XI Jornades de Secundària

 

Les XI Jornades de Secundària, que ha organitzat el Sindicat Professors de Secundària (Aspepc-sps), amb la col·laboració de la Fundació Episteme i de l’Associació de Catedràtics, aquest cap de setmana del 24 i 25 de novembre, han ofert als assistents una lluminosa reflexió sobre el panorama present dels nous currículums que la reforma educativa, amb la nova llei Lomloe i els seus decrets, està impulsant a tot l’estat. Les tres conferències que han vertebrat les jornades han incidit sobre el currículum des de perspectives diferents però complementàries.

La ponència inicial, del Doctor i Inspector d’educació Miquel Àngel Tirado Ramos, s’ha centrat en el DUA (Disseny Universal per a l’Aprenentatge), la darrera mistificació que la pedagogia acadèmica ofereix al món educatiu per justificar moltes de les noves metodologies que l’actual currículum competencial promou i que ja vaig denunciar fa un any en una entrada anterior en aquest mateix bloc[1]. La idea bàsica que planteja és que, en la mesura que cada alumne té la seva pròpia forma d’aprendre, allò que cal és crear un entorn personal d’aprenentatge, a fi i efecte que l’alumne sigui qui escolli l’estil i mitjà d’aprenentatge que millor s’adapti a ell. No cal dir que tota mena de ginys tecnològics tindran cabuda en aquest entorn personal i que en aquesta diversitat hi resideix el gran interès de les corporacions tecnològiques i digitals en aquest model d’aprenentatge. Amb un revestiment justificador neurocientífic que li atorga una falsa condició d’universalitat, sembla adquirir el prestigi exigible per presentar-se com el model d’aprenentatge definitiu, sense l’aval de cap evidència científica que ho corrobori. Allò que no té en compte, però, el DUA, i que el ponent incisivament va posar de manifest, és que l’alumne aprèn a partir del que ja sap. Sense un programa estructurat i coherent que possibiliti l’avenç progressiu en l’adquisició del saber, tot deixant a criteri de l’alumne i els seus interessos l’aprenentatge, no es pot garantir l’equitat educativa que cal preservar com el bé essencial de la instrucció pública.

La segona ponència “El currículum que necessitem”, presentada per la Laura Rodríguez Montecino, docent i coordinadora del projecte “Sobre ruinas”, espai digital per a la crítica filosòfica de l’educació, va consistir en una anàlisi detallada de l’actual currículum contemplat en el desplegament de la Lomloe. Mostrant les incongruències contingudes en l’esmentat currículum, com ara la  substitució de l’aprenentatge de continguts per l’aprendre a ser -quan l’objectiu de tota escola ha de consistir en transmetre coneixements, essent altres institucions les que s’encarreguin dels existencials propis de la persona-, la tria arbitrària de les competències, posades totes elles en el mateix rang jeràrquic, o la reivindicació de la gestió emocional com l’objectiu central del procés formatiu, encarada a les incerteses del seu futur professional, regulat per les lleis del mercat i la competitivitat, per al qual l’escola, buidada de continguts, és evident que no els prepara, la ponent va, finalment, per contraposició, evidenciar quin currículum, centrat en el saber i el coneixement, caldria implementar.

La tercera intervenció, titulada “Metes clares i rigoroses, i flexibilitat pedagògica: un exemple portugués”, presentada per l'António Bivar Weinholtz, Doctor en Matemàtiques i coautor del Currículum Nacional Portuguès de Matemàtiques per a l’escola bàsica i mitjana, que es va aplicar en aquell país amb la reforma educativa del 2011 fins al 2015, va servir per il·lustrar com ha de ser el currículum en una matèria concreta, en aquest cas les matemàtiques, quan allò que es vol és millorar els resultats i l’aprenentatge de l’alumnat, com va succeir en el període esmentat en el cas portuguès. Sintetitzant l’exposició, la clau radica en substituir l’argot pedagogista buit i auto-referencial per objectius d’aprenentatge clars i precisos que, a més, resultin avaluables, dotar al professorat de llibertat d’aplicació de les esmentades fites i desenvolupar els descriptors objectius que traslladin a la pràctica, amb eines de suport per al professorat, tot el programa educatiu anterior. La seqüènciació lògica dels continguts, ajustada a les diferents etapes de maduració de l’alumnat, ajuden a l’assoliment de les millores en els resultats finals. L’ordre, la precisió i la claredat són, doncs, les claus en el disseny d’un currículum avalat per l’espectacular progrés de l’alumnat portuguès en les proves d’avaluació externa a la que es van sotmetre durant aquest període. No entraré en les misèries polítiques que van aturar aquella reforma, paralitzant un model reeixit, contrastable i avaluable, que han retornat els resultats del nostre veí peninsular a la mediocritat anterior, en les darreres proves avaluatives internacionals.

Tres visions des d’angles diferents del currículum competencial actual, que abasten des de la seva fonamentació pedagògica en falsos models suposadament universals i equitatius (DUA), l’anàlisi interna de les incongruències de la proposta i la seva contrastació a la llum d’un currículum realment eficaç, que han servit per presentar una objecció a la totalitat de la pedagogia com a ciència rigorosa, sent els seus teòrics els responsables del despropòsit que regna avui en l’escola d’aquest i altres països. Lluminoses mostres de seny i criteri que haurien de servir per ressituar al docent en el camí que obri i amplifiqui les expectatives de coneixement del nostre alumnat, i que es resumeix en el lema “volem ensenyar”, que ha presidit lluites, reivindicacions i consciència crítica del nostre col·lectiu en les movilitzacions dels darrers anys.

---

[1] https://joannonell53.blogspot.com/2022/10/la-dua-disseny-universal-daprenentatge.html

 

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.

 

Dissabte passat vam anar a veure, al teatre Atrium de Viladecans, en funció única i gairebé darrera, la superba actuació d’en Pere Arquillué, donant forma i vida a un text exigent i tens al que s’ha entregat en cos i ànima en la darrera temporada teatral. El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és un repte interpretatiu, des del punt de vista escenogràfic i actoral, i alhora un exercici imaginatiu i desafiant per l’espectador, que resta atrapat pel relat, en forma de soliloquis, dels diferents personatges que envolten la dramàtica mort d’un adolescent, assassinat i mutilat en la flor de la seva existència.

L’actor dona vida, amb la seva veu i el joc de penombres i llum creat per un sol focus que travessa esbiaxadament l’escenari, al noi mort, els caçadors del poble que troben el seu cos al camp, a la seva mare a qui avisen del tràgic succés, a la directora d’institut i professora del noi, al vell Ricard, propietari de la serradora del poble i a l’Eliseu, un antic amic del pare del noi que exerceix la prostitució a la carretera del poble. No li cal, per fer-ho possible, més que variacions tonals en la seva veu i canviants postures corporals que, aprofitant la il·luminació, transformen rictus i rostre, fent innecessari tot atrezzo i maquillatge per personificar als diferents protagonistes de la tragèdia. Un retorn a l’essència teatral més pura que exigeix de l’actor l’esforç prometèic de donar a l’espectador la llum requerida per fer entenedor tot el dolor, tot el neguit, tota la hipocresia i tota la veritat que conté cadascun dels monòlegs, interpretats d’una sola tirada en una hora i quaranta minuts que sacsegen l’espectador, fins a fer-lo estremir, per la intensitat de la transfiguració a la que assisteix.

Si la presència dels esmentats personatges es fa ben viva en la interpretació de l’actor, encara desmereixen menys les ombres que orbiten el relat, els personatges absents al voltant dels quals es construeix la tragèdia, el pare del noi, veritable centre dramàtic de la narració, l’alcalde amb qui la mare conversa després de rebre la luctuosa notícia de la pèrdua del fill, el marit viatjant de la directora i professora, a qui aquesta assaja confessar la naturalesa sexual de la relació amb el seu pupil, mentre espera la tornada del seu darrer viatge, el sacerdot de l’OPUS, preceptor dels infants del poble, així com el difús recurs als migrants que s’han instal·lat al veïnatge, l’excusa rere la qual s’amaga la sòrdida presència d’empresaris, diputats i altres potentats, com a desllorigadors de la tragèdia humana que encarna tot el mal del món. Llum i foscor, interposant-se a l’escena mitjançant un mèdium que regurgita la narració per fer-la imatge en la ment de l’espectador, com els aedes grecs feien en els temps on l’oratòria aplegava la comunitat al voltant de la llar per escoltar les gestes dels herois i els déus. En els temps de la digitalització extrema s’agraeix aquest retorn a l’oralitat primigènia que practicava una humanitat ansiosa per trobar el seu lloc escènic propi, en l’origen dels temps. Perquè, efectivament, l’Arquillué es converteix en aquest bard que narra i fa viure no el relat fundacional d’una civilització sinó la crònica de la seva defunció.

Quan un poble fagocita els seus innocents infants i perverteix la bellesa de la joventut, fins a destruir-la, consumeix el més preuat bé que conté, exhaureix el seu crèdit moral i asseca la font que raja, periòdicament, vitalitat i empenta a l’encarcarada estructura social i al seu entramat de poders polítics. El podriment i la decrepitud, afiançats en la tradició i la incomprensió vers la diferència, maten l’esperança i paralitzen la renovació, fent impossible la regeneració. El nou ja no aporta novetat; el vell ja no ofereix saviesa. La monotonia del mal i la convicció de la seva necessarietat corrompen en l’esperit l’anhel de fer-nos millors. En la grisor nihilista que escampa la narració del rapsoda hi ressona el soroll del present amb tots els seus horrors quotidians, en forma d’indiferència vers el dolor, el patiment, la necessitat i la destrucció de l’altre. “El cos més bonic del món” és avui la ferida oberta de Gaza, els migrants que s’ofeguen a l’oceà o les dones afganes que es marceixen sota l’ègida dels talibans. Com a espectadors ho contemplem a diari. Com a oïdors, ho naturalitzem en forma de cant crepuscular que anuncia la nostra extinció. Perquè cap civilització pot sobreviure a la niciesa que devora la puresa dels seus infants, dels seus desvalguts o dels seus afligits. I no pot sobreviure perquè res la diferencia ja de la barbàrie.

Apunt sobre el Laques de Plató. El triple fracàs de l’ensenyament de la virtut.

 

S’acostuma a dir que el Laques[1] és un diàleg aporètic, és a dir, un diàleg que acaba sense una definició vàlida i universal sobre la qüestió plantejada, en aquest cas allò sobre el que dialoguen Sòcrates, Laques i Nícies, a saber, la virtut de la valentia. Val a dir, però, que com deia el professor Jordi Sales, cal estar atent a la totalitat del diàleg, no només a la seva resolució final. En aquest sentit, és molt rellevant la intervenció inicial de Sòcrates que, davant la discrepància entre els dos reputats militars, Laques i Nícies, interpel·lats per uns pares preocupats per l’educació dels seus fills en relació a la conveniència de familiaritzar els joves amb les arts marcials, i que proposen resoldre la disputa per votació democràtica, corregeix l’ocurrència doxogràfica preguntant qui té la raó, la majoria o el que sap? L’acord assolit en la resposta unànime sobre que el judici entenimentat, basat en el saber, és més fiable que el parer de la majoria, marca la totalitat del posterior debat. Caldrà, doncs, fer cas del criteri de qui té el saber (sophós) sobre la qüestió. I resulta que Laques i Nícies, com a experimentats militars, saben en què consisteix la valentia[2]. Savi és aquell que té el saber i l’ha rebut dels millors mestres. Laques, però, dissenteix: es pot ser savi encara que hom no hagi tingut bons mestres. L’autodidacta en seria l’exemple. En aquest sentit, Laques sostindrà que la virtut neix de l’interior d’un mateix. El saber sobre la valentia no cal aprendre’l en unes pràctiques o en uns exercicis determinats. Es té innàtament. Només cal posar-se en situació de practicar-ho. Aquesta és, certament, una opinió acceptada de forma majoritària. Es sustenta sobre el testimoni d’aquells que han protagonitzat actes valerosos, posant en risc la pròpia vida, sovint des d’una certa inconsciència, que implica no pensar en allò que hom fa. La valentia, doncs, neix de la inconsciència o insensatesa del no-saber a quins perills ens enfrontem. La raó democràtica admetria aquesta conclusió que neix de l’experiència d’un reputat militar.

La intervenció de Nícies cal situar-la en l’extrem contrari: afirma que la valentia és un saber, concretament saber en què cal confiar i què cal témer, tant en la guerra com en qualsevol altre situació. La valentia seria, llavors, la ciència del que és temible i del que és segur. Amb la seva definició Nícies sembla voler acostar-se al paradigma socràtic que atribuïa al savi la condició de mestre de la virtut, essent, llavors, el més indicat per ensenyar als altres, i especialment al jovent, en què consisteix la valentia. Sabem, per Sòcrates, que Nícies ha adquirit la seva definició tot freqüentant els discursos dels sofistes, Damó i Pròdic. La definició de Nícies, però, tampoc suporta l’examen socràtic: si la valentia és una part de la virtut, que engloba altres pràctiques com la sensatesa o la justícia, i admetem que la virtut és un saber unitari, dir que una part de la virtut -la valentia- és una ciència en si mateixa significa que estem subordinant el tot (la virtut) a la part (la valentia), ja que la valentia suposaria saber el que és bo i el que és dolent en tot moment, que és justament el saber que li atribuïm a la virtut. Prenent la part pel tot acabem caient en un absurd lògic o petició de principi.

La refutació platònica dels dos parers confrontats en la disputa, que té a Sòcrates com a àrbitre, va més enllà del simple discurs i juga amb el coneixement que té el lector atenenc, contemporani de tots dos militars. Llegint Tucídides sabem quina és la sort futura dels dos practicants de la valentia confrontats per Plató amb Sòcrates. Laques morirà a la batalla de Mantinea, el 418 aC., intentant valerosament -però també inconscientment- aturar la calamitosa actuació, en aquella jornada, de la tropa atenenca, ubicada en el flanc esquerre de la coalició argiva que s’enfrontava als tegeus i als seus aliats espartans i que ni tan sols, ens diu Tucídides, va arribar a formar per fer front a l’envestida rival, tot fugint en desbandada mentre Laques tractava d’organitzar la defensa[3]. Nícies, al seu torn, encapçalarà la desastrosa expedició a Sicília del 415 aC, expedició a la que inicialment s’hi oposava, i on va fer gala de la seva prudència, tot dubtant sobre quina estratègia seguir en cada oportunitat, vacil·lació que condemnaria la campanya militar al fracàs, i a ell mateix al captiveri i la seva ulterior execució a mans dels siracusans. Cap dels dos generals, malgrat posen en pràctica en les esmentades accions d’armes la definició de la virtut que defensen davant Sòcrates en el diàleg platònic -la temeritat inconscient de Laques i el saber prudent sobre el que és temible i el que és segur de Nícies-, aconsegueix assolir la virtut desitjada.

El fracàs de l’opinió majoritària que encarna Laques posa en qüestió l’adequació del model de govern democràtic quan cal fer front, amb la virtut, als perills de la guerra. Però la decepció davant del parer defensat per Nícies de recórrer al saber que diuen posseir els mestres de la virtut (sofistes) per actuar valerosament davant l’emergència bèl·lica, acaba condemnant la polis atenenca a la derrota i a la humiliant submissió davant d’Esparta. Cap aporia hi ha, doncs, en aquest final platònic del diàleg. Més aviat tenim la constatació de dos fracassos que explicarien la decadència atenenca, fruit del voluntarisme ignorant de la majoria, que pren decisions arrauxades com Laques, i de l’errònia concepció del saber sofista sobre la virtut, que confon els polítics atenencs com Nícies. Enfront de tots dos exemples de sabers erronis trobem Sòcrates que demostra, no només amb els seus actes -Laques l’ha elogiat en el diàleg per la seva valerosa participació en la batalla de Delos del 424 aC-, sinó també amb el seu discurs, estar en possessió de la veritable virtut que cal fer servir per educar el jovent, a saber, aquella que resulta de l’harmonia entre allò que es fa i allò que es diu. De fet, el final del diàleg constata aquest reconeixement quan Lisímac, un dels pares que han instigat el debat entre Laques i Nícies, demana a Sòcrates, després d’haver-lo escoltat, que se’n faci càrrec de l’educació del seu fill. Malauradament, l’ensenyament socràtic, del que Plató n’és el viu reflex, xoca amb l’interès d’uns pocs i amb la ignorància de la majoria, convertint en un tercer fracàs, tràgic i dramàtic, l’intent educatiu socràtic de la virtut. És en aquest joc de fracassos i mistificacions, que cal desvetllar, on la filosofia platònica excel·leix, esmerçant-se per oferir al lector el redreçament de l’ensenyament sofista i socràtic fallit. Perdent-nos en les apories se’ns escapen les lliçons. I el soroll del fracàs polític segueix retrunyint pel nostre present.

---

[1] Plató, Diàlegs, vol. I (Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques), intr. i trad. de Joan Crexells, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1931

[2] Ni que sigui per allò que posa en la cartilla militar de tot “quinto” que hagi fet el servei militar en aquest país, quan en relació al seu presumpte valor i esperit guerrer deia allò de “se le supone”.

[3] Tucídides, Historia de la Guerra del Peloponeso, V.63 (en inglés)

Tucídides  The Peloponnesian War. Indianapolis: Hackett Publishing Company. ISBN 9780872203945.

 

Convertint l'educació en una distopia

 

La tendència, en els darrers temps, a la fiscalització en l’educació arriba a estadis més propis del Gran Germà distòpic que a qualsevol altre escenificació pensable. Des de l’inici del curs visc casos com el de la mare Inspectora que es val de la seva filla, alumna del centre, per recavar informació sobre el professorat que li imparteix classe, o les delacions entre companys per la correcció lingüística a l’aula, passant per tota altre mena de disfuncions, com ara les queixes parentals per si el professorat fa o no servir el llibre de text, que estan emmetzinant l’ambient educatiu fins a límits insospitats. Es tracta de qüestionar i escampar les sospites cap al col·lectiu docent, per augmentar la pressió sobre ell i coartar la seva praxis pedagògica. Tot en nom de l’intervencionisme dels agents educatius, pares, institucions judicials, gestors polítics, agents culturals, psicòlegs i fauna terapèutica diversa. En l’afany de garantir el benestar de l’alumnat hem portat fins al límit la cordura i llibertat de càtedra del professorat.

Ja no és suficient el control burocràtic, fermament arrelat als centres educatius amb programacions, criteris d’avaluació, rúbriques, Plans Individualitzats i tot el reguitzell de documents i memòries que cal omplir i presentar cada curs, per justificar tots i cadascun dels actes educatius que portem a terme a l’aula amb l’alumnat. Els buròcrates han entès que el professorat és capaç de dissociar paperassa i instrucció, reduint la primera al plànol merament formal, mentre exerceix lliurement la segona, tot escapant, així, del pretés exercici uniformador que conté la burocràcia. Calia, doncs, aplicar un nou mecanisme subordinador que alienés l’acte docent: la vigilància. Atribuïda inicialment a les direccions, la tasca d’observació i correcció de la praxi docent resultava particularment eficaç sobre el professorat eventual, temerós de perdre la continuïtat laboral que l’obediència al superior li garantia, però resultava innòcua sobre el funcionariat i el professorat amb fort arrelament popular, amb l’agravant que no totes les direccions es prestaven al degradant joc punitiu d'empaitar companys de professió i especialitat.

Calia, llavors, apujar el nivell repressiu fins arribar a l’actual distòpia: la vigilància entre iguals, o l’exercida pels mateixos discents i pares. Passem, doncs, de la vigilància vertical a la vigilància horitzontal. Per exercir-la sense patir la síndrome del delator cal, prèviament, generar un context de conflictivitat i discrepància, on la salvaguarda moral de les pròpies conviccions estigui per sobre de la visió solidària del company d’aula i departament, cosa que resulta factible amb processos com la politització de l’educació, amb la polèmica de la llengua d’ús a l’aula o la discussió i aplicació efectiva de les noves pedagogies, que han tingut la virtut de dividir i enfrontar els claustres. Si a la desafecció entre companys li sumem la preocupació paterna pel benestar emocional dels seus fills, que ha conduit l’afany sobreprotector a traspassar els límits de la quarta paret de l’aula, convertint el tradicional paper parental d’acompanyant i col·laborador des de la distància, en pro-actiu agent educatiu, amb funció intervencionista inclosa, fins l’extrem de qüestionar la tasca i capacitació professional del docent, alhora que empoderava a l’alumnat, conscient del seu ascens a agent protagonista capaç d’imposar condicions i límits a l’exercici docent, en virtut de les seves prioritats emocionals, tenim com a resultat un escenari més proper al Món feliç de Huxley que a la διδασκαλία doctrinal clàssica de la paideia grega.

Sense voler negar la necessària participació de famílies i demés institucions en la tasca educativa, cal plantejar si l’actual nivell d’intervencionisme -quan no intrusisme- és només fruit de la desconfiança creixent envers el professorat o si respn a una dinàmica estructural de refundació de tota institució social, dins el context transformador d’una hipermodernitat rendida a la digitalització, les Intel·ligències Artificials i el transhumanisme de la tecnociència messiànica, disposada a pensar més en el futur que en el present. La primera possibilitat és preocupant, però no deixa de ser l’efecte dissolvent de la liquiditat postmoderna, que porta dècades qüestionant l’Escola i tota tasca transmissora del saber. La segona, en canvi, és alarmant, ja que, aparellada a la desconstrucció de la tradició que resulta de la primera, impulsa la definitiva deshumanització educativa, tot alienant l’acte transmissor de coneixement essencialment humà, per transformador, entre docent i discent, i substituir-lo per actes performatius que bandegen les certeses descriptives i les supleixen per convencions circumstancials -ara emocions, ara competències, ara eines digitals...-, aquelles que a cada moment resultin més eficaces a les corporacions i elits dominants. La paradoxa de l’escola del present distòpic, sotmesa a les dinàmiques dels ritmes econòmics i socials productius i explotatius del món-empresa, és que promou la desaparició de la noció clàssica de l’Skholè (σχολή), que dona origen al terme “escola”, entès com el temps lliure de pressions del món de la necessitat productiva i econòmica per fer possible la humana condició intel·lectual i moral. Cercant la nova escola hem acabat finiquitant l’únic espai de maduració lliure i humana possible. Cercant acostar l’escola al món de la realitat social hem acabat produint la seva distòpia.

La corrupció de l'esperit democràtic

 

Llegeixo al  diari Ara que avui el 78% de la població mundial (gairebé sis mil milions de persones) viuen sota règims autocràtics (segons publica l’informe anual de la fundació V-Dem[1]). La dada palesa el retrocés de la democràcia, que es pot agreujar si se li suma l’amenaça de contagi del virus populista en més països de llarga tradició democràtica, com els Estats Units, amb la candidatura de Trump a les properes eleccions presidencials, o de recaiguda en l’epidèmia, en el cas del Brasil de Lula, si no aconsegueix en el seu mandat actual revertir la injustícia social i desactivar la pressió mafiosa sobre les institucions i la justícia de les elits econòmiques. Diu el periodista Frascesc Escribano, entrevistat per la seva recent publicació de l’obra La terra i les cendres, on narra el seu retorn al Brasil, que la diferència entre Lula i Bolsonaro és que Lula diu a la gent que entén els seus problemes i que se’n ocuparà, mentre Bolsonaro els diu que entén els seus problemes i que s’ocuparà d’atacar els culpables. La democràcia cerca solucions per la via del consens i del diàleg, mentre que l’autocràcia cerca solucions eradicant-ne la causa del problema, sovint suposada i/o interessada (en el cas de Bolsonaro, els indígenes i indigenistes, com els jueus en el cas dels nazis o els palestins per als ultraortodoxos jueus). És més fàcil assenyalar un culpable que analitzar causes i cercar confluències de resolució lenta i treballada. En legislatures de campanya electoral contínua com les que ens toca viure, el rèdit democràtic sovint depèn de l’eficàcia, el ser resolutiu i expeditiu. Presentar comptes favorables als interessos del ciutadà, encara que sigui a costa de pseudoproblemes o conflictes imaginaris (com en el cas del suposat rebuig veïnal a l’okupació dels immobles el Kubo i la Ruina del barri de Sarrià-Sant Gervasi, denunciada per l’extrema dreta en les darreres eleccions municipals) té més predicació que la gestió grisa i regular de les despeses corrents que acompanyen mandats estancats per l’obstruccionisme garantista de qualsevol iniciativa legislativa d’una oposició obsedida per un futur retrobament amb el poder. Posar pals a les rodes ideològiques rivals i vantar-se de l’eficàcia executiva pròpia, allà on els “nostres” governen, aquest és el còctel programàtic que ofereix a l’elector tota formació política actual. La política esdevé l’art de l’incordi, més que l’art de l’argumentació racional. Ja no cal articular un discurs coherent i lògic, ni tan sols recórrer a la demagògia que, tot i basar-se en l’engany o la mitja veritat, requeria enginy i certes dots retòriques. Avui n’hi ha prou amb denunciar els perills que s’oculten rere les polítiques rivals i assenyalar culpables, reals o ficticis, d’amenaces presents o futures, possibles o impossibles. La por fa la resta. Arribem, així, a la mecànica electoral de presentar la democràcia com l’acte de premiar o castigar al partit polític aliè o propi, quan votar passa a consistir en castigar o en adherir-se a una opció dolenta -no hi ha cap de bona- per evitar el triomf de l’opció pitjor. Allò que els analistes polítics anomenen votar amb una pinça al nas. L’acte suprem de la democràcia, la tria dels propis representants, sobre els quals descansa la sobirania ciutadana, esdevé un exercici gairebé escatològic, l’evacuació d’una responsabilitat -no sigui dit que, si acaba governant la pitjor opció, hagi estat pels que no van acudir a les urnes per evitar-ho- més que l’exercici festiu d’un acte de fe i esperança futura. La política de l’incordi engendra el vot de la por. I l’aritmètica variable calcula una nova distribució de la geografia de partits en l’espai legislatiu, un nou nus gordià que farà entrebancar iniciatives i solucions, a l’espera que algú el trenqui definitivament, fent real el pas a millor vida de l’espectre democràtic que, com un somnàmbul, deambula per la corda fluixa desafiant l’abisme entre la sornegueria d’uns, l’esglai d’altres i la indiferència de ses eminències electes. La malfiança dels polítics, i el desconcert dels electors, rellogats eventuals d’un contracte social pervertit a cop de baixesa moral i manca d’educació i d’escrúpols de líders i aparells polítics, fan que la democràcia vegi rebaixat el seu estàndard de qualitat fins a límits emmudidors de l’altre hora higiènic qüestionament crític de les autocràcies. Sense qualitats morals, engolides per demoscòpies, aplicacions d’Intel·ligència Artificial i ús massiu de les xarxes socials, en una sort de tecnodemocràcia, i sense alçada intel·lectual, substituïda per la tirania emocional que no requereix contenció sinó expressió, la democràcia naufraga. Ara mateix, a Madrid, les soflames i el tumult prenen el carrer per entorpir i soscavar un pacte de legislatura, acusant qui el promou de ser culpable de traïció. Quan el carrer, i no  les corts, s’erigeix en espai de decisió política, el perill del contagi autocràtic no només creix, sinó que es converteix en metzina mortal. Qui assenyala culpables per fi els troba. Qui reclama diàleg i consens, sense voler, els trenca. I mentrestant, qui avui vetlla al malalt demà, sense lamentar-se, aixecarà acta de la seva defunció.

---

[1] https://v-dem.net/documents/35/V-dem_democracyreport2023_espanol_med.pdf