Incompetències bàsiques de Damià Bardera

 

Escrita amb voluntat de denúncia, a peu d’aula pel Bardera docent, perplex davant el naufragi quotidià del sistema educatiu català, aquesta crònica¹ breu i explosiva no deixa cap escletxa esperançadora per al futur de l’escola catalana, a menys que es procedeixi en direcció completament contrària a l’actual. L’atribut d’incompetència, atorgat a l’engròs, per qualificar el sistema sencer no és exagerat, ni persegueix l’escàndol que visibilitzi un problema de país, que té més arrels polítiques que pròpiament educatives, sinó que és fruit de l’experiència diària d’un professor de secundària en instituts públics, acarat amb la contradicció permanent del voler impartir i ensenyar la seva matèria a un alumnat infantilitzat i empoderat amb principis pedagogistes contraris a l’autoritat dels docents, a la credibilitat de la transmissió cognoscitiva i a la utilitat de l’escola, més enllà d’element de socialització i integració de l’alumnat divers i distint que s’hi aboca sense triatge.

El resultat de tot plegat ja és denunciat en el pròleg de l’assaig, escrit pel Xavier Diez, un altre sospitós habitual a l’hora de denunciar les incongruències educatives del model català. Ras i curt, el que ens ve a dir, en consonància amb el que Bardera relata posteriorment, és que vivim una mentida educativa. Dues fórmules contundents i verificables a qualsevol institut públic ens donen el to de l’engany: "Els alumnes fan veure que aprenen, i nosaltres, que ensenyem"; "Els alumnes no saben exactament què venen a fer a l’Institut i els professors tampoc". Tot es converteix, en conseqüència, en una ficció. La ficció dura fins que l’alumnat arriba a la universitat o al món laboral. És allà on es destapa l’engany, amb la conseqüent frustració de famílies i egressats amb titulacions d’ESO i Batxillerat, que veuen com, els anys invertits, han estat malbaratats.

La farsa educativa s’alimenta amb propostes metodològicament contradictòries, com ara "educar als alumnes, tot renunciant a corregir-los; fer-los aprendre i entretenir-los alhora; afirmar que es persegueix l’excel·lència mentre s’obliga a aprovar tothom; individualitzar l’ensenyament als dos-cents estudiants que té, de mitjana, qualsevol professor a jornada completa; fer treballar amb pantalles una generació que és addicta a les pantalles"². El propòsit de l’engany no és, en conseqüència, formar un jovent crític i capacitat culturalment per desafiar i qüestionar el model social, polític i econòmic que l’escola els ofereix, sinó anestesiar les seves voluntats per poder explotar-los millor productivament, sota condicions laborals cada cop més deplorables, que passen desapercebudes als seus esperits esclavitzats per mecanismes conductistes del desig. Si l’escola ja no és capaç de seguir transmetent a les joves generacions els valors de la tradició humanística per als quals va ser pensada podem afirmar, com fan Diez i Bardera, que aquella ha mort, malgrat que ningú l’hagi enterrada, i es segueixi demanant-li al cadàver en descomposició innovacions que facin creïble la farsa.

L'àlbum de situacions escolars que en Bardera plantifica davant dels nassos del lector -alumnes absents, desafiants, desorientats, perduts i disfuncionals- pertorba per complert les expectatives del docent, que entoma les tasques educatives que el sistema li exigeix com qui es prendria l’objectiu d’arribar a Mart en bicicleta, és a dir, com un desori al qual cal respondre amb les mateixes ficcions que les ments pensants del model reformat imaginen, és a dir, amb mentides, ocultacions i auto-enganys. Això si el que es pretén és sobreviure o, inclús, medrar en el sistema. En efecte, també hi ha el professor autèntic, que desenvolupa un rol de proximitat i col·leguisme amb l’alumnat, amb la finalitat de no ser devorat per aquest, o perquè és tan immadur com ells; o el professor motivat, que creu tenir una missió educativa que justifica l’aplicació de qualsevol innovació pedagògica amb el mateix dogmatisme que desplegaria el nou convers. Però allò que abunda en els claustres és la confusió, fruit de les noves atribucions que rep el professional que vol dedicar-se a la docència, amb figures que oscil·len entre el coach, el community manager, l’assessor emocional o el monitor d’esplai. Al voltant d’aquests nous rols es desplega l’abisme que divideix els claustres consistent en confondre la competència professional docent amb la vocació per la tasca que, avui, passa per assumir i interpretar tots els papers que la societat demanda, menys el tradicional de transmissor del coneixement que s’associa a l’exercici de la docència.

L’engany educatiu no es podria sostenir sense la construcció d’un entorn estructural que l’alimentés, a base de cursos de formació pedagògica per al professorat pensats per facilitar l’adquisició d’aquestes noves funcions i la dissolució de les velles atribucions, inspeccions educatives per avaluar les noves competències i procediments d’aula que han de desplegar els professionals de l’ensenyament -l’exigència avaluativa cap al docent s’incrementa de forma inversament proporcional a com decau el rigor avaluatiu cap a l’alumne- i l’acrítica immersió metodològica en les noves tecnologies, la veritable panacea del miracle educatiu contemporani, que avança al ritme que imposen les companyies tecnològiques que desenvolupen aplicacions i programes d’aprenentatge, i que ha incrementat la seva influència a mida que anaven decaient els mites d’eficàcia amb que van ser inicialment implantades. Així, començant pel llibre digital, avui ja en desús, després que les evidències científiques demostressin les majors habilitats neurològiques que ofereix l’aprenentatge en llibre de paper, seguint per les apps en línia i els recursos a internet, que alimenten les addiccions a les pantalles de generacions d’alumnes que han crescut entre videojocs i xarxes socials, i acabant amb l’aparició de les Intel·ligències Artificials, convertides ja en veritables crosses de l’aprenentatge, per l’elaboració de materials educatius personalitzats i adaptats, que simplifica la feina del professor, així com per l’ús massiu que en fa l’alumnat per afrontar tasques, deures i superar proves avaluatives sense gairebé esforçar-se, i sense que ningú s’hagi pres la molèstia d’indagar sobre l’impacte que aquestes eines tenen en els cervells del nostre jovent.

La mida del despropòsit arriba a tals extrems que, allò que el mateix sistema preveu com a excepció, com per exemple els Plans Individualitzats d’aprenentatge, pensats per a l’alumnat que presenta dificultats específiques i concretes, s’han acabat universalitzant i aplicant a la majoria dels alumnes en determinades aules. Darrera del seu ús generalitzat s’amaga un fracàs implícit i esmentat només en veu baixa: quan la major part de l’alumnat necessita un programa de reforç en l’adquisició de competències educatives, tan bàsiques com les lectoescriptores o del càlcul, és que el model educatiu en ús no compleix les funcions elementals per a les quals ha estat ideat. De res serveix traspassar la responsabilitat a famílies i docents, o a circumstàncies com les migracions i els mercats, si tota la mecànica reformista pensada per afrontar els reptes dels canvis socials i tecnològics aplicats al llarg d’anys, en lloc d’aportar solucions, no han fet altra cosa que engrandir el problema.

Sotmesos durant anys a aquest desgavell, que s’incrementa amb cada nova reforma educativa, els docents pateixen l’anomenada síndrome d’indefensió apresa, consistent en reconèixer la seva impotència davant una realitat injusta o inapropiada que acaben per acceptar amb docilitat. Qui no s’adapta a ella, simplement sucumbeix. Les baixes per estrès i depressió que pateixen els professionals de l’ensenyament en són l’exemple palmari, al qual també s’afegeix la renúncia a la feina de molts professors novells, un cop experimenten l’absurditat de tot plegat, fets que es tradueixen en la dificultat per cobrir les vacants que les jubilacions -viscudes amb el goig de l’alliberament definitiu dels afortunats que les poden agafar- provoquen. Si li sumem la pèrdua d’autoritat del docent i el seu desprestigi social, en termes generals, entendrem no només la síndrome esmentada i el malestar que es viu a les escoles, sinó també el sense sentit de té tot plegat que l’autor recull, irònicament, a l’assaig en passatges com la paràbola del banc groc.

Però el despropòsit no està mancat d’una finalitat última: com el mateix Bardera il·lustra en el darrer escrit de la seva crònica, tot fent servir la metàfora dels lotòfags de l’Odissea que, en ingerir la flor de lotus, perden la memòria de si mateixos i esdevenen simples marionetes que es mouen només per l’obtenció de plaer, els nostres alumnes, tallats pel patró educatiu reformat ja descrit, que desincentiva la memòria, l’esforç i la construcció d’un veritable sentit crític basat en la comprensió de les arrels culturals pròpies i alienes, romanen eternament minoritzats, reduïts a la dimensió merament emocional que els porta a creure que la realitat que els envolta preserva i consolida el seu esperit adolescent, narcisista, insegur i mancat de la maduració que el seu pas per l’escola havia de provocar. Aquest fenomen del peterpanisme que ja ha colonitzat el sistema educatiu, ha fet metàstasi en tots els ordres de la nostra societat fins convertir-se en l’únic valor transmissible, entenent que és el que garanteix la pulsió consumista, hedonista i materialista que manté viu un sistema capitalista que ja només es sosté depredant les pròpies persones que el conformen. En definitiva, i retornant a la crònica d’en Bardera, l’escola s’ha tornat tan anti il·lustrada que en lloc de treure el jovent de la seva minoria d’edat, està fent tots els possibles per encadenar-lo a ella per sempre més.

1Damià Bardera, Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu, Ed. Proa, 2024, Barcelona.

2Pàg. 19 de l’edició esmentada.

Memòries de rei

 

La recent publicació de les memòries de l’emèrit, sota l’enganyós títol de Reconciliación, és tota una declaració de principis de vanitat personal, indiferència, sinó menyspreu, cap a la ciutadania i deslleialtat envers les institucions, especialment cap a la monarquia que durant gairebé 40 anys ell mateix va encapçalar. Més enllà de les expressions elogioses cap al dictador Franco, de qui va obtenir la legitimitat successòria per arribar a la prefectura de l’Estat -només posteriorment refrendada per la ciutadania, amb l’aprovació de la Constitució-, són els seus laments per l’exili forçós i el buit i oblit cap a la seva persona i actuació política durant la Transició i consolidació del règim democràtic el que resulta especialment inquinós. Sense llegir l’obra de descàrrec que el rei abdicat llega al país, com un enverinat present de Nadal, n’hi ha prou amb la tria d’algunes frases, meticulosament recollides a la premsa, per desqualificar l’operació de fals emblanquiment que s’amaga rere la publicació editorial.

Perquè només es pot qualificar de desvergonyiment i absoluta indiferència cap al conjunt de la ciutadania la seva justificació d’enriquiment il·lícit i delictiu, dut a terme en aprofitament de les funcions com a Cap d’Estat. Els 100 milions de dòlars percebuts, diu l'ex-monarca, com a regal de la Casa Reial Saudita, eren l’aval de la seva jubilació, així com la garantia de recursos futurs per a la seva reial família. Que no els declarés a Hisenda, i els amagués en un paradís fiscal, són detalls sense rellevància en el seu relat dels fets. És més, considera natural la donació i els regals entre monarquies, amb o sense prestació de serveis pel mig, com a gest d’amistat, protocol i lleialtat mútua, raó per la qual no hi veu cap indici de corrupció en la seva percepció. Res s’esmenta sobre la naturalesa autocràtica i contrària als drets humans més elementals que practica la monarquia saudita, autora de la quantiosa deixa, amb la qual tants lligams fraternals considera l’emèrit que cal que la Casa Reial Espanyola conservi, acceptant regals -suborns, podríem també considerar-los-, com els famosos 100 milions.

Es lamenta per la fiscalització que s’ha fet dels seus ingressos, quan el món en el que va ser educat i, per tant, les tradicions de les que prové eren les de la més abominable impunitat en relació a l’obtenció de guanys i prebendes. El que ell descriu, de forma natural i desimbolta, és el circuït de corrupció institucional i endèmica patida per aquest país, i el seus ciutadans, des de l’era de l’absolutisme monàrquic, al qual Joan Carles I sembla enyorar amb les seves paraules.

Acostumat a un tracte preferent i elogiós per part dels mitjans de comunicació del país, sempre amatents a ocultar i silenciar el seu luxós tren de vida i les escandaloses relliscades amoroses, que denoten el baix tarannà moral del personatge, no entén ara la persecució i l’ostracisme que pateix. Novament enyora la falsa construcció d’una imatge popular d’un rei proper i natural en el tracte personal -campechano, li deien- que es va transmetre a la ciutadania durant el seu regnat, que feia simpàtic al Cap d’Estat, salvaguardant-lo, rere aquesta pàtina d’afabilitat i despreocupació, dels tèrbols tripijocs propis de la política que encarnen els representants del Govern. Deslliurat d’aquestes fosques ocupacions, podia projectar una imatge de confiança que legitimés la institució monàrquica, anacrònica en els nostres temps, i que ell mateix ha contribuït enormement a desprestigiar amb els seus excessos.

Ressentit i dolgut per les crítiques i les crides al rendiment de comptes que l’han dut a l’exili lamenta els privilegis perduts, mentre fa gal·la d’una existència regalada i amable en un retir daurat a Abu Dhabi, impropi d’algú que segueix fruint d’un tracte preferencial amb la justícia espanyola. I tot això ens ho presenta amb ostentosa naturalitat, com si el frau fiscal, la prevaricació o l’assetjament -delictes tots ells perfectament tipificats en el codi penal- fossin pràctiques consubstancials al càrrec de tot bon monarca, minúcies que no han d’enfosquir els elevats serveis prestats a l’Estat durant els seus anys de regnat i que van tenir com a principal objectiu la preservació de la unitat nacional. Acomplerta la missió, en lloc de reconeixements i homenatges ha rebut requeriments judicials i incòmodes allunyaments de les més elevades institucions estatals. Així, l’enuig de l’ara empestat ex-rei no es construeix sobre la responsabilitat dels seus propis actes sinó sobre la que entén com a vil traïció dels seus propers i, antany, lleials servidors.

L’emèrit no és, sens dubte, un avesat lector de Locke. Tampoc crec que ho sigui del mateix Hobbes, a qui potser pensa que pot apel·lar quan defensa els privilegis de llinatge del sobirà, que ell va ostentar. M’inclino a creure que, atenent a l’encesa defensa dels seus privilegis, està més influenciat per les tesis de Carl Schmitt, el gran teòric de la dictadura, que per les de cap pensador de la tradició contractualista, sustentada en el principi polític modern de la igualtat natural de tots els homes que, en la pràctica, només s’aguanta ja en el paper -cada cop més mullat- de la llei. En l’era dels hiperlideratges que sacsegen la consciència de les masses perdedores de la globalització econòmica, oblidades pels tecnòcrates progressistes que han governat occident, i que s’apropien, en interès personal, de la seva sobirania popular, l’emèrit es despenja amb un ranci al·legat en favor de la sobirania absoluta del monarca. Gairebé semblaria entendridora la seva desconeixença sobre els canvis patits pel concepte de sobirania, si no fos per la vergonyosa i maldestra operació d’auto exculpació que amaguen aquestes memòries. Com que ja no és possible seguir enganyant la ciutadania, cal guanyar-se-la exhibint la mateixa ambició i baixesa moral que, suposadament, aquests individus posarien en pràctica si estiguessin en el lloc del Cap de l’Estat. Aconsegueix, d’aquesta manera, allò que sempre ha volgut, ser percebut com un entranyable ciutadà més que, únicament, es diferencia dels altres per l’elevada tasca representativa implícita a la seva magistratura que, per cert, justament es fa més visible que mai amb el tradicional discurs del rei, d’una nit de Nadal com la d’avui. Sigui com sigui, en aquest emmirallament per igualació sempre s’amaga una voluntat de perversió consistent en ocultar allò que és implícit a tota monarquia, l’exclusivitat del privilegi de manar sense haver assolit cap atribut que el prestigiï per fer-ho. Això, que antigament era entès com a absolutisme, avui només pot ser titllat de «caradurisme».

Visita a l’exposició El mur de Berlín / Un món dividit

 

A l’Espacio Inmersa del barri de Sant Martí de Barcelona es pot veure aquesta exposició temporal que apropa al visitant a una de les moltes ignomínies que els conflictes bèl·lics i les confrontacions polítiques aboquen sobre els ciutadans, com si d’una plaga bíblica, inexorable i inalienable es tractés. En concret, en aquest cas, a la creació del Mur de Berlín que, en plena Guerra Freda, va separar famílies, veïns i comunitats de la capital, i d’Alemanya sencera, tot aixecant una veritable muralla entre ells, amb el tràgic cost de vides i esperances truncades que va comportar. Transcorreguts més de trenta-cinc anys del seu enderrocament, fet que marca una fita històrica per aquells que ho vam viure -com també ho van ser la mort del dictador Franco, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, o la Pandèmia del Covid 19, per posar altres exemples-, podem fer balanç, al mateix temps que fem pedagogia a les noves generacions -que només ho han conegut per referències indirectes-, per tal de conscienciar-los dels riscos que la separació i l’aïllament comporten per a la continuïtat de la civilització.

L’exposició és exhaustiva, tant pel que fa al desplegament d’objectes i testimonis originals, com pel recull d’imatges, mapes, maquetes, pel·lícules i gràfiques, que donen una interpretació mesurada i veraç dels fets. La calidesa i proximitat dels primers, que humanitzen el relat, es combina amb el rigor i la precisió dels segons que el fan abastable i encaixable en el conjunt d’esdeveniments històrics de l’època. Paga la pena, doncs, dedicar-li el temps i l’atenció que s’inverteix en el seu recorregut, tot i el preu de l’entrada que, inicialment, no convida gaire al visitant a entrar-hi, en acostar-se a les tarifes d’altra mena d’espectacles. Tractant-se d’una iniciativa privada, que no rep subvencions públiques, la mostra vol rendibilitzar la inversió que suposa portar a Barcelona un tram de deu metres de l’autèntic mur de Berlín, per exhibir-lo i acostar-lo al públic d’arreu, que té l’oportunitat de fotografiar-se amb el protagonista del muntatge com a fons, simulant la seva immersió real en l’esdeveniment relatat. Sembla que, amb aquesta mena d’experiències immersives, la veracitat dels fets sigui més defensable, en atorgar l’autenticitat del testimoni del mateix subjecte, davant de l’allau d’imatges i relats falsos que proliferen, i es reproduiran com bolets, amb la postveritat que possibiliten les IA generatives de l’actual tecnologia. Fent-nos protagonistes dels fets narrats, ni que sigui per una estona, s’assoleix la garantia de realisme que allunya falses interpretacions i evita manipulacions. Malgrat tot, la nostra immersió en el fet no deixa de ser impostada.

La crisi narrativa que vivim, fruit de la revisió i reescriptura constant del passat, fins amollar-lo a la necessitat perspectivista del present, té molt a veure amb la manca de referents veraços. Sense autoritats que es guanyin la credibilitat del públic, amb l’acostament, exhaustiu i erudit, al fet narrat que, a més, era discutit en entorns acadèmics, congressos i simpòsiums, fins assolir la vitola de parer científic, i sense testimonis fiables i desinteressats que il·luminin els espais de la memòria col·lectiva, no confonent-la amb qualsevol opinió malgirbada que disposi de potents altaveus per difondre’s, tota operació de veracitat present acaba consistint en convertir al subjecte en l’autèntic protagonista dels fets narrats. Malauradament, és també el que es pretén fer a l’escola quan es demana posar a l’alumne en el centre de l’activitat de transmissió d’aprenentatges que a aquella li toca fer.

Que l’alumne sigui el protagonista de la construcció dels seus aprenentatges, perquè esdevinguin significatius, és equivalent a demanar-li al visitant d’una exposició, com la que avui comentem, que interpreti, només des de l’experiència obtinguda, les sensacions viscudes i els estats anímics que l’acompanyen, el relat fidel del que va significar per als habitants de Berlín, els ciutadans de les dues Alemanyes i els membres de les societats occidental i d’Europa de l’Est, enfrontades per la Guerra Freda, aquell esdeveniment. Naturalment, l’alumne, com la major part dels visitants de la nostra exposició, es limitarà a quedar-se amb el selfie, fet amb el seu mòbil i companys de classe, davant del petri testimoni del nostre passat que és el mur de la vergonya en la que es va convertir una part de la recent història europea. Efectivament, sent seva l’experiència, no estarà exposada als perills dels relats oficials, dogmàtics i tendenciosos de les parts i règims partidistes del passat -d’arrel soviètica o capitalista-, o del present. Però reduir bona part d’aquesta experiència a una foto anecdòtica que, ràpidament, queda enterrada sota altres experiències més vivificants per a la mentalitat adolescent, és tan reduccionista com la convicció que, per a viure de forma satisfactòria, només cal que ens importi el present. I ja se sap que, sense comprendre adequadament el passat, estem més a prop de repetir-lo, aixecant novament murs que separen i enfronten comunitats, fins fer de la humana experiència la font permanent del dolor i la ignomínia.

Caça de bruixes (After the Hunt)

 

Veig la pel·lícula After the Hunt -arbitràriament traduïda al nostre país com a Caça de bruixes-, del director Luca Guadadgino que aborda el tema de les denúncies per abús sexual en entorns universitaris. Ho fa embastant una trama complexa que afecta la relació entre dos professors associats de la facultat de filosofia a la Universitat de Yale, una dona ja madura i un jove prometedor, que es professen mútua amistat i admiració, malgrat tots dos aspiren a la mateixa plaça de professor titular. La relació es veurà enterbolida per la denúncia d’una alumna que cursa el doctorat, sota la direcció i mentoria de la professora que interpreta l’actriu Julia Roberts, i que prové d’una de les famílies de mecenes de la institució educativa, acusant al jove professor d’haver abusat d’ella, després d’una festa a casa de la seva directora de tesi.

La denúncia tindrà l’efecte immediat de l’expulsió de l’agressor de les seves funcions acadèmiques, malgrat l’absència d’evidències que confirmin el fet. La tensió narrativa es centra més en el dubitatiu procedir de la professora, sotmesa a la pressió que tots dos contendents, demandant i demandat, exerciran sobre ella per guanyar-se el seu suport en l’estira i afluixa que protagonitzen en l’encreuament mutu d’acusacions, causant-li una greu crisi personal, en despertar el record d’una experiència similar de la seva adolescència, així com el descrèdit professional que li farà perdre les opcions per aconseguir l’anhelada vacant de professora titular.

Simplificant l’argument, per no desvetllar més mecanismes incidentals del guió dels necessaris, l’atractiu del film rau més en el transfons fosc de tots els personatges que en la discussió moral que se’n deriva de l’acusació. No estem, doncs, davant d’un exemple de cinema social que persegueix conscienciar l’espectador i generar consens envers l’abús sexual i/o les falses denúncies, sinó que es centra en la maquinària del desig i l’ambició de l’ésser humà, així com els difosos límits que aquests poden arribar a tenir quan es camuflen rere els opacs murs de les convencions socials. Tots els personatges que creuen la pantalla anhelen allò que no tenen, i estan disposats a transgredir els límits per assolir-ho. La buidor que s’amaga rere aquesta completa desídia respecte la responsabilitat de les pròpies accions que practiquen tots els personatges contrasta amb la reflexió filosòfica que el film tracta de traslladar a l’espectador quan, en el context de les classes de doctorat de la professora protagonista, citant a Adorno, ens adverteix que "no pot haver-hi vida correcta en una vida equivocada". Més enllà que en l’exemple d’altri sempre podem trobar orientacions per a la pròpia existència, allò que no aborda el director, en el seu pretensiós projecte, és indagar què seria una vida correcta i què seria una vida equivocada.

Resulta estrany, doncs, que prenent com a context narratiu el saber filosòfic sota el que s’empara el metratge, cap dels saberuts professors i agudíssims alumnes esmenti la vida bona aristotèlica com a unitat de mesura de la virtut i la correcció pública. Ans al contrari, l’excés en la condescendència i en l’auto-culpa de la professora, l’excés en l’empoderament de l’alumna agredida, que qüestiona no només a l’agressor sinó a la seva pròpia mentora, no pel que va fer en el passat, sinó pel que no fa en el present, i l’excés en el paper seductor del jove professor cap a les dues fèmines protagonistes, no només els allunya de la contenció prudent recomanable a tota personalitat pública, sinó que fa insubstancial tota l’experiència vital que, com a aprenentatge, l’espectador podria extreure dels tres personatges. O no, si es té en compte el gir final de guió amb la trobada, uns anys més tard de l’affaire, entre la professora i la seva ex-alumna, amb la que acaba la pel·lícula, i on totes dues repassen les exitoses trajectòries professionals dels tres personatges, assolides posteriorment a l’incident. Gairebé es podria concloure que, lluny de la penalització, l'establishment intel·lectual i econòmic sempre obté beneficis en els seus excessos, invertint la sentència d’Adorno que maquilla el guió: amb les seves equivocacions tots tres han assolit la "correcció" social i l’èxit professional. Tota una declaració de principis que, sens dubte, ha d’inspirar als Ábalos, Koldos, Santos Cerdán, Paco Salazar, la parella d’Ayuso i tants altres membres de la classe política i financera, denunciats i acusats, que han fet de l’excés virtut. Atenent al que ens transmet aquesta cinta, els espera un futur exitós i pròsper. I, lamentablement, això darrer ja no és ficció.

La mà invisible d’Adam Smith

 

Algunes de les idees més consolidades del capitalisme tenen el seu origen en les pàgines d'aquest escrit¹, extret, com una separata, de l'obra magna de l'economista escocès La riquesa de les nacions, en la qual el liberalisme econòmic clàssic troba la seva pròpia Bíblia. Els dogmes de fe que s'han predicat des de la seva publicació estan fermament exposats en les seves pàgines, començant pel principi de la divisió del treball, destinat a proporcionar un augment de les capacitats productives. Adam Smith exposa diferents exemples del seu axioma, constatant que a major divisió del treball major productivitat i més riquesa en les manufactures. I això per tres raons: a) s'obté una major destresa dels operaris; b) no es perd temps en passar d'una activitat a una altra; c) permet la invenció d'un gran nombre de màquines adequades a les necessitats de cada activitat. El corol·lari de tot això és que la millora en la producció comporta una multiplicació de productes resultants, que és l'origen de l'opulència en una societat ben organitzada, arribant, d'aquesta manera, a tal nivell de desenvolupament que, en ella, el més humil dels seus llauradors gaudeix de major qualitat de vida que el monarca d'una tribu de salvatges primitius.

La indagació sobre l'origen del dogma capitalista de la divisió del treball com a font de riquesa li porta a entendre-ho com una conseqüència de la natural tendència humana al bescanvi i a la permuta de béns. L'habilitat comercial neix de les facultats del raciocini i de la parla, i és exclusiva, pensa Adam Smith, de la nostra espècie. L'home té necessitat de l'ajuda dels seus semblants, que no es produeix per benevolència sinó per un intercanvi d'interessos, un beneficiós “doneu-me el que vull i tindreu el que voleu” mutu. No és la bondat natural el que garanteix la nostra supervivència sinó l'egoisme compartit. No invoquem la humanitat de l'altre, sinó el seu interès quan duem a terme una transacció amb ell. Agullonem el seu egoisme i no li parlem de les nostres necessitats sinó dels avantatges que obtindran amb la mútua transacció. Només el captaire depèn enterament de la compassió dels seus conciutadans. De la disposició a l'intercanvi neix la divisió del treball:

“La certesa de poder intercanviar tot l'excedent del que amb el seu propi treball produeix, que supera amb molt el seu propi consum, per les parts que pugui precisar de la producció del treball d'un altre home, anima a tots els homes a conrear i perfeccionar qualsevol talent o geni que puguin tenir per a dur a terme aquesta particular classe d'activitat”.

Sense la tendència al bescanvi tot home hauria de procurar per si mateix quants béns necessiti per a la seva subsistència.

Assentat el primer dogma de fe, construeix Adam Smith sobre la seva base les regles de l'economia política, disciplina que desenvolupa amb el propòsit d'optimitzar la provisió de rendes i mitjans de subsistència per a la societat humana. Es tracta de proporcionar-li a l'Estat recursos suficients per a prestar els serveis públics que garanteixen el benestar social que afavoreix tant al que governa com al governat. L'anàlisi del sistema d'economia política mercantil, que deriva del principi ja establert de la divisió del treball, li porta a reflexionar sobre el valor de canvi dels diners i de la diferent conducta humana, frugal o despresa, en relació amb la seva obtenció i possessió. Aquesta diferència també s'extrapola als països i societats. L'avantatge dels diners, respecte a altres béns o monedes de canvi, és el caràcter imperible del primer, tal com Locke ja havia establert. Això permet la seva acumulació sense deterioració, la qual cosa resulta molt útil per al moment que es requereix en abundància recórrer a aquests béns, com quan esclata una guerra. Metalls com l'or i la plata han estat els que han sustentat el valor real d'una moneda. Donada la limitació de la seva possessió els països han tendit a protegir la seva tinença, establint mesures proteccionistes que han anat paral·leles a l'expansió del mercantilisme. Sense plata i or les dificultats en la transacció comercial entre països augmentarien sense parar. L'or ve a equilibrar les diferències en la balança comercial entre països. Sense el seu intercanvi el deute comercial no es podria sufragar, generant inflació al país deutor, per la pèrdua de valor de la seva moneda. Les disquisicions d'Adam Smith sobre el valor de canvi, a partir del patró or/plata, que permeten explicar l'intercanvi comercial entre països, se sustenten sobre l'estabilitat del preu de l'or i la plata. Així doncs, els diners no són més que el facilitador de l'intercanvi econòmic, sent les mercaderies produïdes i intercanviades la veritable mesura de la riquesa. No és, d'aquesta manera, la quantitat de diners el que determina el capital nacional o el grau de riquesa d'un país. Ara bé, el diner gaudeix del nostre interès per la seva funció acumulativa. Amb ell podem comprar béns, mentre que les mercaderies, que són peribles, s'adquireixen per al seu consum. Així, la quantitat de diners que acumula un país ve regulat pel valor de les mercaderies que, gràcies a aquesta moneda, circulen.

El capitalisme, destaca Adam Smith, ha suposat un avanç en relació amb el model de producció feudal, en el qual la riquesa per a dur a terme una empresa depenia del tresor acumulat pel monarca. Ara, per contra, és el comerç exterior, al qual es destinen els excedents de producció, al mateix temps que d'ell s'obtenen els productes escassament presents al país, la qual cosa mou l'economia i genera riquesa. El comerç exterior dóna valor al que sobra, en canviar-lo per una altra cosa que satisfà les mancances del país. Per tant, juntament amb la divisió del treball, el comerç proporciona mercats més amplis, animant a millorar les capacitats productives i a augmentar la producció, acreixent el benefici. D'això es deriva, contràriament al que es creu, que la riquesa d'un país depengui de dos principis: l'acumulació d'or i plata, i la seva obtenció per mitjà de la balança comercial favorable. No és, doncs, la quantitat de diners el resultant de la riquesa, sinó l'augment constant d'exportacions que facin sufragables i beneficioses les importacions. La restricció d'aquestes últimes, així com el foment de les exportacions, han de ser els objectius econòmics de tota nació. Posar restriccions a les importacions s'ha de fer quan el producte importat competeix amb el nacional, o quan el país exportador surt molt beneficiat en la balança comercial respecte a l'importador. Els aranzels són els mecanismes per a posar fre a aquests desajustaments. D'altra banda, l'estimulació de l'exportació ha de sustentar en acords comercials amb altres països, o en la creació de colònies, sosté Adam Smith.

Establert el dogma del sistema mercantil, passa a observar amb major deteniment les restriccions a la importació de mercaderies, és a dir, les mesures proteccionistes pensades per a afavorir la pròpia indústria nacional. Són mesures ideades per a protegir als productors que proveeixen el mercat intern. Però el proteccionisme no afavoreix el lliure comerç. La producció local la marca el consum, per la qual cosa la indústria local no creix més enllà de la demanda interna. És doncs, en primer lloc, la iniciativa privada de l'individu el que dinamitza el mercat i diversifica la producció. El que busquen, amb això, és el benefici personal, que esdevé en el motor de producció de riquesa, més que el benefici de la societat sencera. D'aquesta manera, l'ús del capital s'inverteix primer en l'expansió del mercat intern, en la del mercat extern després, i en el transport de la mercaderia, finalment. En segon lloc, l'inversor emprarà el seu capital en benefici de la indústria que més valor atorgui als seus productes. En beneficiar a un sector intern, treballa perquè els ingressos anuals del regne (el PIB) siguin el més grans que es pugui. Però ho fa per interès propi. Està dirigit per una mà invisible per a promoure un fi que no formava part de les seves intencions, a saber, fomentar l'interès de la seva societat. Contravenir l'acció d'aquesta mà invisible, és a dir, introduir regulacions estatals sobre el mercat, té conseqüències nocives, perquè llastra l'intercanvi, amb la qual cosa aquest es veurà disminuït en lloc d'acrescut. D'aquesta manera, promoure indústries costoses per a proveir les necessitats del mercat intern d'un país, en lloc de facilitar el comerç d'aquests béns amb altres països que les produeixen a baix cost, perjudica més que beneficia. Adam Smith entén que aquest principi es compleix en el cas de la importació/exportació de manufactures, no així en el dels productes naturals, perquè els costos de la seva conservació i trasllat, donada la seva caducitat, redueix àmpliament el marge de beneficis, si li ho compara amb el producte local de proximitat. Per això, aquest producte no es veu en situació de perill per les condicions del lliure mercat.

Cal destacar, no obstant això, a criteri de l'escocès, que hi ha alguns casos en els quals la imposició d'aranzels sí que resulten favorables per al desenvolupament de la indústria nacional, cas per exemple de la indústria de defensa i seguretat de l'Estat. Ara bé, abunden més els casos en els quals resulta convenient mantenir la lliure exportació sense gravamen de productes estrangers. Sobretot, perquè les restriccions a les exportacions manufactureres d'un país provoquen la venjança d'aquest, amb establiment de similars mesures cap als productes del país proteccionista. Contra l'objecció de la pèrdua de llocs de treball que la competència estrangera representa, Adam Smith apel·la a la flexibilitat del mercat laboral, capaç d'absorbir l'excedent generat de manera que no soscavi les possibilitats de supervivència. Per a això, s'ha de garantir la llibertat d'ocupació que afavoreixi la lliure iniciativa del treballador que redunda en major benefici per al país.

Seguint amb la seva exposició sobre la irracionalitat de les restriccions al lliure comerç aborda el cas en el qual la balança comercial entre dos països és desfavorable a un d'ells. Encara que pugui semblar que l'interès i benefici d'un país s'assenti sobre l'empobriment dels seus veïns, tal com succeeix en el cas dels particulars, resulta mesquí considerar que en el simple guany de l'altre es troba la pròpia pèrdua. Smith demostra que, si bé la riquesa d'una nació veïna pot resultar perillosa per a la guerra i la política, és sens dubte avantatjosa per al comerç, ja que els seus majors recursos afavoreixen l'intercanvi comercial amb els altres països que també obtenen, amb això, beneficis. Dit axiomàticament: la prosperitat d'una nació passa per la prosperitat del comerç exterior i per la prosperitat de les altres nacions.

Passa, en últim terme, l'autor a analitzar els sistemes agraris prenent com a exemple el cas francès en l'època del regnat de Lluís XIV. Per a afavorir el desenvolupament de la indústria manufacturera urbana, es va tendir a deprimir i desincentivar la producció agrària interna rural. Adam Smith considera que l'augment de riquesa va associat a l'augment de la producció de béns que genera la terra, sent els productes manufacturats que l'artesà produeix, amb ells, iguals en el seu benefici final a la despesa que li va generar la seva producció, per la qual cosa les considera activitats de subsistència. Cal discrepar del parer de l'autor en aquest punt, perquè el que seria vàlid en el segle XVIII ja no és admissible en el moment en què es produeix la Revolució Industrial amb l'augment exponencial de producció que afavoreix la màquina amb el mínim temps de l'obrer dedicat a la seva elaboració. La plusvàlua resultant de tals variacions augmenta exponencialment el benefici del producte elaborat respecte al recurs naturalment obtingut. El model d'hisendats i terratinents que depenen dels béns immobles per a augmentar la seva riquesa i la del país es contraposa al model artesanal urbà i gremial de la petita indústria. Aquests últims, en comparació amb els primers, per a obtenir beneficis, han de restar i estalviar una part del guany, la qual cosa fa el seu tarannà menys pròdig i liberal que el de la pagesia. Considera, doncs, Adam Smith, aquesta classe de mercaders i artesans com menys productiva, encara que no innecessària, respecte a la classe agrària. El seu valor consisteix a alliberar de temps als membres d'aquesta última classe a fi de no haver de ser ells mateixos els que es proveeixin de béns manufacturats creats per ells mateixos, destinant tota la seva indústria a la producció agrària que es veu, així, acrescuda. És més, per a l'escocès la societat serà més justa com més gran equilibri aconsegueixi entre les dues activitats, sempre sota el principi que la riquesa i el benefici depenen majorment de les activitats del sector primari.

En el que sí que encerta clarament l'economista liberal és en la relació que estableix entre tots dos sectors quan desapareix l'equilibri que reclamava inicialment. Així, si els productes manufacturats incrementen el seu valor -sent la seva producció el fruit de l'activitat primària que li proveeix de matèria primera- es deprecia el valor de la producció directa de la terra, per la qual cosa, en última instància, s'acaba reduint la seva producció i descoratjat el principal motor de generació de riquesa d'un país -agrari, caldria precisar. Tampoc convé, no obstant això, l'enfonsament de les manufactures, perquè desabastir el mercat intern dels seus béns redueix el temps destinat a les labors llauradores amb el que es redueixen els excedents agraris igualment. Les restriccions, en conseqüència, no promouran mai el progrés i la prosperitat esperades per la societat, mentre que la promoció i la lliure competència la incentivaran.

Dels axiomes ja destacats es dedueix el corol·lari que ha sustentat el mercantilisme capitalista des de la seva aparició, i que tanca sumàriament l'assaig:

“Sempre que no vulneri les lleis de la justícia, qualsevol home serà totalment lliure per a buscar el seu propi interès com li plagui i per a, utilitzant la seva indústria i la seva capital, entrar en competència amb la indústria i el capital de qualsevol altre home o estament humà”.

De la lectura de l’obra podem extreure alguna conclusió útil per entendre el nostre present: la defensa d’un capitalisme humà on el valor vital fonamental sigui el treball creatiu lliure i voluntari, exercit en benefici propi, però que serveix també per a facilitar l’existència dels demès, és un principi del liberalisme clàssic que encaixa dins l’ideal il·lustrat que enalteix el progrés, situant-lo però, dins dels marges socials que afavoreixen la comunitat. El delicat equilibri que tot això requereix no és salvaguarda limitant l’acció dels governs quan la divisió del treball pot conduir a l’abús sobre el treballador, fins convertir-lo en un ésser humà dependent, indigne, ignorant i miserable, fruit de salaris insuficients i condicions laborals del tot precàries. Ans al contrari, només l’intervencionisme dels governs pot posar fre a la usura i l’explotació que acompanya al model de negoci del turbo-capitalisme en el que estem instal·lats. La defensa del lliure mercat que fa Adam Smith es basa en la suposició que, si les condicions fossin veritablement lliures, llavors els mercats tendirien cap a un equilibri perfecte que resultaria beneficiós per a tota la comunitat i per a la prosperitat de les nacions. Un cop més, el neoliberalisme actual, construït per afavorir als grans magnats i a les empreses transnacionals, prefereix el desequilibri i la limitació de la llibertat, amb el retorn cap a polítiques aranzelàries i proteccionistes, com les que impulsa l’administració Trump, contravenint tot el que estableix Adam Smith en aquest assaig. Paradoxalment, és només la justificació moral de l’egoisme, que l'escocès situa en l’origen del capitalisme, allò que els economistes de l’Escola de Chicago -impulsora del neoliberalisme actual-, van mantenir com a dogma de la teoria política i econòmica que avui consumeix el nostre món. Menyspreant la finalitat darrera de l’equilibri social, en la prosperitat resultant, converteixen la mà invisible que impulsa l’interès de la societat en un mur infranquejable que separa i divideix categòricament els éssers humans en privilegiats i depredats. Fan real la màxima que l’economista escocès qualificava com execrable i que caracteritza, aleshores i ara, als senyors de la humanitat: "Tot per a nosaltres i res pels demès".

1Adam Smith, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, libro IV, cap. II, pp. 456-457. London, 1776. Hi ha traducció al castellà: Adam Smith La mano invisible, The Invisible Hand, extracto de La riqueza de las naciones, traducción Jesús Cuéllar Menezo, Taurus, Great Ideas, Ed. Santillana, 2013, Madrid.

XIII Jornades pedagògiques de secundària

 

Un cop més, i ja van tretze, el sindicat Professors de Secundària i la Fundació Episteme han organitzat un simposi sobre educació -aquesta vegada concentrat en una sola jornada el dissabte 29 de novembre-, aplegant quatre destacats ponents que, des de camps i visions diferenciades, han confluït al voltant d’una de les conseqüències que l’onada reformista i les noves pedagogies han provocat en el món educatiu, a casa nostra, i arreu on s’estan aplicant, a saber, la davallada del continguts curriculars que posen en perill el coneixement.

Davant d’un nodrit auditori de professors que pateixen a diari el catastròfic buidatge de sentit de la tasca educativa, quan aquesta comporta ensenyar, sense el rigor ni el criteri lògic i estructurat del coneixement, matèries assolades per la sistemàtica reducció de continguts, a la que es veuen abocats per les mesures de les autoritats educatives i els col·lectius pedagogistes que les assessoren, quatre veus de mons tan diversos com els de la teoria de l’educació, el periodisme, la filosofia i la climatologia han defensat la importància del coneixement que cal impartir a les aules, si el que es vol és no desmaterialitzar el món (Bianca Thoilliez), no afeblir la democràcia (John Carlin), recuperar la virtut i l’autodomini personal a través de l’ètica clàssica (Damià Bardera) i fugir de la desinformació manipulativa dels mitjans i les multinacionals de l’energia (Francesc Mauri), un assenyat programa de dignificació dels sabers que tradicionalment han enfortit la societat, dotant-la de mecanismes de defensa contra la ignorància, la falsedat i l’interès espuri.

Especialment grata ha estat la ponència de la professora de Teoria de l’Educació de la Universitat Autònoma de Madrid Bianca Thoilliez qui, recuperant la veu de Hannah Arendt i el seu Amor Mundi, ens alerta del perill que l’escola, desposseïda de continguts per ensenyar, deixi d’exercir la responsabilitat adulta sobre el món que li ofereix a l’alumne, a qui, més que conèixer, avui se li demana que actuï, convertint les coses en instruments per a la seva llibertat, que ja no troba l’opacitat ni la resistència que aquelles li oferien, tot despertant la curiositat que estimulava l’enteniment i revaloritzava el món, dotant-lo de sentit, sinó que el desmaterialitza fins fer-lo desaparèixer, transmutat en una realitat virtual d’addiccions i desitjos, a major glòria de l’ego de l’alumne híper-protegit i sobre-conservat. En desterrar el coneixement de les coses del triangle didàctic que caracteritzava tradicionalment l’escola, i en reduir la transmissió a una relació biunívoca entre professor i alumne, que situa a aquest últim en el centre de la interacció -demanant-li activament la re-construcció del món-, no només es perd l’element comú (les coses enteses com a obres, conceptes, fenòmens que configuren la tradició cultural), sinó la responsabilitat que l’escola tenia sobre el món, que Arendt (i també Thoilliez) entén com una categoria política, és a dir, la condició de possibilitat de sostenir una realitat compartida com a base de tot exercici de llibertat humana.

La segona ponència del dia, a càrrec del conegut periodista britànic John Carlin, es va convertir en una amena digressió, encertadament conduïda per les preguntes d’en David Rabadà, que va saber crear una atmosfera càlida i pròxima des d’on el ponent il·lustrés, a partir de la seva dilatada experiència com a reporter i columnista, una visió de la centralitat de l’educació com a mitja per enfortir la qualitat democràtica arreu. En aquesta aposta educativa com a remei davant les fragilitats i febleses del present democràtic, amenaçat per les manipulacions i biaixos de les xarxes i les Intel·ligències Artificials, així com pels lideratges populistes i demagògics, la promoció del coneixement esdevé urgent i prioritària, a més de la màxima responsabilitat per a les autoritats i per als docents. Al ponent li va bastar amb la rotunditat del seu britànic sentit comú per desactivar qualsevol objecció a la seva tesi en recordar-nos que, en cas d’una nova crisi com la viscuda durant la pandèmia, no voldríem, com a societat, que qui hagués de resoldre-la fos un ignorant alçat al poder a cop de proclames i falsedats, com les que avui proliferen en certs discursos polítics.

La primera conferència de la tarda va ser protagonitzada pel filòsof i escriptor Damià Bardera que, en aquesta ocasió, va preferir presentar una proposta educativa plenament sustentada en el coneixement profund, en aquest cas de les ètiques de la virtut hel·lenístiques, a embastar noves crítiques contra el despropòsit escolar que li toca viure -com a tants docents- a diari, i que ja ens ha transmès en el seu assaig Incompetències bàsiques, així com en les seves habituals col·laboracions als mitjans de comunicació. El nucli de la proposta, pensada per poder aplicar-se a les aules de secundària, foragita i rectifica les dinàmiques emotivistes que s’han apoderat de les nostres escoles, generant la inflamació narcisista entre el jovent que consolida els models individualistes i utilitaristes socials afavoridors de les pràctiques empresarials neoliberals. Contra aquests falsos discursos emancipatoris que pretenen convertir el mirall que posen davant del jo en l’única realitat a conèixer, Bardera aposta per mirar cap al món des de la pròpia acció entrenada i guiada pel coneixement –que, en aquest cas, ens ofereix la virtut clàssica-, tant d’un mateix com de l’altre. En el "què vull esdevenir" aristotèlic, així com en el "qui ets i quin lloc ocupes al món" hel·lenístic, hi trobem l’evolució del "coneix-te a tu mateix" socràtic, manllevat pel psicologisme educatiu que roman en la unidimensionalitat introspectiva de l’alumne, situat en el centre de la tasca pedagògica, tot fent possible la recuperació de la dimensió comunitària que ha de tenir tota transmissió formativa.

La darrera comunicació de la tarda va anar a càrrec del mediàtic presentador del temps de TV3, Francesc Mauri, que va desgranar amb dades i evidències documentals la manipulació informativa practicada per empreses i mitjans de comunicació a l’hora d’encobrir i ocultar l’emergència climàtica en la que vivim. Un cop més, es va fer present a l’auditori la importància del coneixement fiable per desactivar visions interessades i discursos sofistes, que exploten la confusió i el desconcert per crear opinions contràries a les evidències científiques, paralitzant, així, la necessària transició cap a energies no contaminants i escampant el negacionisme practicat per polítics ultres i influents opinadors. L’exposició a aquesta desinformació de l’alumnat català és l’avançada de la nova derrota climàtica que només podrem evitar potenciant el coneixement a les aules, així com la detecció de l’engany i la falsedat informativa a la que estem permanentment exposats.

Les jornades, com és habitual, es van clausurar amb una taula rodona on els ponents van respondre a les preguntes que l’auditori va plantejar-los. El contrapunt necessari a les exposicions desgranades al llarg de la jornada va ser, doncs, el descens a la realitat a peu d’aula que van saber aportar els oients en les seves intervencions, evidenciant que l’educació actual és una gran mentida que ni ensenya, ni educa, un parany que només genera indigència cultural, irracionalitat i irresponsabilitat. La resposta davant del disbarat que ens atropella a diari en les escoles passa per reclamar mecanismes d’avaluació externa, així com invertir la lògica legislativa, a parer de la Bianca Thoilliez, o promoure eines de resistència que, des del coneixement, conreïn la virtut i el caràcter de l’alumnat, a criteri del Damià Bardera; propostes que, sent viables i assenyades, no alteren la comuna convicció, molt present en l’auditori, que mentre els coneixements estiguin en perill també ho estarà el nostre sistema educatiu.