En defensa de la mobilitat docent

 

El nou mantra que el Departament d’Educació ha divulgat, juntament amb els autoanomenats assessors experts que li preparen i justifiquen les mesures, en el paper de propagandistes subvencionats encoberts, com ara la Fundació Bofill o el col·lectiu docent Clam Educatiu, a través d’un dels seus canals comunicatius habituals, el diari Ara -que aquest darrer diumenge ha publicat un dossier dedicat a l’inici de curs¹-, com a factor determinant en el desori en que s’ha convertit l’escola a casa nostra, és el de l’excés de rotació en les plantilles docents dels centres educatius públics. Si en anteriors dossiers i reportatges les causes del fracàs eren els horaris intensius que s’imparteixen als centres de secundària públics, contràriament a les jornades partides que aquests lobbys educatius proposen, o la falta de preparació i motivació del personal docent a l’hora de posar en pràctica l’ensenyament competencial, que calia revertir amb incentius i promocions en la carrera professional del docent, ara el focus es posa en la inestabilitat que provoquen els canvis de centre del professorat cada nou curs, amb dades que mostren una rotació que arriba gairebé a un terç de la plantilla total de docents, en els últims quatre cursos.

El publi-reportatge justifica, en part, la mobilitat excessiva pels darrers processos d’estabilització del professorat interí, amb oposicions i els subsegüents concursos de trasllats, per tal que els nous funcionaris optessin a les vacants existents en els centres educatius. Però el gruix de la mobilitat està vinculat, segons Toni Verger, expert, diu el diari, en governança escolar de la Fundació Bofill, a la diversitat d’especialitats que hi ha a l’ensenyament secundari, i a la major conflictivitat que presenten aquests centres en relació als de Primària. La invocació a l’estudi dels resultats dels informes PISA, que atorga millors puntuacions a centres amb plantilles estables de docents, és l’argument d’autoritat definitiu per reclamar a casa nostra l’anhelada -pels experts- reducció de la mobilitat docent. Ara bé, la proposta topa amb el dret individual del professorat a escollir el centre on vol exercir la seva especialitat, dret reconegut per llei i exercit en els esmentats concursos de trasllat.

Amb la intenció de minoritzar l’exercici d’aquest dret, els ja esmentats experts educatius plantegen un conflicte amb el suposat dret «col·lectiu o organitzatiu de tenir equips més estables», que garantiria millors resultats, en la línia del que mostren els informes PISA. L’eina per fer efectiu aquest dret no seria altra que el qüestionat Decret de plantilles que, si s’exercís realment com els seus impulsors volien, donaria carta blanca a les direccions per triar als docents que integressin els claustres dels seus centres, tal com es fa a la escola concertada, conculcant inclús el dret individual a la mobilitat del docent-funcionari, ja que les vacants que alimenten els concursos de trasllat quedarien supeditades a les tries de les direccions, que poden perfilar la feina exigida al docent en aquella plaça, a criteri i conveniència pròpia, sempre que encaixi en el seu Projecte Educatiu de Centre, en el marc de la política actual, impulsada pel Departament, d’autonomia dels centres educatius. Allò que inicialment es presenta com un dret col·lectiu que, d’altra banda, no especifiquen en quin document normatiu és proclamat, s’acaba convertint, a mesura que avança l’exposició de motius dels esmentats experts, en «l’interès col·lectiu de tenir equips estables i més especialitzats en les necessitats de cada escola». Estem, doncs, davant d’un fals conflicte de drets, ja que només existeix el dret individual que normativament hauria de prevaldre sempre per sobre de «l’interès col·lectiu», a risc, en cas contrari, que explotadors i esclavistes atiessin aquest suposat dret col·lectiu al benestar comunitari per justificar i sotmetre a treballadors i persones particulars a les condicions laborals més indignes imaginables.

Reduir el debat sobre la millora de la qualitat educativa a Catalunya a l’aplicació de determinades pràctiques que oculten interessos, per més que es revesteixin del rimbombant qualificatiu de drets col·lectius, que, a la pràctica, concedeixen poders absoluts i dictatorials a les direccions, per dur a terme una tria arbitrària dels docents a les escoles públiques, no només atenta contra els docents particulars que, si presenten tanta mobilitat, és en gran mesura per fugir d’aquells centres on l’exercici de les seves especialitats es veu cada cop més supeditada a decisions metodològiques qüestionables i criteris imposats sense consens, el debat i la crítica pública dels quals els exposa a condicions laborals encara més precàries, sinó que, a més, confon l’opinió pública, decantant-la subreptíciament cap a un relat favorable a les pràctiques pròpies de l’escola concertada i privada, com les de la tria interessada del personal docent, en detriment de la llibertat de drets i pràctica democràtica que, en èpoques passades, definia els claustres de l’escola pública. L’atac i el desballestament progressiu dels serveis públics, dut a terme per corporacions i interessos privats, en nom d’una hipotètica, però mai assolida des de la implantació de la ja llunyana LOGSE, millora educativa, ja fa temps que ha centrat els seus esforços en el col·lectiu més exposat de tot el sistema, el dels docents, que no només veuen empitjorades les seves condicions econòmiques, la seva llibertat de càtedra o el seu prestigi social, sinó que ara també veu qüestionat el dret a la mobilitat i la tria del seu centre de treball, amb propostes que, sense embuts, reclamen obertament canvis en la llei funcionarial per depauperar encara més la pràctica docent pública a casa nostra.

Per a que l’ofensiva s’amagui rere les necessitats dels nous temps, i compensar el biaix doctrinari del reportatge, el diari dona veu al sindicat educatiu majoritari a Catalunya, l’USTEC, que tot i denunciar l’abús de poder que s’oculta rere el Decret de plantilles, no té un perfil definit de defensa de les especialitats docents a la secundària, sent aquesta etapa educativa la que concentra major mobilitat de plantilles. No sembla, doncs, que un sindicat amb representativitat a la Primària, i que ha apostat per la implantació dels àmbits educatius, sigui el més indicat per donar resposta i plantar cara als atacs que rep el professorat de secundària. Entre l’hostilitat d’uns i les conveniències dels altres no ens ha d’estranyar que cada cop resulti més dificultós trobar vocacions docents entre les noves generacions. Tampoc sorprèn la ductilitat i obediència dels que hi romanen en el sistema: han aprés a prendre distància. Just allò que fa de l’Escola, avui, un indret cada cop més esmorteït, asèptic, conformista, submís i depriment, el lloc on la discrepància i el debat han estat desterrats o prohibits. En definitiva, el desert que més li convé al poder i que menys profit fa a docents i alumnes.

1https://www.ara.cat/societat/educacio/curs-terc-dels-docents-canvia-centre_1_5477239.html

https://www.ara.cat/societat/educacio/l-escola-triar-mestres_1_5477335.html

Maria Pombo i la creuada anti lectura

 

Desconeixia l’existència de aquesta senyoreta, que viu, pel que sembla, de la seva imatge i les seves «opinions» que segueixen centenars de milers d’usuaris de xarxes socials, fins que l’onada expansiva d’una d’aquestes ocurrències ha esclatat sorollosament en contextos opinadors d’actualitat i crítica cultural. L’afirmació en qüestió, a banda de manifestar orgullosament la seva condició militant de no-lectora i confirmar la coneguda perogrullada que llegir no et fa millor persona, la ha encimbellat a la categoria d’heroïna nacional dels haters del pedantisme intel·lectual, que malden per desprestigiar tota forma cultural que ultrapassi els productes mass-media de consum ultraràpid, amb els que transfigurar l’alienació present en influència i primorosa actualitat.

Com que l’afirmació de la tal Maria Pombo no deixa de ser certa, raó per la qual pot resultar atractiva i animar el jovent que s’emmiralla en ella a seguir les seves passes d’objectora activa de la lectura, convé fer algunes precisions. Que l’afirmació sigui certa no implica que no ho sigui també, inclús amb més evidència, l’afirmació a contrari: Així, "llegir no et fa millor persona, però no llegir et fa ser pitjor persona". La qüestió aquí no té a veure amb la moral, camp semàntic amb el que associem de forma immediata les expressions de ser millors o pitjors persones, sinó amb la condició ontològica del propi ésser humà. Qualsevol que hagi llegit a Aristòtil sabrà que la condició lectora és una potència -o una capacitat per dir-ho en termes de la Nussbaum, que avui ven més que Aristòtil- que, sent l’ésser humà l’únic animal que pot assolir-la, cal actualitzar ja que allò propi de tot ésser natural és arribar a màxims, és a dir, a esdevenir millor en sí mateix. Negar-se, doncs, a llegir -o a escriure, a calcular, a dialogar...- et fa ser pitjor persona, en la mesura en què comporta prescindir, voluntàriament, d’una condició exclusiva i definitòria del nostre ésser i que, a efectes pràctics, tindria la mateixa negativitat que negar-se a caminar, parlar o treballar.

L’orgullosa exhibició d’auto-immolació intel·lectual que ens trasllada, amb el seu vídeo viral, la comunicadora de sí mateixa hauria de ser, llavors, recordada com a monument a l’estultícia d’un temps que confon les condicions ontològiques de l’ésser humà amb els gustos i les preferències personals. Sabem que, com tot allò que forma part de la creació cultural, llegir costa perquè el seu exercici requereix mobilitzar un seguit d’habilitats intel·lectives que els pedagogs de la modernitat tardana han rebaixat i diluït, davant d’altres capacitats que també ens defineixen, i que poden resultar inclús més atractives per a l’èxit immediat de la persona en segons quins contextos laborals i professionals. Així, la simpatia o l’aparença física poden tenir major importància que l’habilitat lectora per a aquells que, com la mateixa Pombo, aspiren a convertir-se en objectes de transmissió i reificació d’uns valors i una ideologia que ha esdevingut preeminent a la nostra societat, però que, sense la racionalitat i les virtuts que es conreen en la lectura, acaben sent tan buits com el ressò de la cova platònica en la que la Pombo i els seus fans ens volen tancar.

No insistiré en les consignes contra el perill de la banalització de la incultura que conté el missatge de l’esmentada protagonista que altres, més savis que un servidor, ja han advertit i que subscric plenament. Em limitaré a recomanar-los, a ella mateixa i als seus seguidors, una única lectura, The Closing of the American Mind, de l’Allan Bloom¹ que, si s’aventuren a seguir, ni que sigui per una vegada a la vida, de ben segur els aclarirà d’on venen i cap a on van, per a que entenguin que, si bé llegir els pot resultar avorrit i farragós, l’alternativa contrària que ells ens proposen, directament, mata.

1Hi ha traducció al castellà, per allò de que l’idioma sigui un altre obstacle insalvable que atiï la seva animositat vers la lectura: Allan Bloom, El cierre de la mente moderna, Editorial: Plaza & Janés, 1989.

Les incòmodes semblances de la nostrada reforma educativa

 

Al 1933 el filòsof Karl Jaspers, en una comunicació amb Heidegger¹, diagnosticava els mals de l’ensenyament a la universitat del seu temps, afectada pels plans d’estudi reformistes de l’època de Weimar que s’havien caracteritzat per promoure una bildung de tall personalista i antioccidental, com a conseqüència de l’operació de reconstrucció de la identitat alemanya, malmesa després de la derrota de la Primera Guerra Mundial i les humiliants condicions imposades pel Tractat de pau de Versalles. Sense entrar a considerar en profunditat els trets definitoris d’aquella instrucció, que desconec, més enllà de recordar la inquietud per la novetat que va caracteritzar tot el període cultural de la República de Weimar², val la pena destacar els aspectes que Jaspers denuncia i que, sorprenentment, tenen una gran similitud amb els mals que afecten a la nostra escola, també àmpliament reformada.

A grans trets, Jaspers assenyala: 1) desmembrament de les disciplines especialitzades, és a dir, l’equivalent a l’actual política de desaparició de les especialitzacions. 2) Escolarització creixent i orientació unilateral cap a la professió, amb un interès cada cop més gran per la disciplina pedagògica i les ciències de l’educació que havien esdevingut, per primera vegada, estudis universitaris durant l’esmentada República de Weimar³ i que avui assumeixen el paper protagonista de la innovació qualitativa en educació, sense haver assolit, però, l’estatus de ciència. 3) L’intervencionisme de l’administració, que enguany arriba al paroxisme d’imposar metodologies d’ensenyament mancades d’evidència científica que avali el seu ús, reduint la llibertat de càtedra a la mínima expressió. 4) Descens del nivell general de l’ensenyament, que també constatem a casa nostra en cada nova prova avaluativa externa a la que es sotmet el sistema educatiu català. 5) Abús de la llibertat d’aprenentatge, on no s’aplica el correlat implícit en la llibertat, l’exclusió dels que no compleixen les exigències, desgavell que, en el nostre cas, es tradueix en pràctiques com l’aprenentatge basat en projectes a edats primerenques o l’emotivisme pedagògic, que posen l’alumne en el centre del procés atorgant-li condicions que no té per a «construir» els seus propis aprenentatges.

La «solució» a aquests mals, en els que Jaspers ja no tindria incidència -a diferència de Heidegger-, va conduir a la implantació del principi del cabdillatge per part de la pedagogia nacionalsocialista, que va assumir les tasques educatives a l’escola alemanya a partir del 1933, un cop la República de Weimar va ser enderrocada pel nazisme. El projecte educatiu que Rosenberg, Krieck, Baeumler i altres teòrics educatius del NSDAP impulsaren, sota el principi del lideratge fort, va consistir en la implantació del programa del Nou Home, que exalça qualitats com la resiliència, flexibilitat, perseverança o la iniciativa, els mateixos valors que avui advertim en la verborrea reformista del model competencial que es vol impulsar com a mesura adaptativa a les condicions canviants del present, que requereixen un tarannà emprenedor i una voluntat submisa i obedient a les necessitats del mercat. L’Escola Nova d’avui defineix, com a competències que cal assolir, trets més aviat propis del caràcter atribuït a l’Home Nou del nacionalsocialisme.

Sense ànim d’estendre acusacions, sinó més aviat amb la voluntat de parar esment a paral·lelismes i similituds entre èpoques i models educatius, no deixa de sorprendre’m que la deriva actual de l’ensenyament a casa nostra provoqui les mateixes penúries que Jaspers denunciava i calqui objectius, terminologies i procediments que també definien la pedagogia del nazisme. No hi veig mala fe en aquestes semblances, però sí una greu ignorància en relació a allò que les autoritats educatives s’entesten en promoure, sense considerar les matrius d’aquestes pedagogies ni les implicacions que té la seva promoció. Lluny de tranquil·litzar-nos, saber que qui té la responsabilitat de prendre decisions ho fa tot ignorant antecedents i conseqüències de les seves polítiques, ens deixa en la intempèrie i el desarrelament absoluts, doncs, no hi ha res més perillós que la ignorància activa de qui es creu expert, sense ser-ho, ni res més desencoratjador que saber a quins ports arribarem si seguim camins equivocats.

1K. Jaspers, Notas sobre Martin Heidegger. Mondadori. 1990, pàg. 260.

2Vegeu al respecte la pág. 303 de l’assaig de Horst Möller, La República de Weimar, Ed. Machado Libros, 2015.

3Vegeu Tröhler, D. (2016). Los fundamentos religiosos de la bildung como epítome de la educación alemana y su fundamental recelo antioccidental. Historia De La Educación, 35, 123–143, en especial la pàg. 134. https://doi.org/10.14201/hedu201635123143