Qui avalua a l’avaluador?

 

Dintre de la campanya en defensa dels impulsors de la reforma educativa, responsables de la catastròfica reculada qualitativa de l’escola d’aquest país, que el diari Ara ha endegat des de l’aparició dels resultats de les proves PISA, els seus soferts lectors assistien, diumenge passat, una nova mostra d’alineament oficialista amb els gurus reformistes, amb la publicació d’un article conjunt dels directors de l’Anuari de l’Educació que edita la Fundació Bofill (L’educació, el pilar del país), entre els quals podem trobar al “resilient” César Coll, ideòleg i executor de la ja veterana Logse, amb la que es va iniciar el tortuós laberint educatiu que ens ha dut fins la situació actual.

L’article, escrit des de la retòrica de l’oportunisme que veu en el desastre present la sempre convenient, necessària i tants cop assajada transformació educativa, desplega cinc propostes de millora que, a parer dels seus autors, són ineludibles per garantir la millora del sistema. No cal dir que algunes d’aquestes propostes són de sentit comú i generen un consens prou ampli entre tota la comunitat educativa com per avalar-les i subscriure-les. Ens referim a les que tenen a veure amb la situació de vulnerabilitat i pobresa que pateix un terç dels infants catalans en edat escolar, i que provoca la desigualtat d’oportunitats educatives que pateixen, i  que sovint acaba condemnant-los al fracàs, en part per la falta d’inversió pública, que també denuncien els autors del text, com un dels aspectes que apressen a revertir als seus mentors polítics. Altra qüestió a discutir és si la solució al problema vindrà de la mà de la inclusió en l’escola de més i nous professionals del benestar social, com semblen reclamar els insignes autors, o del repartiment de l’increment d’inversió amb criteris “d’eficàcia i eficiència”, tal com demanen els susdits, que dona peu a pensar en noves partides de diners invertides amb finalitats economicistes, més que pedagògiques, com en els casos de les dotacions destinades a la compra d’ordinadors, i altres eines digitals, amb les que van fer l’agost les empreses tecnològiques en un passat no gaire llunyà.

No entraré a valorar les propostes pròpiament educatives que tenen com a objectiu a l’alumnat i al professorat, per ser prou conegudes entre els que venim patint els estralls que dites mesures han provocat i segueixen provocant en la nostra pràctica docent diària, i que en l’esmentat article es substancien en fórmules que insten a convertir el docent en acompanyant de l’alumne en el seu procés educatiu, o en insistir en “repensar la formació inicial” del docent, així com en l’eficàcia del seu desenvolupament professional posterior, que dona peu a pensar en mesures de promoció i incentius lligats a la docilitat del col·lectiu envers l’objectiu ideològic i polític dels impulsors de la reforma.

No, tot i l’alarmant deriva proselitista que aquestes propostes contenen, el més preocupant arriba en la darrera mesura que tanca l’article, la d’impulsar la posada en marxa de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva. I no per reticències a la revisió i avaluació de las pràctiques pedagògiques pròpies o alienes[1], sinó pel que s’amaga darrera d’aquesta Agència d’Avaluació, si atenem a la idea del perfil tècnic dels docents que inspira als autors, on el pes de l’ensenyament recau abans sobre els equips docents que no sobre els especialistes de cada matèria, amb la corresponent intenció d’aprofundir en l’aplicació de l’aprenentatge per projectes i demés metodologies reformistes, més que d’avaluar evidències de millora dels resultats educatius que permetin avançar en la qualitat de la pràctica docent. Dit ras i curt, sospito que allò que es vol avaluar no són les metodologies, sinó les persones.

Posats a avaluar per millorar, caldria no perdre de vista que el futur educatiu del país s’objectiva en les oportunitats de formació i prosperitat concretes de generacions d’infants i joves. Si l’aprenentatge rebut no incrementa les oportunitats laborals d’aquest jovent, condemnant-los a la precarietat i la inestabilitat futures, caldria reclamar responsabilitats a tots aquells pedagogs i gurus educatius que han ideat i promogut el model transformador que ens volen vendre com l’única alternativa possible per fer front als reptes i desafiaments de la societat futura. Perquè el cert és que els països que presenten nivells més elevats de competència educativa en les proves PISA[2], alguns amb metodologies educatives tradicionals, no sembla pas que estiguin perdent oportunitats de creixement econòmic. Ans al contrari. Assumir responsabilitats, en cas de fracàs, i aportar evidències científiques de la millora qualitativa de l’ensenyament són dues condicions necessàries per fer creïble la voluntat transformadora de les propostes d’aquests experts. Sense acceptar aquestes condicions mínimes correm el risc d’estar davant de l’enèsim experiment socioeducatiu aplicat sense aval i sense rendiment de comptes. De com van acabar els anteriors en donen fe els decebedors resultats recol·lectats en totes les proves d’avaluació internacionals que ha anat passant el nostre país[3]. Menys invents i més evidències; menys retòrica i més diàleg amb tota la comunitat educativa. I no és el futur del país el que es posa en joc en aquestes mesures, sinó les oportunitats de persones concretes, el nostre jovent més desfavorit i vulnerable. En nom seu, i no del país, cal lluitar per una escola capaç de garantir-los un futur digne.

---

[1] En els darrers 18 anys de trajectòria a la funció pública professional docent un servidor ha passat per l’examen d’una oposició guanyada, un any de funcionari en pràctiques, tutelat per la inspecció educativa, i tres auditories externes, una com a professor de matèria, una com a tutor i una tercera com a cap de departament, en els diferents centres on he treballat. I no crec que el meu cas sigui una excepció.

[2]https://imagenes.eldebate.com/files/vertical_composte_image/uploads/2023/12/05/656ef4f57107e.jpeg

[3] https://www.eldebate.com/educacion/20231206/espana-informe-pisa-mirada-evolucion-educativa_158556.html

 

Nota sobre la Ilíada

 

La Ilíada és la primera gran obra de la literatura occidental. Un poema èpic que reflecteix el principi fonamental de la condició humana: els homes som iguals davant del dolor i la pèrdua, malgrat no ho siguem per rang, estatus, origen, condició, educació o llinatge. La còlera d’Aquil·les només s’apaivaga quan reconeix davant de Príam el mateix dolor infinit per la mort de l’ésser estimat. Davant dels déus, reconeix, finalment, la seva condició humana, la seva diferència, la seva finitud. La rebel·lió d’Aquil·les, que desencadena tota la tragèdia de mort i destrucció que relata el poema, és contra els déus, que no el volen com un d’ells, permetent, tot i ser fill de Tetis, la humiliació patida davant d’Agàmenon, i finalitza amb l’acceptació serena de la seva humana i finita condició. Malgrat tota la distinció i grandesa que pugui aplegar l’heroi, malgrat totes les seves fites i consecucions, acabarà finant com qualsevol altre humà; Aquil·les experimenta la lliçó definitiva que el dota de dignitat i humanitat: el mateix sentiment que té tot home davant l’abisme de la mort.

Si la Ilíada ha perviscut durant tants segles, si encara mereix la nostra atenció, és perquè el tema que toca és tan universal que ens segueix despertant la mateixa emoció que tot ésser humà descobreix en ell quan reflexiona sobre la seva condició. Com diu Phillipe Bénéton a La igualtat per defecte, “Els homes són iguals en els seus límits i en les seves mancances. També ho són en allò que els dona un estatut únic en l’univers, la racionalitat. Són els únics conscients d’aquesta racionalitat. En les grans experiències vitals i en les grans proves, l’home reconeix en l’altre el seu semblant i s’adona que allò que compta és, abans de res, la simple humanitat”[1]. Aquest estatut, aquesta humanitat aflora, fins i tot, en el pitjor escenari, el de la guerra civil. El poema no escatima esforços en relatar amb cruesa els estralls de la guerra, malgrat reduir-la als episodis que tingueren lloc durant unes poques setmanes del desè i últim any de la Guerra de Troia. La brutal determinació que condueix els herois troians i aqueus a exterminar-se mútuament, en un ball orquestrat per les figures divines, també enfrontades i dividides davant l’empara i protecció d’un dels dos bàndols, afavorint el momentani èxit d’uns o altres en funció dels favors dispensats per Zeus, és la mateixa i dolorosa experiència que acompanya a tot conflicte bèl·lic, com el que dessagna des de gairebé fa dos anys l’est d’Europa, a les planes ucraïneses, els pobles germans eslaus. Com si d’una contemporània Ilíada es tractés, assistim als embats d’uns i altres, que els condueixen a guanyar o perdre iniciativa i territori, sempre sota la tutela de les grans potències, els Estats Units i la Unió Europea, per un cantó, i la Xina per l’altre que, abastint-los d’armament precís i destructiu i recursos tecnològics, els atorguen l’avantatge que els déus grecs conferien als seus protegits herois, dotant-los de la descomunal força que portava a Hèctor o a Diomedes a encapçalar les seves hosts fins les portes del triomf, per reequilibrar, finalment, la balança, mentre els divins instigadors del conflicte decidien a l’Olimp a qui afavorir, en cada envestida, amb els seus favors. Avui, però, l’antiga diplomàcia de l’Olimp grec, on els déus exhibien les seves diferències sotmetent-se, però, a la tutela del més fort, s’ha transformat en l’àgora de les Nacions Unides, on la humana igualtat de les potències, que han heretat la funció dels déus, equilibra les forces fins la indiferència final, en un maquinal i assassí resultat que enquista la destrucció, el dolor i la mort d’uns i altres. Allà on els déus prenien partit és on avui els homes, incapaços de suplir les seves divines conviccions, abandonen les seves funcions, eternitzant un conflicte que avergonyeix el món.

Si Aquil·les aplaca la seva ira, trencant el cicle de destrucció viscut, és perquè reconeix que no és un déu. Humanitzant-se, obre la porta a la fi del conflicte. Avui, quan els homes hem matat els déus per ocupar els seu lloc, exhibint la mateixa ὕϐρις que protagonitzà Aquil·les, descobrim la incapacitat d’assumir la seva tasca. Com la Ilíada ens mostra, allò que restitueix l’ordre és el reconeixement del dolor mutu, el que ens fa humans, no allò que ens fa divins, mentre que el que ens perd és la vanitat de voler assumir la condició sobrehumana, transhumana; dotats de la deífica τέχνη prometeica, hem decidit ser assassins de déus, destructors de mons i aspirants a habitants de l’Olimp. I mentre exhibim la nostra aquil·lea còlera, que empeny al sacrifici dels millors, esperem la vinguda de l’alteritat que ens reclami, apel·lant al dolor universal, dignificar les despulles de les nostres víctimes. Per deixar de seguir jugant a ser déus, no cal buidar d’atribucions al subjecte; el que cal és posar-li davant el mirall d’un Príam, l’altre de si mateix, envellit, desvalgut i travessat per la pena de la pèrdua d’allò més estimat. I això no és compassió, sinó restitució de la humana condició, la que assumeix el miserable lloc propi de no ser més que pols d’estel en un univers infinit.

                                                               

---

[1][1] Philippe Bénéton, De l’egalité par défaut, Critérion, 1997. Hi ha traducció al català: Phillippe Bénéton, La igualtat per defecte. Assaig sobre el tancament modern, Ed. Barcelonesa d'edicions, 2001, (pàgs. 32-33).

Vida i destí (Vasili Grossman)

 

Resulta difícil catalogar l'obra cimera de Grossman, la novel·la que estava destinada a exhorcitzar els fantasmes provocats per les vivències de la guerra, la culpabilitat per la dolorosa mort de la seva mare i la tràgica revelació de la veritable cara de l'estalinisme. Moltes trames per germinar a la ment del lector una sola història, la del gènere humà condemnat a viure malgrat la tragèdia quotidiana, absurda, il·lògica, inesperada i cruel. La rebel·lió de la vida davant del destí; rebel·lió que s'agita, s'expandeix i es dissol en un moviment continu, eternament repetit. Si sorprèn alguna cosa en l'estil narratiu de l'autor és la seva capacitat per captar l'instant, retallar-lo sobre el fons de la tragèdia i presentar-lo com l'escena crucial d'un drama que requereix explicació, per després abandonar-lo i oblidar-lo, en centrar la mirada en noves escenes instantànies que apareixen del no-res. Com si fos una exposició de fotos captades al front i la rereguarda d'un esdeveniment històric i decisiu, la batalla de Stalingrad, Grossman procedeix amb minuciosa exactitud a descriure estats d'ànim i reflexions dels personatges que acompanyen fets que els transcendeixen i els arrosseguen, que els superen i dels que no són agents sinó pacients. De fet, aquest és el veritable tema del llibre i l'estil tallant, abrupte i juxtaposat de les escenes i els personatges respon a l'actitud de l'autor que es presenta més com el reporter que descriu les diferents escenes per les quals condueix la seva experiència del drama (no cal oblidar que durant la guerra Grossman va ser reporter per al diari Estrella Roja), com si fossin retalls de moltes vides amb què s'entrecreua, i a les quals presta una atenció momentània, que com el narrador omniscient de la novel·la tradicional. Estem davant dels trossos i retalls de vides observades un instant pel diletant que contempla però no hi participa, pren nota i s'allunya, arrossegat alhora per la força dels esdeveniments bèl·lics.

Davant la immensitat de la novel·la només cal intentar reduir la varietat de trames i personatges, sabent allò limitat de tal elecció, als tres grans eixos anteriorment esmentats:

1.      1. Exorcitzant fantasmes de guerra. La visió privilegiada que l'autor va tenir de la destrucció de la seva pàtria, juntament amb l'heroïcitat de la resistència del poble i l'exèrcit soviètic davant la brutal agressió enemiga adquireixen la força icònica més gran en la batalla de Stalingrad. Aquest és l'escenari de fons sobre el qual transita la novel·la, escenari que, a més, l'autor va conèixer a la perfecció. La descripció dels combats i els seus protagonistes, tant reals com ficticis, és fidel a les vivències i converses que va compartir i sostenir amb ells, des dels generals que van oficiar el sacrifici defensiu de la ciutat, fins als anònims combatents que el van dur a terme. La batalla va ser una metàfora de la campanya bèl·lica al front de l'est, des del seu origen a l'estiu de 1941 fins a l'acte final del drama: la presa de Berlín el maig de 1945. L'abassegadora empenta inicial dels nazis es va veure compensada i finalment sobrepassada pel sacrifici, esforç i patiment soviètic. Múltiples exemples d'aquest esquema es troben a la novel·la: les experiències inicials al front de Stalingrad del comissari Krímov; la defensa tràgica de la casa 6/I inspirada en l'esperit llibertari del seu comandant, Grekov, que aconsegueix convertir aquell lloc asfixiat per l'opressora presència de les estructures totalitàries dels dos exèrcits en un espai de llibertat serena per a l'individu, allunyat del ferri control de l'estat i on és capaç d'aflorar l'amor en tota la seva intensitat, malgrat la tragèdia confrontant; la devastadora contraofensiva soviètica a l'estepa per capturar i destruir l'exèrcit alemany entestat a la presa de la ciutat, exemplaritzada en l'acció de la brigada de tancs del Coronel Novikov, amb la lliure i arriscada decisió personal d'aquest de contenir l'atac inicial, contravenint les ordres superiors, per explotar amb més decisió l'èxit d'una ruptura en força contra una defensa més castigada (iniciatives com aquesta, que es desmarcaven del mandat donat pels alts comandaments, són un exemple de la diferència entre el fracàs inicial de l'exèrcit soviètic a l'hora de contenir els atacs alemanys i els èxits posteriors), malgrat les conseqüències pernicioses que per a aquest Coronel tindrà la seva acció; la dramàtica celebració del nadal dels soldats alemanys als soterranis de la ciutat destruïda i cercada pels exèrcits soviètics i ja propera a la seva captura. El colofó ​​a l'exorcisme el tindríem a l'escena posterior a la capitulació alemanya, quan els soldats derrotats del dit exèrcit són obligats a extreure dels soterranis de la ciutat les víctimes civils, davant la mirada indignada dels supervivents russos. La indignació es converteix en ira personificada sobre un oficial alemany que, exhaust, accepta resignat la seva sort, i que, per sorpresa seva, rep en lloc dels cops d'una dona enfurismada un rosegó de pa per marxar cap al captiveri.

 

2.      2. Sentiment de culpa: Si hi ha tres moments de sublim intensitat a la novel·la, tots tres tenen a veure amb el sentiment maternal. El primer és el relat serè que la mare de Shtrum fa, a través d'una carta, del seu captiveri al gueto de Kíev i de la seva premonició d'una mort propera, de la qual prevé amb fortalesa i tendresa el seu fill a la missiva , de manera que, aquesta, acaba convertint-se en un comiat, el que Grossman hauria desitjat rebre de la seva pròpia mare, atrapada per l'avenç alemany a la ciutat natal de l'escriptor, Berdichev, i que va ser l'escenari d'una de les primeres matances de jueus proveïdes pels nazis a Ucraïna. Tot just es van salvar unes dotzenes dels 30.000 jueus que vivien a la ciutat abans de la guerra. La incertesa i el dolor que tenallen el protagonista de l'obra, després de llegir la carta són el reflex de les penalitats que l'autor va haver de suportar durant anys en estar sense notícies per la sort de la seva mare, malgrat intuir el seu tràgic destí des d'un principi, i la impotència que va patir, en no poder acudir a socórrer-la.

El segon moment el protagonitza la dona de Shtrum, Liudmila Sháposhnikova quan, després de rebre notícies de les greus ferides patides pel seu fill, Tolia, en combat emprèn una dura marxa per reunir-se amb ell que culmina amb l'arribada a l'hospital militar on aquest es troba, i on se li informa de la seva mort. El dolor infinit de la mare davant la mort del fill s'aprecia en la visita d'aquella al tosc cementiri que acull les víctimes de la guerra, la seva prostració davant del túmul del fill, el total abandonament de si que ennuvola la percepció del temps i de l'espai, l'extrem recolliment amb què es deixa portar pel record de les vivències del fill i la voluntat de lliurar la seva pròpia vida a la tasca de fer reviure al seu interior el fill mort.

Finalment, el relat de la marxa cap a la cambra de gas de la jove metge jueva María Osipovna, militar capturada pels nazis, la fermesa i dignitat de la qual a l'hora d'afrontar el seu destí sembla radicar en la solitud i determinació de la seva vida passada, en què va anteposar les seves aspiracions professionals a la felicitat familiar, i que només trontollarà davant del descobriment del sentiment d'amor maternal que desenvoluparà en acollir en el trànsit decisiu un nen jueu de sis anys, a qui les vacances de l'estiu el van sorprendre allunyat dels seus pares, a casa d’uns familiars a les regions inicials de l’avenç nazi i que va acabar desvalgut en un tren camí del camp d’extermini. L'extrema fragilitat de la mirada innocent del nen truncarà la duresa infrangible del cor de la jove lluitadora, que anteposarà la protecció del petit a l'odi extrem que sent cap als seus captors i ofrenarà la seva vida en sacrifici per acollir i acompanyar el desorientat nen, a canvi d'experimentar en el moment de la mort la plenitud del saber-se mare per primera vegada.

Les tres mirades que Grossman dirigeix ​​a la maternitat es converteixen en un clar homenatge a la seva pròpia mare, ja que no en va és a ella a qui dedica l'obra, i a qui vol que el lector, a través del llibre, conegui, tal com es pot inferir de la carta que escriu a la seva pròpia mare en el vintè aniversari de la seva mort: “Jo sóc tu, estimada mare, i mentre visqui tu estaràs viva. I quan jo mori tu viuràs al llibre que t'he dedicat i el destí del qual és tan semblant al teu. (...) He pensat en tu tot el temps durant aquests últims deu anys quan treballava... Vaig plorar quan tu –tu, tan sola, l'únic somni de la qual a la vida hauria estat viure sota un mateix sostre amb mi- li vas escriure al pare : 'Em sembla raonable que et vagis a viure amb Vasia si aconsegueix un pis. T'ho dic de nou, perquè ara estic bé, i no t'has de preocupar per la meva vida espiritual: sé com protegir el meu món intern de les coses que m'envolten’.” El remordiment per no haver pogut portar la seva mare a viure amb ell (el que l'hagués salvat de l'extermini) tal com va fer amb el seu pare, el va assaltar des del principi del conflicte i no el va abandonar mai, fins al punt de convertir-se en la motivació principal de la redacció d'aquesta obra immortal.

 

3. Militància i denúncia: Si la batalla de Stalingrad és l'escenari del drama de la novel·la, les purgues del 1937 i dels anys posteriors a la guerra en són els bastidors. La decepció de l'autor davant del règim estalinista, el temor a ser-ne una víctima més i la vergonya per la traïció als propis principis per evitar ser engolit pel funest estat policial es plasmen en tots els seus estrats a través de la novel·la. La decepció es fa palesa al lector en relatar la sort del presoner polític (Abarchuk) al Gulag. La vella guàrdia revolucionària purga el seu pecat (haver fet la revolució al costat de Stalin) morint a mans de grollers delinqüents, amb els quals comparteixen captiveri, però dels que acaben sent esclaus, davant l'absoluta indiferència dels guàrdies dels camps. El temor l'encarnen diferents personatges: Mostovskoi, el vell bolxevic internat en un camp de presoners alemany, Krímov, el comissari caigut en desgràcia i detingut, interrogat i torturat per la policia política, després de la seva destacada participació a la defensa de Stalingrad i el personatge que millor encarna l'alter ego de l'autor: Víktor Shtrum, científic de prestigi que treballa en projectes de recerca per a l'Estat i que té dubtes raonables sobre el règim estalinista.

Mostovskoi representa el passat de la revolució bolxevic: el vell combatent leninista reviu, en el seu captiveri entre els nazis, les pugnes entre les faccions revolucionàries que a principis de segle pretenien enderrocar el tsarisme. Entre els presoners que l'envolten hi ha un menxevic, un tolstoista amb esperit redemptor i representants de les dues tendències bolxevics que acabaran enfrontant-se, sent el vell leninista la víctima de l'enfrontament: l'enèrgic Yershov que encarna el trotskisme i la resta dels membres del partit que representen la línia estalinista. El rerefons d'aquest enfrontament és a la pugna per la direcció de l'organització clandestina que pretén provocar una insurrecció al camp de concentració. Les converses de Mostovskoi amb els diferents personatges emmarquen els abismes que separen les postures dels uns i dels altres, fins a l'extrem de conduir el moviment al fracàs i a la traïció. El vell leninista assisteix a la reproducció dels errors del passat, passiu i submís, com feia abans en no enfrontar-se a les acusacions de traïció que van patir els seus camarades durant les purgues, però alhora aterrit per comprendre la certesa de les afirmacions que l’oficial nazi, conversant amb ell, aboca sobre la igualtat entre tots dos règims, el hitlerià i l'estalinista, que ell ha ajudat a crear.

Krímov és el present del bolxevisme en la deriva estalinista: el terror en la seva forma més tenebrosa, la de l'absurd. El metòdic comissari, defensor de l'ortodòxia revolucionària, acaba reclòs a la presó, sotmès a continuades tortures per obtenir la seva confessió sobre banals crims. En la derrota, només mantindrà viva la seva dignitat i lucidesa per l'esperança de recuperar l'amor de la seva exdona, que el va abandonar a l'inici del seu ostracisme polític. Així, l'amor i la proximitat de l'individu es converteixen en els únics remeis salvífics del condemnat davant les obsessions del règim totalitari, ja que els desitjos i les esperances són l'únic espai on la llibertat no pot ser comprimida pels aparells repressius de l’estat.

Shtrum es presenta com el revers del personatge del comissari Krímov. Tot i ser escèptic sobre la direcció política del règim estalinista i manifestar públicament les reserves davant la família i el cercle d'amistats, és un científic que anteposarà l'èxit de les investigacions i el progrés de la carrera professional a la dignitat personal. Aquesta dignitat només aflorarà quan la seva condició jueva per una banda, i els avenços de les seves investigacions, poc conciliables amb els principis filosòfics del materialisme històric marxista, de l'altra, condueixin les autoritats polítiques a exigir-li una declaració de fidelitat al règim i una retractació sobre conclusions dels seus treballs. Malgrat el terror i l'abatiment que l'embarguen es negarà a rebaixar-se, com si fos un Galileu modern; però els afalacs que rep del mateix Stalin, sabedor de la importància estratègica de les investigacions sobre física nuclear en el futur, acabaran dominant els seus recels polítics, fins al punt de convertir-se en un instrument més de l'aparell repressiu del partit que, després de reconèixer-ne la vàlua i restituir-li el seu prestigi entre els científics, el seduirà fins a l'extrem de requerir la seva signatura a la injusta denúncia cap a altres companys científics caiguts en desgràcia davant del règim. La traïció cap als seus principis anirà, a més, acompanyada per la frustració afectiva, ja que el seu amor cap a la dona del seu fins aleshores amic i col·laborador, Sokolov, es veurà truncat per l'adhesió de Shtrum al manifest de denúncia, que el seu col·lega es negarà a secundar, caient, així, en desgràcia i arrossegant amb ell la seva pròpia esposa, que es veurà allunyada definitivament de Shtrum. Si Krímov encarna el triomf de la dignitat personal davant del terror, Shtrum representa la derrota de la intel·lectualitat russa davant l'estalinisme, en caure al parany que el règim li tendeix i col·laborar activament o passivament en les seves purgues. Simbòlicament, l'amor ve a secundar el triomf moral del primer, i abandona en la seva derrota el segon.

Els personatges esmentats posen forma i rostre al pesant neguit que l'autor sent davant la despietada repressió estalinista. Però ells, com tots els altres personatges secundaris, es limiten a patir les conseqüències del deliri totalitari. Gairebé no hi ha motius perquè siguin investigats, torturats i deportats com a enemics de l'estat i de la revolució. Únicament de forma tangencial se'ls pot relacionar amb les dues grans causes de les purgues anterior i posterior a la gran guerra pàtria: pertànyer a la classe dels kulaks (els sofriments i l'extermini dels quals ens són relatats en un dels excursus que l'autor fa a les trames principals, en què il·lustra les desventures del xofer de Mostovskoi, Semiónov, capturat juntament amb el primer pels alemanys però que aconsegueix escapar al captiveri, per refugiar-se entre la població de les miserables planes ucraïneses que va patir de forma extrema els efectes de la purga) i formar part d'una de les minories nacionals de la Unió Soviètica (jueus, calmucs, txetxens, ucraïnesos..., repressió que s'intueix en les descripcions que Darenski, un militar represaliat que serveix com a observador de l'exèrcit, fa de les estepes calmuques i de la seva gent) que Stalin pretén fer callar per evitar que el nacionalisme perjudiqui el desenvolupament de la Revolució bolxevic. Altres personatges secundaris patiran directament per això (com l'aviador jueu Korol, o la vella pagesa Jristia Chulniak, esposa d'un Kulak que acull a la seva Jata el fugit Semiónov). L'estupor i el dolor de Grossman davant la persecució patida pel poble soviètic a mans del seu propi estat es transforma en vergonya, en comprendre el seu propi paper col·laborador amb la maquinària repressiva de l'estat, en enaltir els líders i els membres del partit comunista a les seves cròniques i reportatges de guerra. Per això Shtrum representa millor que cap altre personatge el sentir de l'autor de l'obra, la seva frustració en saber-se traïdor als seus propis principis morals, per haver acceptat, com el mateix Grossman, el reconeixement de les autoritats a les seves qualitats intel·lectuals i haver-les posat al servei dels seus criminals interessos. Al costat de la vergonya només resta una postura vital davant la injustícia despersonalitzada de l'estat repressor: abandonar-se a la beguda i intentar oblidar, com farà el personatge de Spiridónov, director de la central elèctrica de Stalingrad, destituït del càrrec per abandonar el seu lloc, per assistir la seva filla en el difícil tràngol del part, l'últim dia del setge a la ciutat, malgrat haver suportat amb valentia i aplom els moments més durs del setge.

L´epíleg de l´obra ens ofereix el contrapunt apropiat al´atmosfera opressiva que pateixen els personatges principals i secundaris del drama. En la calma dels boscos de la rereguarda del front l’oficial major Beriozkin es recupera, juntament amb la seva família, de les ferides rebudes a Stalingrad. El lloc, ple de pau i quietud serena, en què la natura segueix el seu curs aportant els primers indicis del renaixement primaveral, després del tenallador hivern, contrasta amb l'escenari devastat per la fúria de la guerra on ha transcorregut la totalitat de la novel·la. L’oficial, embargat per la sorpresa davant l'espectacle de la vida que torna a començar, se sent feliç per haver sobreviscut i es mostra incrèdul amb la nova condició d'heroi, l'ascens i el reconeixement als esforços que les autoritats li han atorgat. Incrèdul perquè aquest reconeixement li arriba quan menys va fer per merèixer-ho. L'estat fagocitador necessita nous exemples de valentia i sacrifici amb què alliçonar les masses que marxen a l'escorxador. Ironies del destí, l'únic personatge que se sent satisfet i rep un reconeixement digne pel seu esforç, sembla haver estat escollit aleatòriament i per mèrits qüestionables. Tal és la naturalesa i lògica de l'estat estalinista, capaç d'aniquilar el més brillant i devot dels seus seguidors i d'enlairar l'individu neutre i secundari, per això enaltir la imatge del seu líder... La sorpresa del major, que és també la de l'autor, però, no està exempta d'esperança: “Encara és fosc, fa fred, però aviat s'obriran les portes i els porticons. Aviat la casa buida reviurà i s'omplirà amb les llàgrimes i les rialles infantils, ressonaran els passos apressats de la dona estimada i els caminars decidits de l'amo de la casa”. La casa buida que ha de reviure, sens dubte, és la Rússia alliberada del tirà, mort pocs anys abans de la finalització del llibre. Però l'esperança que Grossman sembla entreveure encara estava lluny de culminar-se. I només els capricis del destí evitarien que l'obra desaparegués després de la mort de l'autor i la negativa del règim a publicar-la, per fer-la reviure en els nostres temps com el testimoniatge més viu i intens de l'època més fosca de la humanitat.

I la tutoria era una festa

 

Per als que som tutors i hem de seguir un Pla d’Acció Tutorial (PAT), sovint cada cop més encaminat a preservar el benestar emocional del nostre alumnat, la quotidianitat del nostre quefer ens exposa a entomar de front l’avantguarda de l’embat reformador que el Departament d’Educació promou, amb una seguit d’activitats i propostes que freguen l’absurd o, el que és encara pitjor, el doctrinarisme d’un relativisme moral pensat per provocar la dissolució social, abans que l’efecte educador que hom esperaria d’una tutoria.

Així, mentre les tècniques d’estudi i estratègies d’aprenentatge que constituïen les tutories en èpoques passades, es veuen relegades a l’oblit i a la irrellevància, les “situacions”, ancorades en problemàtiques socials que afecten al jovent, guanyen pes i presència, sovint sota l’emparament de les xarxes educatives impulsades pels consistoris municipals. És el cas de la darrera activitat que he hagut de treballar, aquesta mateixa setmana, a l’aula, en la meva tutoria de 2n de batxillerat, complint amb el PAT del meu centre: sota l’epígraf “Són cosa d’ara els botellots?” l’editorial La Galera, en el seu blog digital “El món a l’aula”, ofereix una activitat de reflexió sobre l’oci i la festa multitudinària, en espais públics, sovint amanit amb el consum d’alcohol i altres substàncies, protagonitzades pels mateixos alumnes d’institut i el jovent en general[1]. L’activitat, pensada i dissenyada metodològicament com una situació d’aprenentatge similar a les que el Departament convida a desenvolupar, no únicament a les tutories, sinó en qualsevol matèria, proposa abordar aquesta pràctica del “botellot”, que pot resultar molesta i incívica, alterant el descans nocturn del veïns o l’ús i ordre de la via pública, des del relativisme que qüestiona la crítica a l’oci del jovent, tot igualant-lo a altres formes de diversió, practicades en els seus anys d’adolescència, per les generacions adultes que avui s’indignen davant la gresca del jovent actual.

El missatge que l’activitat trasllada a l’alumnat, fomentant una recerca consistent en entrevistar pares i avis per concloure que l’ànsia de diversió és consubstancial al jovent, independentment de l’època de la que es tracti, i de l’educació rebuda, dilueix qualsevol traç de negativitat que es pogués atribuir a la present pràctica del “botellot”. Amb l’arbitrari propòsit de tranquil·litzar els protagonistes d’aquest tipus d’oci nocturn, se’ls fa creure que, qui ara es queixa i pateix els seus estralls, va fer el mateix -sota altres manifestacions i fórmules pròpies de la moda de la seva època- en els seus temps de joventut. Amenitzar aquesta conclusió amb sentències de filòsofs com Sòcrates, Plató o Aristòtil, queixosos de la despreocupació característica de les generacions dels joves atenencs, aporta l’argument d’autoritat que confegeix el definitiu to sapiencial a l’activitat. Deslliurats de qualsevol sentiment vergonyós, diluïda la seva pràctica en la universal i necessària experiència festívola que acompanya a l’explosió hormonal pròpia de l’edat, es desactiva tot sentit crític que pugui desplegar la reflexió, per acabar promovent un esperit absolutori que els alliberi de pensar en altres aspectes pertinents per entendre el fenomen de la festa que protagonitzen.

Per exemple, entendre que el sentit de tota festa ha estat, tradicionalment, vinculat a un motiu de celebració. Les festes de les generacions passades, per arrauxades i desfasades que fossin, tenien la voluntat de trencar la quotidianitat i les rutines de les activitats laborals o formatives, quan aquestes concloïen parcial o definitivament. La festa tancava un cicle de monotonies i esforços, guanyant significació i sentit. Hi havia una raó per commemorar que dignificava la disbauxa i la gresca protagonitzada. Prendre consciència d’aquesta diferència, que certament distingeix la pràctica festiva del jovent actual, disposat a celebrar per celebrar, un dia sí i un altre també, fins convertir l’aplec en un moviment inercial alienat, del festeig propi de generacions anteriors, no només és un exercici d’aprenentatge de les pròpies arrels comunitàries, sinó un necessari estímul educador que reprengui els valors morals consubstancials a l’acció tutorial que ha de promoure l’escola. El perill del relativisme en l’educació no només rau en la pèrdua de sentit del lewensbeld, sinó en el cofoisme i el conformisme que, erròniament, alguns pedagogs associen al benestar emocional amb el qual volen protegir l’alumnat de la seva pròpia ignorància.    

---

[1] https://text-lagalera.cat/blog/lns198-botellots/

 

Visita a l'exposició Antonio López a la Pedrera.

 

Comencem l’any aprofitant els darrers dies de vacances, abans de reprendre les rutines acadèmiques, per visitar l’exposició del pintor Antonio López, que fins al 14 de gener estarà oberta a la Pedrera. La mostra no només ofereix un tast extens i quantiós de l’univers creatiu de l’artista, sinó que aspira a reflectir el procés creador de la seva obra. Val molt la pena, en aquest sentit, el visionat del documental-entrevista amb la qual es tanca l’exposició on, des de la seva senzillesa humana, acompanya a l’espectador a albirar la insondable profunditat que vol plasmar en la seva obra.

Una obra encara en procés de creació, caracteritzada per la intervenció constant, per l’elaboració lenta, pausada, reflexiva, que pretén copsar el detall de la realitat que representa, admetent, però, el canvi constant que conté, en una contradicció tan agosarada com genial, la que resulta d’aspirar a l’eternitat intemporal del quadre acabat que, alhora, retrata el pas permanent del temps. La pulsió entre l’instant fugaç i l’eternitat es troba present en tota la seva obra, que no té altre tema que la fascinació per la vida, abordada en motius creatius tan bàsics com les flors, els infants, els interiors, els exteriors o la nuesa. Volent fixar amb la mirada de l’art el canvi vital que experimenten les realitats naturals i humanes, es capfica en la tasca hilemòrfica de fixar artísticament els principis del pas del temps, el pas de la vida per la seva obra i en la seva obra. Si amb l’obra pictòrica cerca copsar la instantaneïtat fugissera, amb l’escultura juga a convertir el volum en el vehicle d’expressió de la multiplicitat de perspectives visuals que ofereix l’objecte en l’espai. El temps i l’espai són, doncs, les condicions de possibilitat del seu art que s’atansa a l’infinit, ja sigui en la unicitat de la mirada del subjecte -en l’obra pictòrica- o en la materialitat de l’objecte i la seva dimensionalitat espacial -en l’escultòrica.

En l’aspiració a la totalitat, la seva pintura és orgànica, és a dir, madura i canvia al llarg d’un procés creatiu sense fi, malgrat l’aparença d’acabament que ofereix a l’espectador, mentre la seva escultura és estàtica, d’un hieratisme propi de l’art primitiu. No li cal el moviment, atribut de l’espectador que accedeix a ella des de la multiplicitat de punts de captura possible en la contemplació. Dinamisme i estatisme, potència i acte. El realisme aristotèlic de l’art d’Antonio López té també un τέλος, una finalitat, plasmar la vida, fer d’ella el tema creatiu de l’art, des de la senzillesa de cada instant per copsar la complexitat de tota existència. I és en aquesta unicitat temàtica on coincideix amb el cineasta Víctor Erice, qui el va filmar en la pel·lícula documental del 1992 El sol del membrillo, on aspirava a reflectir el procés creatiu d’un quadre de l’artista, creació dins de la creació, tensió irresoluble entre art i vida. Essent la vida el motiu artístic d’inspiració d’ambdós, els uneix el mateix fi perfeccionista, la impossible reducció de tota existència a un instant omnicomprensiu. En aquesta pulsió infinita, la lluita amb el detall i l’omnicitat, hi resulta la fascinació captivadora de l’art de deixar inacabat un quadre -en el cas de López- o una història -en el d’Erice.

Eriçons, guineus i altra fauna

 

La polèmica originada per la simplicitat i mediocritat amb la què la pel·lícula Napoleó, de Ridley Scott, -ressenyada ja anteriorment en aquest bloc[1]- descriu la figura de l’històric emperador francès, reduint la seva grandesa a la mera habilitat tècnica en la maniobra dels seus exèrcits i a la perícia en el combat, m’ha portat, aquests dies, a rellegir el clàssic assaig sobre la interpretació de la història del professor i estudiós del liberalisme, Sir Isaiah Berlin, L’eriçó i la guineu[2]. L’anàlisi que Berlin fa de la novel·la Guerra i Pau, de Tolstoi, així com de la figura i el pensament del mateix novel·lista rus, en aquest assaig, és, de fet, un potent exercici d’interpretació i classificació de les idees i dels seus protagonistes, en funció del seu alineament amb el paper i influència que atorguen a l’individu en la  història. Així, en funció de si considerem que els grans esdeveniments col·lectius, com ara la Revolució Francesa o el re-disseny d’Europa al voltant de les Guerres Napoleòniques, són el resultat de l’actuació de forces impersonals, les idees i els mecanismes socials propis de cada època, l’inexorable moviment dels dispositius culturals i tècnics engendrats per l’home en cada circumstància històrica, sobre les quals les persones aïllades no tenen cap poder de decisió o alteració, o, per contra, defensem que tot allò que s’esdevé és el producte de la intervenció genial i preclara de certs homes, amb capacitat d’influir i canviar el curs dels esdeveniments, estarem, en l’esquema de Berlin, posicionant-nos davant de dues explicacions que marquen el recorregut de la historiografia, així com dels intel·lectuals que les han plantejat i discutit.

Com en el cas de Tolstoi, Berlin fuig dels plantejaments essencialistes i creu que la història és el fruit de totes dues concepcions, la que la redueix a l’actuació de forces objectives i impersonals i la que atribueix els seus girs a la intervenció decisiva de personatges únics i carismàtics. Hi afegeix, en tot cas, el component moral a l’acció d’aquests últims, per què és aquesta darrera determinació la que fa bona, per al progrés humà, la seva acció en la història, domesticant les idees pròpies de cada moment històric fins redreçar la seva direcció en benefici de causes adequades al bé de la humanitat o a l’impuls de polítiques favorables al desenvolupament humà.

Cercar les causes dels fets per poder, després, predir i avançar-nos als esdeveniments futurs, és l’objectiu de la història com a ciència propi del segle XIX, que Tolstoi, en el seu anàlisi, despullarà fins evidenciar les seves vergonyoses contradiccions. Admetre que els fets poden estar governats per la raó, fins convertir en necessària la seva aparició, condueix a la destrucció de la possibilitat de la vida com a activitat espontània on intervé la consciència i el lliure arbitri. La necessària reducció de la història a simples causes explicatives contrasta amb la desbordant acumulació d’elements irreductibles a la comprensió humana que caracteritza la vida. La primera, a ulls de Tolstoi, limita, mentre que la segona, possibilita. Així, reduir els fets històrics a la contribució d’un sol esperit humà que, com Napoleó en la seva genialitat, els condueix i precipita, resulta tan empobridor com fantasiós. Cal, doncs, obrir-se a la contribució que cada actor aporta, des de la seva parcialitat i ignorància en relació al tot que conforma el moviment històric en el qual participa. Tolstoi, en la seva novel·la, més que captar i entendre un esdeveniment històric, pretén reflectir l’esdevenir mateix de la vida. I si bé la raó no resulta una eina prou reveladora per realitzar aquesta tasca, cal, per reflectir el corrent vital que arrossega la humanitat endavant, recórrer a la intuïció, el desig, la voluntat que governa l’esperit i que es troba en la determinació de la gent senzilla -els camperols o els soldats, protagonistes dels grans fets, com les revolucions o les guerres- que configura l’ànima d’un poble o de la humanitat sencera.

La identificació de Tolstoi amb la guineu, la metafòrica figura del pensador que fuig de la unicitat reduccionista a un sol principi explicatiu causal, propi de la figura metafòrica alternativa, la de l’eriçó, per evocar la desbordant diversitat d’allò particular, confús i caòtic que caracteritza els fets i la vida, ridiculitzant qualsevol intent d’explicació coherent i lògic del seu succeir-se, és la més celebrada de les aportacions categòriques de Berlin al debat sobre la història. Més enllà de la contradicció inherent a tot escepticisme que conté l’esmentada dicotomia categòrica -al cap i a la fi, la reducció a dues categories úniques de pensadors per entendre la història de les idees té més d’exercici racional que d’intuïció lluminosa-, allò que acaba despistant i provocant debats superflus és la contraposició permanent de totes dues posicions. Ni la història és el resultat d’una causa única, ni és la concatenació de voluntats d’actors dispersos que reflecteixen el corrent insondable de la vida, sense més governança que el propi esperit present en la naturalesa dels pobles. Més aviat, la suma de totes dues possibilitats -causes determinants i voluntats irracionals-, que sempre és possible detectar en els fets històrics, ofereix un marc de referències prou ampli per encabir tota manifestació del intel·lecte i de la creativitat humana que l’art i la literatura conté. Així, la pel·lícula del Ridley Scott pot tenir una justificació tant valuosa com la pròpia novel·la de Tolstoi, però en cap cas podem afirmar que siguin, una i altra, el viu reflex de la veritat dels fets que narren. La veritat és l’atribut de l’omnisciència, no pas el de la ciència, i menys encara el de les interpretacions culturals que es limiten a cercar aproximacions -els “possibles” de l’harmonia preestablerta de Leibniz-, formant constel·lacions de possibilitats per conformar l’essència de la realitat. La novel·la Vida i destí, de Vassili Grossman és l‘expressió més afortunada, en termes creatius, d’aquesta suma.

Cal, però, escollir quina de les possibilitats aporta més honestedat a l’experiència viscuda, fent-la més versemblant, més aproximada a la realitat dels fets. En cas contrari, el resultat és l’aparició del camaleó, la figura metafòrica de l’intel·lectual que sempre troba la forma de mimetitzar els esdeveniments sota la interpretació que més s’ajusta al seus interessos i els d’aquells que li paguen. L’arbitrarietat que amaga el relativisme que admet postures pròpies d’eriçons i de guineus, en la narrativitat històrica, dona peu a l’aparició d’aquestes altres bèsties que fan del biaix, l’anècdota o el detall el sentit darrer de tot esdeveniment, convertint la història en una bufonada on totes les veus tenen cabuda. L’extrapolació d’aquesta pràctica en l’actualitat a altres camps de les ciències socials i la vida comunitària comporta el perill de l’extensió de la ignorància, veritable pandèmia del nostre temps. Berlin comença el seu assaig citant el vers del poeta Arquíloc que diu “moltes coses sap la guineu, però l’eriçó en sap una sola i gran”; avui, que el saber és un valor devaluat, més que guineus o eriçons elogiem els camaleons que, sense saber res, aparenten saber-ho tot.  

---

[1] https://joannonell53.blogspot.com/2023/12/napoleo-de-ridley-scott.html

 

[2] The Hedgehod and the Fox, Weidenfeld and Nicolson Ltd, 1953. Hi ha traducció al castellà: El erizo y la zorra, ed. Península.