A propòsit de la democràcia i l'ètica social de Jane Addams

 Assisteixo a la conferència sobre la Jane Addams que va tenir lloc a l'Aula Magna de la UB, dins el marc del Club de Filosofia d'Alumni, l'associació d'antics alumnes de la UB, impartida per la Núria Sara Miras ahir 29 de setembre. L'exposició, amena i didàctica, adreçada a un públic veterà i poc filosòfic, va anar acompanyada d'una presentació gràfica, amb imatges i referents tant de l'època i el context filosòfic pragmatista on cal inscriure a l'activista nord americana, com de textos del volum Democràcia i ètica social, acabat de traduir i comentar per la mateixa ponent, i que ajudaven a situar, en el marc de la seva producció assagística, el pensament social i ètic de  l'autora. Tot plegat, amb el ritme propi d'una acadèmica competent i bona coneixedora de les fonts expositives que venia a presentar. Amb tot, em donava més la sensació d'estar en una classe de la facultat que en una veritable conferència i el suport visual de la presentació em recordava massa a les exposicions de Treball de Recerca dels alumnes de 2n de Batxillerat.

En acabar el seu recorregut per les bases doctrinals del moviment ètic, polític i social de la pensadora, així com de la corresponent acció social i reformista amb que va acompanyar el seu treball intel·lectual, la Núria Sara Miras, que esperava la intervenció del públic per copsar l'impacte de les seves recerques i, davant del silenci sepulcral que hi havia a la platea, va haver d'inquirir-nos si consideràvem actual la lluita social i el compromís ètic de l'Addams, tenint en compte el segle de distància que ens separa de la seva vida i obra. Malgrat que ningú va acabar de recollir el guant llençat, i alguns membres de l'auditori van preguntar per qüestions secundàries, per omplir el desalentador buit que es va generar a la sala, el cert és que la pregunta té el seu interès i motiva la meva reflexió.

El que la Jane Addams va tractar d'evidenciar és que sense conscienciació, ni compromís ètic per la reforma social, amb vistes a acabar amb fenòmens com la pobresa, la desigualtat o la segregació, la pràctica democràtica d'una societat no deixarà de ser injusta i incompleta. Ara bé, la pobresa, a la qual es va consagrar a combatre, la defineix com una "patologia industrial". No s'ha de perdre de vista el context laboral i social que li va tocar viure, amb la implantació d'una industrialització accelerada, que generava tota mena de desigualtats, dins del període expansiu econòmic del capitalisme productiu salvatge, de finals del XIX i principis del XX. No cal dir que la pobresa segueix sent un dels mals endèmics de la nostra societat, en ple segle XXI. No obstant, contestant la qüestió llençada per la ponent, no qualificaria avui la pobresa com a, només, el fruit d'una patologia industrial. La pobresa és avui fruit de processos d'exclusió social que tenen més a veure amb consideracions ideològiques i polítiques que purament econòmiques. Són els prejudicis de gènere, culturals, religiosos, racials i educatius els que generen l'exclusió que condemna a col·lectius desfavorits a la marginalitat, la precarietat i la pobresa. La producció econòmica hi ajuda, es clar, però no és el factor decisiu. Avui, cada vegada hi ha més gent pobre amb feina estable, tot i que mal pagada. El problema radica en les xarxes de cooperació social, que acaben assistint, només, als col·lectius afins, deixant de costat a molts altres necessitats de diferent condició ètnica i cultural. Sense ajuts, ni relacions socials guaridores aquests col·lectius exclosos estan condemnats a la invisibilitat i els marges. Una societat que només enfoca els triomfadors, és evident que no aspira a prosperar col·lectivament. Talment, aquesta és la principal fractura que cal reflectir entre l'activisme de la Jane Addams i la consciència ètica actual: mentre que ella concep la societat sota la idea del progrés fruit de la cooperació, nosaltres concebem la societat com el marc del progrés individual fruit de la competitivitat. I en aquest salt qualitatiu no només el neoliberalisme econòmic hi té responsabilitat, també el pragmatisme, que embolcalla l'autora, hi va contribuir enaltint com a font de tota pràctica verdadera l'experiència i les emocions individuals. Que cal recuperar la dimensió i la figura de pensadores com la Jane Addams no cal discutir-ho. Ara bé, no em d'oblidar els límits del marc teòric de l'època en què va viure i que alguns d'aquells límits són les càrregues que encara llasten i condicionen el nostre món actual.            

"El conflicto y no el consenso es el corazón de la estructura social moderna".

"El conflicto y no el consenso es el corazón de la estructura social moderna". Aquesta contundent sentència, extreta de l'obra de MacIntyre, ja esmentada en un post anterior, és la clau per entendre no només la política y la societat contemporànies, sinó també la moral individualista i pragmàtica que ha fet possible un món on la competitivitat, l'eficiència, el triomf i el benefici particular siguin els valors primordials de l'existència humana. Són valors econòmics, basats en la confrontació y el guany individual, no en la cooperació i el progrés comú. Res que no sapiguem ja. Però convé entendre que si aquest és el marc estructural moral del nostre món cap estratègia unilateral i limitada servirà per posar-hi remei als mals que ens assolen. I la raó simple és que els consensos són sempre efímers, fràgils i volàtils. Cal no creure en aquelles veus que veuen solucions polítiques al conflicte existencial dels valors del món occidental. No queda altre remei que transformar el món sencer o desesperar i deixar-se vèncer, tot lliscant per la suau pendent de la mediocritat i la pèrdua. Però encarar el canvi sense admetre el conflicte és encara més naïf que esperar la salvació miraculosa provinent de l'acció heroica del líder clarivident. Els canvis requereixen encarar, amb les mateixes eines del conflicte, l'escenari de confrontació que es vol fer desaparèixer. Allò tan esmentat en el context independentista del Procés català que per fer una truita cal trencar els ous. Doncs per acabar amb l'arrel del món occidental modern cal emprar la pròpia essència que l'ha configurat. És aquesta contradicció essencial la que ens paralitza i confon. I les contradiccions ja no són motor de canvi, per la mateixa raó que les confusions ens resulten còmodes. La infinita mandra que s'alimenta d'horroritzar-se per haver d'emprar els mateixos mètodes que volem desterrar. Una gran "boutade" que demostra que el conflicte nia en el nostre interior, i que només superant la nostra natura imperfecta i absurda podem aspirar a avançar i millorar. Més ben dit, una quimera que oblida que la societat, a gran escala, no és altra cosa que el mateix ésser humà a petita escala, i que poques vegades algú de nosaltres arriba a estar d'acord amb ell mateix.

Sobre la virtut de la castedat

Que la castedat ha tingut una gran importància com a valor social en cultures de caire religiós no cal dir-ho, és una evidència. El que ja no està tan clar és quin valor se li ha donat en societats industrials modernes, on encara és tinguda per una virtut, cosa que ja no succeeix en les societats de la informació i la comunicació actuals. Si en les primeres societats la castedat de la dona es vinculava al patriarcalisme característic de l'antiguitat, que veia la dona com una propietat del seu home, en la societat moderna, surgida de la il·lustració, i que fa de l'estabilitat de la propietat el gran valor de la classe emergent burguesa que aspira a l'assoliment del seu estatus polític ple, la castedat de la dona és una virtut perquè garantitza que la propietat del burgués passa als seus legítims hereus. Cal preservar aquesta continuïtat, raó per la qual la promiscuïtat de la dona resulta perillosa, ja que amenaça la preservació de la propietat mobiliària i immobiliària de tota família i, amb això, el seu estatus de poder. Per aquesta raó, continua sent una virtut reconeguda i defensada per autors com Hume, quan fan el seu decàleg de virtuts morals, basant-se en criteris més utilitaristes que bíblics. Avui, però, la castedat ja no és vista com a virtut, en la mesura que la seva conservació no s'associa a cap continuïtat de la propietat. Deslligada del valor econòmic es converteix en una nosa, una rèmora que cal deixar anar quan abans millor, a la que cal renunciar, abans que conservar. La riquesa i la propietat ja no consisteix en terres i finques lligades a clans familiars, sinó a valors financers i empresarials que estan repartits en corporacions i fons d'inversió, sovint a través de testaferros i empreses pantalla. Els vincles estan tan diluïts que a ningú se li acut ja reclamar, a través de  la paternitat, la herència d'aquests béns. Allunyada de la condició de virtut, la castedat ha perdut tot relleu social. Si en la seva condició de virtut antiga o moderna tenía un interés utilitarista, tot i que amagat rere condicions religioses o ideològiques, en la societat postmoderna que ja no amaga la seva arrel profundament utilitarista, la castedat no té lloc en l'espai de la virtut. Sigui com sigui, mai ha estat un fi en sí mateixa sinó un mitjà per altres fins. Ara bé, hem de lloar la seva pèrdua? Quelcom d'humà hi ha en la seva preservació que ja no s'expressa en la seva pèrdua. Talment, el mateix que succeeix amb totes les altres virtuts clàssiques,

El malestar en l'educació

Llegeixo a Tras la virtud, d'Alasdair Macintyre, com cal enfocar la pràctica de la virtut: "Cada práctica exige cierto tipo de relación entre quienes participan en ella. Las virtudes son los bienes por referencia a los cuales, querámoslo o no, definimos nuestra relación con las demás personas que comparten los propósitos y modelos que informan las prácticas" (pàg. 238, editorial Austral). Des d'aquesta asseveració entenc l'actual malestar en la educació. En síntesi, el que veig és que si bé el nostre col·lectiu docent comparteix una pràctica, la de l'educación del jovent, no compartim ni els fins, ni la idea del bé comú que se'n deriva d'ella. Des d'aquesta disparitat, que divideix irremeiablemente als docents en "bons i dolents" -intercanviant l'atribut en funció de qui és el que jutja al seu pròxim-, és impossible construir cap escola, ni cap projecte d'excel·lència educativa. Seguirem donant tombs mentre ens acusem de ser els causants del descrèdit de la professió i dels mals resultats dels nostres alumnes. I això és així perquè, com bé diu Macintyre, a continuació, "cuando compartimos los modelos y propósitos típicos de las prácticas, definimos nuestra mutua relación, nos demos cuenta o no, con referencia a modelos de veracidad y confianza y, por lo tanto, los definimos también con referencia a modelos de justicia y de valor" (Ibd.). Veracitat, confiança, justícia i valor no són qualitats que cotitzin gaire a l'alça en el mercat educatiu català actual. Així ens va.

L'art del record

Si Venècia és la ciutat de la màscara, Nàpols és la de la disfressa. Com un gran escenari, tot en ella és il·lusió i trampantojo. També ho són les vides dels seus paisans, que amaguen sempre, rere les lluminàries i encanteris amb els que malden per deslumbrar-nos, inconfessables i doloroses veritats Això és el que Paolo Sorrentino reflexa en la seva pel·lícula È stata la mano di Dio (Fue la mano de Dios), pretesament autobiogràfica, on es narra la irrupció del mateix director en el món de l'adultesa, després de ser arrencat de cop del paradís de la infància, per causa de la desgraciada mort dels pares.

El viatge cap a la construcció del jo que, com en un somni llunyà però persistent, el cineasta planteja en la pel·lícula, encumbra la imaginació creadora fichteana, on el jo posa al no jo a través de l'activitat imaginativa (Ferrater Mora). Igualment, Fabietto, l'alter ego adolescent de Sorrentino en la pel·lícula, és el no jo del cineasta, en trànsit explicatiu cap al propi jo, que resta ocult i només es mostra en les seves altres pel·lícules. El jove prim i desgarbat que admira el seu pare, tot i el secret que aquest últim amaga, estima la mare, tot i la contradictòria necessitat juvenil d'allunyar-se'n, descobreix l'erotisme en la lluminosa plenitud madura de la seva tieta incompresa, però s'endinsa en el sexe de la mà oracular i traginada de la baronessa, amiga de la família, que completa la formació del jove per redimir-se del trauma de no haver-ho pogut fer amb el seu propi fill, segueix l'estela del seu germà, la proximitat del qual li serveix d'àncora i de model idealitzat, fins adonar-se'n de la feblesa colpidora que li ocasiona la mort inesperada dels progenitors, per allunyar-se'n i créixer, separant-se finalment, que presenta com a antítesi del germà la figura de la germana, sempre absent en la pel·lícula, fins a la seva irrupció final, símbol de la desolació i la distància amb la que el cineasta recorda la seva llunyania, tensa el seu esperit entre l'aura divina del geni inabastable capaç d'enfrontar-se -i vencer- a totes les adversitats, fent possible allò impensable, que en la febril imaginació adolescent representa l'astre del futbol, Maradona, a qui en la seva voluntat redentora i mística li atribueix la condició salvadora de la seva vida, i la sorneguera i afilada crítica del mestre de cinema, Antonio Capuano, capaç de veure en el seu interior la ferida oberta d'una realitat delmadora i atiar en ell la força creativa a partir del dolor i el buit existencial. 

Aquesta fastuosa antítesi de personatges, sorgits del record esculpit per la imaginació del director, és la viva imatge de la perseverança, clau de l'èxit tant del millor futbolista de tota la història, com del millor cineasta de la Itàlia actual. Qui persevera converteix el somni de guanyar un mundial en realitat, el somni d'escapar de la misèria i la criminalitat que flirteja amb el protagonista, perdut en la desolació de l'orfandat, i encaminar-se cap a la redempció creativa d'un autor aclamat i respectat, el somni de transfigurar Nàpols, el cau de la corrupció endèmica i l'ombra allargada de la màfia, en la terra dels miracles. Tot i ser un somni, no deixa de ser un art, que enlluerna i entendreix, a la vegada que explica i enalteix. Aquesta és la força viva i plena del record juvenil, el temps on tot és possible i tot flueix fins transformar la seva energia vital en creativitat i bellesa.

Exposició de W. Turner al MNAC

 Aprofito aquest impase abans de començar el curs per veure l'exposició de W. Turner al MNAC. Pintor essencialista, en recerca i captura constant de la llum i el moviment, fins a l'extrem d'abandonar tota cura per la representació i la figura, assistim a través de l'obra exposada a la progressiva difuminació de la realitat, reduïda a la mera intuïció pura de l'espai i la temporalitat, mitjançant el color i el contrast entre la claredat i la foscor. Turner s'apresa a reduir a les seves condicions de possibilitat la sensibilitat estètica de la mirada de l'art pictòric, avançant-se a impressionistes i demés deconstructors de l'art figuratiu. Obsedit per la simplicitat compositiva, que confereix un aire inacabat als seus quadres, va saber captar com ningú el sentit de l'art pictòric, reduint-lo a l'experiència sensorial de la llum, com a font de tota mirada i forma. La seva recerca de l'essència pictòrica, el seu retorn al principi, semblen enunciar el moviment necessari en tota vida humana. Ara que comencem de nou, la lliçó que Turner ens ofereix de retorn a allò primordial té la condició d'imperatiu per adonar-nos de l'estranyesa i la confusió en què ens hem instal·lat per comoditat i deixadesa, des del moment que vam renunciar a entendre el món i les seves figuracions.