Fronteres o “límits d’externament”?

 

La notícia de l’enduriment de les restriccions de pas fronterer per als migrants provinents de països del Tercer Món, així com els abusos i violacions de drets fonamentals que pateixen aquestes persones a mans de les policies i guàrdies frontereres d’estats europeus, membres o no de la UE, recorden les pitjors èpoques, no tan llunyanes en el temps, de la història negre del nostre continent. Llegint la notícia és fàcil fer analogies amb l’exili republicà espanyol i català al final de la Guerra Civil Espanyola, quan centenars de milers de persones van haver de travessar la frontera amb França per fugir del bàndol nacional i van acabar omplint camps de concentració, en condicions precàries i d’extrema penúria, sotmesos a tractes vexatoris i humiliants per part dels guardes i les autoritats franceses.

Després, amb l’expansió del nazisme i el comunisme, vindrien altres camps ideats no només per aïllar sectors poblacionals indesitjats o desafectes, sinó inclús per a l’extermini del diferent, fossin les diferències d’ordre identitari, ètnic o ideològic. Calia tancar tot aquell que suposava una amenaça per a la integritat ària o comunista en espais d’higienització i depuració, amb la voluntat d’erradicar definitivament l’amenaça de la diversitat i la heterogeneïtat, decadent des del punt de vista racial i doctrinal del totalitarisme. Tancar-los en un abocador humà, construït per esborrar les seves existències i la seva petjada social i cultural, havia de ser la solució final per preservar l’ideal racista i polític de l’odre social superior que garantiria la felicitat i la prosperitat definitives d’aquelles comunitats.

Avui, després de la proclamació dels Drets Humans i el reconeixement de la diferència com a principi bàsic de la dignitat de la persona, no és admissible l’existència d’aquests espais d’internament, oblit i desaparició de l’altre, malgrat hi hagi camps de refugiats o centres de detenció i extradició per a migrants sense papers, pensats per regular l’entrada al Primer Món de les persones que fugen de violències militars i econòmiques en els seus països d’origen, tot i que les persones internades poden arribar a malviure durant anys en aquests no-llocs, enterrats en la burocràcia funcionarial dels estats que els acullen, amb tots els perjudicis psicològics, físics, econòmics i morals que això els reporta. En tot cas, la seva existència és una anomalia que és objecte periòdicament de crítiques i accions de mobilització popular per part d’ONGs i entitats solidàries. La consciència europea no es pot permetre l’existència de cap indret que recordi les estratègies genocides del seu passat. Així, doncs, ja que no admetem els camps d’internament, per les reminiscències doloroses de l’holocaust i el Gulag que ens provoquen, hem decidit, amb total cinisme, convertir els nostres espais territorials sobirans en llocs protegits de qualsevol intrusió, tancant les fronteres a tot indesitjable provinent d’Estats fallits o territoris devastats per la pobresa i el canvi climàtic. Hem convertit la Unió Europea en un enorme camp d’exclusió del migrant. En comptes de camps d’internament estem creant “països d’externament”, territoris lliures i “depurats” d’aquells que no són com nosaltres. El darrer pas en aquest moviment xenòfob, bàrbar i inhumà el trobem en l’ús de la força i l’abús sistemàtic dels drets dels migrants que, impunement, cometen les forces de seguretat fronterera, similarment a les barbaritats que cometien aquells guardes dels camps nazis i soviètics. La involució política i social que vivim, amb l’expansió de l’iliberalisme, arriba a l’extrem de reproduir esquemes de pensament excloent, malgrat utilitzin mètodes d’execució inversos als que la història ens ha ensenyat. Es pot dir, doncs, que de la història s’aprèn, però no sempre s’entén allò que s’ha aprés. Pensar l’opció contrària, a saber, que hem entès el nostre passat i que estem disposats a repetir-lo, canviant el dispositiu o refinant-lo, em resulta massa sinistre i aberrant com per ser admès com a veritat. Però ja sabem que aquests temps que vivim són temps de postveritats.

Les tres "pes" en educació

 

En el meu manual de docència activa, que porto tota una vida com a professor de secundària escrivint, la primera entrada, gairebé com si d’un dogma de fe es tractés, prové del mestratge d’en Jordi Sales, a qui reconec obertament el paper de ser el meu mentor filosòfic. De cap altre mestre he aprés tant com d’ell, sobre la virtut transformadora que té, en l’aprenent, la transmissió del saber. I d’ell era aquest dogma que vincula al bon docent amb les tres “pes” que han de guiar la seva tasca d’ensenyant: tot bon professor ha de ser capaç de manifestar passió, perseverança i paciència en l’exercici de les seves funcions. No cal dir que aquest dogma va presidir més les meves intencions que no pas les meves accions al llarg dels anys dedicats a la docència, malgrat la passió s’anés difuminant a base de rutinàries i repetitives tasques burocràtiques assignades a les funcions docents, la perseverança topés, com si d’un mur es tractés, amb la reiterada malfiança de les autoritats educatives, que veuen al docent més com el problema de l’ensenyament abans que no pas com la solució, i la paciència s’anés desarmant en sentit inversament proporcional a la implantació de noves tecnologies i mètodes pedagògics en la pràctica docent.

Doncs bé, el dogma de les tres “pes” reapareix en la Nova Pedagogia, vinculat ara a pràctiques com els aprenentatges per projectes. Però ja no és la passió, ni la paciència o la perseverança allò que cal estimular, sinó la “possibilitat”, la “proactivitat” i el “projecte”. Tot això centrat en l’alumne, es clar, que és qui construeix el seu aprenentatge al llarg de tot el “procés”, mentre que les altres “pes”, a les que em referia al principi, més aviat definien l’actitud del professor davant la ingent tasca d’impartir coneixements. En aquest subtil desplaçament del centre de gravetat educatiu hi és tot el drama tragicòmic que viu l’escola actual. Tràgic, ja que suposa el trencament definitiu amb la concepció de la “paideia” clàssica (també amb “p”) que ha inspirat segles de tradició educativa reeixida. Còmic perquè confia ingènuament en la bondat de les noves tecnologies i els seus impulsors, les grans corporacions financeres i tecnològiques, que hi veuen en l’educació el gran negoci del segle XXI, més que en els professionals de la docència experimentats i preparats, als quals cal anar desprestigiant i relegant.

En què es tradueix, avui, tot aquest desplaçament viscut a diari en les nostres escoles? Ja no es flairen, per descomptat, en l’ambient acadèmic les tres “pes” de les que parlava al principi. En la conversió de la transmissió del saber en un procés liderat pel parer de l’educand, hi ha unes altres tres “pes”, a saber, la “passivitat”, la “promoció” automàtica i la “pressa”. La passivitat, fruit del desànim del docent en qui es delega tota la responsabilitat, no de la transmissió del coneixement, sinó de l’èxit final del procés, fet que comporta el domini de tot un aparell avaluador, que es multiplica fins a nivells de concreció tan exhaustius com impracticables i que s’han pensat més com a elements de control de qualitat en la fabricació d’un producte que com a veritables determinants del creixement i la maduració de la persona, tan des del punt de vista formatiu com des del punt de vista moral. La “promoció”, ja que tot “procés” ha d’arribar a la seva culminació productiva i no es pot rebutjar, com si que es fa en una cadena de producció, l’objecte que conté una tara. Així, l’alumnat ha d’anar passant, curs rere curs, fins l’acreditació final, encara que presenti nivells d’assoliment ínfims, fruit de la sempiterna objecció a l’estudi que hi ha en aquells alumnes que, per raons personals, socials o psicoafectives no es troben amb ànim d’entrar en la dinàmica educativa, per proactiva que aquesta sigui. I la “pressa”, perquè cal que totes aquestes innovacions donin resultats immediats, en forma de reducció de l’índex de fracàs escolar, així com en la millora qualitativa en l’assoliment de les competències avaluades en les proves estàndard d’abast internacional. Les tres “pes” es poden resumir en una última i definitiva: “pessimisme”. Ni els més convençuts i apassionats defensors de la Nova Pedagogia són obertament optimistes quan consideren els èxits reals de les seves reformes. Vegis, sinó, els resultats “transformadors” del Projecte de la Nova Escola 21, de la que avui ja no es parla, però que va estar en boca d’institucions polítiques i educatives, així com dels mitjans de comunicació, durant els darrers anys com un exemple de model d’innovació inspirador a imitar.

Analitzant els resultats finals  de l’experiment hom constata que, per a aquest viatge, que ens deixa allà on estàvem, no calien tantes “pes”. Potser la passió, la perseverança i la paciència, així com el guiatge del professor compromès amb la seva tasca, siguin recursos conservadors davant l’adveniment de tecnologies i neurociències aplicades al món de l’ensenyament, però ningú ha demostrat que no puguin ser vàlids encara, ja que estan profundament lligats a pràctiques que neixen de l’experiència acumulada durant segles i que resulten intrínseques a la maduració de qualsevol ésser. No hem d’oblidar el significat etimològic de paraules com “educar”, que en llatí significa guiar o conduir, i “culte” vinculada al conreu de la terra, però també a la preparació o capacitació d’algú en la seva formació educativa, així com el temps de preparació i ofrena a Déu. Tots aquests processos de creixement i maduració requereixen temps, dedicació i coneixement. Què son, si no, la paciència, la perseverança i la passió? Ningú nega que els temps canviïn, però també és veritat que en la naturalesa humana hi ha principis permanents, resistències igualadores i similars processos maduratius. Perdre’ls de vista, o negar-los, no només ens deshumanitza, sinó que, a més, ens condemna a reinventar-nos en cada nova generació, per seguir el ritme híper accelerat de les innovacions tecnològiques. Dit d’una altra manera, ens condemna a trobar noves “pes” amb les que descriure la pràctica educativa permanentment renovada, al mateix ritme obsolescent amb el que avui arraconem màquines i tècniques desfasades. El problema de fer de la innovació un dogma és que tard o d’hora tot acaba sent caduc. I des de l’imperatiu de la caducitat la tossudesa de la continuïtat no només és una anomalia. També és una amenaça.

Retorn al Gòrgies de Plató

 

Un dels moments culminats del Gòrgies platònic el trobem en l’acusació sofista sobre la inutilitat de la filosofia per protegir l’home dels perills que es deriven de la malícia i la inquina. L’atac que rep Sòcrates de Calicles burxa, premonitòriament, en la incapacitat del primer, amb la seva filosofia, per defensar-se de les acusacions d’impietat i corrupció de la joventut que acabaran amb la seva vida. Així, la filosofia pot resultar un saber útil per denunciar l’estupidesa i els prejudicis, però no és efectiu contra el mal. Contemporàniament, i emulant les acusacions de Calicles contra la filosofia, podem dir que tampoc aquest saber va servir per aturar o reaccionar enèrgicament davant la Shoah, o contra l’ús d’armament nuclear sobre la població civil en el passat segle. Tal com Calicles adverteix a Sòcrates, la filosofia no ens treu de l’atordiment i desconcert que ens provoca la brutal injustícia. La filosofia, constata Calicles, incapacita per a la vida activa. Converteix l'home, per ben dotat que estigui, en inferior i l'exposa a la depredació dels enemics.

La resposta platònica a aquesta acusació comporta tot un programa pedagògic, a la vegada que una actitud política de la que som avui orfes. Per Plató, la filosofia no és un remei contra el mal, sinó la vacuna que en pot evitar la seva aparició. Així, doncs, té valor preventiu no curatiu. La presència de la filosofia evita el sorgiment del mal, però la seva absència o ocultació afavoreix la mutació social envers la injustícia i el mal. La qüestió no és, en conseqüència, com ens pot ajudar la filosofia a reparar el dany ja ocasionat, sinó com ens pot prevenir de patir-lo. Per a la primera possibilitat ja no hi ha resposta filosòfica que valgui: ho sabem des de la injusta mort de Sòcrates, antigament, o la de Jan Patôcka contemporàniament. Per a la segona sí que hi ha evidència d'existència: les millores socials i econòmiques que la cultura i l'ensenyament filosòfic ens han atorgat en períodes tan fructífers com el Renaixement o la Il·lustració, sempre orientats per l'exaltada promoció i respecte del saber filosòfic, cultivat i ensenyat amb amor i reverència. Darrere d'aquestes pràctiques hi havia una convicció moral i política: fer millor al ciutadà.

Així, la filosofia és la condició de possibilitat del marc polític, però no perquè amb el seu us argumentatiu converteixi en bones totes les intencions que hi ha en la disputa dialèctica, tal com pretén el sofista, sinó perquè només des de l’educació i el bon sentit del ciutadà podrem aspirar a fer també millor la polis. Abans que amb un projecte polític -que sempre acaba en un reduccionisme ideològic o en un altre- la filosofia s’emparenta amb un model educatiu. Cal preparar la ciutadania per a l’exercici de les seves llibertats bo i entenent que sense un rigorós control del propi voler no podrà haver-hi àgora on debatre, ni espai comú on conviure. Per això és tan important la presència del saber filosòfic en qualsevol programa educatiu. També per això avui la filosofia es troba tan qüestionada i amenaçada per les diverses faccions ideològiques que alternativament governen el nostre país, fins al punt de planificar, periòdicament, la seva desaparició dels plans d’estudi. Saben bé que, un cop el ciutadà es trobi orfe de tot senderi, podran fer realitat el somni sofista present en el Gòrgies, a saber, que sigui sempre millor evitar patir una injustícia abans que no pas cometre-la, i que el parer de la majoria sempre sigui més veritable que el de l’individu, per molt assenyat i savi que aquest sigui. És llavors quan, efectivament, la filosofia ja no resultarà útil, ni ens protegirà del mal, ni de la seva injustícia política.

Dia mundial de la filosofia

 

Avui, 17 de novembre, es commemora el dia mundial de la filosofia. L’efemèride, instituïda per la UNESCO des del 2005, es celebra cada any el 3r dijous del mes de novembre. Amb aquest pretext la UNESCO vol, cito textualment:

- Renovar el compromís mundial amb la filosofia.

- Utilitzar la filosofia per respondre mes eficaçment als reptes que afronta la humanitat.

- Conscienciar sobre la importància de la filosofia.

- Avaluar el valor de la ensenyança de la filosofia com a forma de disminuir la desigualtat d’accés.

- Assenyalar la importància de l’ensenyament de la filosofia a les generacions futures.

Objectius, tots ells, molt lloables i segurament necessaris. No s’entén, llavors, que l’ensenyament de la filosofia estigui, en els plans d’estudi i les reformes educatives actuals, permanentment sota amenaça. Son reformes instigades, en gran mesura, pels objectius educatius plantejats per la UNESCO per al 2030, raó per la qual la celebració del dia mundial de la filosofia, que aquesta mateixa institució promou, sembla una declaració buida i retòrica, més pròpia d’homenatges institucionals preocupats per la forma, més que no pas pel fons. Cal aplaudir i lloar totes les petites iniciatives que a títol individual o col·lectiu pretenen posar en valor la praxi filosòfica en el dia d’avui, però quan cal recordar la importància de fer present la filosofia en la nostra vida, i destinem una jornada mundial per destacar la seva activitat i existència és que aquesta, volgudament o no, es troba amenaçada. Sembla que instituir una efemèride serveixi per netejar-se la consciència per les conseqüències catastròfiques que acompanyen al desprestigi del seu ensenyament en l’educació secundària obligatòria i post obligatòria, operació que segueix el seu curs inexorable en direcció a la més absoluta irrellevància, gairebé al mateix nivell que té l’ensenyament de la religió actualment. I no estic promovent, amb aquesta comparació, la recuperació de l’ensenyament religiós, que considero més propi de la voluntat particular de l’individu que una tasca obligatòria de la nostra escola pública. Però el parany que hi ha al darrera del buidatge de continguts de la matèria que s’observa en el nou currículum, tant de l’ESO com del Batxillerat, amb la nova llei d’educació (LOMLOE), és el camí més recte per a la seva dissolució definitiva. Conté una excessiva càrrega temàtica sobre qüestions transversals lligades a problemàtiques ètiques, socials, ecològiques i polítiques que poden ser tractades des d’una actualitat completament deslligada de la tradició conceptual que li dona, també avui, sentit i valor, i que només es pot aprendre en el context històric i cultural on es van originar. Transmetre valors i principis que no tenen gruix, ni fonamentació, i pretendre que amb ells el jovent pugui entendre i afrontar problemàtiques presents és tan perillós com creure que hi ha una metodologia pedagògica definitiva per garantir l’aprenentatge de qualsevol alumne, tal com rememorava en el post sobre la DUA.

El perill de la dislocació entre present i passat, el trencament de la continuïtat d’una tradició de pensament, té com a resultat la conversió d’un saber crític i racional en ideologia. I la ideologia és un arma retòrica. Sabem, des del temps dels sofistes i Sòcrates, que la filosofia ha maldat sempre per trobar el seu espai propi, un delicat equilibri entre tot exercici de retòrica pública, que li permeti mantenir-se en l’àgora (i això ha estat la tradició escolar des de l’aparició de la instrucció pública), i un exercici privat dins l’escenari esotèric i academicista per a iniciats en un saber mistèric que persegueix la reforma radical de la societat. No atendre a la tradició i a les pulsions dialèctiques que l’han caracteritzat és perdre per complert de vista la força transformadora que les idees filosòfiques han aportat a la nostra cultura, des d’aquesta tensió constant entre la seva conformitat i la seva radicalitat. Desproveïda de tota la seva força dialèctica, convertida en un instrument del mainstream  políticament correcte del moment, deixarà de tenir significat, més enllà del seu us retòric en l’entorn de la ciència pedagògica que aspira a esdevenir provident en la regulació de la instrucció del ciutadà del futur. Celebrarem, llavors, el Dia Mundial de la Filosofia mentre impartim la DUA que garanteixi la transmissió de la ideologia única, aquella que enalteix el capitalisme neoliberal imperant.

La tirania de l'opinió

 

Deia Plató que l’opinió (doxa) és la forma de coneixement més baixa que té l’ésser humà al seu abast. Més enllà de que es tracti d’un coneixement mediat i indirecte, i que no totes les opinions valguin per igual -l’opinió del metge sempre té més valor que la d’un llec, quan de malalties es tracta-, el principal problema de l’opinió és que mai és refutable. Allò que fa que una proposició sigui científica és la seva potencial naturalesa falsable, almenys pel que fa a les proposicions pròpies de les ciències naturals i socials, tal com Popper va deixar clar quan va abordar i resoldre, amb el seu falsacionisme, el problema de les induccions, que Hume va plantejar des del seu escepticisme radical. Per tant, inclús les afirmacions que es fan des d’àmbits com la història resulten refutables, però no així les apel·lacions a l’experiència personal. Com refutem allò que algú ha viscut, o sent, o creu? El testimoni o la vivència tenen, almenys per la persona que la sosté, un valor absolut. Certament, podem contraposar altres testimonis i experiències diferents al narrat per la primera, i constatar contradiccions i/o variacions. Però l’experiència personal és innegable i, malgrat les moltes sospites que ens pugui generar, estem obligats a fer l’esforç d’entendre-la.

Per entendre les opinions cal situar-se en un plànol superior. Plató anomenava ciència a aquest estadi ideal de coneixement que, sense refutar les opinions, proposava extreure l’element comú que les igualés entre sí, en un procés derivatiu o discursiu consistent en l’obtenció de l’essència. És a dir, per convertir un conjunt d’opinions en científiques, i obtenir així, inclús, una teoria, cal igualar-les, com faríem en la resolució d’una equació. El problema, però, és que, immediatament, perdem el principi d’individuació que feia l’opinió única i exclusiva. Potser per això en la deflació cognoscitiva actual cotitzen tan a la baixa el racionalisme axiomàtic i les epistemologies intuïcionistes, com la platònica o la cartesiana. Convertir la vivència personal en dada o element d’una tendència o d’un patró és lesiu, per allò de promoure la uniformització i homogeneïtat, que dilueix la individualitat i especificitat de cadascú. Poc importa que la generalització es faci en virtut de l’obtenció d’un coneixement superior. Anular, avui, la singularitat de l’experiència personal és poc menys que imposar una tirania cientificista, un absolutisme que coarta la lliure construcció del coneixement propi. Si, a més, a aquesta lliure i irrefutable opinió personal li afegim les pertinents emocions viscudes en la seva epifànica construcció, tindrem el panorama complet que permet que inclús les opinions més tronades continuïn campant sense aturador en una exposició pública que les situa a la mateixa alçada cognitiva que qualsevol altra teoria, aquesta sí, científica per refutable. Que això esdevingui dogma de fe en la transmissió del coneixement que fa avui l’Acadèmia, com a institució educativa, és encara més inquietant. No puc entendre, d’altra forma, sinó és des d’aquest marc, la conclusió que el Xavier Massó extreu en la seva darrera obra, El fin de laeducación. La escuela que dejó de ser, de l’anàlisi del panorama escolar i social en què ens trobem. 

Piqué i la memòria de l'ego

 L'anunci de la retirada de Piqué del futbol i del seu estimat Barça ha impactat entre els culers, i els aficionats en general a l'esport que més similituds té amb la vida mateixa. La gestió del seu adéu, escenificada en diferents temps, per provocar un major impacte i mobilitzar les masses i l'opinió pública, ha estat perfectament dissenyada i mereix figurar en els manuals d'escenografia dramàtica mediatitzada, una matèria cada cop més estudiada en el terreny de la política, concretament pels assessors electorals, que més que un programa d'acció de govern, cerquen que els seus candidats siguin capaços d'emetre un missatge que arribi a l'elector, transmetent un carisma i venent una connexió emocional que els faci propers a la ciutadania que els votarà. Si alguna bondat té una serie de ficció política com Borgen és justament aquesta, mostrar-nos el permanent exercici retòric que el líder polític ha de fer per ser percebut com a proper pel seu potencial electorat. El missatge i la comunicació, la forma de cridar l'atenció de les masses, tenen més rellevança que el contingut d'allò transmès. McLuhan ja va posar tot això de manifest als anys 60 del segle passat, així que tampoc estem davant d'una tècnica semiòtica innovadora.

Però tornant a Piqué i el seu anunci, més enllà de comunicar-nos que deixa la pràctica activa de l'esport en què ha excel·lit, fet que l'aficionat al futbol ja portava temps constatant, quan el veia jugar -i patir- en els darrers temps, allò que ens volia transmetre és que aspira a presentar-se per dirigir i, de nou, liderar -ara des dels despatxos- el seu club estimat en un futur no gaire llunyà. Així, doncs, fent una el·lipsi temporal, entre la seva participació en les glòries passades del club i les futures victòries que tornin a fer gran l'entitat, sempre a través de l'esperança generada en el cor de l'aficionat culer, el Piqué ja s'ha guanyat no només el dret a participar en les properes eleccions a la presidència del club, sinó a optar per ocupar, amb més dret que cap altre, el sofà presidencial del mateix. No puc deixar de pensar, veient aquest hàbil enllaçament de propòsits edulcorats pel sentit i lacrimogen comiat, en l'art retòrica dels polítics de l'Atenes clàssica del darrer terç del segle Vè a C, que van apel·lar a la seva herència com a partíceps en l'esplendor d'aquella Polis, sota el govern de Pericles, per liderar-la en la funesta Guerra del Peloponès, amb dramàtiques conseqüències: els Nícies, Cleó o Alcibíades, han esdevingut vius exemples d'ambició, incapacitat i grandiloqüència. 

Sense atribuir-li al Gerard Piqué cap d'aquests atributs, hi ha un punt d'excés i auto confiança, alimentada pels èxits professionals i empresarials, en la barreja de caràcters i projectes que s'intueixen darrera del seu anunci. Que el futur d'una entitat de tant pes simbòlic, com el Barça, depengui d'actors que han reeixit en el conreu del seu ego no és el millor auguri que hom pugui desitjar, més tenint en compte l'esmentat exemple clàssic del naufragi d'Atenes. Tot esperant que el personatge aprengui les lliçons que la història ens brinda i faci de la temprança la seva virtut futura, em permeto recomanar-li a ell, i a qualsevol altre, ja no la lectura de l'obra platònica o de qualsevol altre autor d'aquell temps, com Tucídides, que inspira la meva analogia -que ja sabem que no son temps aquests, ni gent la d'avui, atrets per la cultura del llibre-, sinó el visionat d'una altra sèrie de ficció política, aquesta sí més creíble i realista que la ficció danesa abans esmentada: Baron Noir. Entendrà, veient-la, que el lideratge és un fruit que requereix maduració i adobament, a més de patiment i renúncies, per més rica i lluenta que sigui la fusta on s'empelta.         

L’anti especisme i el dret natural dels animals.

 

L’anti especisme i el dret natural dels animals.

Un dels llocs comuns de la progressia del nostre temps es la cada vegada major conscienciació en favor del reconeixement del tracte immoral que, des de l’origen de les civilitzacions humanes, s’ha dispensat als animals, ja fossin aquells domesticats per nosaltres, i que van contribuir enormement al nostre desenvolupament i progrés, aportant la seva força de treball i els nutrients per a la nostra millora alimentària, o aquells altres més salvatges amb els que va caldre competir -i expulsar- pel control d’hàbitats i contrades destinats a garantir el nostre creixement social, fins convertir-los en la nostra llar, des dels poblats originals a les actuals megalòpolis i urbs globals. El fet que tot aquest patiment infringit es produís des de posicionaments religiosos i morals que afirmaven la superior condició humana sobre la resta d’espècies va comportar, durant el darrer terç del passat segle, que aparegués la denominació d’especisme per definir aquesta actitud que preserva el dret de l’espècie humana sobre les demés espècies, i que Peter Singer defineix de la següent manera: "un prejudici o actitud de parcialitat a favor dels interessos dels membres d'una mateixa espècie i contra els membres d'altres espècies"[1].

Des del reconeixement d’aquest prejudici com la base d’acció que ha permès el continuat maltractament humà sobre aquestes altres espècies, han anat apareixent, des de llavors, els moviments anti especisme que, com deia al principi, s’han fet forts en el centre del reclam progressista de drets per als diferents col·lectius humans i no humans. Sense entrar en polèmiques sobre la legitimitat o no d’aquests moviments a l’hora de condemnar pràctiques socials tan comunes com la ingesta de carn animal en la nostra dieta, o l’ús de la pell animal en la confecció de teixits, per no parlar de la seva utilització en experiments científics, que impliquen encesos debats amb sòlids arguments a favor o en contra, allò que em crida l’atenció de la qüestió, i em fa adoptar un posicionament crític, és la tendència híper inflacionària que, des de l’esmentat anti especisme, porta a reclamar els drets dels animals, per preservar-los de tot maltractament possible. Sota aquest immediat atorgament de drets naturals als animals s’amaga un altre debat, més tècnic, i sovint defugit i ignorat pels opinadors que denuncien el prejudici especista. Es tracta del debat propi de la filosofia del dret modern sobre la pròpia noció de “dret natural” que podem resseguir en els escrits d’Hugo Grocius, Pufendorf, Hobbes i Locke, per esmentar només alguns dels seus protagonistes.

Per centrar la qüestió allà on ens interessa, i no perdre’ns en aclariments i matisacions que farien etern aquest post, el nucli del debat consisteix en escatir si es pot o no defensar la idea que l’ésser humà -o qualsevol altre ésser- té drets naturals només néixer, i de forma individual, o aquests són fruit d’una construcció social (la llei, l’estat, la moralitat...), ja que l’expressió està tan de moda en els debats sobre identitat de gènere. Cal dir que, des del segle XVII, la condició de “dret natural” s’ha associat, prioritàriament, a la potència o capacitat d’acció de l’individu. Això implica que el “dret” es té en la mesura que s’exerceix. Per aquesta raó diem que els drets són positius, perquè resulten de la seva reclamació i ús. En la mesura que, des del seu exercici, són reconeguts, esdevenen part de l’ordenament legal i jurídic de l’ens social on els subjectes -de drets- conviuen. Atribuir, llavors, als animals -per defensar-los de l’abús patit sota l’acció humana- drets que no són capaços de reclamar i fer servir resulta inapropiat, ja que comporta rebaixar el dret a una qualitat intrínseca a la seva condició d’ésser, tot i estar mancats -la gran majoria d’ells- de la consciència identitària  que, com en el cas de l’ésser humà, els porti a reconèixer-se com a subjectes de dret. Aquesta línia argumentativa obre la porta a l’absurd de reconèixer drets a qualsevol ens, inclosos els aparells tecnològics i els paisatges. A més, atorgar-los drets que no estan en condicions de reclamar ni exercir acaba conduint a la seva minorització, en la mesura què esdevenen entitats sotmeses per sempre més a la lògica i el pensament humà, que insta a definir-los i tractar-los des de la perspectiva antropològica, caient en l’extrem contrari de l’especisme, el de la seva antropomorfització. Ens movem, doncs, en l’absurd de nega’ls-hi l´únic dret que hauríem de contemplar, el de la diferència específica que tenen respecte a la nostra pròpia condició subjectivo-racional. Sense aquest distanciament tampoc podem garantir el respecte i la integritat de la seva natura específica, aquella que ens resulta tan valuosa i necessària i que garanteix la diversitat i la riquesa de la vida planetària que hauríem de tractar de preservar.         

[1] Peter Singer, Man's Dominion... a short history of speciesism, 1990