Exemplaritat i baixesa pública

 

L’exemplaritat pública és el principi d’acció que s’ha d’exigir a una autoritat política en qualsevol funció de servei. Més que la seva eficàcia o eficiència, amb rendiment de comptes i resultats, que determinaran, finalment, la gestió del seu mandat, se li ha de requerir, mentre roman en el càrrec, que faci honor a la responsabilitat que se li encomana, quan assoleix la designació de representant públic i s’investeix d’autoritat. Quan diem que les institucions estan per sobre de les persones, afirmem que qui les representa, essent una persona corrent, assumeix les obligacions ideals que, implícitament, vam atorgar-li a la magistratura per a que pogués exercir complidament la tasca refrendada. Així, doncs, l’obligatorietat d’una conducta impecable, gairebé sobre humana, en el respecte a la llei i demès institucions, així com als drets de la resta de la ciutadania, fan que la funció pública hagi de recaure en individus d’alta qualificació moral. No ens fallen a nosaltres, quan protagonitzen conductes d’abús d’autoritat i impunitat coactiva, sinó a les eines de gestió del bé comú sobre les que descansa la possibilitat de la convivència de col·lectius i grups socials. Quan les persones no són capaces de revestir-se de l’exemplaritat institucional que representen, ens transmeten el missatge que la institució aixecada per defensar la justícia i el bé és en realitat un trampolí per a la cobdícia i la iniquitat dels més abrandats. La descreença i l’escepticisme dels ciutadans envers aquestes tasques d’alta representativitat pública van aparellades, llavors, a la desconfiança envers la política, les seves institucions i els règims jurídics que haurien de garantir la vida comuna.

El dimitit senyor Errejón afirma no haver estat capaç de superar les contradiccions entre la persona i el personatge -entenem que “polític”- que era. Crida l’atenció l’elecció del terme “personatge” per referir-se a les seves funcions de diputat portaveu del seu grup polític al Congrés dels Diputats. Un personatge és una figura representativa d’una ficció literària, teatral, cinematogràfica o psicològica. Aquí, el que resulta xocant és que es designi a sí mateix com a personatge polític, degradant a mera ficció la dignitat de la seva condició de representant electe. Amagant la vergonyant actuació sota la màscara d’un personatge de baixa estofa, el polític, perpetra l’estocada final que desgavella per complet la fe del ciutadà en el sistema democràtic. Què es pot esperar d’algú que ha rebaixat a impostura la seva funció pública, només per justificar la manca d’exemplaritat en l’exercici de les seves funcions? Res millor del que es pot esperar de qui, institucionalment, l’ha emparat i protegit durant tants anys d’exercici públic.

Fa un parell de setmanes vam veure al cinema la pel·lícula de la Iciar Bollaín, Soy Nevenka. La història que narra és ben coneguda: la primera denúncia i judici per assetjament sexual d’un càrrec electe envers una subordinada i companya del consistori de Ponferrada a principis del present segle. No cal dir quin va ser el resultat d’aquella ignomínia per abús de poder. Malgrat ser considerat culpable, l’Alcalde responsable d’aquells pertorbadors i repugnants actes de sotmetiment i vexació envers la víctima, va ser absolt pels mitjans i l’opinió pública, mentre que la denunciant va ser linxada i anatemitzada, fins al punt d’haver de migrar del país per la persecució mediàtica i l’ostracisme laboral patits per atrevir-se a assenyalar un representant electe. En aquell cas, va ser preferible salvar les institucions de la indigna actuació de les persones que les encarnen, tot i cometre un segon abús i atropellar novament la víctima.

Ara que l’exemplaritat i l’honor del càrrec ha caigut en el màxim descrèdit, pels innombrables casos de corrupció i tràfic d’influències que acompanyen als representants públics al nostre país, el cas Errejón presenta una novetat que dinamita tota la infàmia anteriorment viscuda: la responsabilitat individual no té efecte quan el que sotjau a la seva injusta acció és la força incontrolable del poder que com a autoritat ha adquirit. La baixesa pública -en la forma, segons Errejón, del patriarcalisme imperant a la societat o del neoliberalisme que colonitza no només els mercats, sinó també les relacions humanes-, contra la qual ell no ha sabut resistir-se, supleix a l’exemplaritat, en un intent de salvaguardar l’individu de la responsabilitat moral del propis actes. En l’altisonant comunicat on presentava la seva renúncia, el personatge que ell mateix s’ha construït per justificar-se, dona a entendre que és implícit a l’exercici dels càrrecs electes comportar-se de forma ignominiosa. Així, el desprestigi de la institució paga la pena si, amb això, es deslliura al subjecte de l’expiació dels deutes morals contrets. Les institucions al servei dels instituïts i no dels instituents. Aquest sembla ser el corol·lari de l’argument inculpatori que, paradoxalment, ens trasllada el personatge que vol exculpar-se a sí mateix, com a persona no disposada a assumir les conseqüències atribuïbles als actes protagonitzats pel personatge públic. Un joc de trilerisme, amb desdoblament de personalitats inclòs, que no aguantaria el més mínim anàlisi ètic si la perspectiva adoptada fos la de les víctimes.

Com l’esmentada pel·lícula ens fa veure, el càrrec públic pot amagar la impunitat dels seus reprovables actes, davant de l’opinió pública, sempre que la dignitat de la seva funció el precedeixi. Però aquesta ocultació no és efectiva davant del patiment desolador de la víctima. Si aquest patiment ocupa el primer pla de l’escena pública cau automàticament la toga d’immunitat que amaga al personatge, per mostrar-nos, descarnadament, la vilesa de la persona depredadora i assetjadora. Voler, malgrat tot, seguir ocultant-se rere les prebendes del càrrec només condueix a arrossegar en la caiguda individual la dignitat i credibilitat de la funció pública. Malauradament, el cas Errejón no és l’expressió aïllada d’un ego desmesurat i empès per la seva baixesa moral, sinó el símptoma d’una malaltia que ja ha fet metàstasi social en l’exemplaritat de les nostres conductes públiques.

Soflames, derives i perills

 

Amb ERC implosionant entre retrets mutus i desconfiances més pròpies de la versió dolenta d’una nissaga de poder familiar, Junts meditant si ja va sent hora de passar factures i demanar comptes per renovar lideratges i la CUP introspeccionant, assembleariament, sobre si els mecanismes assemblearis són els més apropiats per prendre decisions polítiques, mentre la realitat se’ls esmuny de la discussió de l’ordre del dia, l’escenari del catalanisme polític va concedint espais i altaveus a Aliança Catalana, el partit xenòfob que lidera Sílvia Orriols. En el darrer debat parlamentari sobre Política General, celebrat fa dues setmanes, la seva intervenció, plagada dels recurrents missatges d’odi al migrant, va consistir en retreure sense misericòrdia als esmentats partits la paràlisi per emmirallament irresponsable que exhibeixen en les qüestions de l’agenda nacionalista, com ara la llengua, la cultura i la identitat.

Davant el desistiment de funcions del catalanisme sobiranista, perdut en el seu laberint de postureig, essencialista i arrauxat davant d’uns auditoris, o pragmàtic i oportunista davant d’uns altres, sense deixar mai d’acusar-se mútuament de traïdories i tacticismes, els ultres es van apoderant del terreny identitari amb un discurs clar i català que denuncia el constatable retrocés de l’ús de la llengua en l’espai públic, identificant, així, una amenaça que posa en perill la unitat de la nació, davant del qual semblen ser els únics disposats a actuar amb mà ferma i mesures urgents i extremes. Atiant la por, esperen arribar a ser escoltats per tots aquells independentistes que s’han anat desencantant amb la gestió política del Procés pilotada pels partits que van plantejar el fracassat desafiament a l’Estat, van proclamar la fallida Independència i van malaguanyar les majories sobiranistes parlamentàries. Calcant estratègies pròpies del feixisme que han donat, històricament, resultats exitosos en contextos democràtics a aquestes forces extremistes, descriuen unes amenaces a la suposada unitat identitària, identifiquen els causants de la temuda debacle i carreguen contra els possibilitadors patris que ho han consentit amb fins electoralistes o amb la inacció resultant de prioritzar amnisties i retorns polítics. Tot un programa de reïficació que el militant de la causa idealista, fortament mobilitzat arran del Procés, desitja escoltar per reprendre anhels, restituir il·lusions i refermar antics combats refrendats per els clàssics greuges provocats pel vell enemic de l’Estat.

Amb aquest panorama auguro un creixement considerable del partit ultra en els propers comicis autonòmics, directament proporcional a la davallada que experimentaran la resta de forces sobiranistes. El problema d’aquest transvasament de vots no és que el desafiament independentista pugui reprendre el vol, sinó que la identificació del nacionalisme català amb el feixisme, que els partits estatals han maldat per confegir durant dècades, sigui ara no només possible sinó perfectament demostrable. Un catalanisme radicalitzat, esdevingut majoritari, té la potencialitat d'arruïnar tots els esforços constructius que han vertebrat el país durant dècades, així com totes les aportacions estabilitzadores d’un catalanisme moderat que han possibilitat, durant anys, la política estatal. Així, els que abans es carregaven de raons per dialogar amb l’Estat i resoldre democràticament la «qüestió catalana» ara podrien alimentar baixes passions que accentuessin la confrontació, fins arribar a la polarització extrema de la societat, observable en altres democràcies que flirtegen amb el desastre, que empenyés el país a l’abisme del trencament del pacte social, amb el conseqüent resultat de la il·legalització i residualització de tota forma de catalanisme. Concedir a l’extremisme d’arrel populista l’oportunitat de copar l’escenari polític no només és el pitjor error del catalanisme democràtic sinó el pas definitiu cap a la seva completa irrellevància. I sense estructures polítiques nacionals que el representin, tot defensant els valors d’una cultura mil·lenària, l’únic principi cohesionador que restarà dempeus serà l’econòmic. Catalunya completaria, així, el trajecte somiat per les oligarquies nostrades de convertir un anhel, la il·lusòria i fallida República, en un esperpèntic però real, crematístic i lucratiu país-empresa. Ves que aquest destí no sigui, talment, el de tota Europa.

Biennal de pensament 2024

 

L’Ajuntament de Barcelona, i les institucions culturals del país, ja fa anys que promouen un concepte més popular que academicista del saber. Portar un estudiós especialitzat en alguna qüestió, per a fer un seminari d’aprofundiment que reporti beneficis en la recerca dels investigadors autòctons és car i poc rentable, ja que no té retorn econòmic, ni atractiu per a les masses. És, doncs, més propi d’una política de subvencions que d’una d’inversions. I amb la democratització de la cultura i la transparència en la gestió dels diners públics imperants l’estratègia de la subvenció, favorable a col·lectius minoritaris i elitistes, té mala premsa. Resulta, en conseqüència, molt més lloable, si de gestió cultural es tracta, incentivar aquesta mena de festivals que atreuen públic divers, multi-disciplinar, cridat per motivacions tant vario-pintes com l’entusiasme del fan, la curiositat de l’estudiant o la tafaneria del badoc. L’esnobisme es barreja amb la displicència, atreta per la lluminositat dels focus i la cridòria dels mitjans, tot amagant l’interès que l’amant del saber pot obtenir d’aquestes trobades, on s’apleguen noms de primeres figures de la cultura europea, en una mena de supermercat de temàtiques i debats oberts a qüestions d’actualitat.

Ningú pot negar l’èxit de la fórmula. Auditoris plens i gent fent cues per escoltar pensadors en àgores públiques, debatent temàtiques vives i atractives des de perspectives complementàries com l’ètica, la política o les tecnologies, talment una recreació dels diàlegs de temps socràtics, sense perdre, però, les maneres pròpies de la nostra cultura de l’espectacle, amb presentacions emfàtiques, posats fotogràfics i preguntes amables, pensades més per al lluïment del ponent que per a l’aclariment o la problematització del discurs. Tot plegat no deixa de tenir un punt d’impostura i escenificació. Sospito, però, que la valoració que se’n fa des dels despatxos dels nostres representants polítics i promotors culturals és del tot satisfactòria.

Fet aquest aclariment que neix de l’observació com a participant en un dels múltiples actes que la Biennal programa al llarg de tota una setmana, i que no vol desmerèixer l’esforç i l’honestedat dels programadors, ni dels oradors, essent tan sols una reflexió sobre les formes de la transmissió cultural i la promoció del saber en el nostre present, passo a relatar la doble xerrada que divendres 11 d’octubre, al pati de la Model, vaig presenciar. La primera, una conversa entre el Camil Ungureanu i el divulgador del transhumanisme suec, Anders Sandberg, portava per títol “Més enllà de l’humà: transhumanisme i intel·ligència artificial”. La intencionalitat de la mateixa, presentar al públic les qüestions que generen el debat entre els partidaris i detractors de l’ús de la tecnologia per a modificar i millorar la condició humana, va servir per constatar que no hi ha límits en l’aplicació i desenvolupament d’aquests dispositius. Sota l’emparament d’un liberalisme que sacralitza la llibertat de l’individu, el qüestionament, amb un escepticisme proper al de Hume, de l’existència d’una identitat personal, traspuant un optimisme gairebé messiànic, que recorda al positivisme vuitcentista, entorn a les “bondats” de la ciència i la tecnologia i que planteja falsos dilemes com el de la igualació o la millora de l’individu, eludint tota responsabilitat conseqüencialista o la inclusió en el debat d’altres paràmetres socials o polítics, el ponent va fomentar el blanqueig del transhumanisme amb màximes com “tenim el deure de sobreviure”. Barra lliure, doncs, a tecnòlegs i inversors per desenvolupar projectes futuribles que hibridin biologia i aplicacions com les de la Intel·ligència artificial per alliberar-nos, definitivament, de les servituds naturals, entre la indiferència o el convenciment de la majoria dels assistents. Si no fos perquè sembla clar que aquest programa transhumanista està plenament integrat en les agendes de les grans corporacions tecnològiques, cosa que equival a dir que també ho està en les agendes governamentals dels països desenvolupats, m’hauria semblat estar presenciant un acte propi d’un simposi de divulgació de literatura de ciència-ficció. Sembla clar, doncs, que no hi haurà major oposició a la seva implantació que la que ja hi ha en l’expansió dels sistemes intel·ligents de control de persones, eliminació d’opositors i enemics, saqueig i privatització del coneixement o promoció de postveritats, sempre amb el suport impagable de les noves tecnologies. El missatge implícit que hom extreu és que, si es pot fer, tecnològicament, es farà. A on queden els límits “humans” de tot aquest programa d’actuació sembla que és un debat que ja s’hagi resolt en alguna Biennal de pensament anterior o en algun Consell de direcció de les grans corporacions que piloten aquesta esbojarrada cursa cap al no-res.

Finalitzada la primera xerrada, un nombrós públic va omplir ràpidament les escasses cadires que havien quedat lliures, així com els passadissos i laterals de l’auditori del pati de la model, seient per terra i on van poder, fins ocupar, davant l’allau, una sala annexa amb pantalla gegant, i poder seguir l’actuació del segon ponent de la tarda, Jacques Rancière que, acompanyat per Andrea Soto, ens parlaria de “La imaginació en disputa”, tot presentant la seva darrera obra publicada, Au loin la liberté, Essai sur Tchekhov. Amb 84 anys el filòsof francès, capaç d’atreure multituds, va exhibir una envejable claredat expositiva, tot aixecant un travat discurs a partir únicament de quatre preguntes que li va fer la seva acompanyant a l’escenari. El nucli de les intervencions, que van pivotar sobre les aparences, la imatge, la seva popularització i el desig, no s’allunyà del que ha estat el seu objecte de preocupació al llarg de tots aquests anys, la crítica política i sociològica, crítica articulada des de l’estètica, després de deixar enrere els seus orígens marxistes, centrats en l’anàlisi del món obrer. Mobilitzant la imaginació com a facultat alliberadora posà de manifest el que anomena "afectivitats del coneixement”, generadores de la servitud que ens paralitza, prenent com a model de referència un relat de Txékhov, on dos policies porten a la presó un vagabund que els hi narra els seus somnis de llibertat. La incapacitat cognoscitiva d’imaginar que les coses siguin diferents a com són, condueix l’home contemporani al sotmetiment voluntari, narrat per les ciències socials. Rancière proposa superar aquesta incapacitat imaginant altres formes de temporalitat, o altres formes de donar sentit a la realitat, a través de la imatge i l’art com a operacions de rematerialització d’un món desmaterialitzat per les pantalles. En l’acte de reconfigurar el visible ens hi juguem la possibilitat de l’emancipació i la transformació dels espais i del temps, alliberant-nos de l’extenuació del desig que el capitalisme imposa, mitjançant el ferri control de la  imatge. Per imaginar un altre món possible cal, primer, trencar les cadenes del desig que ens imposa la faula capitalista. En la foscor de la tarda nit, enlluernat pels potents focus que il·luminaven l’escena i escoltat per un públic jove, orfe de discursos utòpics, el vell pensador que porta tota una vida descrivint un programa emancipador no va decebre l’auditori.

Necessitats de relats, la Biennal ens va oferir, al llarg de la tarda, un programa doble, amb propostes de superació d’allò humà mitjançant la tecno-ciència, en el primer cas, o d’alliberament de la imaginació de la tirania del capitalisme en el segon. Va mancar, però, la tensió del debat que evidenciés el dramatisme del moment que vivim. De la retòrica d’un i altre discurs emancipador no va brollar cap esperança. En el supermercat de les propostes el seu valor, davant dels fets, sempre és a la baixa. I els fets semblen anar molt per davant de les propostes. Complaguts i conformats, assumim que la lògica del festival té més voluntat d’entretenir que de desvetllar esperits crítics. I sempre ens queda la següent sessió, o el proper festival per seguir alimentant el tedi que ja fa molt que es va empassar l’esperança.

Selectivitat 2025

 

Les darreres setmanes han estat atrafegades als instituts per la sacsejada que han suposat les novetats introduïdes a la prova de selectivitat prevista per al final del curs, el juny del 2025, en compliment dels requeriments plantejats per la nova llei d’educació. L’enrenou que la presentació d’aquestes novetats ha ocasionat en algunes matèries, amb canvis dràstics i radicals, contrasta amb la línia continuista que els exàmens tindran en altres matèries, amb poques variacions respecte al que es venia fent fins ara. És el cas de la matèria de filosofia, on el canvi més significatiu rau en la introducció de la Martha Nussbaum -com ja estava previst- en el conjunt d’autors que poden ser examinables, així com el replantejament de l’exercici de comparació entre autors, que passa a ser ara dissenyat a partir de la introducció d’una situació, davant la qual se li demanarà a l’alumnat que l'avaluï des de la perspectiva d’un dels autors seleccionats. Tot i que sempre hi ha qui prefereix l’immobilisme i troba qualsevol modificació com un atac al seu indulgent conformisme, el cert és que, davant dels globus sonda deixats anar pel Ministeri en relació a com seria el model de prova competencial de la matèria, que ja vaig comentar aquí en el seu moment, podem respirar alleujats per no haver sortit tan malparats com inicialment temíem.

Sorprenentment, si es té en compte la pressió mediàtica i la barra lliure que els malastrucs de les noves pedagogies han tingut els darrers temps a l’hora d’esventar la necessitat de canviar el model d’examen PAU, per convertir-lo en més competencial, les modificacions, quan hi han aparegut, no han significat una oportunitat per rebaixar els continguts que són susceptibles de ser avaluats en aquestes proves, sinó tot el contrari: eliminant l’optativitat, que permetia a l’alumnat escollir entre models diferents d’examen o esquivar alguna pregunta, s’obliga a aquests a preparar tota la matèria. A més s’incrementa el pes de la correcció ortogràfica, gramatical i la coherència discursiva en totes les disciplines, que hauran de destinar fins un 10% de la nota de l’exercici a aquesta qüestió. Les novetats, si s’acaben aplicant realment, especialment en la correcció, haurien de representar un enduriment de les proves així com un empitjorament dels resultats globals de l’alumnat català, atès que en els anys precedents s’havia caigut en la laxitud, tant en l’exigència correctora com en la dificultat dels exàmens. Han sigut anys postpandèmics, amb promocions directament afectades pel tancament i confinament escolar durant un curs i mig, dificultats que es van voler eixugar amb facilitats en l’accés universitari.

Els responsables universitaris de l’elaboració de les proves, potser espantats pel vergonyós nivell que exhibeixen els flamants alumnes que inicien els graus en els darrers anys, després del seu exitós pas per la secundària postobligatòria, i la superació, gairebé massiva, del tràmit de les PAU -altra cosa és si la nota obtinguda donava per entrar als estudis desitjats-, han decidit aprofitar el canvi per augmentar l’exigència i dignificar, en certa mesura, els estudis superiors, que arrosseguen les mancances i defectes de tot el decadent model educatiu que s’ha promogut des de les altes instàncies governamentals, assessorades per institucions pseudopedagògiques i acadèmics al servei de corporacions privades, interessades en ficar cullerada en el negoci educatiu. Aquest increment de l’exigència en l’accés universitari, que va en la direcció contrària a la tendència reformista viscuda els darrers anys a l’escola, que promou l’elaboració de projectes, la gamificació de l’aula, la reducció de continguts i la promoció gairebé automàtica de l’alumnat, així com el seu benestar emocional abans que l’autoexigència responsable, pot ser el punt d’inflexió que faci canviar la dinàmica d’empobriment que ha enfosquit la tasca formativa i ha conduït a resultats molt mediocres de l’alumnat català en les diferents proves d’avaluació nacionals i internacionals.

Veurem si, en efecte, el canvi de tendència es significatiu i si, en l’increment de la dificultat de les PAU, hi va associat un augment del pes de l’especificitat de les matèries i dels continguts en les etapes educatives de la secundària, o si, pel contrari, tot plegat es tradueix en una nova trava que faci augmentar la bretxa social en l’accés a l’ensenyament superior, destinat exclusivament a l’alumnat que té recursos econòmics per eixugar els diferencials educatius que hi haurà entre la formació assistencial promoguda en els centres públics i la formació competencial que tendiran a oferir les escoles concertades i privades. Posats a aplicar canvis seguint la línia competencial que reclama el desvetllament de l’esperit crític de l’alumnat, fora bo demanar-nos, tots plegats, una reflexió sobre el propòsit finalista dels estudis de batxillerat, per a que deixin de ser pensats, únicament, com una preparació per a l’accés a la Universitat i recuperin, encara que sigui mínimament, el seu esperit d’assoliment dels nivells culturals que capacitaren les generacions precedents -que en molts casos no van tenir accés a una educació universitària- per ser lectors competents, ciutadans responsables i mentalitats obertes capaces d’apreciar tant el valor de les arts com les potencialitats de la ciència. Formar persones, no pas hedonistes feliços o emprenedors d’èxit, abocats tots ells a trobar un grau universitari que s’ajusti a les seves estretes exigències, no només dignificaria la secundària postobligatòria, en procés de descomposició galopant, sinó que ajudaria la universitat a naturalitzar els mecanismes d’admissió d’alumnes i a elevar els nivells acadèmics actuals.

El fred de Thomas Bernhard

 

El quart relat autobiogràfic de Bernhard[1] narra el seu ingrés al sanatori per a malalts de tuberculosi de Grafenhof, tètric lloc on es reclou i aïlla, per la seva capacitat contagiosa, els diagnosticats perquè siguin tractats precàriament, sense que es garanteixi una altra cosa que el seu empitjorament i mort. Més que pel pacient, es diria que un condemnat sense remissió, l'establiment vetlla per la societat circumdant, que es veu lliurada de la presència d'individus indesitjats i perillosos per a la salut pública, és a dir per al benestar dels qui estan fora del recinte. Les condicions de l'aïllament no es diferencien de les de qualsevol altre centre de reclusió i mort: un règim estricte i ferri d'activitats embrutidores que obliguen el condemnat a escopir en un recipient els esputs dels seus desfets pulmons, alhora que el seu cos es retreu i consumeix de forma monstruosa amb el pas del temps, en un ambient de degradació inhumana del qual no s'escapen ni els metges, ni les infermeres, simples gestors disposats a aixecar acta del procés de descomposició del malalt que condueix a un únic fi.

L'autor, un jove de 18 anys, destruït pel cúmul de doloroses vivències que han acompanyat la seva adolescència des del final de la guerra, culminades per la mort del seu avi -el familiar amb més ascendència sobre ell-, durant el seu anterior ingrés hospitalari per una pneumònia, que trunca la seva progressió musical com a intèrpret de cant i la seva estabilitat personal com a aprenent de comerç, es veu igualment devastat pel càncer terminal diagnosticat a la seva mare, que no només es consumeix lentament sense que res pugui fer el protagonista , sinó que aglutina totes les atencions i cures de la resta de la família, deixant en l'absolut desemparament, amb la seva malaltia, el jove Bernhard. En aquest estat d'abatiment i solitud, tracta, un cop integrat a les rutines de l'establiment, de convertir-se en un membre més de la comunitat de desnonats, buscant la identitat i el reconeixement del grup humà del qual s'ha vist permanentment exclòs durant tota la seva curta vida. Disposat a assumir la seva sort, accepta ser un autèntic malalt, un subhome més de la comunitat de destinació que iguala els que hi estan tancats i que assumeix com a pròpia. També en aquesta tasca d'integració fracassa, en no aconseguir expectorar i omplir d'esputs el recipient, com sí que ho fan els altres. La seva incapacitat revela la condició de no contagiós, que el diferencia de la resta de pacients, dels quals només rep indiferència i rebuig. També els metges li mostren la seva desconfiança, en no tenir cap protocol d'actuació per a ell, atesa la seva diferent condició respecte a la resta d'interns. El rang de degradació moral que ostenta la seva societat es patentitza amb l'alleujament que experimenta ell mateix quan, després de diverses setmanes de reclusió, finalment aconsegueix extreure esputs del seu propi pulmó, convertint-se en allò que no era inicialment, un malalt de ple dret, un membre reconegut de la comunitat més espantosa, la dels condemnats a mort i indignes, per contagiosos, del tracte i acceptació social. Bernhard se sent obligat a autodestruir-se per assolir un lloc propi a la societat més excloent i classista del món.

La seva condició, ja plenament reconeguda, de malalt li permet rebre l'atenció mèdica completa. Però la vilesa i l'estupidesa demostrada pels qui han de vetllar per la seva salut desperten la seva desconfiança natural envers els professionals de la societat que han deformat el seu esperit -mestres, professors i sacerdots- i ara fan el mateix amb el seu cos. El seu escepticisme envers els metges, dels quals només espera el pitjor, fa augmentar l'autoconfiança en si mateix. Només es té a si mateix, raó per la qual, supervivent d'un temps d'iniquitat i destrucció, assumeix la sort de víctima finalment cooptada pel destí. En un temps de tragèdies col·lectives, el seu lloc propi només pot ser el d’un condemnat més dins una societat que s'extingeix. Aconsegueix, així, aplacar la ràbia nascuda de la injustícia de la seva primerenca mort. Reconeixent la seva inevitable condició de patidor en un món sense exterioritat, en què no hi ha diferències, ja que tots tenen el mateix paper carnavalesc d'éssers per a la mort, hi troba la tranquil·litat. Tot i això, la serenitat, impròpia de la joventut, li permet entendre l'absurd d'aquesta lògica de mort, provocant el renéixer del seu desig de viure. Tot allò que l'envolta cobra l'aparença de la repugnància, davant la qual només resta rebel·lar-se. De nou, haurà de prendre la direcció contrària, reconeixent que no és aquest el seu lloc, no és aquest el seu temps, ni el seu món. Aprèn, així, en la seva rebel·lió i venjança contra les institucions i les ideologies que han conduït l'ésser humà cap a la catàstrofe del seu temps, a prendre les regnes de la seva vida. Nietzscheanament, es diria que ha arribat l'hora del superhome. Assumeix la tasca de reconstruir-se renunciant a tot allò que ha après anteriorment. Si per sobreviure ha de fer créixer la baixesa moral, enganyar i manipular, ho farà. El primer pas serà el de valdre's del col·lectiu mèdic, de qui necessita la medicació que li permeti contenir la malaltia, sense que aquest sigui conscient que actua sota el dictat del pacient. No li serà complicat prevaricar obligant els que pretenen desnonar-lo a ajudar-lo involuntàriament en la curació, malgrat córrer el risc de patir noves negligències mèdiques que gairebé acabaran amb la seva vida.

El segon pas és renunciar a la seva reclusió al sanatori i a la mort social que espera al contagiat. Les excursions fora del recinte, per barrejar-se amb les persones de la població propera, s'emmarquen en l'operació de despullar-se de l'estigma d'indignitat que acompanya els reclusos sanitaris. Desmarcar-se del camí traçat per recórrer-ne un de propi i ignot, reprenent les formes requerides d'una bildungsroman, és la seva elecció necessària per recalcular el rumb vital, en què la lectura i l'escriptura es converteixen en la seva única font de sentit. Haurà, però, en la tasca de redireccionament, de resoldre la seva insania familiar: tallar els llaços parentius que el paralitzen arrossegant-lo al caos, la misèria i la descomposició que regna al seu entorn. La mort, inevitable per l'avançat de la malaltia, de la seva mare l'ajuda a prendre distància. El sanatori serà, així, l'excusa perfecta per fugir del vòrtex autodestructiu que alimenta la seva llar. El jove acata la seva reclusió com el sacrifici necessari per assolir l'alliberament, un cop els comptes afectius, amb la mort del seu avi i la seva mare, estan saldats. Precisa, tot i així, de l'art del birbiloque per tractar amb el personal mèdic, evitant que agreugin la dolència física amb la seva ignorància, fins a graduar-se, ell mateix, en malaltia i mort. En el seu afany per sobreviure transmuta totes les regles, alliberant-se de la màscara del pacient per esdevenir metge de si mateix.

S'adapta a les rutines del sanatori i fins i tot farà amistat amb algun dels residents amb qui comparteix la passió musical. Es tracta de, si vol esquivar la mort, conèixer-ne els símptomes. La presència contínua, al seu voltant, de la parca el mortifica, fent-lo dubtar sobre el seu futur, especulant amb la seva fortuna per haver desafiat el destí escollint anar en la direcció contrària, però el sol fet de pensar en el seu futur ja és un primer indici de l'existència d'una via d'escapament. Els dubtes sobre el seu futur esdevenen certeses sobre el seu passat: té la viva impressió d'haver fracassat en tot el que ha intentat. Les dues pulsions, la de l'odi cap a l'existència i la de l'amor a la vida, es combinen quan passa revista a la seva experiència i expectatives. Tot i que admira, en aquest sentit, els suïcides, se sent incapaç d'imitar-los. Li salva la curiositat per tot allò que l'envolta, amb l'esperança que alguna cosa li doni sentit a seguir viu. Aquesta cosa, sota l'influx del seu avi, ara és l'escriptura. Desvetllar la significació fingida que amaga la vida, la seva aparença de bellesa que oculta un fons de vilesa que fa els homes dipositaris de la crueltat i la desraó. L'absència de tota veritat tret de la constatació de la falsedat que acompanya el fet de creure posseir-la. El saber que la seva pròpia vida s'aixeca sobre la boira del desconeixement al voltant dels seus mateixos orígens, amb el silenci familiar sobre la figura del pare. La fredor del desemparament, només compensada per l'afectivitat del seu avi, causa la seva desolació, fonamentada en la crueltat venjativa de la seva mare que li recorda el que val per al seu pare fugit, obligant-lo a anar a cobrar a l'Ajuntament la miserable ajuda estatal que rep per la seva condició de mare despitada. L'abandó patern, origen de totes les misèries, és l'única veritat que sustenta la seva vida. Una veritat que el fa sentir repugnància per haver nascut. El silenci gèlid que s'aixeca al seu voltant és la falsa resposta que acompanya la tossuderia d'estar viu.

Potser perquè la ignorància incita, com una viva necessitat, la seva set de respostes, es distancia de la resta de pacients tocats per la pulsió de mort. Traint la seva condició de resident a la comunitat dels rebutjats, decideix recuperar la seva salut, malgrat que es guanyi, amb això, la fredor i el menyspreu de metges i pacients. Renovarà el seu anhel de cantar, primer al cor eclesiàstic de l'establiment, després com a solista, malgrat la inconveniència per a la seva malaltia de forçar els pulmons. La música és la veritable cura per al seu esperit, encara que ja no ho sigui per al seu cos, lacerat per noves negligències mèdiques que el situen a la vora de la mort. Mentre la desconfiança envers el col·lectiu mèdic s'exacerba, per les nefastes experiències pròpies i alienes acumulades, aprèn a gestionar les cures que ha de rebre per seguir viu. Escapar a la mort a l'hospital, entre el desemparament i la indiferència de tot el món, ignorant de l'horror que s'oculta darrere dels rònics barracons, de manera similar a com van ignorar la maldat dels camps d'extermini, és la seva rebel·lió personal i la seva resposta al fracàs vital del seu país, la societat i la família. Mentre assisteix a la degradació dels moribunds malalts amb què comparteix habitació, dels quals tan sols se n'espera la ràpida desaparició, experimenta la gèlida deshumanització que va acompanyar tants éssers humans internats en camps de concentració i extinció. Davant del reiterat fracàs de la humanitat, aprèn a comprendre la fascinació i el fàstic que acompanya la seva experiència de la degradació extrema que pateixen els condemnats. Aprèn a desconfiar de la condició humana mentre idea formes d'escapament mental, a través de la lectura, i fugida material, trencant les estrictes lleis d'aïllament dels malalts. Contra l'extinció natural que es practica a l'establiment adopta lleis pròpies consistents a escapar de tot allò que el perjudica.

Tot el que és mèdic, tot el que és professional i tècnic, el perjudica. Tots els dispositius de control social el perjudiquen, en convertir-lo en pacient de per vida, dependent i víctima de la societat, una despulla més del que valdre's i, convenientment, desprendre's, arribat el moment. Se sent únic i se sap sol en el moment que decideix ser amo del seu destí. En la seva descoberta solitud no admet més companyia que la de la grandesa dels literats com Dostoievski o Trakl. Ells li marquen el camí cap a fora, que passa per descriure l'horror de la no-exterioritat en què ha crescut: un món fred i desangelat, amenaçant i violent, mancat d'alteritat, ja que ens aboca al no-res, absent de Déu. Sense un altre en què reflectir-se, acceptant que l'exterioritat és buit, al subjecte només li resta perdre's a la seva interioritat, sabedor que ningú no vindrà a salvar-lo. Reconstruir l'exterioritat absent, mitjançant el record narrat en forma de “memòries”, es converteix en la via d'escapament. Relatar la seva experiència, mobilitzar els seus dimonis i ordenar la seva misèria fins a convertir-la en art, corrent el risc de col·lapsar, en portar la seva minvada salut física al límit, és la seva resposta salvadora davant de la trituradora circumdant. Bernhard és, en el seu exercici de memòria, un supervivent. Un arquetip humà del segle XX. L'exemple viu que, després d'abocar-se a l'abisme, a la humanitat sofrint, hereva del desnonament tecnocientífic, li toca, a través de l'art de recordar, reconstruir l'espai exterior de la vida comuna que anomenem cultura. Lluny de contribuir a la seva reconstrucció, sembla que avui preferim tancar-nos en la nostra mismitat falsament protectora, aquella de la qual Bernhard decideix escapar, sabedor que en ella només l'autodestrucció li espera a qui, en tant que ésser humà, està necessitat de l’alteritat per esdevenir singular, és a dir, plenament humà.

---

[1] Thomas Bernhard, El fred. Un aïllament (Relats autobiogràfics), Die Kälte. Eine Isolation, Traducció de Miguel Sáenz, Ed. Anagrama, col. Compendium, nº 24, Barcelona.

El 47

 

Veig amb la Glòria la pel·lícula El 47, del director Marcel Barrena, un homenatge a la lluita veïnal que, en el moment màgic de l’inici de la democràcia, quan semblava que tot era possible, va transformar l'extraradi barceloní, restituint la dignitat i els drets bàsics del ciutadà d’aquells barris, negats per la dictadura i menyspreats per la burgesia catalana, convenientment arrimada al poder en cada etapa de la nostra història contemporània. El film personifica l’epopeia en la figura de Manolo Vital, conductor d’autobusos de l’empresa de transport municipal de Barcelona, que va portar el seu autobús fins al barri de Torre-Baró, aixecat des de finals dels anys 50 pels mateixos veïns als turons que tanquen la serra de Collserola en el seu cantó nord-est, i on ell residia amb la seva família, juntament amb els anomenats per Paco Candel «altres catalans», vinguts d’arreu d’Espanya en busca d’oportunitats que es postergaven cap a un futur inconcret mentre suportaven el penós present de privacions i oblit de les institucions i els polítics.

El simbolisme de l’acció, executada com a mesura desesperada, després d’haver fet arribar, sense èxit, a totes les instàncies municipals la seva demanda per facilitar la mobilitat dels veïns, obligats durant anys a fer a peu el costerut camí del barri a la ciutat, no només demostra la viabilitat del trajecte en transport públic, malgrat les deficients vies d’accés que presenta, camins sense asfaltar que ningú s’ha preocupat d’urbanitzar, sinó que dinamitza, unifica i humanitza un barri i la seva gent, descastada, desarrelada i desplaçada durant anys, cap als llimbs polítics, socials i identitaris, donant veu i visibilitat a la seva volgudament silenciada existència. La lluita per fer habitable un «no-lloc» aixecat sobre un pendent de difícil accés, per acollir migrants, i transformar-lo en barri de ple dret d’una ciutat que ja pensa en la seva projecció global, és, en essència, la metàfora que millor expressa la història social d’aquest país en el darrer mig segle: obrers, veïns, estudiants o ciutadans impulsant els canvis materials i socials a costa del seu sacrifici, mentre el poder oligàrquic pensa macroprojectes -Jocs Olímpics, Fòrums de les Cultures, Parcs temàtics d’oci, Hubs intercontinentals de comunicació...- que canalitzen la prosperitat en vies de direcció única cap a les zones altes residencials i pudents de la ciutat.

La pel·lícula, que explora el costat emotiu i nostàlgic d’un temps pretèrit reconeixible únicament per als que ja passem la cinquantena, destaca pel magnífic treball actoral dels seus intèrprets i per fer de la ciutat de Barcelona un personatge més del relat, l’anhelada alteritat a la que aspiren a poder integrar-se els soferts veïns de l’assentament discriminat durant dècades, el somni que, vist des de les altures, és tan a prop i tan llunyà, d’esdevenir ciutadans seus de ple dret; el mateix somni que avui s’amaga en la mirada de migrants i refugiats que arriben sense res -ni passat, ni present-, a les nostres ciutats i barris, disposats a reviure l’epopeia de recomençar en els marges, restituint la seva humanitat perduda i negada per qui ordena i regula espais, temps i vides. Amarada de l’esperit d’aquells anys d’il·lusions i joventut, just abans de descobrir que res no havia canviat respecte el passat, la pel·lícula conté el missatge esperançador per a temps venidors que no és amb paraules i discursos, sinó amb fets i accions simbòliques com es guanyen lluites i drets, ahir i sempre. I que els fets i les accions deixen ferides però també transformen territoris, èpoques i pobles. Reviure aquests fets és el millor remei contra el desànim que ens desconhorta. Ens recorda que, encara que no ens donin la raó, a vegades, la raó d’esdevenir poble, ciutadà i persona triomfa.