L’educació cancel·lada (Andreu Navarra i David Rabadà coordinadors)

 

Llibre coral¹ que aborda sense embuts la catastròfica situació de l'educació a Catalunya i, per extensió, en altres comunitats d'Espanya que estan copiant el model educatiu reformat, sota l'empara de la nova llei d'àmbit estatal, la LOMLOE que tracta d'equiparar competencialment l'ensenyament, a costa de degradar i diluir la transmissió de continguts i la instrucció del coneixement en les diverses matèries. Tot això des dels supòsits teòrics d'un pedagogisme que, sense cap base científica, persegueix modificacions metodològiques profundes en la pràctica docent que, lluny de millorar la qualitat de l'ensenyament i els resultats de l'alumnat en les proves internacionals, han conduït a l'escola d'aquest país a una espiral de crisi i renovació constant, en la qual es confonen causes i conseqüències, fins a malmetre per complet el principi transmissor del saber intergeneracional que ha estat durant segles el motor del progrés social pel qual cada nova generació millorava la preparació i el coneixement de l'anterior. Avui ja no és així, i un percentatge gens menyspreable d'alumnes que acaben els seus estudis obligatoris estan mancats de capacitació bàsica en les disciplines troncals, convertint-los en analfabets funcionals.

La càrrega de profunditat que s'oculta rere aquest deteriorament persistent del sistema educatiu és l'abolició del mecanisme d'igualació social més eficaç que ha donat oportunitats de prosperitat i ascens social a l'individu, independentment del seu origen i condició econòmica, en la història d'Occident, i que ha estat fonamental per a la preservació de la convivència i l'estabilitat política sota el règim democràtic. Com diuen els impulsors d'aquest treball, en el pròleg del mateix, “si el sistema educatiu ja no és un ascensor social, quina classe de democràcia queda?” (pàg. 7). La sospita que a l’ombra de les reformes educatives es construeix un monstruós esperpent de conformisme i immobilisme social, que anestesia consciències i incapacita esperits, sota la tirania tecno-digital, que afavoreix al poder i al capitalisme de plataformes i multinacionals, planeja sobre tota la verborrea d'incongruències i cripticitat en el llenguatge reformista de pedagogs i enginyers socials que han colonitzat institucions educatives, departaments governamentals i, finalment, claustres i aules escolars. L'operació de restauració del coneixement i les pràctiques educatives tradicionals que la reforma ha “cancel·lat” és el que es proposen dur a terme els autors d'aquest text, amb la intenció de contrarestar l'ofensiva pedagogista que porta anys devastant l'escola, sobretot pública, del país. I ho fan aportant evidències de valor científic que desmunten falsos supòsits i mites educatius propagats als quatre vents pels pretesos experts en pedagogia que han experimentat, com a aprenentes de bruixot, amb promocions senceres fins a arribar al complet fracàs escolar que ni la Covid, ni altres espantalls en forma d'excuses, com el flux migratori, poden ja continuar amagant. Des d'espais i camps diversos, els autors promouen la recepta mil·lenària del coneixement profund com a principi bàsic de la instrucció educativa. És aquest coneixement el que facilita l'adquisició d'habilitats i capacitats, com l'esperit crític, que els reformistes pretenen aconseguir de manera infusa, o la resolució de problemes, que es troba a la base de tota la metodologia de l'aprenentatge basat en projectes, que avui s'impulsen alegrement des de les edats més primerenques de l'educació primària, com si la invenció i creativitat fossin dons naturals que floreixen al marge de qualsevol contingut prèviament adquirit.

La pedagogia màgica que avui ens venen els gurus educatius desconeix per complet la diferència entre l'artesà i el geni, distinció que és aplicable a qualsevol tasca o pràctica humana. La distinció parteix de la base empírica de la diversitat que constitueix al gènere humà, de tal forma que no és l'expansió de la genialitat la fi que mou el procés d'aprenentatge, sinó, de manera específica, la conversió de l'aprenent en artesà, tasca per a la qual es requereix un procés d'adquisició de coneixements gradual, amb un currículum estructurat sota principis d'increment del contingut de cada matèria, sobre la base de la prèvia adquisició d'habilitats essencials per a la seva evolució posterior. Garantir que tots els alumnes puguin aconseguir la suficiència que els permeti ser “artesans”, encara que no genis, és a dir professionals fiables i capaços per a la societat en la qual han de viure, és l'objectiu i l'aspiració de tot sistema educatiu al llarg de la història. Que les professions futures i les habilitats requerides en elles puguin ser canviants no ha de condicionar el programa de desenvolupament intel·lectiu que ha garantit el procés esmentat, siguin quines siguin les noves “artesanies” que el futur laboral ens ofereixi. El món pot estar canviant de forma accelerada però no per això ha de canviar també el concepte i la condició essencial de la nostra naturalesa, a risc, en cas contrari, de perdre'ns, és a dir, deshumanitzar-nos, procés que, en efecte, els adoradors de les noves tecnologies semblen haver aconseguit quan promouen el transhumanisme i altres variants de posthumanisme. Darrera del qüestionament constant de la nostra humanitat s'amaguen pràctiques alienadores i esclavitzadores que, a la pràctica, estableixen diferents categories humanes amb les que blanquejar l'explotació salvatge que les grans corporacions duen a terme, com a estratègia de creixement continu del capitalisme depredador del qual formen part.

Avui són les grans tecnològiques les que marquen el pas en educació, establint les competències prioritàries, que es contraposen al coneixement, privilegiant el fer sobre el saber i renunciant a l'esperit il·lustrat. Malèvolament, es qualifica d'elitista la tasca instructiva que prioritza la transmissió de coneixements, l'academicisme és titllat d'excloent i selectiu, sent, diuen els reformistes, la principal causa dels índexs de fracàs escolar. Semblant contraposició entre competències i coneixements no sols és falsa sinó que, a més, és contraproduent, sobretot quan es tracta de definir la noció de “competència”, definició que resulta abstrusa i complexa si se l’ailla del domini d'una sèrie de coneixements. L'habilitat, entesa com “un saber fer pràctic”, no s'adquireix en el buit. Es requereix ancorar-la en matèries específiques i desenvolupades conceptualment mitjançant aprenentatges profunds. Tot això està relacionat amb el número i la força de les connexions, en les xarxes neuronals de la ment, entre idees, fets o procediments. D'aquesta manera, l'alumne sabrà aplicar a contextos diversos el coneixement adquirit (tal com proposa l'enfocament competencial) quan el vinculi als aprenentatges profunds. Serà capaç llavors, però només llavors, d'aplicar allò après a noves situacions. Resulta, llavors, que l’aplicació competencial requereix de l'aprenentatge profund i no del facilisme que ens venen habitualment des de les postures pedagogistes de la reforma. No cal dir que per a aconseguir l'anhelat domini competencial l'alumne necessita del bon acompliment del professor de la disciplina, que ha de tenir un extens coneixement de la seva matèria.

Sense la prèvia adquisició de les capacitats lector-escriptores i del càlcul és evident que tota aquesta complexitat abstractiva que porta a l'educand a la consecució de la competència no seria possible. En concret, en la lectura el que s'activa quan fixem l'atenció en el text és la persona sencera, és a dir, no sols la facultat significativa, sinó la relacional i imaginativa. Tot això redunda en un major autoconeixement ja que, amb cada nova història llegida, posem en joc habilitats maduratives d'empatia, judici crític, sorpresa i curiositat que ens acosten a la humanitat de l’altre, on s'acaba reflectint també la nostra.

Dibuixat el marc general de denúncia, així com d’intervenció guaridora en defensa de l’ensenyament que els autors proposen, passo a destacar tres aportacions concretes d’especial rellevància que trobem entre la diversitat d’enfocaments. En primer lloc, l’anàlisi de la base doctrinal de la darrera llei d’educació estatal, la LOMLOE, que conté un paralogisme flagrant quan planteja la promoció del principi superior de l'educació universal, com a garant de la igualtat d'oportunitats, que ha de dur a terme la institució escolar, per acabar patinant en el moment en què el significat de l'escolarització ja no és la universalitat del coneixement, ni la igualtat de les oportunitats, sinó el simple ser a l'escola, com a vehicle de socialització i funció d'integració social. Cal destacar que aquests eren els mateixos objectius que perseguia l'escola del Tercer Reich, amb l'afegidor de l’adoctrinament ideològic, consistent en una propagació d’un realisme de caire heroic i popular, dirigit contra l’idealisme cultural d’arrel il·lustrada². Avui -com ahir en el cas esmentat- l'escola ja no ensenya, sinó que es limita a aparentar-ho, ja que el que menys importància té és que els alumnes aprenguin. I malgrat que el fons ideològic ja no té a veure amb el racisme ari d’una comunitat de destí arrelada a un espai nacional suposadament amenaçat, la reducció de la funció educativa a la integració social de l’alumnat consolida, sota principis ideològics progressistes, un model escolar dual, amb una escola pública assistencial destinada a garantir, per a tot alumne, l’obtenció d’unes competències bàsiques mínimes que, en el fons, s’adeqüen a un mercat laboral de treballadors poc qualificats, per un cantó, i una escola concertada/privada destinada a estimular nivells de coneixement superiors per afavorir a l’elit privilegiada que aspira a treballs i càrrecs d’alta qualificació, per l’altra. Es segrega, en conseqüència, l’alumnat, bloquejant l'ascensor social amb polítiques estigmatitzadores i contràries a l'universalisme il·lustrat.

En segon lloc, en aquesta mateixa línia de reducció de l’escola a instrument afavoridor de la producció econòmica, en lloc de ser el vector de difusió de l’humanisme il·lustrat, cal alçar la veu i preguntar-se -contra el discurs pedagogista i el seu constructivisme utilitarista- si es realment convenient replicar a l’escola el model productiu econòmic i social actual. L’exemple més tenallador el tenim en el foment de les competències, que responen a les demandes del mercat laboral. Per competència s'entén el saber ser, una combinació de coneixements teòrics i pràctics favorables a l'interès empresarial. És el mercat laboral el que apareix com un mercat de competències al qual el capital humà s’ha d’adaptar, per la qual cosa transcendeix l'àmbit escolar. Per la seva part les denominades competències són habilitats (trets de personalitat) estimulables, però no ensenyables. La seva existència i adquisició genèrica procedimental és un mite. Per això, sustentar una reforma educativa amb l'únic propòsit de garantir la seva adquisició no sols aboca aquesta reforma al fracàs sinó que comporta assumir les tesis de la patronal que redueix la condició ciutadana a la condició del treballador, en el pitjor dels casos, o al de l'emprenedor, en el millor. Un emprenedor és aquell que actua en l'àmbit privat, en condicions pròpies del mercat. La reducció i substitució del ciutadà per l'emprenedor és un pas decisiu cap a la privatització definitiva de l'espai públic, ja que l'emprenedor prescindeix d'arrels i vincles socials. Per què s'adopta aquest camí si educativament és perjudicial? La resposta passa per admetre la rendició incondicional del sistema educatiu a l'interès econòmic, pervertint amb això el concepte mateix d’“escola”, la skholé grega, aquell temps lliure d'obligacions i interessos particulars que feien possible l'accés al coneixement comú. De fet, el que ataca el model competencial és justament la transmissió del coneixement com a base de la funció educativa, promovent la generalització de la ignorància i la incapacitació intel·lectual de l'alumnat.

Hi ha la possibilitat, ateses les orientacions de l’OCDE, que aquest sigui l'objectiu: que el coneixement superior no sigui necessari per a bona part de l'alumnat. En tenen prou amb ensinistrar-los en sabers pràctics per a l'empresari que els acabarà contractant. La seva formació es redueix a coneixements superficials i a habilitats socials. Una altra cosa és, en canvi, la formació destinada als cridats a ocupar llocs d'alta qualificació. La formació tecnocientífica avançada i el saber humanístic crític es reserva a aquells que han de liderar el futur de transformació econòmica, productiva i política de les nostres societats, en un model d'enginyeria social que dinamita per complet l'ascensor social i consolida els coneguts privilegis de classe.

Igualment preocupant resulta, en tercer lloc -seguint amb la línia de promoure pedagogies que són convenients per al mercat-, la conversió de l’alumnat en capital humà revaloritzable al llarg de la seva vida. La reforma educativa no promou cap reflexió crítica amb la realitat precaritzada, desigual i antidemocràtica que imposa el sistema econòmic neoliberal, el qual persegueix crear un “home nou” -un cop més amb clares ressonàncies històriques amb la pedagogia promoguda pel totalitarisme-, adaptat a les condicions indignes de la precarietat. L’“home nou” accepta la desregulació, la inestabilitat laboral i vital, la gradual privatització directa o mitjançant externalitzacions, la mercantilització de si mateix, etc. Cal formar-lo, però, reforçant la seva adaptabilitat, resiliència, auto-explotació mitjançant la conversió de si mateix en marca, submissió i inacció davant l'abús, narcisisme, egoisme, individualisme... Trump és el major exemple d'aquest home nou que va començar a dissenyar-se en l'era del turbocapitalisme de finals del segle XX, quan es promou el concepte de “tittytainment” que engloba el programa de “pits i entreteniment” amb el qual distreure a la majoria de la població que resultarà sobrant, en el futur de l'economia mundial.

Aquest programa impacta de ple a l'escola pública que sofrirà, des d'aquest moment, la degradació per a adaptar-se a l'era de l'entreteniment imperant. Els procediments per a desactivar la qualitat educativa de l'ensenyament passen per avançar en la privatització i oferir un model de competències transversals com a solució a l'adaptabilitat al mercat de l'alumnat, en plena era de la fi del treball digne i estable. En la consecució dels objectius esmentats, el poder compta amb la nostra apatia i inoperància per a implantar el seu programa educatiu i social neoliberal de semiesclavatge laboral. Per a satisfer el programa de l’“home nou” l'escola reformada posa en marxa quatre innovacions: l'enfocament competencial, la tecno-utopia, la infantilització i la emoticràcia. No insistiré en la refutació del model competencial ja exposada anteriorment. Respecte a la tecno-utopia, la inclusió de les noves tecnologies a l'aula aporta series desavantatges com la introducció d'un potent distractor de l'atenció que afavoreix l'addicció i docilitza a l'alumnat, disposat a adoptar una mansuetud acrítica sempre que li permetin continuar utilitzant el mòbil o l'ordinador. Passem, d'aquesta manera, de l'esbombat nadiu digital a l'esperable cretí digital. Això és així perquè la tecnologia no es dissenya per a promoure l'educació sinó el consum. Que el coneixement estigui en la xarxa no significa que sigui accessible, ni que qui no està avesat sigui capaç de saber què ha de buscar. Comptat i debatut, la inclusió de les TIC a l'aula ha acabat afavorint, únicament, a les grans multinacionals tecnològiques. En referència a la infantilització i l’emoticràcia, l'escola reformada afavoreix la recessió infantil de l'alumnat substituint el programa de continguts i coneixements per pràctiques emotivistes que condueixen a la satisfacció del desig i a la sobrealimentació del jo narcisista, que resulten incompatibles amb la sociabilitat i el civisme. Lligat a tot això, apareix el discurs de l'emocionalitat, amb l'obsessió per la seva gestió a l'aula i en cada alumne, afavorint, així, l'intrusisme psicològic. La flaquesa de l'enfocament de la intel·ligència emocional radica en la fi perseguida: no es pretén que l'individu comprengui les seves pròpies emocions i sàpiga gestionar-les, sinó que es busca que l'individu se senti acceptat, autèntic i pertanyent al grup, és a dir es busca la seva conformitat amb la realitat imperant, la seva domesticació i inclusió acrítica, per la qual cosa tan sols fomenta tècniques de control social. L'estandardització en l'etapa escolar afavorirà la seva adaptabilitat a un mercat laboral abusiu, per la qual cosa acaba sent eficaç per a l'interès del sistema neoliberal imperant. Contribueix, així, a la derrota completa de l'ideal il·lustrat enfront del Leviatan del mercat.

Una escola que desterra el coneixement i aprima les humanitats fa passos de gegant vers al tancament definitiu de la cultura per la trivialització de la seva transmissió. Quan l'espectacle i la pallassada, que entreté i distreu es fan amos de l'escola, la cultura fineix sense remissió. I amb ella decau la contradicció, la controvèrsia, el sortir del que és políticament correcte -l'equidistància- que domina el gust i converses contemporànies, on la imparcialitat és la virtut de la bona educació, encara que comporti la indiferència davant el sofriment aliè de la minoria -o de la majoria-, ja que la disputa argumentada incomoda més que la submissió al parer dominant, en una societat anestesiada i fascinada pel seu aparent domini tècnic sobre la naturalesa. La cancel·lació de l’educació obre pas a la neteja ideològica i a l'oblit de la tradició clàssica, que estan convertint l'escola en l'espai distòpic de la clonificació del pensament. Contra aquestes amenaces cal armar-se. Aquest assaig ens proporciona tot un arsenal.

1Andreu Navarra, David Rabadà coordinadores, La educación cancelada, ed. Sloper, 2022, Palma de Mallorca.

2 Vegeu, al respecte, les teories d’Ernst Krieck a la seva obra Volk im Werden (Un poble en formació), Gerhard Stalling, Leipzig, 1932,

Freshwater de Virginia Woolf a La Fàbrica

 

L’obertura d’una nova sala de teatre a l’escena barcelonina sempre és bona notícia, malgrat que, en aquest cas, el teatre La Fàbrica, situat a la Plaça Mañé i Flaquer del barri de Gràcia, encara estigui poc condicionat per oferir espectacles amb les màximes garanties, sigui per les presses de l’obertura, sigui pels reptes escènics que planteja l’obra escollida per inaugurar l’aventura i la temporada. La sensació d'improvisació i provisionalitat que ofereix l’espai no genera l’atmosfera càlida i propera que tenen les sales teatrals de dimensions reduïdes i solucions imaginàries per compensar les limitacions espacials. Però aquests inconvenients no haurien d’esdevenir murs insalvables si la posada en escena de l’obra representada es fia a un elenc d’actors i actrius consagrats a casa nostra, com ho són el Mario Gas, el Pep Munné o el Carles Martínez, per posar només tres exemples, i la direcció de la representació assumeix un punt intermedi entre el risc innovador, que frega l’esnobisme, i la continuïtat de la tradició, que consagra els textos teatrals clàssics.

Diem tot això perquè l’obra escollida per a l’estrena és una peça de caça major del teatre del segle XX, Freshwater, l’única comèdia escrita -tot i que representada només un cop, i de forma amateur, en vida de la seva autora-, el 1935, per Virginia Woolf, i que és portada a escena, ara i fins al 26 d’octubre, per primer cop a casa nostra, pel director Albert Arribas, autor també de la traducció del text. La comicitat de l’obra rau en els dobles sentits del llenguatge que fa servir l’autora i en el sarcasme de les situacions que tenen lloc en el transcurs d’un dia a Freshwater, una tranquil·la badia de l’illa de Wight, on s’apleguen un seguit d’artistes i intel·lectuals que configuren el cercle creatiu d’amistats de la fotògrafa Julia Margaret Cameron, tia-àvia de la mateixa autora. El paral·lelisme entre aquest cercle d’estetes -on també hi trobem al poeta Alfred Tennyson i el pintor George Frederick Watts-, i el propi grup de Bloomsbury, que va impulsar l’escriptora amb els seus germans anys després, permet estendre la sàtira representada en la comèdia cap a la mateixa Virginia Woolf i la intel·lectualitat que la va acompanyar, sota el xoc constant, visible en l’escena recreada a Freshwater, entre el simbolisme creatiu i la realitat factual, de la que la recerca de la bellesa els porta a defugir, en un exercici de ridícula excentricitat que els condueix a l’aïllament i a l’absurd. L’única que podrà escapar del somort i lànguid tedi al qual s’aboquen els fatus creadors es la dona del pintor, i futura actriu d’èxit, Ellen Terry, captivada per la insolent joventut d’un mariner bocamoll i obscè, amb qui acabarà emprenent una aventura amorosa.

La distància entre l’espectador actual i el text original, els seus personatges i els girs lingüístics que amaguen íntimes ironies, és tan abismal que allò que faria riure en el moment de la seva redacció passa avui desapercebut, fins el punt de posar en risc ja no la comicitat, sinó el sentit de tot plegat. No ajuda gens que la dicció, inaudible en ocasions, i els silencis forçats dels actors freguin l’histrionisme, en una sort de recurs artificiós que, com els efectes especials en les ficcions cinematogràfiques, vingui a salvar l’abisme entre la credibilitat del relat i la hiperbòlica fantasia que projecta. La posada en escena esdevé, llavors, un trompe-l'œil en tota regla, on l’absurd de la interpretació salta al pati de butaques i genera reaccions confuses i incòmodes, fins al punt de provocar la marxa de no pocs espectadors abans de la finalització de la comèdia. Com si d’un mirall es tractés, l’escenari trasllada la comèdia de l’esnobisme, que l’autora ridiculitza, cap a l’espectador cofoi i petulant que no sap on ficar-se, trasbalsat per un muntatge que sembla el revers de qualsevol farsa.

La confusió i el neguit, però, fineixen quan, acabada l’obra, els mateixos actors, desnortats pels tebis aplaudiments rebuts, conviden els espectadors que vulguin a romandre una estona més al teatre mentre els hi expliquen que se’n va fer de la Ellen Terry. Assistim, llavors, al moment màgic de la recitació de l’assaig que Virginia Woolf va escriure, poc abans de morir, sobre la famosa actriu, un veritable cant d’amor al teatre que les quatre intèrprets femenines borden mentre miren l’ànima esbatanada dels oients, que ja no son espectadors ni protagonistes de la comèdia. Transformat en el cor que acompanyava la representació grega clàssica de la comèdia per consignar la veritat d’allò escenificat, les actrius declamen l’elogi encès que l’escriptora londinenca li reservà a la més humana de les figures que transiten per la seva peça teatral, l’única que no confon vida i creació, obra i persona, fins caure en la ridícula permuta que fa de l’artista un personatge, pagat de si mateix, envanit i rebotit fins al deliri narcisista, que l’autora ridiculitza en el seu retrat del grup de Freshwater. Ellen Terry, posseïdora d’un talent interpretatiu excepcional, fuig de l’elogi estrident i dubta de la vàlua real del seu art, convençuda que l’autèntic èxit, en la vida, no té lloc a dalt de l’escenari, sinó al pati de butaques. Sabedora d’aquest extrem, però incapaç de portar-lo a la pràctica, la Virginia Woolf compon l’elegia que, en l’encertada posada en escena, reconcilia públic i artistes, art i vida, malgrat que, a la fi, amb el seu sacrifici, la comèdia es converteixi en tragèdia.

Waste Land (Terra Erma) de Robert Kaplan

 

El més recent assaig de Kaplan sobre l'actualitat política mundial, en l'era de l'ensulsiada liberal i el retorn a l'autoritarisme presents, pren com a mirall en el qual reflectir-se, per a entendre el futur immediat que ens espera, l'extinta República de Weimar, establint sonors paral·lelismes amb l'etapa històrica que va conduir al món a l'apocalipsi bèl·lica, amenaça a la qual també podríem estar acostant-nos ara. Kaplan és un sòlid analista estatunidenc, viatger incansable i ben connectat amb les esferes de la intel·ligència i l'administració del món occidental i oriental, amb una visió més aviat determinista de la geografia i una gens menyspreable influència global a través dels seus escrits i articles. Waste Land (Terra erma)¹ és l'últim dels seus treballs i, malgrat que pot ser que algunes de les seves conclusions siguin contradites per la realitat, donades les urgències amb les quals sol publicar per a aprofitar els vents favorables a les seves tesis, val la pena parar esment al soroll de fons en el qual compassa la seva veu, perquè sol ser el que millor reflecteix el caòtic moviment que segueix el nostre món.

En la primera part d'aquest text, Weimar es fa global, procedeix l'autor a establir el paral·lelisme que -no només ell- encerta a veure entre nosaltres i la República que va governar Alemanya en els anys 20 de l'anterior segle, fins a donar pas al règim nacionalsocialista del Tercer Reich, el 1933. A Weimar hi convivien ideologies i sensibilitats extremes i confrontades, en un context de feblesa democràtica. El nostre món, més interconnectat que mai, ajunta en un mateix espai urbà cultures diverses, dificultant els consensos i pactes que enforteixen les democràcies, permanentment amenaçades per l’agitació extremista. Assumint tesis conservadores i les lliçons d’aquell moment històric, dóna per cert que l’ordre és la virtut política primordial que cal preservar i que tot règim polític se sosté gràcies a la robustesa de les seves institucions i a la perdurabilitat de les seves tradicions. Justament les característiques que van definir l’era imperialista que s’ensorrà amb la Primera Guerra Mundial o l’Estat del Benestar Occidental i les autocràcies a Orient en l’era prèvia a la globalització del present segle. En una visió dicotòmica i simplista de la realitat, Kaplan només és capaç de concebre caos i anarquia enfront d'ordre i jerarquia, assumint que el primer neix de l'afany llibertari que engendra revolucions, que acaben convertides en règims totalitaris, mentre que el segon només s'aconsegueix en estructures de poder imperial que oculten dictadures d’ordre conservadores. Per aquesta raó, les democràcies occidentals estarien virant cap a aquests règims autocràtics.

Des d’una òptica oriental, com la que ens ofereix Aleksandr Solzhenitsyn -autor que Kaplan pren com a guia per interpretar el tarannà rus-, és una presumpció occidental infundada que el món estigui governat per la raó. Des d’aquesta presumpció racional, el progrés, la modernitat i els canvis revolucionaris a que dóna lloc són necessaris, ja que responen a les novetats que el saber tecnocientífic ens ofereix com a millora de les condicions materials de vida. La manera de pensar oriental, en canvi, posa en valor l'existència de societats més tradicionals, amb límits clars i ordenats, malgrat la seva rigidesa i autoritarisme. Així, aventures romàntiques i idealistes de caràcter revolucionari, com les viscudes després de la Primera Guerra Mundial i la desaparició dels grans imperis, desestabilitzen el món, instaurant tiranies de la virtut perfecta, promogudes per la intel·lectualitat, que deriven en totalitarismes. Al desordre i al caos que generen les revolucions li segueix la major de les repressions, de manera que el que comença amb idealisme acaba en fanatisme. En conclusió, Kaplan hi veu en el tradicionalisme monàrquic i en el vell imperialisme condicions de major estabilitat que les que ens ofereix una democràcia afeblida i corcada per la confrontació ideològica i els reptes derivats de les crisis -financera, sanitària, demogràfica, climàtica...- generades per la globalització.

Cal afegir al diagnòstic pessimista sobre el futur geopolític la previsible combinació d'un armament més expeditiu i eficaç, gràcies a les noves tecnologies, que es trobi a l’abast d'una naturalesa humana més primària i abandonada a les baixes passions. Contra els discursos del psicologisme progressista de Steven Pinker, que defensa la millora moral de la naturalesa humana, amb la disminució de la violència en termes relatius, per l'augment de la població mundial, Kaplan replica -seguint els arguments de Timothy Snyder- que, malgrat això, l'instint violent no ha disminuït, i l'educació i la modernitat no han pacificat a l'home. Ni el pacifisme, ni l'educació laica o la feminització de la cultura, han comportat, tal com anhelava Pinker, la solució als conflictes. El realisme polític ens revela descarnadament que les guerres continuen esclatant, que la violència es desferma lliurement en escenaris d'escassa o nul·la regulació, com a internet i que la perversitat i la indiferència continuen mantenint elevats índexs de tolerància entre el gènere humà, sent, més aviat, la tecnologia la que ha evolucionat.

Posats a fer prediccions futures, Kaplan adverteix que és en el passat on trobem llum i no en esperançades projeccions estadístiques. L'estudi del passat ens revela que la guerra ha sobreviscut a totes les revolucions culturals anteriors i que quant majors són les crisis interconnectades major risc de guerra hi ha hagut al llarg dels temps. Analitzar el futur a partir del present del propi medi cultural occidental és auto-enganyar-se. I si fixem la mirada en regions del planeta en les quals es combina l'escassetat de recursos i l'explosió demogràfica, la governança resulta un desafiament molt major que en el passat, donada la complexitat resultant. A més, el deteriorament mediambiental ja és una realitat amenaçadora que augmenta la dificultat de l'equació. Amb l'increment de la inestabilitat mundial reapareixen les prediccions de Malthus basades, al cap i a la fi, en la finitud dels recursos que la nostra eixelebrada sobreproducció porta al límit. El perill per a les nostres societats no és, doncs, la tirania, sinó l'anarquia. El triomf del liberalisme democràtic després de la Guerra Freda no sols no ha acabat amb les guerres, les injustícies i les tiranies sinó que ha estimulat l'anarquia, tal i com l'autor ja va predir, en la dècada dels 90 del passat segle, amb el seu assaig L'anarquia que ve², on avançava que la lluita pels recursos naturals escassos seria la veritable font dels conflictes del segle present. S'avançava, també, la tesi que no són les eleccions democràtiques la unitat de mesura de la consistència d'un règim, sinó la solidesa de les seves institucions burocràtiques. Davant les amenaces ja presents del canvi tecnològic, l'escassetat mediambiental, la crisi climàtica, l'increment absolut de la població als països més pobres, i la major eficàcia destructiva de les armes, la pau és una quimera. L'única resposta possible esperançadora enfront de tot això, per a Kaplan, l'ofereixen els sistemes autoritaris de la tradició passada, és a dir, el retorn de l'imperialisme.

En la segona part del seu assaig, l’autor analitza el declivi actual de les grans potències. En el cas rus hi coincideix amb la caracterització feta per John Gray en el seu assaig Los nuevos leviatanes, ressenyat aquí, i que es pot sintetitzar amb l’afirmació que Rússia sempre ha estat massa asiàtica i bizantina com per poder-se integrar a l’Europa Occidental, esdevenint el principal problema i amenaça per a la pau i estabilitat continental. Únicament l’enfonsament de l’imperi soviètic, amb la caiguda del Mur de Berlín, va fer creure que el liberalisme i el progressisme democràtic occidentals havien triomfat també en l’espai d’influència rus i oriental, i que la pax americana i l’ordre instaurat per la comunitat internacional acabarien amb els vells conflictes i antigues rivalitats. Va ser un miratge. Més que estabilitat i ordre el que hi havia eren equilibris regionals que, en la mesura en què resistien el pas del temps, se'ls prenia per un ordre basat en regles. Però les guerres d’Ucraïna o Gaza actuals exemplifiquen com les forces primitives s'han acabat imposant a les institucions internacionals i a les elits globals, i com amenacen amb estendre a noves regions -Taiwan, l'Iran...- la precarietat i el desequilibri de la pau mundial. La llista de potencials conflictes que podrien explotar en qualsevol moment abasta l'enfrontament, que podria ser convencional, però també nuclear, entre el Pakistan i l'Índia, la sempiterna amenaça de reprendre la guerra entre les dues Corees o al caos anàrquic de les regions fallides de Centreamèrica i Àfrica. La complexitat dels conflictes ha crescut fins a generar àrees de tensió solapades, davant les quals una ONU en decadència només és capaç d'oposar bones paraules. L'oratòria, quan la por a l'esclat d'un conflicte nuclear entre les dues superpotències contenia els ànims, en plena Guerra Freda, servia per a distendre i refredar l'ambient. Avui no genera una altra cosa que indiferència. L’ONU, actualment, no és més que un fòrum de política performativa, un escenari de propòsits benintencionats que topa sistemàticament amb la dura realitat de les ambicions de les grans potències, que paralitzen tota iniciativa en el Consell de Seguretat, convertint la institució en inútil. L’ONU només funciona en un món en pau. Però, justament, la seva creació aspirava a ser la resolució dels conflictes.

La globalització, entesa com a interconnexió entre persones i regions que havia de facilitar el comerç i el creixement econòmic, així com la ideologia liberal triomfant, ha acabat afavorint la crisi permanent. En el seu primer impuls oferia les garanties de seguretat requerides per a afavorir la pau perpètua universal kantiana. Aquesta, en la seva versió postmoderna, comportava l'evolució tecnològica i la difusió de la democràcia, l'enfortiment de les classes mitjanes i l'erradicació de la pobresa. Tot això havia d'incentivar l'eliminació dels arsenals termonuclears, així com la creació d'un sistema integrat de mercats de valors globals. Aquest programa consistia en posar a l'elit econòmica al comandament i a fomentar una visió determinista del progrés, com una cosa inevitable, que anava acompanyat de la pèrdua del sentiment del tràgic i del culte desmesurat al present i al creixement. La geoeconomía va substituir a la geopolítica. Els Estats Units, com a potència global i policia del món, garantien el programa.

Però amb el virus del Covid-19, expandit a nivell mundial en forma de pandèmia, a partir del 2020, gràcies a la interconnectivitat global, cau la ingenuïtat de la creença que un món amb menys distàncies ha de ser un món millor. No hi ha bondat inherent a la proximitat. Al contrari, la proximitat ofereix menys protecció i major inseguretat que en el passat. Amb la globalització, qualsevol crisi esdevé mundial i genera greus conseqüències en la cadena de subministraments de regions senceres del planeta. D'altra banda, les noves tecnologies de la informació creen, a través de les xarxes socials, nínxols digitals i càmeres de ressò, que tanquen en bàndols i enfronten ideològicament a la població. Tot el debat públic es redueix a un esquema de confrontació entre postures contraposades i irreconciliables. El caos i el tumult ho impregnen tot. Als Estats Units, el descontentament social davant el cost de les aventures bèl·liques liberals d’exportació de la democràcia a Orient, que es torçaren sense remei, mentre internament la globalització destruia l'ocupació industrial, donada la incapacitat de competir amb els baixos costos de la indústria asiàtica, ha afavorit l’ascens al poder de líders histriònics, narcisistes i impulsius, amb tics d’autoritarisme nihilista. Al costat de l'afebliment econòmic, se succeeixen, entre el teixit social, guerres culturals que polaritzen a la població dividint-la en bàndols irreconciliables. La decadència cultural contamina tota la societat, i s’ensenyoreix dels mitjans de comunicació, que ja només aspiren a la distracció i entreteniment, però soterradament propaguen divisió i intolerància. El discurs públic cau en el moralisme excloent i cancel·lador, sota l'imperi de les passions. La conseqüència que s’extreu Kaplan és que en l'era digital la democràcia de masses funciona malament.

Malgrat tot, el declivi estatunidenc no és comparable amb la podridura russa, que no ha fet més que augmentar des de la caiguda de la URSS. El lideratge de Putin segueix inspirant-se en l'arbitrarietat estalinista, en perseguir a l'innocent per a crear terror. La pràctica política segueix sustentada sobre l'experiència soviètica del gulag, que promovia una legalitat cínica que, en lloc d'emparar a l'individu, transmetia el missatge que l'individu no té cap valor davant les necessitats de l'Estat, únic garant de la fortalesa de la nació i el col·lectiu. Putin és l'hereu d'aquesta tradició que deixà en ridícul als politòlegs que, després de la desaparició de la URSS, van creure ingènuament que Rússia podria prosperar per sí sola. Kaplan subscriu, en canvi, la tesi del realisme neoconservador que afirma que els governs autoritaris de dretes són menys repressors que les autocràcies d'esquerres. En ser conservadors, els primers respecten les tradicions, just el contrari dels règims comunistes revolucionaris, que canvien els valors i hàbits de la societat, generant milions d'afectats. Posats a triar entre allò dolent, el menys dolent és l'autocràcia de dretes, ja que no busca reformar la seva societat a la llum d'alguna idea abstracta de justícia social o virtut política, aspiració que acaba per generar tiranies molt pitjors. Quan la democràcia no funciona i l’idealisme utòpic es transmuta en monstre amenaçador l’autocràcia neoconservadora pot ser la solució convenient, diu Kaplan.

La tercera de les potències en crisis és la Xina. El seu model de creixement i progrés econòmic i social, des de l'últim quart del segle XX, ha resultat únic. Mai abans la prosperitat va arribar a tanta gent en un període temporal tan curt. El gran responsable de tot això va ser Deng Xiaoping. El lideratge de polítics com ell és el que Kaplan troba a faltar en el context global actual. Així, assumeix que és preferible que les grans potències siguin estables al fet que siguin democràtiques. Deng va heretar el catastròfic llegat de Mao Zedong de la Revolució Cultural, que havia devastat al país. Assumint una postura pragmàtica, va entendre que el capitalisme i la democràcia no eren bones per a la Xina que emergia de la intolerància del maoisme. Per això, va decidir recolzar-se en el partit comunista, en lloc de purgar els seus quadres jeràrquics, per a dur a terme les reformes i generar ordre. Va saber maniobrar conservant els valors i sistemes existents però introduint canvis econòmics de manera gradual amb un exercici limitat del poder. L’estabilització política i el creixement econòmic van traduir-se en dues dècades de creixement constant i de millores de la vida del ciutadà, raó per la qual, malgrat la repressió de Tiananmen de 1989, Kaplan qualifica el seu lideratge de burkeà. Però la Xina actual de Xi Jinping segueix una línia ideològica totalment contrària. Kaplan qualifica Xi com a ideòleg leninista que ha fet de la lluita el principi rector de l'actual Partit Comunista Xinès. Seguint l'ortodòxia doctrinal marxista ha establert un compromís amb el poder absolut, com s’evidencia amb la purga pública del seu predecessor en el càrrec, Hu Jintao en el Congrés del Partit Comunista Xinès de 2022 amb el qual va posar fi, definitivament, a l'era del pragmatisme. Xi és un autòcrata amb un poder similar al de Mao, la qual cosa el converteix en un governant perillós. El seu poder desestabilitzador és major que el que exercia l'URSS durant la Guerra Freda, ja que és capaç de competir amb Occident en tots els terrenys, no sols en el militar i nuclear. Malgrat que la seva estabilitat es dóna per descomptada, la Xina està en decadència. Ha passat de l'autoritarisme progressista de Deng, a l'autoritarisme intransigent de Xi. Amb això, ha refredat les seves relacions amb Occident, alhora que el seu creixement ha anat descendint. Avui el capital estranger fuig i la població envelleix, factors que arrosseguen al país a l'estancament. Enfront d'això, Xi només contraposa més dosi de nacionalisme moralista i autoafirmació exterior. El perill d'una nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina és el resultant de tot plegat. A nivell comercial tots dos països mantenen una tibant competència, alhora que cooperen, ja que les seves economies estan molt imbricades fruit de les dinàmiques de la globalització. La diferència més determinant és la ideològica: existeix un xoc filosòfic total de sistemes de governança, amb una animositat i sospita mútua constant, per la qual cosa cada disputa acaba sent existencial. Només l'amenaça de destrucció nuclear mútua pot dissuadir el conflicte.

Els tres països referenciats són potències imperials, però les seves crisis suposen un cop a l’enyorada virtut estabilitzadora de l’imperialisme, que Occident va viure abans de la Primera Guerra Mundial. Els imperis sorgeixen del caos, però el seu afebliment dóna lloc a un nou caos, personificat per Kaplan en Weimar. La lliçó de tot això és que la geopolítica global passarà a ser més tumultuosa en el futur, ja que un imperi en decadència és més inestable, com es desprèn de l'exemple turc de principis del segle XX. La inestabilitat ens aboca, novament, a un món bipolar, una nova guerra freda on l’eix autocràtic d’ideologia totalitària presenta un front més consistent i nihilista que el que representava l’antiga URSS i la Xina de Mao. El pol oposat, que Kaplan anomena de l’Status Quo, no aplega només als països democràtics de tall liberal sinó també autocràcies com les monarquies del Golf Pèrsic. Tot es redueix, doncs, a la lluita entre l'ordre i el desordre. En termes geopolítics és una lluita entre el Heartland euroasiàtic i les potències marítimes del Rimland, encara que amb variacions respecte a la lluita vuitcentista, entorn del Gran Joc, que li va servir a l'autor per a exposar la seva tesi en La venjança de la geografia³. Kaplan, però, admet que el conflicte actual s’entén millor en termes ideològics que en termes geogràfics. En aquest sentit, l’autor desplaça el nucli de la confrontació entorn de l'antisemitisme, situant a Israel en el centre de la guerra geopolítica global. El focus d'aquesta lluita enfronta a Israel amb l'Iran pel control d'Orient Mitjà i suposa la major amenaça de guerra a gran escala que, potencialment, pot arrossegar a totes les potències. Malgrat la feblesa interna de l'Iran, amb protestes populars contra la Revolució Islàmica, continua tenint el suport de Rússia i la Xina. La desestabilització definitiva podria arribar pels atacs aeris dels Estats Units i Israel contra les instal·lacions nuclears de l'Iran que Kaplan, profèticament, anuncia i que tindrien com a principal funció fer caure el règim dels aiatol·làs. El futur, prediu Kaplan, emparant-se en les circumstàncies de la guerra entre blocs, serà una inevitable immersió en un món caòtic, que ja resulta perceptible a les ciutats.

Arribem, així, a la tercera i darrera part de l’obra, on aborda, precisament, el paper de les urbs en la desestabilització mundial, l’espai on acabarà vivint tres quartes parts de la població mundial en les properes dècades. Si en el darrer quart del segle XX els demògrafs afirmaven que la diversitat social i cultural era la font de la prosperitat i el dinamisme urbà, avui malgrat que hi ha més diversitat que mai, la ciutat aplega tanta desigualtat i rebuig envers el diferent que es converteix en espai inhòspit i hostil en qualsevol regió del món. El factor de canvi, en l'actualitat, és l'impacte de la digitalització en la convivència. La Revolució Digital canvia la geografia urbana. Avui la ciutat és un espai de consum. L'antiga funció espiritual exercida per líders religiosos i aristòcrates l'han assumit la riquesa, el món financer i els grans magnats dels mitjans i xarxes socials. La ciutat atreu talent i inversió, però segrega a la societat, fent que l'extrema pobresa i les elits econòmiques convisquin en el mateix espai. Així, més que convivència entre els grups segregats, el que hi ha és aïllacionisme social, cívic i digital. El carrer ha deixat de ser l’espai públic de trobada i s’ha convertit en l’indret de la indiferència o el rebuig de l’individu i del passat. Sense un ancoratge sòlid, les tradicions i els costums es dissolen, convertint la ciutat en el pitjor malson dels conservadors, entre els quals es situa l’autor. Apareixen noves tradicions, ja no compartides. La connectivitat digital alimenta els prejudicis i la intolerància, fomentant la manipulació i amplificant els efectes nocius de la conformitat o l’odi, propis de la psicologia de masses. La xarxa digital s'estén com una capa invisible que transmuta la ciutat en una ciutat global, tot fomentant el narcisisme tòxic, la solidaritat de la torba i les bogeries conspiranoiques i ideològiques. La nova geografia urbana és més desestabilitzadora.

Per orientar-se en aquest caos, l’autor es recolza en Oswald Spengler i la seva obra, La decadència d’Occident, per un cantó i en Ortega y Gasset, amb La rebel·lió de les masses, per l’altre. Del primer recupera la visió de la conversió de tota la societat en espectacle com el símptoma palmari de la decadència cultural. Seva és l'afirmació que diu: “mentre que el camp produeix el popular, la ciutat mundial (el que avui és internet) produeix la torba”. No obstant això, defensar la puresa ètnica del popular, lligat a la terra, és també el que va fer el feixisme i el comunisme. Als Estats Units, el popular ho encarnen els seguidors de Trump, nostàlgics d'un país anterior i menys complicat, amarats de teories conspiranoiques, mentre desafien el progressisme cosmopolita. El corrent popular està, a Occident, en declivi demogràfic, raó que explicaria el seu extremisme. El seu món és substituït per les noves formes d'urbanització. La torba, que representa l'esquerra, per part seva, està obsessionada amb la conformitat i la igualtat social, fins al punt que a aquell que estigui en desacord calgui destruir-lo. La cultura de la cancel·lació és, avui, l’exemple de la torba digital. La cancel·lació és equivalent a la purga estalinista, ja que es regeix pel mateix principi, a saber, la convicció que el resultat total d’una vida està determinat per l’acceptació d’una idea. En aquesta convicció hi troben refugi els solitaris que volen escapar de la seva condició i ser part de la massa -tal com també Elias Canetti descriu en el seu assaig Massa i poder. Spengler es va anticipar a l'aparició del fenomen, amb la seva denúncia de l'ús de les masses de forma interessada per part de la premsa del seu temps, que denotava el control de la voluntat del pensar, mantenint-lo dins dels paràmetres del que s'estableix. La ciutat mundial, interconnectada entre si, és un lloc de cultura global i d'anhel de tenir més que soscava la Nació-Estat. En ella la premsa i les xarxes socials tornen la urbanitat i les esperances liberals contra si mateixes. Es converteix, d'aquesta manera, en la incubadora de la torba, que abraça valors materials que proclamen el triomf de la joventut, obliterant les tradicions i la civilització. Sense tradicions només resta dempeus la cultura dels diners. Quan els magnats neoliberals s'apoderen de tot, Occident s’acosta al seu final.

Si la weimarització, en la qual la vida pública i la política estan sempre en estat d'agitació, és l'auguri de futur, la seva materialització suposarà l’acompliment de la decadència d'Occident. La formulació profètica d’aquest auguri, la troba Kaplan en el poema de T. S. Eliot Terra erma, que dona també títol al seu assaig. El poeta desvetlla les transparències del món modern que amaguen un missatge subjacent de nihilisme i alienació, tot descrivint el creixement d'ombrívoles ciutats desacoblades de la terra, les arrels i les tradicions, i assotades pel frenesí de la multitud, a la qual cal sumar el modernisme. El modernisme indica una indiferència cap al passat, que facilitaria l’adveniment del que els idealistes i marxistes en deien “progrés”, allunyant-nos de les tradicions sagrades amb els seus límits autoimposats. La mateixa paraula “modern” suggereix trencar les regles i rebutjar tot l'anterior per primitiu i retrògrad. D'aquesta manera, la política moderna pretén reinventar les identitats grupals, ètniques i religioses en termes durs i ideològics. Allibera “el poder de l'instint”, el de les emocions primàries, tal com també es percep en la Weimar dels anys 20 i 30. El modernisme va fer possible la substitució de l’“home racional” per l’“home psicològic”. És l'home nou que es defineix ja no merament com a animal racional, sinó com a ésser amb sentiments i instints. L'apel·lació a les emocions i instints condueix, invariablement, a la preservació de la identitat nacional, racial, cultural o ideològica que divideix la societat sota pressupostos ètnics i fomenta l'enfrontament i les polítiques frontistes. Ja no escoltem arguments sinó soflames i consignes. Aquesta rebel·lió contra la raó suposa un distanciament de la tradició política liberal i un desafiament als seus valors. Les nostres societats "postmodernes" ja no han de ser liberals; també poden ser tribals. El seu tribalisme pot ser fruit de la geografia, el grup, l'ètnia o la religió. En tot cas, el descens al tribalisme provoca la decadència de la civilització occidental, ja que ser civilitzat és jutjar a les persones com a individus, no com a membres d'una raça o grup ètnic, i també és reprimir constantment els teus desitjos naturals momentanis (el control racional de les passions que promovia l’esperit grec).

L’altre referent de Kaplan, a l’hora de descriure el futur prenyat d’inestabilitat i caos que ens espera, és el filòsof madrileny Ortega y Gasset. Hi destaca la seva denúncia de la conspiració de la ciència i de la psicologia social, que interactua en el medi urbà, per crear una raça d'homes-massa a les ciutats. Els homes-massa actuen de manera conformista, malgrat que es considerin, encara, individus per sobre de l'Estat. Es mouen en estrets nínxols de relacions amb iguals i són ignorants respecte al que hi ha en l'exterior. Per això són propensos a integrar-se en torbes virtuals que s'inclinen a l'última moda. La seva especialització limita la seva experiència, per la qual cosa tot allò que queda fora del seu espai de coneixement és propens a la manipulació demagògica. Aquest fenomen defineix a les clares la vida a la ciutat futura: cada vegada més, demagogs i influencers ens diuen el que hem de pensar. Un músic de trap o un esportista tenen més capacitat de convicció que les ments erudites de l'Acadèmia. La repetició d'un contrasentit acaba sent motiu per a la seva acceptació com a veritat. Ortega y Gasset denunciava a La rebel·lió de les masses que “s'ha apoderat de la direcció social un tipus d'home a qui no li interessen els principis de la civilització”. Descriu, d'aquesta manera, a l'individu descregut, fútil, banal i hedonista que únicament exigeix diversió. El seu únic manament, diu Ortega, és “Esperaràs la comoditat”. A l'home-massa només el preocupa el seu benestar. Creu que el seu paper es limita a exigir-lo, com si fos un dret natural. Però posseir el dispositiu tecnològic més nou no és un dret natural. Ni tampoc estar constantment entretingut. Convertir això en la nostra principal demanda és el que posa en risc la civilització. L'home-massa és propens a les ideologies polítiques extremistes, ja que les ideologies són producte de la massa en sentit estricte i representen la degradació final i més profunda de la raó.

Les dues derives que aquesta decadència ens ofereix van ser explorades, amb les seves respectives distopies, per Orwell y Huxley. Kaplan no descarta cap d’elles. Si el que s’imposa és la despreocupació general per les idees i les tradicions, valorant la seguretat i la comoditat per sobre de tota la resta, serà el control exhaustiu de l'individu, que la tecnologia duu a terme en autocràcies com la Xina, la que acabarà adoptant l'Occident urbà, fent realitat, així, el 1984 orwellià. Si per contra, triomfa la societat espectacle amb la sedació permanent en forma de diversió pel consum massiu de subproductes culturals porqueria, tal com preveia Huxley al seu Un món feliç, ressorgirà instintivament el feixisme redemptor que clami contra la decadència urbana i cosmopolita, que asseca l’ànima de la pàtria i allunya l’esperit de les arrels tribals primigènies identitàries. Un o altre fanatisme, de dretes o d’esquerres, acabarà glaçant-nos el cor.

I així seguirà sent mentre no erradiquem, pensa l’autor, la idea del progrés del pensament occidental. Aquest concepte, fill de la Il·lustració moderna, que creu en una direcció lineal, sempre cap endavant, de la història, és admès per l’utopisme totalitari de dretes o d’esquerres, incapaç d’entendre la ironia política platònica que trobem a La república. Sobre les runes del liberalisme fracassat de la globalització s’alça la terra erma i decadent d’Occident, en forma d’anarquia. La tasca titànica de reconstruir la civilització que l’autor ens empeny a realitzar passa per reabastir tradicions conservadores, reinstaurar límits i fronteres basades en la geografia, la història i la natura, rescatar l’individu de la multitud, però limitant l’exercici dels seus drets als marges del possible, que és l’existència de l’altre. Tot un programa, en definitiva, liberal-conservador embegut de prudència clàssica, que no s’atura a dissenyar o planificar, però que entén com a única taula de salvació i recepta contra el pessimisme de l’incivilitzat i tirànic present que conté la llavor de l’anarquia futura.

1Waste Land: A World in Permanent Crisis, C Hurst & Co Publishers Ltd, 2025. Hi ha traducció al castellà: Robert D. Kaplan, Tierra baldía. Un mundo en crisis permanente, Traducció de María Dolores Crispín, Editorial RBA, març de 2025, Barcelona.

2The Coming Anarchy: Shattering the Dreams of the Post Cold War, Random House USA Inc, 2000. Hi ha traducció al castellà: La anarquía que viene, Robert D. Kaplan, Ediciones B, 2000, Barcelona.

3The Revenge of Geography: What the map Tells us About Coming Conflicts and the Battle Against Fate, Ballantine Books (Random), 2013. Hi ha traducció al castellà: Robert D. Kaplan, La venganza de la geografía. Cómo los mapas condicionan el destino de las naciones. Editorial RBA, 2014, Barcelona.

En defensa de la mobilitat docent

 

El nou mantra que el Departament d’Educació ha divulgat, juntament amb els autoanomenats assessors experts que li preparen i justifiquen les mesures, en el paper de propagandistes subvencionats encoberts, com ara la Fundació Bofill o el col·lectiu docent Clam Educatiu, a través d’un dels seus canals comunicatius habituals, el diari Ara -que aquest darrer diumenge ha publicat un dossier dedicat a l’inici de curs¹-, com a factor determinant en el desori en que s’ha convertit l’escola a casa nostra, és el de l’excés de rotació en les plantilles docents dels centres educatius públics. Si en anteriors dossiers i reportatges les causes del fracàs eren els horaris intensius que s’imparteixen als centres de secundària públics, contràriament a les jornades partides que aquests lobbys educatius proposen, o la falta de preparació i motivació del personal docent a l’hora de posar en pràctica l’ensenyament competencial, que calia revertir amb incentius i promocions en la carrera professional del docent, ara el focus es posa en la inestabilitat que provoquen els canvis de centre del professorat cada nou curs, amb dades que mostren una rotació que arriba gairebé a un terç de la plantilla total de docents, en els últims quatre cursos.

El publi-reportatge justifica, en part, la mobilitat excessiva pels darrers processos d’estabilització del professorat interí, amb oposicions i els subsegüents concursos de trasllats, per tal que els nous funcionaris optessin a les vacants existents en els centres educatius. Però el gruix de la mobilitat està vinculat, segons Toni Verger, expert, diu el diari, en governança escolar de la Fundació Bofill, a la diversitat d’especialitats que hi ha a l’ensenyament secundari, i a la major conflictivitat que presenten aquests centres en relació als de Primària. La invocació a l’estudi dels resultats dels informes PISA, que atorga millors puntuacions a centres amb plantilles estables de docents, és l’argument d’autoritat definitiu per reclamar a casa nostra l’anhelada -pels experts- reducció de la mobilitat docent. Ara bé, la proposta topa amb el dret individual del professorat a escollir el centre on vol exercir la seva especialitat, dret reconegut per llei i exercit en els esmentats concursos de trasllat.

Amb la intenció de minoritzar l’exercici d’aquest dret, els ja esmentats experts educatius plantegen un conflicte amb el suposat dret «col·lectiu o organitzatiu de tenir equips més estables», que garantiria millors resultats, en la línia del que mostren els informes PISA. L’eina per fer efectiu aquest dret no seria altra que el qüestionat Decret de plantilles que, si s’exercís realment com els seus impulsors volien, donaria carta blanca a les direccions per triar als docents que integressin els claustres dels seus centres, tal com es fa a la escola concertada, conculcant inclús el dret individual a la mobilitat del docent-funcionari, ja que les vacants que alimenten els concursos de trasllat quedarien supeditades a les tries de les direccions, que poden perfilar la feina exigida al docent en aquella plaça, a criteri i conveniència pròpia, sempre que encaixi en el seu Projecte Educatiu de Centre, en el marc de la política actual, impulsada pel Departament, d’autonomia dels centres educatius. Allò que inicialment es presenta com un dret col·lectiu que, d’altra banda, no especifiquen en quin document normatiu és proclamat, s’acaba convertint, a mesura que avança l’exposició de motius dels esmentats experts, en «l’interès col·lectiu de tenir equips estables i més especialitzats en les necessitats de cada escola». Estem, doncs, davant d’un fals conflicte de drets, ja que només existeix el dret individual que normativament hauria de prevaldre sempre per sobre de «l’interès col·lectiu», a risc, en cas contrari, que explotadors i esclavistes atiessin aquest suposat dret col·lectiu al benestar comunitari per justificar i sotmetre a treballadors i persones particulars a les condicions laborals més indignes imaginables.

Reduir el debat sobre la millora de la qualitat educativa a Catalunya a l’aplicació de determinades pràctiques que oculten interessos, per més que es revesteixin del rimbombant qualificatiu de drets col·lectius, que, a la pràctica, concedeixen poders absoluts i dictatorials a les direccions, per dur a terme una tria arbitrària dels docents a les escoles públiques, no només atenta contra els docents particulars que, si presenten tanta mobilitat, és en gran mesura per fugir d’aquells centres on l’exercici de les seves especialitats es veu cada cop més supeditada a decisions metodològiques qüestionables i criteris imposats sense consens, el debat i la crítica pública dels quals els exposa a condicions laborals encara més precàries, sinó que, a més, confon l’opinió pública, decantant-la subreptíciament cap a un relat favorable a les pràctiques pròpies de l’escola concertada i privada, com les de la tria interessada del personal docent, en detriment de la llibertat de drets i pràctica democràtica que, en èpoques passades, definia els claustres de l’escola pública. L’atac i el desballestament progressiu dels serveis públics, dut a terme per corporacions i interessos privats, en nom d’una hipotètica, però mai assolida des de la implantació de la ja llunyana LOGSE, millora educativa, ja fa temps que ha centrat els seus esforços en el col·lectiu més exposat de tot el sistema, el dels docents, que no només veuen empitjorades les seves condicions econòmiques, la seva llibertat de càtedra o el seu prestigi social, sinó que ara també veu qüestionat el dret a la mobilitat i la tria del seu centre de treball, amb propostes que, sense embuts, reclamen obertament canvis en la llei funcionarial per depauperar encara més la pràctica docent pública a casa nostra.

Per a que l’ofensiva s’amagui rere les necessitats dels nous temps, i compensar el biaix doctrinari del reportatge, el diari dona veu al sindicat educatiu majoritari a Catalunya, l’USTEC, que tot i denunciar l’abús de poder que s’oculta rere el Decret de plantilles, no té un perfil definit de defensa de les especialitats docents a la secundària, sent aquesta etapa educativa la que concentra major mobilitat de plantilles. No sembla, doncs, que un sindicat amb representativitat a la Primària, i que ha apostat per la implantació dels àmbits educatius, sigui el més indicat per donar resposta i plantar cara als atacs que rep el professorat de secundària. Entre l’hostilitat d’uns i les conveniències dels altres no ens ha d’estranyar que cada cop resulti més dificultós trobar vocacions docents entre les noves generacions. Tampoc sorprèn la ductilitat i obediència dels que hi romanen en el sistema: han aprés a prendre distància. Just allò que fa de l’Escola, avui, un indret cada cop més esmorteït, asèptic, conformista, submís i depriment, el lloc on la discrepància i el debat han estat desterrats o prohibits. En definitiva, el desert que més li convé al poder i que menys profit fa a docents i alumnes.

1https://www.ara.cat/societat/educacio/curs-terc-dels-docents-canvia-centre_1_5477239.html

https://www.ara.cat/societat/educacio/l-escola-triar-mestres_1_5477335.html

Maria Pombo i la creuada anti lectura

 

Desconeixia l’existència de aquesta senyoreta, que viu, pel que sembla, de la seva imatge i les seves «opinions» que segueixen centenars de milers d’usuaris de xarxes socials, fins que l’onada expansiva d’una d’aquestes ocurrències ha esclatat sorollosament en contextos opinadors d’actualitat i crítica cultural. L’afirmació en qüestió, a banda de manifestar orgullosament la seva condició militant de no-lectora i confirmar la coneguda perogrullada que llegir no et fa millor persona, la ha encimbellat a la categoria d’heroïna nacional dels haters del pedantisme intel·lectual, que malden per desprestigiar tota forma cultural que ultrapassi els productes mass-media de consum ultraràpid, amb els que transfigurar l’alienació present en influència i primorosa actualitat.

Com que l’afirmació de la tal Maria Pombo no deixa de ser certa, raó per la qual pot resultar atractiva i animar el jovent que s’emmiralla en ella a seguir les seves passes d’objectora activa de la lectura, convé fer algunes precisions. Que l’afirmació sigui certa no implica que no ho sigui també, inclús amb més evidència, l’afirmació a contrari: Així, "llegir no et fa millor persona, però no llegir et fa ser pitjor persona". La qüestió aquí no té a veure amb la moral, camp semàntic amb el que associem de forma immediata les expressions de ser millors o pitjors persones, sinó amb la condició ontològica del propi ésser humà. Qualsevol que hagi llegit a Aristòtil sabrà que la condició lectora és una potència -o una capacitat per dir-ho en termes de la Nussbaum, que avui ven més que Aristòtil- que, sent l’ésser humà l’únic animal que pot assolir-la, cal actualitzar ja que allò propi de tot ésser natural és arribar a màxims, és a dir, a esdevenir millor en sí mateix. Negar-se, doncs, a llegir -o a escriure, a calcular, a dialogar...- et fa ser pitjor persona, en la mesura en què comporta prescindir, voluntàriament, d’una condició exclusiva i definitòria del nostre ésser i que, a efectes pràctics, tindria la mateixa negativitat que negar-se a caminar, parlar o treballar.

L’orgullosa exhibició d’auto-immolació intel·lectual que ens trasllada, amb el seu vídeo viral, la comunicadora de sí mateixa hauria de ser, llavors, recordada com a monument a l’estultícia d’un temps que confon les condicions ontològiques de l’ésser humà amb els gustos i les preferències personals. Sabem que, com tot allò que forma part de la creació cultural, llegir costa perquè el seu exercici requereix mobilitzar un seguit d’habilitats intel·lectives que els pedagogs de la modernitat tardana han rebaixat i diluït, davant d’altres capacitats que també ens defineixen, i que poden resultar inclús més atractives per a l’èxit immediat de la persona en segons quins contextos laborals i professionals. Així, la simpatia o l’aparença física poden tenir major importància que l’habilitat lectora per a aquells que, com la mateixa Pombo, aspiren a convertir-se en objectes de transmissió i reificació d’uns valors i una ideologia que ha esdevingut preeminent a la nostra societat, però que, sense la racionalitat i les virtuts que es conreen en la lectura, acaben sent tan buits com el ressò de la cova platònica en la que la Pombo i els seus fans ens volen tancar.

No insistiré en les consignes contra el perill de la banalització de la incultura que conté el missatge de l’esmentada protagonista que altres, més savis que un servidor, ja han advertit i que subscric plenament. Em limitaré a recomanar-los, a ella mateixa i als seus seguidors, una única lectura, The Closing of the American Mind, de l’Allan Bloom¹ que, si s’aventuren a seguir, ni que sigui per una vegada a la vida, de ben segur els aclarirà d’on venen i cap a on van, per a que entenguin que, si bé llegir els pot resultar avorrit i farragós, l’alternativa contrària que ells ens proposen, directament, mata.

1Hi ha traducció al castellà, per allò de que l’idioma sigui un altre obstacle insalvable que atiï la seva animositat vers la lectura: Allan Bloom, El cierre de la mente moderna, Editorial: Plaza & Janés, 1989.

Les incòmodes semblances de la nostrada reforma educativa

 

Al 1933 el filòsof Karl Jaspers, en una comunicació amb Heidegger¹, diagnosticava els mals de l’ensenyament a la universitat del seu temps, afectada pels plans d’estudi reformistes de l’època de Weimar que s’havien caracteritzat per promoure una bildung de tall personalista i antioccidental, com a conseqüència de l’operació de reconstrucció de la identitat alemanya, malmesa després de la derrota de la Primera Guerra Mundial i les humiliants condicions imposades pel Tractat de pau de Versalles. Sense entrar a considerar en profunditat els trets definitoris d’aquella instrucció, que desconec, més enllà de recordar la inquietud per la novetat que va caracteritzar tot el període cultural de la República de Weimar², val la pena destacar els aspectes que Jaspers denuncia i que, sorprenentment, tenen una gran similitud amb els mals que afecten a la nostra escola, també àmpliament reformada.

A grans trets, Jaspers assenyala: 1) desmembrament de les disciplines especialitzades, és a dir, l’equivalent a l’actual política de desaparició de les especialitzacions. 2) Escolarització creixent i orientació unilateral cap a la professió, amb un interès cada cop més gran per la disciplina pedagògica i les ciències de l’educació que havien esdevingut, per primera vegada, estudis universitaris durant l’esmentada República de Weimar³ i que avui assumeixen el paper protagonista de la innovació qualitativa en educació, sense haver assolit, però, l’estatus de ciència. 3) L’intervencionisme de l’administració, que enguany arriba al paroxisme d’imposar metodologies d’ensenyament mancades d’evidència científica que avali el seu ús, reduint la llibertat de càtedra a la mínima expressió. 4) Descens del nivell general de l’ensenyament, que també constatem a casa nostra en cada nova prova avaluativa externa a la que es sotmet el sistema educatiu català. 5) Abús de la llibertat d’aprenentatge, on no s’aplica el correlat implícit en la llibertat, l’exclusió dels que no compleixen les exigències, desgavell que, en el nostre cas, es tradueix en pràctiques com l’aprenentatge basat en projectes a edats primerenques o l’emotivisme pedagògic, que posen l’alumne en el centre del procés atorgant-li condicions que no té per a «construir» els seus propis aprenentatges.

La «solució» a aquests mals, en els que Jaspers ja no tindria incidència -a diferència de Heidegger-, va conduir a la implantació del principi del cabdillatge per part de la pedagogia nacionalsocialista, que va assumir les tasques educatives a l’escola alemanya a partir del 1933, un cop la República de Weimar va ser enderrocada pel nazisme. El projecte educatiu que Rosenberg, Krieck, Baeumler i altres teòrics educatius del NSDAP impulsaren, sota el principi del lideratge fort, va consistir en la implantació del programa del Nou Home, que exalça qualitats com la resiliència, flexibilitat, perseverança o la iniciativa, els mateixos valors que avui advertim en la verborrea reformista del model competencial que es vol impulsar com a mesura adaptativa a les condicions canviants del present, que requereixen un tarannà emprenedor i una voluntat submisa i obedient a les necessitats del mercat. L’Escola Nova d’avui defineix, com a competències que cal assolir, trets més aviat propis del caràcter atribuït a l’Home Nou del nacionalsocialisme.

Sense ànim d’estendre acusacions, sinó més aviat amb la voluntat de parar esment a paral·lelismes i similituds entre èpoques i models educatius, no deixa de sorprendre’m que la deriva actual de l’ensenyament a casa nostra provoqui les mateixes penúries que Jaspers denunciava i calqui objectius, terminologies i procediments que també definien la pedagogia del nazisme. No hi veig mala fe en aquestes semblances, però sí una greu ignorància en relació a allò que les autoritats educatives s’entesten en promoure, sense considerar les matrius d’aquestes pedagogies ni les implicacions que té la seva promoció. Lluny de tranquil·litzar-nos, saber que qui té la responsabilitat de prendre decisions ho fa tot ignorant antecedents i conseqüències de les seves polítiques, ens deixa en la intempèrie i el desarrelament absoluts, doncs, no hi ha res més perillós que la ignorància activa de qui es creu expert, sense ser-ho, ni res més desencoratjador que saber a quins ports arribarem si seguim camins equivocats.

1K. Jaspers, Notas sobre Martin Heidegger. Mondadori. 1990, pàg. 260.

2Vegeu al respecte la pág. 303 de l’assaig de Horst Möller, La República de Weimar, Ed. Machado Libros, 2015.

3Vegeu Tröhler, D. (2016). Los fundamentos religiosos de la bildung como epítome de la educación alemana y su fundamental recelo antioccidental. Historia De La Educación, 35, 123–143, en especial la pàg. 134. https://doi.org/10.14201/hedu201635123143