que viu a costa del tripijoc i l'engany, al qual serà arrossegat el nostre poeta amb l'adquisició del dècim de loteria; la batuda abusiva i impune de la policia que contemplen al carrer, davant la indiferència dels joves bohemis, i davant la qual únicament Max oposa resistència; l'arbitrària detenció i l'empresonament del poeta, víctima de l'abús de l'autoritat policial; la trobada a la presó amb l'anarquista català, únic moment d'humanitat i sincer afecte, abans que se li apliqui al jove activista la condemna extrajudicial del «paseíllo» que acabarà amb la seva vida; la intervenció de la premsa en l'alliberament del poeta, producte de les pressions dels joves bohemis davant l'editor del diari, que en lloc de publicar i denunciar la conducta policial, estirarà els fils i les influències que guarda amb el Ministeri per reflectir les fosques connivències que manté amb el poder; l'entrevista de Max amb el Ministre de la Governació, antic company de vel·leïtats artístiques, que en el seu pragmatisme va permutar la veritat de la poesia per la comoditat del poder, venent la seva ànima i convertint-se en mefistofèlic passant de subvencions amb què “salvar” el poeta de la seva decadència; la trobada de Max amb Rubén Dario, un cop alliberat de la presó, en què la poesia i l'exercici de la vida bohèmia es mostren com un camí equivocat, un inútil esforç per allunyar-se de la cruel realitat social i de la veritat perenne de la finitud de la existència, amb els temors a la mort expressats pel llorejat oracle, que s'entremesclen amb l'interès per l'erroni saber esotèric, contrapunt del coneixement filosòfic i científic a què el vell Max, intuint la seva propera mort, s'atansa; l'interludi, novament al carrer, amb les prostitutes, víctimes de la iniquitat, la ignorància i la pobresa, davant les quals Max experimenta compassió i nostàlgia per la joventut marcida; la mort del nen, innocent víctima de la violenta repressió policial, i l'esquinçat dolor de la mare, que colpeja la consciència del poeta, entre la indiferència general, mentre nous trets acompanyen l'anunci de l'aplicació de la ley de fugas sobre un reu en què reconeixem l'anarquista cruelment ajusticiat, són el punt culminant de la passió de Max Estrella, que, assumint tot el dolor del món, reconeix la perversitat d'aquesta existència convertida en infern, davant la qual només resta escapar morint.

Ho farà quan torni, quan estigui clarejant, aterit pel fred nocturn i la glaçada absència d’escalf humà que ha patit en el trajecte, mentre ofereix al món la seva darrera soflama, una teoria estètica que redueix a l'absurd la recerca de la bellesa de les formes, mentre la realitat s'entesta a mostrar tota la seva deformitat i indecència. Les tres últimes escenes, l'epíleg del drama, representen el llegat que la mort del poeta ens deixa: una vetlla estrafolària amb els joves bohemis, plantats com a estaquirots, acompanyant les desconsolades dona i filla del difunt, juntament amb Don Latino qui, borratxo, tracta de fer un elogi fúnebre que, a ulls del lector, resulta més aviat un sarcasme, i altres estranys passavolants de l'escena intel·lectual marginal, com el grotesc Basilio Soulinake que escampa absurdes sospites sobre l'estat real del finat que associa a una forma de catalèpsia, infonent vanes esperances entre les dues desemparades dones, que el cotxer de la carrossa fúnebre, obligat a conduir amb presses el cadàver al cementiri, s'encarregarà de dissipar amb una simple prova empírica que ridiculitza tota l'ampul·losa cretinitat del pseudosavi. L'enterrament al cementiri, on qui glossa amb més equanimitat el poeta són els senzills sepulturers, el Marquès de Bradomín, personatge de ficció del mateix Valle-Inclán, i el poeta Ruben Darío que, anacrònicament, quan transcorre l'escena, ja feia anys que era insigne membre del cementiri; un no-res fet de ficcions que no amaga la roïndat i misèria de l'Espanya de tots els temps. El simbòlic funeral, després del sepeli, tindrà lloc amb l'escena final, a la taverna de Pica Lagartos, on assistim al mesquí malbaratament que Don Latino fa de l'herència del difunt, després de cobrar la butlleta premiada de la loteria, que va afanyar del cadàver, i que hauria pogut salvar de la tragèdia a la família del poeta. Una descarnada al·legoria de la múrria procacitat que acompanya la bohèmia.

Si l'esperpent és la bastida que Valle-Inclán aixeca per tamisar la lletjor aparent que veu a la façana de la seva societat, el relat del descens infernal de Max Estrella cap a les miserables entranyes de la bohèmia és l'equivalent al mite platònic dels seus diàlegs, un excurs narratiu que, des de l'al·legoria, dota de sentit i de funcionalitat imaginativa la realitat que pretén mostrar. I no seria el recurs a la grotesca absurditat del Madrid nocturn i deshumanitzat que el poeta es troba en trànsit a la mort l'únic element platònic que presenta l'obra. De fet, més que una simple representació teatral, el conjunt narratiu conté traços que permeten el seu paral·lelisme amb el Fedó de Plató. En tots dos casos, el protagonista espera la mort i tracta, amb les seves paraules, de transmetre l'alliberament que se'n segueix, encara que en el cas socràtic sigui dels lligams corporals que impedeixen a l'ànima volar entre perfeccions, mentre que en el cas de Max consisteixi a escapar de la roïndat i el desvari que acompanyen les seves penes i les de tota una generació sotmesa a la violència i el caciquisme del poder. Que l'estètica i la poesia s'hagin convertit en el vehicle de suportabilitat de tanta iniquitat, una via de fuita cap als mons expressius del simbolisme, no treu que el camí cap a la bellesa formal sigui un engany dels sentits i la intel·ligència per no desesperar-se davant de la grollera realitat de l'absurd quotidià que depara la mort de nens, obrers i famílies que el poeta filòsof albira darrera de les foscors de l'ànima humana i els oripells de l'escenari per on transita. Si la Bohèmia no és més que una elaborada disposició per escapar de l'asfixiant mancança de principis morals que tenalla el món, la seva existència és tan supèrflua com la dels poetes a la ciutat ideal platònica. El paradigmàtic temor a la mort que el poeta simbolista més gran, Ruben Darío, reporta a l'obra, i va manifestar en la seva vida, és el contrapunt a l'elegíaca i apoteòsica visió final que en la seva última lucidesa transmet Max Estrella. Sens dubte, el poeta filòsof mor feliç de perdre de vista tanta enganyosa infàmia. Més que el que es trobi després de la mort és el que deixa enrere, el dolor i la insofrible mesquinesa humana que el provoca, allò que l'atreu i el reconforta. Un esperpent que ridiculitza qualsevol esperança de vida digna, en aquest o qualsevol altre món o Parnàs. Una elegia en què el mal, la mesquinesa, el conformisme i la desesperació ens aboquen al nihilisme com a única solució davant del patiment extrem. Enfrontats a la barbàrie del present, tan o més absurda, extrema i desangelada que la de fa un segle, l'esperpèntica lucidesa de Max Estrella redoblaria avui la seva aposta per escapar, ja no d’inútils paradisos poètico-formals sinó de l’impúdic tancament de la ment que abraça una societat disposada, únicament, a la diversió, mentre la lluminària tecnològic-artificial de la nit de l'ànima, que embadoca el nostre enginy, segueix emetent els seus centelleigs.

Exemplaritat i baixesa pública

 

L’exemplaritat pública és el principi d’acció que s’ha d’exigir a una autoritat política en qualsevol funció de servei. Més que la seva eficàcia o eficiència, amb rendiment de comptes i resultats, que determinaran, finalment, la gestió del seu mandat, se li ha de requerir, mentre roman en el càrrec, que faci honor a la responsabilitat que se li encomana, quan assoleix la designació de representant públic i s’investeix d’autoritat. Quan diem que les institucions estan per sobre de les persones, afirmem que qui les representa, essent una persona corrent, assumeix les obligacions ideals que, implícitament, vam atorgar-li a la magistratura per a que pogués exercir complidament la tasca refrendada. Així, doncs, l’obligatorietat d’una conducta impecable, gairebé sobre humana, en el respecte a la llei i demès institucions, així com als drets de la resta de la ciutadania, fan que la funció pública hagi de recaure en individus d’alta qualificació moral. No ens fallen a nosaltres, quan protagonitzen conductes d’abús d’autoritat i impunitat coactiva, sinó a les eines de gestió del bé comú sobre les que descansa la possibilitat de la convivència de col·lectius i grups socials. Quan les persones no són capaces de revestir-se de l’exemplaritat institucional que representen, ens transmeten el missatge que la institució aixecada per defensar la justícia i el bé és en realitat un trampolí per a la cobdícia i la iniquitat dels més abrandats. La descreença i l’escepticisme dels ciutadans envers aquestes tasques d’alta representativitat pública van aparellades, llavors, a la desconfiança envers la política, les seves institucions i els règims jurídics que haurien de garantir la vida comuna.

El dimitit senyor Errejón afirma no haver estat capaç de superar les contradiccions entre la persona i el personatge -entenem que “polític”- que era. Crida l’atenció l’elecció del terme “personatge” per referir-se a les seves funcions de diputat portaveu del seu grup polític al Congrés dels Diputats. Un personatge és una figura representativa d’una ficció literària, teatral, cinematogràfica o psicològica. Aquí, el que resulta xocant és que es designi a sí mateix com a personatge polític, degradant a mera ficció la dignitat de la seva condició de representant electe. Amagant la vergonyant actuació sota la màscara d’un personatge de baixa estofa, el polític, perpetra l’estocada final que desgavella per complet la fe del ciutadà en el sistema democràtic. Què es pot esperar d’algú que ha rebaixat a impostura la seva funció pública, només per justificar la manca d’exemplaritat en l’exercici de les seves funcions? Res millor del que es pot esperar de qui, institucionalment, l’ha emparat i protegit durant tants anys d’exercici públic.

Fa un parell de setmanes vam veure al cinema la pel·lícula de la Iciar Bollaín, Soy Nevenka. La història que narra és ben coneguda: la primera denúncia i judici per assetjament sexual d’un càrrec electe envers una subordinada i companya del consistori de Ponferrada a principis del present segle. No cal dir quin va ser el resultat d’aquella ignomínia per abús de poder. Malgrat ser considerat culpable, l’Alcalde responsable d’aquells pertorbadors i repugnants actes de sotmetiment i vexació envers la víctima, va ser absolt pels mitjans i l’opinió pública, mentre que la denunciant va ser linxada i anatemitzada, fins al punt d’haver de migrar del país per la persecució mediàtica i l’ostracisme laboral patits per atrevir-se a assenyalar un representant electe. En aquell cas, va ser preferible salvar les institucions de la indigna actuació de les persones que les encarnen, tot i cometre un segon abús i atropellar novament la víctima.

Ara que l’exemplaritat i l’honor del càrrec ha caigut en el màxim descrèdit, pels innombrables casos de corrupció i tràfic d’influències que acompanyen als representants públics al nostre país, el cas Errejón presenta una novetat que dinamita tota la infàmia anteriorment viscuda: la responsabilitat individual no té efecte quan el que sotjau a la seva injusta acció és la força incontrolable del poder que com a autoritat ha adquirit. La baixesa pública -en la forma, segons Errejón, del patriarcalisme imperant a la societat o del neoliberalisme que colonitza no només els mercats, sinó també les relacions humanes-, contra la qual ell no ha sabut resistir-se, supleix a l’exemplaritat, en un intent de salvaguardar l’individu de la responsabilitat moral del propis actes. En l’altisonant comunicat on presentava la seva renúncia, el personatge que ell mateix s’ha construït per justificar-se, dona a entendre que és implícit a l’exercici dels càrrecs electes comportar-se de forma ignominiosa. Així, el desprestigi de la institució paga la pena si, amb això, es deslliura al subjecte de l’expiació dels deutes morals contrets. Les institucions al servei dels instituïts i no dels instituents. Aquest sembla ser el corol·lari de l’argument inculpatori que, paradoxalment, ens trasllada el personatge que vol exculpar-se a sí mateix, com a persona no disposada a assumir les conseqüències atribuïbles als actes protagonitzats pel personatge públic. Un joc de trilerisme, amb desdoblament de personalitats inclòs, que no aguantaria el més mínim anàlisi ètic si la perspectiva adoptada fos la de les víctimes.

Com l’esmentada pel·lícula ens fa veure, el càrrec públic pot amagar la impunitat dels seus reprovables actes, davant de l’opinió pública, sempre que la dignitat de la seva funció el precedeixi. Però aquesta ocultació no és efectiva davant del patiment desolador de la víctima. Si aquest patiment ocupa el primer pla de l’escena pública cau automàticament la toga d’immunitat que amaga al personatge, per mostrar-nos, descarnadament, la vilesa de la persona depredadora i assetjadora. Voler, malgrat tot, seguir ocultant-se rere les prebendes del càrrec només condueix a arrossegar en la caiguda individual la dignitat i credibilitat de la funció pública. Malauradament, el cas Errejón no és l’expressió aïllada d’un ego desmesurat i empès per la seva baixesa moral, sinó el símptoma d’una malaltia que ja ha fet metàstasi social en l’exemplaritat de les nostres conductes públiques.

Soflames, derives i perills

 

Amb ERC implosionant entre retrets mutus i desconfiances més pròpies de la versió dolenta d’una nissaga de poder familiar, Junts meditant si ja va sent hora de passar factures i demanar comptes per renovar lideratges i la CUP introspeccionant, assembleariament, sobre si els mecanismes assemblearis són els més apropiats per prendre decisions polítiques, mentre la realitat se’ls esmuny de la discussió de l’ordre del dia, l’escenari del catalanisme polític va concedint espais i altaveus a Aliança Catalana, el partit xenòfob que lidera Sílvia Orriols. En el darrer debat parlamentari sobre Política General, celebrat fa dues setmanes, la seva intervenció, plagada dels recurrents missatges d’odi al migrant, va consistir en retreure sense misericòrdia als esmentats partits la paràlisi per emmirallament irresponsable que exhibeixen en les qüestions de l’agenda nacionalista, com ara la llengua, la cultura i la identitat.

Davant el desistiment de funcions del catalanisme sobiranista, perdut en el seu laberint de postureig, essencialista i arrauxat davant d’uns auditoris, o pragmàtic i oportunista davant d’uns altres, sense deixar mai d’acusar-se mútuament de traïdories i tacticismes, els ultres es van apoderant del terreny identitari amb un discurs clar i català que denuncia el constatable retrocés de l’ús de la llengua en l’espai públic, identificant, així, una amenaça que posa en perill la unitat de la nació, davant del qual semblen ser els únics disposats a actuar amb mà ferma i mesures urgents i extremes. Atiant la por, esperen arribar a ser escoltats per tots aquells independentistes que s’han anat desencantant amb la gestió política del Procés pilotada pels partits que van plantejar el fracassat desafiament a l’Estat, van proclamar la fallida Independència i van malaguanyar les majories sobiranistes parlamentàries. Calcant estratègies pròpies del feixisme que han donat, històricament, resultats exitosos en contextos democràtics a aquestes forces extremistes, descriuen unes amenaces a la suposada unitat identitària, identifiquen els causants de la temuda debacle i carreguen contra els possibilitadors patris que ho han consentit amb fins electoralistes o amb la inacció resultant de prioritzar amnisties i retorns polítics. Tot un programa de reïficació que el militant de la causa idealista, fortament mobilitzat arran del Procés, desitja escoltar per reprendre anhels, restituir il·lusions i refermar antics combats refrendats per els clàssics greuges provocats pel vell enemic de l’Estat.

Amb aquest panorama auguro un creixement considerable del partit ultra en els propers comicis autonòmics, directament proporcional a la davallada que experimentaran la resta de forces sobiranistes. El problema d’aquest transvasament de vots no és que el desafiament independentista pugui reprendre el vol, sinó que la identificació del nacionalisme català amb el feixisme, que els partits estatals han maldat per confegir durant dècades, sigui ara no només possible sinó perfectament demostrable. Un catalanisme radicalitzat, esdevingut majoritari, té la potencialitat d'arruïnar tots els esforços constructius que han vertebrat el país durant dècades, així com totes les aportacions estabilitzadores d’un catalanisme moderat que han possibilitat, durant anys, la política estatal. Així, els que abans es carregaven de raons per dialogar amb l’Estat i resoldre democràticament la «qüestió catalana» ara podrien alimentar baixes passions que accentuessin la confrontació, fins arribar a la polarització extrema de la societat, observable en altres democràcies que flirtegen amb el desastre, que empenyés el país a l’abisme del trencament del pacte social, amb el conseqüent resultat de la il·legalització i residualització de tota forma de catalanisme. Concedir a l’extremisme d’arrel populista l’oportunitat de copar l’escenari polític no només és el pitjor error del catalanisme democràtic sinó el pas definitiu cap a la seva completa irrellevància. I sense estructures polítiques nacionals que el representin, tot defensant els valors d’una cultura mil·lenària, l’únic principi cohesionador que restarà dempeus serà l’econòmic. Catalunya completaria, així, el trajecte somiat per les oligarquies nostrades de convertir un anhel, la il·lusòria i fallida República, en un esperpèntic però real, crematístic i lucratiu país-empresa. Ves que aquest destí no sigui, talment, el de tota Europa.

Biennal de pensament 2024

 

L’Ajuntament de Barcelona, i les institucions culturals del país, ja fa anys que promouen un concepte més popular que academicista del saber. Portar un estudiós especialitzat en alguna qüestió, per a fer un seminari d’aprofundiment que reporti beneficis en la recerca dels investigadors autòctons és car i poc rentable, ja que no té retorn econòmic, ni atractiu per a les masses. És, doncs, més propi d’una política de subvencions que d’una d’inversions. I amb la democratització de la cultura i la transparència en la gestió dels diners públics imperants l’estratègia de la subvenció, favorable a col·lectius minoritaris i elitistes, té mala premsa. Resulta, en conseqüència, molt més lloable, si de gestió cultural es tracta, incentivar aquesta mena de festivals que atreuen públic divers, multi-disciplinar, cridat per motivacions tant vario-pintes com l’entusiasme del fan, la curiositat de l’estudiant o la tafaneria del badoc. L’esnobisme es barreja amb la displicència, atreta per la lluminositat dels focus i la cridòria dels mitjans, tot amagant l’interès que l’amant del saber pot obtenir d’aquestes trobades, on s’apleguen noms de primeres figures de la cultura europea, en una mena de supermercat de temàtiques i debats oberts a qüestions d’actualitat.

Ningú pot negar l’èxit de la fórmula. Auditoris plens i gent fent cues per escoltar pensadors en àgores públiques, debatent temàtiques vives i atractives des de perspectives complementàries com l’ètica, la política o les tecnologies, talment una recreació dels diàlegs de temps socràtics, sense perdre, però, les maneres pròpies de la nostra cultura de l’espectacle, amb presentacions emfàtiques, posats fotogràfics i preguntes amables, pensades més per al lluïment del ponent que per a l’aclariment o la problematització del discurs. Tot plegat no deixa de tenir un punt d’impostura i escenificació. Sospito, però, que la valoració que se’n fa des dels despatxos dels nostres representants polítics i promotors culturals és del tot satisfactòria.

Fet aquest aclariment que neix de l’observació com a participant en un dels múltiples actes que la Biennal programa al llarg de tota una setmana, i que no vol desmerèixer l’esforç i l’honestedat dels programadors, ni dels oradors, essent tan sols una reflexió sobre les formes de la transmissió cultural i la promoció del saber en el nostre present, passo a relatar la doble xerrada que divendres 11 d’octubre, al pati de la Model, vaig presenciar. La primera, una conversa entre el Camil Ungureanu i el divulgador del transhumanisme suec, Anders Sandberg, portava per títol “Més enllà de l’humà: transhumanisme i intel·ligència artificial”. La intencionalitat de la mateixa, presentar al públic les qüestions que generen el debat entre els partidaris i detractors de l’ús de la tecnologia per a modificar i millorar la condició humana, va servir per constatar que no hi ha límits en l’aplicació i desenvolupament d’aquests dispositius. Sota l’emparament d’un liberalisme que sacralitza la llibertat de l’individu, el qüestionament, amb un escepticisme proper al de Hume, de l’existència d’una identitat personal, traspuant un optimisme gairebé messiànic, que recorda al positivisme vuitcentista, entorn a les “bondats” de la ciència i la tecnologia i que planteja falsos dilemes com el de la igualació o la millora de l’individu, eludint tota responsabilitat conseqüencialista o la inclusió en el debat d’altres paràmetres socials o polítics, el ponent va fomentar el blanqueig del transhumanisme amb màximes com “tenim el deure de sobreviure”. Barra lliure, doncs, a tecnòlegs i inversors per desenvolupar projectes futuribles que hibridin biologia i aplicacions com les de la Intel·ligència artificial per alliberar-nos, definitivament, de les servituds naturals, entre la indiferència o el convenciment de la majoria dels assistents. Si no fos perquè sembla clar que aquest programa transhumanista està plenament integrat en les agendes de les grans corporacions tecnològiques, cosa que equival a dir que també ho està en les agendes governamentals dels països desenvolupats, m’hauria semblat estar presenciant un acte propi d’un simposi de divulgació de literatura de ciència-ficció. Sembla clar, doncs, que no hi haurà major oposició a la seva implantació que la que ja hi ha en l’expansió dels sistemes intel·ligents de control de persones, eliminació d’opositors i enemics, saqueig i privatització del coneixement o promoció de postveritats, sempre amb el suport impagable de les noves tecnologies. El missatge implícit que hom extreu és que, si es pot fer, tecnològicament, es farà. A on queden els límits “humans” de tot aquest programa d’actuació sembla que és un debat que ja s’hagi resolt en alguna Biennal de pensament anterior o en algun Consell de direcció de les grans corporacions que piloten aquesta esbojarrada cursa cap al no-res.

Finalitzada la primera xerrada, un nombrós públic va omplir ràpidament les escasses cadires que havien quedat lliures, així com els passadissos i laterals de l’auditori del pati de la model, seient per terra i on van poder, fins ocupar, davant l’allau, una sala annexa amb pantalla gegant, i poder seguir l’actuació del segon ponent de la tarda, Jacques Rancière que, acompanyat per Andrea Soto, ens parlaria de “La imaginació en disputa”, tot presentant la seva darrera obra publicada, Au loin la liberté, Essai sur Tchekhov. Amb 84 anys el filòsof francès, capaç d’atreure multituds, va exhibir una envejable claredat expositiva, tot aixecant un travat discurs a partir únicament de quatre preguntes que li va fer la seva acompanyant a l’escenari. El nucli de les intervencions, que van pivotar sobre les aparences, la imatge, la seva popularització i el desig, no s’allunyà del que ha estat el seu objecte de preocupació al llarg de tots aquests anys, la crítica política i sociològica, crítica articulada des de l’estètica, després de deixar enrere els seus orígens marxistes, centrats en l’anàlisi del món obrer. Mobilitzant la imaginació com a facultat alliberadora posà de manifest el que anomena "afectivitats del coneixement”, generadores de la servitud que ens paralitza, prenent com a model de referència un relat de Txékhov, on dos policies porten a la presó un vagabund que els hi narra els seus somnis de llibertat. La incapacitat cognoscitiva d’imaginar que les coses siguin diferents a com són, condueix l’home contemporani al sotmetiment voluntari, narrat per les ciències socials. Rancière proposa superar aquesta incapacitat imaginant altres formes de temporalitat, o altres formes de donar sentit a la realitat, a través de la imatge i l’art com a operacions de rematerialització d’un món desmaterialitzat per les pantalles. En l’acte de reconfigurar el visible ens hi juguem la possibilitat de l’emancipació i la transformació dels espais i del temps, alliberant-nos de l’extenuació del desig que el capitalisme imposa, mitjançant el ferri control de la  imatge. Per imaginar un altre món possible cal, primer, trencar les cadenes del desig que ens imposa la faula capitalista. En la foscor de la tarda nit, enlluernat pels potents focus que il·luminaven l’escena i escoltat per un públic jove, orfe de discursos utòpics, el vell pensador que porta tota una vida descrivint un programa emancipador no va decebre l’auditori.

Necessitats de relats, la Biennal ens va oferir, al llarg de la tarda, un programa doble, amb propostes de superació d’allò humà mitjançant la tecno-ciència, en el primer cas, o d’alliberament de la imaginació de la tirania del capitalisme en el segon. Va mancar, però, la tensió del debat que evidenciés el dramatisme del moment que vivim. De la retòrica d’un i altre discurs emancipador no va brollar cap esperança. En el supermercat de les propostes el seu valor, davant dels fets, sempre és a la baixa. I els fets semblen anar molt per davant de les propostes. Complaguts i conformats, assumim que la lògica del festival té més voluntat d’entretenir que de desvetllar esperits crítics. I sempre ens queda la següent sessió, o el proper festival per seguir alimentant el tedi que ja fa molt que es va empassar l’esperança.

Selectivitat 2025

 

Les darreres setmanes han estat atrafegades als instituts per la sacsejada que han suposat les novetats introduïdes a la prova de selectivitat prevista per al final del curs, el juny del 2025, en compliment dels requeriments plantejats per la nova llei d’educació. L’enrenou que la presentació d’aquestes novetats ha ocasionat en algunes matèries, amb canvis dràstics i radicals, contrasta amb la línia continuista que els exàmens tindran en altres matèries, amb poques variacions respecte al que es venia fent fins ara. És el cas de la matèria de filosofia, on el canvi més significatiu rau en la introducció de la Martha Nussbaum -com ja estava previst- en el conjunt d’autors que poden ser examinables, així com el replantejament de l’exercici de comparació entre autors, que passa a ser ara dissenyat a partir de la introducció d’una situació, davant la qual se li demanarà a l’alumnat que l'avaluï des de la perspectiva d’un dels autors seleccionats. Tot i que sempre hi ha qui prefereix l’immobilisme i troba qualsevol modificació com un atac al seu indulgent conformisme, el cert és que, davant dels globus sonda deixats anar pel Ministeri en relació a com seria el model de prova competencial de la matèria, que ja vaig comentar aquí en el seu moment, podem respirar alleujats per no haver sortit tan malparats com inicialment temíem.

Sorprenentment, si es té en compte la pressió mediàtica i la barra lliure que els malastrucs de les noves pedagogies han tingut els darrers temps a l’hora d’esventar la necessitat de canviar el model d’examen PAU, per convertir-lo en més competencial, les modificacions, quan hi han aparegut, no han significat una oportunitat per rebaixar els continguts que són susceptibles de ser avaluats en aquestes proves, sinó tot el contrari: eliminant l’optativitat, que permetia a l’alumnat escollir entre models diferents d’examen o esquivar alguna pregunta, s’obliga a aquests a preparar tota la matèria. A més s’incrementa el pes de la correcció ortogràfica, gramatical i la coherència discursiva en totes les disciplines, que hauran de destinar fins un 10% de la nota de l’exercici a aquesta qüestió. Les novetats, si s’acaben aplicant realment, especialment en la correcció, haurien de representar un enduriment de les proves així com un empitjorament dels resultats globals de l’alumnat català, atès que en els anys precedents s’havia caigut en la laxitud, tant en l’exigència correctora com en la dificultat dels exàmens. Han sigut anys postpandèmics, amb promocions directament afectades pel tancament i confinament escolar durant un curs i mig, dificultats que es van voler eixugar amb facilitats en l’accés universitari.

Els responsables universitaris de l’elaboració de les proves, potser espantats pel vergonyós nivell que exhibeixen els flamants alumnes que inicien els graus en els darrers anys, després del seu exitós pas per la secundària postobligatòria, i la superació, gairebé massiva, del tràmit de les PAU -altra cosa és si la nota obtinguda donava per entrar als estudis desitjats-, han decidit aprofitar el canvi per augmentar l’exigència i dignificar, en certa mesura, els estudis superiors, que arrosseguen les mancances i defectes de tot el decadent model educatiu que s’ha promogut des de les altes instàncies governamentals, assessorades per institucions pseudopedagògiques i acadèmics al servei de corporacions privades, interessades en ficar cullerada en el negoci educatiu. Aquest increment de l’exigència en l’accés universitari, que va en la direcció contrària a la tendència reformista viscuda els darrers anys a l’escola, que promou l’elaboració de projectes, la gamificació de l’aula, la reducció de continguts i la promoció gairebé automàtica de l’alumnat, així com el seu benestar emocional abans que l’autoexigència responsable, pot ser el punt d’inflexió que faci canviar la dinàmica d’empobriment que ha enfosquit la tasca formativa i ha conduït a resultats molt mediocres de l’alumnat català en les diferents proves d’avaluació nacionals i internacionals.

Veurem si, en efecte, el canvi de tendència es significatiu i si, en l’increment de la dificultat de les PAU, hi va associat un augment del pes de l’especificitat de les matèries i dels continguts en les etapes educatives de la secundària, o si, pel contrari, tot plegat es tradueix en una nova trava que faci augmentar la bretxa social en l’accés a l’ensenyament superior, destinat exclusivament a l’alumnat que té recursos econòmics per eixugar els diferencials educatius que hi haurà entre la formació assistencial promoguda en els centres públics i la formació competencial que tendiran a oferir les escoles concertades i privades. Posats a aplicar canvis seguint la línia competencial que reclama el desvetllament de l’esperit crític de l’alumnat, fora bo demanar-nos, tots plegats, una reflexió sobre el propòsit finalista dels estudis de batxillerat, per a que deixin de ser pensats, únicament, com una preparació per a l’accés a la Universitat i recuperin, encara que sigui mínimament, el seu esperit d’assoliment dels nivells culturals que capacitaren les generacions precedents -que en molts casos no van tenir accés a una educació universitària- per ser lectors competents, ciutadans responsables i mentalitats obertes capaces d’apreciar tant el valor de les arts com les potencialitats de la ciència. Formar persones, no pas hedonistes feliços o emprenedors d’èxit, abocats tots ells a trobar un grau universitari que s’ajusti a les seves estretes exigències, no només dignificaria la secundària postobligatòria, en procés de descomposició galopant, sinó que ajudaria la universitat a naturalitzar els mecanismes d’admissió d’alumnes i a elevar els nivells acadèmics actuals.