La coneguda obra del neuròleg Antonio R. Damásio,
L’error de Descartes,
publicada l’any 1994, aborda la qüestió filosòfica que Descartes va exposar en
el Tractat de les passions,
és a dir, l'origen de tots els estats psíquics, i la relació que s'estableix
entre funcions cerebrals i processos mentals, el que en el cas cartesià
derivava en la seva coneguda defensa del dualisme, entenent cervell i ment com els
modes de dues substàncies irreductibles entre si, la substància corpòria i la
substància anímica. El propòsit del neurocientífic no és demostrar tant els
suposats errors del filòsof francès, sinó exposar l'estat de la qüestió,
relativa als avenços que s’havien assolint en neurologia a finals del segle
passat, des de les seves pròpies investigacions, intuïcions i expectatives. Hi
ha, doncs, en aquest treball, una amalgama de suposicions més o menys
consolidades a partir de casos clínics contrastats, juntament amb un esquema de
treball futur, que havia de demostrar i comprovar, des d'hipòtesis que depenen
d'una teoria global sobre la ment, a la qual l'autor pretenia donar, finalment,
legitimitat científica. Per això, es val de Descartes, un autor que, en la seva
condició de filòsof i no de científic actual, no pot ser considerat com un
contrincant del mateix rang que el propi Damásio. Al capdavall, la medicina i
la fisiologia ja van demostrar molt abans que el nostre neuròleg quins van ser
els suposats equívocs que, amb el seu mecanicisme corporal, va cometre
Descartes.
Per què referir-se al francès, aleshores, si,
d'altra banda, únicament li dedica en la refutació final un parell de pàgines a
l'epíleg del seu assaig? Sens dubte perquè si el propòsit és el de desmuntar el
dualisme segueix tenint més impacte la referència al seu més prestigiós
defensor modern, que la dels seus seguidors actuals al camp científic, coneguts
únicament al món acadèmic. Si, com sostinc, Damásio ens presenta un híbrid
entre assaig científic i obra de divulgació, té més efecte anunciar la
refutació definitiva d'un model teòric prenent en consideració, com a oponent,
el fetitxe suprem d'aquest model. Diguem, per resoldre la qüestió, que, amb
aquesta operació de màrqueting, incorre el nostre autor en una fal·làcia per
apel·lació a l'autoritat, la de Descartes, que ja no ho és al camp de la
ciència, encara que ho segueixi sent al terreny filosòfic, amb tots els
agreujants relativistes que avui dia suposa ser una autoritat filosòfica.
Anant al contingut de l'assaig, encara que Damásio
es refereixi al dualisme de Descartes com la font dels errors en les teories
neurològiques, la veritat és que comparteix amb el francès, a la seva
exposició, la connexió entre òrgans corporals (a través dels sentiments, el que
Descartes anomena passions) amb els circuits neuronals del jo conscient. Però
allà on el filòsof hi veu el paper superior de la raó, el neuròleg ho mitiga,
entenent que les funcions d'aquesta última no es poden pensar sense la
interacció amb les emocions i els sentiments. Per al nostre neuròleg, la raó
depèn de diversos sistemes cerebrals, que treballen a l'uníson mitjançant molts
nivells d'organització neuronal, i d'un únic centre cerebral. Entre aquests
sistemes cerebrals trobem aquells que tenen a veure amb el processament i
l'emissió d'emocions i sentiments. La hipòtesi interaccionista de l'autor
parteix de la base de l'estudi de casos com el ja famós de Phineas Gage que,
després de patir la seva lesió cerebral accidentalment, va veure transformat el
seu comportament emocional, així com la presa de decisions, malgrat que les
funcions racionals superiors hi haguessin quedat intactes. Més que dues
substàncies irreductibles entre si, cervell i ment configuren un tot amb
diferents nivells d'interacció, uns inferiors i altres superiors, que tant
regulen processos mentals, com emocions i funcions corporals necessàries per a
la supervivència de l'organisme. Alhora, aquests circuits neuronals interactuen
amb els òrgans corporals, situant el cos en sintonia amb la cadena d'operacions
que genera les més altes capacitats del raonament. Allò que Descartes separava,
en un model mecanicista corpori, d'una banda, que no requeria participació de
la ment per a la seva execució, i mentalista espiritual, de l'altra, que
actuava elaborant processos de raonament superior, sense l'influx de la
fisiologia corporal, Damásio -i tota la tradició neurològica monista- ho ajunta,
establint capes i nuclis de xarxes neuronals que, en la interacció mútua,
expliquen tots els processos conductuals i mentals que manifesta la persona.
La segona qüestió que l'autor aborda en el seu
assaig és el paper del sentiment a l'entramat mental humà, que s'acostuma a
interpretar com una qualitat mental esmunyedissa lligada a un objecte, mentre
que ell fa referència a la percepció directa d'un llenguatge específic: el del
cos. Des d'aquesta idea, és possible entendre per què, de vegades, sota la
influència del sentiment tendim a “pensar malament” o a prendre decisions
dolentes. Però per això, el nostre autor tendeix a distingir entre “estructura”
i “estat” del cos, lliscant, potser no gaire conscientment, cap a posicions
dualistes. Els sentiments serien els sensors de l'encaix entre els estats
corporals i la percepció o reminiscència de continguts mentals no corporis
-l'ànima o esperit-, la corretja de transmissió entre allò que anomena “natura”
i allò que anomena “circumstància”.
El tercer objecte d'atenció del seu estudi
segueix la mateixa direcció integradora de cos i ment en un tot: pretén
demostrar que “el cos, tal com està representat al cervell, pot constituir el
marc de referència indispensable per als processos neurals que experimentem com
la ment”.
Hi ha una interacció contínua entre cos i ment, però no com la va pensar
Descartes, de manera artificiosa i dualista, en una mena de passarel·la o lloc
fronterer d'intercanvi de mercaderies entre dos agents, sinó com -permeteu-me
la metàfor una multinacional on elaboració, transmissió o comercialització de
productes, així com el seu consum, estan a càrrec del mateix agent. Aquesta
operació continuada d'elaboració i comercialització constitueix la
multinacional, fent-la créixer i evolucionar. En aquest procés, el Consell
d'Accionistes de l'empresa, perquè aquesta funcioni degudament, no pot prendre
decisions sense escoltar les seccions productives i comercialitzadores que
garanteixen la viabilitat i la continuïtat de l'empresa.
Més enllà de tota aquesta retòrica, una
vestidura per vendre'ns l'estudi i justificar-ne la recerca, no sempre
estrictament científica, el propòsit real de l'assaig és convertir l'estudi de
la ment, amb tot el contingut especulatiu que comporta, en una disciplina més
de la medicina i de la ciència. Perquè no ens enganyem, cap dels tres nuclis
del seu esforç ara desvetllats compleix, en el desenvolupament expositiu, amb
els estàndards de rigor que tot treball científic requereix. Començant pel
mateix cas de Phineas Gage, del qual, atesa l'època en què va viure i va patir
el seu accident, la meitat del segle XIX, i l'escassetat de mitjans d'estudi i
parcialitat dels testimonis amb què comptem, ofereix conclusions pròpies de les
ciències humanes, encara que pretengui extreure'n certeses deductives. Sens
dubte són apreciables i encaixen amb les observacions de casos similars en
pacients de la nostra època, però no deixen de ser especulacions que sustenten
la divulgació d'una teoria en construcció sobre la ment. Allò que és clarament
una debilitat del seu treball, el nostre autor el presenta com una fortalesa,
repudiant el caràcter excessivament deshumanitzat de disciplines com les
esmentades, la medicina o la fisiologia, i reclamant la interacció amb camps
com els de les humanitats (literatura, arts i fins i tot filosofia).
Interpreta, fins i tot, que la causa d'aquesta escissió entre ciències fortes i
ciències humanes que dificulta els avenços en el terreny en què es mou la
neurociència, la naturalesa humana, és deguda a la interpretació cartesiana –i
dualista– del món. En aquesta interpretació, les ciències serioses s'han ocupat
de l'estudi dels processos corporis, reduïbles a fets observables i
experimentables, mentre que les ciències humanes s'aventuraven pel terreny de
la ment, tradicionalment a les mans de la filosofia i la religió. Atès que el
nostre autor aspira a dotar, amb les seves aportacions, de serietat científica
el seu acostament a l'estudi de la ment, però se sap incapaç de dur a terme la
seva tasca sense trepitjar el terreny especulatiu i filosòfic amb què,
tradicionalment, s'ha aprofundit en aquest camp no li queda més remei que
intentar prestigiar la naturalesa híbrida del seu enfocament. Així, allò que li
retreu a Descartes, i en general a la filosofia, que ofereixi teories inconsistents
en el seu estudi dels temes que tracten sobre la naturalesa humana, el presenta
com un mèrit i una necessitat, quan del que es tracta és de defensar les
pròpies conclusions.
Esmentada la tesi forta de l'assaig, la
suposada connexió, en termes anatòmics i funcionals, des de la raó als
sentiments i al cos, en un contínuum que afecta diversos nivells neuronals i
que és responsable darrer de la presa de decisions, passa a caracteritzar la
raó mateixa, tant pràctica com teòrica, com un reflux, una emanació resultant
de manera necessària d'aquest impuls innat ja descrit, en un procés que
s'assembla al domini d'una habilitat o ofici.
No hi hauria, doncs, cap raó pura, resultant d'activitats mentals d'ordre
superior i desconnectades completament dels circuits fisiològics i els centres
neurals del cervell. La simple activació d'uns mecanismes psíquics, i per la
pura reiteració, fins al perfeccionament, servirien per explicar les capacitats
que la filosofia tradicional atribueix a la Raó. Identificat Descartes com un
dels responsables, sinó el culpable més gran, de la visió tradicional que
atribueix al pensar i a la consciència de pensar l'única realitat de l'ésser, i
havent-hi, Descartes, separat ment i cos com dues substàncies amb atribucions
diferents, definir la primera com el substrat de l'autenticitat i identitat de
la persona, tindrà conseqüències nefastes per al coneixement i la ciència
posterior de la naturalesa humana. Per mitjà d'arguments evolutius, l'autor
desmunta la distinció cartesiana, atribuint l'aparició de la consciència a
algun instant evolutiu previ a la pròpia espècie humana, com a resultat d'un
procés de més complexitat en l'activitat de subsistència bàsica que implica la
memòria, la imaginació i, finalment, la intel·ligència, sempre des de
mecanismes fisiològics relacionats amb els circuits adaptatius al medi que
corresponen al plaer i al dolor, que en les formes complexes donen lloc a les
emocions i sentiments. A tota aquesta base neurofisiològica comuna, als seus
models més complexos, li atribueix l'autor la capacitat de pensar, que esdevé
específicament humà quan se li afegeix el llenguatge simbòlic, amb la
possibilitat d'expressar i comunicar millor el pensament. Amb una simple
sentència, “al principi va ser l'ésser i només més tard va ser el pensar”
manifesta la seva discrepància i rebuig del dualisme cartesià. “Som i després
pensem i només pensem en la mesura que som, ja que el pensament està en
realitat causat per les estructures i les operacions de l'ésser”.
Les posteriors elucubracions de l'autor per justificar el dualisme cartesià com
un intent d'ocultar el seu veritable pensament a les poderoses influències
eclesiàstiques de l’època, a les quals, amb la fórmula dualista, acontentaria,
tenen com a únic suport la sentència d’Ovidi “Bene vixit qui bene latuit”
(“Qui es va amagar bé, va viure bé”), divisa que Descartes havia fet seva,
segons li comunica a Mersenne per carta l’abril de 1634. Però això no
l'eximeix, segons Damásio, de ser el responsable d'una separació substancial entre
el refinament idealitzat del pensar descorporeïtzat, i les estructures i el
funcionament d'un organisme biològic. D'aquest error, segons el neuròleg,
segueixen depenent visions equivocades sobre la neurociència, com la hipòtesi
computacional, desenvolupada a mitjans del segle XX, que distingeix entre la
base material de l'ordinador i la lògica programàtica del llenguatge que permet
les aplicacions de la mateixa màquina, en una mena de dualisme funcional
adaptable a l'ésser humà. Però el dualisme cartesià, segons l'autor, ha tingut
efectes encara pitjors en el tractament de les malalties, fins al punt de
desconnectar, per causa de l'escissió cos-ment cartesiana, els efectes
psicològics de les malalties del cos pròpiament dit, i a la inversa, els
efectes sobre el cos de les malalties psicològiques, acabant amb l'enfocament
organísmic que havia presidit el curs de la medicina des d'Hipòcrates i fins al
Renaixement.
Així, l'error de Descartes és no haver sabut
respectar la interconnexió entre el cervell i el cos que dona lloc a una
comprensió global de la ment humana des d'una perspectiva organísmica. No haver
entès que la ment no només s'ha de moure des d'un cògitum no físic, sinó que
també s'ha de relacionar amb un organisme complet, format per la integració del
cos pròpiament dit i el cervell, en una interacció constant amb l'ambient físic
i social. Ànima i esperit, en aquesta visió integrada i interaccionista ara són
estats complexos i únics d'un organisme. Es tracta de desplaçar l'esperit del seu
pedestal metafísic i situar-lo a l'entorn orgànic que li correspon, sense
perdre, per això, la seva importància: reconèixer el seu humil origen i
vulnerabilitat, sense minvar la seva condició preeminent en la tasca de
governar la nostra vida.
Exposada la crítica que l'autor atribueix a
Descartes, és moment de presentar l'error de Damásio. Aquesta visió del
dualisme, limitada als efectes fisiològics que no és capaç de sustentar i
explicar, refuta exclusivament la perspectiva científica del programa cartesià,
però no el seu objectiu epistèmic i, per tant, el nucli central del seu
projecte filosòfic. La filosofia cartesiana està centrada en la qüestió
cognoscitiva sobre l'origen de les nostres idees i el problema de l'error a què
ens aboquen les visions anteriors, escolàstiques. La seva investigació,
fenomenològica, sobre l'origen dels nostres continguts mentals, partint d'un
mètode de tall intuïtiu-deductiu que prescindeix de l'experiència, el condueix
a reconèixer la viabilitat del pensar abstret de tota referència sensitiva. No
hi ha, en això, cap error, sinó l'intent exitós de ratificar la connexió entre
la ment humana i la capacitat abstracta de, a partir de determinades regles i
esquemes lògics, obtenir certeses absolutament necessàries. Que aquestes evidències
estan a l'abast de la nostra ment, separadament i independentment de les
percepcions corpòries, és el corol·lari necessari de la seva investigació. I és
tan admissible com reconèixer la capacitat humana de pensar matemàticament. Que
tota aquesta postura, excessivament racionalista i egològica, tingui després
conseqüències transcendentalistes per a la ciència i per a l'antropologia
psicològica, són peròs que cal anotar en el “deute” cartesià que ja li reclamen
empiristes, kantians i positivistes des de l'origen mateix de les seves
aventures filosòfiques. A sant de què, aleshores, atacar ara la seva ja de per
si malmesa i superada reputació científica? No se m'acut cap altra raó que
utilitzar la figura de l'eminent filòsof com a estratègia de màrqueting amb què
vendre la pròpia hipòtesi de l'autor. Enllaçar les seves propostes organicistes
en neurologia amb la superació de la filosofia del racionalista més gran de la
història del pensament humà és, sens dubte, garantia d'atenció mediàtica i prestigi
acadèmic. Presentar les seves idees sense les, d'altra banda, escasses i pobres
referències al pensador francès, hauria limitat l'abast de les seves teories al
vedat dels especialistes en neurologia i psicologia. El seu error, en
conseqüència, és proporcional a la mida de la seva ambició, que de cap manera
fa justícia a la grandesa del pensador francès, que sempre va tractar de
desvincular les seves idees del benefici interessat que a nivell social
aquestes poguessin reportar, vetllant per la seva absoluta independència i
evitant tota servitud, a dogmatismes eclesiàstics en el seu temps, o a tiranies
cientificistes al nostre.
Gairebé 30 anys després de la seva publicació, i
atenent a la rellevància que se li va atorgar, podem dir que l’obra de Damásio
ha estat decisiva en l’operació de potenciació de la neurociència com a
disciplina primera, amb totes les conseqüències que això ha tingut, i està
tenint, en el canvi de model educatiu, amb una priorització dels components
emocionals i competencials que integren les funcions racionals en altres
processos psicològics. Així, allò que li reconeixem com a error, a saber, la
interpretació esbiaixada de la filosofia cartesiana per a major glòria de les
seves pròpies conclusions hipotètiques, és, a la vegada, l’encert que ha
possibilitat tota una deriva neurocientificista que ha inundat la pedagogia del
segle XXI, amb una sobre estimulació emocional, la priorització del
funcionalisme i la conversió del saber en un producte útil, en ares d’assolir
tasses elevades d’eficiència productiva de l’alumnat. Igual que Damásio, en el
seu afany reduccionista, perd de vista la intenció cartesiana de convertir la
seva filosofia en “l’estudi de la saviesa”, i que “per saviesa s’entén no sols
la prudència en els afers, sinó un perfecte coneixement de totes les coses que
l’home pot saber, tant per a la conducta de la seva vida, com per a la
conservació de la seva salut i la invenció de totes les arts”,
la pedagogia actual, amb l’adopció entusiasta del programa neurologicista, redueix
l’aprenentatge a la tinença i domini d’estratègies resolutives per a problemes
pràctics, en un context mercantilista i economicista que obvia la condició humana
d’ésser moral lliure que aspira a la saviesa, que només pot assolir-se des d’un
programa ampli i profund de coneixements de sí mateix i del món que l’envolta. Dit
d’una altra manera, entendre que els talents i les capacitats que tant
fervorosament es persegueixen en la nova pedagogia no serveixen de res sense les
virtuts que ens fan humans, com l’agraïment o la solidaritat amb els altres. L’absència
de la virtut en l’escola actual ressona amb la mateixa tonalitat buida que la
manca de tota menció, en l’assaig de Damásio, a la condició moral de la
persona. El reduccionisme neurologicista mai deixarà de ser res més que una
hipòtesi mentre no sigui capaç d’integrar, en la seva visió unitària, la dimensió
moral de la persona que conté el concepte de saviesa cartesià. Justament això
que hem deixat d’ensenyar, perquè ho hem deixat d’entendre.
