Biennal de pensament 2026

 

Assisteixo a dues de les activitats programades per a l’edició d’enguany de la Biennal de pensament que organitza l’Institut de Cultura (ICUB) de l’Ajuntament de Barcelona, amb participació d’entitats público-privades, com el CCCB, l’Escola de Pensament de la Marina Garcés o la productora cultural La Sullivan, entre d’altres. Per qüestions laborals i d’encaix horari, em deixo caure a la sessió doble que es va celebrar el dijous 15 d’octubre al pati de La Model, amb una taula rodona, en primer lloc, de periodistes i activistes crítics amb l’extrema dreta, que debatien sobre com disputar-li el relat a aquesta última. Hi van participar la Montse Santolino, el Miquel Ramos i el Youssef Ouled, moderats per la Laura Aznar, que es membre coordinadora de l’Escola de Pensament Crític, institució encarregada de programar l’acte. Posteriorment, el segon esdeveniment va consistir en una lectura dramatitzada de la conferència impartida davant les càmeres l’1 de febrer de 1983, per al programa Voices de la cadena britànica Channel, per Susan Sontag i John Berger, titulada Entre el subjecte i el sistema, amb els actors Chantal Aimée i Héctor Mellinas en el paper dels dos intel·lectuals esmentats.

Les dues activitats s’allunyen de l’acte academicista propi de simposis, congressos o cicles de conferències, seguint la pauta ja assajada en les edicions anteriors de la Biennal, que té la virtut d’acostar al gran públic temes i protagonistes actuals dels debats culturals i socials presents. El problema de popularitzar el pensament és la pèrdua de distància i profunditat. O, inclús, segons com, de caure en un esteticisme autocomplaent, producte de la llibertat de format amb la que es vol acontentar la diversitat i heterogeneïtat del personal assistent. Aquestes dues circumstàncies van fer-se presents en els dos actes esmentats, esvaint la iniciativa de promoure la reflexió crítica i obrir-la a la ciutat. La impressió final de tot plegat és la del simulacre i la decepció consegüent, almenys en el que fa referència a les activitats referides, sense voler amb això desmillorar els molts altres actes programats durant la setmana, als quals servidor no va tenir la sort de poder assistir.

Sigui o no qüestió de sort i de tria, el cas és que la taula rodona per pensar l’efervescència de l’extrema dreta, configurada en exclusiva per periodistes, i no per personalitats d’àmbits diversos, va tenir el registre de la urgència informativa que marca l’actualitat. La crisi migratòria de Ceuta i l’efecte Mari Carmen, amb l’esclat popular contra el mercat de l’habitatge i les seves lleis en favor de la usura, van articular tot el debat que pretenia desemmascarar les pràctiques de partits i corrents ultres que atien discursos d’odi, exclusió, identitat essencialista i deshumanització. Els ponents van identificar els mecanismes que ho han potenciat i afavorit en els darrers temps, com ara la rellevància de la disputa de l’hegemonia cultural a l’hora de construir el seu discurs, la normalització de l’exageració i la mentida, seguint el conegut principi de la finestra d’Overton, o la inversió de les prioritats que sobre les condicions socials de vida, en termes de seguretat, trien les classes populars, el graner de vots que alimenten les forces d’ultradreta, obviant la inseguretat en drets materials com l’habitatge i el treball que pateixen, per l’efecte de les polítiques insolidàries, i centrant l’atenció en la suposada inseguretat ciutadana que provoquen els immigrants que colonitzen els seus barris. Però, més enllà del diagnòstic, prou conegut i estudiat, la urgència de les crisis actuals a resoldre -problema migratori i problema d’accés a habitatge digne i econòmicament assequible- va projectar sobre l’auditori propostes de resolució i combat curtterministes i, inclús, un punt naïfs. L’apel·lació a l’empatia, com el motor de la revolta popular després del desnonament de la Mari Carmen, per combatre la deshumanització i l’odi amb el qual la dreta i l’extrema dreta han culpabilitzat a les víctimes del mercat, pot ser eficaç temporalment, però no deixa de ser una reacció emocional que, com totes les emocions, mobilitza i consciencia, però que està mancada de la serenor reflexiva que visibilitza causes més profundes en la crisi, com ara la manca de polítiques de promoció d’habitatge públic durant dècades, on també el progressisme d’esquerres hi té part de responsabilitat, allà on ha governat.

Igualment, en relació al programa de millores materials essencials de les condicions de vida de les classes populars que els ponents van assenyalar com la gran esperança de les esquerres transformadores per aplegar majories amb les que combatre l’auge de l’extrema dreta i del populisme. Aplicar polítiques que millorin la vida de les persones en els seus barris, en lloc de fer mítings electoralistes, ara que venen eleccions i toca prometre que tot serà possible, sota l’efecte del darrer triomf progressista, el de Zohran Mamdani a Nova York, amb un programa pràctic de mesures populars com ara la cura gratuïta universal dels infants fins als cinc anys, o la disposició del transport públic també gratuït, com si les realitats dels territoris, municipis i països fos la mateixa, peca d’ingenuïtat bondadosa, la pròpia de qui creu que qualsevol proposta només requereix de voluntat per a que sigui realitzable. A més, pateix de manca de perspectiva, donat que si les classes obreres han acabat comprant el discurs extremista, en gran mesura és perquè s’han sentit estafades amb promeses anteriors de millores de vida incomplertes, mentre que l’extrema dreta fia el seu programa a propostes identitàries i culturals, en l’aplicació de les quals el cost econòmic no és un llast, raó per la qual acaben sent acomplertes. En política, com en la vida en general, la fiabilitat és el principi que promou la confiança. I la fiabilitat no casa bé amb la urgència i immediatesa dels fets, però sí amb la serenor freda de l’anàlisi reposat. Proposar mesures a cop de reacció davant realitats incòmodes, novament té beneficis emocionals, però acaba desmobilitzant quan l’eficàcia de les propostes precipitades topa amb la indisponibilitat de fons que hi ha en el sistema.

Justament, la recreació del debat del 1983 entre Sontag i Berger, titulat Entre el subjecte i sistema, que es va interpretar a continuació, com a promoció de la publicació del volum Explicar una historia, que aplega reflexions, cartes i conferències d’ambdós intel·lectuals, interessats en l’anàlisi crític de l’ús i el poder de la imatge, va escenificar el conflicte latent en el nucli del pensament progressista, la necessitat d’enfortir el subjecte per combatre el sistema que l’engoleix. Aquesta operativa, que contraposa l’individu a la societat, atomitzant i dividint la unitat de classe que tradicionalment atorgava identitat a les esquerres, i que pretén significar la singularitat de cada actor social, imita la dinàmica del conservadorisme polític, que vol protegir els drets i llibertats de l’individu per sobre de la uniformització social, cercada aquesta última pel comunisme, de tall revolucionari, que encara als anys vuitanta del segle passat, marcava l’ideari de les forces i partits d’esquerres. Però, sent una imitació esteticista del programa ideològic que encarnen les dretes, promoguda per una elit intel·lectual, l’elector acabarà escollint l’original a la còpia, reforçant i enfortint el neoliberalisme assajat, ja en aquell moment, per la Margaret Thatcher, al Regne Unit, i pel Ronald Reagan als Estats Units.

Darrera la reflexió que en el debat Sontag i Berger fan sobre l’efecte d’embafament i d’insensibilització que la imatge repetida té sobre el subjecte, fins al punt de promoure la indiferència envers del dolor i l’agonia de l’altre -indiferència que avui potencia la crueltat i el consum alienat d’aquest tipus d’imatges-, s’oculta una crida a la reïficació del jo. La singularitat del seu dolor, despolititzat i desnaturalitzat quan és contemplat barrejat amb altres imatges semblants, es perd entre la massa de sofrents uniformitzada pels mitjans de comunicació d’ahir, o les xarxes d’avui. Així, la denúncia de Sontag i Berger, tot i ser pertinent, provoca l’efecte contrari, la particularització del greuge en l’individu singular, com en el cas de la Mari Carmen, la figura de la qual acaba sent instrumentalitzada, convertida inclús en icona, d’un moviment tant populista com el que construeixen les dretes amb figures que despersonalitzen els migrants, o les minories de qualsevol mena, sota estereotips i clixés negatius i deshumanitzadors. Si a això li sumem que tota la performance va servir a les editorials com a acte promocional i de venda del llibre recent publicat, la impressió de decepció final es barreja amb l’astorament davant la conversió de l’espai de reflexió que vol ser la Biennal de pensament en simple mercaderia. I no es pot dir que no tingués l’experiència de la decepció ben apresa, a tenor del que ja vaig escriure, ara fa dos anys, de la Biennal anterior, que es pot llegir aquí.