El DUA (Disseny Universal d'aprenentatge)

 En una d'aquestes sessions de formació obligatòries que el centre educatiu on treballo promou per homogeneïtzar la pràctica docent dels seus membres, i que acostumen a impartir els mateixos companys, iniciats en els misteris de la Fe Mariana en la Nova Pedagogia, escolto dir a la companya ponent, com si d'una revelació mística es tractés, que amb el desenvolupament de la DUA (Disseny Universal d'Aprenentatge, per als legos) hem arribat a la culminació de la recerca metodológica en la tasca docent. Estem davant del mètode d'ensenyament definitiu, el més objectiu i vàlid -per això es diu Universal- mai concebut, i que resulta màximament eficaç en l'adquisició dels aprenentatges. Per garantir-nos la seva professió de fe, i aconseguir la nostra immediata conversió, alega que la ciència ho corrobora. No esmenta com, ni en base a què. Dic jo que, més que citar la ciència, el que hauria d'haver fet amb tot el claustre que l'escoltava entre sorprès i astorat, és posar en pràctica l'esmentat mètode per, davant el miraculós efecte d'aprenentatge complert i global de tots els assistents, assegurar-se de haver-nos convertit en eminents apòstols de la nova infalible tècnica promoguda pel Departament d'Ensenyament. Però, oh sorpresa, no ho va fer. Li devia fer mandra. No perdo l'esperança que en una futura nova sessió de formació entri en matèria. 

Mentrestant, com que un és de naturalesa formativa escèptica (porto 25 anys assistint a cursos on se'm promet que aprendré a fer ús del recurs definitiu per aconseguir l'excel·lència en la meva pràctica educativa, sense èxit), però, per prudència, confio que tots els recursos i esforços esmerçats en la recerca han de donar algun fruit (no pot ser que tanta gent nostrada i tant formada, s'equivoquin en les seves cuites), m'he pres la molèstia d'anar a comprovar què proposa l'esmentada DUA, acudint a les publicacions fetes pels pedagogs de casa nostra que la han promogut. I entre les seves doctes instruccions trobo la segona sorpresa: la DUA persegueix la inclusió de l'alumnat i promou la igualtat d'oportunitats educatives per a tots els estudiants. Així, doncs, la pretensió és assegurar la mateixa adquisició de coneixement per a tota la diversitat existent a l'aula en qualsevol moment formatiu. Admirable. No entro en el detall, ja que és públic i a l'abast d'un clic trobar tota la literatura que hom vulgui sobre el nou mètode. Entenent, però, que sent l'objectiu la universalitat de l'aprenentatge, i que els nivells de diversitat que podem trobar en les aules de les escoles públiques és gairebé il·limitat, tenim dues variables una que tendeix a cero i l'altra que tendeix a l'infinit, i ja sabem què passa quan multipliquem cero per infinit.

Però, més enllà de les inquietuds que em genera la Nova Panacea educativa, per les incongruències que conté, el que em preocupa especialment és el dogmatisme que s'escola en la seva implantació. Defensar l'existència d'un sol i definitiu mètode d'aprenentatge que tendeixi a la uniformització dels educands és tan sospitosa de reduccionisme pedagògic com perillosa la deriva feixista que la seva aplicació pot comportar. La història de la metafísica occidental ens hauria d'haver vacunat ja de tota aspiració universalitzadora. Promoure un mètode d'aprenentatge únic, encara que sigui amb bones intencions, em retrotrau a les èpoques passades on l'escola només s'entenia des de la promoció de valors únics, religiosos i nacionals. Que, a més, es promogui tot aquest viatge al passat des de possicionaments suposadament progressistes és encara més surrealista. Un indici clar que l'escola pública ha perdut definitivament el nord.   

Dante, La Divina Comedia

 Reflexionant sobre l'obra de Dante, a partir de la relectura d'una ressenya ja antiga, escric sobre el sentit de la transmissió i l'actualitat del seu poema: 

"Porque, ciertamente, la Divina comedia es también un libro actual. Más allá de que contenga una doctrina sobre el amor espiritual salvífico que supera y empequeñece al amor material contingente, que dirigido a los demás, y compartido, encoge y disminuye, mientras que el primero, en tanto que participa de lo que nos trasciende, aumenta y se expande, al tiempo que engrandece la cuenta total de Luz divina presente en la Creación, la obra de Dante está emparentada con la Ética de Lévinas, y su presupuesto del Otro, como imperativo moral al que dirigir la mirada más allá de nuestra consciencia egológica. Tal es, de hecho, el aprendizaje que el poeta adquiere en su procesión hacia la divinidad acogedora y cegadora: un desprenderse paulatino y progresivo de todo lo que nos define, en tanto que individuos particulares para, a través de la mirada del Otro, reconocer nuestra humana condición finita, nuestra limitada capacidad de acceso a la felicidad y su imposibilidad, desde la comprensión del dolor ajeno. Hay un patente desequilibrio interno, una tensión entre los dos polos que conforman el mundo descrito por Dante: la potencia de la oscuridad infernal no es equiparable a la suma Perfección de la luz celestial. Tan solo es un estadio, una sima abismal que atrapa a quienes creen, erróneamente, que podrán hallar la felicidad en su propia interioridad aislada, en su propia Torre de Marfil, ya sea construida por al ego a sí mismos, o por el apego a toda riqueza y posesión alcanzada, en un alarde de vanidad y estupidez cegadora. ¿Qué bien han aportado a la humanidad con todo su acaparamiento de poder, vanagloria y riqueza? Los asuntos humanos que Dante refiere en su tránsito por los tres espacios metafísicos y alegóricos que componen la Comedia son vanos y carentes de todo interés, vistos desde la infinitud de los tiempos. Las luchas entre Güelfos y Gibelinos, por ejemplo, de las que tantos personajes relatados en la obra fueron participes, para bien o para mal, y en las que él mismo se vio inmiscuido, en su Florencia natal, guardan hoy el atractivo histórico de contextualizar la creación artística, cultural y social de la Italia medieval, pero resultan incomprensibles y lejanas para nuestra perspectiva contemporánea. Lo que parecía tener capital importancia en su tiempo es hoy una anécdota que aparece en las guías turísticas del visitante de Florencia, junto a las referencias culinarias o los atractivos comerciales que esconde la ciudad. Las preocupaciones y pasiones que arrastran a las masas en su momento son simples notas pie de página en el infinito e inabarcable libro de la totalidad celestial. A esta verdad cegadora nos aboca la mencionada tensión que, por elevación, plasma el poeta. Y si tal certeza paraliza, por convertir en inútil toda acción humana en el presente, la aparición de la fuerza transformadora del Amor que, en su acceso al Paraíso Dante está preparado para recibir, lo armoniza y embellece todo. El mundo, la Creación, el propio Poema y su autor adquieren sentido. Es esa otorgación de sentido que Lévinas reclama en el arrojarse al rostro del Otro, como insondable infinitud en la que apaciguar nuestra inútil pasión solitaria y sufriente. El poeta alcanza la Luz cuando se deja penetrar por el amor absoluto de Beatriz. Es, entonces, cuando su escrito adquiere verdadera resonancia, como una luz brillante y permanente que refleja un camino de realización y culminación: hagamos algo que sea digno de mejorar a quienes comparten con nosotros el camino. Leer la obra de Dante transforma y mejora, también hoy, sin duda, cualquier espíritu. Qué lástima que su estudio, y el de tantas otras obras fundamentales de la cultura humana, quede postergado frente a la oscura vanidad del quehacer material cotidiano que totaliza y limita nuestra marcha por los diversos círculos de este Infierno presente.

Perseverar, procurando hallar a nuestros particulares “Virgilio” y “Beatriz” que nos guíen, en el camino de elevación vital que va del Infierno al Paraíso, es mucho más que una simple alegoría moral: es una obligación humana. ¿Qué valor tienen, si no, la educación y la trayectoria profesional, como caminos de formación y experiencia, del sujeto? Retomar el camino de Dante es lo que John Erskine o Robert Hutchins hicieron hace un siglo, con su programa Great Books of the Western World, que pretendía restituir el valor de las humanidades, con la esperanza de educar el deseo y el apetito humano que, descontrolados, nos abocan al infierno de las pasiones que se describen en la Comedia. Contra los que piensan que la naturaleza del sujeto humano presente ha cambiado, adquiriendo virtudes relacionadas con la gestión y la eficiencia empresarial, lo cual hace innecesarios los valores de la excelencia propios del pasado, recogidos en el mencionado programa educativo de Erskine y Hutchins, es preciso recordarles que no sólo ha sido la biología la que nos ha permitido evolucionar desde las selvas y sabanas africanas habitadas por nuestros ancestros, sino sobre todo la cultura, desarrollada por la inteligencia y el amor hacia aquellos que nos han de suceder en esta aventura de vivir en la que seguimos embarcados. Es la misma aspiración que el poeta pretende ofrecernos con su obra y que debería seguir iluminando toda actividad de enseñanza, el valor de la transmisión de la que depende nuestro seguir siendo humanos".

Biennal de Pensament, xerrada sobre Futurs compartits

 La curiositat sobre l'esdeveniment cultural estrella finançat per l'Ajuntament de Barcelona de la tardor, la Biennal de Pensament, em fa parar l'orella en l'única activitat que es fa en streaming i en obert -evitant-me, així, les cues i incomoditats del desplaçament a actes que apleguen gran quantitat de públic-, la xerrada sobre el tema dels "Futurs compartits", amb dos pesos pesants de l'actual star system en el terreny de la intel·lectualitat, els historiadors i "pensadors" Yuval Noah Harari i Rutger Bregman. Confeso no haver llegit cap dels seus llibres, tot i que conec prou bé l'impacte de l'obra del primer en el terreny de la història de la cultura i la racionalitat humanes.

El primer que em crida l'atenció és el nom de l'esdeveniment, Biennal de Pensament. Escollir el terme "pensament", en lloc de Filosofia o la Raó o el "Logos", no és baladí. La filosofia es troba tan mancillada i desprestigiada, pel seu permanent qüestionament i crítica des de les institucions polítiques i culturals dels país, que no m'estranya el seu ocultament. Una Biennal de Filosofia no atrauria a les masses que omplen els diversos escenaris de l'esdeveniment, per la raó, madurada en la seva experiència docent, que el Jordi Ramírez esmenta aquests dies en el seu bloc, quan reflexiona sobre la utilitat de la filosofia i la seva presència en els plans d'estudi, tot afirmant que avui tota filosofia s'ha vist reduïda a ideologia. Així, doncs, fer filosofia és quelcom propi d'una activitat sectària, restringida als seus iniciats i escollits, i que té l'etiqueta de l'exclusivitat pròpia del club de socis d'un determinat camp d'estudis esotèrics. En canvi, això de pensar és transversal, interdisciplinar i obert a tothom. Només cal tenir "esperit crític" i curiositat vital. Alguna cosa hi ha en aquest desplaçament que no només denota la magnitud de la derrota del saber filosòfic, enfront dels altres "sabers", sinó també sobre la condició marginal i contracultural que hi ha en l'arrel mateixa de la seva aparició i supervivència.

Però retornant a l'únic acte de la Biennal al que he assistit, la ja esmentada xerrada sobre els futurs, la impressió que em deixen les atractives reflexions dels dos convidats, quan vinculen futur a cooperació i relat, per oferir un panorama esperançador, davant l'esfereïdor present que ens abruma, encenent la flama, un cop més, de la utopia i denunciant el determinisme, a l'hora que aborden alguns dels possibles escenaris d'aquest futur, és la d'estar escoltant el lloc comú d'un posicionament hegemònic en el discurs cultural actual. S'aborden qüestions com la inadequació del decreixement per al progressisme, els reptes i perills de la tecnologia, com ara la vigilància tecnocràtica, la importància de l'esfera política i de les institucions per evitar caure en els paranys i perills d'una societat cada cop més controlada, el ser capaç de detectar pràctiques actuals que el futur qualificarà de nocives per a la societat, i canviar-les a temps, i qüestionar el relat que fem de nosaltres i el nostre progrés quan aquest genera més patiment que benefici. La hiperinflació de drets actual, que s'estén amb naturalitat fins i tot als animals, arriba al paroxisme quan es planteja la possibilitat que el patiment pugui ser experimentat també per la intel·ligència artificial. No segueixo per no aburrir, però concloc, de l'experiència, la certesa que darrera d'aquest discurs positiu sobre el futur, i en general, darrera la operació cultural que la Biennal mobilitza, hi ha una intencionalitat persuasiva vinculada a un missatge polític que tracta de construir un espai comú de pensament progressista, que té com a principals i habituals enemics el canvi climàtic, la desigualtat, el masclisme, etc. La Biennal és l'espai de l'assaig del treball col·lectiu per assolir una justificació del pensament hegemònic. No jutjaré la bondat o maldat d'un esdeveniment promogut i finançat amb recursos públics, però, tornant a la qüestió de la reducció de la filosofia a ideologia, no se m'acut cap altre exemple més clar d'ingerència ideològica en el panorama cultural present que el que es promou aquests dies a Barcelona sota l'epígraf Biennal de Pensament.  

Visita a l'exposició Cinema i moda, Jean Paul Gaultier

 Matinal d'ahir diumenge al CaixaForum per veure l'exposició sobre Cinema i moda de Jean Paul Gaultier. No em sorprèn la quantitat de gent que té la mateixa pensada que nosaltres i omple, encuriosida, les sales de l'exposició. Es tracta d'una mostra plenament inserida en la cultura pop que, ja des de fa un temps, guanya pes i presència en les programacions de les grans entitats promotores de la salut cultural del país. Sens dubte, barrejar moda, cinema i un personatge prou conegut del gran públic és sinònim d'èxit. Res a dir, si aquest producte serveix per finançar altres mostres i exposicions artístiques i culturals més minoritàries, però igualment essencials per mantenir viu el cos malalt de les humanitats en aquest país. 

El que ja no em deixa tan indiferent és el ritme expositiu de la mostra, composada per una barreja de vestimentes de pel·lícula i de les col·leccions creatives del mencionat modista, amb fotografies dels films protagonistes de la mostra tèxtil, o inspiradores de la mateixa, així com breus fragments de les esmentades pel·lícules. Tot i l'ordre, que pretén seccionar i donar continuïtat a l'exposició, un no té mai clar si el que veu és fruit de la participació directa del modista en el vestuari de la pel·lícula en qüestió, o bé és una font d'inspiració de les seves col·leccions de moda, o simplement un element motivador de la seva personalitat i estètica tan particulars i característiques. Dit d'una altra manera, la barreja i la diversitat d'elements visuals i sonors estan plantejades i pensades per generar una impressió sensorial prou atractiva i enlluernadora com per relligar el modista amb el setè art. Sembla que per dignificar la seva condició de creador no hi hagi prou amb centrar el focus en els seus vestits. Cal vincular-lo a un univers creatiu més ampli i glamurós. No serè jo qui qüestioni la condició artística que pugui tenir el món del disseny tèxtil o de qualsevol altra mena. No és el que vinc a discutir, ja que, en tot cas, és un fenomen prou potent i seriós en el nostre món com per impactar profundament en la vida econòmica i social de la nostra època. Els estudis que George Simmel li va dedicar al fenomen, ja en el 1905, són prou desvetlladors de la seva importància. Però, si d'impressions sensorials i d'impactes es tracta, retornant a la nostra exposició, més enllà dels focus i les imatges, i deixant de banda els propis vestits, que sense el context de la seva exhibició rallen el ridícul, la que jo rebo, després de passejar-me durant una hora per les diferents sales, és la percepció de la buidor. Més enllà de la voluntat d'idolatrar el personatge i el cinema que l'inspira no hi trobo res. No hi ha profunditat en la mirada cap a tota aquesta amalgama creativa ajuntada per a l'ocasió, fora de l'evident presència del personatge. Al final, el veritable protagonista de la mostra és el propi modista. Agafar com a excusa el seu interès i col·laboració amb el món del cinema problematitza mes que aclareix la seva figura. És que no té prou valor la seva producció com per merèixer una exposició per sí sola? 

Retornant a Simmel, no hem d'oblidar que, en el seu cas, la moda és un dels exemples del nou paradigma del món modern, i que consisteix en passar d'una societat del treball i la producció a una societat del consum i dels serveis, on els vestits i l'alta costura acaben convertint-se en mercaderia. Sembla que per dignificar la mercaderia calgui donar-li transcendència i pàtina d'art. Mal negoci, ja que, llavors, s'està admetent que la moda té un valor artístic, com a mínim, inferior a les altres arts. Repeteixo que no és aquesta la meva motivació, però exposicions com aquesta no ajuden a dignificar el seu valor. El màxim per al que serveixen és per transformar un espai cultural en un gran aparador publicitari d'una marca prou coneguda i poderosa. Si el que voleu és aprofitar l'estona i fruir d'una exposició seriosa, profunda i ben articulada, tot i que segueixi inserida en el món de la cultura pop, no deixeu de visitar la que es troba just enfront d'aquesta, Còmic, somnis i història. Té la bondat d'inspirar tan la nostàlgia com la fascinació, és a dir, és per a tots els públics, entenen el terme en el sentit més ampli possible i que no només implica les edats de les persones, sinó també els seus gustos, filias i fòbies.

  

Etiquetas de Evelyn Waugh

Dues passions enllaçades, la literatura de viatges y l'obra d'Evelyn Waugh en un sol volum que acabo de llegir i ressenyar. Aquí va una pinzellada del fruit d'aquesta passió:

"En síntesis, estamos ante un relato amable, destinado a descubrir rincones próximos y experiencias lejanas a la sincopada sociedad británica, demasiado atribulada en su cada vez más cuestionado papel de faro colonial del mundo. Esta “decadencia” política apenas es perceptible para el lector actual, como tampoco debió serlo para el contemporáneo al relato, pues queda compensada por el minucioso detallismo de las relaciones personales y sociales que el autor describe, centrando el foco a su alrededor y cerrando el objetivo del gran angular. No hay ningún comentario respecto a la situación política de los países que visita, siendo como son -Italia, España, Palestina o Grecia- los epicentros, ya en ebullición, de la tempestad que en una década transformará el mundo. La política está ausente; está elidida en la proyectada -y descartada- visita a la URSS. En su lugar, el Gran Mundo que relata Waugh se enmarca en el carácter social y cultural, idiosincrático, de sus encuentros tanto con sus paisanos británicos como con las poblaciones locales. Su observación precisa y aguda de comportamientos y mentalidades es un ejercicio de aprendizaje fértil y fecundo para su carrera literaria futura, pero su fotografía fija de la escena no es más que un retrato, ya descolorido y avejentado, de un viaje de placer de un pariente lejano, un souvenir enmarcado y colgado, extemporáneo, en la pared de los recuerdos de una vieja casa -Europa- mil veces reformada. El relato nos acerca a la persona, al tiempo que nos aleja del escenario. Al fin y al cabo, los mismos caracteres observados en sus compatriotas serían detectables en cualesquiera otros cruceros de la época que surcasen los mares del planeta. Tal vez en esto Waugh también es un aventajado: en la era en que no existían, todavía, las redes sociales y las selfies ofrece al lector su propio libro de estampas con auto retratos y bellos escenarios, exóticos y atractivos, inaugurando un modo de viajar cuya finalidad es exhibirse ante los demás. No podemos negar la fortuna que ha acabado teniendo este diletantismo dandi y elegante. Tan sólo cabe objetarle un pero: la economía de la expresión de la experiencia requiere el soporte gráfico -las imágenes- más que las palabras, para alcanzar el éxito en su transmisión. La imagen siempre tiene más posibilidades de convertirse en viral que el texto. Por ello, el título que hoy mejor reflejaría el propósito del autor sería el de Estampas, y no el de Etiquetas. Inconscientemente, él también es testigo e incluso víctima del retroceso presente del texto en favor de la dictadura de la imagen. Pero quienes más perdemos en el afán actual por captar un registro visual de la realidad somos todos nosotros, pues la imagen jamás podrá ofrecer toda la fina ironía y la sagacidad mordaz que nuestro autor obtiene con estos perdurables y literarios “retratos etiquetados”.

Nou onomàsticon: il·liberalisme

 

Aquest terme, que ha fet fortuna en el terreny de la filosofia política contemporània, ve a designar un model d’organització política que renega d’aspectes fonamentals de la tradició del liberalisme democràtic desenvolupada en els dos darrers segles. Concretament, la limitació d’algunes de les llibertats fonamentals i la manca de respecte cap a la divisió de poders. La seva aparició en el present segle, en règims que mantenen estàndards democràtics, com les eleccions i la pluralitat de partits polítics, es fruit del descrèdit de l’ideal il·lustrat de la plena confiança en què el progrés científic i la racionalitat ens duran cap al perfeccionament i la millora com a societat.

L’incompliment d’aquest ideal, ja ben present a mitjans del segle passat, amb experiències com la bomba atòmica i l’extermini programat de forma racional en l’holocaust nazi, i l’acostament actual al col·lapse com a societat, amb unes desigualtats cada cop més grans entre els seus integrants, i com a sistema biològic, amb l’amenaça a la biodiversitat que se’n deriva del canvi climàtic, que ha ocasionat la tecnociència han fet que, contra el liberalisme que embolcallava el positivisme científic, neixi tot un programa polític i social anomenat il·liberal per remarcar la seva diferenciació amb la tradició política i econòmica anterior, que també es coneix com a “societat oberta”. Aquest programa es basa en la primacia dels instints, la individualitat, el narcisisme, les emocions, el personalisme dels seus líders carismàtics i el negacionisme científic. L’il·liberalisme nega els drets fonamentals, els valors de la democràcia, el diàleg, la racionalitat i el consens. Apel·la a la força, a la rauxa de la joventut i a la impulsivitat. Un seguit d’emocions lligades a la voluntat, més que a la mesura i a la moderació.

Resulta interessant comparar tot aquest discurs amb la crítica platònica a la retòrica sofista que hi trobem en el Gòrgies. Sense entrar ara a valorar el diàleg, que l’amic Jordi Ramírez considera el més fèrtil de tota la producció platònica, el cert és que l’adulació, que Sòcrates denuncia com a pràctica retòrica, exercitada en favor de les masses amb vistes a procurar el plaer o l’acontentament d’aquestes, sense entrar a considerar els beneficis i perjudicis d’aquesta pràctica política, es troba clarament en sintonia amb aquest programari il·liberal que avantposa les emocions a les raons. Que l’escola estigui virant cap a noves pedagogies basades en el conreu de les emocions dels alumnes, abans que en el manteniment d’una tradició racional de coneixements, estaria en la línia del canvi de rumb que l’il·liberalisme planteja. Un cop més, caldrà retornar a Plató per comprendre l’abast de l’amenaça, encara que no admetem com a solució apropiada el seu programa polític. Seria irònic que, per redreçar el rumb del liberalisme il·lustrat, recuperéssim les lliçons del vell Plató. 

Sobre la pedagogia de la innovació constant.

A la base de la nova pedagogia actual, que dona valor superior a l'Aprenentatge per Projectes, per exemple, hi trobem la fascinació per allò nou, per allò emergent. En l'experiència humana, sempre és més emocionant allò que ha de sorgir, allò que cal construir de nou, que qualsevol forma ja realitzada. En la promesa de la novetat està continguda la possibilitat de la troballa. Però també hi concorre l'evident perill de la desorientació i el perdre's. En el projecte es persegueix un "producte final", que en la seva mateixa culminació passa a estar eminentment caduc. 

Tal com diu Gregorio Luri a El deber moral de ser inteligente (2018), "tota activitat pedagògica hauria de sotmetre's al 'sentit d'allò possible'. Per sentit d'allò possible entenc allò que es pot aconseguir amb els mitjans que disposem. Tot increment del sentit d'allò possible ha d'anar acompanyat d'un augment de la intel·ligència disponible". En cas contrari, podem afegir, el que acabarem fent sempre serà inferior a allò esperat. 

I aquest és el problema que plantegen els projectes: les expectatives sempre són superiors al resultat final. Per què el sentit del possible no va acompanyat de l'ús intel·ligent de les eines metodològiques que té l'alumnat al seu abast. S'espera que aquestes eines -el pensament crític, l'habilitat d'expressió, el càlcul i el raonament lògic- es desenvolupin i s'obtinguin amb el projecte, quan són les condicions que haurien de fer-lo possible. Això ens porta a confondre esperança i realitat, i otorgar a la pedagogia basada en projectes la capacitat màgica de transformar l'ensenyament i els seus actors.

Lectures d'estiu: El sobrino de Rameau de Denis Diderot

 

De la lectura de l'obra de Diderot, un diàleg no publicat en vida de l'autor, entre el mateix filòsof i Rameau, el nebot del famós músic francès, deixo aquí el següent fragment de la ressenya redactada aquests darrers dies. El retorn de Diderot a l'escriptura del gènere del diàleg no només té la voluntat de ressuscitar la forma literària pròpia de l'etapa clàssica de la filosofia, sinó de replantejar també als grans temes presents en els diàlegs platònics. En el cas del diàleg que ens ocupa, la qüestió que amoïna al filòsof, fins perturbar el seu ànim de donar a conèixer el resultat de les seves reflexions, és si el saber pot, per sí sol, acostar a la virtut moral a aquell que ha consagrat la seva vida a la injustícia, el vici i la mol·lície, fins acabar convertit en un bufó al servei del poderós. Talment, darrera d'aquesta acció està en joc el sentit mateix de la Il·lustració.

"¿Qué debe el lector concluir, después de asistir a este encuentro, figurado o real, entre el bufón y el filósofo? Sin duda que la filosofía y la sabiduría no son para todo el mundo. La propuesta ilustrada de extender la virtud ética y el conocimiento científico mediante la educación del ciudadano, para abandonar supersticiones y prejuicios, choca frontalmente con la sofistería adulatoria y retórica de los serviles y mundanos poetas, artistas y músicos -y aquellos que acabarán configurando lo que hoy llamamos “intelectualidad”- que, arrimados al poder, cuestionan ontológica y moralmente, el estatus social, político y cultural del programa ilustrado. Al final, su escepticismo y relativismo hacia los grandes valores sirve a los intereses de la nueva clase burguesa, que pugna por hacerse con el control de una sociedad a las puertas de la gran transformación económica y política, que dará lugar a la Revolución Industrial y al Estado Moderno. Y de este choque entre virtud y exceso, en un contexto de progreso económico y material, siempre saldrá triunfante el segundo, pues la promesa de la felicidad regalada desde la posesión de bienes de cambio tangibles y placenteros es siempre más potente y fecunda que la aspiración a la felicidad basada en la renuncia y el sacrificio material para obtener la elevación espiritual. Diderot intuye que el programa que él y sus amigos filósofos tratan de poner en marcha tiene las ruedas pinchadas en un mundo que avanza aceleradamente hacia la comodidad y el lujo, obtenidos con igual legitimidad desde el esfuerzo y la superación personal, como mediante la vulgaridad, el alago y el crimen. Y, por desgracia, aquellos que están dispuestos a seguir las indicaciones del filósofo que conducen al primero de los caminos son muchos menos que aquellos que se dejan impresionar por el camino fácil, regalado, pero artero, que les muestra Rameau. En esta encrucijada seguimos estancados hoy en día, tratando de reflotar un programa ilustrado que sea capaz de convencer a la ciudadanía del beneficio mayor que se obtiene del progreso moral, antes que del progreso material. Pero Rameau sigue danzando, y ante sus contorsiones y payasadas se sigue agolpando la muchedumbre, dispuesta a divertirse y reír ante el bufón, más que a escuchar y seguir las sabias palabras del filósofo. Nada ha cambiado y nada hace pensar que esto mañana vaya a cambiar. No parece que la solución que Diderot adoptó, ocultar su obra para proteger su proyecto intelectual, pueda servir para revertir el paso firme y decidido que nos conduce a la depravación y la autodestrucción que seguimos. No, al menos, mientras estemos más pendientes de aduladores, sofistas y engañabobos que de aquellos que encarnan y persiguen la ejemplaridad pública y privada. Pero el espectáculo, vistoso y divertido, lo ofrecen los primeros, no los segundos. Y “The Show, Must Go On”".