Els falciots de Fernando Aramburu

 

Fenando Aramburu és un autor d'èxit. Des de la publicació de la seva novel·la Pàtria, convertida en sèrie de TV, ha ocupat un lloc destacat com a autor de referència contemporània. Tot i que no he llegit la novel·la esmentada, que versa sobre el terrorisme basc i les seves seqüeles en les persones i en la societat, els elogis rebuts per aquella i la temàtica de la seva següent novel·la, Els falciots -que tracta d'un professor d'institut de filosofia que, amb 53 anys, la meva edat actual, decideix posar fi a la seva existència en el termini d’any- em van inclinar a la seva lectura, en contra de la meva natural prevenció cap a la novel·la contemporània i els seus autors d’èxit.

Esperava trobar-me amb una novel·la existencial de biaix filosòfic o, almenys, un acostament literari a la soferta vida del docent actual. Res de tot això no és aquesta novel·la que ara ressenyo. En primer lloc, m'irrita la seva extensió: 700 pàgines. La raó de la seva dilatada longitud és simple: el nostre protagonista decideix portar un diari on recollir les seves impressions, records, pensaments, fracassos i misèries al llarg del darrer any de vida. Així, doncs, el format s'estén per donar cabuda a tot un any que, a més, serveix per examinar la resta de la seva existència. Malgrat que apareix, en el repàs literari del protagonista, tot el seu univers relacional humà, tant la família com les amistats i companys de professió, al final el cercle s'estreny fins a reduir-se a pares i germà, les seves ex i el seu fill, i la seva amistat més estreta, que encarna el savi escèptic, veritable representant de la filosofia a la novel·la, que pren la decisió d'acompanyar el nostre heroi en el trànsit a l'altre món, suïcidant-se al mateix temps que ell. Tot i tenir en compte que esbossar tota una existència en 700 pàgines és, segons com, una heroïcitat, igualment se m'ha fet llarg i pesat el procés, ja que, com els falciots, l'autor s'acosta al nucli del seu interès, la joicitat del personatge, traçant cercles concèntrics, repetitius i rítmics, per la qual cosa la informació oferta resulta reiterada i previsible. El traçat que segueixen aquests cercles presenta petites variacions que marquen una evolució de la consciència del personatge, per exemple, en relació amb el seu propi fill, a qui inicialment descriu com un autèntic dròpol, inútil i amb poques llums, del qual res espera, per acabar convertint-lo en una raó suficient per al seu aferrament final a la vida. Perquè sí, el nostre heroi no se suïcida -perdó per l’spoiler-, al final del període marcat, malgrat la seva convicció i preparació minuciosa, fins al darrer dia, un 31 de juliol a mitjanit.

Emmarcada en els darrers anys de la nostra recent història, com la música de fons que ambientés un bar on té lloc la declamació del relat, el llibre podria datar-se entre l'1 d'agost de 2018 i el 31 de juliol de 2019, pels esdeveniments que esmenta: la crítica a fets polítics com el “Procés” independentista de Catalunya, o l'auge del partit ultra VOX, en una mena de justificació, soto voce, de la menyspreable evolució recent de la nostra democràcia, tan convenientment necessitada d'explicació per al lector castellà-madrileny, protagonista i receptor de la novel·la. Perquè, efectivament, aquesta es desenvolupa als barris de la capital i recull els ritmes i maneres de pensar dels seus paisans, amb el seu egocentrisme i un profund menyspreu cap a tot allò que s'allunya de la seva centralitat mesetària. Al començament, com si es tractés d'un mapa, apareix un esquema de les relacions del personatge amb els protagonistes que el lector coneixerà en el relat de la seva vida. La forma radial de l'esquema és idèntica als traçats en el disseny d'infraestructures i inversions duts a terme en aquest país a l'últim segle, amb Madrid sempre al centre de tot el protagonisme. No sabria dir si estem davant d'una subtil crítica a la problemàtica política d'aquest país o si n'és un reflex inconscient, en una mena de lapsus creatiu que reflecteix el sentiment de culpa de certa intel·lectualitat espanyola, entre la qual se situa el nostre autor, per haver afavorit un nacionalisme extractiu que acaba per fagocitar tota identitat perifèrica, i enaltint l'essència castissa i centralista de la seva capital. Perquè si entenem com el centre del relat el nostre aspirant a suïcida, a qui podem conèixer amb tot luxe de detalls pel seu diari, la resta dels personatges perifèrics que componen la novel·la no té veu pròpia -llevat d'alguna carta, com la de l'amic fidel que sí que complirà amb el seu compromís autodestructiu. Igual que la mentalitat capitalina madrilenya és incapaç d'entendre la resta d'identitats nacionals que conforma el país, excepte a través dels seus propis prejudicis i interessos, el nostre heroi és incapaç d'estimar, entendre o acompanyar aquells que l'envolten, excepte en nom si mateix i del seu interès egoista. No hi ha cap veu pròpia alternativa a la del personatge relator. Conseqüentment, no s'entén la lògica situacional de la novel·la excepte des de la unidireccionalitat del personatge central. I aquest és el drama que condiciona la política present del nostre país. No assistim a un diàleg entre consciències iguals en dignitat i respecte, sinó un monòleg que descriu, de vegades mitjançant reduccionismes limitadors i desqualificants, elaborats des de l'odi o la repulsa, la condició de l'altre. Sense cap mena de dubte, tota la novel·la no és més que el ressò de la pròpia consciència, cansada i fastiguejada de si mateixa, que no troba cap altra sortida que l'autodestrucció. Per això, entenc que estem davant d'una novel·la política, més que no pas davant d'un relat costumista o social.

En aquesta mateixa direcció interpretativa es podria situar un dels misteris que ajuden el lector a mantenir la tensió i l'interès narratiu de la novel·la. Els anònims que el personatge rep periòdicament a la seva bústia i que reflecteixen l'odi que el lector pugui sentir cap a aquest, després d'anar descobrint els entramats mentals que conformen la seva, d'altra banda, anodina vida. Tot i l'obsessiva recerca del nostre heroi del responsable d'aquests missatges ofensius, no es resol el misteri, cosa que, encara que pugui semblar un cap per lligar que desllueix el teixit narratiu traçat per l'autor, és un clar símptoma d'autoodi, cosa que vindria a consolidar les hipòtesis ofertes pels crítics que l'autor d'aquestes missives és el protagonista.

Que es tracti d'un professor de filosofia és el que em va atraure més, inicialment, de la trama novel·lística. I, encara que hi ha referències a la seva funció docent al llarg del relat en un to crític i descregut que evidencien la crisi vocacional que pateix el col·lectiu, desorientat a base de constants canvis legislatius i metodològics, la veritat és que no juga un paper central en el desenvolupament dels esdeveniments, si de cas per reblar el clau de la convicció suïcida del personatge, que podríem adscriure al corrent del pensament escèptic, que l'ajuda a renunciar a tota raó reificadora i desaferrar-se de tota emoció salvadora. El símptoma d'absoluta desorientació vital i moral que manifesten els personatges, no només el protagonista, queda reflectit, sobradament, en el cas de l'amic més proper, “Patachula”, que, com ja he indicat, sembla ser el que acumula més certesa racional, ja que no sols demostra un coneixement compromès amb l'actualitat política, sinó també una cultura literària i filosòfica que, encara que autodidacta, supera amb escreix la mitjana nacional i és capaç de rebatre i superar dialògicament el nostre professor protagonista. La seva certesa no li impedeix acabar abraçant postures políticament inacceptables, per extremistes i populistes. Sembla el recorregut lògic de tot votant progressista, en aquest país, descontent amb les polítiques econòmiques i socials dels partits d'esquerres quan assumeixen el poder, desplaçar-se cap a ideologies extremistes i antidemocràtiques, que apunten al suïcidi de tota una societat, cada cop més cansada i avergonyida de viure en un engany permanent. Perquè la militància d’ultradreta que professa el personatge i el seu odi cap a l’independentisme català denoten el fracàs de diverses generacions en la construcció d’una societat plural i sensible a les diferències nacionals que va pretendre ser la democràcia espanyola. I aquesta incomprensió i odi mutu només pot acabar amb la destrucció comuna, assajada i executada tantes vegades al llarg de la nostra història recent.

Reconeixent aquests esquemes crítics, que resten ocults després de la ingent quantitat de records familiars que el protagonista aboca al seu diari, és possible salvar la novel·la, rescatant-la de la visió popular del gran públic, atesa la condició mediàtica de l'autor com a novel·lista d'èxit, d’haver construït un personatge odiós que genera repel·lus per la seva misogínia i misantropia. Els qui afirmen això no han entès res del que l'autor proposa, ja que no és una novel·la de costums, època o personatges el que se'ns ofereix als lectors sinó, com ja he dit, una novel·la política, que més que la destrucció d'un individu transmet la destrucció d'una societat. Cal afirmar que les contínues referències a la figura paterna, que encarna tota la idiosincràsia del patriarcalisme propi de l'època franquista i de la transició, en què es van educar aquelles generacions, tenen la funció de ser l'explicació causal del desarrelament i nihilisme emocional que caracteritza el personatge central i que tendeix a mimetitzar i reproduir, al llarg de les relacions humanes que cultiva amb els altres personatges de la novel·la. Al final, allò que el nostre autor desitjaria, però se sap incapaç de fer, és imitar la fortalesa, seguretat i virilitat del seu propi pare. Aquest fracàs en la condició de transmissor de valors paterns, que caracteritza tota societat comunitària tradicional, és perceptible en l'educació que intenta inculcar el seu propi fill, i que acaba sent encara més frustrant que la que va representar la mateixa infància. Tot allò que envolta el personatge s'aprecia contaminat per la malaltia política del passat. D'aquí l'etiqueta de novel·la política de denúncia que em suggereix la lectura. Si la contenció narrativa i la lògica de la resolució de la trama haguessin estat més grans, estaríem davant d'una novel·la epocal, que mereixeria passar a la història de la literatura contemporània. Però l'excés narratiu i l'afany en la resolució final, en què el personatge és salvat in extremis, per l'amor incondicional de la seva maltractada primera parella -en un happy end més pròpia d'una cursilada que d'un veritable creador- doten al conjunt final d´imperfeccions que confereixen alts i baixos a l´obra. Amb aquesta sensació de no estar davant d'una novel·la rodona ens quedem a l'espera, no d'algú que ens salvi, sinó de quelcom que ens mati definitivament.

El top ten de les mesures estúpides en educació (4ª mesura: Digitalitzar l’ensenyament)

 L’experta en educació Catherine L’Ecuyer porta temps publicant estudis[1] on denuncia el que denomina “mites educatius”. Un d’aquests mites, la digitalització de l’aprenentatge, és una de les apostes més decidides del nostre Departament d’Educació, que porta anys implementant l’ús de les pantalles i de les tecnologies digitals a l’aula en centres públics, tant a la Primària com, especialment, a la Secundària. Doncs bé, després d’anys d’investigació sobre els efectes de les pantalles en el procés d’aprenentatge podem ja, amb ella, desmuntar la falsa creença que atribueix a les anomenades generacions de “nadius digitals” una millor adquisició de coneixement, quan aquest prové de mitjans tecnològics. Aquesta creença és un mite, ja que no té cap base científica que l’avali. L’únic que adquireixen els alumnes que pateixen la immersió tecnològica des de les seves primeres fases formatives és una major competència digital, però no una major comprensió del món real. Creure, en conseqüència, que la tecnologia els hi proporcionarà totes les habilitats necessàries per a la seva formació personal i espiritual és tan ingenu com pensar que interactuant en un món de fantasia virtual, viurem una vida més plena i intensa que la que ens ofereix l’experiència real.

No sembla, doncs, que la incerta cursa per la tecnologització de l’aprenentatge, empesa pel Departament, sigui la mesura més indicada per garantir l’èxit educatiu de l’alumnat català. Però, si parem esment a les aportacions de l’esmentada experta, de seguida ens adonem, no només de la contraindicació que té aquesta mesura, sinó també de l’estupidesa que conté. Perquè les pantalles -i l’aprenentatge a través d’elles- alteren la capacitat d’atenció de l’alumne, que és l’estructura bàsica en qualsevol adquisició de coneixement. La quantitat d’estímuls instantanis i accelerats amb el que les pantalles digitals capten l’atenció del nen, sobre tot quan són exposats a aquests mitjans tecnològics en les primeres etapes educatives, és tan desbordant que provoquen, primer una fascinació i després un enervament o saturació. La primera reacció, la fascinació, és nociva perquè genera una actitud passiva: el nen no es sorprèn per ell mateix, sinó que espera que la sorpresa li arribi per sí sola a través de la pantalla. La segona reacció és paralitzadora, ja que el llindar de la sorpresa cada cop és més difícil de mantenir, i es necessiten més ímputs sorprenents o nous per sustentar el nivell d’atenció. Amb l’agreujant que a la Secundària aquesta alta velocitat d’estímuls requerits per mantenir l’atenció va en sentit invers a l’atenció sostinguda que necessita l’aprofundiment en certs temes de major nivell abstractiu que s’imparteixen, raó per la qual en aquesta etapa educativa trobem tants alumnes que s’avorreixen i desconnecten a les primeres de canvi quan han d’adquirir certs continguts.

Aquesta atenció sostinguda només pot néixer, llavors, a través del contacte amb l’experiència real que implica el relat i el diàleg que el docent manté amb el contingut transmès, amb la praxi comprensiva de certes habilitats metodològiques -lectura, escriptura, càlcul...- i amb la participació activa de l’alumnat en l’assimilació del seu coneixement. No hi ha evidència que l’exposició a les pantalles pugui suplir totes aquestes dinàmiques, per molt que un ordinador sigui una finestra oberta a tot el saber humà. Sense el relat i el guiatge del docent la finestra ens pot fer anar per infinits senders, lluminosos o foscos, però que dubtosament condueixen a la finalitat educativa cercada. El mite de la digitalització de l’escola cau en el parany de la raó instrumental, contra el qual ens alertava Horkheimer, que aspira a convertir l’ésser humà en amo i senyor, en aquest cas, dels seus propis aprenentatges tot disposant només dels mitjans tecnològics apropiats. Pensar que l’eina tecnològica no només capacita, sinó que, a més, transforma i millora al propi ésser humà que la fa servir, és estúpid i perillós. Estúpid perquè ignora volgudament tota la tradició clàssica que des del temps dels mites grecs ens adverteix contra els intents prometèics de dominar i sotmetre la natura, amb la hybris que aquests intents comporten. Perillós perquè oculta un programa d’alienació i cosificació de l’individu que condueix a la minorització de la persona i que va en sentit oposat a la voluntat emancipadora que ha de tenir tot projecte educatiu. Les pantalles no tenen, llavors, altra funció que la de distreure i domesticar la natural curiositat de l’infant, fins convertir la seva capacitat de sorpresa en credulitat. Si, com diu Montaigne, “es creu amb la fermesa més gran en el que menys es coneix”, el projecte educatiu basat en el mite de la digitalització no té altre propòsit que estendre entre l’alumnat de l’escola pública el gran desconeixement. A l’empara d’aquest desconeixement poden florir tots els mites -la neurociència, el transhumanisme...-, amb els que amagar l’empobriment i decadència de la nostra condició humana i social. Estúpidament, hem concedit a la tecnologia, que només és una eina, la condició alliberadora del saber, convertint, així, els nostres alumnes en zombis digitals veneradors de pantalles.

---

[1] Veure especialment, Catherine L’Ecuyer, Educar en la realidad, ed. Plataforma actual, 2015 i Catherine L’Ecuyer, Educar en el asombro, ed. Plataforma actual, 2013.

I un cop més, el simulacre de Sant Jordi

 

¿En quin moment la diada de Sant Jordi va deixar de ser l’espontània expressió de l’amor de tot un poble a la seva cultura i les seves arrels per convertir-se en un circ? Probablement en el moment en què algú hi va voler introduir en l’equació el benefici comptable. Com bé sabia l’enyorat Sergi Redón la diada era, i és, per als llibreters, editorials i autors l’oportunitat anhelada per quadrar comptes, tancar pressupostos i obtenir beneficis, valors tots ells vinculats a l’àmbit del mercat, encara que aquest mercat s’hibridi amb la cultura i sigui aquesta la que blanquegi l’operació d’intent -cada cop més infructuós- d’enriquiment. I que consti que no estic en contra del legítim acte de guanyar-se la vida venent allò que un produeix legalment, i que de ben segur vendre llibres sigui el negoci més noble dintre del món dels negocis. Però el que es viu actualment en la diada no és altra cosa que un mercat, de llibres, això sí. I les lleis del mercat inclouen estratègies de venda pensades per maximitzar beneficis. Tothom sap que muntar un show és la millor estratègia per atreure els clients. Si el show, a més, s’estén per tot el país, rep l’atenció màxima dels mitjans i convida a la participació massiva dels ciutadans, ja no parlem només d’estratègia guanyadora -ja que no té competència-, sinó de tradició identitària que configura valors -també de mercat- únics.

El problema és que en tot aquest trajecte alguna cosa s’ha perdut. ¿Què hi trobo a faltar, contemplant -i participant- en aquest espectacle? Ni més ni menys que el protagonisme del llibre; originalment aquesta diada era el dia del llibre. Avui és, més que cap altra cosa, el dia de l’escriptor, de l’editor i de les institucions, públiques i privades que el fan possible. El resum final que tanca la jornada és la llista d’autors més venuts i el volum de vendes totals, en comparació a anys anteriors. Potser està bé que així sigui, tenint en compte que invertir en cultura sempre comporta un risc, però convertir el llibre en un bé de mercat  no deixa de ser una banalització que acaba llastrant l’objecte i l’acte que possibilita, el fet de llegir. Si la mesura de l’èxit de la diada de Sant Jordi fossin els increments finals en hores de lectura totals i els beneficis suposessin l’augment de lectors assidus, i no esporàdics, tots els esforços anteriors, i els que hi vulguem afegir, serien justificables. Però les dades preocupants que es van filtrant any rere any sobre l’hàbit de lectura del país[1] són inversament proporcionals als augments de vendes que obtenim en la diada. Fent una analogia alimentària, diríem que l’afartament momentani, seguit del dejuni perllongat, no és símptoma d’hàbit saludable.

I no ens deixem portar a engany per les lluentors de l’espectacle i les estrelles que hi són convidades. Avui l’heroïcitat és llegir. Escriure -i editar i vendre-, tot i que té un gran valor i un gens menyspreable mèrit, només té sentit mentre hi hagi lectors disposats a deixar-se portar pel magnetisme del que es narra en un llibre. Però llegir requereix esforç, temps i un esperit obert a la descoberta i a l’aprenentatge, aspectes que van més enllà de la participació en una performance de país i en un pur acte de compra. Sense lo primer, això segon no passa de ser un mer simulacre. Un més entre els molts que acostumem a protagonitzar com a individus i com a poble. Feliç Sant Jordi. I feliç dia a tots els Jordis i Jordines.

---

[1] Tot i que els estudis més recents mostren increments en dades absolutes en l’hàbit lector, cal diferenciar aquestes dades per edats i per suports (llibre en paper / mitjans digitals) https://issuu.com/icec_generalitat/docs/ha_bits_lectura_22

La conclusió és que una tercera part de la població catalana no llegeix mai i que, entre els joves, la lectura està associada a l’estudi i al suport digital; a més, a la secundària es redueix el percentatge d’aquells que llegeixen per plaer

https://www.ara.ad/societat/habits-lectura-divideixen-poblacio-escolar_1_4198827.html

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221115/8607220/els-joves-deixen-llegir-llibres-per-plaer-quan-arriben-secundaria.html

Per acabar-ho d'adobar, un percentatge elevat d’alumnes en formació secundària té greus problemes de comprensió lectora

https://www.ccma.cat/324/un-de-cada-quatre-alumnes-te-problemes-per-entendre-que-llegeix-quan-acaba-la-primaria/noticia/3191666/

 

El top ten de les mesures estúpides en educació (3ª mesura: Canviar el marc jurídic educatiu cada 4 anys)

 

Des de l’adveniment de la democràcia en aquest país s’han debatut, esmenat, votat i aprovat deu lleis educatives diferents[1], xifra que, en 45 anys de règim democràtic que portem des del 78, ofereix l’espectacular mitjana de 4,5 anys de validesa per a cada norma jurídica. Canviar el marc jurídic, gairebé en cada legislatura, no ajuda a l’estabilitat del sistema, encara que no sempre aquests canvis legislatius vagin acompanyats de variacions en el model educatiu resultant. La majoria d’aquestes lleis han acabat sent derogades per la llei subsegüent, elaborada sota la perspectiva ideològica del partit polític que ha assolit l’alternança en el govern de l’Estat, després del preceptiu període d’oposició parlamentària. Malgrat que no cal ser gaire espavilat per adonar-se’n de la miserable subordinació de la formació de les futures generacions de ciutadans als interessos polítics que hi ha darrera d’aquests canvis de model educatiu, i que, en qüestions educatives, allò intel·ligent, com en sanitat o en pensions, és generar consensos de país prou amplis per desvincular educació i ideologia, no és aquest el problema que fa més estúpida la mesura en sí. Al cap i a la fi, tota transmissió d’una tradició persegueix la seva conservació, i això no és possible fer-ho sense adoctrinar.

De fet, no trobem que, per regular altres polítiques socials, com ara la salut pública -on només s’han arribat a aprovat 3 lleis en democràcia-, hagi calgut tanta variació jurídica, com tampoc ha estat necessària en camps més susceptibles de generar controvèrsia, com les lleis sobre  seguretat ciutadana (també només 3 lleis en tota l’etapa democràtica), o les lleis sobre la interrupció de l’embaràs (únicament 4), per posar altres exemples que divideixen sovint les cambres legislatives pàtries entre progressistes i conservadors, generant polèmiques d’alt voltatge ideològic. Per què, llavors, l’educació provoca tanta hiperactivitat legislativa entre els nostres representants electes? Una possible resposta estaria vinculada a la mateixa naturalesa de l’acte en sí: si concebem l’educació com una extensió de la formació ideològica ciutadana, cada canvi aniria lligat a l’expectativa futura de recolzament polític que les forces progressistes o conservadores esperarien assolir, un cop completats els estudis del jovent en els preceptes de la llei pròpia. Però això, novament, resulta estúpid, donada la periòdica alternança en el poder d’ambdues corrents ideològiques contràries, fet que comporta que al llarg de la seva formació els alumnes convisquin amb dues o tres lleis educatives diferents i de signe contrari. Aquesta disposició pendular, més que adoctrinament ideològic, acaba provocant l’abstencionisme i el passotisme del jovent, a més d’incertesa social i l’esclerotització dels docents.

Si l’anhel per canviar el marc educatiu rau en la seva instrumentalització partidista, la política educativa d’aquest país mereix el suspens general, sigui qui sigui aquell que governi, per incórrer sistemàticament en la fal·làcia de prendre la part pel tot. Transmetre ideals no és equivalent a formar l’esperit de la persona, tot i que en aquest esperit hi tindran un lloc preeminent les seves creences i prejudicis. Posar l’accent en allò primer -els ideals-, tot esperant que així s’assoleixi també allò segon -l’esperit- és tan ingenu com creure que omplint la ment de l’infant d’ideals políticament correctes estem conreant el seu esperit crític. Antigament, en la tradició socràtico-platònica, educar consistia en la cura de l’ànima; modernament, en la tradició republicana francesa (Jean Jaurès, Victor Hugo...), consistirà en la cura de la pàtria. Sigui com sigui, allò en el que no ha de consistir és en la cura de la pròpia doctrina partidista. Creure que ha de ser així ja no és ingenu o estúpid sinó, per les seves tràgiques conseqüències històriques, summament pervers.

---

[1] Podeu consultar l’enllaç segúent per conèixer I consultar totes i cadascuna d’aquestes lleis: https://www.educaweb.cat/continguts/educatius/sistema-educatiu/lleis-educacio/cronologia-marc-legal-educatiu-estat-espanyol/

 

 

Més sobre la post-veritat

 

Tornant sobre la post-veritat, a la que feia referència en el post dedicat a l’obra de Carlo M Cipolla Allegro ma non troppo, i a l’art de la dissimulació de la realitat que comporta, he topat aquests dies amb un cas encara més esbatanador que el de l’acadèmic italià. Es tracta del [fals] artista més famós de tota la història de la pintura del segle XX, Pavel Jerdanowitch, el creador del corrent desombracionista, que va entusiasmar a la crítica i als galeristes ara fa tot just un segle, fins al punt d’elevar-lo a la categoria de valor emergent dins les avantguardes pictòriques tant als Estats Units com a la vella Europa. En realitat, aquest suposat i misteriós artista rus no era altre que l’escriptor Paul Jordan-Smith, un acadèmic especialitzat en la literatura anglesa del segle XVII, concretament en la figura de Robert Burton. Casat amb Sarah Bixby Smith, pintora amateur que en la seva primera exposició va rebre fortes crítiques per part dels suposats entesos, que consideraven la seva obra massa realista, davant les arriscades i trencadores apostes estètiques contemporànies, el nostre autor, sense un borrall de coneixement pictòric, i per ridiculitzar als experts que havien menyspreat l’art de la seva dona, va idear el ja mencionat pintor rus, embolcallant la seva impostura en una obra pintada a correcuita per ell mateix, titulada Yes, we have no bananes, amb un estil infantiloide que va amagar sota una aureola conceptual que exaltava el primitivisme i la pintura plana, absent de perspectiva i ombra, com si d’una innovació trencadora amb l’art clàssic es tractés, quan únicament pretenia ocultar la seva completa manca de tècnica pictòrica. Aquest estil, anomenat per ell mateix desombracionisme, va fer forat entre els àvids adoradors de la novetat, que es van empassar l’enganyifa fins el punt de promoure una exposició a la Galeria Vose de Boston el 1927, amb més obres del mateix artista, fetes també seguint les pautes del teoritzat estil i que va rebre elogioses crítiques, fins i tot a la revista d’art francesa Revue du vrai et du Beau. La broma va finalitzar quan el mateix autor va desvetllar la veritat, confessant la seva autoria al diari Los Angeles Times, que va publicar la història en primera pàgina en la seva edició del 14 d’agost de 1927.

En la seva autobiografia, l’autor de la bufonada afirmava: “em va reportar més fama aquest petit acudit, que no em va ocupar més d’una hora a l’any durant tres anys, que tota la feina seriosa que havia fet les dècades anteriors”. Malgrat tot, va haver crítics d’art, com Havelock Ellis, que van insistir en l’originalitat de l’artista, fent del desconeixement -i fins i tot la negació de la seva condició d’artista- la prova definitiva de la seva genialitat. En aquest joc de desplaçaments i ocultacions, fins la troballa de l’originalitat verificadora, hi trobem un exercici esplèndid de post-veritat. Tant és així que, la pròpia consciència del frau que té l’autor, manipulada por la crítica, acaba esdevenint art mateix. El més sorprenent de tota aquesta descomposició no és només la pèrdua de referents i criteris per defensar la veritat de l’art, sinó la inutilitat del que tradicionalment es considerava com a impostura en art, a saber, la imitació o còpia. El Fake o frau en art era la falsificació de l’obra original, entenent-la com a còpia tan semblant que difícilment resultaven distingibles l’una de l’altra[1]. Però, quan la simulació passa a ser esdeveniment i assoleix estatus complet d’obra, la tasca esforçada del falsificador resulta inútil i innecessària. Al cap i a la fi, qualsevol xarlotada, volguda o involuntària, pot adquirir l’anhelada aureola del reconeixement popular. L’actual proliferació epidèmica d’obres mal anomenades “artístiques” avala aquesta conclusió. La democratització de l’art no sé si és la condició de la seva mort; el que sí sé és que és un efecte més de l’ocultació i la negació de tota certesa. Més ben dit, un defecte més del nostre món post-verdader.    

---

[1] Val la pena destacar l’obra que Orson Welles dedicà a la tasca d’Elmyr de Hory, amb el fals documental, F for Fake (1973), elevant la tasca del plagi practicada per aquest a la categoría d’art.

Votar amb els peus

 

Kenneth Roth, exdirector executiu de Human Richts Watch, que acostuma a venir a Barcelona convidat pel CCCB i és una de les figures preeminents de la Biennal de Pensament de la ciutat, de la que ja he parlat en algun post, té un concepte enlluernador sobre el valor de la democràcia, que es troba en les antípodes de les nostres cuites polítiques i que resulta especialment punyent, ara que s’acosta el cicle electoral amb el que omplim, cada quatre anys, la nostra rutina periòdica participativa i el nostre deure de responsabilitat ciutadà. Es tracta del que anomena “votar amb els peus”, referint-se a la gent que surt al carrer en països on els drets polítics i humans no estan garantits, com Birmània, Rússia, Bielorússia, El Sudan o Nicaragua, per posar alguns exemples, per exigir allò que en latituds com la nostra és, com ja he dit, rutinari i farragós, l’exercici d’un dret fonamental que sovint fem amb les vísceres, més que amb la raó. El Kenneth Roth ens recorda que qui “vota amb els peus” es juga la seva llibertat i inclús la vida. En aquest país també es votava amb els peus quan el règim franquista intuïa la seva fi. Llavors la democràcia semblava la panacea de tots els mals polítics que segueixen perseguint-nos, inassequibles al desànim. El Roth no es fa il·lusions amb la democràcia. Alguns dels règims que he posat com a exemples són oficialment democràtics. La seva quimera són els Drets Humans que, en el seu compliment, ens han de dur cap al respecte de les llibertats polítiques i socials que les democràcies reconeixen, malgrat no sempre protegeixen.

Els grecs, en l’antiguitat, també tenien les seves quimeres per donar sentit a les institucions polítiques que emparaven els seus règims d’organització social. Els mites i la seva tradició religiosa eren l’argamassa que unificava acció i idees, amb una convicció que els va portar a excel·lir com a cultura i com a societat. Això és el que els estudis de Cornford[1] ens han demostrat. Podem discutir si els mites grecs són millors que els nostres, tal com reconeix Nietzsche, i en un blog com aquest, que porta per títol una dita sofoclea, no espereu “cuartel” per a les quimeres contemporànies. Però s’ha d’admetre que l’esperit humà necessita quimeres per avançar i trencar els cicles d’estancament i rutina als que ens aboquen les quimeres dels altres. El cristianisme o el contractualisme social són altres exemples d’ideals transcendentals que han servit a Occident per superar les crisis existencials o de valors que ens assolen periòdicament. Avui els mites es construeixen al voltant dels Drets Humans i de la tecnociència. Els primers ens han d’alliberar de les opressions; els segons de les dependències naturals. Il·lusions prometeiques, sens dubte, que acaben generant els seus propis monstres -alguns ja són ben presents en la nostra vida, com el malson de la Intel·ligència Artificial-, i que només podrem abatre amb noves quimeres salvadores.

A l’espera d’aquests nous mites, reconeguem el valor adàmic de l’esforç que suposa bastir de sentit cadascuna de les nostres quimeres. El seu alè ha permès crear mons imaginaris que configuren l’art i la cultura humanes amb tota una varietat de matisos expressius tan rics com inabastables i que podem admirar en la filosofia, la literatura, la pintura o el cinema, per dir només alguns d’ells. La metàfora del “votar amb els peus” forma part d’aquest anhel, i treu la seva força enlluernadora dels milers, sinó milions, de persones que l’han posat en pràctica, arriscant la seva pròpia vida. Perquè tota quimera, per a que sigui realment transformadora, ha d’anar acompanyada d’anhels vitals i d’esperances futures, que quedaran frustrades amb la mísera i perversa reclamació dels nostres petits drets personals, els guanys i beneficis que cadascú espera. En el tamany dels nostres somnis s’amaga tant la nostra grandesa com la nostra condemna. És la condició de possibilitat humana.

---

[1] Vegeu les obres de Francis M Cornford, Principium Sapientiae, ed. Visor, La balsa de la Medusa 1988, o De la religión a la filosofía, ed. Ariel Filosofia, 1984.

El top ten de les mesures estúpides en educació (2ª mesura: Avançar el curs al primer dilluns de setembre)

 

Aquesta mesura, pensada per acontentar a les famílies amb problemes de conciliació laboral un cop acabades les vacances d’estiu, a finals d’agost, fet que comporta el seu retorn a la feina mentre els fills romanen a l’espera de l’inici de curs, és estúpida per diverses raons, però n’hi ha una d’especialment simptomàtica. No m’aturaré a considerar la queixa més habitual, la de la calor estiuenca que encara patim per aquelles dates i que converteix les aules, majoritàriament no acondicionades per suportar temperatures cada cop més tropicals, en les avantsales de l’infern, per la simple raó que aquestes altes temperatures acostumen a ser la circumstància que acompanya el primer trimestre de curs, comenci aquest abans o no, per l’efecte del canvi climàtic. Per tant, endarrerir una setmana les classes no ens deslliura de la tortura associada a la dilatació del mercuri que es viu sostingudament en les nostres escoles des de fa uns quants cursos i que, previsiblement, seguirem patint els propers anys.

No, la raó de l’estupidesa de la mesura no rau en evitar la incomoditat climàtica que el nostre Conseller i els seus assessors no coneixen, instal·lats en la confortabilitat dels seus climatitzats despatxos, sinó en les derivades que l’anterior estúpida mesura (fer anar als professors a treballar la primera setmana de juliol) provoca. Com que la tasca de preparació de curs no s’ha pogut completar quan aquest és inaugurat amb tota la pompa i circumstància oficials, amb el consegüent desplegament dels mitjans de comunicació massius i l’atenció prioritària que es dona a la vida escolar, com un signe inequívoc de retorn a la normalitat, els docents han de destinar aquells primers dies a compaginar l’atenció als alumnes amb les pertinents reunions per conèixer i preparar el curs que ja han començat a impartir. En conseqüència, en els seu inici, el curs transcorre en una mena d’impàs, un allargassament de la provisionalitat que té tot pròleg, amb activitats més pròpies de tutoria que d’impartició de matèria, que només condueixen a entretenir les criatures, mentre tots els mecanismes organitzatius de la institució escolar es van situant i completant. La burocràcia és molesta i avorrida, però resulta necessària, -a més de civilitzadora, com l’amic Robert es capfica en demostrar[1]- perquè engreixa la maquinària que després haurà de donar resposta a les cada cop més nombroses necessitats socials que li demanem a l’escola que cobreixi: Plans Individualitzats, Aules d’Acollida, beques de menjador, sortides de grup, Projectes interdisciplinars, activitats extraescolars, etc. Per preparar totes aquestes tasques, que fan de les escoles públiques del nostre país autèntiques sucursals dels Serveis Socials, cal temps i planificació. Els docents, cosa que el nostre Departament sap -en cas contrari, ja l’hauria inclòs com un mèrit més en els processos selectius del professorat-, no tenim el do de la ubiqüitat, i està per veure que el do de la multitasca i l’autoexplotació, que sí que ens atribueix, siguin tan beneficiosos per a la nostra feina com es creu (vegeu, si no, les dades sobre baixes laborals per estrès que acumula el col·lectiu). Sigui com sigui, l’atenció que es pot donar en aquelles primeres jornades de setembre a l’alumnat no és el que s’esperaria d’un centre educatiu. És més propi d’un esplai o d’un casal d’esbarjo, amb l’agravant que el personal que entreté a la mainada està qualificat per altres funcions, suposadament més apropiades a la seva categoria professional, que la simple classe de “patiologia” en què s’acaba convertint aquesta primera setmana de curs.

Per recórrer aquest trajecte no calien tants mitjans: si el que es pretén és alleugerir les càrregues conciliadores de les famílies, un bon servei públic de colònies prestat per empreses del lleure hauria de bastar per acontentar els seus neguits, donant temps i alliberant esforços al col·lectiu docent, que podrà, així, centrar-se en les tasques que un ensenyament realment de qualitat els hi hauria d’exigir. Però, des que es van començar a impulsar reformes educatives en aquest país, tendeixo a sospitar que tota mesura innovadora ha anat associada a un programa d’estalvi de despeses. En conseqüència, no crec que avançar l’inici de curs respongui a altres “bondats” que les d’atendre els menors, encolomant la tasca d’entretenir la canalla al personal docent que, com ja sabem, segons la societat i l’administració, sempre és sospitós de ser endillunsat, i de resultar cada cop menys necessari, havent-hi com hi ha la tecnologia i la xarxa per cobrir les seves anquilosades funcions pedagògiques. L’estupidesa, llavors, és mantenir aquest col·lectiu fent funcions periclitades, com les de transmetre coneixement: el futur de l’escola, seguint aquesta lògica, no és altre que convertir tot el curs en una continuació d’aquesta setmana inicial. El símptoma és el paradigma de la veritable “transformació”.  

---

[1] Vegeu les diferents i encertades entrades que té sobre l’apologia de la burocracia en el seu blog La solitud del guerrer

Escapada a la ciutat dels contrastos

 

Aprofitem l’aturada per Setmana Santa per viatjar fins a Sofia, amb la idea fruir d’uns dies de desconnexió i de conèixer la capital búlgara, país que presenta l’atractiu de la seva relativa proximitat, raonabilitat de preus i escàs ressò com a destí turístic. Té, doncs, alguns dels condiments que el converteixen en un racó exòtic per al viatger sense les incomoditats que acostumen a acompanyar aquestes experiències. L’opció de començar a conèixer el país visitant primer la seva capital s’ajustava, a més, a les condicions del escàs temps de que disposàvem i a les limitacions econòmiques de viatjar amb tota la família.

Esperàvem trobar-nos una capital moderna, pròpia d’un país membre de la Unió Europea, amb evidents signes de progrés econòmic i social, tot conservant les peculiaritats de la seva tradició cultural mil·lenària, que avarca des de l’antiguitat dels tracis, a la Sèrdica romana, la petjada bizantina, les invasions eslaves i la conquesta turca, amb el posterior alliberament propiciat per l’eslavisme germà de la Rússia tsarista en el darrer quart del segle XIX. I, certament, algunes d’aquestes traces del seu  passat són ben vives en la ciutat, com la intervenció arqueològica que ha permès integrar una part de les restes de la antiga ciutat romana que va arribar a ser, amb l’emperador Constantí, la rival de Roma en el segle IV dC, en el traçat urbà, incloent-hi el metro o diversos edificis moderns, en una convivència sorprenent que converteix l’espai de trànsit quotidià de la ciutadania en un museu obert i accessible en tot moment. Però si alguna cosa impacta el visitant especialment és la pervivència del passat comunista, sobretot en els barris residencials, menys turístics i, en conseqüència, menys cuidats respecte al centre històric. En aquests casos, tens la sensació de fer un viatge en el temps tot creuant un simple carrer. La deixadesa i el deteriorament de l’entorn d’aquests espais contrasta amb la lluentor i polidesa dels contorns destinats als visitants, com si de dues ciutats es tractés. Però cap de les dues sedueix el turista, aplegant el pitjor dels respectius models socials originals, el comunisme, anodí, despersonalitzat i uniform en la seva decadència, i el capitalisme, barroer, ostentós i cridaner en la seva emergent impostura. Hom diria que Sofia és una ciutat sense ànima, segrestada, com l’Europa de la mitologia grega, pel déu de la història, que la ha convertit en l’ostatge de civilitzacions, pobles i ideologies que han transitat per ella sense el seu permís, però saturant la seva memòria. La impressió, però, canvia quan es coneix la seva gent, amable i acollidora, oberta i servicial, confiada i resignada, sempre disposada a oferir l’atenció i l’explicació que requereix el visitant, d’altra banda menys nombrós que en altres contrades. Com si la gent sabés que el seu destí històric fos producte de l’acolliment de l’altre, del foraster, del salvador o de l'esclavitzador, compleix el seu paper mil·lenari d’amfitrió honest. A l’espera de la següent potència salvífica -avui Bulgària s’abraça a la tutela de la Unió Europea, aquesta madrastra rica però freda i indecisa- la seva gent persisteix en l’esperança del que està per arribar. Però, com en la resta dels Balcans, l’esperança del futur és més lleu que la pesantor del passat.

El top ten de les mesures estúpides en educació (1ª mesura: Fer anar al professorat als centres el mes de juliol)

 

Sense ànim d’ofendre ningú, ans el contrari, amb la voluntat d’oferir arguments per al debat serè, enceto aquest fil sobre deu mesures, sota el meu punt de vista, estúpides que s’estan implantant en el marc educatiu català en els darrers temps per part del Departament d’Educació i que no ajuden a millorar ni la qualitat formativa, ni l’aprenentatge real dels nostres alumnes de l’escola pública. Recolzant-me en la tercera llei fonamental de l’estupidesa humana, extreta de l’assaig de Carlo M. Cipolla, Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, present en la seva obra Allegro ma non troppo[1], de la que us parlava en un post anterior, i que diu així: “Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una altra persona, o grup de persones, sense aconseguir-ne cap avantatge o, fins i tot, patint una pèrdua”, considero el seguit de mesures educatives següents com a, no només gens profitoses, sinó inclús perjudicials per als diferents actors de la funció educativa. Entenc, per tant, que la seva aplicació resulta estúpida, seguint el criteri de l’historiador i economista italià, i el seu agut coneixement de la naturalesa humana.

El top ten de les mesures estúpides en educació a parer propi seria:

1.            Fer anar al professorat als centres el mes de juliol.

2.            Avançar el curs al primer dilluns de setembre.

3.            Canviar el marc jurídic educatiu cada 4 anys.

4.            Digitalitzar l’ensenyament.

5.            La promoció automàtica de curs.

6.            Les “interessades” (que no interessants) formacions de centre.

7.            La pretesa igualació de nivells amb l’ensenyament competencial.

8.            La promoció d’àmbits d’aprenentatge.

9.            La manca de voluntat de diàleg amb els sindicats educatius.

10.         La burocratització de la feina.

Començo, avui, amb la primera de les mesures estúpides esmentades.

1.       Fer anar al professorat als centres el mes de juliol.

Per preparar el següent curs, que començarà precipitadament la primera setmana de setembre, tota la feina prèvia cal avançar-la al juliol. La mesura de fer anar al professorat a treballar aquesta primera setmana és estúpida per la simple raó que durant la mateixa encara s’estaran produint les matriculacions a l’ensenyament secundari postobligatori (a Batxillerat el termini de matrícula finalitza el 3 de juliol i als Cicles Formatius el 7 de juliol), i a l’ESO tot just haurà finalitzat la setmana anterior (28 de juny). Una de les tasques primordials que fa el professorat al setembre, abans de començar el curs, és la de organitzar els grups i informar als docents que els impartiran classe de les particularitats que té el seu alumnat. Amb la celeritat que s’haurà de fer aquesta feina enguany, ja que l’alumnat, en alguns casos, estarà encara matriculant-se i que les coordinacions que traspassen la informació dels alumnes que arriben de nou al centre no hauran tingut temps de reunir-se amb les seves homòlogues dels centres d’on provenen aquests alumnes, molt probablement tota aquesta informació essencial per començar el curs seguirà sense poder-se transferir als seus receptors finals, els mestres i professors, fins el mateix mes de setembre. Per no parlar de la configuració dels mateixos claustres que normalment no està enllestida fins als darrers nomenaments que es fan a finals d’agost, raó per la qual tampoc saben les direccions i coordinacions quins equips docents acabaran impartint les classes a aquells grups. Cal recordar, a més, que durant les dues primeres setmanes de juliol el professorat no està majoritàriament ociós i de vacances, sinó que aprofita per formar-se assistint als cursos formatius que les diferents institucions pedagògiques organitzen i programen per aquelles dates. La incompatibilitat horària entre les activitats laborals i les formatives, farà inviable l’assistència massiva als cursos formatius, coartant la llibertat del professorat per escollir aquells que millor s’ajustin a les seves expectatives i necessitats docents. Es miri per on es miri, ni els alumnes, ni les famílies, ni els docents en sortim afavorits per aquesta mesura.

---

[1] Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo, Editorial La Segona Perifèria, nº 4, col·lecció Assaig, traducció Ton Vilalta, Primera edició, març 2022, Barcelona.