Fi d’any a Montserrat

 

Res millor per desconnectar que uns dies de recés mental i activació física, canvi d’aires i contacte directe amb la natura, comunitat litúrgica i intimitat personal. Tot això és possible assolir-ho a Montserrat, sense grans planificacions, ni llargs desplaçaments. I entre les moltes experiències que et toquen i et transformen en aquesta muntanya màgica, hi ha la visita al seu Museu, que conté una selecta mostra d’art pictòric, escultòric i restes arqueològiques, tant de l’antiguitat, aquestes darreres, com de l’era moderna, en el cas de la pintura i l’escultura. Especialment interessant és el recull de mestres de la pintura catalana dels segles XIX i XX, des del Romanticisme i el Realisme fins al Modernisme i el Noucentisme. Hi trobem una bona quantitat d’obres d’autors com Vayreda, Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona, Manolo Hugué o Joaquim Sunyer, per esmentar els de més renom.

En el meu cas, mereix especial menció la desena d’obres del meu parent, Isidre Nonell, que hi tenen espai propi en la col·lecció del Museu. Són obres prou conegudes i pertanyents a la seva etapa de maduresa artística, fet que li dona un gran valor a aquest fons pictòric. No és una novetat, ni una raresa, però sabent que el fons del Museu es nodreix de donacions, resulta curiosa la revalorització que l’obra de Nonell va tenir entre la burgesia catalana, que va adquirir sense recança la seva pintura decadent i escandalosa, per als barems morals del seu temps, i que mai va ser ben vista ni valorada per la seva família, plenament integrada en la classe benestant de l’època. Resulta irònic, doncs, que un artista, maleït i menyspreat en el seu temps, acabi convertit en un dels actius més valuosos d’un museu vinculat a una institució eclesiàstica. Ironies del destí, que no sempre és prou coherent.

Retrobar-me amb una obra pictòrica que em resulta familiar i descobrir-ne d‘altres que tenen un innegable valor estètic, com les de Xavier Nogués o Georges Rouault, compassar el dia a les litúrgies monacals i entrar en comunió amb un paisatge atemporal que conté, invariablement, records del passat propi i familiar, és un valuós exercici de reificació de l’ésser. Quan es fuig d’una realitat opressiva i asfixiant, res millor que un retorn a les arrels. I quin indret no és més a l’arrel de tota la meva existència que l’abadia de Montserrat? Al cor de Catalunya, bressol de la idea d’un país i d’una cultura mil·lenària, s’enlaira aquest espai de memòria i revitalització, esculpit per la natura i revestit per l’home, que de dia es converteix en atracció turística, atraient masses de gent de tot arreu que consumeixen la seva litúrgia, els seus paisatges i el seu art, i de nit es transfigura en indret místic, expulsant al visitant i entotsolant-se en la seva foscor i el seu simbolisme. Enlloc hi trobaràs de forma més plena i harmonitzada l’aparença més banal i l’essència més pura d’una mateixa realitat, en aquest cas la de la nostra identitat catalana. Retornar a les arrels per començar el nou any. El vell i el nou per encarar un futur, sempre incert, amb més esperança. Bon any nou.

Cuestión de sangre

 

Stillwater és el títol de la pel·lícula traduïda aquí com “Cuestión de sangre”. Dirigida per Tom McCarthy és un drama efectista construït, aparentment, sobre el contrast entre les diferències culturals  del protagonista, estatunidenc, i dels personatges francesos de la mare i la seva filla petita, que l’ajudaran a treure de la presó a la seva filla, acusada d’assassinat. En realitat, però, la pel·lícula s’enlaira sobre la complexa tensió entre la culpa i la possibilitat de la redempció i assoleix cotes d’alta volada amb l’esplèndid diàleg final a la localitat que posa el nom a la cinta, on l’espectador percep amb una simple referència a aquell indret, que no ha canviat amb els anys transcorreguts a la presó per part de la noia, com qui sí ha canviat per complert és el protagonista. El viatge, ja sigui interior ja sigui real, com deia Kavafis, transforma l’ésser, dotant-lo de noves experiències, noves coneixences, perspectives, valors o tarannàs. Aquest enriquiment prové del desencaix de la pròpia persona, de la pèrdua del llast, que ofega i oprimeix, sota encotillats prejudicis o rampells equivocats, en el cas del nostre protagonista, que ens porten a errar o a no entendre la realitat viscuda, i del guany que s’obté quan ens deixem tocar per la mirada diferent i oposada, quan ens obrim a l’altre i restem atents a les seves certeses. És en aquest punt de desemparament i conquesta alhora, que pot tenir lloc la redempció, allò que els dos personatges, el pare i la filla empresonada assoleixen conjuntament, assumint, però també cadascun d’ells la seva respectiva pèrdua. En la culpa hi ha també la possibilitat de la redempció, malgrat que aquesta no ens retorna a l’estat original de la llibertat pecaminosa, sinó a la dolorosa consciència de saber-nos fal·laços i ferits. Perquè la vida taca i fereix, i tot aprenentatge és construeix sobre una anterior creença que cal derruir. Així, sumant ferides i cicatrius, ens transformem, en un moviment constant que ens fa transcendir. És Nadal, temps de redempció i transcendència, malgrat tendim a amagar-lo rere l’opulència i l’afartament, les lluentors i l’alegria dels infants. És temps de rendir comptes, de fer balanç i redimir la culpa. Malgrat calgui, tanmateix, assumir la pèrdua. Bon Nadal.

Emotivisme a l'escola

L'emotivisme moral és l'equivalent modern del relativisme moral de l'antiguitat. En tots dos casos, la conducta moral i el bé depenen del parer subjectiu de l'individu. L'única diferència és que el primer apel·la al sentiment, mentre que el segon ho fa a l'interès. És evident que quan s'actua sota l'interès el resultat pot ser catastròfic per als altres, mentre que si es tracta d'actes motivats pel sentiment, que sempre pot ser compartit, encara que aquests actes siguin igualment nocius, es pot dulcificar l'individualisme que els va provocar.

No resulta estrany, en conseqüència, que l'escola tingui tant d'interès a educar a través de les emocions: això permet sustentar el relativisme general de la societat des de la naif consciència de la pròpia voluntat assumida i admesa lliurement, com a subjecte emocional ple. El resultat és un conjunt d'individus, els educands, capritxosos i entumits, que únicament atenen, ja no les raons, sinó les emocions, que poden ser fàcilment programades i dirigides pel gran capital i els poders mediàtics. Un programa d'aquest calat no pot donar lloc a ciutadans crítics i responsables. Tan sols origina consumidors dòcils i obedients, sempre disposats a satisfer els desitjos del que els resulta agradable i genera els seus sentiments de benestar present, bandejant tot judici intencional de la seva trajectòria formativa. És sorprenent que en els documents legislatius que sustenten l'atemptat educatiu que suportem amb la reforma actual es parli amb tant d'èmfasi del "benestar" de l'alumne, mentre s'oblida del foment de les experiències que introdueixen ordre, límit i rigor en el seu aprenentatge, essent aquestes les que n'afavoriran el creixement i la maduració, aportant-li la capacitat autònoma de dirigir la seva futura vida.

Promoure el positivisme emocional no és garantia, però, de millora, ni de qualitat educativa. Només és garantia de conversió de l'escola en un centre assistencial de salut mental adolescent. Però alguna cosa falla si, abans que per l'adquisició de les eines bàsiques per a l'exercici cognoscitiu, l'escola ha de vetllar per l'estabilitat emocional de l'alumnat. Quan el professor es transmuta en terapeuta emocional, la societat ha d'assumir que l'escola deixa de ser el motor de l'ascensor social de les classes més desafavorides, i es converteix en un esplai per a esbarjo i distracció del menor. A això, antany, li dèiem guarderies. Avui, pels pedagogs que incentiven els canvis educatius, són espais de realització personal. Han confós la fi amb els mitjans. O potser han cregut que, només desitjant-ho, el foment del benestar i la felicitat millorarà per si sola la vida futura de la nostra joventut. Sigui com sigui, que ells ho pensin no converteix en veritable la seva afirmació que aquesta educació sigui bona en si mateixa. Aquest, al capdavall, és el problema de l'emotivisme, és a dir, que allò que un considera i sent com a bo no ha de ser objectivament bo per als altres.

Exposició Cervell(s) al CCCB

 

Apurem gairebé fins el darrer dia per veure l’exposició Cervell(s) al CCCB, tot i haver estat cinc mesos a Barcelona esperant-nos, i escric aquest post un cop ja ha tancat, fet que deixa la meva entusiasta recomanació de la mateixa en entredit. Tot i això, a partir de la setmana vinent es podrà veure a Madrid fins al juny de l’any vinent. Per tant, encara que calgui fer un esforç més gran, paga la pena anar-hi, en cas que algú no hagi estat a temps de veure-la. Sempre podreu, a més, adquirir el catàleg de la mateixa i tenir una idea fidedigna de la serietat i profunditat amb la que la mostra aborda el tema de la ment i del cervell.

L’enfocament és rigorós i pretén repassar des d’una perspectiva científica, sense perdre mai de vista la intencionalitat divulgativa, tots els aspectes -històrics, artístics, tecnològics o evolutius- que ens han servit per acostar-nos a l’òrgan cerebral i entendre les seves funcions i complexitat. Dividida en tres parts (matèria, ment i ments) persegueix il·lustrar com l’estudi biològic del cervell ha permès superar els plantejaments dualistes propis de l’antiguitat i la modernitat filosòfica, per acabar admetent la hipòtesi emergentista, segons la qual l’estructura complexa del cervell dona lloc a funcions superiors, com la consciència, la memòria o la imaginació, que ja no són reduïbles a les meres connexions neuronals que les suporten i que configuren el que anomenem ment. A partir d’aquí, la mostra explora altres formes d’organització mental que considerem intel·ligents, tant en el món animal, com en el desenvolupament tecnològic present i futur.

És aquesta darrera part de la mostra, sense desmerèixer les anteriors, molt recomanables per a aquells que vulguin entendre tots els plantejaments del debat filosòfic i científic sobre les relacions entre cervell i ment, la que més estimulant em resulta ja que, en comparar l’evolució i funcionament del cervell i la ment humanes amb el comportament i la intel·ligent solució als problemes adaptatius d’espècies d’insectes socials, com els tèrmits i formigues, o d’ocells com els estornells, o d’invertebrats com els pops, ens adonem dels diferents camins que l’evolució ha seguit per potenciar formes alternatives d’intel·ligència que han fet possible la colonització del planeta per part d’aquestes espècies. Així, si la ment humana és fruit del creixement cerebral que es produeix amb l’exploració de l’entorn, d’on extreu una capacitat predictiva que anticipa conductes i avança resultats, a partir de la coneguda, en neurociència, com “hipòtesi mòbil”, la ment de les esmentades espècies animals respon a un propòsit superior al comportament particular i molt limitat de cada individu, però en la interacció dels quals es detecta una intel·ligència sistèmica i externa als mateixos, que permet, finalment, els complexos balls dels estols d’ocells o l’arquitectura sofisticada de termiters de més d’un metre d’alçada. Podríem anomenar “hipòtesi estàtica”, per contrast, l’existència d’aquesta intel·ligència rectora però aliena a la comprensió de cada membre de l’espècie.

Similarment, la mostra fa volar la nostra capacitat especulativa quan aborda el tema de la intel·ligència artificial. Així, si el model de desenvolupament d’aquesta intel·ligència ha seguit esquemes imitatius del funcionament del nostre cervell, assumint principis lògics, com els que conté el llenguatge binari de la programació, o el processament d’informació en xarxes, segons les arquitectures neuronals, o la seqüenciació per resoldre problemes, obtenint, d’aquesta manera, potents màquines que admeten el tractament d’un volum més gran de dades, i de les que esperem funcions “similars” a les que ens fan humans, cosa bastant improbable, ara per ara, el model imitatiu de les intel·ligències animals de les que hem parlat anteriorment sembla estar en la base del desenvolupament de màquines capaces d’aprendre i assimilar nous patrons per replicar-se i millorar les seves prestacions, sense ser conscients de les funcions que porten a terme, tal com ja veiem en els algoritmes metacognitius de la intel·ligència artificial que regeixen els cercadors de les xarxes d’internet o de les grans corporacions tecnològiques, financeres o polítiques. Les dues hipòtesis, la mòbil i l’estàtica, que fem servir en l’estudi de l’evolució de la intel·ligència biològica, poden, llavors ésser igualment útils per a la comprensió dels models actuals i futurs de les màquines intel·ligents. La mirada al passat i la projecció al futur són, en tot cas, les dues cares de la mateixa recerca, aquella que té a veure amb els misteris de la pròpia naturalesa humana. Tot exercici, seriós i honest, de divulgar aquesta recerca ha de merèixer, doncs, la nostra atenció i el màxim respecte. No fer-ho no només conté riscos econòmics i polítics; suposa, a més, renunciar a entendre qualsevol evolució futura de la nostra espècie. I això equival a deixar de ser éssers intel·ligents.       

Fronteres o “límits d’externament”?

 

La notícia de l’enduriment de les restriccions de pas fronterer per als migrants provinents de països del Tercer Món, així com els abusos i violacions de drets fonamentals que pateixen aquestes persones a mans de les policies i guàrdies frontereres d’estats europeus, membres o no de la UE, recorden les pitjors èpoques, no tan llunyanes en el temps, de la història negre del nostre continent. Llegint la notícia és fàcil fer analogies amb l’exili republicà espanyol i català al final de la Guerra Civil Espanyola, quan centenars de milers de persones van haver de travessar la frontera amb França per fugir del bàndol nacional i van acabar omplint camps de concentració, en condicions precàries i d’extrema penúria, sotmesos a tractes vexatoris i humiliants per part dels guardes i les autoritats franceses.

Després, amb l’expansió del nazisme i el comunisme, vindrien altres camps ideats no només per aïllar sectors poblacionals indesitjats o desafectes, sinó inclús per a l’extermini del diferent, fossin les diferències d’ordre identitari, ètnic o ideològic. Calia tancar tot aquell que suposava una amenaça per a la integritat ària o comunista en espais d’higienització i depuració, amb la voluntat d’erradicar definitivament l’amenaça de la diversitat i la heterogeneïtat, decadent des del punt de vista racial i doctrinal del totalitarisme. Tancar-los en un abocador humà, construït per esborrar les seves existències i la seva petjada social i cultural, havia de ser la solució final per preservar l’ideal racista i polític de l’odre social superior que garantiria la felicitat i la prosperitat definitives d’aquelles comunitats.

Avui, després de la proclamació dels Drets Humans i el reconeixement de la diferència com a principi bàsic de la dignitat de la persona, no és admissible l’existència d’aquests espais d’internament, oblit i desaparició de l’altre, malgrat hi hagi camps de refugiats o centres de detenció i extradició per a migrants sense papers, pensats per regular l’entrada al Primer Món de les persones que fugen de violències militars i econòmiques en els seus països d’origen, tot i que les persones internades poden arribar a malviure durant anys en aquests no-llocs, enterrats en la burocràcia funcionarial dels estats que els acullen, amb tots els perjudicis psicològics, físics, econòmics i morals que això els reporta. En tot cas, la seva existència és una anomalia que és objecte periòdicament de crítiques i accions de mobilització popular per part d’ONGs i entitats solidàries. La consciència europea no es pot permetre l’existència de cap indret que recordi les estratègies genocides del seu passat. Així, doncs, ja que no admetem els camps d’internament, per les reminiscències doloroses de l’holocaust i el Gulag que ens provoquen, hem decidit, amb total cinisme, convertir els nostres espais territorials sobirans en llocs protegits de qualsevol intrusió, tancant les fronteres a tot indesitjable provinent d’Estats fallits o territoris devastats per la pobresa i el canvi climàtic. Hem convertit la Unió Europea en un enorme camp d’exclusió del migrant. En comptes de camps d’internament estem creant “països d’externament”, territoris lliures i “depurats” d’aquells que no són com nosaltres. El darrer pas en aquest moviment xenòfob, bàrbar i inhumà el trobem en l’ús de la força i l’abús sistemàtic dels drets dels migrants que, impunement, cometen les forces de seguretat fronterera, similarment a les barbaritats que cometien aquells guardes dels camps nazis i soviètics. La involució política i social que vivim, amb l’expansió de l’iliberalisme, arriba a l’extrem de reproduir esquemes de pensament excloent, malgrat utilitzin mètodes d’execució inversos als que la història ens ha ensenyat. Es pot dir, doncs, que de la història s’aprèn, però no sempre s’entén allò que s’ha aprés. Pensar l’opció contrària, a saber, que hem entès el nostre passat i que estem disposats a repetir-lo, canviant el dispositiu o refinant-lo, em resulta massa sinistre i aberrant com per ser admès com a veritat. Però ja sabem que aquests temps que vivim són temps de postveritats.

Les tres "pes" en educació

 

En el meu manual de docència activa, que porto tota una vida com a professor de secundària escrivint, la primera entrada, gairebé com si d’un dogma de fe es tractés, prové del mestratge d’en Jordi Sales, a qui reconec obertament el paper de ser el meu mentor filosòfic. De cap altre mestre he aprés tant com d’ell, sobre la virtut transformadora que té, en l’aprenent, la transmissió del saber. I d’ell era aquest dogma que vincula al bon docent amb les tres “pes” que han de guiar la seva tasca d’ensenyant: tot bon professor ha de ser capaç de manifestar passió, perseverança i paciència en l’exercici de les seves funcions. No cal dir que aquest dogma va presidir més les meves intencions que no pas les meves accions al llarg dels anys dedicats a la docència, malgrat la passió s’anés difuminant a base de rutinàries i repetitives tasques burocràtiques assignades a les funcions docents, la perseverança topés, com si d’un mur es tractés, amb la reiterada malfiança de les autoritats educatives, que veuen al docent més com el problema de l’ensenyament abans que no pas com la solució, i la paciència s’anés desarmant en sentit inversament proporcional a la implantació de noves tecnologies i mètodes pedagògics en la pràctica docent.

Doncs bé, el dogma de les tres “pes” reapareix en la Nova Pedagogia, vinculat ara a pràctiques com els aprenentatges per projectes. Però ja no és la passió, ni la paciència o la perseverança allò que cal estimular, sinó la “possibilitat”, la “proactivitat” i el “projecte”. Tot això centrat en l’alumne, es clar, que és qui construeix el seu aprenentatge al llarg de tot el “procés”, mentre que les altres “pes”, a les que em referia al principi, més aviat definien l’actitud del professor davant la ingent tasca d’impartir coneixements. En aquest subtil desplaçament del centre de gravetat educatiu hi és tot el drama tragicòmic que viu l’escola actual. Tràgic, ja que suposa el trencament definitiu amb la concepció de la “paideia” clàssica (també amb “p”) que ha inspirat segles de tradició educativa reeixida. Còmic perquè confia ingènuament en la bondat de les noves tecnologies i els seus impulsors, les grans corporacions financeres i tecnològiques, que hi veuen en l’educació el gran negoci del segle XXI, més que en els professionals de la docència experimentats i preparats, als quals cal anar desprestigiant i relegant.

En què es tradueix, avui, tot aquest desplaçament viscut a diari en les nostres escoles? Ja no es flairen, per descomptat, en l’ambient acadèmic les tres “pes” de les que parlava al principi. En la conversió de la transmissió del saber en un procés liderat pel parer de l’educand, hi ha unes altres tres “pes”, a saber, la “passivitat”, la “promoció” automàtica i la “pressa”. La passivitat, fruit del desànim del docent en qui es delega tota la responsabilitat, no de la transmissió del coneixement, sinó de l’èxit final del procés, fet que comporta el domini de tot un aparell avaluador, que es multiplica fins a nivells de concreció tan exhaustius com impracticables i que s’han pensat més com a elements de control de qualitat en la fabricació d’un producte que com a veritables determinants del creixement i la maduració de la persona, tan des del punt de vista formatiu com des del punt de vista moral. La “promoció”, ja que tot “procés” ha d’arribar a la seva culminació productiva i no es pot rebutjar, com si que es fa en una cadena de producció, l’objecte que conté una tara. Així, l’alumnat ha d’anar passant, curs rere curs, fins l’acreditació final, encara que presenti nivells d’assoliment ínfims, fruit de la sempiterna objecció a l’estudi que hi ha en aquells alumnes que, per raons personals, socials o psicoafectives no es troben amb ànim d’entrar en la dinàmica educativa, per proactiva que aquesta sigui. I la “pressa”, perquè cal que totes aquestes innovacions donin resultats immediats, en forma de reducció de l’índex de fracàs escolar, així com en la millora qualitativa en l’assoliment de les competències avaluades en les proves estàndard d’abast internacional. Les tres “pes” es poden resumir en una última i definitiva: “pessimisme”. Ni els més convençuts i apassionats defensors de la Nova Pedagogia són obertament optimistes quan consideren els èxits reals de les seves reformes. Vegis, sinó, els resultats “transformadors” del Projecte de la Nova Escola 21, de la que avui ja no es parla, però que va estar en boca d’institucions polítiques i educatives, així com dels mitjans de comunicació, durant els darrers anys com un exemple de model d’innovació inspirador a imitar.

Analitzant els resultats finals  de l’experiment hom constata que, per a aquest viatge, que ens deixa allà on estàvem, no calien tantes “pes”. Potser la passió, la perseverança i la paciència, així com el guiatge del professor compromès amb la seva tasca, siguin recursos conservadors davant l’adveniment de tecnologies i neurociències aplicades al món de l’ensenyament, però ningú ha demostrat que no puguin ser vàlids encara, ja que estan profundament lligats a pràctiques que neixen de l’experiència acumulada durant segles i que resulten intrínseques a la maduració de qualsevol ésser. No hem d’oblidar el significat etimològic de paraules com “educar”, que en llatí significa guiar o conduir, i “culte” vinculada al conreu de la terra, però també a la preparació o capacitació d’algú en la seva formació educativa, així com el temps de preparació i ofrena a Déu. Tots aquests processos de creixement i maduració requereixen temps, dedicació i coneixement. Què son, si no, la paciència, la perseverança i la passió? Ningú nega que els temps canviïn, però també és veritat que en la naturalesa humana hi ha principis permanents, resistències igualadores i similars processos maduratius. Perdre’ls de vista, o negar-los, no només ens deshumanitza, sinó que, a més, ens condemna a reinventar-nos en cada nova generació, per seguir el ritme híper accelerat de les innovacions tecnològiques. Dit d’una altra manera, ens condemna a trobar noves “pes” amb les que descriure la pràctica educativa permanentment renovada, al mateix ritme obsolescent amb el que avui arraconem màquines i tècniques desfasades. El problema de fer de la innovació un dogma és que tard o d’hora tot acaba sent caduc. I des de l’imperatiu de la caducitat la tossudesa de la continuïtat no només és una anomalia. També és una amenaça.

Retorn al Gòrgies de Plató

 

Un dels moments culminats del Gòrgies platònic el trobem en l’acusació sofista sobre la inutilitat de la filosofia per protegir l’home dels perills que es deriven de la malícia i la inquina. L’atac que rep Sòcrates de Calicles burxa, premonitòriament, en la incapacitat del primer, amb la seva filosofia, per defensar-se de les acusacions d’impietat i corrupció de la joventut que acabaran amb la seva vida. Així, la filosofia pot resultar un saber útil per denunciar l’estupidesa i els prejudicis, però no és efectiu contra el mal. Contemporàniament, i emulant les acusacions de Calicles contra la filosofia, podem dir que tampoc aquest saber va servir per aturar o reaccionar enèrgicament davant la Shoah, o contra l’ús d’armament nuclear sobre la població civil en el passat segle. Tal com Calicles adverteix a Sòcrates, la filosofia no ens treu de l’atordiment i desconcert que ens provoca la brutal injustícia. La filosofia, constata Calicles, incapacita per a la vida activa. Converteix l'home, per ben dotat que estigui, en inferior i l'exposa a la depredació dels enemics.

La resposta platònica a aquesta acusació comporta tot un programa pedagògic, a la vegada que una actitud política de la que som avui orfes. Per Plató, la filosofia no és un remei contra el mal, sinó la vacuna que en pot evitar la seva aparició. Així, doncs, té valor preventiu no curatiu. La presència de la filosofia evita el sorgiment del mal, però la seva absència o ocultació afavoreix la mutació social envers la injustícia i el mal. La qüestió no és, en conseqüència, com ens pot ajudar la filosofia a reparar el dany ja ocasionat, sinó com ens pot prevenir de patir-lo. Per a la primera possibilitat ja no hi ha resposta filosòfica que valgui: ho sabem des de la injusta mort de Sòcrates, antigament, o la de Jan Patôcka contemporàniament. Per a la segona sí que hi ha evidència d'existència: les millores socials i econòmiques que la cultura i l'ensenyament filosòfic ens han atorgat en períodes tan fructífers com el Renaixement o la Il·lustració, sempre orientats per l'exaltada promoció i respecte del saber filosòfic, cultivat i ensenyat amb amor i reverència. Darrere d'aquestes pràctiques hi havia una convicció moral i política: fer millor al ciutadà.

Així, la filosofia és la condició de possibilitat del marc polític, però no perquè amb el seu us argumentatiu converteixi en bones totes les intencions que hi ha en la disputa dialèctica, tal com pretén el sofista, sinó perquè només des de l’educació i el bon sentit del ciutadà podrem aspirar a fer també millor la polis. Abans que amb un projecte polític -que sempre acaba en un reduccionisme ideològic o en un altre- la filosofia s’emparenta amb un model educatiu. Cal preparar la ciutadania per a l’exercici de les seves llibertats bo i entenent que sense un rigorós control del propi voler no podrà haver-hi àgora on debatre, ni espai comú on conviure. Per això és tan important la presència del saber filosòfic en qualsevol programa educatiu. També per això avui la filosofia es troba tan qüestionada i amenaçada per les diverses faccions ideològiques que alternativament governen el nostre país, fins al punt de planificar, periòdicament, la seva desaparició dels plans d’estudi. Saben bé que, un cop el ciutadà es trobi orfe de tot senderi, podran fer realitat el somni sofista present en el Gòrgies, a saber, que sigui sempre millor evitar patir una injustícia abans que no pas cometre-la, i que el parer de la majoria sempre sigui més veritable que el de l’individu, per molt assenyat i savi que aquest sigui. És llavors quan, efectivament, la filosofia ja no resultarà útil, ni ens protegirà del mal, ni de la seva injustícia política.