Gegant de Mark Rosenblatt

 

Veiem al Romea l’obra teatral Gegant, del dramaturg britànic Mark Rosenblatt, dirigida per Josep Mª Mestres i interpretada, de manera estelar, per Josep Mª Pou, ben secundat per Pep Planas i, especialment, per Clàudia Benito. L’obra, de més de dues hores d’exigent interpretació, ve acompanyada d’una certa polèmica, ja que planteja obertament la qüestió de l’antisemitisme, en un moment polític, com l’actual, on l’activitat criminal de l’Estat israelià a Gaza no deixa lloc a sentiments diàfans de rebuig a aital racisme. Ho fa, a més, a través de la figura de l‘escriptor Roald Dahl -autor d’una reconeguda i exitosa obra literària infantil-, el principal personatge d’aquest drama que, en el 1983, va escriure una ressenya sobre el llibre God cried, on es denunciava, amb fotografies, els crims de l’exèrcit israelià en la guerra del Líban, amb indiscriminats atacs contra la població civil palestina. La denúncia d’aquests crims, compatible amb la condemna per idèntiques actuacions, avui, més de quaranta anys després, que comporten milers de morts de civils innocents, posiciona l’espectador, inicialment, a favor del discurs de denúncia i condemna de les activitats de l’exèrcit israelià que fa l’escriptor.

Èticament no és possible un altre posicionament. El problema apareix quan l’autor, que està a punt de publicar el seu llibre Les bruixes, no només es nega a suavitzar la seva condemna a les criminals actuacions israelianes, amb el corresponent efecte negatiu que això pot tenir en la promoció i vendes de l’obra, sobretot entre el públic jueu americà, sinó que inquireix als seus col·laboradors, editors i agents de premsa, d’origen jueu, que es posicionin moralment en contra dels esmentats crims. És a dir, que assumeixin la culpabilitat que, per la seva condició ètnico-cultural, els hi pertoca, a parer de Dahl, per l’actuació de l’Estat d’Israel, tot i no ser israelians. Assistim, a partir d’aquest moment, per un cantó, al dramàtic estira i afluixa dialèctic entre l’escriptor i l’editor, més pragmàtic i preocupat pel llançament de la novetat editorial, que cerca la conciliació per no fer perillar el negoci, tot i que, amb això, acaba denigrant-se i refugiant-se en la superficialitat de les activitats socials, abans que no pas enfrontar-se, obertament, amb les acusacions del seu client; per un altre cantó, la disputa assoleix la màxima tensió quan és l'agent de premsa de l'editorial l’objecte del requeriment de l’escriptor. Tot i jugar-se la feina, la Jessie Stone planta cara a les acusacions i rebutja de pla identificar tot el poble jueu com a responsable, ni que sigui moralment, dels actes criminals denunciats per l’escriptor, retornant cap al protagonista l’acusació d’antisemita. Però aquest no deixarà anar fàcilment la seva presa, encara que això li comporti declarar públicament el seu racisme.

L’obra explora, dramatitzant aquest affaire real, el subtil desplaçament que hom fa cap a l’odi quan avantposa raons i principis universals per sobre de circumstàncies i factors personals. Que aquest desplaçament és fal·laç ho sabem amb una mínima indagació lògica i sense necessitat de caure en la defensa de plantejaments relativistes. Formar part d’un col·lectiu no comporta, necessàriament, que tots els seus membres siguin moralment responsables dels actes criminals que s’atribueix al col·lectiu. No tots els jueus són israelians, ni tots els israelians són jueus. Així, exigir al jueu, pel sol fet de ser-ho, que accepti la seva culpabilitat pels actes genocides de l’exèrcit israelià a Gaza, posem per cas, és tan il·lògic com ho seria condemnar a tots els membres d’una família pel crim comés per un dels seus integrants, encara que ni tan sols tinguin ja contacte directe amb aquells familiars. Quan el moviment de translació va de l’abstracció del col·lectiu vers la singularitat de la persona el resultat que s’obté és la personificació de l’odi. El retorn posterior contrari, des de l’ésser concret odiat cap al col·lectiu amb el que l’identifiquem, és el desencadenant del racisme genèric.

Rosenblatt posa en escena, a través dels seus personatges, una tragicomèdia ben actual per indagar com, inclús aquells que demostren tenir la capacitat creativa de construir emocions i d’instruir en valors universals els infants, també son capaços de maltractar i destil·lar odi, quan es deixen portar pel corrent de les opinions lliures no fonamentades. Poc importa el dany ocasionat quan allò realment rellevant és el dret a l’expressió de qui, a més, té veu i autoritat. En conseqüència, si volem preservar l’ètica, hauríem de considerar que és tant moralment condemnatòria la violència criminal contra l’indefens, com l’acusació infundada contra l’innocent, encara que aquest últim vulgui mantenir la identitat que el fa ser germà del criminal. Si no, el que ens succeirà, com li va passar recentment al mateix autor, és que acabem sent cancel·lats per les generacions futures, encara que per raons molt més pertinents que per la simple correcció del llenguatge que acompanya una obra literària pensada per fer madurar els infants. El perill d’arribar a ser gegant, ja sigui com a influent escriptor, ja sigui com a referent d’una generació, és confondre l’alçada de l’èxit amb la dimensió moral de la pròpia persona, sent aquesta il·lusòria superioritat l’aliment de la tirania i el maltracte que -com fa el Roald Dahl de la ficció teatral-, s’acaba abocant als altres.

Els alumnes de sisè saben menys matemàtiques que mai.

 

Acabem el curs i, per no desentonar amb els darrers anys acadèmics, les proves avaluatives -en aquest cas les competències bàsiques de 6^è de Primària i 4^t d’ESO-, ens ofereixen una nova foto desmillorada de la tràgica realitat educativa del país. Personalment no em sorprèn. El que seria gairebé miraculós és que, sense canviar el rumb educatiu, els nostres alumnes assolissin les competències i milloressin els resultats dels darrers anys, que mostren una caiguda sostinguda des de fa tota una dècada, temps que, ¡oh sorpresa!, coincideix amb el moment d’implantació generalitzat al nostre sistema de pantalles, projectes, DUA’s, àmbits i demès pràctiques pedagògiques innovadores que venim patint des d’aleshores. No cal ser Einstein per adonar-se’n que, entre tanta innovació, alguna cosa no rutlla.

Tant és així que fins i tot el diari ARA, paladí incansable durant anys de la reforma educativa impulsada pel Departament, aquest darrer dissabte va titular la seva capçalera amb la següent sentència, contundent i alarmant: Els alumnes de sisè saben menys matemàtiques que mai. No esperem que, com Saül caient del cavall, es produeixi una conversió de la línia editorial del diari, fins a l’extrem d’esdevenir el nou Sant Pau evangelitzador en la fe de les tradicions educatives del passat. Però que, almenys, destaquin en portada una dada que inciti al lector a qualificar de desastrós l’estat actual de l’escola catalana és ja tot un pas.

Malauradament dels fets palmaris del titular passem, en l’editorial del diari, a les receptes miracle que, després de l’acurat anàlisi de les dades, l’editor i els seus redactors albiren com a solució al problema. Sobta que, a més, s’aventurin a assenyalar responsables, que tornen a ser els sospitosos habituals: els docents -desencisats i desmotivats-, les famílies -permissives i sobreprotectores-, els valors -relaxats, complaents i contradictoris- de la nostra societat i l’administració -desnortada i sobrepassada- que no és capaç, diuen, d’"exigir qualitat i formació als professors". Ni un retret, però, als pedagogs que han posat en marxa, amb el reguitzell de propostes transformadores ja esmentades, el desgavell present. S’entén que, si no els assenyalen, és perquè no consideren les seves mesures com a responsables del despropòsit. Dit d’una altra manera, la culpa no és de qui pensa el model, sinó de qui el posa en pràctica. Fantàstic!

Estem, un cop més, davant d’aquella praxi tan habitual en el nostre país de fer-se el desentès, quan les coses no són com un vol. Després, aquests mateixos que ara descarreguen responsabilitats sobre les baules més febles del sistema, com ara els professors que, en molts casos s’han limitat a fer allò que els que manen els hi diuen, però obvien als ideòlegs de tot plegat, posaran el crit al cel per la manca d’exemplaritat pública de polítics corruptes, empresaris cobdiciosos o funcionaris displicents, en tots aquells casos de l’actualitat política, social i econòmica on la irresponsabilitat d’uns pocs, posa en qüestió la continuïtat del sistema. Pretendre donar lliçons d’ètica per, acte seguit, retorçar els fets o ignorar volgudament les seves conseqüències, quan l’ètica se’t gira en contra, és d’un cinisme catedralici o d’una fe dogmàtica a prova de bomba.

Com que el cínic acostuma a refugiar-se en la complexitat del món per poder seguir malfiant de tot i de tots, el seu discurs pot ser tolerat, donada la inconcreció, sense que calgui passar-hi comptes. No és el cas de qui professa el dogmatisme. Ans al contrari. De la seva convençuda veritat només es segueix, quan els fets s’entesten en contravenir-la, la reacció inquisitorial. I els candidats idonis per ser defenestrats en vistosos «actes de fe», a causa dels pèssims resultats assolits pels alumnes en totes i cadascuna de les proves avaluatives externes, tornem a ser els docents. L’avaluació entre iguals i la promoció econòmica dels Estadis docents, en funció de l’assoliment d’objectius fixats per les direccions, que el Departament pretén impulsar els propers cursos, són un exemple més d’intimidació preventiva per aplanar voluntats i garantir conversions. En definitiva, per què culpabilitzar Innovamats i altres cofurnes educatives impulsades per plataformes privades i corporacions finançades, que tenen el vist-i-plau dels pedagogs orgànics, amb qui ningú passa comptes, si tenim a mà uns professors qüestionats, desprestigiats i mancats de tota autoestima a qui fàcilment podem carregar el desastre educatiu, així com tots els altres mals d’Occident, si convé, que no hi ha perill que reaccionin, acostumats com estem a l’agressió constant i atemorits per la propera mesura coactiva pensada per amortitzar la nostra presumpta culpabilitat futura. Amb aquest panorama, fa basarda que la recomanació final de l’editorial del diari sigui la de no caure en el "dogmatisme ni en la por" -en la que uns i altres ja estem instal·lats- i actuar amb "determinació i flexibilitat" -tot això sense alterar per res el rumb que ens dut fins aquí. Semblen consells més adients per al consum autocomplaent que per a la transformació radical d’un model d’escola que fa aigües sense remei, mentre aquells que la vetllen només són capaços d’alliçonar-nos contra el derrotisme.