Perseverant en l’error

 

Aquest cap de setmana passat el diari Ara, un mitjà de comunicació que s’ha destacat, des dels seus inicis i fins l’actualitat, per apostar en favor de l’impuls de les noves pedagogies renovadores, preocupat per la situació catastròfica de l’escola catalana que les proves PISA ha retratat recentment, ha dedicat dos articles a la qüestió educativa, anunciant-los en primera pàgina. El dissabte l’article promovia un debat entre experts[1], amb l’inefable Eduard Vallory, conegut impulsor de la fracassada Escola Nova 21, l’ex-consellera del ram Meritxell Ruiz, vinculada ara i abans de passar efímerament pel càrrec a l’escola cristiana, d’arrel privada o concertada, el docent Ruben Pineda -que ja no es troba a l’aula, sinó a un CRP- i que forma part del col·lectiu Clam Educatiu, amb un ideari sospitosament alineat amb les propostes del Departament d’Educació i el filòsof Gregorio Luri, l’únic de tots ells que ha trepitjat les aules tant de primària com de secundària, al llarg de tota una vida de dedicació a la docència i la reflexió sobre la funció de l’escola i la capacitat transformadora del coneixement. El debat pretenia assenyalar els problemes que pateix l’escola catalana i promoure mesures per la seva millora.

Tot i que el principal problema, en el qual hi coincideixen tots, és la manca de recursos i la desigualtat social i econòmica que pateixen els alumnes catalans, les solucions són discrepants, destacant la voluntat d’aplicar a l’escola pública el model concertat de criteri de selecció i tria del personal docent per part de les direccions, aprofitant el decret de plantilles i el decret de direcció en vigor, per “crear equips i projectes educatius estables”, sobretot en els centres d’alta complexitat. La idea, doncs, no és tant incrementar de manera generalitzada la despesa pública en educació, com invertir adequadament els recursos, fomentant incentivar els professionals que obtenen bons resultats i penalitzant -s’utilitza l’eufemisme d’”ajudar-los”-, conseqüentment, a aquells que no ho facin. S’introdueix, d’aquesta forma, en el debat, la qüestió que sembla preocupar més als experts que assessoren als polítics, a saber, la capacitació i formació del professorat, que no està prou preparat, a parer seu, per aplicar els aprenentatges competencials que han de garantir, suposadament, la qualitat i equitativitat de l’educació. Si, inicialment, no es va assenyalar als docents com a responsables del fracàs educatiu de país que PISA ha destapat, darrerament s’està generant el corrent opinatiu que apunta cap a un control més ferri dels criteris de selecció i avaluació del col·lectiu docent, responsable de no seguir amb prou fermesa els principis del model reformador que les lleis i decrets promouen.

Arribem, d’aquesta manera al nucli de la qüestió: és el model competencial el millor per aconseguir revertir el desori existent a l’escola? Aquí la discrepància és profunda, amb un arrenglerament sense fissures entre aquells experts que no es qüestionen la bondat del model competencial i recolzen el seu fervor en el model, justament, en el fracàs de les proves PISA, “que avaluen aspectes competencials, capacitats que no s’estan transmetent als alumnes per una mala aplicació del currículum”, i l’opinió del Luri, que hi veu mancances en un model que abandona la part memorística i devalua considerablement el coneixement, arraconant continguts en benefici de procediments. I en aquest punt culminant emergeix l’opinió de Vallory que entén les competències com “la manera d’articular en vivències els coneixements”. Així, només el coneixement assolit des de la vivencialitat de les emocions, el descobriment i la creativitat resulta útil i motivador a llarg termini. L’article acaba amb l’opinió, novament majoritària, que les mesures continuistes i no les rupturistes són la garantia per abordar la problemàtica amb perspectives d’èxit, avalant, així, les polítiques conservadores del Departament d’Educació que es resumeixen en el decebedor decàleg de mesures promogut per la Consellera Simó i que lúcidament analitza l’amic Robert Veciana en el seu bloc[2].

Com que l’aprenentatge per competències, que ja portem aplicant a Catalunya des de fa uns quants anys, s’ha vist qüestionat pels resultats de les esmentades proves PISA, la defensa del mateix executada pel Vallory en el referit debat no li va semblar suficient a la direcció del diari, raó per la qual hi va insistir a l’edició del diumenge, amb un article enterament dedicat a l’ensenyament competencial[3], on només s’esmentava, com a veu discrepant, l’opinió del Xavier Massó, president de la Fundació Episteme i Secretari General del sindicat Professors de Secundària, qui denuncia la manca de base en l’aplicació d’un model que no està prou estructurat en els currículums, ni prou definit pels mateixos experts i institucions que defensen el seu ús. Calia, doncs, tancar files i presentar les bondats del model des de l’experiència dels seus aplicadors, partint, és clar, de la definició avançada pel Vallory en el debat del dia anterior. La directora i dos docents de l’institut públic Angeleta Ferrer de Barcelona passen a ser els protagonistes de l’article, encarregats d’apuntalar el model, tot desmentint les crítiques rebudes: que si ensenyar per competències no consisteix només en fer projectes, que si és un model que té molta història, teoria i evidències al darrera, que si la intenció és contextualitzar el coneixement, més que en rebaixar els continguts, que si l’objectiu és que l’alumne aprengui a aprendre... A partir d’aquí els docents expliquen com procedeixen a l’hora de impartir els projectes amb els quals apliquen l’ensenyament competencial, destacant els “criteris de qualitat” que es fan servir en la tria i execució dels projectes. No manquen, tampoc, les referències a aspectes com l’ús puntual d’explicacions per part dels docents, o formes tradicionals d’avaluació, com els exàmens, malgrat que es prioritza una avaluació contínua centrada en l’activitat diària de l’alumnat. També tenen resposta per a la causa de la davallada general dels resultats a les proves PISA: l’aplicació que s’està fent arreu del model és superficial i sense la formació requerida dels docents que l’imparteixen. Així, el problema no és el model competencial sinó el com s’està duent a la pràctica. Respecte a la capacitació final dels alumnes formats només amb projectes per superar proves externes tradicionals, com ara la selectivitat, conclouen que, “malgrat no estar-hi habituats, s’adapten perquè ells han aprés a aprendre”.

Davant aquesta ofensiva que persegueix aprofitar la crisi de l’escola catalana, perduda en l’innovacionisme constant i en l’ús de les noves tecnologies, per insistir en una recepta competencial que és evident que no funciona, cal plantejar algunes de les qüestions que el publireportatge propagandístic perpetrat pel diari no aborda: 1) quan s’ha de començar a impartir l’aprenentatge basat en projectes? A Primària, a Secundària, a Batxillerat? La implantació del model a Primària, per exemple, en detriment de la formació lectoescriptora i en càlcul, està generant veritables estralls en l’alumnat que arriba a la Secundària, sense les competències de l’etapa assolides. 2) Per què, si el problema és la insuficient formació del professorat en l’aplicació de l’ensenyament competencial, no hi ha després d’anys d’implantació del model, cursos formatius avalats pels experts en cada àrea que garanteixin les bones pràctiques? L’oferta de cursos formatius, majoritàriament centrada en aquestes noves pedagogies, és prou extensa i cada cop més promoguda per les mateixes direccions dels centres, raó per la qual no hi ha docent que no hagi participat en cursets d’aquesta mena. La sensació, però, és que ningú té clar què és una competència ni com s’ha d’aplicar per assegurar la seva consecució. Aquesta manca de concreció acaba convertint els cursets en rituals d’iniciació a una nova ciència mistèrica pròpia del sectarisme il·luminat que inspira als seus impulsors. 3) Per què la retòrica dels experts defensors dels model insisteix en atacar pràctiques tradicionals d’aprenentatge que tenen èxit en països que estan al capdavant dels resultats en les proves PISA? Quan se’ns insta a “desaprendre” metodologies tradicionals, com la classe magistral, per poder aplicar amb correcció els nous mètodes, és que hem entrat en el terreny de la fe i de l’intervencionisme social propi de les ciències ocultes i les sectes més que en l’espai de les evidències científiques. 4) Per què l’escola ha de ser el trampolí definitiu vers la descoberta vocacional de cada alumne? Per què hem de garantir, ja no la instrucció bàsica dels nostres alumnes, sinó el desenvolupament integral de totes les seves capacitats inclosa la seva realització personal? Ningú nega el poder de la motivació en l’aprenentatge però, posseïts per la nova fe en la pedagogia vitalista, hem assumit que la motivació de l’aprenentatge sigui sempre finalista. El fi últim de l’ensenyament competencial (“que aprenguin a fer coets que volin per entendre les lleis de la física...”) sembla ser despertar vocacions professionals, ja que es tracta d’aconseguir que els nostres alumnes siguin feliços. Però l’aspiració a la felicitat no té per què ser la guia de tota formació. Els somnis d’infantesa tenen més a veure amb la imaginació que amb l’esperit crític. Fer d’aquests somnis el motor de tot el procés educatiu té un punt d’ingenuïtat, quan no de peterpanisme[4]. En el cas que sigui així, l’especialització i diversificació que requereix l’aprenentatge finalista es produeix a edats on encara no està formada la capacitat de decisió de l’alumne. Com que aquesta especialització, pròpia d’estudis de grau, resulta inviable en les primeres etapes educatives, acabem promovent una formació que alimenta l’infantilisme i allunya l’alumnat del veritable esforç que cal acomplir per fer efectiva una vocació. Escollir sense saber es el camí més recte cap al fracàs. Justament, el fracàs que les proves PISA s’entesten en evidenciar, contra el voluntarisme i sectarisme dels promotors nostrats de l’ensenyament competencial.

---

[1] https://www.ara.cat/societat/educacio/no-nostres-mestres-entren-l-aula-tanquen-porta_1_4877824.html

 

[2] http://robertveciana.blogspot.com/2023/12/el-misteri-de-pisa-5.html

 

[3] https://www.ara.cat/societat/educacio/aprendre-projectes-no-res-veure-cartolines-gomets_1_4891013.html

 

[4] https://es.fundacioepisteme.cat/2023/11/28/peter-pan-pedagogo/

 

The Ballad of Buster Scruggs

 

Entre la miríada de produccions prescindibles que omplen les plataformes digitals s’amaguen algunes petites joies que els gegants de l’entreteniment, en un sobtat i inesperat exercici de rescabalament amb la humanitat estupiditzada per les seves propostes, han finançat i comercialitzat per a major glòria de la indústria del cinema i per al gaudi dels seus soferts espectadors. És el cas de la pel·lícula que he vist en l’inici d’aquestes vacances, The Ballad of Buster Scruggs, filmada el 2018 pels germans Coen, cineastes que porten temps explorant i re-interpretant els clàssics de la tradició grega i hebraica que conformen les bases de la nostra cultura occidental, des dels escenaris de l’Amèrica profunda que tan bé coneixen o des dels gèneres que millor han reflectit el cinema d’aquest país, com el gènere negre o, en el cas que ens ocupa, el western.

Es tracta de sis històries que il·lustren diferents aspectes del món d’oportunitats, violència i descoberta que va significar la conquesta de l’oest i que el gènere cinematogràfic ha sublimat fins convertir en un dels seus cims creatius clàssics. Podem veure relats de malfactors, buscadors d’or, caravanes de colons, empresaris sense escrúpols o viatges en diligència que formen el conegut tòpic explorat fins la sacietat pel gènere, sense oblidar l’atac dels salvatges indis, tal com manen els canons tradicionals. Però, fonamentalment, totes les històries que composen aquesta balada parlen essencialment del mateix, el tràgic destí que espera a qualsevol que emprèn el viatge incert de la vida. I és aquí on, en l’encreuament amb la vida mateixa, el gènere assoleix la seva transcendència, fins arribar a emular la tradició heroic-tràgica de l’èpica homèrica grega. Cada protagonista, amb les seves accions, enfila un inexorable camí vers la seva culminació, sabedor que el camí només té una direcció i que cal resseguir-lo fins al final. Cap afecte, cap emoció trasllueix l’artista impossibilitat, quan descobreix com es desfarà d’ell l’empresari que l’explota, el qual, guiat pel fred compte econòmic de beneficis i pèrdues, troba un negoci més sucós amb despeses menys oneroses, que l’alliberen de la càrrega que comporta ocupar-se del noi que li procura els guanys, tot i la deshumanització inherent a la seva acció, metàfora colpidora del nostre present, entregat a l’utilitarisme del rendiment econòmic més salvatge i inhumà.

Amb la mirada més pròpia de l’animal que sap que ha arribat a la seva fi, però que tota expressió passional és sobrera i qualsevol comprensió racional dels esdeveniments defuig la limitada capacitat humana, els protagonistes d’aquestes històries encaren amb serenor l’única opció que l’ordre vital els ofereix: la vida cal entomar-la com ve i apurar-la fins al darrer instant. Tota la violència, el patiment i la vulnerabilitat amb la que aquesta s’expressa és merament accidental, una cobertura més estètica que ètica, la condició d’un temps i un espai que emmarquen la humana experiència i que ve dictaminada pel fat capritxós de divinitats juganeres, com en el cas de l’atracador de banc penjat dues vegades.

La balada és una cançó popular de tractament amorós i acompanyament coral. El recobriment musical d’una narració més lírica que èpica, com en el cas del jugador de pòquer Buster Scruggs, que dona nom al film, i que vol ser recordat per la seva vel·leïtat artístic-cantora, més que per la seva tendència a buscar-raons, celebra la vida cantant, malgrat portar-la al límit del que resulta raonable, amb la seva insistència en desafiar-la. Totes les històries que integren la pel·lícula ballen el mateix ritme pausat i reiteratiu, desafiant i joiós que davant la mort fa un somriure més que un plor, com la tornada de la cantarella que en la seva repetició reviu totes les vides dels seus herois. Com la darrera història ens transmet, on ens trobem participant de la conversa entre els viatgers d’una diligència en trànsit cap a l’oest, i on cada personatge defensa la seva concepció vital, des de l’individualista, a la dogmàtica, passant pel relativista, per acabar reculant tots ells davant l’alegria vital que conté la lloança de la tètrica ocupació de caça recompenses amb la que els seus interlocutors els amenitzen el trajecte. La diligència és el viatge de la vida i el seu cotxer no s’atura, portant al seu destí a tots els passatgers, tan a aquells que fan de la vida un castell on refugiar-se, com a aquells que la consagren, en tant que aventura. Revers líric de la Ilíada, com el clàssic homèric, la pel·lícula dels Coen ens transmet el missatge que l'heroïcitat no consisteix en saber morir, sinó en saber viure la condició de la pròpia mortalitat.  

La unió en lloc de la unitat. Un conte de Nadal

 

La democràcia es va convertir en el “govern dels partits”. La denúncia la fa Moisei Ostrogorski en el seu clàssic La democràcia i els partits polítics[1], publicat el 1903, rigorós i exhaustiu estudi de la democràcia moderna, on l’autor descriu els límits i perills d’aquest règim polític, que no és perfecte, però és l’únic capaç de garantir el respecte de principis fonamentals, com la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Entre els diversos problemes que condicionen l’exercici democràtic, com la tirania de l’opinió pública, de la que ja he parlat en algun post anterior, hi destaca amb especial preocupació, la configuració dels partits polítics. Són estructures pensades per l’assoliment del poder, màquines construïdes per a la seva consecució i regulació, amb estructures fortament jerarquitzades i burocratitzades que, d’aquesta manera, contradiuen l’esperit democràtic de la voluntat popular, de la qual haurien de ser el seu directe reflex, per acabar convertint-se en poderosos instruments de domini de l’electorat i d’imposició d’opinions. A ningú se li escapa que la discrepància i la diversitat d’opinions és el nucli saludable de qualsevol societat. Les divergències susceptibles de separar els ciutadans en camps diversos són naturals, necessàries i beneficioses. Com més sòlidament està implantat un règim de llibertats en un país, més espontàniament esclaten aquestes diferències i més cal que els ciutadans s’alineïn, s’agrupin i lluitin amb totes les armes que la llibertat posa al seu abast. El problema, però, és que la partitocràcia entén la presa del poder com el mitjà més ràpid i eficaç per dirimir -legislar- i inclús resoldre -imposar- aquestes diferències. Així, doncs, quan arriba al poder qualsevol partit legisla, des de la seva majoria, els canvis que ideològicament i programàticament no només creu que resoldran les diferències que nien en el si de la societat, sinó que, a més, li permetran romandre i conservar el poder. Quan l’alternança entre partits es produeix i la formació ideològicament contrària arriba al govern, procedeix a legislar en sentit contrari, derogant les lleis anteriors per impulsar els canvis que consolidin la seva opinió i garanteixin la seva continuïtat en el poder.

La solució a aquest atzucac Ostrogorski la troba en l’exercici de la funció legislativa, on les majories poden consensuar i acordar els canvis que beneficiïn la societat, no des de posicionaments estrictament i disciplinàriament partidistes i sense l’obligatòria conquesta del poder executiu. Desvincular el debat democràtic i els consensos de país de la lluita partidista pel poder, promovent que aquest diàleg es faci des de la racionalitat i no des dels foscos interessos de grups de pressió i lobbies que financen als partits a esquenes de tothom és la solució del politòleg rus per als grans problemes que corrompen la democràcia i, de retruc, la nostra societat. Dit d’una altra manera, la guerra entre els partits que ho subordinen tot a les seves finalitats particulars de conquesta del poder, impedeix resoldre les qüestions socials de forma justa i assenyada.

La solució al problema passaria per eliminar, a la pràctica, l’ús dels partits rígids que tinguin com a finalitat l’assoliment del poder, per retornar-los al seu caràcter essencial d’agrupació de ciutadans creada per a la reivindicació política. Els partits actuals, pensats com a repositori de tota mena de problemes a resoldre, serien substituïts per organitzacions especialitzades -lligues i federacions-, limitades al seu objectiu particular. La unanimitat fictícia dels seus integrants donaria pas a formacions dinàmiques més homogènies però també més adaptades als canvis i necessitats socials. Aquest canvi en el mètode d’acció política acabaria amb les condicions bàsiques de la corrupció i la tirania que produeix l’actual règim de partits. S’acabaria el clientelisme dels partits. La seva organització es subordinarà a una causa exclusiva, deixant de ser una finalitat en ella mateixa. De mestressa tirànica passaria a serventa dòcil. El ciutadà estaria obligat, llavors, a exercir de forma conscient el seu deure cívic, en lloc d’assentir a una solució única de tots els problemes amb la seva adhesió en forma de vot cada quatre anys a un partit. Hauria de posicionar-se, en cada ocasió, respecte una sola i única qüestió, ben definida, cosa que li permetrà entendre i examinar millor la seva decisió. Les agrupacions especials tenen grans avantatges respecte els partits tancats. A més, el ciutadà podrà viure la seva llibertat com un home lliure, és a dir, podrà realment “intimidar” els legisladors, obligant-los a tenir en compte els seus problemes i les seves necessitats. En el sistema actual de partits permanents el seu vot es sovint fruit de la por al triomf de l’opció ideològica contrària, no al convenciment en relació al programa de govern de la força escollida. La “majoria” ja no li inspirarà un temor místic quan la vegi en la seva contingència. El poder d’intimidació de l’opinió, que la democràcia ha desencadenat, trobaria així, amb aquest mètode d’acció política, uns límits que el principi democràtic no li pot assignar.

Els votants, quan són capaces d’intimidar els governants, en les democràcies, poden induir avenços ja que els governants, vulguin o no, han de tenir en compte les necessitats i les aspiracions populars. S’elevaria, així, el nivell intel·lectual i moral dels representants polítics, així com, també, els mètodes de propaganda política, que deixarien de fer servir el sensacionalisme que apel·la a emocions i sentits, per recórrer a arguments amb els quals convèncer els esperits més que no pas apoderar-se d’ells a l’assalt. Amb això, augmentaria, també, el nivell educatiu de les masses. La proposta d’Ostrogorski està fonamentada en el principi de la unió en lloc de la unitat. Aquesta unitat, característica de les societats comunitaristes del passat, ja no és possible avui en l’era de la llibertat, i ha de ser suplantada per la unió de les voluntats, entesa no com una harmonia universal fonamentada en una base immutable que dona lloc a un acord per sempre més i sobre tots els temes, sinó com un resultat canviant i permanentment renovable, reflex de les relacions mutables dels fets i les idees que protagonitzen els subjectes polítics de tota societat.

Lligues i federacions, en lloc de partits polítics, votants capaços de triar opcions polítiques en virtut d’arguments i raons, representants polítics amb alçada moral i sentit del deure, debats d’idees sense càlcul tacticista en termes de major poder efectiu, una opinió pública plural i respectuosa amb la diferència... La màgia del Nadal em fa creure que, com en el conte de Pere Calders, Festa d’amor universal[2], els desitjos que els exiliats que vivim en la escletxa de l’oblit i la irrellevança demanem al Pare Noël es faran per una vegada realitat, i que les propostes d’Ostrogorski seran dutes, finalment, a la pràctica. Tanmateix, com el genial contista relata, tampoc això farà feliç tothom, i no trigaran les sospites i acusacions en malmetre les -bones- intencions. Al capdavall ni la màgia, ni el Pare Noël, poden canviar la humana condició que té en l’ambició, el desig i l’afany de poder la més alta motivació per la dedicació política. Ara que ve Nadal, practiquem la unió i la fraternitat, encara que només sigui per unes hores. Bones i polítiques festes.

---

[1] Moisei Ostrogorski, La démocratie et les partis politiques, Fayard, 1993; hi ha traducció parcial al català a l’editorial Barcelonesa d’edicions, col·lecció eixos, nº 26.

[2] Pere Calders, Tots els contes. Barcelona, Ed. Labutxaca, 2008.

A propòsit d’ensenyar seguint el mètode socràtic

 

En l’onatge comunicatiu provocat pels resultats de l’informe PISA hi trobo un article que destaca el nivell d’excel·lència assolit en un institut de Valladolid, els resultats del qual es situen per sobre de la mitjana de Singapur, país que lidera el rànquing entre els participants en l’informe. Tot llegint l’article[1], que presenta les metodologies emprades pels docents d’aquest institut públic, i que podríem qualificar de tradicionals, amb una atenció especial pels coneixements concrets i pel domini de la matèria impartida amb rigor professional, hi destaca l’ús del mètode socràtic entre diversos d’aquests docents. Com sabem els professors de filosofia, aquest procediment, consistent en fer preguntes a l’alumnat per, partint del que ja saben, ajudar-los a desenvolupar nous aprenentatges, és altament motivador, participatiu i creatiu, valors tots ells integrats en el lèxic de les pedagogies reformistes que colonitzen les lleis i decrets educatius estatals i autonòmiques.

Plató es va preocupar d’exemplificar l’ús del mètode socràtic en el diàleg del Menó, on el lector assisteix a la instrucció d’un esclau que, conduït per la interrogació socràtica, acaba resolent per ell mateix el problema matemàtic de la duplicació del quadrat... sense tenir una formació matemàtica prèvia. No pretenc amb això ressaltar el valor de la ignorància a l’hora de desenvolupar nous aprenentatges, no sigui cas que algú hi afegeixi a les competències emocionals que el decret diu que han d’assolir els alumnes en matemàtiques, el desconeixement previ dels rudiments del saber matemàtic, com a garantia de l’èxit en l’aplicació del mètode socràtic. Veient com està el pati dels il·lustres pedagogs que aconsellen els dirigents polítics que fan les lleis educatives del país, la temptació de la ignorància esdevé més real que els propis mètodes pedagògics[2]. Més aviat, el que pretenc és destacar la llarga trajectòria d’èxit que té un mètode provat des de fa 2500 anys i encara avui ben viu, com es demostra en el cas de l’esmentat institut val·lisoletà. No cal inventar res, només aplicar allò que durant 25 segles s’ha vingut practicant en l’entorn de la transmissió del saber filosòfic. Des de la dialèctica platònica al mètode escolàstic -amb la lectio, la quaestio i la disputatio, veritable programa complet d’aprenentatge competencial-, del mètode axiomàtic-deductiu a la intuïció de Bergson. La continuïtat de la filosofia és la més alta prova de la validesa dels seus procediments de transmissió.

Els mateixos pedagogs que fan de la ignorància un valor formatiu de primer ordre, obsedits per situar en el centre de tot aprenentatge a l’alumne, pretenen qüestionar l’estructura curricular de l’ensenyament, les matèries i inclús els docents especialistes[3]. En la seva particular creuada per la utilitat del saber aprés -utilitat que només s’assoleix des de la pedagogia de la innovació i el culte mistèric a la novetat per la novetat- estan disposats a sacrificar tot el bagatge cultural, didàctic i sapiencial que ha permès a la humanitat arribar fins aquí. Ignoren, d’aquesta manera, deliberadament o de forma estulta, el significat primer del terme παιδεία, i que abasta tant l’educació com la civilització, la cultura, la tradició i el domini de les tècniques productives, entenent que cada un d’aquests aspectes, per si sols, no designa res sense la seva integració en la resta, tal com ens posa de manifest Werner Jaeger en el seu clàssic estudi sobre la cultura  grega[4]. Perdre de vista aquest sentit integral de l’educació i reduir-la a una mera pràctica de sabers utilitaris que l’alumne farà servir a interès i conveniència significa renunciar a la formació en el marc de la Πολιτεία, és a dir, la que ens disposa per la vida pública i ens capacita per a l’exercici de la cultura cívica, justament el fi últim que tota la retòrica legal de la reforma educativa diu voler assolir. Dit d’una manera rasa i curta, oblidant-nos dels mètodes educatius de tota la vida hem caigut en el parany de fer servir els mitjans contraris que necessitem per adquirir el fi últim que fa possible la continuïtat de la comunitat humana, en tant que relliga entre sí educació, civilitat i democràcia. En lloc seu estem promovent el culte a la novetat, la utilitat i el més nociu individualisme, obtenint com a resultat final l’estupidització d’una bona part de l’alumnat del país, tal com ens mostren sense embuts els resultats de les darreres proves PISA.

---

[1] https://www.elmundo.es/especiales/educacion/escuelas-publicas.html?fbclid=IwAR1RXBE1VxgDIRGdakuwTRwnBB_0IJ7z0po-KXadgx605niXknvWb0b_3GQ

 

[2] Veieu l’article de Jaume Funes No saben llegir i no cal que sàpiguen, a propòsit de la devallada dels resultats en les competències lectores dels alumnes catalans.

[3] Veieu l’article de Jaume Funes en defensa de les noves pedagogies: https://www.ara.cat/opinio/no-toqueu-meva-escola_129_4277574.html

 

[4] Werner Jaeger Paideia, Die Formung des griechischen Menschen, Walter de Gruyter & Co., Berlin 1934–1947. Hi ha traducció al castellà, Paideia: los ideales de la cultura griega, Fondo de Cultura Económica, México, 1957.

Napoleó de Ridley Scott

 

Napoleó, la pel·lícula de Ridley Scott que he vist al cinema aquesta setmana, juntament amb el Jan i la Glòria, és una superproducció llarga i desigual, tan en el muntatge com en la proposta. Més que d’una pel·lícula amb finalitat històrica la qualifico de biopic, on la figura del militar, patriota, polític, estadista i, finalment, emperador francès omple per complet l’escena, en una mena de celebració del jo més buida que enlluernadora. Els decisius esdeveniments històrics que acompanyen la narració -execució de Maria Antonieta, defenestració de Danton, instauració del Consulat o la pròpia coronació de l’emperador- semblen elements decoratius que emmarquen la trajectòria ascendent d’un oficial predestinat a la més alta categoria i rang, sense més mèrit per aconseguir-ho que “saber posar millor que cap altre els canons en el camp de batalla”, segons ell mateix reconeix, un cop vençut. Sense voler caure en els corrents historicistes que hi veuen en la determinació dels grans actors de la història la direcció i el sentit final de tots els esdeveniments, crec que, tractant-se com es tracta d’un film enfocat en un sol personatge, hauria d’oferir alguna virtut més per fer-nos-el creible com uns dels grans noms de la història, a risc, en cas contrari, d’esbossar un discurs inconsistent que redueix la història a un sol protagonista, tan mediocre com vulgar, però capaç de canviar, ell sol, màgicament, el curs d’Europa.

Perquè si, d’altra banda, es perseguís un retrat més humà de l’estadista, atenent a la seva vessant familiar i personal, com també apunta en alguns moments la pel·lícula amb la descripció de la relació que Napoleó tindrà amb Josefina, hi veuríem no només febleses, sinó també esperances i il·lusions, que farien comprensibles les seves accions en el terreny polític, donant sentit unitari al personatge, mentre que el que Scott ens mostra és el reduccionisme de la relació al desig carnal per la seva dona, l’obsessió per tenir descendència i una visió més pròpia de conquesta i sobirania sobre l’esposa, que mantindrà inclús després de la separació del matrimoni, un cop constatada la infertilitat de Josefina que li impedeix donar-li un hereu al tro, i que fa pensar més en el retorn a la llar del primitiu guerrer que en el càlcul mesurat i responsable d’un home d’Estat.

Arribem, així, al nucli de la qüestió que motiva aquest escrit, dirimir si Napoleó va ser una voluntat irrefrenable que va canviar la història o si la història el va empènyer, com si d’una titella es tractés, a dirigir un canvi epocal que ha donat peu al món actual, com sembla deduir-se de la proposta fílmica d’Scott. I qui millor pot il·luminar la qüestió és Hegel, contemporani de Napoleó, que en les seves Lliçons sobre la Filosofia de la Història Universal diu referint-se a l’emperador francès i a Juli Cèsar, exemples del que considera com a encarnacions de l’Esperit Absolut:

“Si fem una mirada al destí d'aquests individus històrics, veiem que han tingut la fortuna de ser els apoderats o advocats d'un fi, que constitueix una fase en la progressiva marxa de l'esperit universal. Però com a subjectes, diferents d'aquesta substància, no han estat el que es diu comunament feliços. Tampoc no ho van voler ser, sinó només complir el seu fi […]. Han sabut satisfer-se i fer el seu fi, el fi universal. […] No és, per tant, la felicitat el que trien, sinó l'esforç, la lluita, el treball pel seu fi. Quan arriben a assolir el seu fi, no passen al tranquil gaudi, no són feliços. El que són, ha estat la seva obra[1]”  

De l’anàlisi hegelià podem extreure la conclusió que Napoleó va resultar determinant per acomplir el fi racional de l’adveniment definitiu de l’Estat burgés, que va transformar completament el món, fins donar lloc al que avui coneixem. Un Estat construït sobre les seves institucions, aquelles que el militar francès va saber impulsar i modernitzar, com ara l’exèrcit, que el va propulsar, el sistema jurídic, el funcionariat i el cos diplomàtic, decisius tots ells en l’acció interior i exterior de l’estadista i polític. No són, doncs, les seves victòries en el camp de batalla el que perdurà de l’esperit napoleònic, sinó les estructures que han perfilat des d’aleshores ençà el model de relació política que caracteritza la societat contemporània i que encara avui podem reconèixer en la divisió institucional de l’Estat. No és la progènie de Napoleó o la seva estirp, com sembla obsessivament preocupar al personatge recreat per Scott, el que ens ha estat llegat per l’esperit napoleònic, sinó la seva punyent visió de futur que fa pensar en la unió dels pobles d’Europa sota la racionalitat il·lustrada i la practicitat del destí compartit. Cap rastre de tot aquest llegat és present en la cinta que ens ocupa, podent, conseqüentment, qualificar-la d’oportunitat perduda; la innegable espectacularitat de les escenes històriques, filmades amb precisió i mestratge, tant pel domini d’escenaris i extres com per l’administració eficaç d’efectes especials, no són argument suficient per elevar aquesta producció a la categoria d’obra transcendent. Potser la distància temporal que ens separa del personatge i la mediocritat dels lideratges polítics actuals ens incapaciten per entendre i llegir la seva obra com un dels cims de la cultura política de tots els temps, una rara mostra del que s’esdevé quan la passió i la raó actuen sota una mateixa idea, il·luminar un futur digne de donar cabuda a la vida plenament humana.

---

[1] Vorlesungen über die philosophie der Geschichte. Hi ha traducció al castellà a Aliança editorial.

Mentides, rumors i democràcia

 

Si la mentida i el rumor s’estén sis vegades més ràpid que la veritat i els fets... Si les falsedats criden més l’atenció que les veritats, perquè semblen més noves, i l’atenció humana tendeix a donar més importància a la novetat que a la informació rutinària... Si les xarxes socials guanyen més diners quan es difonen als comptes dels seus usuaris fake news abans que notícies verdaderes, ja que les primeres acaparen major interès... llavors la democràcia esdevé una impossibilitat ontològica. Sense informació verídica i contrastable el marc dialògic de la discussió política es converteix en un camp minat, davant del qual el millor és quedar-se estàtic preservant les pròpies conviccions, a l’espera que la boira de la desinformació escampi. Aquest és un terreny abonat als arribistes sense escrúpols, que no tenen por a què els hi esclati a les mans el material contaminat que difonen a diari. Tenen més a guanyar amb una sola de les seves mentides que colonitzen l’espai mediàtic, que a perdre amb cada deu desmentiments que el rigor informatiu contraposa a les manifestes falsedats que instiguen. Perquè la política no és l’escenari de la credibilitat, ni de la decència. La primera és la condició que se li atribueix al científic, en la mesura que és capaç d’utilitzar mètodes d’investigació contrastables, mentre la segona la hi atorguem al moralista, que fa de la integritat una torre d’ivori inexpugnable. Però el polític, com ens mostra tota la tradició moderna des de Maquiavel en endavant, ni té mètode, ni té ideals, sinó afanys i conviccions.

Un afany és un mandat, el fruit de la impulsivitat i la urgència d’aplicar allò que comunament ha esdevingut opinió majoritària. El mandat no cal sotmetre’l a examen. En democràcia el que neix de la voluntat majoritària té valor de llei. La convicció és el combustible que alimenta l’actuació en una direcció o altra. Té més de creença i voluntat que de racionalitat i necessarietat. En el cor de tot polític nia l’esperit teològic, com posa de manifest Leo Strauss. Afany i convicció casen amb força, determinació i autoritat, atributs arrelats en el lideratge, sense escatir la naturalesa mateixa -tirànica o lliure- d’aquest. Per això mateix, perquè l’arrel de la voluntat política té forma feacional, malgrat es revesteix de la paraula argumentada per presentar-se en l’escena pública, la democràcia és avui tan fràgil i permeable a l’extremisme i als moviments que malden per suprimir-la.

El rigor de la veritat requereix temps i paciència; el rumor i la falsedat s’alimenten de la celeritat i la immediatesa. En una cultura digital cada cop més avesada a l’impacte, com a condició de possibilitat d’assolir l’atenció de l’espectador, és sempre més fàcil difondre el prejudici, el clixé o la perspectiva interessada, que no requereix de gaires materials per a la seva construcció, que la profunditat analítica de l’estudi refinat. La mentida té, llavors, més oportunitats de triomf que la veritat. La simplicitat de l’axioma sedueix l’afany i la convicció del polític, que hi entreveu, amb el seu ús, el camí recte cap al compliment dels seus propòsits. El remei a la desinformació, que amenaça amb convertir-se en la principal munició del debat polític, rau en la regulació de les xarxes, incloent-hi la censura. Limitar la llibertat d’expressió, quan aquesta està segrestada per la voluntat d’enganyar i manipular, sembla un remei dràstic però inevitable. Al cap i a la fi, tampoc són lliures les tries informatives dels usuaris de les xarxes socials, que viuen nodrint-se de la selecció que l’algoritme tria, en funció del perfil ideològic que la Intel·ligència Artificial assigna a les dades que té de nosaltres. El problema, però, és que la legitimitat de la democràcia resideix en la lliure elecció, i només l’exercici responsable i cívic entén aquesta lliure elecció com a ben informada. La condició de l’educació seriosa i assenyada per formar ciutadans lliures i plenament capaços d’escollir amb racionalitat i criteri propi ens acosta al plantejament republicà de la tradició filosòfica, a la vegada que ens allunya de la democràcia liberal moderna que posa l’accent en l’individu i els seus drets, abans que en les condicions que el converteixen en ciutadà. Mentre segueixi prevalent la primera opció sobre la segona, la democràcia actual seguirà caminant per la lliscant aresta del penya-segat polític. I no seran només les mentides i la desinformació les que la facin caure, sinó la ignorant naturalesa amb la que la vam dotar, en néixer, com a expressió del sentir de la majoria.